Barack Obama segueix essent l'esperança no només dels Estats Units, sinó de bona part del planeta. De tota manera, moltes vegades posem les nostres esperances en algú i després acabant desil·lusionant-nos. De moment, però, sembla que aquest noi comença bé. Si més no, a mi m'agrada el que vaig llegint sobre ell --que no és molt, perquè la política només m'interessa perquè, vulguem o no, moltes coses de la nostra vida depenen de les decisions que prenguin les persones que ocupen càrrecs polítics a tots nivells.
Els dies que vaig passar a Milà no estava al corrent de les notícies, i me'n va informar Sylvie Coyaud (autora del bloc Oca sapiens), que és una enciclopèdia del món científic actual i de les relacions entre ciència, política i societat. Està sempre al dia de tot i recorda amb gran precisió els noms de científics i científiques (al contrari del que em passa a mi, que de vegades tinc la sensació que fins i tot el meu nom oblidaré algun dia). La notícia que em va donar em va semblar molt bona per a la ciència, molt bona per a la política i molt bona per a les dones. Entre els consellers científics que ha nomenat Obama per al seu govern, hi ha Jane Lubchenco. Confesso que, quan Sylvie em va donar la notícia, el nom d'aquesta dona no em deia res, però sí que em sonava el que m'explicava d'ella: biòloga marina, gran admiradora de Rachel Carson (llegia als fills The sea around us), que ha mesurat l'acidificació del mar per causa del augment de CO2...
[Un incís: el nom d'Oca sapiens del bloc de Sylvie Coyaud no és casual; ve d'un programa de ràdio que ha fet durant molts anys a Itàlia que es deia Il volo delle oche, en què ella i les persones que l'ajudaven es presentaven com a "oques" en el sentit que en italià té la paraula "oca" per designar algú que és "ximple" "bleda", "curt de gambals", "capsigrany". Però us asseguro que la Sylvie, d'oca ignorant no en té res; si hagués de representar-la mitjançant un animal crec que li escauria més ser una guineu, una mostela, una daina o fins i tot un mussol savi.]
De tornada a casa he comprovat que, malgrat que la meva memòria fallés a l'hora de recordar el nom d'aquesta dona, en algun moment m'havia interessat per ella i en tinc fins i tot algun article guardat. N'hi ha un del 1993, que ara està disponible a Internet, en què explicava com s'ho havien fet, ella i el seu home (Bruce A. Menge), per disposar de temps per a la docència i la recerca i per dedicar cadascun un temps aproximadament igual a la família. La Universitat de l'Estat d'Oregon va acceptar la seva proposta de dividir una plaça de professor ajudant en dues places de la mateixa categoria, però amb mitja jornada de dedicació cadascuna. Ella i el seu home tenien sengles places de professor ajudant en un altre centre, però volien tenir fills i veien molt difícil poder continuar ambdós una carrera normal i alhora dedicar-se a la família. Aquella universitat va apostar per fer la prova i els resultats devien ser bons perquè després van contractar algunes altres parelles en les mateixes condicions. Segueixen treballant junts però ja fa anys que tots dos es dediquen de nou a la universitat a jornada completa.
A Lubchenco, això d'assessorar el Govern del seu país no li ve de nou. El 1998 ja va ser convidada per l'aleshores president Bill Clinton i el vicepresident Al Gore, per tractar qüestions ambientals. Lubchenco i altres científics presents a la reunió van insistir que l'escalfament global era un problema que calia tractar amb urgència a escala internacional, i que calia que els líders polítics d'arreu del món desenvolupessin les polítiques necessàries per afrontar-lo
I el 1997, com a presidenta de l'American Association for the Advancement of Science (coneguda per les sigles AAAS; és l'entitat que publica la revista Science), Lubchenco va fer un discurs en l'Assemblea anual de l'AAAS, amb un missatge que onze anys més tard manté tota la seva vigència. Hi són presents la seva preocupació per la difusió del coneixement científic a a la societat i especialment la necessitat de donar prioritat en la recerca als temes ambientals. Acabava el seu discurs dient: "No podem seguir per més temps dedicant a l'ambient un estatus marginal en els nostres programes. L'ambient no és una qüestió marginal, és la qüestió del futur, i el futur ja és aquí. [...] Us convido a explorar les relacions entre ciència i societat i a considerar un nou Contracte social per a la ciència en entrar en el que serà el segle de l'ambient."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada