El metro és el sistema de transport públic que faig servir més per Barcelona. També és l'únic mitjà de transport urbà on puc llegir sense marejar-me (llegir a l'autobús, veient com es mou tot el que hi ha fora de la finestra em fa girar el cap). I com que no vaig sobrada d'hores per dedicar a al lectura, en sortir de casa paro gairebé més atenció a comprovar si ja he agafat lectura que no pas assegurar-me de dur les claus amb mi.
Per altra banda, sóc molt eclèctica en les meves lectures. Per tant, a la bossa puc dur un llibre d'assaig, una biografia, un text de divulgació, alguna novel·la (com més va, menys novel·la, però), poesia (no gaire, la lectura de poesia m'agrada fer-la en solitari) o alguna revista o article imprès d'Internet.
Hi ha alguns llibres que no puc llegir al metro si no vull cridar l'atenció de la resta del passatge. Són els que em fan riure encara que no vulgui. La literatura divertida sembla un gènere menor, però crec que un llibre pot ser molt bo i fer-te riure o si més no somriure. De la mateixa manera que m'agrada veure pel·lícules divertides --que a més de ser divertides poden ser bones-- m'agrada llegir textos divertits.
El primer llibre de Sue Towsend que vaig llegir va ser The Secret Diary of Adrian Mole, Aged 13 3/4. Va ser aleshores quan vaig descobrir que hi ha llibres que no són per llegir al metro. Em resultava impossible no esclafir a riure llegint les facècies de la vida quotidiana d'aquell adolescent britànic de família mitjana (tirant a baixa) en l'epoca del fatídic Govern de Margaret Thatcher. Les situacions descrites pel mateix personatge en el seu diari, malgrat que de vegades puguin arribar a ser sòrdides, sovint provoquen la hilaritat de qualsevol.
Adrian Mole, fill únic fins al 15 anys d'una família en què el pare o al mare estan sovint a l'atur, desitja ser escriptor i és un idealista a qui la vida va donant molts cops. En el seu diari descriu les relacions amb els pares, amb els companys d'escola, amb un divertit vellet solitari a qui Adrian va a fer companyia a través d'un servei de voluntariat; el despertar del seu amor per Pandora, la seva companya d'escola, de família benestant; les relacions amb la germana que arriba com una intrusa quan ell pensava que seria sempre fill únic. També hi ha comentaris sobre aspectes de la política del moment, de la societat britànica (recordo la divertida descripció del casament de Charles i Diana), sobre aspectes culturals, etc. Podria dir-se que els diaris d'Adrian Mole són novel·les de costums.
Davant de l'èxit del primer llibre, publicat el 1982, Towsend va reprendre el personatge i ha anat publicant-ne diversos diaris on els lectors i lectores podíem seguir el desenvolupament d'Adrian al llarg dels anys. El darrer --i últim, perquè l'autora ha dit que amb aquell acabava la sèrie-- és Weapons of Mass Destructions (2004). Hi trobem un Adrian que, si en la primera obra satiritzava un govern conservador, ara mostra el costat crític del Govern laborista de Blair que va abocar el Regne Unit a una guerra amb l'Iraq, inútil i sense sentit. Malgrat ser ja un home de trenta anys i escaig, Adrian continua essent un ingenu de bona fe, i manté despert el seu sentiment per Pandora, tot i que les vides els ha duts per camins diferents. Com tots els llibres de la sèrie, aquest tampoc es per a llegir al metro.
Gràcies per la recomanació! De seguida que he llegit el títol de l'entrada, m'he imaginat que es tractava de llibres que fan riure.
ResponEliminaNo m'aniria malament, de fet, llegir les aventures d'Adrian Mole. Si, a més, les recomanes tu...
Bona nit!
Gràcies per refiar-te de les meves recomanacions. Espero que si et decideixes a llegir aquests diaris no et penedeixis d'haver-me fet cas.
ResponEliminaEm fa l'efecte que a tu, que estàs en contacte amb mainada (no sé si ja deuen tenir edat de poder escriure un diari), t'agradarien.
L'autora va dir que s'havia inspirat en el seu fill (no recordo si un de sol) i que alguns professors d'Adrian eren retrats de professors del seu fill
Apassionants els viatges en Metro, Renfe i resta de mitjans de transports, lectora corrent :-)
ResponEliminaJo sempre dic que es pot fer un estudi sociològic mirant a la gent que va de casual companyia de trajecte amb una mateix. En relació amb aquest tema em permeto recomanar-te un llibre curiós: Autor: Geoff Ryman - Títol: 253. es de l'any 1998 pero encara es pot trobar a les llibreries. Es un llibre de 253 passatgers que viatgen en un metro londinense. 253 vides que detalla. Fitxes que tenen 253 paraules cadascuna i amb instruccions inicials per llegir aquesta especial novela. Va obtenir el premi Dick en 1999 i es molt molt divertida (no per llegir al metro, t'aviso jeje)
Es diu 253 perque cada vagó té 36 seients. Contant 7 vagons que té el metro a Londres, això donaria 252 passatgers, més el conductor = 253. Cada fitxa de cada passatger segueix el model de a on està assegut, apariència, dades personales i que està pensant o fent....i els va enllaçant entre ells :-) Ja em diràs!
Em sento identificada amb el teu especial bolso quotidià. Jo al meu porto també diversos llibres o articles per llegir per que mai se que em vindrà de gust llegir segons el moment en el que em posi. Ara mateix porto a sobre 2 d' assaig de filosofía de la ciència i lingüística, una novel.la i un de matemàtica recreativa. A més sempre afegeixo les meves llibretes a on escric alló que m'agrada del que veig, escolto o llegeixo, i una serie de jocs de lògica. I es que si puc m'agrada seure a un café bohemi amb una bona infusió i estar-me 2h alli llegint.
Un abraçada i et segueixo llegint :-)
Sí que deu ser entretingut aquest llibre sobre els viatgers del metro londinenc. Si alguna vegada no duc lectura --i de vegades encara que en dugui-- m'agrada observar la gent que viatja en el metro, que pot ser molt diferent segons la línia.
ResponEliminaI quan agafo el metro o bus en una altra ciutat també m'agrada observar el tipus de gent que hi viatja. Les primeres vegades que vaig anar a Londres trobava sorprenent aquella diversitat ètnica i cultural en el metro, amb gent de tants orígens diferents. Ara no em cal sortir de Barcelona; en el nostre metro segurament hi ha tanta varietat com pugui haver-hi en el de Londres.
Pel que fa a quaderns, jo porto una moleskine o alguna altra de mida portable i també una petita càmera. Les meves notes i les fotos són un reforç molt valuós per a la memòria