El vesc (Viscum album), que diu la tradició nadalenca (segurament importada com altres tradicions nadalenques) que porta sort, és una planta semiparàsita. Neix d'una llavor que s'enganxa sobre una branca d'algun arbre i germina allà mateix. Les seves arrels travessen l'escorça i s'endinsen fins poder extreure els nutrients i aigua necessita de la saba de l'arbre. Té propietats medicinals que ja eren conegudes pels antics grecs, i Pius Font i Quer li dedica un extens article en la seva obra Plantas medicinales. El Dioscórides renovado. La primera vegada que vaig veure el vesc en el seu estat natural va ser al sud de Franca durant l'hivern, en arbres caducifolis que havien perdut ja les fulles. Primer em va fer l'efecte que eren nius, fins que en una àrea de servei d'una autopista els vaig poder observar de més aprop.
A Berlin he vist vesc sobre molts arbres, especialment en bedolls i alguns altres caducifolis de la zona de Wansee, al sud-oest de la ciutat, on vaig anar divendres a visitar un centre de recerca.
Avui m'ha passat al contrari que la primera vegada que vaig veure el vesc. Als voltants de l'aeroport berlinès de Tegel he vist bastants arbres que m'han semblat que tenien entre les branques matolls de vesc com els que creixen en els bedolls de l'Institut Hahn-Meitner. En anar a la terminal C, però, he passat prop d'alguns d'aquells arbres i m'he adonat que els suposats matolls no eren altra cosa que nius. Segurament els nius dels ocellots negres que, en les branques més altes, hi havia posats: corbelles o potser corbs, perquè m'han semblat molt grossos.
Aquest post em recorda el Quadern de Natura que ens feien fer a vuitè, amb les nostres observacions...
ResponEliminaDe fet, el propòsit era aquest: fer algunes observacions de la natura que tenim al voltant. Fins i tot en l'ambient urbà --o en del d'un aeroport-- es pot observar el pas de les estacions o la convivència entre espècies no humanes. M'agrada dur al damunt la càmera per poder conservar un testimoni més objectiu que l'empremta que allò que veig deixa en la meva memòria (la marmanyera de Gabriel Ferrater).
ResponElimina