En un parell d'ocasions he escrit sobre suposats miracles: el de les òsties sagnants i el de la liquació de la sang de Sant Genari. Avui ho faré sobre un altre miracle que m'agrada molt: el Miracle a Milà (Miracolo a Milano), la pel·lícula que Vittorio de Sica va dirigir el 1951 a partir d'un guió de Cesare Zavattini. Aquest film és la pel·lícula de la meva vida, la que no em cansaria de veure una i altra vegada; la millor obra --per al meu gust-- del neorealisme italià, en què la sordidesa de la vida en un poblat de barraques i la cobdícia dels especuladors es combinen en una mena de conte de fades i amb un humor fi, que podria haver estat negre en mans d'un altre guionista i d'un altre director.
I per què escric avui sobre Miracolo a Milano? Perquè he llegit que un 25 d'octubre (de 1874) va néixer Emma Gramatica, l'actriu italiana que en aquesta pel·lícula representa Lolotta, la velleta entranyable que troba Totò (no és l'actor italià, sinó el nom del protagonista de Miracolo a Milano) sota una col del petit hort de casa seva (quan aquí els nadons els duia la cigonya, a Itàlia apareixien sota una col) . Lolotta no surt més que en les primeres escenes de la pel·lícula i més endavant, entre els núvols, en una escena que molts anys més tard em fa l'efecte que devia inspirar Woody Allen, quan un personatge que ell mateix interpretava camina pels carrers de Manhattan, i en el cel, i també entre els núvols, veu la seva mare que li parla.
En aquest vídeo de YouTube es veuen les primeres escenes del film i les darreres. I la que he esmentat de Lolotta quan s'apareix a Totò dalt del cel.
Una escena que també em va agradar molt és la dels pobres que, un matí fred d'hivern, es mouen tots junt, com un eixam, per ocupar els únics trossets on toca el sol i allà s'ajunten en un cercle atapeït, alhora que van picant de peus per entrar una mica en calor. Quan anys més tard vaig veure documentals sobre la vida dels pingüins i com es posen tos junts i movent-se per suportar millor les baixes temperatures, em vaig recordar dels pobres de Miracolo a Milano.
La vaig tenir en vídeo, però ara que ja no tinc vídeo voldria tenir-la en DVD. Potser la busqui i me la regali per Nadal. Mentrestant em conformo a mirar de tant en tant aquests fragments que hi ha disponibles a YouTube.
Aquesta pel·lícula és molt meravellosa. En feien de bons en el passat. Gràcies per a això.
ResponEliminaMercè,
ResponEliminavergonya m'hauria de fer, però mai no l'he vista, "Miracolo a Milano". M'agradaria, però, i més tenint en compte que per cap d'any me'n vaig a aquesta ciutat.
M'ha fet gràcia també l'entrada perquè resulta que el que jo deixaré escrit en el meu blog aviat té a veure amb Totò (tot i que jo sí que escriuré sobre Totò-Antonio De Curtis, l'actor).
Una vegada més et recomano que llegeixis Annamaria Ortese. I més si t'agraden pel·lícules com "Miracolo a Milano". Si mai et ve de gust fer-ho, ja em diràs què t'ha semblat la història anomenada "Un paio di occhiali". De la mateixa manera que "Miracolo a Milano" és el teu film, aquest relat curt és el meu relat curt :)
Gràcies a Déu (?) per Itàlia: un "miracle" de país!
Gràcies, per la recomanació, Montse. Pel que fa a "Miracolo a Milano", jo vull veure si l'aconsegueixo en DVD. Sempre ho dic però mai no hi penso. I m'agradaria molt tenir-la. Al desembre jo també vaig a Milà, però només dos o tres dies, poc abans de Nadal. Intentaré aleshores buscar el llibre d'Anna Maria Ortese.
ResponEliminaDona, doncs a Milà compra't Miracolo a Milano també! Quan una cosa ens agrada, fa il·lusió tenir-la, oi?
ResponElimina