Paraules i mots que m'han fet rumiar

Sovint, la lectura d'altres blocs, a més de ser una font de plaer i de coneixement, pot dur-nos a rumiar sobre diversos temes o ens fa adonar que la visió d'un mateix fenomen pot ser molt diversa. La Teresa, en el seu bloc Paraules i mots, reprodueix un fragment d'un llibre de l'escriptor japonès Haruki Murakami, que jo també reprodueixo aquí:

Per dir-ho de la manera més senzilla possible, considero que escriure novel·les és un repte i que escriure relats és un plaer. Si escriure novel·les és com plantar un bosc, escriure relats és com plantar un jardí. Els dos processos es complementen i creen un paisatge que m’estimo molt. El fullatge verd dels arbres projecta una ombra agradable a terra i el vent fa cruixir les fulles, que de tant en tant es tenyeixen d’un daurat brillant. Mentrestant, al jardí hi apareixen les poncelles i els pètals acolorits atreuen les abelles i les papallones, recordant-nos la subtil transició d’una estació a la següent.

La Teresa no diu que estigui d'acord amb Murakami , però suposo que, si en reprodueix el fragment, deu ser perquè l'opinió de l'escriptor japonès coincideix amb la d'ella. Com també hi estan d'acord algunes persones que hi han deixat alguns comentaris. Jo també n'hi he deixat un, però en sentit contrari.

Si restringim el concepte de 'bosc' a una de les definicions que en dóna el diccionari ('lloc poblat d'arbres'), i pensem en un bosc on els arbres han estat plantats pels humans, la imatge potser sigui encertada. Tanmateix, el bosc per excel·lència és el bosc primari o natural, que s'ha desenvolupat de manera espontània. Si més no, aquesta és la primera idea que em ve al cap en veure escrita o sentir la paraula bosc. Potser sigui una deformació, no professional, sinó de formació, perquè vaig estudiar quan la botànica tenia un paper destacat en els estudis de biologia (ves per on, la formació en botànica m'hauria deformat la visió del bosc).

Un bosc és molt més que un conjunt d'arbres, i en aquest aspecte sí que en veig la imatge comparable a la d'una novel·la, que també és molt més que un conjunt de paraules. Però el bosc creix de manera natural, tot i que els components que l'integren tenen una distribució estratificada basada en l'aprofitament der la llum, que es dóna també en altres tipus d'ecosistemes. Pot ser que alguns autors o autores també escriguin exterioritzant el que porten dins sense pensar-hi (no us trobat mai escrivint un text de manera compulsiva, deixant de banda qualsevol altra cosa que havíeu de fer?). Em sembla, però, que això no és massa habitual. O que, quan succeeix, després ve la fase de retoc del que s'ha escrit compulsivament; com si en bosc anéssim de tant en tant podant-ne els arbres, arrancant-ne males herbes ('males' per a qui?, no pas per al bosc).

Una novel·la ben feta no es basteix d'un dia a l'altre, necessita maduració, revisió, coneixement de la tècnica narrativa. El bosc en canvi, es desenvolupa sol, creix de manera natural, segons una successió ecològica de vegetació que acaba en el clímax, que és la comunitat a la qual tendeix l'ecosistema i que varia depenent d'alguns factors : latitud, temperatura, altitud sobre el nivell del mar, tipus de sòl, etc. Com algunes grans novel·les, a les quals els seus autors o autores dediquen molts anys, els boscos també necessiten molt de temps per a desenvolupar-se.

Recordo un exemple de successió ecològica que ens va indicar Oriol de Bolós (un dels meus entranyables professors) quan ens explicava geobotànica, fa uns quaranta anys. L'exemple és a Barcelona, i permet seguir el desenvolupament d'un bosc mediterrani. La muntanya de Sant Pere Màrtir era aleshores una zona pelada, sense arbres, perquè durant molt de temps havia estat dedicada al pastoreig. Però això es va acabar a mitjans del segle XX. Devia ser el 1968 quan Bolós ens explicava que a poc a poc hi veuríem créixer, de manera espontània, pins. Després hi començarien a creixer alzines. Els pins necessiten més sol a la seva coberta (fixeu-vos que un pi sol tenir forma de parasol, mentre que una alzina, si creix enmig d'altres arbres, s'adapta segons l'espai de què disposa). Les alzines, en créixer, anirien obrint-se camí enlaire entre els pins i a poc a poc els anirien fent ombre. Amb el temps, l'alzina seria l'arbre predominant.

Si aneu per zones de Barcelona on es vegi bé la muntanya de Sant Pere Màrtir (per exemple, la zona universitària de Diagonal) fixeu-vos que ara s'hi veuen pinedes (en l'època que us parlo, de lluny era una zona pelada). I si teniu la sort de ser gent jove i viure molts anys, qui sap si no veureu ja l'alzinar. Aquest canvi es produeix de manera espontània. Malauradament, quan en el bosc hi ha intervenció humana, el resultat sol ser negatiu: o és destrossat o se'l fa tornar enrere en el seu procés natural de successió ecològica.

Tornant a la comparació de Murakami, el jardí sí que és és una obra de creació humana. Qui planta un jardí empra les plantes com la persona que pinta fa servir els colors de la paleta o qui escriu fa servir les paraules. Tanmateix, el jardí no és --a diferència d'un quadre penjat a la paret o d'un llibre ja imprès-- una obra estàtica. Al contrari, és una obra d'art canviant. Se sembla més a les obres que es fan emprant noves tecnologies i que poden anar evolucionat amb el temps, o a un mòbil que, si rep un impuls, també va variant.

Tot i que de vegades he admirat alguns jardins en què l'acció humana és ben palesa, sovint prefereixo els que recorden més un ecosistema natural, especialment el de la zona geogràfica on es troben i on les plantes no semblen posades amb un pla preconcebut, sinò com si haguessin aparegut de manera espontània. De vegades aquesta espontaneitat no és real, però el resultat pot semblar-ho.

Amb novel·les i relats, sovint també m'agraden més les que semblen construïdes de manera senzilla. I dic 'que sembla', perquè la senzillesa pot ser el fruit d'un treball molt elaborat de l'autor o autora.

Ve't aquí tot el que m'han fet rumiar avui unes frases llegides en un altre bloc!