La perplexitat catalana

Estic una mica perplexa per la perplexitat de la ciutadania catalana que he trobat reflectida en alguns textos llegits ahir. Per una banda, el llibre Societat Catalana 2008, coordinat per Teresa Montagut i publicat per l'Associació Catalana de Sociologia (filial de l'Institut d'Estudis Catalans). Per una altra, l'article "Catalunya perplexa", de Salvador Giner, publicat a El Periódico. També vaig veure-ho en un bloc, però ja no sé quin.

En la presentació del llibre esmentat, diu Oriol Homs, president de l'Associació Catalana de Sociologia, que hi ha tres eixos que alimenten la perplexitat del poble català. Per una banda, adonar-se que Catalunya ha deixat de ser el motor de l'economia i de la modernitat a Espanya. Per una altra, la maduració de la transformació social que va començar amb la immigració massiva iniciada a finals de la dècada de 1950 i que en els darrers anys ha tornat a revifar però amb la diferència que ara es tracta d'una immigració que procedeix e cultures més llunyanes. I finalment, la ràpida transformació de la societat, que ara té un nivell d'educació més elevat, és més oberta al món però alhora més individualista, i es troba immersa en uns canvis que tenen la seva base en innovacions científiques o tecnològiques.

El llibre Societat Catalana 2008 conté un apèndix amb indicadors socials de Catalunya corresponents al 2006. Algunes xifres que hi he trobat m'haurien hagut de deixar perplexa si no fos que en bona part ja me les esperava. Per exemple, que el tant per cent de dones laboralment actives (i retribuïdes, hi afegiria, perquè hi ha moltes dones que treballen a la llar sense cobrar cap sou) sigui bastant més baix que el d'homes (51% de les dones més grans de 15 anys i 71,3 % dels homes), que el percentatge de contractes temporals sigui més elevat en les dones (35,8%) que en els homes (17,3%), o que el primer lloc entre les activitats culturals i de lleure sigui per al poble català anar als centres comercials (49,12% de la població; segueix anar al cinema, 37,92%).

Però allò que m'ha deixat realment perplexa és que el president de la Generalitat digués fa uns dies que no veu aquesta perplexitat de la societat catalana i que afirmés que la previsió pot evitar que es produeixi la perplexitat diagnosticada pels sociòlegs. En canvi, li preocupa la desafecció cap a la política, que queda de manifest en les eleccions polítiques (també en parla, d'aquesta desafecció, el llibre Societat Catalana 2008).

No ha pensat el senyor Montilla que la desafecció que tant li preocupa potser tingui el seu origen en la perplexitat de la població davant l'actuació dels diversos partits polítics --de totes les tendències-- durant els darrers anys? No puc generalitzar, però en el meu cas li asseguro que és així. En les darreres eleccions vaig votar "per defecte", perquè el meu vot representés un vot menys per a qui sabia segur que no volia votar, no pas perquè hi hagués un partit en el qual pogués dipositar les meves esperances.

També m'hauria de causar perplexitat aquest discurs polític actual que es basa únicament en la crítica dels altres, de vegades fins i tot criticant aspectes personals que no tenen res a veure amb l'actuació política. Però quan aquest discurs dominat per la crítica del contrari esdevé rutina, ja no causa perplexitat.

Sembla que per fi els partits catalans de tots colors s'estan posant d'acord a l'hora de reclamar el que ens havien promès. M'agradaria molt poder sentir-me perplexa pel fet que segueixen fent pinya fins al final. Però encara més perplexa em sentiria --i també més contenta-- si aquesta pinya no fos una pinya "borda" i acaba portant-nos els pinyons que ens corresponen i que ara per ara no ens volen donar.