Comissaria virtual (83): Idealista no gaire idealista

Idealista.com és un portal immobiliari que té presència també a les xarxes socials. A Twitter publica moltes notícies relacionades amb la indústria immobiliària, decoració de la llar, economia, urbanisme, etc. El 28 de desembre va voler fer, com altres mitjans, una innocentada i van publicar aquest tuit:

A causa de les nombroses crítiques que van rebre per fer una broma sobre un fet tan greu com l'injust empresonament (presó preventiva!) d'Oriol Junqueras, Joaquim Forn, i els Jordis, el tuit va ser esborrat i ara, en el seu compte de Twitter hi ha un tuit fix d'excusa, en el qual diuen que va ser una innocentada i no tenien intenció de burlar-se ni causar mal:

Però la innocentada l'havien publicat també en el seu web i a Facebook. En el web, que no té limitació d'espais per al text, la broma ocupava uns quants paràgrafs i l'adapten al seu negoci immobiliari, tot parlant dels terrenys on es podria construir el Parlament català i de la possibilitat de llogar o comprar cases a molt bon preu en la zona propera a Estremera. Ara, a l'inici de la falsa notícia, hi diu això:

Esto no es una noticia. Nunca pretendió serlo. Es una inocentada. Cada 28 de diciembre en idealista news publicamos una, el año pasado fue esta de Donald Trump, por ejemplo, y hace dos años ésta de Pablo Iglesias. No hubo en ningún momento la más mínima intención de ofender, molestar, irritar o herir ninguna sensibilidad. Pero algunos usuarios se han sentido molestos e irritados. Lo lamentamos profundamente. El sentido del humor a veces ayuda pero no si alguna persona se siente violentada. El máximo respeto por las ideas y las personas es un valor que compartimos. Pedimos sinceramente disculpas. Creemos en la importancia de pedir perdón si hemos hecho daño. De veras lo sentimos.

No sé si els seus possibles clients estaran d'acord amb l'excusa, tenint en compte que a aquesta empresa no li cal que sigui el dia dels Innocents per fer piulades poc encertades. Per exemple, aquesta del dia 13 de desembre en relació a un pis d'Artur Mas que li ha estat embargat:

No hi entenc de lleis, però dubto que sigui legal fer públic el lloc on una persona té un pis. No s'han limitat a mostrar una foto del balcó, del portal o de la façana. Mostren clarament la situació de l'immoble en un mapa de Google amb fotos reals. I aquesta notícia, en data d'avui (31 de desembre 2017) no ha estat esborrada del seu web ni de Facebook i Twitter. A més en la notícia del seu web, diu el nom del carrer on es troba. Tenint en compte que és un carrer curt, que va de la Diagonal a la Travessera de Gràcia, és ben fàcil identificar la finca.

Per tot això, des de la meva comissaria virtual jo enviaria l'Idealista a la presó virtual (preventiva, naturalment).

2018, any de...

És estrany, però el 2018 no ha estat declarat any de res per les Nacions Unides.Tanmateix, hi ha algunes iniciatives internacionals o de regions o estats del món per a fer el 2018 any d'alguna cosa.

• 3r Any Internacional dels Esculls de Corall. Declarat per la Iniciativa Internacional sobre els Esculls de Corall (ICRI, International Coral Reef Initiative) amb la propsota que es duguin a terme les següents actuacions:

• reforçar la conscienciació global sobre el valor dels esculls de coral i dels ecosistemes que hi estan associats i sobre les amenaces que pesen sobre ells;
• promoure acords de col·laboració entre governs, el sector privat,el món acadèmic i la societat civil sobre la gestió dels esculls de corall:
• identificar i endegar estratègies reals de gestió per a la conservació, l'augment de la resiliència i l'ús sostenible d'aquests ecosistemes i promoure-hi les bones pràctiques, i
• compartir informació sobre bones pràctiques relacionades amb la gestió sostenible dels esculls de corall

Mill perlat (foto Wikimedia Commons)

• Any Internacional dels Mills. Proposta enviada a les Nacions Unides per l'Índia durant el quart trimestre de 2017 (possiblement ja massa tard). La finalitat de la proposta és conscienciar de la importància que tenen els cereals que s'inclouen el en grup dels mills (millets en anglès), terme que designa unes plantes herbàcies de llavor petita sovint anomenades nutricereals o cereals de secà. Aquestes plantes poden ajudar a lluitar contra la fam i la desnutrició i també --a llarg termini-- a mitigar els efectes del canvi climàtic. Comprenen, entre d'altres, el sorgo, el mill perlat (el tipus més conreat al món), el mill italià, diverses espècies d'Echinochloa (aquest gènere, però, inclou també algunes males herbes).

• Any Europeu del Patrimoni Cultural. Aprovat pel Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea el 17 de maig de 2017. Entre els objectius d'aquest Any Europeu hi ha fomentar l'intercanvi i la valoració del patrimoni cultural d'Europa com a un recurs compartit, sensibilitzar sobre la història i els valors comuns i reforçar el sentiment de pertànyer a un espai comú europeu, tot reforçant el diàleg intercultural. El patrimoni cultural pot ser de moltes formes; per exemple tangible (edificis i monuments, productes d'artesania, llibres, màquines, jaciments arqueològics, ciutats històriques), intangible (llengües i tradicions orals, pràctiques socials i festes, representacions), natural (paisatges, flora i fauna), digital (recursos creats en forma digital o que han estat digitalitzats per a conservar-los).

• Any dels Ocells per a la National Geographic Society. Per commemorar el centenari del Tractat dels Ocells Migratoris (llei federal dels Estats Units per a protegir els ocells migratoris).

•  Any del Jovent a Escòcia. Una manera d'atraure turistes joves, amb activitats de tota mena 

•  Any del Mar, en el País de Gal·les. Per atraure el turisme a les seves costes i promoure el coneixement del seu paisatge.

• Any Feynman. El mes de maig, Barcelona celebrarà l'Any Feyman, per commemorar el centenari del naixement de Richard Feynman (1918-1988), considerat pare de la nanotecnologia i la computació quàntica. És una celebració organitzada pel grup EspaiNano, de l'Associació Catalana de Comunicació Científica.

El 2018 és també un any per commemorar el centenari d'algunes altres persones, entre les quals m'agrada recordar Montserrat Abelló (poeta i traductora, el nom de la qual perdurarà en el nom d'una biblioteca que s'ha d'inaugurar durant el primer trimestre de 2018 a Barcelona), Matilde Salvador (compositora i pintora), Manuel de Pedrolo (escriptor), Maria Aurèlia Capmany (escriptora), Raimon Panikkar, filòsof i teòleg, Ingmar Bergman (director de cinema), Frederick Sanger (bioquímic, premi Nobel), Leonard Bernstein (compositor, oianista i director d'orquestra), Carmen Amaya (ballerina de flamenc).

Crònica d'un matí d'eleccions forçades

Les eleccions d'avui no haurien hagut de fer-se. Per què hem d'anar a votar en unes eleccions autonòmiques si ja ho vam fer fa dos anys i si el Parlament no ha pas destituït el nostre president? Però les circumstàncies han fet que el president de la Generalitat i una part del Govern es trobin exiliats i una altra part sigui a la presó --i no ens oblidéssim dels Jordis.

Però, tot i que siguin unes eleccions il·legítimes, he anat a votar, calia fer-ho més mai. La campanya electoral ha estat insòlita, desequilibrada. Els caps de llista de Junts per Catalunya i d'Esquerra Republicana no han pogut participar en els debats, ho havien de fer altres persones de la seva llista electoral. I ja veurem què passarà, si podran ser presents el dia que es constitueixi aquest Parlament que, encara que per a molta gent serà il·legítim, no queda més remei que acceptar-lo.

Preparant càmeres a la plaça Comas de Les Corts

El meu col·legi electoral és l'Escola Ausiàs March, en el districte de Les Corts de Barcelona. Hi he anat a dos quarts d'onze (res de bufanda groga i llacet, avui); he pensat que a aquella hora no hi hauria molta gent. M'he equivocat, però, a la plaça hi havia cua per entrar a l'escola. També hi havia càmeres i trípodes encara sense càmera, com si els haguessin posat allà per guardar el lloc. Una de les càmeres ja muntades era de la RTP, la radiotelevisió pública portuguesa. Al seu costat, una de francesa. Una periodista portuguesa i un periodista francès estaven practicant com pronunciar Arrimadas i aleshores he entès per què hi havia tan de rebombori a la plaça. Ves per on, comparteixo col·legi electoral amb la cap de llista de Ciudadanos a aquestes eleccions.

A la mesa electoral que em correspon gairebé no hi havia cua i he pogut votar de seguida. Des d'allà he anat a comprar algunes coses. De tornada, he passat de nou per la plaça Comas, que seguia molt animada, encara més que abans. Hi havia més gent i moltes més càmeres i periodistes amb micròfons; de mitjans espanyols i estrangers. M'acompanyava una persona de la família que viu a prop i ens hem assegut una estona en un banc de la plaça. He saludat gent coneguda i hem parlat una estona. Mentre conversàvem, ha començat a sonar molt fort l'himne d'Espanya. La música venia d'un àtic proper guarnit amb una bandera catalana i dues d'espanyoles, on viu una família que ja és coneguda per la seva afició a fer sonar aquest himne o fer crits de protesta quan es feien casserolades o quan s'han fet concentracions a la plaça en suport als presos polítics. Després de l'himne espanyol han posat una cançó andalusa per a mi desconeguda. M'estranya que no hagin fet sonar el Viiiiva Españaaaa.o que ells mateixos no cantessin el ¡A por ellos, oe! Atès el volum de la música que arribava al carrer, penso que deuen tenir uns altaveus a la terrassa.

Arrimadas i els seus acompanyants a la cua per votar

En un altre punt de la plaça he vist un grup de periodistes de la Rai, la televisió pública italiana, i no he pogut estar-me de preguntar-los si a Itàlia hi ha tan d'interès per les nostres eleccions com perquè hi enviïn periodistes a veure com vota una candidata a la presidència de la Generalitat. Com que han vist que parlava italià, m'han demanat si em podien fer unes preguntes per enregistrar. Després de parlar amb els periodistes italians (dos nois i una noia) he tornat a seure en un banc. De sobte he sentit veus que cridaven "A la cua!, a la cua!" i les càmeres i altaveus que es desplaçaven cap a un costat de la plaça. Havia arribat l'estrella de l'espectacle, Inés Arrimadas, la filla del pare albañil i la mare que limpiaba pisos, segons va dir a Salvados fa poc (però el paleta en realitat és advocat, va ser policia a Barcelona i després regidor en un poble d'Andalusia). Avui anava vestida blanc, no sé si només la jaqueta o tota ella i anava fent somriures a la gent.

Una veïna del barri s'ha apropat a Inés Arrimadas i li ha preguntat --en castellà-- si li podia dir una cosa. Arrimadas ha fet que sí amb el cap i la dona ha dit que no és catalana, però fa trenta-quatre anys que viu a Catalunya, on s'ha dedicat a l'ensenyament. Ha continuant dient-li que, en tots aquells anys de professora, ha impartit la seva assignatura sempre en castellà sense que mai ningú li digués que ho havia de fer en català i que tampoc s'ha trobat mai amb cap problema per parlar castellà a Catalunya. I ha acabat dient-li alguna cosa com "así que no diga usted más mentiras sobre la escuela catalana, que usted no conoce". Però tot de manera calmada i sense alçar la veu.

Després d'això he anat cap a casa. Pel camí m'he creuat amb una dona --la conec de vista, abans de jubilar-se tenia un quiosc en el barri-- que devia anar a votar i duia el coll embolicat amb una bandera espanyola fent-li de mocador. He tornat a sortir per comprar alguna cosa al mercat i aquesta vegada ja ho he fet amb el meu llacet i un mocador grocs. Crec que avui m'abstindré de mirar notícies sobre les votacions fins ben tard a la nit. Especialment no vull saber res dels sondejos a peu d'urna. No vull fer-me il·lusions o, al contrari, que m'espantin abans d'hora.

Temps convulsos

Avui fa just dos mesos de la meva darrera entrada en aquest blog. Si bé ara no hi escric tan sovint com alguns anys enrere, no acostumo a deixar passar tant de temps sense publicar-hi res. Que no hi hagi publicat res, però, no vol dir que no hi hagi escrit. Tinc uns quants esborranys començats sobre temes diversos. Alguns, relacionats amb temes de ciència o salut (hort urbans, la medicina i el dolor, els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que fa pocs dies se n'ha fet la 20a edició); d'altres, relacionats amb la situació política actual. Però em poso a teclejar i no em sento capaç d'acabar cap escrit. Uns perquè el meu cap és en un altre lloc; d'altres, perquè les emocions del moment em superen i no sé com plasmar per escrit les meves reflexions.

Avui, durant molta estona, he anat sentint el rrrrrr i flap-flap d'aquest ocellot metàl·lic que no para de sobrevolar per Barcelona. No sé què hi busca; que jo sàpiga avui no hi ha convocada cap manifestació de protesta contra el govern de Madrid --si n'hi hagués, jo no seria davant de l'ordinador en aquests moments. Però l'ocellot va donant voltes i el sento una i altra vegada. I l'única cosa que puc pensar és que dissabte es va escriure això:

La meva Rambla

La Rambla (Sant Jordi, 2012)

Dijous volia anar a la Rambla. Al matí vaig pensar que, a la tarda, en comptes de sortir a passejar pel barri, agafaria el metro o l'autobús fins a la plaça de Catalunya i baixaria Rambla avall. Sempre m'ha agradat ramblejar; a qualsevol hora del dia o de la nit. Malgrat tots els seus problemes i defectes, és el carrer de Barcelona que més m'agrada. Potser perquè és un carrer ple de vida les vint-i-quatre hores.

Després de fer una becaina en havent dinat, i pensant encara en el passeig, em vaig posar a corregir uns textos. Volia acabar aquella feina abans de sortir de casa i --cosa ben estranya-- no vaig procrastrinar com acostumo, entrant ara a Twitter ara a Facebook o dirigint la mirada al mòbil quan veig que fa pampallugues.

A dos o tres quarts de sis vaig adonar-me que encara en tenia per una hora o més per acabar la correcció. Vaig pensar que era millor que deixés córrer el passeig a la Rambla per a un altre dia. Aleshores la mirada se me'n va anar a la segona pantalla de l'ordinador, a Twitter. Per què hi ha la Rambla i Barcelona en el llistat de TT? Haurien fet una altra bretolada de protesta contra el turisme? De seguida vaig veure quina era la causa dels tuits i vaig córrer a engegar la televisió.Vaig fer zapping per saber què deien en els diferents canals. Vaig passar per Tele5 i em vaig quedar bocabada en veure imatges d'aquelles que es diu que poden ferir la sensibilitat. Mostraven la Rambla amb gent per terra, no sé si morts o ferits, però tant se val. ¿Us imagineu que algun familiar d'aquelles víctimes s'assabentés del que els havia passat en veure'n els cossos abatuts al terra? On ha anat a parar l'ètica periodística?, vaig pensar. Una pregunta que continuo fent-me tres dies més tard en veure el tractament d'aquests esdeveniments en molts mitjans i les mentides --o postveritats, com se'n diu ara-- que s'han dit, de vegades fins i tot posant en boca d'algunes persones frases que mai no han pronunciat.

Canaletes, diumenge (dissabte, impossible apropar-s'hi)

Dissabte vaig decidir fer el passeig que hauria volgut fer dijous: baixar per la Rambla des de la plaça de Catalunya fins a Colom. Vaig anar-hi amb l'autobús 59, que té una parada davant de Canaletes. La guàrdia urbana, però, no el va deixar girar. Havien tallat la calçada de baixada de la Rambla i desviaven els autobusos cap a la via Laietana. El 59 va aturar-se a la mateixa plaça de Catalunya just abans del portal de l'Àngel. La vorera de mar de la plaça era plena de gom a gom. Turistes i gent del país caminaven en els dos sentits, esquivant els manters que havien escampat les seves mercaderies entre les terrasses dels bars --plenes de gom a gom-- i els edificis, segurament amb la confiança que la guàrdia urbana tenia coses més importants que fer que perseguir-los a ells.

Afegeix la llegenda

En arribar a la Rambla, vaig veure molta gent concentrada a la part més alt, al voltat del fanal de Canaletes. Era un dels punts on es recordava els fets de dijous deixant-hi flors, espelmes i notes de condol. Hi havia tanta gent, que era impossible apropar-s'hi, per això la foto que en poso és de diumenge. Vaig començar a baixar i observar la gent. Era un formiguer humà, com de costum, però s'hi notava una diferència: no se sentia el xivarri habitual; la gent no cridava ni reia. Les cadires que hi ha a la zona de Canaletes a banda i banda del passeig (on fa anys hi havia unes cadires plegables que posaven en fila, una a costat de l'altra, i calia pagar per seure) eren totes ocupades. Una mica més avall, a l'esquerra, on les rajoles del terra fan uns rectangles apaïsats, la gent havia anat escrivint missatges de pau, condol, esperança... Al terra hi havia guixos de color perquè ho fessin.

Milers de càmeres de mòbil devien estar fotografiant o filmant la Rambla. A més, hi havia també moltes càmeres grans, de professionals, alguns que es veia clarament que eren de cadenes de televisió estrangeres. Algunes de tan lluny com el Canadà (la CBC; potser perquè una de les persones a qui va matar el terrorista en la seva cursa criminal era un ciutadà canadenc). De tant en tant, hi havia alguna càmera que entrevistava algú: la venedora d'una parada de torrons que havia estat testimoni de l'acte terrorista, algun passejant, un presentador del mateix canal que explicava l'ambient que es respirava...

De sobte es van sentir unes sirenes. Un furgó i algunes motos dels mossos baixaven obrint pas a una comitiva de cotxes oficials que va passar molt ràpidament. Vaig sentir una dona que deia: "¡Mira, los reyes!" Vaig seguir baixant i aturant-me de tant en tant per veure els homenatges que la gent fa en els llocs on van caure abatudes les víctimes del furgó terrorista: espelmes, flors, papers amb notes escrites o algun dibuix, fins i tot algun peluix, en record de les criatures que també van ser víctimes de l'atemptat. Davant de la Boqueria, els missatges de la gent estaven penjats d'uns cordills, com si fos roba estesa.

Pla de l'Os (diumenge 20 d'agost)

En arribar al pla de l'Os vaig sentir aplaudiments i també una xiulada. Eren per al rei, que s'havia aturat a fer una ofrena a les víctimes i marxava en aquell moment. Una dona va preguntar a un guàrdia urbà, en anglès, perquè hi havia tants de cotxes i la gent xiulava i aplaudia i ell, molt amablement, va respondre-li també en anglès que "the king has been here". Com a Canaletes, en el pla de l'Os hi havia moltíssima gent (la foto d'aquest lloc també és de diumenge).

Després del pla de l'Os la Rambla tenia l'aspecte habitual, ja no hi havia espelmes ni flors. Les terrasses de bars i restaurants eren plenes de turistes que menjaven tapes o paella i que davant seu tenien unes enormes gerres de sangria o de cervesa. De sobte, un home jove que primer vaig pensar que era dels que capten clients entre els passavolants va començar a caminar darrere de dues turistes. Una d'elles duia una bossa bastant gran, com una cistella, penjada en bandolera i l'home hi tenia clavada la mirada, com si esperés el moment adequat per ficar-hi la mà. Em vaig avançar i dissimuladament vaig dir a la propietària de la bossa que anés en compte, que la seguia un home que no semblava gaire de fiar. Les paradetes d'artesania eren obertes i algunes persones s'aturaven, no sé si a comprar, però sí que a mirar. Una família italiana es va aturar en un quiosc a comprar postals dels jugadors del Barça. Prop de les Drassanes, un grup de noies eren a punt per començar un comiat de soltera. La núvia anava disfressada de sirena --això em va semblar-- i les seves amigues duien una samarreta de color rosa cridaner, com els dels retoladors fluorescents.

Segurament la gent que menjava paella i bevia sangria, les persones que s'aturaven a les parades d'artesania, la família italiana que comprava postals de Messi i altres futbolistes i les noies que es preparaven per a una nit de diversió sabien el que havia passat en aquell carrer de Barcelona dos dies abans, i possiblement sentien dintre seu una gran pena, com tothom que tingui una mica de sensibilitat. Però no van deixar que la por les dominés i les fes abandonar els seus plans. Jo també ho sabia i vaig fer cap a la Rambla, com tenia pensat fer-ho dijous. No fer-ho, hauria estat seguir el joc als terroristes, que ens volen atemorir amb els seus actes. No hem de deixar que se surtin amb la seva. Per això hem de cridar ben fort "No tinc por!" I sobretot, creure'ns-ho.