El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 7 de maig de 2015

Reflexions sobre la vida i la mort


Parc de la Florida (Vitoria, juny 2009)

Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.
Antonio Machado
 Mai no havia estat tant de temps sense publicar res en el blog; més dos mesos des que hi vaig escriure la darrera entrada. Han estat unes setmanes intenses en molts sentits, en què he pogut reflexionar molt sobre la vida i la mort, sobre les relacions humanes, sobre els estats d'ànim, sobre la dificultat que en la nostra societat tenim per afrontar la mort; la pròpia i la de les persones més properes a nosaltres.

En moltes ocasions, la persona afectada per una malaltia greu i les que l'envolten amaguen el cap sota l'ala i eviten parlar del final. Tanmateix, no parlar-ne no evita que el final arribi, i crea angoixa tant en la persona que se'n va com en les que queden. He comprovat que la convivència del malalt terminal amb la seva família i persones amigues pot ser també font d'alegria i fins i tot pot donar moments de felicitat. Fa prop d'un mes vaig fer anys i vaig escriure això sobre el meu aniversari: "Avui ha estat un dia molt especial en què alegria, tristesa i tendresa s'han donat la mà. Segur que aquest aniversari el recordaré sempre." Ha estat el darrer aniversari que hem celebrat la família completa. Crec que tots érem conscients que no faltava gaire perquè la família perdés un dels seus membres: jo, el marit; les noies i el noi, el seu pare. No va ser, però, una trobada trista i aquell dia jo vaig sentir la família unida com no ho havia estat mai.

La fase final d'una malaltia greu presenta moltes incògnites. Preguntes que potser es facin tant la persona malalta com les que conviuen amb ella. Com evolucionarà la malaltia? Quant durarà la fase terminal? Serà un procés dolorós? Es mantindran les facultats cognitives fins al final? Serà conscient la persona malalta del pas de la vida a la mort? I si n'és, quina sensació li causarà saber que en unes hores o potser minuts haurà acabat la seva existència?

Enguany ha fet deu anys de la mort d'un bon amic, l'Alfred Giner-Sorolla (1919-2005), científic i poeta vinarossenc i autor també d'obres d'assaig. Reprodueixo aquí unes frases de l'article que, en memòria seva, vaig publicar a la revista Mètode:
En el seu llibre d'assaig L'ombra i els somnis (1993), [Giner-Sorolla] escrivia: "Una certa curiositat es barreja amb l'angoixa i l'aprensió, la paüra del perir. Per al filòsof i l'home de ciència constitueix […] una necessitat i un anhel d'explicació que tan sols es pot esbrinar amb l'acte mateix. És l'últim experiment que efectua l'home de ciència que s'ha passat la vida fent-ne molts d'altres." Fa uns mesos, Giner-Sorolla va fer el seu darrer experiment. Malauradament mai no ens en podrà explicar ni discutir els resultats.
Com deia Giner-Sorolla, la mort és el darrer experiment del científic. Però jo hi afegiria que és un experiment que hem de fer totes les persones, científiques o no. Les persones creients confien en els resultats d'aquest darrer experiment, que consideren el pas cap a una nova vida. D'altres creuen que és impossible saber allò que hi ha més enllà de la mort, si és que hi ha alguna cosa. I n'hi ha que estan convençudes que la mort és la fi de tot. Tanmateix, les unes i les altres afronten generalment aquell moment --el del seu darrer experiment-- amb incertesa i amb la por que la persona humana té a allò que no coneix.

A mesura que fem anys, som conscients, com diu Raimon, que ja som en una època de la vida "amb més records que projectes, amb més passat que futur". Quant més pot esperar viure una persona de setanta anys? Força menys que el que ha viscut. Això pot crear angoixa. A mi, però, més que pensar que el meu futur ja és molt més curt que el meu passat, m'angoixa el pensar com pot ser aquest futur, especialment el final. I el que sento d'haver de morir algun dia és tot el que em perdré d'aquest món, les coses que voldria haver fet i no he tingut temps --ni el tindré-- per fer-les. Llocs que m'hauria agradat visitar, llibres que llegir, films que veure, coses que aprendre, persones que conèixer...

Quan la meva àvia materna --l'abuela Maria Rosa, una manxega que va venir a Barcelona cap el 1934-- era ja anciana, va rebre la visita d'una cosina seva que li va dir: "Maria Rosa, ¡mira que tener que morirnos ahora que vamos a entrar en el plan de desarrollo!" (Era l'època del ministre de Franco Laureano López Rodó i el seu Plan de Desarrollo.) El meu pare va morir el 2005, als noranta-dos anys, i també sentia que li hagués arribat l'hora; no pas perquè es perdria cap plan de desarrollo, sinó perquè la tecnologia havia fet possible que, quan la seva salut ja no li permetia gairebé sortir de casa, ell podia seguir en contacte amb el món a través d'Internet. Jo no sé quins avenços ens durà el futur, però els que s'han aconseguit fins ara ja em basten per poder gaudir de la vida. Voldria només que el futur que em quedi el pugui viure plenament i que, un cop arribi la meva hora, no pateixi ni faci patir.

Ara ha començat una nova etapa a la meva vida, a la qual al principi costa d'acostumar-s'hi. És cert que la convivència a la llarga porta a la rutina, a no donar importància a moltes coses o donar-ne massa a d'altres, fins i tot a distanciar-te de vegades de la persona que tens al costat cada dia. Tot això, però, ho esborra la malaltia i la proximitat de la mort. Malgrat que els darrers temps van ser durs, en el meu record es mesclen moments tristos amb altres de placidesa i serenitat. I aquests últims són els que vull que perdurin en la meva memòria.