He estat fullejant el quadern de viatge que vaig escriure quan vaig anar a Líbia el 2006 per veure l'eclipsi total de Sol i visitar alguns llocs d'aquell país. Ahir va fer dos anys d'aquell eclipsi i avui en fa dos de la meva visita a les restes de Ptolemaida, la colònia grega que hi ha a la costa líbia, a uns 130 km a l'est de Bengasi. En rellegir el que vaig escriure aquell dia m'he adonat que em va quedar pendent de comprovar una cosa a la tornada a Barcelona. Camí de Ptolemaida, en una regió molt fèrtil, completament diferent a tot el que havíem vist abans, Karim, el nostre guia, ens va parlar d'una planta --el silphion--que abans s'havia cultivat en aquella regió (la Cirenaica) i al la qual s'atribuïen propietats medicinals i també al·lucinògenes. Vaig pensar que era un planta que havia perdut interès i per això s'havia deixat de cultivar, però tenia curiositat per saber si el silphion creixia també a aquest costat de la Mediterrània, potser amb un nom diferent.
No me n'havia tornat a recordar fins que avui he rellegit aquella pàgina i m'ha entrat la dèria d'esbrinar de quina planta es tractava. He buscat al Google Scholar, on la informació em sembla més fiable, perquè remet a articles de revistes cientifiques o capítols de llibres. Ara sé que, si el silphion ja no creix a la Cirenaica, no és perquè deixés de cultivar-se per manca d'interès, sinó perquè la planta va extingir-se precisament per ser molt apreciada en el seu temps per les seves propietats. A més, la desaparició del silphion és la primera extinció d'una espècie de la qual es va deixar constància escrita. Plini el Vell (s. I dC) la descriu a la seva Historia natural i fa esment d'una mena de resina que s'obtenia d'aquesta planta i que era molt apreciada.
Les descripcions acurades del silphion que van fer Plini, a la seva Història Natural, i Teofrast, a la seva obra De Historia Plantarum, permeten identificar-lo com una apiàcia (abans, umbel·lífera), i la distingeixen d'altres plantes semblants. Altres historiadors del món antic que van referir-se a aquesta planta indiquen que només creixia en la regió semidesèrtica del nord de la Cirenaica, on hauria aparegut de forma espontània "després d'un dia de pluja set anys abans de la fundació de la ciutat de Cirene". Hipòcrates afirmava que sempre que s'havia intentat fer créixer la planta fora d'aquella regió, no s'havia, la prova havia fallat.
El silphion es feia servir de farratge per a bens i vaques i la carn d'aquests animals adquiria un sabor i aroma especials. La tija i les fulles s'empraven en la preparació de diversos plats i també com a medicina i purgant. Però allò que més s'apreciava de la planta era la resina, amb la qual es tractaven moltes malalties, i també era un condiment molt apreciat. Plini --un estoic moralista-- denuncia també l'aplicació de la resina com a anticonceptiu. I diu que la planta esdevé més i més escassa i que Juli Cèsar en té emmagatzemada una gran quantitat entre els tresors de Roma. De fet, el Govern romà de la Cirenaica declara un monopoli sobre la producció de silphion. Però la creixent popularitat de l'all entre l'exèrcit romà va fer que els hàbitats en què creixia el silphion fossin envaïts per plantacions d'all i, amb el temps, la que havia estat una espècie de gran valor va arribar a extingir-se.
Quan Plini va escriure sobre el silphion, però, ja feia segles que la planta es coneixia i s'explotava comercialment. La importància d'aquesta mena de fonoll que creixia a la Cirenaica és evident en les monedes que van reproduir la planta al llarg de diversos segles:
Monedes del s. IV abans de Crist. A la dreta, el silphion
Mondedes d'aprox. 323-313 abans de Crist. A la dreta, el silphion
Monedes del 250 abans de Crist. A la dreta, el silphion
Des de fa segles, hi ha hagut científics que han intentat redescobrir el silphion i alguns han afirmat haver-ho fet. El 1996, l'italià Antonio Manunta va afirmar que l'espècie Cachrys ferulaces, que creix a la Cirenaica, era la mateixa que l'antic silphion. Però, a aquesta conclusió, hi va arribar per comparació amb les imatges del silphion en les monedes, sense tenir en compte les acurades descripcions que n'havien fet Teofrast, Plini i altres autors de l'antiguitat. Les plantes actuals amb característiques morfològiques més semblants al silphion són espècies del gènere Ferula.
(Text actualitzat el 22 de març de 2022.)
Per saber-ne més:
SILPHION "…multis iam annis in ea terra non inventitur…", per Monika Kiehn, European Botanic Gardens in a Changing World. Sixth European Botanic Gardens Congress, May 2012
Un post molt interessant. Realment, desconeixia que ja a l'antiga Grècia l'home havia provocat l'extinció d'una espècie vegetal. Fa uns anys vaig llegir un llibre sobre la història del món forestal a Catalunya de Martí Boada. Recordo dos fragments que em van impressionar especialment: el primer ,de l'època romana, lamentava la tala indiscriminada d'arbres per a construir habitatges; el segon, de l'època medieval, era un ban o un edicte reial (no ho recordo ben bé) per regular i frenar l'exportació massiva de fusta per a fabricar vaixells. En ambdós casos es lamentava l'impacte paisatgístic degut a la deforestació. Comprovar que en dos punts tan allunyats en el temps ja hi havia una certa consciència ambiental va ser tota una revelació.
ResponElimina