El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 30 de juliol de 2015

Coses de la RAE

Quan ho vaig llegir en un comentari a Twitter, no m'ho podia creure! parlava de les incorporacions que la Real Academia Española (RAE) ha fet a la darrera edició del seu diccionari. Ho vaig voler comprovar i vaig consultar la versió en línia del Diccionario. I vaig veure-hi això:




Vaig pensar que, si de les albóndigas, se'n pot dir almóndigas, potser de les croquetas se'n podria dir cocretas. Encara no; potser ho deixen per a la propera edició. I que, si han admès asín, encara que ja indiqui que és un vulgarisme, potser també haurien admès pos (per pues), que en el poble del meu pare ho deia molta gent. Però tampoc.

En algun lloc he llegit que toballa és una paraula que antigament havia format part del Diccionario, però que n'havia estat eliminada perquè ja no es feia servir. Potser que ens dediquem a brostejar les edicions de segles passats per ressuscitar-ne paraules.

dimecres, 22 de juliol de 2015

Tot recordant Hemingway

Era un viejo que pescaba solo en un bote en el Gulf Stream y hacía ochenta y cuatro días que no cogía un pez. En los primeros cuarenta días había tenido consigo un muchacho. Pero después de cuarenta días sin haber pescado los padres del muchacho le habían dicho que el viejo estaba definitiva y rematadamente salao, lo cual era la peor forma de la mala suerte, y por orden de sus padres, el muchacho había salido en otro bote que cogió tres buenos peces la primera semana.
Així comença El viejo y el mar, d'Ernest Hemingway, en l'edició de l'Editorial Kraft, de Buenos Aires, de 1958. És la primera obra d'aquest autor que va caure a les meves mans quan jo era adolescent i encara la conservo. Havia sentit parlar d'aquest escriptor nord-americà com a gran aficionat a la tauromàquia, que no es perdia les festes de San Fermín en una època en què no devien ser molts els nord-americans que hi anaven. El seu llibre Fiesta (The Sun Also Rises, en la versió original) i la pel·lícula que se'n va fer el 1957 possiblement van contribuir a la difusió de les Festes de San Fermín en el món anglosaxó. A mi, de Hemingway, el que menys m'interessa és la seva afició als braus, que no comparteixo, però reconec que va ser un personatge molt interessant i un escriptor molt bo.

Ahir vaig veure a Twitter que 'Hemingway' era tema del moment (trending topic) i en vaig buscat el perquè. Les piulades recordaven que era l'aniversari de Hemingway. Va néixer el 21 de juliol de 1899 a Oak Park, una zona residencial als afores de Chicago on el seu pare feia de metge. El 1996 vaig veure la seva casa natal per casualitat. Jo passava uns dies a Chicago i vaig anar a Oak Park per visitar la casa de Frank Lloyd Wright, segurament un dels més grans arquitectes de la primera meitat del segle XX, considerat un dels principals mestres de l'arquitectura moderna. A més de la casa on Wrigth va viure i hi tenia el seu estudi, en va dissenyar d'altres en la mateixa urbanització, durant els vint anys que va passar a Oak Park. Són cases amb un disseny modern, que podrien haver estat construïdes cent anys més tard. De tornada cap a l'estació d'Oak Park, vaig entretenir-me veient les cases d'aquella urbanització i així és com vaig descobrir la de Hemingway. Si hi hagués passat a una altra hora potser m'hauria aturat a visitar-la, però a última hora de la tarda era ja tancada.

La meva relació més 'íntima' amb Hemingway vaig tenir-la uns anys més tard, a Pamplona. Quan la meva filla Ana hi va anar a viure, s'estava en un pis molt petit i la primera vegada que vaig anar a veure-la vaig allotjar-me a l'habitació que habitualment havia ocupat Hemingway a l'hotel La Perla. Casualment poc abans d'anar-hi vaig llegir un article d'El País sobre hotels que el diari anomenava 'con encanto': establiments que no eren luxosos i tenien algun atractiu especial. Un d'ells era La Perla, situat en el lloc més cèntric de Pamplona, la plaza del Castillo i amb façana també al carrer de l'Estafeta. El diari recomanava a qui anés a La Perla reservar l'habitació 217, que era l'habitació que sempre ocupava Hemingway quan hi anava, ja com a escriptor famós, per assistir a les festes de San Fermín.

El 1997 o 1998, que és quan vaig allotjar-me a La Perla per primera vegada, l'hotel era ja decadent, però conservava l'atractiu que l'havia fet mereixedor de la cita per part d'El País. L'habitació de Hemingway era esplèndida, amb dos balcons al carrer de la Estafeta. Tanmateix, la decoració devia ser la mateixa que en temps de Hemingway, perquè els mobles, lacats, estaven bastant tronats. En el bany, hi recordo una enorme banyera --em sembla que d'aquelles amb potes-- on segur que Hemingway hi cabia estirat, tot i la seva gran alçada. Aquell hotel, que quan va construir-se devia ser luxós, amb el temps havia perdut la seva esplendor, havia baixat de categoria i era més aviat modest. (Una de les vegades que hi vaig anar. l'habitació de Hemingway era ocupada i vaig allotjar-me a la del torero Manolete, que tenia un balcó a la plaça.)

Si avui dia aneu a Pamplona, no busqueu aquell hotel modest de la plaza del Castillo. Segueix existint, però després d'una reforma intensa va reobrir el 2007 com a "Gran Hotel La Perla", que és, segons llegeixo en el seu web, l'únic hotel de cinc estrelles de Navarra. I el preus estan en consonància amb la seva categoria. M'alegro d'haver conegut l'hotel quan encara conservava l'aspecte de l'època en què Hemingway s'hi allotjava.

divendres, 10 de juliol de 2015

Sant Cristòfol i el "Tomasín"

Benedicció cotxes S. Cristòfol (aprox. 1954)

Devia ser el 1954, però el cotxe de la foto em sembla que tenia ja més de 25 anys. Era un Ford T que el meu pare va fer modificar per rejovenir-lo una mica. A casa li dèiem Tomasín (al cotxe, no pas al meu pare). Crec que el nom venia d'alguna pel·lícula americana on sortia un cotxe del mateix model que en la versió doblada al castellà duia aquest nom.

No sé l'any exacte de la foto, però sí el dia i el mes: 10 de juliol, festa de San Cristòfol (o Cristòfor, com veig en alguns llocs). El meu pare cada any duia el cotxe a la benedicció que organitzava el Montepío de San Cristóbal, del qual ell era soci. Aquest Montepío, que també era anomenat Chóferes de Barcelona, era una mena de mútua específica per a conductors. Oferia als associats algunes prestacions pròpies de les asseguradores, com ara la defensa jurídica per responsabilitat criminal en un accident de trànsit o reclamacions per danys fets per altres vehicles. Oferia també serveis com alguns que fa el RACC (per exemple, remolcar vehicles avariats fins al taller de reparació). I d'altres eren avantatjosos per a qui es dedicava professionalment al volant (per exemple, ajut familiar en cas de retirada del permís de conduir).

Anunci a El Mundo Deportivo (07.07.1987)
Sobre aquesta festa, llegeixo a La Vanguardia del 8 de juliol de 1951:
San Cristóbal es sin duda uno de los santos más enraízados en la devoción popular. En este ambiente de tradicional alegría y de devoción sincera y cordial se disponen a celebrar la fiesta el próximo martes los diversos cuerpos y entidades que tienen por Patrono al santo. En nuestra ciudad han preparado lucidos actos para ello el Servicio de Automovilismo del Ejército, el Montepío de San Cristóbal, el Sindicato provincial de Transportes y Comunicaciones y la Junta de Obra de la Real Capilla de San Cristóbal del Regomir. [...] El Montepío de San Cristóbal, en colaboración con las corporaciones citadas, ha organizado la tradicional ceremonia de bendición de coches en las calzadas laterales de la Avenida del Generalísimo, frente a la iglesia de Pompeya, acto que, como todos los años, dará lugar a un brillante y variado desfile de carrujaes y por la tarde un festival en la plazaq Monumental.
La Junta de Obra de la Capilla del Regomir celebrará también a partir de las diez de la mañana la bendición de coches que en ella tiene todo el aroma y el encanto de lo tradicional, puesto que no sólo el secular marco que la encierra, sino los detalles de la ceremonia evocan las mejores esencias de lo pretérito. Los conductores de los cohes bendecidos serán obsequiados con flores, gozos del santo y manojos del típico espliego.
El Tomasín era un vehicle multiusos. El feien servir el meu pare i la meva mare per a la feina, com a petita furgoneta, i era també el cotxe de la família, per anar d'excursió els dies de festa o per fer algun que altre viatge a Sant Pere Pescador, a veure la meva tia Elvira i la seva família. Encara faltaven alguns anys perquè es comencés a fabricar a Barcelona el SEAT 600 i el temps que vam tenir a casa el Tomasín va fer el seu servei.

El meu pare va ser soci del Montepío de San Cristóbal durant molts anys. Quan se'n va donar de baixa, era ja molt gran --més de vuitanta anys-- i en el Montepío devien pensar que era una baixa per defunció. No recordo exactament com se'n va assabentar el meu pare, que creien que havia mort, si per alguna carta de condol a la família o potser que encara rebés algun butlletí i allà ho posés. Aleshores els va escriure per dir-los que estava encara ben viu, però que feia anys que ja no conduïa i, a més, s'havia vist obligat a retallar despeses i s'estava donant de baixa d'algunes entitats i cancel·lant subscripcions a revistes. Van disculpar-se i van anar a visitar-lo per fer-li una entrevista per al butlletí de l'entitat.

Tot això m'ha vingut a la memòria per una notícia que he sentit avui sobre la benedicció de cotxes antics que s'ha fet a la capella del Regomir amb motiu de la festivitat de Sant Cristòfor.

diumenge, 5 de juliol de 2015

L'altra Heidi

Diuen que torna la Heidi a la TV, però no perquè repeteixin per enèsima vegada la sèrie de dibuixos japonesos que van emetre fa una quarantena d'anys. No, es tracta d'una sèrie nova i la notícia que he llegit deia que és en 3D. Em costava d'imaginar com podia ser una sèrie en tres dimensions a la televisió. Caldria posar-se unes ulleres per veure-la? Tanmateix, en veure una foto d'una imatge de la sèrie ja ho he entès: vol dir que en comptes de ser dibuixos plans, com era la sèrie original, ara són d'aquells que els personatges semblen de plastilina i es nota que tenen relleu.

Heidi 3D 2015

A la meva vida hi ha dues Heidis, la de la meva infància i la de la infància de les meves filles i fill. Aquesta última és la que coneix la majoria de la gent avui dia. Posats a triar, jo em quedo amb la meva, amb la protagonista dels dos llibres que vaig llegir quan tenia uns nou o deu anys: Heidi i Otra vez Heidi. El primer me'l va regalar una amiga de la meva mare que devia ser molt aficionada a la lectura i cada any, pel meu sant, em feia el mateix tipus de regal: un llibre. Després de tants anys he oblidat la majoria dels llibres que em va regalar, excepte dos: Heidi, de Johanna Spyri (1827-1901), i Les memorables aventures d'en Roc Gentil, de Josep M. Folch i Torres, que va ser el primer llibre que vaig llegir en català. No estic molt segura si aquella dona em va regalar també Otra vez Heidi o si me'l van regalar a casa per Reis després d'haver tingut el primer.

Els dos volums de Heidi eren obres molt ben enquadernades: tapa dura de tela vermella i amb lletres daurades, i amb una sobrecoberta de paper amb la Heidi dibuixada al davant. Les aventures d'aquella nena em van fascinar des del moment que la seva tia la deixa a càrrec de l'avi, aquell vell solitari que al principi no vol saber res de la nena. Heidi, però, és una nena que es fa estimar des del primer moment pel seu caràcter manyac. La cabana on viu el seu avi li sembla un palau i no hauria dormit millor en el llit d'una princesa que en el llit de fenc a les golfes de la cabana, des d'on pot veure les estrelles.

La nena s'adapta molt bé a la vida de la muntanya i es fa amiga de Pere el nen pastor i també de l'àvia de Pere. Els àpats de Heidi són molt més frugals que els dels personatges dels llibres d'Enid Blyton, que anys més tard també em va agradar llegir, però se'm feia la boca aigua amb aquells bols plens de llet d'ovella, i les llonzes de formatge daurades a la llar de foc pels dos costats.

Heidi torna amb l'avi
Recordo haver llegit Heidi una i altra vegada. M'agradava fer-ho com, quan de més petita, m'agradava escoltar cada nit el conte dels tres porquets en la veu del meu pare, que de vegades es moria de son, però jo insistia que me l'expliqués (li deia, que, si tenia son, me l'expliqués mentre dormia). Eren històries que em sabia gairebé de memòria, però cada cop gaudia com si fos la primera vegada. Gaudia i patia també. Patia, per exemple, quan la tia torna a buscar la nena per endur-se-la a Frankfurt perquè faci companyia a Clara, una nena rica i paralítica; i quan Heidi enyora l'avi i les muntanyes en la gran ciutat, o quan la senyoreta Rottenmeier, la institutriu de Clara, la renya per qualsevol cosa... Vaig veure també una pel·lícula inspirada en la novel·la de Johanna Spyri. Era en blanc i negre i em sembla que era bastant fidel a l'original. Però no era el mateix que llegir el llibre i posar-hi les imatges que sorgien de la meva imaginació.

I després va venir la Heidi japonesa, que coneix tothom. A casa, la mainada no es perdia ni un capítol. Jo també la mirava amb les criatures, i aquella sèrie em va fer apreciar encara més la història llegida durant la meva infància. Ara que la recordo amb la perspectiva de tants anys, i potser perquè jo ja en tinc també molts, d'anys, n'aprecio sobretot l'entranyable relació que Heidi estableix amb les persones ancianes: amb el seu avi, amb l'àvia del seu amic pastor, amb l'àvia de Clara, la nena paralítica.

No sé si aquesta història --el llibre, no pas els dibuixos 3D-- agradaria a les nenes i nens d'avui dia, acostumats a altres tipus d'històries. En el meu cas, en canvi, és un dels llibres de la meva infància que recordo amb més plaer, tot i que era ja una obra antiga, perquè la primera edició va publicar-se el 1881.

Nota: La Heidi en 3D és del web de RTVE; les il·lustracions del llibre són del projecte Gütenberg.

dissabte, 4 de juliol de 2015

No volia parlar més de Teresa Forcades, però...

Pòster de la vacuna de la diftèria
Fa uns anys vaig tractar en aquest blog sobre la polèmica creada entorn a la vacuna de la grip A, especialment a partir d'un vídeo de Teresa Forcades que va tenir una enorme difusió. Va arribar un moment que vaig decidir no parlar més ni d'aquella vacuna ni de la monja benedictina que havia creat tot aquell enrenou. Però un fet succeït les darreres setmanes i els comentaris que n'ha fet Forcades m'han fet canviar d'opinió. A començament de juny va ingressar a l'Hospital Infantil de la Vall d'Hebron, de Barcelona, un nen de sis anys d'Olot que patia la diftèria, una malaltia que es pensava que estava eradicada a Catalunya; si més no, feia prop de vint-i-vuit anys que no se n'havia produït cap cas. Per decisió dels seus pares, el nen afectat no havia rebut la vacuna que prevé contra aquesta infecció. Malauradament, després d'unes setmanes en situació crítica a la Unitat de Cures Intensives Pediàtriques, el 27 de juny el nen va morir.

He anat seguint el debat que ha sorgit de nou en relació a les vacunes des que es va fer públic aquest cas. He sentit veus molt crítiques amb les famílies que es neguen que les seves criatures rebin les vacunes establertes per les autoritats sanitàries. Hi ha qui les titlla d'ignorants, per creure tot el que s'ha dit sobre el perill de la vacunació. D'altres els titllen d'egoistes, perquè el fet que la major part de la població estigui vacunada, ja els protegeix contra les infeccions; per tant, les seves criatures s'aprofitarien de l'avantatge de la vacunació, però no se n'exposarien als possibles afectes adversos. Hi ha qui fins i tot opina que aquests casos s'haurien de denunciar. També s'ha parlat de la conveniència que les vacunes siguin obligatòries i que s'administrin a la mainada encara que la família hi estigui en contra. (Abans ja se'n deien "vacunes obligatòries", tot i que no crec que mai cap pediatre hagi denunciat una família per oposar-se a la vacunació de la seva mainada.)

Com he expressat en altres ocasions, no m'agraden les posicions extremistes i no crec que la vacunació obligatòria sigui la solució d'aquest problema. Com tampoc crec que qualsevol vacuna sigui adient per a tothom. A més, estic convençuda que les famílies que decideixen no vacunar les seves criatures prenen aquesta decisió creient que és la millor. Però, ¿per què creuen que és millor no vacunar les criatures que fer-ho? No penso que ho decideixin perquè una veu interna els ho dicti, sinó més aviat perquè els han informat d'una sèrie de perills inherents a la vacunació. Solen ser famílies a qui preocupa la salut i en busquen informació. Però, on la busquen? Normalment no pas en el pediatre de les seves criatures, que és la persona que se suposa que podria aconsellar-los millor sobre la conveniència o no de vacunar-les, sinó que ho busquen en altre llocs. I entre les fonts de la seva 'informació' hi ha Teresa Forcades i les diverses associacions i xarxes que diuen que són d'informació i reflexió sobre les vacunes, però que solen presentar una veritat esbiaixada. 

Com deia més amunt, Forcades ha tornat a parlar de les vacunes aquestes últimes setmanes, i un cop més ha fet palesa la seva gran capacitat de comunicació per transmetre, entre d'altres, les següents idees: a) l'eficàcia de les vacunes no és del 100 per cent, i en el cas de la diftèria, és d'entre el 95 i el 98 per cent (segons se n'administrin tres dosis o cinc); b) les vacunes porten en la seva composició substàncies perilloses, com ara l'alumini; c) si una criatura està sana, ben alimentada, i té un bon sistema immunitari, si contreu la diftèria, serà una forma lleu; d) les empreses farmacèutiques són les dolentes de la pel·lícula; e) ella pot parlar amb coneixement de causa perquè és "doctorada en salut pública".

En unes declaracions seves fetes després de la mort del nen afectat de diftèria, i publicades a elSingular.cat, Forcades torna a repetir, com en un dels vídeos que va enregistrar recentment: "Són molt raonables els pares que posen la vacuna de la diftèria als seus fills, però defenso la raonabilitat dels pares que no la posen." En el vídeo, també defensava el respecte degut als que decideixen no vacunar les criatures (però no deia que es degués cap respecte als que sí que les vacunen). Quant al trist cas del nen d'Olot, adverteix que "dir que el nen ha mort perquè no estava vacunat és pressuposar que si et vacunes això no pot passar". Encara bo que no ha dit que el nen havia mort per culpa de la vacuna...

A l'esquerra, criatura no vacunada; a la dreta, criatura vacunada

Tot i que el to de Forcades és ara molt més moderat que el 2009, quan es va fer famosa pel seu atac a la vacuna de la grip A i a la indústria farmacèutica, el seu domini de la oratòria la fa capaç de convèncer qui l'escolti que la part de la població no vacunada està fent un favor a la resta, als que sí que han rebut la vacuna. Segons Forcades, gràcies als no vacunats, el bacil de la diftèria es manté i quan les persones vacunades hi entren en contacte, el seu sistema immunitari es reforça; és com si tornessin a rebre una dosi de la vacuna.

En relació a l'emergència d'infeccions que gairebé estaven eradicades, Forcades diu en un dels vídeos que en els moments d'inestabilitat social es produeixen epidèmies, com va passar en la dècada de 1990 en països que havien format part de la URSS. De les seves paraules es podria deduir que la culpa que el nen d'Olot agafés la diftèria no és pel fet que no estigués vacunat, sinó perquè estem en temps d'inestabilitat social.

No rebatré aquí els arguments de Forcades, perquè altres persones ho han fet ja molt millor del que ho podria fer jo (vegeu, per exemple, l'entrada "Benvolguda Teresa Forcades", de Daniel Closa en el blog "Centpeus"), però vull insistir, com vaig fer fa sis anys, en el principi d'autoritat que els seus defensors i ella mateixa fan servir per abonar les seves declaracions. L'autora de l'article del 2 de juliol 2015 d'elSingular.cat la presenta com a "monja i doctora en Salut Pública". (Monja, segons tinc entès, ja no ho és; ha deixat el convent per dedicar-se a la política.) Saber que és doctora "en Salut Pública" transmet seguretat i la impressió què aquesta dona sap de què parla. Però quin va ser el tema de la seva tesi en aquesta especialitat? El seu títol és Estudi observacional de l'impacte de les medicines alternatives en els estudiants de medicina de Catalunya: s'han d'integrar les anomenades medicines alternatives als programes docents de les Facultats de Medicina? És evident que molta relació amb l'epidemiologia, la farmacologia, la immunologia i la microbiologia, no la té. I segons el seu currículum, tampoc sembla que s'hagi dedicat professionalment a la medicina

En escoltar Teresa Forcades em fa l'efecte com si em volguessin donar garses per perdius i em volguessin fer combregar amb rodes de molí. L'exbenedictina, però, diu una cosa en la qual hi estic completament d'acord: que les famílies han de rebre la informació correcta i veraç sobre els avantatges i els inconvenients de la vacunació. Però no coincidim en allò que ella considera informació, que per a mi és (des)informació.

Es nota que Teresa Forcades ha viscut en una època en què la diftèria gairebé estava eradicada. Jo, que tinc bastants més anys que ella, tinc records de la meva infància relacionats amb aquesta malaltia. La por que tenien les famílies que allò que semblaven unes angines amb pus pogués ser la diftèria, O aquella veïneta del meu carrer que duia sempre un mocador al coll que ocultava el forat d'una traqueotomia feta per evitar que s'ofegués quan va patir la diftèria. Anys més tard, la meva sogra em va explicar que el disgust i desgràcia més gran de la seva vida va ser la mort d'una filla seva, una nena de pocs anys, a causa d'aquesta terrible malaltia. (Sí, Forcades, una nena que era sana i estava ben alimentada, com segurament era també el cas del nen d'Olot mort la setmana passada.)

En el blog del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona han publicat una entrevista (vídeo i la transcripció) al professor Manuel Cruz Hernández, que va començar la pràctica de la pediatria el 1951, i parla dels seus records de la diftèria. Val la pena que qui no ha viscut els temps en què no es disposava de la vacuna corresponent, conegui el testimoni d'aquest metge i ho compari amb el que tan alegrament diu Forcades sobre la diftèria.

Portador de diftèria. Mantingueu-vos allunyats d'aquesta casa
Nota 1: Les il·lustracions són antics cartells del Govern nord-americà, de domini públic.
Nota 2: Per veure les diverses entrades d'aquest blog relacionades amb Teresa Forcades, cliqueu aquí.