Miller i Oró: La fi d'una era

M'escriu Antonio Lazcano, que ha estat durant molts anys col·laborador de Stanley L. Miller (com ho va ser també de Joan Oró), amb males notícies: Miller va morir diumenge, 20 de maig. Feia ja alguns anys que tenia la salut delicada i últimament vivia en una residència.

Recordo les dues visites que Miller va fer a Barcelona el 1992 i 1993. La primera, per fer una conferència en el programa de científics convidats que organitzava la Comissió per a l'Estímul de la Cultura Científica del Departament de Cultura (eren els temps del conseller Guitart, que creia que la ciència també forma part de la cultura). No havia vist mai la gent demanar autògrafs a un científic com ho vaig veure el dia de la conferència de Miller; sobretot estudiants que devien ser d'ESO o de batxillerat.

I és que els llibres de text escolars expliquen l'experiment de Miller-Urey, que va permetre la síntesi d'aminoàcids a partir dels compostos inorgànics que se suposava que hi havia a l'atmosfera de la Terra primitiva. Aquest experiment va ser l'inici de la química prebiòtica, una especialitat en què després destacaria també Joan Oró.

El 1993 va tornar de nou a Barcelona per participar en el congrés sobre l'origen de la vida. Vaig tenir oportunitat de trobar-lo de nou a València, amb motiu d'un curs sobre l'origen de la vida en homenatge a Joan Oró, que feia 75 anys.

Com em diu Antonio Lazcano, amb la mort de Joan Oró (1923-2004) i de Stanley L. Miller (1930-2007) s'acaba una era de grans científics.

Stanley L. Miller i l'aparell del seu experiment