El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Marianne North (1830-1890), artista científica

Marian North Gallery, Kew Gardens, Londres
"Teniu sort de no haver viscut fa dos-cents anys, perquè us haurien cremat com a una bruixa." És el que va dir a Marianne North el 1882 un visitant accidental del pavelló de Kew Gardens que allotjava les pintures i dibuixos que aquesta artista naturalista va donar a aquella institució londinenca. El visitant hi havia entrat per casualitat, perquè en va veure la porta oberta, i immediatament es va interessar per les pintures penjades a les parets. No sabia que la dama que hi havia dins la sala n'era l'autora, i va preguntar-li si era cert el que deien, que eren pintures fetes per una dona. I quan ella va dir-li que sí, i que era ella, l'home va replicar amb el comentari sobre les bruixes. Segons afirma Marian a les seves memòries, no va molestar-l'hi; al contrari, ho va rebre com un afalac.
 
Marianne North (1830-1890) va néixer a Hastings, a Sussex (Anglaterra) el 24 d'octubre de 1830 i va començar a escriure i pintar ben aviat. Era una activitat adequada per a una jove victoriana de família benestant, sempre que no s'ho prengués com una professió per guanyar-se la vida. El seu pare, Frederic North, era amant de la natura i sovint passejava amb la seva filla o muntaven junts a cavall. En les seves memòries, Marianne recorda que va començar a pintar bolets perquè un amic del seu pare que tenia una valuosa biblioteca va deixar-li dos enormes volums sobre els fongs britànics; la seva lectura va esperonar-la a recollir bolets i pintar-los, una afició que va ocupar gran part del seu temps durant un any.

Marianne North (1830-1890)
Quan Marianne tenia disset anys, la família va viure vuit mesos a Heidelberg, a Alemanya, on ella va aficionar-se també a la música. Tot i que vivien en una ciutat, el seu pare sovint la duia d'excursió fora de Heidelberg. Primer anaven en tren i després  caminaven per boscos i muntanyes. Després van viure a Munic, des d'on van anar a passar l'estiu al Tirol. El seu nou destí havia de ser Viena, però eren temps convulsos i abans d'instal·lar-se en un pis a la capital austríaca van haver de marxar. Després van passar temporades en diferents ciutats europees, entre les quals Brussel·les, on van estar-s'hi sis mesos. En total van ser uns quants anys voltant pel continent.

Establerts de nou a Hastings, el seu pare, que ja havia estat membre del Parlament britànic entre 1831 i 1837, va tornar a ser reelegit per a aquest càrrec el 1854. El gener de l'any següent va morir la mare de Marianne i abans de morir va demanar-li que no deixés mai el pare, cosa que no va ser cap sacrifici per a ella perquè sempre havien estat molt units. Per estar prop del Parlament, Frederic North va comprar un pis a Londres, a Victoria Street. Un pis que, per a Marianne --segons explica en les seves memòries-- va ser més una llar que la mansió de Hastings, on sempre tenien hostes. A Londres vivien amb menys persones de servei i amb un gran i fidel amic, Jill, un gos de raça retriever, caçador. Als matins, quan el pare anava al Parlament, ella i Jill l'acompanyaven, i ho feien travessant el proper parc de Saint James, per on el gos podia córrer lliurement. Després ella i Jill tornaven a casa, però el gos no hi entrava, sinó que feia mitja volta i tornava a la porta del Parlament, on esperava pacientment el seu amo, encara que la jornada parlamentària s'allargués fins a ben entrada la nit. Els guàrdies ja el coneixien i més d'una vegada l'havien acompanyat fins a casa.


Kew Gardens (Foto C. Bortes, 2008; CC BY 2.0)
Tot aprofitant les passejades a cavall que feia amb el seu pare per alguns parcs, Marianne collia flors que després pintava. Sovint anaven a Kew, on es troba el jardí botànic i en una ocasió, el director, Sir William Jackson Hooker, (1785-1865) va regalar-li un ram de flors d'Amherstia nobilis, un arbre originari de Birmània de les branques del qual pengen unes esplèndides inflorescències de flors vermelles. La vista d'aquelles flors i el saber d'on provenien va esperonar el desig de l'artista de viatjar al tròpic. Durant uns anys, però, els viatges que va fer van ser només per Europa, amb el seu pare, quan la temporada del Parlament acabava. Quan el 1865, Frederick North va perdre les eleccions per pocs vots, tots dos van aprofitar per fer un viatge que tenien planejat des de feia temps. Van anar primer a Trieste i, amb vaixell, van salpar cap a l'Orient Mitjà: Líban i Síria. Van passar l'hivern a Egipte, en un vaixell en el Nil, que els va dur fins a Assuan. La primavera de l'any següent van passar-la a Síria i a l'estiu van tornar a Anglaterra, aturant-se primer en les regions alpines de Caríntia i el Tirol.

Frederic North va tornar a ser reelegit membre del Parlament el 1868, però no va acabar el seu mandat, perquè va morir l'any següent. L'estiu de 1869 ell i Marianne havien viatjat a la vall de Gastein, en el Tirol austríac, una zona de termalisme; el pare, que ja tenia una salut delicada, es va trobar de nou malament i el metge els va aconsellar tornar a casa, on poc a poc es va anar apagant i va morir el 29 d'octubre.

Sterculia parviflora, 1870
Després de la mort del pare, Marianne va marxar al sud de França, a Menton, i des d'allà va fer alguns viatges per la Riviera italiana i Sicília, on va passar la primavera de 1870 i hi va fer molts dibuixos. A l'estiu va tornar a Anglaterra i es va quedar en el pis de Victoria Street, a Londres, que des d'aleshores va ser la seva llar quan no era de viatge.

El 1871 va fer el seu primer viatge a Amèrica, però no pas als tròpics, com ella desitjava, sinó als Estats Units i Canadà, on una amiga seva volia passar l'estiu i va demanar-li que l'acompanyés. A Marianne li feia l'efecte que, estant ja en el continent americà, li seria més fàcil poder desplaçar-se a Brasil, que era un els països on desitjava anar per conèixer-ne la flora. Primer es van estar a Massachusetts, on Marianne va familiaritzar-se amb la vegetació de Nova Anglaterra i a la tardor van anar a Canadà. Van anar-hi amb tren, travessant regions de boscos on la tardor es presenta amb una coloració extraordinària.

En aquest viatge a Amèrica Marianne va conèixer tres persones que van influir en el rumb que seguiria des d'aleshores la seva vida: el geòleg i naturalista d'origen suís Jean Louis Rodolphe Agassiz (1807-1873), la seva dona Elizabeth (1822-1907), i el pintor Frederic Edwin Church (1826-1900). Amb Elizabeth, que havia acompanyat el seu marit en diversos viatges d'exploració al Brasil i que era coautora d'alguns llibres que narraven les descobertes fetes, va mantenir llargues converses sobre aquells viatges. Pel que fa a Church, s'havia fet famós per les seves pintures de paisatges on la vida vegetal i animal estava representada amb una acurada meticulositat científica i Marianne va quedar fascinada en veure'n algunes.

El Nadal de 1871 Marianne fa el seu primer contacte amb la natura en un ambient tropical. Des dels Estats Units va anar a Jamaica i hi va passar cinc mesos. Va pintar molt, primer en el jardí de la casa que va llogar i després endinsant-se pels boscos. El 24 de maig de 1872 s'embarca de nou i el 16 de juny arriba a Liverpool des d'on viatja a Londres, a casa seva. Però no s'hi quedarà molt de temps. Als dos mesos marxa a Brasil, on hi passar un any. Des d'aleshores els seus viatges van ser continuats. L'únic viatge que va interrompre abans del previst va ser el que va fer al Japó a finals de la tardor de 1875 i explica que en va marxar a causa del fred intens que hi feia. Els següents viatges van ser a Sarawak (Malàisia), Java (indonèsia), Ceilan (l'actual Sri Lanka), Índia, Austràlia, Califòrnia i Sud-Àfrica.


Planta arrapadissa en una costa tropical (foto domini públic)

Nepentes northiana (foto domini públic)
Marianne va començar a dibuixar i pintar plantes i paisatges moguda principalment pel seu talent artístic i més tard es va despertar en ella l'interès científic. Llegia molt i era una gran observadora de la natura, centrant-se en la connexió que hi havia entre els arbres i altres plantes i l'ambient on creixien. A diferència de molts dibuixos clàssics de plantes, que mostren un exemplar aïllat, amb un fons blanc o si més no llis, Marianne dibuixava i pintava les plantes mostrant-ne també l'ambient on vivien. Durant els seus viatges visitava els jardins botànics, allà on n'hi havia, per consultar els experts en la flora d'aquella regió del món. Va mantenir el contacte amb Sir William Jackson Hooker, director de Kew Gardens i després amb Sir Joseph Dalton Hooker (1817-1911), fill de l'anterior, que el va succeir al front de la institució. Hooker fill era, com Marianne, un gran viatger i va ser un dels més destacats botànics exploradors britànics del segle XIX.

Pavelló Marianne North a Kew Gardens (Foto Prl42, CCBY-SA 3.0)
El 1879, després d'haver fet una exposició a Londres, Marianne va oferir la col·lecció de les seves pintures al director de Kew Gardens alhora que oferia també pagar les despeses de la construcció d'un pavelló perquè hi estiguessin exposades de manera permanent i fos un lloc de descans per als visitants del jardí botànic. El disseny del pavelló estava inspirat en estructures colonials britàniques que ella havia vist en els seus viatges a l'Índia, i ella mateixa va ocupar-se de la distribució
de les pintures en la galeria, que va obrir-se al públic el 1882. Els seus viatges, però no havien acabat i l'agost d'aquell mateix any va marxar a Sud-Àfrica o des d'allà, amb les seves teles i pintures, va viatjar també a les illes Seychelles abans de tornar a casa el 1883. L'any següent, malgrat que ja patia força de reumatisme i que s'estava tornant sorda, va fer encara el que seria el seu darrer llarg viatge; va anar a Xile. A la tornada va retirar-se a Alderley, un petit i tranquil poble de Gloucestershire, on va viure fins a la seva mort, el 30 d'agost de 1890.

Els Andes des de Santiago de Xile, 1884 (domini públic)


Marianne North fotografiada per Julia M. Cameron (1876?)
Hi ha alguns retrats de Marianne North, que va fer-li la fotògrafa Julia Margaret Cameron (1815-1879), a la casa on Cameron vivia a Ceilan. Aquesta fotògrafa va tenir una carrera curta (va començar a fer fotos als quaranta-vuit anys) però brillant. Especialitzada en el retrat, mentre va viure al Regne Unit va fotografiar molts personatges de l'època, entre els quals, Charles Darwin. A Ceilan, en canvi, en va fer pocs perquè els possibles clients no eren abundants i perquè li era difícil obtenir els productes químics i aigua destil·lada per revelar les fotografies. La fotografia de Marianne aquí a la dreta es nota que està feta pensant més a obtenir una obra d'art que no pas a mostrar les fesomia de la pintora. Marianne descriu a les seves memòries que posar per a la fotògrafa va ser una tortura.

Marianne North va anar escrivint quaderns de viatge i després de la seva mort, el 1892, es van publicar en dos densos volums per iniciativa de la seva germana. Van tenir tan d'èxit que l'any següent es va publicar un altre recull d'escrits seus corresponents als anys anteriors als viatges naturalistes, de 1859 a 1869.

La revista Emerging Infectious Diseases va incloure en la coberta del número de juliol 2015 un quadre de Marianne North que reprodueix alguns detalls de l'arbre de la quina (Cinchona sp.), una planta de la família de les rubiàcees. És una obra dels seus primer temps de viatgera a regions tropicals, quan va viatjar per Sud-Amèrica els primers anys de la dècada de 1870. De l'escorça d'aquest arbre s'obtenen diversos alcaloides, entre els quals la quinina, que els jesuïtes van adoptar per tractar la malària, com feien ja els pobles indígenes del Perú i de Bolívia. L'ús de la quinina va difondre's a Europa (segons alguns autors, van ser els jesuïtes els qui la van dur, però d'altres diuen que va ser la comtessa de Chinchón) i d'allà va passar a Àsia. Segueix sent encara eficaç contra la malària, però és una substància que, a grans dosis, pot causar efectes adversos importants.

Quan no existia encara la fotografia, el dibuix i la pintura eren els mitjans per documentar les plantes que s'anaven descobrint. En l'època en què va viure Marianne North ja hi havia fotografia, però era a les beceroles. A més, la pel·lícula fotogràfica en color no va sortir al mercat fins al segle XX. Els herbaris servien com a col·leccions d'espècimens naturals, però el fet que les plantes estiguessin assecades i premsades feia que perdessin la coloració natural i que de vegades fos difícil imaginar l'aspecte de la planta viva. La col·lecció de pintures de Marianne North, amb més 800 obres, va ser una gran contribució per al coneixement de la diversitat botànica en regions del món poc explorades.

Els llibres amb el relat autobiogràfic dels viatges de Marianne North estan disponible a Internet a Online books by Marianne North.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

No sóc monàrquica, però no em toqueu Carles III

Les Corts, Consell de Districte
Mai no havia vist tanta gent en una audiència pública del meu districte, el de Les Corts, com la que avui omplia la sala de plens del Consell de Districte, fins i tot amb gent a peu dret malgrat que la sala sigui bastant gran. De tant en tant assisteixo a aquestes trobades, ja siguin les de tot el districte o la sectorial corresponent al meu barri dins del districte. Crec que val la pena per assabentar-se del que s'està fent o es farà, per aportar-hi suggeriments i, especialment, per queixar-se quan calgui. Hi ha qui es va lamentant de les coses que es fan malament en el barri, però no expressen mai la queixa a qui hi podria posar remei.

El motiu que la sala de plens estigués avui tan plena ha estat l'assistència massiva de veïns i veïnes d'un carrer del districte, un carrer que és el meu, la Gran Via de Carles III. Des de fa unes setmanes corria pel barri la notícia que l'actual consistori li canviaria el nom i això ha causat molt d'enrenou entre el veïnat, amb recollida de signatures de la gent que s'oposa al canvi. En el seu moment vaig sentir o llegir alguna notícia que parlava d'una proposta de canvi de nom per a alguns carrers, però com que no vaig veure que esmentés el de Carles III, no vaig parar-hi massa atenció. Però el cartell que vaig veure a l'ascensor de la meva escala la setmana passada, informant de la recollida de signatures en contra de la proposta de canvi al nom del carrer, em va fer pensar que potser no m'hi havia fixat bé.

Gran Via de Carles III, Barcelona
A més de ser l'audiència pública amb més gent que he vist mai en el districte, també ha estat la més llarga i la més complicada a què he assistit, amb persones que aplaudien, d'altres que cridaven o parlaven totes alhora... En alguns moments, una olla de grills. I he vist els prejudicis d'algunes persones i com som de bocamolls moltes vegades, parlant sense saber ben bé com han anat les coses. Per exemple, quan algú ha atribuït el canvi de nom perquè a "la Colau" no li agraden els Borbons i ha suggerit que hauria d' estar pendent d'altres necessitats més bàsiques en el govern de la ciutat.

Jo mateixa també pensava que la proposta de eliminar noms borbònics havia sorgit del grup que presideix Ada Colau, però, segons ha explicat després algú --no recordo si ha estat la regidora del districte-- es tracta d'una proposició que va fer el grup municipal d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) perquè es retiressin noms de carrers de simbologia monàrquica. A més --ha afegit-- era una llista de dotze carrers entre els quals no hi havia Carles III.

De tornada a casa, he volgut esbrinar més sobre aquesta proposta. Alfred Bosch en parla en el seu web, en una notícia del 21 de setembre 2015 titulada "ERC impulsa el canvi de noms borbònics als carrers de Barcelona". La notícia comença així:
El president del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Alfred Bosch, ha defensat una proposició per tal de revisar i canviar de noms referits a la simbologia monàrquica, especialment tots aquells imposats sota la dictadura franquista. Els carrers que s’insta a canviar el noms són: Passeig Joan de Borbó, Plaça Maria Cristina, Av. Maria Cristina, Passatge Isabel , Avinguda Borbó, Passeig Isabel II, Pl. Joan Carles I, Carrer Alfons XII, Av. Princep d’Astúries, C/ Reina Cristina, C/ Reina Victòria, Moll Princep d’Espanya.
Com ha dit avui la representant de l'Ajuntament, són dotze carrers, entre els quals no hi ha la Gran Via de Carles III. Aleshores, si entre els noms que ERC volia canviar no hi havia Carles III, a què ve tant de rebombori i recollida de signatures? O és que l'Ajuntament d'Ada Colau el va afegir a la llista inicial? No m'ha quedat gens clar. Tanmateix, suposo que la intenció de canviar-lo hi és, perquè els representants de l'Ajuntament no ho han negat i han anunciat la creació d'una comissió per debatre-ho.

Carles III d'Espanya
Però, per què no devien incloure Carles III en la llista de noms borbònics a canviar? Potser perquè a ERC coneixen bé la història i la relació de Carles III amb Barcelona. És cert que ens va dedicar una de freda i una de calenta, perquè, si bé va afavorir la industrialització i el desenvolupament econòmic del nostre país, que va poder establir comerç directe amb Amèrica, sense que les mercaderies haguessin de passar pels ports andalusos que en tenien l'exclusiva, també va prohibir l'ensenyament del català a les escoles de Catalunya.

Segons llegeixo en el molt ben documentat blog Piscolabis librorum, Catalunya va dedicar, en diverses ocasions, actes de celebració a Carles III: quan s'embarcà a Barcelona per anar a Nàpols, d'on havia estat nomenat rei; quan, en ser proclamat rei d'Espanya a la mort del seu germà, va retornar de Nàpols; i les solemnes exèquies que, per duplicat, van celebrar-sea la seva mort. L'autor del blog escriu:
En definitiva, el regnat de Carles III fou un revulsiu per la situació de paràlisi econòmica que en vivia Catalunya anteriorment i una millora tan significativa de la qualitat de vida dels catalans que passà de mig milió d’habitants que tenia el país a principis del s. XVIII a gairebé el doble una vegada acabada la centúria. En agraïment pels múltiples favors rebuts la burgesia catalana en un acte de submissió sense pal·liatius li dedicà  un cenotafi.
Una solució salomònica seria que s'actués com va fer l'Ajuntament de Barcelona el 1910, quan va canviar de manera molt senzilla el nom d'un carrer que la ciutat havia dedicat a un altre Borbó, Ferran VII. Segons indica el Nomenclàtor dels carrers de Barcelona, es va canviar el nom de Ferran VII pel de Ferran, sense l'ordinal, i així es va deixar d'honorar el rei absolutista. Si ara es creu que Carles III, representatiu del despotisme il·lustrat, no mereix un carrer  --una 'gran via', en realitat-- doncs fem el mateix i deixe'm-lo en Gran Via de Carles, sense cap ordinal.

Apunt final
Una cosa que em crida l'atenció: que a Barcelona hi hagi una plaça de Joan Carles I. Segons les normes municipals, "per poder dedicar un carrer a un personatge, han d'haver passat cinc anys, com a mínim, des de la seva mort. L'única excepció a aquesta norma és que en vida se li hagués atorgat la Medalla d'Or de la Ciutat." Joan Carles I encara és viu i, que jo sàpiga, no té la Medalla d'Or de la Ciutat. O potser sí?

Actualització 05.11.2015
Dilluns vaig anar a una petita reunió del Consell de Districte en què es va tractar --entre d'altres temes-- el del nomenclàtor.  Segons sembla, el rumor del canvi de nom de Carles III va sortir de la premsa, perquè no figurava en la llista de carrers amb noms de Borbons presentada per ERC. Penso que potser Alfred Bosch, doctor en història, va fer com aquell personatge del Quixot que va salvar del foc algunes novel·les de cavalleries (entre d'altres el Tirant lo Blanch) i va rescatar Carles III d'entre els Borbons dels quals creuen que no hi ha d'haver cap carrer amb el seu nom. Però, qui l'hi va afegir després?

I pel que fa a la plaça de Joan Carles I, amb el nom d'una persona viva, vaig assabentar-me que el cap de l'estat és una excepció a la norma que diu que només poden ser persones mortes i que han d'haver passat cinc anys des de la seva defunció. Potser convindria que l'Ajuntament revisés aquesta norma; mai no se sap què pot fer en el futur un cap d'estat, per molt bo i honrat que sembli quan es decideix dedicar-li un carrer en vida.

dimecres, 14 d’octubre de 2015

Del Mare Nostrum al Mare Europaeum

La crisi dels refugiats
 
L'arribada a Europa dels refugiats vista per Fer (El Punt-Avui, 24.04.2015)
«La crisi que pateix actualment Europa no es d'arribada de refugiats, sinó de recepció; no se'ls rep en bones condicions i en molts casos els tanquen les fronteres.» Així de clara i contundent va ser Meinie Nicolai, presidenta del Centre Operacional de Metges Sense Fronteres (MSF) a Brussel·les, en relació a la situació dels refugiats de fora d'Europa que des de fa un temps arriben al nostre continent en cerca d'un lloc on poder viure en pau. Ho va dir en el Fòrum Europeu de Salut que se celebra anualment a Bad Hofgastein (Austria), prop de Salzburg. El lema de l’edició de 2015 va ser «Garantir la salut a Europa. Equilibrar prioritats, compartir responsabilitats». Els organitzadors van creure que el Fòrum havia de tractar el problema, en relació a la salut, que l'èxode de tants refugiats ha creat en el continent i li van dedicar la primera sessió plenària. «Del Mare Nostrum al mare Europaeum», deia el subtítol de la sessió. I és que, per als refugiats que arrisquen la vida per arribar a Europa per mar, des d'Àfrica o des de l'Orient Mitjà, la Mediterrània ja no és la seva mar; per a ells, és la mar dels europeus.

Josep Figueras, en el Fòrum Europeu de Salut 2015
Josep Figueras, un català que dirigeix a Brussel·les l'Observatori Europeu de Polítiques i Sistemes de Salut, va coordinar i animar aquesta sessió del Fòrum, en què els ponents van oferir la seva perspectiva des d'angles diversos. Vaig trobar especialment emotiva la participació de l'esmentada Meinie Nicolai, que coneix el problema de primera mà perquè ha estat entre aquesta gent i ha participat en el rescat d'algun d’aquells vaixells en què, en condicions inhumanes, els refugiats intenten arribar a Europa. Nicolai va lamentar la manca de preparació que hi ha Europa, sense un pla de contingência per a situacions com l'actual.

Les Nacions Unides i els refugiats
L'article 1r de la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l'estatus dels refugiats (esmenada el 1967) defineix així els refugiats:
Un refugiat és una persona que a causa de fundats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o d'opinió política, es trobi fora del país de la seva nacionalitat i no pugui o, a causa d'aquells temors, no vulgui acollir-se a la protecció d'aquest país; o qui, per no tenir nacionalitat i trobar-se fora del país on abans tenia la seva residència habitual com a conseqüència d'aquest tipus d'esdeveniments, no pugui o, a causa d'aquests temors, no vulgui tornar a ell...
Aquesta Convenció és un tractat multilateral que obliga els estats que el signen a protegir els refugiats que es trobin en el seu territori d'acord amb els termes que fixa la Convenció. Una de les situacions que reconeix és el dret dels refugiats a no ser castigats per haver entrat en un país sense la documentació adient si es prova que el refugiat ha actuat mogut per un principi de bona fe i creient que la fugida del país de procedència estava justificada perquè hi perillaven la seva vida o la seva llibertat.

La Convenció de 1951 és el document bàsic que guia l'activitat de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNAUR), un organisme depenent de la Nacions Unides que s'ocupa de la protecció de les persones desplaçades a causa de conflictes o persecucions. Va crear-se el 1950 per completar la tasca de l'agència de les Nacions Unides per ajudar els desplaçats a causa de la segona guerra mundial i trobar-los una solució a llarg termini. La durada de l'ACNAUR havia de ser de tres anys, que semblava un temps suficient per completar la seva tasca, però quan han passat més de seixanta anys de la seva fundació, aquesta organització és més activa que mai. Només cal veure el seu pressupost, que dels 300.000 dòlars inicials ha passat als 57.000 milions de dòlars el 2015.

Segons l'ACNAUR, l'any 2014 prop de 14 milions de persones van haver de desplaçar-se a causa de conflictes bèl·lics o persecució. Comptant el nombre acumulat al llarg del temps, a finals de 2014 uns 59 milions i mig de persones vivien desplaçades a causa de conflictes, persecució, violència generalitzada o violacions dels drets humans. En conjunt, una quantitat semblant a la població d'Itàlia o del Regne Unit. Comparat amb la situació de 2010, el nombre de desplaçats el 2014 va quadruplicar-se i diàriament, unes 42,500 persones van haver d'abandonar la seva llar i buscar protecció en altres llocs, bé dins del seu país mateix o en altres països. Síria encapçala la llista de països d'on han fugit més persones; li segueixen Afganistan i Somàlia. En conjunt, a finals de 2014 aquests tres països havien generat el 53% del total de refugiats en el món. Els segueixen en el rànquing Sudan, Sudan del Sud, la República Democràtica del Congo, Myanmar (Birmània), la República Centreafricana, Iraq i Eritrea.

Europa i els refugiats
I quins van ser els països que van acollir més refugiats al llarg de 2014? No pas els països rics, que, malgrat la crisi econòmica mundial, tenen encara recursos per poder ajudar aquestes persones. No; cap país del que anomenem primer món figura en el rànquing dels que van rebre més refugiats el 2014 (ni els anys precedents). És una llista que encapçala Turquia, amb 1,59 milions de refugiats. A aquest país el segueixen Pakistan (1,51 milions), Líban (1,15 milions), Iran (982,000), Etiòpia (659,500) i Jordània (654.100).

Mentre aquests països feien front, com podien, a l'allau de refugiats, què feia la desenvolupada, civilitzada i rica Europa? Els representants dels estats membres de la Unió Europea van passar mesos debatent què havien de fer amb els refugiats que hi arribaven i com se'ls distribuirien. Finalment, el proppassat 20 de setembre van aprovar un pla per reubicar 120.000 persones que cerquen empar a Europa i alleugerir així els problemes de Grècia i Itàlia, que són els dos estats membres on arriben en primer lloc els refugiats. Amnistia Internacional considera insuficient el nombre de refugiats que la Unió Europea proposa d'acollir, atesa la immensitat de la crisi actual. Tot i que 120.000 persones són moltes persones, cal tenir en compte que el Líban, amb una població que no arriba als sis milions (la Unió Europea en té prop de 600 milions), el 2014 va acollir 403.600 refugiats sirians i en acabar l'any el total de refugiats de l'Orient Mitjà que hi havia en aquell país era d'1,15 milions.

Nen hongarès refugiat, el 1956
El nombre de refugiats que Europa acollirà és insuficient i tot i amb això, les mesures preses no van ser consensuada, perquè hi ha països que no hi van estar a favor. La República Txeca, Eslovàquia, Romania i Hongria van votar-hi en contra i alguns països han expressat la seva intenció de no acatar la quota que se'ls assigni. Hongria sembla haver oblidat que el 1956 més de 200.000 hongaresos van haver d'abandonar el país quan va fracassar l'intent d'alliberar-se del jou soviètic.

I ahir, l'Agència Europea de Control de Fronteres Exteriors (Frontex) va informar que més de 710.000 migrants van entrar a la Unió Europea els nou primers mesos de 2015, la majoria dels quals va fer-ho a través de les illes gregues. O sigui, que si la Unió Europea va decidir acceptar 120.000 persones, que tindran reconegut el seu estatus de refugiats i podran refer a Europa la seva vida, encara en quedaran gairebé 600.000 sense un destí assegurat, entre refugiats i els que hi puguin haver arribat per causa de la pobresa, en la cerca d'un lloc de treball.

La salut dels refugiats i altres migrants
Meinie Nicolai (MSF) va destacar el fet que l'organització a la qual pertany s'havia dedicat durant molt de temps a dur ajuda mèdica eficaç i ràpida a països en desenvolupament. En casos de conflictes, els seus recursos arribaven als països que eren el focus del conflicte. Ara, en canvi, per pal·liar els efectes de les guerres, han d'actuar a Europa. Va insistir en la crisi de recepció que pateix la Unió Europea, que frena l'arribada d'aquestes persones o que, als qui aconsegueixen entrar-hi, els retenen en llocs que semblen camps de presoners, on de vegades fins i tot separen les famílies.

Arribada de refugiats vista per Floris Oudshoorn
Feia pocs dies que Nicolai havia participat en les tasques de MSF a la frontera serbo-croata, on feien diàriament uns 350 actes mèdics. Va dir que la majoria dels refugiats emprenen el viatge des del seu país en bon estat de salut, però a poc a poc la van perdent. Els que arriben de més lluny, de països subsaharians, han hagut de travessar el desert per arribar a les costes de Líbia; ells i la majoria dels sirians arriben a Europa per mar —els sirians a Grècia, els de països africans a Itàlia— viatjant sovint en embarcacions precàries, que transporten molta més gent del que seria prudent. Un cop a Europa van a parar a camps de refugiats o es desplacen com poden —tren, autobús, a peu...— per arribar als països on creuen que els podran ajudar a comencar una nova vida. Alemanya és el destí més cobejat dels refugiats.

Fins ara fa poc, les condicions meteorològiques els han estat favorables, però al centre d'Europa, que es on hi ha les grans aglomeracions de refugiats, el fred ja està arribant i entre els refugiats, els metges de MSF ja han vist casos d'hipotèrmia. (A la vall de Gastein, on va celebrar-se el Fòrum Europeu de Salut, poc dies abans que s'inaugurés van caure ja les primeres nevades i als matins el termòmetre marcava només uns pocs graus per damunt del zero.) Si l'èxode no acaba aviat, i no sembla que hagi d'aturar-se, segurament hi haurà refugiats que moriran de fred o de malalties provocades per les baixes temperatures. A més, als problemes físics que els van sorgint, cal afegir els problemes psicològics i pel patiment que els crea la seva situació de persones sense un lloc on viure permanentment.

També va destacar Nicolai que hi ha països europeus que, a les persones indocumentades, els neguen el tractament mèdic, excepte en casos d'urgència. Ella, com altres experts que van participar en el Fòrum de Salut, i com els assistents que van respondre a una enquesta instantània feta a través dels mòbils, pensaven que els professionals de la salut haurien hagut de participar en la presa de decisions polítiques europees en relació als refugiats i immigrants. En la seva intervenció, Sabine Oberhauser, ministra de Salut d'Àustria, va dir que, per tractar el problema dels refugiats, el lideratge hauria hagut de recaure en els ministres de sanitat.

Entre les publicacions de la Unió Europea a l'abast dels assistents al Fòrum, hi havia un informe fet per l'Agència Europea per als Drets Fonamentals sobre l'accés dels immigrants als serveis de salut. L'informe presenta un model econòmic per analitzar i comparar els costos de proporcionar accés universal al sistema de salut d'un país i els costos que representa el tractament d'urgència a aquelles persones a qui s'havia negat abans l'accés als centres d'assistència primària i que, per tant, no han rebut el tractament que hauria possiblement aturat o previngut la malaltia que després els va fer anar a urgències. Independentment de la violació dels drets humans que representa negar l'accés a la medicina pública a un grup de persones pel fet de no tenir els papers en regla, posant així en perill la seva salut, l'anàlisi demostra que el tractament preventiu o a l'inici d'una malaltia és més econòmic per al sistema de salut.

La revista Eurohealth, que edita trimestralment l'Observatori Europeu de Polítiques i Sistemes de Salut, va publicar en el número de desembre de 2014 una anàlisi de dos canvis oposats en la política sanitària en dos estats membres de la Unió Europea: Espanya i Suècia. A Espanya, una reforma legal va restringir l'accés als serveis mèdics a les persones en situació irregular. Fins al 2012 tothom tenia accés universal al sistema de salut, però el setembre d'aquell any va entrar en vigor un decret llei que els excloïa d'aquells serveis i que lligava l'accés a la salut amb el fet d'estar cotitzant a la seguretat social, o sigui, treballant. A Suècia, en canvi, l'accés al sistema de salut, que per als indocumentats es limitava abans als serveis d'urgències, va ampliar-se per a cobrir també l'assistència primària i secundària. Les conclusions de l'estudi comparatiu indiquen que el millor sistema de salut és el que abasta tota la població, sense limitar-ne l'accés en cap situació.

Sobre les restriccions a Espanya, destacava aquell informe els inconvenients d'excloure segments de la població dels serveis preventius i de tractament en el cas de malalties cròniques, contagioses o que poden prevenir-se mitjançant la vacunació. També indicava que l'impacte de la reforma espanyola va quedar mitigat per algunes respostes regionals, però no pas neutralitzat. A Catalunya, segons llegeixo en el blog de la Plataforma per una atenció universal a Catalunya, aquests estiu passat ha entrat en vigor una instrucció sobre sanitat universal, que dóna cobertura a col·lectius que n'havien quedat exclosos pel decret llei del Govern central de 2012. De tota manera, si bé la situació ha millorat, encara no garanteix la sanitat universal per a tothom.

Quan vam ser refugiats
Vitenis Andriukatis, Comissionat de la Unió Europea per a Salut i Seguretat Alimentària, va dir que, al llarg de la història, tots els pobles europeus hem estat migrants. Aquells dies a Àustria, quan vaig coincidir amb refugiats de guerra sirians en el tren, vaig pensar, com va dir Andriukatis, que en un passat no massa llunyà els europeus també van ser migrants i en molts casos refugiats. No vaig conèixer la guerra (in)civil espanyola ni la primera fase de la postguerra, però sí que he conegut persones que han estat afectades en les seves famílies per l'exili que va seguir a la guerra. Quan jo era petita, molta gent de l'entorn de la meva família o persones conegudes dels meus pares tenia parents o amistats exiliats. França, Mèxic, Argentina, Venezuela... eren alguns dels llocs on havien anat a parar molts catalans. La meva sogra, que va venir des del País Basc en viatge nuvis el juliol de 1936 —un viatge de nuvis que va durar gairebé tres anys— m'explicava que va haver de separar-se del seu marit al final de la guerra. Ell havia estat oficial de l'exèrcit republicà i va refugiar-se a França. Com molts milers de persones que van travessar la frontera pel Pertús o Portbou, va anar a raure al camp d'Argelès, del qual no guardava precisament bons records. Després, el seu pare va aconseguir-li una mena de certificat de bona persona i va poder tornar al País Basc sense que el detinguessin. Però molts no van tenir aquesta sort i la seva estada al camp d'Argelès, vora el mar, en ple hivern, va ser molt dura.

El Govern central espanyol sembla haver oblidat els centenars de milers de persones que van haver d'abandonar Espanya després de la guerra i ha acceptat de mala gana de rebre alguns milers dels refugiats que ara arriben a Europa. El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, es va mostrar contrari al programa de repartiment de refugiats i ho va dir així a la premsa: «Es como si tuviéramos una casa con muchas goteras que están inundando diversas habitaciones y, en lugar de taponar esas goteras, lo que hacemos es distribuir el agua que cae entre distintas habitaciones.» Per al ministre, els refugiats són goteres que es van colant en el pis comú que és Europa i ell voldria impedir que ho fessin. Per a d'altres, els refugiats són números; només compten quants n'hi ha.

Com va dir en el Fòrum Europeu de Salut Martin Mckee, catedràtic de Salut Pública Europea, i director de recerca de l'Observatori Europeu de Polítiques i Sistemes de Salut, els números són només una part de la història. Va recordar que Manuel Valls, primer ministre francès, va dir del petit Aylan trobat ofegat en una platja de Turquia que aquell nen «tenia un nom.»

El meu veí de seient en el tren que em va dur de Salzburg a Viena en acabar el Fòrum Europeu de Salut segurament per a molts sigui només un número: el 231 que duia escrit en una polsera verda. Però ell, com el petit Aylan, també tenia un nom; per a mi serà sempre Ahmed, l'home que va haver de separar-se de la seva família i que tenia un fill refugiat a Dubai. Ahmed, que dins la desgràcia que representa l'exili, tenia ja un destí assignat (Amsterdam) i que tenia la sort d'haver pogut conservar el telèfon mòbil, com un sac de records, amb fotografies de les persones estimades, que no sap si mai tornarà a veure.

Potser us interessarà:
- European Health Forum Gastein, web del Fòrum Europeu de Salut, amb informació sobre el Fòrum de 2015 i un arxiu de les edicions anteriors (des de 1998)
- 710.000 migrants entered EU in the first ninemonths of 2015, en el web de l'Agència Europea de Control de Fronteres Exteriors (Frontex).
- Reportatge fotogràfic de la CNN sobre el que anomenen Europe's migration crisis. Com va dir la representant de Metges Sense Fronteres en el Fòrum Europeu de Salut, la crisi no és de migració, sinó de recepció. Els refugiats no tenen altra opció que no sigui abandonar el seu país, per lluitar per la seva supervivència.
- Cost of exclusion from healthcare. The case ofmigrants in an irregular situation. European Union Agency for Fundamental Rights, 2015

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Els sirians errants

Tinc encara present la imatge del nen sirià que viatjava fa uns dies en un tren austríac, agafadet al seu coixí, però avui m'ha quedat gravada a la retina la imatge d'un home d'uns trenta anys, a qui, també en un tren austríac, he vist plorar en silenci aquest matí.

Des de Bad Hofgastein, en el Tirol austríac, he tornat de nou amb tren a Viena. No hi ha trens directes, i he hagut de canviar a Salzburg. Allà, en baixar, he vist policies a l'andana. Un d'ells ha aturat un noi d'entre vint i vint-i-cinc anys i li han preguntat on anava. He recordat que vaig veure anunciat que el 4 d'octubre s'obriria de nou la frontera per tren entre Àustria i Alemanya i he pensat que potser la policia vigilava les andanes per impedir que, com va passar fa poc, refugiats sirians intentessin pujar als trens que van cap a Alemanya, que és el destí més cobejat dels refugiats.

Refugiats sirians a l'estació de Salzburg
Després, en el vestíbul de l'estació, m'he creuat amb un grup de refugiats sirians que anaven en fila, acompanyats de policies. Intentava imaginar-me on els duien, i després m'he assabentat que els acompanyaven als trens en que havien de viatjar a la destinació que els ha estat assignada; són gent a qui ja s'ha reconegut l'estatus de refugiats.

En el meu tren, a Linz ha pujat també un grup de refugiats. (Linz és una de les ciutats austríaques on el Govern d'aquell país ha instal·lant campaments per acollir els refugiats.) El seient del meu costat era buit i s'hi ha assegut un home d'entre cinquanta i seixanta anys. Duia una motxilla no massa gran i, a la mà, una manta de viatge plegada. Com la majoria dels refugiats que he vist aquests dies, no té aspecte de ser algú que abandona el seu país perquè no té per viure. Les seves mans no eren les d'un obrer o un treballador del camp. Ha tret el telèfon mòbil de la butxaca i hi he vist al darrere la poma d'Apple. M'ha semblat que el volia carregar i, com que només hi havia un endoll entre els dos seient, he desconnectat el meu, amb la bateria ja gairebé carregada.

L'home m'ha donat les gràcies i aleshores m'he atrevit a a preguntar-li si era sirià. Ha assentit amb el cap. Xapurrejava una mica l'anglès i m'ha dit que anava a Viena per agafar un avió per volar a Àmsterdam. Quan li he preguntat si anava amb la família, m'ha semblat entendre que anava sol, que la família està escampada. Després m'ha ensenyat la foto d'un noi que duia en el mòbil. És el seu fill, això sí que ho ha dit bé: "This is a son of mine." I ha afegit que el fill és a Dubai.

El meu company de seient duia una polsera de color verd, semblant a les que posen en els hospitals als pacients, però més senzilla, com de paper. Hi duia una etiqueta amb informació impresa amb lletra molt petita i, a més, escrit a mà, un número, el 231.

Una mica més enllà, un home d'uns trenta anys del grup d'Ahmed mirava fixament el mòbil; m'ha semblat que mirava fotos. A un cert moment he notat que plorava; en silenci, discretament. Era en un dels seients que tenen una taula al davant i ha reclinat el cap a la taula, arrepenjant-lo damunt dels braços, com per dormir, però es notava que plorava. Qui devia sortir a la foto que li ha provocat el plor? Potser persones estimades, mortes a la guerra o que no sap si mai tornarà a veure.

Un home jove ha vingut a parlar amb Ahmed i aquest li ha dit que jo era de Barcelona. M'han cridat l'atenció els ulls d'aquest altre home, ben blaus, tot i que ell era ben bru; però no era l'únic, que abans ja havien passat pel meu costat alguns refugiats més amb els ulls blaus. L'amic de l'Ahmed també anava a Viena per agafar un avió, però per a un altre destí; ell volava a algun lloc d'Alemanya.

En el Fòrum Europeu de Salut que s'ha celebrat a Bad Hofgastein aquesta setmana, s'ha tractat del conflicte dels refugiats en diverses sessions. Aquí, en veiem cada dia imatges per la televisió i en la premsa. Excepte en casos com el de l'Aylan, el nen trobat mort en una platja turca, o de l'home a qui una fotògrafa va fer caure expressament a Hongria fent-li la traveta, possiblement els veiem també com números, com el 231 que a Amhed li ha assignat la burocràcia europea. Però al darrere de cada número hi ha un nom, una persona amb una història de la fugida de l'horror que viu el seu país.

Tots tenen nom (dibuix de Floris Oudshoorn)