Coses d'abans

Fa unes hores, mentre preparava una amanida, en agafar el cogombre he recordat que, de petita, m'agradava ficar el nas a la cuina i veure preparar els diferents plats. La meva mare tallava la punta del cogombre per on té el peduncle que l'uneix a la planta, i fregava aquell casquet en el lloc per on l'havia tallat. Feia una mica d'escuma. Deien que aquesta operació servia per treure l'amargor que habitualment tenien tots els cogombres. M'agradava posar-me aquell casquet contra el front (de vegades era la meva mare mateixa qui me'l posava); s'hi quedava enganxat per un moment i era refrescant.

Avui dia ja no hi ha cogombres amargants; en surt només algun molt de tant en tant. Però he fet l'operació de refregar-ne el casquet i després me l'he posat en el front. Se m'hi ha quedat enganxat uns segons i he sentit de nou aquella frescor. Estava nostàlgica i he recordat també l'hort que vam tenir a la casa d'Arenys. Primer se n'ocupava la meva mare, i el meu germà Xavier i jo l'ajudàvem. Després, quan la seva malaltia li va impedir de baixar a l'hort, se n'ocupava el Francisco, un senyor que tenia també cura del jardí, perquè a ella encara li feia il·lusió tenir l'hort i menjar-ne els tomàquets, les mongetes, els cogombres i carbassons i alguna altra verdura que hi creixia.

El senyor Francisco era pagès de vocació. Havia fet de guarda jurat i de jardiner, però la seva passió era el conreu de la terra per treure'n aliments. Recordo quan ens explicava que, durant les nits d'estiu, es podia sentir el soroll que feien els cogombres en créixer. Jo no els vaig sentir mai créixer, però com a metàfora em va semblar molt encertada, no només per als cogombres, sinó també per als carbassons i per als melons i les síndries. D'un dia per l'altra podien haver augmentat molt, de vegades fins gairebé duplicar el seu volum. En jubilar-se, el senyor Francisco va marxar al seu poble, a Motril, on tenia una caseta i on pensava cultivar el seu propi hortet mentre tingués forces per fer-ho.

Si els cogombres han guanyat amb els anys i ara són més del nostre gust, no passa el mateix amb els tomàquets. No aconsegueixo trobar-ne cap varietat que em satisfaci plenament. Només els raf, a l'hivern, però el seu preu és prohibitiu (i de vegades tenen una mena d'arrels internes, com si algunes lalvors germinessin dins del fruit). Fins i tot els tomàquets de Montserrat, que alguna que altra vegada compro, no em semblen tan saborosos com ho eren fa anys.

La majoria de tomàquets que trobo en el mercat i a les botigues de fruita i verdura em deceben, són sempre forts, amb les llavors verdes (per més que els deixi fora de la nevera mai no acaben de madurar); de vegades, sota la capa vermella exterior en tenen una de blanquinosa, i unes parts molt dures (tomàquets de fusta, en dic). M'he hagut d'acostumar a pelar-los, cosa que mai no havia fet amb els tomàquets d'amanida. I que n'és de difícil obtenir uns bons tomàquets per sucar el pa! Suposo que totes aquestes noves varietats actuals de tomàquet, que mai no s'estoven, les deuen haver desenvolupat en països on no hi ha costum de fer pa amb tomàquet. Si algú coneix alguna varietat de tomàquets com els "d'abans", li agrairé molt que em digui quina és i on es pot aconseguir.