Rembrandt, la llum i els colors

Peter Greenaway és un mestre de la llum. La seva pel·lícula Nightwatching (La ronda de nit) és una successió d'escenes en què la llum i el color tenen un paper molt destacat. L'he vista amb al mateix plaer i interès que puc experimentar davant d'una exposició de pintura. Tot i que tingui una trama argumental, per a mi, la història no té massa importància, queda a l'ombra de l'extraordinària obra visual que és la pel·lícula.

La ronda de nit, el quadre de Rembrandt que dóna nom a la pel·lícula

En l'escena inicial, Rembrant i la seva dona parlen dels colors. I ell busca definir-los amb paraules però sense transmetre la sensació que es té a través dels ulls; explicar a una persona cega com és cada color. Del vermell diu que és com la sang, espès, calent. Després parla del groc i diu que és molt més fluid. M'hauria agradat sentir la definició de més colors, però em sembla que no anava més enllà del vermell i del blau.

Si els colors tinguessin olor i sabor, quin seria per a cadascun? Per exemple, jo identifico alguns colors amb olors o sabors determinats; de vegades, però, compartits entre més d'un color. El verd viu té olor de menta i un sabor fresc, potser recordant la clorofil·la. Però pot ser també l'olor d'herba acabada de segar, una olor humida. Si és un verd més apagat i dens, del color de les fulles d'alzina o roure, em sembla aspre al tacte i poc fluid, amb olor de bergamota.

Al color lila li trobo olor de lavanda i un gust dolcenc que perdura en la boca. El marró fa olor de terra molla, d'humus. Una olor molt característica, causada principalment per la geosmina, una molècula segregada per uns bacteris i detectada pel nas humà a concentracions molt petites. El blau, em sembla un color àcid i molt fluid. Al vermell li trobo un aroma penetrant, potser perquè l'identifico amb les roses.

Això és el que m'ha vingut al cap en pensar ara en aquests colors. però potser en un altre moment les imatges odoríferes o de tacte serien unes altres amb els mateixos colors.