Vells carrers de la infantesa

Fa poc recordant les revetlles de San Joan de la meva infància, vaig escriure: "Vaig viure uns anys al carrer Cardener de Barcelona (aleshores se'n deia 'Cardoner'), en el barri 'de la Salut', que ara forma part del districte de Gràcia, i la foguera de Sant Joan es feia en un descampat que hi havia a tocar d'uns horts (suposo que ara no deu existir el descampat ni tampoc els horts)."

El carrer Cardener, de Barcelona, aproximadament el 1952.
El primer cotxe que s'hi veu, al fons, era un Ford T,
del 1927, que va comprar el meu pare de segona mà.

Doncs l'endemà d'escriure aquelles línies vaig passar pels carrers de la meva infantesa. Vaig anar a un acte que es feia en aquell barri i en sortir, a quarts de nou d'un vespre encara assolellat, m'abellia passejar una mica. I ho vaig fer per carrers que m'eren molt familiars, intentant recordar com eren aleshores i comparant-los amb el present. Vaig veure botigues que ja existien aleshores, per exemple la cansaladeria que hi ha en la cantonada dels carrers Providència i Vilafranca, on la meva mare comprava una cansalada molt bona i ens la menjàvem fregida amb cigrons d'una botiga de llegums cuits del mateix carrer. La plaça Rovira ha millorat molt; ara és una plaça on fa bo d'estar-s'hi. Abans quedava partida pel tramvia. Hi havia la parada de final i inici de dues línies: el 39 i crec que el 33. Al fons hi havia el cinema Rovira, que era un dels més barats del barri (el Texas encara ho era més).

Pujant pel carrer Rabassa vaig arribar a Sant Salvador, on hi havia hagut la meva escola en una torre que anys més tard vaig saber que era un obra de Puig i Cadafalch. Malauradament, el seu lloc està ocupat per una casa de pisos construïda segurament a l'època Porcioles, quan poc importava el valor històric o arquitectònic d'una construcció, si en el lloc que ocupava es podia especular i treure'n uns bons beneficis. I caminant pel carrer de Sant Salvador anava reconeixent les cases que veia quan tornava a casa de l'escola.

Amb la porta de ferro baixada, la papereria "La Salud" (ara es diu "La Salut") semblava la mateixa! Era on compràvem cada setmana els tebeos de la família: el TBO (em sembla que el meu pare era el primer a llegir-lo), la meva Florita, i el tebeo amb personatges que eren animals, per als meus germans (hi sortia una mena de superconill, imitació de Superman, que va arribar més tard). Més endavant també hi compràvem el Pulgarcito, el DDT i el Tiovivo. En el vidre de la porta d'entrada hi tenien unes cordes horitzontals i hi penjaven els tebeos recents amb agulles d'estendre. En passar pel davant podíem saber si ja havien arribat els de la setmana.

Vaig pujar pel carrer de La Granja fins al meu carrer, el carrer Cardener. No hi ha hagut molts canvis, en els edificis que ja existien aleshores. Hi vaig reconèixer la bodega on cada diumenge anàvem (els meus pares amb la mainada) a prendre el "vermut". No ha canviat molt, però feia més goig aleshores. En recordo especialment les patates fregides --eren xip, però fetes allà mateix-- i uns caragols deliciosos. Més enllà de la bodega, en aquells anys no hi havia cases, només el descampat on es feia cada any la foguera de Sant Joan. El descampat limitava amb un hort molt gran que cultivava un pagès de ciutat: un home petit i rabassut, i una mica deforme, que vestia pantalons negres i una faixa també negra a la cintura. Era molt malcarat i s'emprenyava si la mainada l'observava mentre treballava; ens escridassava perquè marxéssim. No sabíem com es deia, però entre nosaltres, per referir-nos-hi l'anomenàvem "el Geperut". On hi havia el descampat, ara hi ha cases. Suposo que els horts també deuen haver desaparegut.

Vaig passar després per la plaça del Nord, que continua essent una plaça de terra en la part central, i vaig seguir pel carrer Martí. La fàbrica de xocolata que hi havia fa anys (em sembla sentir-ne aquella flaire dolça i veure el terra del carrer sempre d'un color marronós) i feia cantonada amb el Torrent de l'Olla (que es deia carrer Menéndez y Pelayo) és ara un institut o escola de disseny amb nom italià.

I del Torrent de l'Olla ja vaig fer cap al metro de Fontana, sortint al carrer Gran de Gràcia per la placeta prop de la qual hi havia hagut el cinema Selecto, on a més de les dues pel·lícules i el Nodo, feien varietés, un espectacle que podia ser de cant, ball, jocs de mans, etc.

Va ser un passeig agradable. De bona gana hauria picat al timbre del pis on vaig viure de petita. Quanta gent hi deu haver viscut des que vam marxar-ne, el 1959? I quin tipus de persones devien ser? Quina deu ser ara la vista des de les seves finestres? En el record les veig com "La finestra indiscreta", perquè el nostre pis no tocava al carrer, sinó a l'interior de l'illa, on hi ha molta més vida. M'agradava observar les galeries de les cases de l'altre costat. Suposo que encara m'agradaria; si alguna vegada he estat en alguna casa de l'Eixample, aquells patis interiors i les finestres i galeries em semblen molt més interessants que la façana del carrer.