No parlo de coses que no conec

"No parlo de coses que no conec", és el que diu als seus amics Michele Apicella, el protagonista de Sogni d'oro (1981), interpretat per un jove Nanni Moretti, que també va dirigir el film. Els acompanyants d'Apicella han gosat opinar sobre cinema i ell s'enfurisma; els diu que tothom se sent amb el dret, i el deure, de parlar de cinema i els comença a dir un reguitzell de temes sobre els quals no parla perquè són temes que no coneix. Són 51 segons que m'han semblat molt bons:



He vist l'escena de Nanni Moretti en un bloc sobre ciència a la cuina de Dario Bressanini, en un article molt interessant sobre els mites als voltant dels organismes transgènics i com tothom s'atreveix a opinar-ne, sovint a partir de mites i de conceptes erronis.

Fa uns dies, vaig participar en una trobada sobre la comunicació de la ciència en relació a la biotecnologia i va centrar-se en la percepció negativa que la població té dels cultius transgènics. He vist de vegades fulletons pretesament informatius que allò que fan és desinformar sobre aquests organismes. Per exemple, encara corre la idea que els cultius transgènics són estèrils. Per altra banda, però, es parla del perill que puguin creuar-se amb cultius tradicionals. En què quedem?: són estèrils o poden creuar-se?

El problema és que en aquest debat s'hi barregen molts interessos. A mi, una de les coses que no m'agraden dels transgènics és que depenguin de grans empreses (tampoc que es facin servir per obtenir productes més "atractius"). Però és un problema derivat de la complexitat dels estudis previs necessaris per a l'aprovació de cada tipus de cultiu; perquè l'avaluació és fa cas per cas per a cada varietat que es demana aprovar. Un estudi per avaluar els possibles efectes al·lergènics, tòxics, d'impacte ambiental, i de valor nutricional per a un blat de moro transgènic pot generar 15.000 pàgines de documentació i el seu cost pot ser d'entre 15 i 20 milions d'euros. Aquesta mena de monopoli que existeix, la barrera que impedeix que petites o mitjanes empreses, o fins i tot les administracions renunciïn a invertir en l'obtenció d'organismes transgènics, respon únicament a motius econòmics.

Per altra banda, no he entès mai quins interessos hi pot haver darrere dels grups que s'entesten a mostrar els transgènics com un perill per a la humanitat, recorrent sovint a arguments que no tenen un suport sòlid, però que toquen la fibra sensible de la gent. Practiquen aquella màxima que diu que el fi justifica els mitjans. Perquè suposo que estan convençuts que els transgènics són dolents, tot i que no he sentit ni llegit mai una justificació raonada de la seva perillositat. Moltes de les acusacions que es fan als cultius transgènics es podrien atribuir també a altres cultius obtinguts de manera convencional.

Alguna vegada he assistit a reunions organitzades per grups contraris als transgènics i a tota mena d'organismes modificats genèticament. (Hi deu haver persones diabètiques en aquests grups? Preferirien renunciar a la insulina o que només fos a l'abast d'uns quants, abans de permetre que hi hagi animals modificats genèticament per a produir insulina humana en abundància?) Acostumo a quedar-me callada i escoltar, perquè el diàleg sol ser impossible. És com voler dialogar sobre evolució amb creacionistes.