Eren col·leccions que no despertaven gaire interès entre el personal del Museu Britànic, i a més, no hi havia gaire espai per exposar-les. El 1963, va independitzar-se del Museu Britànic però va mantenir el nom de Museu Britànic (Historia Natural) fins al 1992, en què va adoptar l'actual nom de Museu d'Història Natural.A més de les col·leccions de zoologia i botànica, des del 1986, en què va fusionar-se amb el Museu de Geologia, que estava al seu costat, compta amb una valuosa col·lecció geològica. Entre les col·leccions de botànica, zoologia, mineralogia, paleontologia i zoologia reuneix més de setanta milions de peces. Naturalment, tot i que és un museu molt gran, només una part hi està exposada.
Un museu no és únicament un espai on es conserven i s'ensenyen col·leccions d'obres o peces determinades. Entre les seves finalitats hi ha també la recerca, la didàctica i procurar que els visitants gaudeixin amb la visió del que hi ha exposat. El Museu d'Història Natural de Londres és un centre que les compleix totes. Pel que fa a la recerca, hi treballen més de 300 persones de tot el món, amb projectes que se centre en sis principals temes: 1) causes de la diversitat biològica en un món canviant; 2) la influència dels processos biològics i físics a gran escala i la seva interacció en l'evolució de la Terra i d'altres planetes; 3) relacions entre biodiversitat i el funcionament dels ecosistemes; 4) impacte de les interaccions entre els hostes i els seus paràsits en l'epidemiologia i el control de malalties; 5) la relació que hi ha entre els fenotips, gens i genomes, i l'ambient i l'evolució; i 6) la construcció de l'arbre de la vida.
També és un lloc on s'aprèn i on el públic passa una estona entretinguda. Tot i que es troba en un edifici antic i que compta amb moltes col·leccions "clàssiques", és també un centre molt modern, que ha sabut aprofitar molt bé els recursos tecnològics i la museologia actual. Durant la meva setmana londinenca el vaig visitar de nou i vaig poder comprovar que la mainada i el jovent s'ho passen molt bé. Vaig arribar a Cromwell Road un quart d'hora abans que obrissin, Davant la tanca del jardí hi havia ja una cua nombrosa; la major part, famílies amb mainada. Molts turistes, però també força gent del país. Segons vaig sentir dir al director del Museu uns dies abans, el 2008 van tenir uns 2.800.00 visitants. L'entrada és gratuïta i això segurament influeix que hi vagi tanta gent. Tanmateix, no n'hi hauria prou si el lloc no fos atractiu i interessant.
Fent cua per entrar al Museu d'Història NaturalJo m'hi vaig quedar fins a quarts de sis de la tarda, gairebé vuit hores! I em vaig deixar alguna part per veure (però ja ho coneixia de visites anteriors) perquè estava ja cansada, tot i que havia fet algunes pauses a la cafeteria. Va ser un dia molt aprofitat.
No vull fer recomanacions sobre què convé veure-hi si no es disposa més que d'unes poques hores. Això dependrà dels gustos i interessos de cadascú. Em vaig fixar, però, que a la mainada hi havia tres coses que els agradava molt: els grans rèptils fòssils, les bèsties del present i els espais on hi ha exposicions interactives, com ara en la part dedicada als sentits, de l'exposició sobre el cos humà. Les persones grans es quedaven sorpreses en entrar en una espai fosc que representava l'úter d'una dona embarassada:
L'anterior vegada que vaig ser en aquest museu (2006), l'estàtua de Darwin era a la cafeteria gran que hi ha a la primera planta. Enguany, que se celebra l'Any Darwin, l'han posada al mig de la gran escalinata:
Algunes vistes delMuseu i les seves exposicions:
L'estrella del Museu és el dinosaure del gran vestíbul
Un racó d'"El cos humà"
El passadís dels fòssils
Dos exemplars de dodo, el gran ocell no volador que va extingir-se el segle XVII
Un meteorit de ferroFotos: M. Piqueras (03.07.2009, excepte la foto del vestíbul, que és de l'1 de juliol i la de la façana, que és del novembre 2006)
Hola Mercè,
ResponEliminaem dic Carolina, fa temps que segueixo el teu bloc (des de l'anonimat), però durant un parell de setmanes he estat desconectada, una llàstima, perquè jo també vaig estar al congrés de Londres! M'hauria agradat trobar-te allí!
He estat buscant pel bloc si sortia el teu correu, per escriure't, però no l'he trobat en lloc. Així que et deixo el meu: cgsabate@gmail.com
Fins aviat!
Carolina.
Llàstima! M'hauria agradat conèixer una seguidora anònima. La visita al Museu vaig fer-la pel meu compte. Durant la recepció que van oferir als assistents al congrés només vàrem poder veure'n el gran vestíbul i copsar la grandiositat del gran Centre Darwin que hi ha al costat i que no està encara acabat. Totes les sales tenien barreres perquè la gent no s'hi fiqués. No entenc que, tractant-se d'un congrés de comunicació i periodisme científics, no ho combinessin amb la visita al Museu. Només hauríem pogut veure'n una part, perquè necessites tot un dia per veure mínimament tots aquells espais, però hauria valgut la pena.
ResponEliminaDoncs jo em vaig perdre la recepció i la visita al museu, una llàstima... però tenia poc temps, vaig arribar just per les conferencies i marxar després de l'última. Tot i així, les que vaig anar les vaig trobar molt interessants. La veritat es que em vaig quedar bastant impressionada, perquè tot just acabo de començar amb això de la comunicació científica, i realment es tot un món que sembla molt més actiu fora d'Espanya. Potser m'equivoco, però és la sensació que vaig tenir. Jo també he estudiat biologia a la Universitat de Barcelona i ara estic a Madrid fent un master de comunicació científica. A veure si em puc fer un raconet dins d'aquest món.
ResponElimina