En realitat, l'Elena feia ja temps que ens havia deixat, si bé el seu cos s'entestava a continuar en aquest món. Aquella dona optimista, alegra, forta, sempre amb el somriure als llavis, disposada a ajudar tothom, s'havia anat esvaint a poc a poc des que se li va manifestar la malaltia. I fins i tot en el curs de la malaltia, de tant en tant se li escapaven espurnes d'humor. Recordo com reia d'ella mateixa un dia que, en voler agafar unes peces de roba de l'armari, asseguda a la punta del llit, el seu equilibri va fallar un cop més i després de moure's a un costat i l'altre, com aquells ninots que en castellà en diuen "tentetiesos", va quedar estesa damunt la vànova. Aleshores encara s'entretenia a fer sudokus. Ella m'hi va fer aficionar. Cada vegada que agafo un diari i em poso a fer-ne un, tinc un record per a l'Elena.
És difícil expressar els sentiments i les emocions en una situació com aquesta. Però les paraules que Miquel Martí Pol va escriure recordant Marta, la seva primera esposa, expressen molt bé el que sento, i el que segurament senten moltes persones que van conèixer i estimar l'Elena:
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
A Francesc d'Assís Casademont no l'havia tractat molt, però era un personatge que em fascinava. Uns amics van dur-me fa alguns anys a La Bruguera, la casa on vivien en Francesc, la Maria Àngels i els seus gossos, a La Pera, al Baix Empordà. Una casa integrada perfectament en el paisatge boscós i on, travessar-ne el llindar em va semblar com travessar l'espill d'Alícia.
Eren una parella molt especial. Ell, un gran artista, amb un estil molt característic. Les seves obres són gairebé sempre paisatges de tons suaus. A la pintura de Casademont li passa com a la música de Vivaldi, que és fàcil d'identificar perquè aparentment totes les seves obres s'assemblen. Però cadascuna és una petita --o gran, de vegades-- obra mestra. N'he trobat alguna pel web:
La darrera vegada que vaig veure en Francesc va ser a Girona, en la inauguració d'una exposició que era alhora un homenatge a l'artista. Havia passat un gran disgust i se'l veia decebut, cansat de la vida. La Maria Àngels --el seu àngel particular-- era sempre al seu costat i ha estat el seu suport fins al darrer moment.
En la missa de corpore insepulto que s'ha fet a La Pera, un amic ha recordat uns versos de Marià Manent que en Francesc sabia gairebé de memòria i li havia repetit en més d'una ocasió, potser perquè ja veia pròxima la seva fi (crec que només n'ha llegit la primera estrofa):
Prou sé...
Prou sé que he de dir-vos adéu,
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home és breu
i la posta es confon amb la claror de l'alba.
Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer
i encara la mel d'or adormida a la gerra.
Quin estiu d'adéus!....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada