La "meva" Universitat

Sempre que passo per la plaça Universitat, si no tinc molta pressa, entro a fer un tomb pel recinte de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. Com més va, més sento l'atracció de la meva alma mater, la meva mare nutrícia intel·lectual (en realitat l'Alma Mater Studiorum per excel·lència és la Universitat de Bolonya, però la denominació va estendre's a les altres universitats fins a esdevenir genèrica). Ara és un centre relativamernt tranquil, i el seu ambient és molt diferent del que es respirava en l'època en què jo hi vaig estudiar, la segona meitat de la dècada de 1960.

Per una banda, començava la massificació d'estudiants. En aquell edifici se seguien els estudis de les Facultats de Filosofia i Lletres i de Ciències. També hi havia l'Escola d'Idiomes Moderns i les dependències del Rectorat i d'altres oficines universitàries; i s'hi feien els Cursos d'Aptitud Pedagògica que habilitaven per a l'ensenyament. Estudis que ara es fan potser en vuit facultats o més es concentraven aleshores en aquell sol recinte. En teoria, hi havia una ala dedicada a ciències i una altra a lletres; però les ciències envaïen l'espai de lletres. No sé si l'alumnat n'era més nombrós o si els laboratoris necessaris per a moltes assignatures i per a la recerca no trobaven prou espai en el sector de ciències.

El cas és que hi havia molt de contacte entre estudiants de les diferents carreres. Ara, en canvi, cada facultat té edifici propi, de vegades allunyat d'altres facultats, i em fa l'efecte que s'ha perdut aquell caliu universitari que potser podríem anomenar 'interdisciplinari', per fer servir un mot que ara és de moda. Jo vaig estudiar-hi biologia, però no m'hauria fet res matricular-me de moltes assignatures de Lletres. De fet, un curs vaig anar d'oient a una assignatura de Lletres que es deia "Fundamentos Biológicos de la Educación". El professor, Ancochea de cognom (no en recordo el nom de fonts), era psiquiatra, i va ser molt amable d'acceptar que un grupet de tres o quatre estudiants de biologia assistíssim a les seves classes. Eren a les vuit del matí i l'aula era sempre plena.

Per altra banda, en aquella època la Universitat era un espai on es respirava democràcia, tot i que la policia --els grisos--, trencant una tradició secular, va acostumar-s'hi a entrar, i no pas per estudiar, sinó per esbatussar la gent a cops de porra. A la pel·lícula Salvador, basada en la història de Salvador Puig Antich, hi ha una escena d'una manifestació d'estudiants davant l'edifici de la plaça Universitat. Em va transportar a aquells anys. No sé com em vaig poder lliurar de rebre cops de porra, però en més d'una ocasió vaig veure els grisos descarregant la seva mala bava sobre companys i companyes.

Dijous passat vaig entrar a la Universitat a veure-hi l'exposició "República, universitat i autonomia (1931-1939): la República i la Universitat de Barcelona". Molt interessant per conèixer com es va gestar la Universitat Autònoma (els seus estatus es van aprovar el 1933), el breu període en què va poder funcionar, i l'anorreament de la llibertat universitària que va tenir lloc el 1939. Malauradament, llevat que la muntin en algun altre lloc, he fet tard per recomanar-ne la visita; va acabar el 31 d'octubre.