El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 21 de juliol de 2014

L'especialista-de-malaltia-que-no-existeix

Estic que trec foc pels queixals després de l'experiència que he tingut aquest matí amb un especialista de reumatologia de la seguretat social. He escrit diverses vegades en aquest blog sobre les excel·lències de la nostra medicina hospitalària. Malgrat les retallades i les esperes que de vegades cal fer, quan vas a parar a l'Hospital Clínic de Barcelona --el que a mi em correspon-- saps que seràs en bones mans. Tampoc tinc cap queixa de metges i infermeres del Centre d'Assistència Primària, al contrari. Fa poc, em va tocar esperar bastant a l'ambulatori perquè una de les visites va durar mitja hora o més. No em va saber gens de greu; vaig pensar que el fet que una metge de la seguretat social dediqui a un pacient més de mitja hora, si ho creu necessari, és positiu. Però la impressió d'avui amb el reumatòleg ha estat l'altra cara de la moneda.

He de dir que, quan la metge de família em va fer la derivació al reumatòleg i vaig llegir-ne el nom en el volant, em van venir al cap mals records. El 2006 hi havia anat i la meva experiència d'aleshores no va ser gens satisfactòria, no tant per la seva vàlua professional --que potser sigui molt bona-- sinó pel tracte sorneguer i burleta que va demostrar. Era la primera vegada que hi anava i em va fer un seguit de preguntes per tenir una mica d'historial meu. Vaig dir-li que la meva família paterna era una família de reumàtics, que al meu pare i a les seves germanes els recordava sempre amb alguna mena de dolor. Em va tallar per dir-me: "Ja hi som, amb el reuma! El reuma no existeix, no és una malaltia." Jo me'l vaig mirar i vaig preguntar-li que, si el reuma no existeix, com és que ell és especialista de reumatologia. Aleshores va afegir el que jo ja sabia: que el terme "reuma" és com un calaix de sastre que inclou un grapat d'afeccions que tenen característiques comunes.

La segona vegada que vaig passar per la consulta d'aquest especialista-de-malaltia-que-no-existeix va ser unes setmanes més tard. M'havia encarregat de fer unes anàlisis. El dia que vaig anar a fer l'extracció, em van preguntar si no havia dut l'orina, perquè el metge demanava també unes anàlisis d'orina i m'hauria hagut de donar un recipient per recollir-la. Em van dir que pugés a reumatologia i que demanés l'envàs per l'orina. Vaig pujar i vaig parlar amb el metge, que va mostrar els seus dubtes quan vaig assegurar-li que el dia de la primera visita no m'havia donat cap recipient per a l'orina. I els dubtes que per un moment vaig tenir jo --potser mel va donar i el vaig perdre?-- es van esvair en veure el recipient: no era pas un d'aquests potets estèrils on es recull l'orina per a unes anàlisis rutinàries, sinó una ampolla de tres o quatre litres, o potser més, per recollir l'orina de vint-i-quatre hores. Impossible perdre'l o no recordar que me l'havien donat uns dies abans; si semblava un recipient per recollir l'orina d'un elefant!

Avui tenia visita amb l'especialista-de-malaltia-que-no-existeix i he tingut una confusió amb l'horari de la visita. El mateix dia que em van fer el volant per a aquesta visita també em van donar hora per a una prova i em vaig equivocar en apuntar-m'ho a l'agenda. De fet, faig sovint confusions amb dies i hores o de vegades oblido coses que he de fer. Si no fos que un altre metge ja em va dir que això ja és normal en les persones que pateixen fatiga crònica, pensaria que es alzheimer o alguna cosa semblant. El cas és que he descobert massa tard que la visita no era a quarts d'una sinó a quarts de deu. He anat a la consulta per explicar la confusió que havia tingut, excusar-me i demanar si em podien donar una altra hora i en el mostrador m'han dit que parlés amb el metge. Una de les vegades que ha sortit a la porta per cridar el següent pacient, li he dit el que m'havia passat. Sense preguntar-me res més, m'ha etzibat aquesta frase: "Potser que s'ho faci mirar." I m'ha tancat la porta sense cap més paraula.

He marxat immediatament de l'ambulatori amb la ràbia continguda. I no hi penso tornar. Clar que m'ho faig mirar senyor metge especialista-de-malaltia-que-no-existeix! Fa vuit anys que m'ho estan mirant. I sovint em poso post-its o altres papers ben visibles per recordar coses que he de fer. Però el problema és que abans d'arribar a l'especialista d'hospital has de passar per un altre metge i el d'avui deu pensar que el fet de ser metge especialista-de-malaltia-que-no-existeix li dóna dret a tractar els pacients de qualsevol manera. Avui, abans que jo m'hi adrecés, ha entrat a la seva consulta una senyora molt velleta que semblava que tingués vuitanta i molts anys. He pensat si amb persones tan grans també deu comportar-se de la mateixa manera, sorneguera i maleducada. Potser qui s'ho hauria de fer mirar és ell!

Dibuix centre mèdic: clipartlord.com

diumenge, 20 de juliol de 2014

Reflexions entorn a l'atac en el cel ucraïnés

1. Homenatge i perdó
Aquesta tarda, quan feia un  passeig pel meu barri --Les Corts-- he vist això:



Unes espelmes i unes flors, com se solen deixar per recordar algú que ha mort. M'ha cridat l'atenció perquè era a costat de l'entrada d'un dels blocs del Pedralbes Center, que estan dedicats a oficines, el de la part oposada a la Diagonal. Hi havia un paper doblegat. L'he obert per mirar si em donava alguna pista. Només dues paraules en anglès: "Forgive us", perdoneu-nos. La bandera en un dels rams de flors m'ha donat la pista: és la bandera d'Ucraïna, amb l'escut incorporat.

Suposo que l'ofrena ha estat feta per persones ucraïneses, que senten el dolor que algú del seu país --siguin quina sigui la seva ideologia política-- hagi abatut un avió de passatgers que sobrevolava Ucraïna. Però, a qui demanen perdó? Com que l'avió era de Malàisia Airlines, he pensat si potser no hi haurà en aquell edifici el consolat d'aquell país o unes oficines de la companyia.

Ja a casa, no deixava de pensar-hi. He buscat a Google, l'adreça del consolat de Malàisia, però es troba en el port. No he pogut trobar cap adreça de Malàisia Airlines; no sé si no tenen cap oficina a Barcelona o potser no he insistit massa en la cerca. De fet, no he continuat perquè després se m'ha acudit una altra cosa. A qui ha fet més mal aquest terrible atac a un avió de passatgers? No cal pensar-hi massa: als Països Baixos, d'on era la majoria de persones que han mort en caure l'avió. I on es troba el consolat dels Països Baixos a Barcelona?: Av. Diagonal, 611-613, l'edifici d'oficines de Pedralbes Center.


2. Tragèdia en el món de la sida
Us imagineu com haurien estat les primeres planes dels nostres diaris si a l'avió abatut a Ucraïna haguessin viatjat els membres d'un equip de futbol de la Champions League o els atletes d'algun país que anessin a participar en un campionat? Posaria la mà al foc que la notícia de la mort d'aquelles persones sortiria en primera plana i que els telenotícies hi dedicarien grans espais. Però la notícia que en l'avió viatjava un grup de persones que treballaven per a la lluita contra la sida i havien de participar en un congrés internacional no deu tenir prou categoria per merèixer una primera plana de diari o un espai destacat en el telenotícies. És cert que alguns mitjans n'han parlat, però com un comentari més; si més no, en els mitjans on jo ho he sentit o llegit.

Entre les persones que havien d'assistir al Congrés Internacional de la sida que ha començat a Melbourne avui, 20 de juliol, i que van perdre la vida en l'atac ucraïnès a l'avió, hi havia Joep Lange (1954-2014), que havia estat president de l'Associació Internacional de la Sida i que va ser pioner en la lluita per a l'accés universal al tractament de la sida. Amb aquesta finalitat va fundar, el 2001, Pharmaccess, una fundació que treballa per millorar l'accés als medicaments en els països en vies de desenvolupament.

El 1994, quan molts especialistes no creien que el tractament amb antiretrovirals fos una bona opció per lluitar contra la sida, Lange va insistir que únicament amb una combinació de fàrmacs que tinguessin mecanismes d'acció diferents es podria lluitar contra el virus. I quan va quedar provada l'eficàcia del tractament per convertir la sida en una malaltia crònica, va lluitar per fer accessible el tractament a tothom.

dimecres, 9 de juliol de 2014

Si teniu pressa...

Si heu decidit divorciar-vos i esteu d'acord amb el vostre marit o muller, l'empresa hoymedivorcio.com se n'encarrega per 370€:


M'agradaria saber per a què vol aquesta empresa una furgoneta. Si les dues parts estan d'acord, no crec que l'expedient sigui tan gran que no hi càpiga en una cartera de mà. Si es tractés de l'expedient del cas Palau del cas Nóos, s'entendria.

dilluns, 7 de juliol de 2014

Nettie Maria Stevens i el cromosoma Y

El treball citològic modern implica una complexitat de detall, la importància del qual només pot ser apreciada per un especialista, però la senyoreta Stevens va participar en un descobriment important i el seu treball serà recordat per aquest descobriment, quan els detalls de la seva acurada recerca s'hagin incorporat al cos general de la matèria.
 L'autor de les línies precedents (les negretes són meves) és Thomas Hunt Morgan (1866-1945), destacat investigador en genètica, evolució i embriologia que va ser distingit amb el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1933 "pels seus descobriments en relació al paper del cromosoma en l'herència". (Gràcies al seu treball, la mosca del vinagre, Drosophila melanogaster, va convertir-se en un organisme model per a la recerca genètica.) I la senyoreta Stevens a qui Morgan es referia en aquest fragment d'una necrològica publicada a la revista Science el 1911 (The scientific work of Miss N.M. Stevens, Science 36:468-470) era Nettie Maria Stevens (1861-1912), investigadora a qui Morgan va dirigir la tesi doctoral.

Netti Maria Stevens forma part d'aquella meitat de la ciència --la que té dos cromosmes X-- que sovint ha quedat oblidada, a l'ombra d'altres investigadors --homes normalment-- o oculta sota unes inicials que no indiquen que és un treball fet per una dona. Stevens i el també investigador Edmund Beecher Wilson van investigar, cadascun pel seu compte el paper dels cromosomes en la determinació del sexe i ambdós van demostrar, el 1905, que hi havia un parell de cromosomes que en les femelles eren iguals (XX) i en els mascles eren diferents (XY).

La carrera científica de Stevens segueix un model que es dóna en altres científiques pioneres dels Estats Units. Per una banda, una família oberta i que desitjava que filles i fills tinguessin una vida millor que la que havien tingut els pares, immigrants o fills o nets d'immigrants. Per una altra, aspiren a ser independents i de vegades, quan obtenen un grau mitjà universitari es dediquen a l'ensenyament, són bibliotecàries, etc. i després amplien estudis per dedicar-se a la recerca. Si es casen i continuen en el món de la recerca, sol ser perquè el marit també és científic. Si bé aquesta circumstància permet en molts casos que la dona segueixi la seva carrera, per una altra pot perjudicar-la, si ambdós treballen en la mateixa especialitat. Ella pot acabar sent "l'ajudant" del marit o, encara que no ho sigui, la societat la veurà com a tal.

Netti Maria Stevens va néixer el 7 de juliol de 1861 a Cavendish (Vermont, EUA) i va estudiar a la Westford Academy de Massachusetts, que avui dia és una escola pública, però en aquell temps era una escola privada. En acabar l'escola va dedicar-se a l'ensenyament i aviat va matricular-se a l'Escola Normal de Westfield (avuia dia Universitat Estatal de Westfield) i va completar en dos cursos els estudis de quatre anys. Un dels seus professors havia estat deixeble de Louis Agassiz (1807-1873), destacat naturalista d'origen suís, i potser va despertar en Netti l'interès per la biologia. En acabar els estudis a l'Escola Normal, amb les millors notes del seu curs, va dedicar-se de nou a l'ensenyament alhora que treballava en una biblioteca. El 1896, quan tenia ja 35 anys, va marxar a Califòrnia i va matricular-se a la Universitat de Stanford, un centre modern, aconfessional, que va admetre dones des del principi, i que permetia als estudiants triar les assignatures que preferien. A més d'aquests atractius, Nettie podia estudiar a Stanford per pocs diners, mentre que la matrícula a les universitats de prestigi de Nova Anglaterra, la regió dels Estats Units on ella havia viscut sempre, era molt cara.

Stanford University

El 1899 Nettie va acabar la carrera i va fer estudis de postgrau en fisiologia, i citologia i histologia. La recerca per al seu treball del màster, sobre els ciliats, va ser la base per al seu primer article científic, que va publicar a la revista Proceedings of the California Academy of Sciences. Hi descrivia dues noves espècies de protozous, una de les quals era també un gènere nou. A més de l'interès de les dues noves espècies, el treball destacava per l'estudi acurat de les estructures cel·lulars, fet amb mètodes moderns, i la descripció --per primera vegada en els protozous-- de canvis en els cromosomes durant la divisió cel·lular.

Del 1897 al 1900, Nettie va passar els estius a Pacific Grove, en un centre de recerca marina que la Universitat de Stanford va establir prenent com a model centres com ara el de Woods Hole, a Massachusetts, o la italiana Stazione Zoologica Anton Dohrn, a Nàpols. Seguint aquesta tradició, més endavant també faria estades en aquests dos centres.

Bryn Mawr College (Bryn Mawr, Pennsilvània)
En acabar el màster, el 1900, va traslladar-se al Bryn Mawr College, a Pennsilvània, que era un centre reconegut per la recerca en citologia. Un dels seus professors va ser l'abans esmentat Thomas H. Morgan, especialitzat en biologia del desenvolupament, que va dirigir la seva tesi doctoral. El primer curs a Bryn Mawr, Nettie va rebre una beca per al doctorat i el segon any en va rebre una altra per anar a Europa, a la Universitat de Würzburg (Alemanya) i alla Stazione Zoologica Anton Dohrn, de Nàpols. El tercer curs va estar-se de nou a Bryn Mawr i el juny de 1903 va rebre el doctorat. Després va continuar en el mateix centre, fent classes i recerca.

Estudi dels cromosomes de Tenebrio moliter
Entre els diversos camps de la biologia en què Nettie Maria Stevens va fer recerca, aquells que més l'atreien eren la regeneració en organismes multicel·lulars primitius, com ara planàries i hidres; l'estructura d'organismes unicel·lulars com ara els protozous; el desenvolupament dels òvuls i l'esperma dels quetògnats (uns cucs marins presents en el zooplàncton); les cèl·lules germinals dels insectes, i la divisió cel·lular d'eriçons i cucs. El treball més destacat i pel qual mereix un lloc en la història de la ciència és la recerca sobre la determinació cromosòmica del sexe. El primer treball que hi va dedicar va publicar-lo el 1905. Altres investigadors havien ja descrit l'existència d'un cromosoma que era diferent de tots els altres i el 1901, C. E. McClung va suggerir que podia estar relacionat amb la determinació del sexe, però sense provar la seva hipòtesi.

L'article de Stevens és un acurat estudi citològic amb 241 dibuixos fets per ella mateixa del que veia a través del microscopi, i va demostrar clarament l'existència de 10 cromosomes d'igual grandària en tots els òvuls originats per les femelles del coleòpter Tenebrio molitor, mentre que l'espermatozou en podia contenir 10 d'igual grandària --com l'òvul-- o bé 9 d'igual grandària i un de més petit (vegeu la figura a la dreta). Els espermatozous que tenien tots els cromosomes d'igual grandària originaven femelles i els que tenien un cromosoma més petit originaven mascles. Ella creia que no era únicament la mida, sinó que devia haver-hi algun factor intrínsec del mateix cromosoma que determinés el sexe, perquè en altres espècies estudiades no va poder trobar-hi aquesta diferència que era tan clara en Tenebrio. En el seu article indica que el Prof. E.B. Wilson ha trobat recentment un dimorfisme similar en els espermatozous de Lygaeus i d'hemípters heteròpters.

Malgrat que Stevens i Wilson investiguessin sobre el mateixa tema, no van mostrar mai rivalitat ni cap dels dos va voler demostrar la seva prioritat, aquell "jo ho vaig fer primer" que ara és tan freqüent en el món de la recerca. De tota manera, la conclusió a què van arribar ambdós, que la determinació del sexe depenia dels cromosomes, no var acceptada fàcilment per la comunitat científica. Fins al 1910, el mateix Morgan no es va convèncer que hi havia dos tipus d'espermatozous i que d'això en depenia el sexe del nou organisme.

Malauradament, la carrera científica de Nettie Maria Stevens va ser breu. A part del fet que ja tenia 42 anys quan va acabar el doctorat, la seva mort va ser prematura: va morir de càncer de mama als 51 anys, quan a Bryn Mawr College van crear una càtedra per a ella, que només li hauria ocupat unes poques hores de classe, perquè es pogués dedicar plenament a la recerca.

Per saber-ne més:
- Studies in spermatogenesis with special reference to the "accessory chromosome." Article de Netti M. Stevens, de 1905, que descriu l'estudi que va confirmar que el sexe venia determinat per un cromosoma que, en els mascles era diferent. Disponible en el Projecte Gutenberg.

Crèdits de les figures: la foto de Nettie Maria Stevens està treta de la revista Sandstone & Tile; la figura de l'article de 1905 prové de la versió del treball de Stevens publicat en el projecte Gutenberg, i les fotos de la Universitat de Stanford i Bryn Mawr College són de Wikimedia Commons.

dimecres, 2 de juliol de 2014

Alexandria, on les cultures conflueixen

Alexandria, amfiteatre romà
Quan pensem en la cultura egípcia, sol ser en referència a l'Egipte dels faraons i de les piràmides. La majoria de viatges organitzats per visitar aquell país tenen com a objectiu fer conèixer als turistes la cultura faraònica, que certament és impressionant perquè abasta uns 3000 anys de la història d'Egipte i ha deixat un llegat incalculable pel que fa a l'art, la ciència i la tecnologia. En canvi, l'Egipte grecoromà, que té en la ciutat d'Alexandria el seu màxim exponent, no desperta tant d'interès, potser per ser representatiu d'una cultura que ens és més propera. Tanmateix, i com diria la guia Michelin, Alexandria mérite le détour; fins i tot mereix ser el principal objectiu d'un viatge a Egipte.

L'anunci de la conferència que Ismail Serageldin, director de l'esmentada Biblioteca, farà aquest dijous (3 de juliol 2004) a Barcelona, en el Born Centre Cultural, m'ha fet recordar un viatge molt especial que vaig fer a Egipte. A mi, segurament no se m'hauria acudit anar expressament a Alexandria. Per això estic tant agraïda a la meva amiga CC, que en va tenir la idea i el 2003 va encarregar-se de l'organització d'aquell viatge, que tenia com a objectiu principal visitar aquella ciutat i especialment la seva moderna Biblioteca. Era un viatge en grup i normalment defujo d'aquest tipus de viatges. Però el grup era molt reduït, format per persones que, tot i ser d'àmbits diversos, vam formar un conjunt ben cohesionat i que defugia molts dels tòpics típics d'aquesta mena de viatges. Crec que vam desconcertar Nasser, el guia que ens va acompanyar durant el viatge i el seu cap, que va ser amb nosaltres a l'arribada i el dia de la tornada. No entenien que no volguéssim visitar una fàbrica --i botiga-- de perfums o que no ens interessessin els espectacles dissenyats per als turistes. (Encara recordo el seu estupor quan, durant un sopar en un vaixell pel Nil, jo vaig quedar-me a la coberta contemplant el reflex de la Lluna en el riu i escoltant la remor de les aigües, mentre a la sala de la part inferior unes ballarines animaven els visitants --sobretots els masculins-- amb la dansa del ventre.) A més, a Alexandria, vam demanar a Nasser que ens portés a llocs que ell mai no havia visitat, com ara el cementiri grec, on hi ha la tomba del poeta Konstantinos Kavafis; l'hotel Cecil, escenari important d'El quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell, i especialment, una visita detallada a la moderna Bibliotheca Alexandrina, on vam passar el darrer dia de l'any.

Reprodueixo aquí l'article que, sobre la Bibliotheca Alexandrina vaig publicar en el diari AVUI el 20 de gener de 2004. Cal tenir en compte que l'article té més de deu anys i que els darrers temps, després d'un fallida primavera àrab, Egipte ha passat per moltes vicissituds. Possiblement en alguns aspectes aquest article ara seria diferent.


La Bibliotheca Alexandrina, far de la cultura del segle xxi

La Bibliotheca Alexandrina, construïda a uns 200 metres de distància del lloc on es trobava l’antiga Biblioteca fundada per Ptolemeu I, és un projecte internacional pensat per ser el far de la cultura del segle xxi, un centre de coneixement universal i el lloc de confluència de la diverses cultures actuals.
La moderna Bibliotheca Alexandrina aspira a ser, com l’antiga, un centre de coneixement, aprenentatge, tolerància i germanor. Des de la seva situació a pocs metres del mar, la Mediterrània es veu com el pont de mar blava cantat per Llach, “un pont que agermana pells i vides diferents”. L’antiga Biblioteca, fundada l’any 288 aC, va ser un punt de trobada intel·lectual del món clàssic i de confluència de les diverses cultures que convivien a Alexandria, on hi havia egipcis, grecs, romans, àrabs, siris, perses i jueus. Tot i l’enorme col·lecció d’obres escrites que contenia, era molt més que una biblioteca; era una institució més semblant al que després van ser les universitats, un institut de recerca, un lloc de trobada en el centre de les muses o Mouseion. Va superar de bon tros el model d’Atenes en què van inspirar-se els seus fundadors.
            Les biblioteques medievals més destacades són insignificants al costat d’aquell centre que el segle I aC tenia més de mig milió d’obres i atreia intel·lectuals, científics i homes de lletres. A l’escola d’Alexandria pertanyen pensadors com ara Aristarc, el primer a afirmar que la Terra girava al voltant del Sol; Hiparc, el primer a mesurar la durada de l’any solar (amb una aproximació de 6,5 minuts); Eratostenes, el primer a mesurar la circumferència de la Terra (amb un error només del 0,5 per cent); Euclides, considerat el pare de la geometria; Arquímedes, el més gran matemàtic de l’antiguitat; i Cal·límac, que va fer el primer catàleg de llibres classificats per tema i autor, per la qual cosa pot considerar-se pare de la biblioteconomia. En el Mouseion va fer-se el disseny del Far, que, amb els seus 150 metres d’alçada i un complex sistema d’il·luminació i de deteccció de vaixells, va ser una de les set meravelles del món antic.
            El declivi i la destrucció de la Biblioteca van ser graduals. L’any 48 aC alguns dels seus edificis van ser destruïts pel foc que va escampar-se des del port quan Juli César hi va fer cremar la flota egípcia. Posteriorment, el fet que la ciutat fos un focus cultural va ser la causa de molts aldarulls entre cristians i no cristians. Durant les revoltes del segle iii, l’exercit romà va destruir el barri on hi havia la Biblioteca i el Museu. Els intel·lectuals que hi treballaven van haver de traslladar-se a la «sucursal», en el temple de Serapis. La fi de la Biblioteca gairebé coincideix amb la mort d’Hypatia (370-415) en mans dels cristians. Hypatia, filla del filòsof i matemàtic Theó, era al capdavant de l’escola neoplatònica d’Alexandria i simbolitzava el coneixement i la ciència, que els cristians primitius identificaven amb paganisme. Entre els seus deixebles hi havia, però, alguns cristians com Sinesi de Cirene, del qual hi ha algunes cartes en què demana consell a Hypatia per construir un astrolabi i un higroscopi.
             Des de la desaparició de la Biblioteca, Alexandria ha alternat èpoques d’esplendor i de foscor. Per la seva posició geogràfica entre Orient i Occident va ser un punt estratègic de les rutes comercials. Els catalans hi van establir un consolat el 1264 i el 1381 li van donar reglaments administratius. Tot i que la descoberta de noves rutes marítimes a partir del segle xv va fer davallar el paper hegemònic d’aquesta ciutat, el record de la seva biblioteca, que encara perdurava, va seguir transmetent-se de generació en generació.
Mostafa El-Abbadi
            «L’èxit té molts pares», diu Mostafa El-Abbadi, professor jubilat de la Universitat d’Alexandria, i lluitador incansable per la recuperació de la Biblioteca.  Tanmateix, si hi hagués categories per als pares d’aquest projecte, El-Abbadi ocuparia un dels graons més alts. Des de 1960 va anar propagant pel món la seva idea i fent contactes amb institucions internacionals, governs de molts països, urbanistes i arquitectes per fer possible el seu somni. El 1986 la UNESCO va aprovar el seu projecte i el 1988, tot i que no hi havia encara diners per construir-la, es posava la primera pedra de la nova Bibliotheca Alexandrina, amb assistència de Frederic Mayor, aleshores director general de la UNESCO, i de Mohamed Hosni Mubàrak, president d’Egipte. L’empresa noruega Snøhetta guanya el concurs internacional del projecte i l’ajut internacional fa possible que el 1994 se’n comencin els fonaments. Però el lloc és ple de restes arqueològiques i cal extreure-les amb cura (moltes són ara exposades en un dels museus de la Biblioteca). Finalment, el 1995 comença la construcció dels diversos edificis. El 16 d’octubre de 2002 s’inaugura oficialment la Bibliotheca Alexandrina, que es regeix per un patronat i un comité executiu. Mubàrak presideix el patronat i entre els patrons hi ha la reina d’Espanya i el president de França. Entre els membres del comitè executiu, presidit per la Sra. Mubàrak, hi ha el semiòleg Umberto Eco, l’ especialista en arqueologia Lluís Monreal, el premi Nobel de literatura (1986) Wole Soyinka i el premi Nobel de química (1999) Zewail Ahmed. El paleontòleg nord-americà Stephen Jay Gould (1941-2002) també n’era membre.
            La Bibliotheca Alexandrina és una obra cabdal de l’arquitectura moderna, amb alguns elements de l’antic art egipci. L’edifici principal es troba parcialment per sota del nivell del mar i està concebut per transmetre la idea d’un disc solar que s’enlaira des de terra mirant el mar. Els murs de granit negre d’Assuan tenen gravades lletres dels alfabets de 120 llengües. La sala de lectura és un enorme espai obert i lluminós, amb set nivells, 1700 llocs de lectura i capacitat per a 500.000 llibres (la capacitat total de la biblioteca és d’uns quants milions). Les obertures del sostre permeten l’entrada de llum, però no del raigs de sol, que malmetrien els llibres. Una part de l’edifici és sota el nivell del mar i el sostre està sostingut per 98 columnes que acaben en forma de lotus. Hi ha també una biblioteca per a la mainada, una altra per a invidents (amb llibres electrònics i en Braille), cinc instituts de recerca, un centre d’Internet, diversos museus, un planetari, sales d’exposicions i un gran centre de congressos. El Planetari i el Museu de ciències són els hereus de l’antic Mouseion i formen un conjunt arquitectònic separat de l’edifici principal. Sota una esfera —el Planetari— que sembla sospesa en l’aire, el Museu ocupa un espai rectangular i fa un recorregut per la història de la ciència. A diferència d’altres museus egipcis, no conté peces de gran valor; els visitants, però, no en surten decebuts.
            Els principals objectius de l’actual Bibliotheca Alexandrina són: ser una finestra d’Egipte al món que permeti la visió en tots dos sentits; ser una biblioteca de l’era digital que treballi amb altres grans biblioteques del món i que, mitjançant Internet, permeti l’accés a obres que altrament serien fora de l’abast dels seus lectors; ser un centre de coneixement universal, un lloc de confluència de cultures i un espai de tolerància i de diàleg. Uns objectius en els quals sembla haver-se inspirat també el Fòrum de les Cultures que d’aquí a uns mesos es farà a Barcelona. Tant de bo ambdues empreses arribin a bon port.
(Amb la perspectiva dels deus anys passats, crec que el Fòrum va ser una oportunitat perduda o potser massa precipitada, si bé va servir per obrir la ciutat a nous espais que a poc a poc han anat prenent forma, com ara un lloc on organitzar grans concerts populars, un edifici per a congressos de gran abast o un nou edifici per a l'exposició de referència del Museu de Ciències Naturals.)

Bibliotheca Alexandrina, sales de lectura
La visita a la Bibliotheca Alexandrina havia estat concertada feia alguns mesos i el "pare" del projecte de la renovada biblioteca, Mostafa El-Abbadi va rebre el nostre grup. Mentre esperàvem que ens rebés, en un sofà del vestíbul esperava també una parella amb dues criatures, que ens miraven i semblava que parlessin de nosaltres. Jo, que no segueixo els fets de la jet set espanyola, no sabia qui eren, però després em van dir que eren Ágatha Ruiz de la Prada i Pedro J. Ramírez i que anaven rondinant perquè deien que a ells havien de rebre'ls abans que a nosaltres. Deu anys després penso si la parella Ruiz de la Prada-Ramírez no devien visitar també un lloc on va anar el nostre grup: el monestir de Sant Menna. Nosaltres hi vam anar per la relació existent entre aquell monestir, que es troba en el desert, a 140 km d'Alexandria, i el poble de Sentmenat, en el Vallès Occidental, on vivien dues persones del nostre grup. El nom d'aquest poble deriva del del seu patró, Sant Menna, al qual hi té dedicada l'església. I ves per on, el nom sencer de la dissenyadora i aristòcrata (entre altres títols té el de marquesa de Castelldosrius) que esperava per visitar el professor El-Abbadi es Ágatha Ruiz de la Prada i de Sentmenat.

Lynn Margulis i Pere Villalba signen a la Biblioteca d'Alexandria
No sé si, perquè en el nostre grup hi havia erudits del món clàssic, com ara Pere Villalba, traductor al català d'algunes obres de Cal·límac per a la la col·lecció Bernat Metge, i una científica de renom internacional --la biòloga nord-americana Lynn Margulis (1938-2011)-- o senzillament perquè era costum de la Biblioteca envers els visitants estrangers, però el cas és que, després de ser rebuts pel professor El-Abbadi, ens van convidar a fer sengles visites guiades a la Biblioteca i els centres i museus associats. A mi, com a representant de l'Associació Catalana de Comunicació Científica --aleshores n'era vicepresidenta-- també em van rebre en el gabinet de comunicació i em van proporcionar informació per fer després l'article per al diari AVUI.

En deu anys, el fons de la Bibliotheca Alexandrina ha augmentat molt i d'aquells 500.000 de llibres que contenia a finals de 2003, s'ha passat a milions, especialment gràcies a un donatiu de 500.000 llibres --tants com els que tenia el 2003-- que va rebre de la Biblioteca Nacional de França el 2010 i que va convertir-la en una de les principals biblioteques francòfones del món.

Segons llegeixo en l'anunci de la conferència d'Ismail Serageldin, el director de la Bibliotheca Alexandrina "aportarà les seves reflexions sobre com repensar els museus i les institucions de patrimoni i coneixement en un futur dominat per les noves tecnologies". És cert que les noves tecnologies han causat molts canvis en tots els àmbits, i que les institucions que han sabut adaptar-s'hi n'han tret força profit i en molts casos han ampliat els seus objectius i el ventall de les seves activitats. La Bibliotheca Alexandrina, per exemple, té entre els seus projectes el de ser una rèplica (mirror) de l'Arxiu d'Internet, que conté la memòria de totes les pàgines web desenvolupades a Internet des de 1996. L'Arxiu d'Internet original es troba a San Francisco i el de la Biblioteca d'Alexandria és el primer que va establir-se fora dels Estats Units. Els aparells que es fan servir amb aquesta finalitat tenen una memòria que es mesura en petabytes. 1 petabyte (o 1 PB) equival a 10 elevat a 15 bytes, és a dir, 1.000.000.000.000.000 bytes o un milió de gigabytes. I el paper dels museus en el futur serà debatut el mes d'octubre d'enguany a la Bibliotheca Alexandrina, en el  Congrés Anual del Consell Internacional de Museus.

Potser us interessarà:
- Bibliotheca Alexandrina. Web oficial de la Biblioteca.

- Viatges i llibres (aquest blog, 21.12.2007). Sobre les visites a llocs emblemàtics que apareixen en obres literàries, com l'Hotel Cecil d'Alexandria.
- Alexandria, Kavafis i Ítaca (aquest blog, 30.08.2004). Tot recordant alguns detalls del viatge a Alexandria.

Fotos: M. Piqueras (desembre 2003)