El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 13 de juny de 2016

Res no és perfecte a Hawaii (ni aquí)

Un dia de mitjans del mes d'abril vaig anar a l'Abacus a comprar algunes coses i no vaig poder estar-me de donar un cop d'ull als llibres que ja començaven a preparar per a Sant Jordi. Els meus ulls es van clavar en aquesta portada:



En veure-la, un munt de records em van venir al cap. Els hotels de Waikiki amb el fons de la muntanya volcànica de Diamond Head era la vista que tenia cada dia davant meu quan vaig anar a Hawaii a un congrés el 1988 (les fotos, a més de perdre amb l'escanejat, s'han anat descolorint amb els anys):


Waiki i Diamond Head (1988)


La lectora corrent de congrés el 1988

Fa temps que he abandonat la lectura de novel·les, llevat d'algunes excepcions (no, en canvi, la relectura de novel·les llegides fa anys). Em costa trobar-ne que m'atrapin o que em semblin ben escrites i encara més, ben traduïdes; o si més no, que s'ajustin a allò que jo considero ben escrit i ben traduït. I sovint m'oblido que aquell llibre no és la meva novel·la, sinó la del seu autor o autora, i penso que la història podria haver anat d'una altra manera i l'obra li hauria sortit molt millor. Malgrat les meves reticències, no vaig poder evitar agafar el llibre de Màrius Serra i fullejar-lo. Tot i que el 1988 només vaig visitar l'illa d'Oahu, mentre que l'acció de la novel·la de Serra semblava que passava també a l'illa gran que dona nom a l'arxipèlag, els noms i les descripcions de paratges em van evocar aquells dies passats a Hawaii amb el meu pare, el primer dels viatges que vaig fer amb ell durant uns quants anys, fins que la seva salut li ho va permetre. Tot això i el fet que el nom de l'autor era garantia que la novel·la estaria ben escrita, em van decidir a comprar-la.

L'he anat llegint a poc a poc; no volia perdre'm cap detall de la història que calgués tenir en compte per al desenvolupament dels fets; n'hi ha molts i jo tinc una dificultat de concentració que va en augment (em diuen que és un símptoma de la síndrome de fatiga crònica que pateixo). No explicaré aquí l'argument ni revelaré el final per no espatllar la lectura a ningú (o fer spoiler, com se sol dir ara), però la contraportada del llibre, que normalment es llegeix tothom (o no?), deixa clar que es tracta d'una novel·la d'intriga i que el protagonista, Tom Rodley, és un periodista que comparteix la trama amb dues dones: una hawaiana i periodista, com ell, i una turista catalana.

Ahir, en acabar la lectura de la novel·la, vaig pensar que no sabia com classificar-la, perquè tot i que la intriga domini les 475 pàgines del llibre, l'autor hi tracta molts temes i s'hi encreuen diverses històries. Pel que fa al seu desenvolupament, estava desconcertada pel gir que dóna i també pel canvi de ritme, que esdevé gairebé frenètic en les darreres setanta o vuitanta pàgines. Seguia pensant-hi quan, en mirar els missatges de Twitter, he trobat aquesta piulada de Màrius Serra:


Com que no havia llegit cap ressenya ni crítica de la novel·la, he clicat en l'enllaç a l'article de Ponç Puigdevall i he tingut la convicció que moltes de les coses que deia les podria haver dit jo també (però no tan bé com ell). Puigdevall diu que Res no és perfecte a Hawaii "es podria llegir com una novel·la de política-ficció", però també com el relat d'una investigació periodística o "una novel·la grotesca sobre la massificació del turisme" que també inclou corrupció i aspectes socials. Jo hi afegiria que té també fragments de novel·la històrica; si més no, de novel·la que relata un episodi històric. A més de sexe, ecologisme, globalització...

Amb allò que més coincideixo amb Puigdevall és amb aquesta sensació que experimenta qui llegeix:
[L]a lectura va avançant amb confort fins que, de sobte, es produeix una espècie de daltabaix formal, com si Serra també topés amb el dilema que apareix en un somni metaliterari de Tom Rodley i hagués de respondre amb la pràctica a la qüestió següent: ¿l’atzar és un forat negre que les novel·les han d’explorar, o d’evitar? Així com en els primers capítols Serra opta per la segona opció —“Tot té sempre una causa, i els periodistes ho saben molt bé perquè això és el motiu principal de la seva recerca”—, cap a la meitat de la novel·la es decanta per la primera, i aleshores els rumbs diversos de les trames embogeixen i el lector es troba immers en un caos on es pretén demostrar que les coses que passen no sempre entren en la lògica de causa-i-conseqüència, o que la novel·la és un art que ensenya l’absurditat de buscar causes a tot, que hi ha coses que passen i prou, només per pur atzar.
És cert, jo també m'he trobat immersa en un caos i en un "deliri creatiu que no ofereix resposta convincent". He tingut la sensació com si l'autor hagués disposat d'un nombre limitat de pàgines i de sobte s'hagués vist forçat a encabir tot el que encara tenia per dir en un espai que li ha quedat petit. El ritme i el tempo s'acceleren en aquesta última part del llibre i l'argument --els arguments, perquè són diversos-- s'encaminen per uns viaranys que per a mi els fan molt poc creïbles. Menys en una cosa: tan bon punt vaig veure aparèixer a la novel·la l'antropòleg Kurtz, vaig tenir una intuïció que després va ser certa. Però potser l'autor intentava satisfer l'ego del lector fent-lo creure que havia descobert allò que l'autor revelaria més tard.

De tota manera, malgrat aquesta sensació d'angoixa lectora, de dificultat de pair tantes coses en la darrera part del llibre, és un plaer que et caigui a les mans una obra d'un autor actual que domina tan bé la llengua com Màrius Serra. I li he de donar les gràcies per haver-me evocat un viatge a un lloc paradisíac. Si bé, per les fotos, Waikiki pot semblar una Benidorm del Pacífic, no és així. Recordo parcs amb palmeres i gespa que arribaven fins a la riba del mar, i una vegetació exuberant que envoltava els nuclis urbans i gairebé s'hi ficava dins. I orquídies i altre flors pertot.

Avui he tornat a viatjar a Hawaii, amb Google Earth. I he comparat alguns paisatges de 1988 amb el seu aspecte actual. Així eren Waikiki i Honolulu des de l'aire el 1988:


I així me l'ha mostrat Google Earth el 2016:


Entrada relacionada:
- La meva estrelítzia (04.01.2008). L'estrelítzia que vaig comprar en un jardí botànic a Hawaii i que feia uns 10 o 15 cm, llueix ara esplendorosa en el jardí davant de casa.

dimarts, 7 de juny de 2016

Reflexions després d'un dinar amb el president (i un grup de ciència-ferits)

Museu Blau (Museu de Ciències Naturals de Barcelona)

"Qui és més ric, una persona que visqui en una avinguda de Barcelona i tingui tres cotxes o una altra que visqui a Setcases, sense els cotxes, però disposi de fibra òptica?" Aquesta pregunta l'ha feta Carles Puigdemont, president de la Generalitat, durant el dinar de treball que avui ha mantingut amb els membres del Consell Català de la Comunicació Científica (C4) en el Museu Blau de Barcelona. I és que riquesa i pobresa es mesuren ara per criteris diferents dels que es tenien en compte fa uns anys.

El C4 és un fòrum permanent de professionals de diversos àmbits relacionats amb la ciència i la seva comunicació (recerca, divulgació, periodisme, edició...) que té, entre els seus objectius, promoure el coneixement científic en la societat i fer que la ciència sigui considerada part de la cultura. Actualment presidit pel meteoròleg Tomàs Molina, el C4 organitza de tant en tant dinars de treball amb personalitats del món de la política com ara consellers o fins i tot el president de la Generalitat, com va ser el cas de la trobada amb Artur Mas i avui amb Carles Puigdemont.

La finalitat d'aquestes trobades és informar la persona convidada sobre els objectius i inquietuds del col·lectiu. Els membres del C4 solen expressar principalment reivindicacions --algunes reiterades nombroses vegades-- i demanen la col·laboració de l'administració per millorar la presència de la ciència en la societat; que no sigui vista com una cosa incomprensible, sinó com una eina que ens pot millorar la vida i ens pot ajudar a prendre decisions fonamentals.

El fet que l'actual president de la Generalitat vingui del món de la comunicació (segons la Viquipèdia, segueix sent membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya) segurament el fa més sensible a alguns dels temes que s'han tractat en la reunió que avui ha tingut amb el C4 i em fa l'efecte que té una perspectiva de la societat catalana que potser no tenien anteriors presidents.

Carles Puigdemont escolta i pren notes
En el dinar s'ha parlat de la necessitat que la ciència tingui més presència entre les assignatures comunes de l'ensenyament obligatori i que sigui considerada part de la cultura, com ho havia estat en temps del conseller Joan Guitart --al front de la conselleria de cultura de 1988 a 1996. S'ha demanat al president que, independentment de l'existència del Consell Assesor del Parlament sobre Ciència i Tecnologia (CAPCIT), en alguna ocasió el Parlament convidi alguna persona representativa del món de la ciència a expressar-se davant dels seus membres. També s'ha indicat la conveniència que el mateix Govern nomeni algun assessor en ciència. Això mateix va suggerir-se fa uns anys a Artur Mas, però aleshores el Govern català comptava amb un conseller --Andreu Mas-Colell-- que coneixia molt bé el món de la ciència i de la recerca i que estava molt ben valorat entre polítics de tendències diferents. Pel que fa a la recerca, caldria estimular el sector privat per invertir-hi; malgrat la crisi, la contribució pública a la recerca ha augmentat, cosa que no ha fet la despesa privada. Puigdemont creu que l'entorn no afavoreix la inversió privada; si hi hagués incentius fiscals per al patrocini, segurament les empreses invertirien més en ciència, com passa en altres països. Afegeix que aquí, l'Estat té al·lèrgia al finançament privat, perquè no el podria controlar.

En tractar del periodisme científic i la divulgació de la ciència, Puigdemont, que coneix bé els mitjans de comunicació, s'ha referit al risc que els depredadors informatius converteixin una notícia en un argument de la premsa groga o sensacionalista. Avui dia, en la premsa digital, un clic té un gran valor de cara a la publicitat, i alguns mitjans poden veure's temptats de prostituir una notícia per tal d'augmentar-ne la difusió i obtenir més ingressos en publicitat.

També s'ha comentat el canvi de paradigma que s'ha produït en molts sectors pel que fa a la comunicació entre els gestors de la ciència i la població. Avui dia ja no és una relació en un sol sentit, que va de qui té el coneixement a la societat. Les tecnologies de la informació i la comunicació, i especialment les xarxes socials, fan que es produeix una reciprocitat. Per exemple, es podria dirigir la recerca i la innovació segons els interessos de la ciutadania. Això, però, fa més evident la necessitat que la ciutadania tingui una cultura científica que li permeti destriar el gra de la palla a l'hora de prendre decisions i poder distingir la ciència de la pseudociència. De fet, la pseudociència ha sortit en el col·loqui en diverses ocasions; especialment per la presència destacada que té en alguns mitjans de comunicació i el suport que de vegades semblen prestar-li els professionals dels mitjans. Puigdemont creu que, en aquests casos, el C4 hauria d'actuar com a grup de pressió i adreçar-se al Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC).

Pel que fa al Govern, la ciència ha de tenir-se en consideració de manera transversal i demana polítiques interdepartamentals. Diu Puigdemont que educació, cultura, recerca, indústria i gestió ambiental són àmbits en els qual la ciència s'ha de tenir en compte. I ha explicat que enguany el president de la Generalitat ha participat per primera vegada en la celebració del Dia Mundial del Medi Ambient amb un acte institucional que va tenir lloc al Palau de la Generalitat. Ha afirmat que, en la primera ocasió que hagi de parlar de política general en el Parlament --normalment es fa després de l'estiu-- tindrà en compte la trobada d'avui i farà alguna referència a la ciència. Espero, per una banda, que no s'hagin hagut de fer eleccions abans de la tardor i, per una altra, que Puigdemont recordi el que avui ha promès.
___________________________

Fa anys, un dissabte de tardor vaig anar amb filles, fill, neboda i nebot a veure els estanys de Banyoles, la fageda de Jordà i els volcans de la Garrotxa. La meva neboda Marta em va demanar si, en el camí de tornada, podríem passar per Amer, que aprofitaria per saludar un amic seu que segur que el trobaria a la pastisseria de la família, on ajudava els caps de setmana. Vam fer-ho i sí, a la pastisseria va trobar el seu amic, un dels nois Puigdemont, i jo hi vaig comprar capricis d'Amer, una mena de carquinyolis que a casa van agradar molt. La Marta fa mesos que està viatjant pel món i quan li vaig dir que el nou president de la Generalitat era un Puigdemont, li va fer molta gràcia saber que, entre les seves amistats, hi ha un germà de la primera autoritat del país.

Per cert, els guionistes del Polònia no deuen haver estat mai a Amer. Altrament no s'entén que el seu Puigdemont ofereixi a les visites croissants "de la pastisseria dels pares" en comptes d'oferir-los capricis.

Potser us interessarà:
- El C4 i Artur Mas (aquest blog, 10.04.2014). Notes i comentaris sobre la trobada del C4 amb Artur Mas.
- Tot parlant de ciència i comunicació amb Andreu Mas-Colell (aquest blog, 21.09.2011). Trobada del C4 amb el conseller Mas-Colell.

(Fotos: M. Piqueras)

dijous, 2 de juny de 2016

Comissaria virtual (79)

Potser algun dia faci autocrítica i m'apliqui una lliçó d'humiliat i publiqui un recull les errades i pífies que he anat fent al llarg dels anys. De moment, però, em limito a recollir algunes de les que em vaig trobant per diversos mitjans. Avui, unes quantes perles més.

Windows 10, 'invatible'
Quan van començar a anunciar la versió 10 del sistema operatiu, se'm va obrir aquesta finestra a l'ordinador.


Tinc els meus dubtes si aquest invatible el van escriure així expressament. M'ho fa pensar el fet que tot tingui creuetes menys aquesta paraula. Però si ho van fer expressament, quina idea volien transmetre?


Desordres de l'alimentació
En veure aquest titular vaig pensar si potser es tractava de començar els àpats per les postres (hi ha gent que assegura que la fruita caldria menjar-la al principi) o alterar l'ordre dels àpats.


Doncs no, els 'desordres' a què fa referència el titular són en realitat 'trastorns', 'malalties', 'afeccions', pertorbacions'... relacionats amb l'alimentació, com ara l'anorèxia o la bulímia. És un cas més de la influència de l'anglès en el llenguatge científic --mèdic en aquest cas--, que fa que sovint la paraula anglesa disorder es tradueixi com a desordre.


Policies agredits per mossos
L'anunci d'aquesta notícia de Vilaweb fet a Facebook deia que "cinc policies van ser agredits pels mossos d'esquadra".


Policies agredits pels mossos? És que els mossos no són policies? O es referia a membres de la policía nacional espanyola? Segurament les presses en la publicació a Facebook van fer que qui va redactar l'entradeta escrivís 'policies' en comptes de 'periodistes', que són els qui van rebre els cops d'alguns mossos.


El Real Madrid i l'Atlético
El futbol no m'interessa i no sabia com havia anat la final de la Champions, però en llegir aquest titular vaig pensar que el Real Madrid hauria fet una golejada a l'Atlético. (També vaig pensar que l'autor del titular s'havia equivocat de preposició, que hauria hagut de ser 'en'.)


Però em vaig fixar en l'entradeta, que diu que el Madrid va guanyar per penals i que Ramos va marcar fora de joc. Segons el Diccionari de la Real Academia Española, 'cebarse' és 'encarnizarse', ensañarse'. Els dos equips van empatar i després un d'ells va guanyar en la tanda de penals. És això acarnissar-se? No es va passar bastant, l'autor del titular?


Aquestes caigudes de preposició...!
El comentari de Facebook d'aquesta notícia diu "L'OMS alerta de què si bé una cesària pot ser molt útil..."


Qui ha escrit això suposo que ha recordat que cal accentuar el pronom relatiu que quan va després d'una preposició. El cas, però, és que no s'ha adonat que el que d'aquesta frase no és un pronom relatiu, sinó una conjunció. Potser si se n'hagués adonat hauria recordat que, quan una oració conté un verb preposicional, si el complement és encapçalat per la conjunció que, cal ometre la preposició. És allò que habitualment s'anomena "caiguda de preposició".