Fa alguns mesos ja vaig escriure en aquest bloc sobre Moisès Broggi. Va ser amb motiu d'haver estat inaugurat l'Any Broggi a a Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC). Però avui no puc estar-me'n de tornar a parlar-ne perquè és el dia en què el Dr. Broggi fa cent anys.
No vull, però, que aquest record meu sigui una repetició del que s'ha escrit o dit en altre llocs. Podeu veure els articles que aquests darrers dies li han dedicat Vilaweb, l'Avui, El País, o l'entrevista de la sèrie (S)Avis del Canal 33 que va fer-li Campo Vidal (és una llàstima, però, que per veure els vídeos a la carta de la TV pública catalana calgui pagar). Esmentaré alguns detalls del seu discurs d'entrada a la RAMC, el 20 de novembre de 1966, i de la resposta de l'acadèmic Lluís Sayé.
Primerament cal posar-se en el context històric, amb el país sotmès encara a una dictadura i amb el castellà com a única llengua oficial i obligatòria en actes públics. Per tant, no és estrany que els discursos que van fer Broggi i Sayé fossin en castellà. En la introducció al seu parlament, Broggi recorda alguns acadèmics anteriors. Rememora la visita que va fer a August Pi i Sunyer, quan aquest metge, exiliat a Mèxic, estava ja greument malalt i diu: "Vivía la última fase de su vida declinante en aquel lejano lugar [...] y en los momentos de lucidez que le permitía su dolencia pensaba en su amada patria y en lo mucho que en ella había dejado..." Del seu predecessor a l'Acadèmia, Joaquim Trias es refereix a les circumstàncies que "le fueron adversas y se encontró en diversos lugares recibido con frialdad y suspicacias" i quan fa referència al treball de Trias durant la guerra (in)civil, diu que gràcies a elll i als seus deixebles "se salvaron muchas vidas en el curso de los años 1936-1939". Parla també del paper destacat de Trias en el "extinguido Patronato de la Universidad de Barcelona en su heróico y malogrado esfuerzo para modernizar a nuestra Universidad."
En el seu discurs, Broggi deia moltes més coses de les que podria entendre qualsevol persona que no conegués la història del país i de la medicina catalana del segle XX. De fet, era l'única manera de fer-ho: deixar que qui llegís o escoltés copsés el significat real de les paraules, les referències tàcites a una pàtria oprimida, al tractament que van rebre molts metges que no havien comès altre crim que no arrenglerar-se amb el bàndol vencedor, a una universitat autònoma que va ser ofegada quan tot just començava a respirar.
En la seva resposta, Sayé diu de Broggi que el seu títol de doctor té valor històric, "ya que es el único existente concedido por la Universidad Autónoma de Barcelona, puesto que los demás que se doctoraron durante aquellos años convalidaron posteriormente sus títulos en la Universidad Central, previa repetición de los ejercicios, mientras que él, considerando legal su posición, solicitó y obtuvo el reconocimiento oficial en 1944." Y conclou amb aquestes paraules: "El Dr. Broggi ha sabido huir del concepto de Séneca cuando señalaba que 'con la aparición de los sabios los buenos se habían eclipsado', pues sabe hermanar sabiduría y bondad en alcances de edificante ejemplaridad. Este es, en su más íntimo fuste, nuestro nuevo compañero."
Enhorabona per aquests cent anys, Dr. Broggi!
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta broggi. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta broggi. Ordena per data Mostra totes les entrades
diumenge, 18 de maig del 2008
dilluns, 11 de febrer del 2008
Un centenari molt especial
La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMCC) celebra enguany un centenari molt especial dedicat a un dels seus membres. Allò que fa d'especial aquest centenari és que el membre homenatjat, Moisès Broggi, és encara viu... i actiu! Actualment és el president d'Honor de l'Acadèmia de Medicina.
Moisès Broggi
President d'Honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya
Font: RAMC http://www.ramc.cat/compo.php?id=362
He vist en alguna ocasió Moisès Broggi en entrevistes per televisió i l'he vist presidint alguns actes científics a l'Acadèmia. Naturalment el pas dels anys es nota en el seu físic, però la seva ment es manté lúcida i és un bon conversador, una d'aquelles persones a qui, si jo fos periodista, m'agradaria molt entrevistar Fa algun temps vaig llegir la primera part de les seves memòries, una amena crònica de la primera meitat del segle XX. Per conèixer una mica el tarannà de Broggi, recomano l'entrevista que li va fer Rosa Martínez per a La Revista La Universitat, òrgan de difusió de la Universitat Barcelona, alma mater de moltes persones que va seguir estudis universitaris durant gran part del segle XX a Catalunya (era l'única universitat que hi havia). El títol de l'entrevista ( Moisès Broggi, un cirurgià per la pau) ja indica un tret de la personalitat de Broggi: el seu pacifisme.
Fa anys vaig llegir un llibret sobre la vellesa escrit per Rita Levi-Montalcini (nascuda el 1909), la científica italiana que va treballar als Estats Units i va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. El llibre es diu L'asso nella manica a brandelli (literalment "L'as en la màniga esparracada"; la versió espanyola és El as en la manga: los dones reservados a la vejez) i Levi-Montalcini hi explica que, en envellir, el cervell humà perd algunes de les seves facultats, però les substitueix per d'altres que compensen les que ha perdut --de vegades fins i tot superant-les. Diu que el cervell infantil pot comparar-se a un bosc amb molts arbres joves: en conjunt, molts de troncs i poc ramatge. En canvi, el d'una persona anciana és com un bosc amb molts menys arbres --troncs-- però molt ramificats. I ho il·lustra amb alguns exemples de grans personatges que van mantenir-se en actiu fins ben entrada la vellesa, entre els quals Miquelàngel, Galileu, Bertrand Russell o Picasso. Jo m'imagino el cervell de Rita Levi-Montalcini i el de Moisès Broggi com dos boscos on els arbres que han resistit han estès tant el seu ramatge que poden fer la mateixa funció ecològica que els molts arbres de poques branques que devien tenir quan es trobaven en la seva plenitud física.
Moisès BroggiPresident d'Honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya
Font: RAMC http://www.ramc.cat/compo.php?id=362
He vist en alguna ocasió Moisès Broggi en entrevistes per televisió i l'he vist presidint alguns actes científics a l'Acadèmia. Naturalment el pas dels anys es nota en el seu físic, però la seva ment es manté lúcida i és un bon conversador, una d'aquelles persones a qui, si jo fos periodista, m'agradaria molt entrevistar Fa algun temps vaig llegir la primera part de les seves memòries, una amena crònica de la primera meitat del segle XX. Per conèixer una mica el tarannà de Broggi, recomano l'entrevista que li va fer Rosa Martínez per a La Revista La Universitat, òrgan de difusió de la Universitat Barcelona, alma mater de moltes persones que va seguir estudis universitaris durant gran part del segle XX a Catalunya (era l'única universitat que hi havia). El títol de l'entrevista ( Moisès Broggi, un cirurgià per la pau) ja indica un tret de la personalitat de Broggi: el seu pacifisme.
Fa anys vaig llegir un llibret sobre la vellesa escrit per Rita Levi-Montalcini (nascuda el 1909), la científica italiana que va treballar als Estats Units i va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. El llibre es diu L'asso nella manica a brandelli (literalment "L'as en la màniga esparracada"; la versió espanyola és El as en la manga: los dones reservados a la vejez) i Levi-Montalcini hi explica que, en envellir, el cervell humà perd algunes de les seves facultats, però les substitueix per d'altres que compensen les que ha perdut --de vegades fins i tot superant-les. Diu que el cervell infantil pot comparar-se a un bosc amb molts arbres joves: en conjunt, molts de troncs i poc ramatge. En canvi, el d'una persona anciana és com un bosc amb molts menys arbres --troncs-- però molt ramificats. I ho il·lustra amb alguns exemples de grans personatges que van mantenir-se en actiu fins ben entrada la vellesa, entre els quals Miquelàngel, Galileu, Bertrand Russell o Picasso. Jo m'imagino el cervell de Rita Levi-Montalcini i el de Moisès Broggi com dos boscos on els arbres que han resistit han estès tant el seu ramatge que poden fer la mateixa funció ecològica que els molts arbres de poques branques que devien tenir quan es trobaven en la seva plenitud física.
dilluns, 21 de juliol del 2008
Montse Abelló i Moisès Broggi premiats
Ho llegeixo a Vilaweb: a Montserrat Abelló, poeta i traductora, i a Moisès Broggi, metge, els han estat concedits sengles Premis Nacional a la Trajectòria Professional i Artística.
He escrit sobre l'una i l'altre en aquest bloc per motius diversos: sobre Montserrat Abelló, amb motiu de l'homenatge que li va retre la Comissió per a la Igualtat de la Dona, del districte de les Corts, i amb motiu del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2208; sobre Moisès Broggi, amb motiu del seu centenari i de la celebració que en va fer la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.
Enhorabona a tots dos! M'alegra que, contràriament al que sovint es fa, els retin els homenatges en vida.
He escrit sobre l'una i l'altre en aquest bloc per motius diversos: sobre Montserrat Abelló, amb motiu de l'homenatge que li va retre la Comissió per a la Igualtat de la Dona, del districte de les Corts, i amb motiu del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2208; sobre Moisès Broggi, amb motiu del seu centenari i de la celebració que en va fer la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.
Enhorabona a tots dos! M'alegra que, contràriament al que sovint es fa, els retin els homenatges en vida.
dimarts, 7 d’abril del 2009
Rita Levi Montalcini, 100 anys
La revista Nature s'avança uns dies a la celebració dels 100 anys de la neurobiòloga italiana Rita Levi Montalcini, amb un article d'Alison Abbot (One Hundred Years of Rita), corresponsal de la revista britànica en el continent europeu. L'aniversari de Levi Montalcini serà el 22 d'abril. Abbot fa un repàs de la biografia de Levi Montalcini i de les seves activitats actuals. Els anys passen factura i la científica, que sera la primera persona guardonada amb un premi Nobel que arribi a centenària, tè problemes auditius i també visuals. Tanmateix, segueix amb molt d'interès les activitats de l'Institut Europeu de Recerca del Cervell (European Brain Research Institute, EBRI), que ella va fundar, i per aspectes socials de la recerca, especialment ètics i el paper de la dona en el món de la ciència. El 1992 va fundar una altra entitat, la Fundació Rita Levi-Montalcini, que ja ha proporcionat ajut per a l'educació de més de 6000 dones africanes.
Vaig coincidir amb Levi Montalcini a Brussel·les els anys 1997 i 2000, en dues reunions sobre dona i ciència organitzades per la Comissió Europea. Ella rondava ja els noranta anys, però en les dues ocasions va participar de manera activa en les sessions de treball; prenia notes contínuament i va demanar la paraula en diverses ocasions (em sembla que també va coordinar alguna sessió). Veig les fotos de Nature i comprovo que no ha canviat gaire: menuda, prima, el cabell blanc pentinat sempre com si sortís de la perruqueria, el vestit fosc de coll alt, però fluix, l'anell que sempre li he vist en el dit anul·lar de la mà esquerra, i un aspecte aparentment molt fràgil sota el qual s'0culta una personalitat molt forta.
He imprès l'article de Nature per afegir-lo a la col·lecció d'articles i notícies que conservo sobre aquesta científica i he donat un cop d'ull a alguns d'aquells fulls i retalls. Veig que algunes de les seves declaracions de fa anys podria haver-les fet enguany sense que perdessin vigència. En una entrevista que Montserrat Roig va fer-li per al dominical d'El Periódico el 1989, parlen d'Israel i Levi Montalcini, que és jueva, diu: "...soy totalmente contraria a su política actual. Tienen derecho a defenderse, sin embargo ahora ya traspasan los límites. Se están volviendo muy agresivos. Siento pertenecer a este grupo étnico..." I en unes declaracions que el 2001 va fer al diari italià Il Sole, parlava dels mals que dificulten l'avenç de la recerca a Itàlia (molts semblants als que afecten les nostres universitats). Un mal crònic --i comú a Itàlia i Espanya-- és la dificultat per als millors joves investigadors, que van a formar-se a l'estranger, de reincorporar-se de nou al sistema universitari, on els concursos per cobrir places ja estan "adjudicats" a una persona abans que es convoquin.
Levi Montalcini ha escrit llibres de divulgació i d'assaig. Els que recordo millor són la seva autobiografia (L'elogi de la imperfecció) i un altre que tracta de la vellesa i la manera com el sistema nerviós troba nous circuits neuronals que permeten suplir les facultats perdudes amb unes altres de noves. Són com l'as que el prestidigitador amaga dins la màniga, tot i que el cas de les persones ancianes sigui una màniga esfilagarsada. Copio aquí el que vaig escriure en aquest mateix bloc el febrer de 2008, sobre aquest llibre, a propòsit de Moisès Broggi, que l'any passat va arribar als cent anys amb una gran vitalitat:
"Fa anys vaig llegir un llibret sobre la vellesa escrit per Rita Levi-Montalcini (nascuda el 1909), la científica italiana que va treballar als Estats Units i va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. El llibre es diu L'asso nella manica a brandelli (literalment "L'as en la màniga esparracada"; la versió espanyola és El as en la manga: los dones reservados a la vejez) i Levi-Montalcini hi explica que, en envellir, el cervell humà perd algunes de les seves facultats, però les substitueix per d'altres que compensen les que ha perdut --de vegades fins i tot superant-les. Diu que el cervell infantil pot comparar-se a un bosc amb molts arbres joves: en conjunt, molts de troncs i poc ramatge. En canvi, el d'una persona anciana és com un bosc amb molts menys arbres --troncs-- però molt ramificats. I ho il·lustra amb alguns exemples de grans personatges que van mantenir-se en actiu fins ben entrada la vellesa, entre els quals Miquelàngel, Galileu, Bertrand Russell o Picasso. Jo m'imagino el cervell de Rita Levi-Montalcini i el de Moisès Broggi com dos boscos on els arbres que han resistit han estès tant el seu ramatge que poden fer la mateixa funció ecològica que els molts arbres de poques branques que devien tenir quan es trobaven en la seva plenitud física." (Un centenari molt especial, 11.02.2008)
Vaig coincidir amb Levi Montalcini a Brussel·les els anys 1997 i 2000, en dues reunions sobre dona i ciència organitzades per la Comissió Europea. Ella rondava ja els noranta anys, però en les dues ocasions va participar de manera activa en les sessions de treball; prenia notes contínuament i va demanar la paraula en diverses ocasions (em sembla que també va coordinar alguna sessió). Veig les fotos de Nature i comprovo que no ha canviat gaire: menuda, prima, el cabell blanc pentinat sempre com si sortís de la perruqueria, el vestit fosc de coll alt, però fluix, l'anell que sempre li he vist en el dit anul·lar de la mà esquerra, i un aspecte aparentment molt fràgil sota el qual s'0culta una personalitat molt forta.
He imprès l'article de Nature per afegir-lo a la col·lecció d'articles i notícies que conservo sobre aquesta científica i he donat un cop d'ull a alguns d'aquells fulls i retalls. Veig que algunes de les seves declaracions de fa anys podria haver-les fet enguany sense que perdessin vigència. En una entrevista que Montserrat Roig va fer-li per al dominical d'El Periódico el 1989, parlen d'Israel i Levi Montalcini, que és jueva, diu: "...soy totalmente contraria a su política actual. Tienen derecho a defenderse, sin embargo ahora ya traspasan los límites. Se están volviendo muy agresivos. Siento pertenecer a este grupo étnico..." I en unes declaracions que el 2001 va fer al diari italià Il Sole, parlava dels mals que dificulten l'avenç de la recerca a Itàlia (molts semblants als que afecten les nostres universitats). Un mal crònic --i comú a Itàlia i Espanya-- és la dificultat per als millors joves investigadors, que van a formar-se a l'estranger, de reincorporar-se de nou al sistema universitari, on els concursos per cobrir places ja estan "adjudicats" a una persona abans que es convoquin.
Levi Montalcini ha escrit llibres de divulgació i d'assaig. Els que recordo millor són la seva autobiografia (L'elogi de la imperfecció) i un altre que tracta de la vellesa i la manera com el sistema nerviós troba nous circuits neuronals que permeten suplir les facultats perdudes amb unes altres de noves. Són com l'as que el prestidigitador amaga dins la màniga, tot i que el cas de les persones ancianes sigui una màniga esfilagarsada. Copio aquí el que vaig escriure en aquest mateix bloc el febrer de 2008, sobre aquest llibre, a propòsit de Moisès Broggi, que l'any passat va arribar als cent anys amb una gran vitalitat:
"Fa anys vaig llegir un llibret sobre la vellesa escrit per Rita Levi-Montalcini (nascuda el 1909), la científica italiana que va treballar als Estats Units i va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1986 per la descoberta del factor de creixement neuronal. El llibre es diu L'asso nella manica a brandelli (literalment "L'as en la màniga esparracada"; la versió espanyola és El as en la manga: los dones reservados a la vejez) i Levi-Montalcini hi explica que, en envellir, el cervell humà perd algunes de les seves facultats, però les substitueix per d'altres que compensen les que ha perdut --de vegades fins i tot superant-les. Diu que el cervell infantil pot comparar-se a un bosc amb molts arbres joves: en conjunt, molts de troncs i poc ramatge. En canvi, el d'una persona anciana és com un bosc amb molts menys arbres --troncs-- però molt ramificats. I ho il·lustra amb alguns exemples de grans personatges que van mantenir-se en actiu fins ben entrada la vellesa, entre els quals Miquelàngel, Galileu, Bertrand Russell o Picasso. Jo m'imagino el cervell de Rita Levi-Montalcini i el de Moisès Broggi com dos boscos on els arbres que han resistit han estès tant el seu ramatge que poden fer la mateixa funció ecològica que els molts arbres de poques branques que devien tenir quan es trobaven en la seva plenitud física." (Un centenari molt especial, 11.02.2008)
divendres, 22 de juliol del 2011
"What Catalans Want"
The main problem is that no-one seems to know about us. Nobody knows about our problems. People think we are just Spaniards with a stupid tendency to complain about things all the time. [...] Here it seems to be a taboo to let anyone know that Gaudí was in favour of Catalan independece or that he was arrested for speaking in Catalan. Maybe if these things were explained, people would have more of an insight into what is going on here.
(El principal problema és que ningú no sembla saber de nosaltres. Ningú no sap dels nostres problemes. La gent creu que no som més que espanyols amb una tendència estúpida a queixar-se de coses tot el temps [...] Aquí sembla ser un tabú fer saber que Gaudí estava a favor de la independència catalana o que el van detenir per parlar en català. Potser si aquestes coses s'expliquessin la gent tindria una idea millor del que està passant aquí.)Són paraules de Moisès Broggi recollides en el llibre What Catalans Want. Could Catalonia become Europe's next state?, de Toni Strubell i Trueta, que ahir es va presentar a l'Institut d'Estudis Catalans. La finalitat del llibre és fer conèixer la realitat catalana al món i això, Strubell ho ha fet mitjançant entrevistes a diversos personatges catalans i també alguns de no catalans residents a Catalunya (excepte Helena Buffery, professora de català a Birmingham i Cork).
Les entrevistes estan agrupades en sis temes: país, economia, memòria, cultura, mitjans de comunicació i visions estrangeres. Entre les persones entrevistades, n'hi ha que són molt conegudes, fins i tot en àmbits molts allunyats del catalanisme, com Jordi Pujol, José Montilla, Joan Laporta o Xavier Sala-Martín. D'altres són també molt populars, però en un àmbit més restringit, com ara Eliseu Climent, Joan Solà, Vicent Partal o Matthew Tree. I d'altres són persones els noms dels quals potser desconeix molta gent fora del seu àmbit fins que els troba en aquest llibre. No he tingut temps més que de fullejar-lo, però crec que la seva lectura pot interessar molta gent, fora i dins de Catalunya i que el llibre respon molt bé a l'objectiu de Strubell, de fer conèixer a qui el llegeixi la situació i aspiracions del poble català. A més, és una obra molt ben editada, amb fotografies molt bones de les persones entrevistades fetes per Lluís Bruner.
What Catalans Want compleix una finalitat semblant a la que va moure l'avi de Toni Strubell, Josep Trueta i Raspall (1897-1977) quan va escriure The Spirit of Catalonia, que va publicar-se el 1946. Trueta, exiliat al Regne Unit, on va ser catedràtic de Cirurgia i Ortopèdia, va escriure aquell llibre per explicar el seu país d'origen als seus amics del país d'acollida. La diferència entre el llibre de Trueta i el del seu nét, és que Trueta explica el seu país a través de la història, mentre que Strubell ho fa a través de la realitat d'avui dia. Crec que són dues obres que es complementen i que, en el fons, la que ahir es va presentar podria considerar-se una continuació de l'anterior.
Si ahir ens recomanaven que compréssim el llibre per regalar-lo a persones de fora que coneguem, jo hi afegiria que, amb aquest llibre, incloguéssim l'edició facsímil de The Spirit of Catalonia (publicada per l'Institut d'Estudis Catalans) o bé una nota amb l'adreça d'Internet on es pot descarregar en pdf, gràcies a la digitalització que el 2005 en va fer la família Trueta, amb la col·laboració de Vilaweb.
Web del llibre What catalans want: http://www.whatcatalanswant.cat/
Potser us interessarà:
- Trueta al Teatre Nacional de Catalunya (aquest bloc, 27.01.2009)
- Un tast de la vida de Trueta (aquest bloc, 21.02.2009)
diumenge, 8 de febrer del 2009
Obstinació terapèutica: el cas d'Eluana Englaro
Aquests dies molts mitjans de comunicació centren la seva atenció en Eluana Englaro, la dona italiana que es troba en coma des de 1992 a conseqüència d'un accident de cotxe. Des d'aleshores és en estat vegetatiu permanent i es manté en vida perquè rep un tractament d'hidratació i nutrició forçades.
El pare d'Eluana, Beppino Englaro, ha demanat moltes vegades la suspensió de l'alimentació artificial i de qualsevol altre tractament a la seva filla, al·legant que ella era contrària a una vida d'aquest tipus. Ha recorregut als tribunals i després d'anys, el juliol de 2008, el Tribunal d'Apel·lació Civil de Milà va autoritzar-lo, com a tutor d'Eluana, a interrompre el tractament que la manté en vida de manera artificial. El Govern Berlusconi va recórrer la sentència i el desembre de 2008, poques setmanes després que el Tribunal Suprem de Cassació rebutgés el recurs contra la interrupció de l'alimentació i hidratació artificials d'Eluana, va decidir prohibir que la mesura aprovada pel màxim tribunal de la República es portés a terme en centres de salut públic o en centres privats que tinguin un concert amb el Servei de Salut Nacional italià.
El cas és que la pobra Eluana --o el seu cos, perquè ella ja no hi és des d'aquell dia fatídic en què va patir el tràgic accident de cotxe, ara fa disset anys-- ha anat d'un centre a un altre. I ho ha hagut de fer enmig de manifestacions, amb gent que volia impedir el trasllat del seu cos i que titllaven el pare d'assassí. Ara és a Udine, en una clínica que depèn de l'Ajuntament d'aquella ciutat, i les persones que s'ocupen d'ella són metges i infermeres voluntaris. Tanmateix, aquest personatge impresentable que té les regnes d'Itàlia a les seves mans ha continuat fent tot el possible per impedir que es dugui a terme allò que va aprovar el Tribunal Suprem. Fa uns dies va preparar un decret d'urgència per aturar la desconnexió dels aparells que mantenen viu --fins allà on és possible-- el cos d'Eluana. Però per poder dur-ho a terme, el decret havia de ser signat pel cap de l'Estat, Giorgio Napolitano, el qual es va negar a fer-ho.
Berlusconi, que s'enfialava per les parets davant la prerrogativa de Napolitano, com a president de la República (Berlusconi no és el president de la República, sinó el president del Consiglio, el primer ministre), ha amenaçat de dirigir-se al poble per canviar la Constitució actual, que considera filosoviètica. I corrent ha posat a treballar els seus legisladors per tal de tenir llesta en tres dies una llei que espera sigui aprovada immediatament.
Dissabte 7 de febrer de 2009, a la clínica La Quiete (quina contrast, el nom del centre --la calma, la tranquilitat-- i el rebombori que hi ha al seu voltant!) ha començat a aplicar-se el protocol per a la desconnexió; l'alimentació i la hidratació no se suspenen sobtadament, sinó de manera progressiva. Podrà descansar en pau Eluana abans que la nova llei sigui aprovada?
I en l'ombra d'aquest cas plana la figura del Vaticà, que en les darreres setmanes s'està cobrint de glòria i no pas de la Glòria a la qual diuen aspirar. Primer va ser la rehabilitació dels lefebvrians excomunicats, entre els quals hi ha un bisbe que nega l'Holocaust. I ara, la intervenció en el cas d'Eluana. El cardenal mexicà Javier Lozano Barragán, que va ser ministre de Sanitat del Vaticà, va declarar fa pocs dies al diari italià La Repubblica que calia "aturar aquella mà assassina" i que "interrompre l'alimentació i la hidratació equivaldrien a un abominable assassinat i l'Església ho cridarà sempre en veu alta". El cardenal nega que allò sigui un tractament i entén que desconenctar les sondes és matar deliberadament Eluana. Acaba dient que confia "en la misericòrdia divina, pensant en primer lloc en les persones que pateixen i que no poden defensar-se. Com Eluana Englaro."
A propòsit del debat sorgit a Itàlia, he recordat un llibre que vaig rebre fa unes setmanes i l'he rescatat de la pila de lectures pendents: El derecho a no sufrir. Argumentos para la legalización de la eutanasia, de Margarita Boladeras, amb pròleg de Marc Antoni Broggi. No podia ser més actual. Boladeras, catedràtica de Filosofia moral i política de la Universitat de Barcelona, ha escrit un llibre molt clar en el seu plantejament i exposició dels fets. Hi revisa conceptes essencials per al debat sobre l'eutanàsia i inclou casos que s'han esdevingut recentment en diversos països. Els avenços de la medicina han fet possible "salvar" persones que en altres èpoques no haurien sobreviscut molt de temps. Boladeras opina --i comparteixo la seva opinió-- que a aquestes persones, "la medicina no les salva, sinó que els impedeix morir i les deixa en una situació més temible que la mateixa mort." Tot i que ella deixa clara la seva posició, i n'explica les motivacions que la sustenten, exposa en el llibre posicions favorables i contràries a l'eutanàsia.
El llibre conté uns appèndix molt adients i útils: un glossari que és el mateix que hi ha a l'Informe sobre l'eutanàsia i ajut al suicidi del Comitè de Bioètica de Catalunya (Departament de Salut, Generalitat de Catalunya, 2006), models de testaments vitals, adreces d'Internet sobre eutanàsia i sobre l'Associació Federal Derecho a Morir Dignamente, i la bibliografia. Un dels termes inclosos en el glossari és obstinació terapèutica, que és "la instauració o continuació de mesures mèdiques que no tenen cap altre sentit que perllongar la vida del pacient quan aquest està abocat a la mort de manera irreversible". Es coneix també com a "aferrissament terapèutic". Obstinació terapèutica és la que volen aplicar a Eluana aferrissadament el Vaticà i el govern de Berlusconi.
El pare d'Eluana, Beppino Englaro, ha demanat moltes vegades la suspensió de l'alimentació artificial i de qualsevol altre tractament a la seva filla, al·legant que ella era contrària a una vida d'aquest tipus. Ha recorregut als tribunals i després d'anys, el juliol de 2008, el Tribunal d'Apel·lació Civil de Milà va autoritzar-lo, com a tutor d'Eluana, a interrompre el tractament que la manté en vida de manera artificial. El Govern Berlusconi va recórrer la sentència i el desembre de 2008, poques setmanes després que el Tribunal Suprem de Cassació rebutgés el recurs contra la interrupció de l'alimentació i hidratació artificials d'Eluana, va decidir prohibir que la mesura aprovada pel màxim tribunal de la República es portés a terme en centres de salut públic o en centres privats que tinguin un concert amb el Servei de Salut Nacional italià.
El cas és que la pobra Eluana --o el seu cos, perquè ella ja no hi és des d'aquell dia fatídic en què va patir el tràgic accident de cotxe, ara fa disset anys-- ha anat d'un centre a un altre. I ho ha hagut de fer enmig de manifestacions, amb gent que volia impedir el trasllat del seu cos i que titllaven el pare d'assassí. Ara és a Udine, en una clínica que depèn de l'Ajuntament d'aquella ciutat, i les persones que s'ocupen d'ella són metges i infermeres voluntaris. Tanmateix, aquest personatge impresentable que té les regnes d'Itàlia a les seves mans ha continuat fent tot el possible per impedir que es dugui a terme allò que va aprovar el Tribunal Suprem. Fa uns dies va preparar un decret d'urgència per aturar la desconnexió dels aparells que mantenen viu --fins allà on és possible-- el cos d'Eluana. Però per poder dur-ho a terme, el decret havia de ser signat pel cap de l'Estat, Giorgio Napolitano, el qual es va negar a fer-ho.
Berlusconi, que s'enfialava per les parets davant la prerrogativa de Napolitano, com a president de la República (Berlusconi no és el president de la República, sinó el president del Consiglio, el primer ministre), ha amenaçat de dirigir-se al poble per canviar la Constitució actual, que considera filosoviètica. I corrent ha posat a treballar els seus legisladors per tal de tenir llesta en tres dies una llei que espera sigui aprovada immediatament.
Dissabte 7 de febrer de 2009, a la clínica La Quiete (quina contrast, el nom del centre --la calma, la tranquilitat-- i el rebombori que hi ha al seu voltant!) ha començat a aplicar-se el protocol per a la desconnexió; l'alimentació i la hidratació no se suspenen sobtadament, sinó de manera progressiva. Podrà descansar en pau Eluana abans que la nova llei sigui aprovada?
I en l'ombra d'aquest cas plana la figura del Vaticà, que en les darreres setmanes s'està cobrint de glòria i no pas de la Glòria a la qual diuen aspirar. Primer va ser la rehabilitació dels lefebvrians excomunicats, entre els quals hi ha un bisbe que nega l'Holocaust. I ara, la intervenció en el cas d'Eluana. El cardenal mexicà Javier Lozano Barragán, que va ser ministre de Sanitat del Vaticà, va declarar fa pocs dies al diari italià La Repubblica que calia "aturar aquella mà assassina" i que "interrompre l'alimentació i la hidratació equivaldrien a un abominable assassinat i l'Església ho cridarà sempre en veu alta". El cardenal nega que allò sigui un tractament i entén que desconenctar les sondes és matar deliberadament Eluana. Acaba dient que confia "en la misericòrdia divina, pensant en primer lloc en les persones que pateixen i que no poden defensar-se. Com Eluana Englaro."
A propòsit del debat sorgit a Itàlia, he recordat un llibre que vaig rebre fa unes setmanes i l'he rescatat de la pila de lectures pendents: El derecho a no sufrir. Argumentos para la legalización de la eutanasia, de Margarita Boladeras, amb pròleg de Marc Antoni Broggi. No podia ser més actual. Boladeras, catedràtica de Filosofia moral i política de la Universitat de Barcelona, ha escrit un llibre molt clar en el seu plantejament i exposició dels fets. Hi revisa conceptes essencials per al debat sobre l'eutanàsia i inclou casos que s'han esdevingut recentment en diversos països. Els avenços de la medicina han fet possible "salvar" persones que en altres èpoques no haurien sobreviscut molt de temps. Boladeras opina --i comparteixo la seva opinió-- que a aquestes persones, "la medicina no les salva, sinó que els impedeix morir i les deixa en una situació més temible que la mateixa mort." Tot i que ella deixa clara la seva posició, i n'explica les motivacions que la sustenten, exposa en el llibre posicions favorables i contràries a l'eutanàsia.El llibre conté uns appèndix molt adients i útils: un glossari que és el mateix que hi ha a l'Informe sobre l'eutanàsia i ajut al suicidi del Comitè de Bioètica de Catalunya (Departament de Salut, Generalitat de Catalunya, 2006), models de testaments vitals, adreces d'Internet sobre eutanàsia i sobre l'Associació Federal Derecho a Morir Dignamente, i la bibliografia. Un dels termes inclosos en el glossari és obstinació terapèutica, que és "la instauració o continuació de mesures mèdiques que no tenen cap altre sentit que perllongar la vida del pacient quan aquest està abocat a la mort de manera irreversible". Es coneix també com a "aferrissament terapèutic". Obstinació terapèutica és la que volen aplicar a Eluana aferrissadament el Vaticà i el govern de Berlusconi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)