El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 16 de juny de 2014

La darrera classe del professor Margalef

Enguany fa deu anys que va morir el professor Ramon Margalef, un dels més grans científics catalans del segle XX; de fet, un dels més grans ecòlegs del segle XX, no únicament de Catalunya i Espanya, sinó de tot el món. Amb motiu de la seva mort  vaig publicar un articlet in memoriam al diari Avui (25 de maig de 2004, p. 24). Com que l'hemeroteca virtual de l'Avui no sé on ha anat a parar i, per tant, no puc posar-hi cap enllaç, copio aquí el que vaig escriure fa deu anys en aquell diari:

La darrera classe del professor Margalef

Fa uns mesos vaig assistir al lliurament de la Medalla d'Or que la Generalitat de Catalunya concedí al professor Ramon Margalef. Fou un acte entranyable, al qual em fa l'efecte que cap de les persones que omplia el Saló de Sant Jordi no hi va anar per compromís. Amb la nostra presència volíem retre a Margalef el nostre propi homenatge. Fou una llàstima que la veu en off del mestre de cermònies estronqués els aplaudiments, que duraven ja alguns minuts, per dir "ara parlarà...·". Sense fer cabal de la veu, hauríem hagut de continuar aplaudint fins a quedar-nos sense força a les mans.

Quan l'homenatjat tingué la paraula, desplegà uns fulls on duia mecanografiat el seu parlament. Tanmateix, no es limità al text que duia preparat. Abans d'iniciar-ne la lectura, comentà la satisfacció que sentia per aquell guardó, especialment perquè "hom ja està camí d'anar-se'n". Conscient del seu declivi físic, digué que el sentiment de ser apreciat en la davallada feia que hom l'acceptés millor. Tingué paraules d'agraïment per a Maria Mir, la seva esposa, que al seu costat --com sempre-- l'havia ajudat a redactar aquell text, especialment a eliminar-ne "fragments inconvenients". El seu parlament fou una breu lliçó d'ecologia sobre el paisatge actual i la xarxa viària. En cert moment digué que s'estava allargant massa i el president Pujol li replicà en veu baixa --les persones que sèiem a les primers files ho poguérem sentir-- que s'allargués tant com volgués.

Vaig ser alumna de Margalef fa més de trenta anys, quan l'ecologia era una assignatura optativa en els estudis de biologia. La notícia del traspàs del professor m'evoca el record de les seves classes a la Universitat de Barcelona, en què sovint es desviava del programa, com féu a la Generalitat quan se sortí del text que duia escrit. M'agradaven aquelles divagacions. Era com deixar la carretera principal i prendre una via secundària per admirar un paisatge. Aquells comentaris eren com els requadres que molts llibres de text inclouen per tractar aspectes marginals del tema general de cada capítol. De vegades, contenen informació molt valuosa i de gran interès, com ho era el paisatge ecològic que podíem contemplar des dels viaranys pels quals ens duia Margalef en les seves classes.

Margalef era un home modest i senzill, que defugia les entrevistes perquè volia dedicar a la ciència el màxim possible del seu temps. Pertanyia a aquella generació a la qual una guerra inútil arrabassà part de la joventut.

Si algun privilegi vaig tenir a la universitat fou el d'haver pogut ésser alumna seva. Posteriorment, una trobada amb ell era sempre una nova classe d'ecologia. La darrera a què vaig assistir va ser la del Saló de Sant Jordi.
Hauria pogut escriure molt més sobre Ramon Margalef, però l'espai del diari imprès ho limitava: En rellegir el text, fins i tot em sembla que algunes frases potser no acaben d'entendre's a causa de la retallada que hi vaig haver de fer per encabir-lo en el nombre d'espais assignats.

El concepte que jo tenia de la biologia i de les ciències naturals va canviar des que vaig assistir a les classes de Margalef (també a les de genètica i evolució que impartia Antoni Prevosti). Avui dia costa interpretar la natura sense tenir en compte el concepte ecològic. Cada espècie té les seves característiques pròpies, que la distingeixen de les altres, però estan influïdes per les altres espècies i per l'ambient. Totes les espècies --la humana també-- formem part d'una xarxa global en la qual hi ha xarxes més petites que alhora s'entrecreuen. Les repercussions de qualsevol canvi que es faci en un punt d'una xarxa --ja sigui en l'ambient o en una espècie-- poden ultrapassar els límits d'aquella xarxa i afectar altres ecosistemes. Però aquesta idea que vivim en un món de xarxes era nova per a mi i per a molts estudiants, com ho era la idea que l'espècie humana no és el punt culminat de l'evolució, sinó que és una espècie més que podria no haver existit si l'evolució hagués seguit un camí diferent.

Dir, en els temps actuals, que l'aigua és un bé escàs, sembla una obvietat que ningú no posa en dubte. Però quan Margalef ens deia, el 1970, que en el futur l'aigua seria un bé escàs en el planeta, la seva afirmació tan categòrica ens sorprenia. Recordo que alguns companys deien que era una exageració, que d'aigua, n'hi havia per tot arreu i era impossible que s'esgotés.

Tornant a aspectes de la personalitat de Margalef, malgrat la seva bonhomia, no tenia pèls a la llengua i acostumava a dir les coses tal com les pensava, encara que poguessin incomodar. Per això no em va estranyar, el dia del lliurament de la medalla d'or, que digués que la seva dona l'havia ajudat a eliminar del text del seu parlament "fragments incovenients". Per cert, en Margalef es complia la dita que darrere d'un gran home hi ha una gran dona. Però a diferència de molts grans homes, Margalef n'era ben conscient i reconeixia la grandesa de la seva esposa, Maria Mir. La recordo el dia que van fer el funeral del seus espòs, a l'església de Santa Maria del Mar, serena i acompanyada dels fills. I crec que va ser l'endemà que va morir, mentre mirava per televisió un programa que van dedicar al seu marit. Junts fins al final.

dissabte, 14 de juny de 2014

Històries d'autobus: la descreguda

Ahir, mentre esperava un autobús a l'Hospitalet, vaig sentir un tros de conversa entre un home i una dona ja grans. Les seves famílies es devien conèixer perquè, quan l'autobús arribava, l'home va marxar i ella va donar-li records per a la seva dona. L'home va esmentar que érem a 13 de juny, Sant Antoni i que ell ja havia felicitats dos homes que duen aquest nom. Ella va dir-li que el seu germà també s'hi diu, però que no el felicita perquè ell no és creient i s'enfada si li recorden el sant, diu que ell es diu Antoni i prou i que no té cap sant. El seu interlocutor va dir-li:
--Pero, aunque digamos que no creemos en nada, cuando estamos en apuros o enfermos todos pensamos en Dios y le pedimos ayuda.
--Yo no --va replicar la dona--. Nunca pienso en Dios. Pero alguna vez sí que pienso en la Virgen.
--¡Pues peor! --va exclamar-se l'home-- que las Vírgenes no son más que figuras de yeso.
--Y las figuras de Jesús y los santos, ¿de qué son? --va preguntar-li ella.

El cas és que, quan jo vaig arribar a la parada, ells ja hi eren i parlaven d'una dona que havia mort i que l'últim any havia patit molt; tant, que ell pensava que "más le valdria haber muerto un año antes porque para vivir de esa manera más val estar muerto". Aleshores, la que uns minut després es mostraria tan mancada de fe va dir-li que, de vegades, aquestes malalties tan atroces i que fan patir tant, són un càstig per les coses dolentes que hem fet a la nostra vida; vaja, com una mena d'anticipació de l'infern, si més no això vaig entendre. Ell va dir-li que allò no era cert i la dona va replicar: "Pues pregúntale a XXXX y él te contará si no merecía un castigo."

Dalt de l'autobús, la dona va seure al meu costat. L'autobús arrencava i una dona que hi havia prop del conductor va avisar-lo que esperés un moment, que venia un home corrent per pujar-hi. El conductor va tornar a obrir la porta i quan l'home va pujar, la meva veïna de seient va dir, dirigint-se a mi: "¿Un hombre, dice esa mujer? ¡Si es el cura de la parroquia!" Deu haver-hi curas que no són homes?

Altres històries d'autobús:
- Avui a l'autobús (03.07.2012) Els qui es colen i la senyora confiada
- La gelosia no té edat (07.06.2012). Escena de gelosia dalt d'un autobús.

dijous, 5 de juny de 2014

El malson de l'Óscar

Óscar Sánchez (al davant) amb Michele Catanzaro i Marc Parramon
"És un nen de 44 anys", diu un amic d'Óscar Sánchez en el documental Injustícia exprés, que descriu la història dels darrers anys d'aquest rentacotxes de Montgat. Una història kafkiana, que sembla impossible que hagi pogut succeir en dos països suposadament democràtics i on pensem que la justícia és al servei de la ciutadania i no al contrari. Tradicionalment es representa la justícia amb la figura d'una dona que duu els ulls embenats, unes balances en una mà i una espasa a l'altra. Diuen que els ulls embenats simbolitzen la imparcialitat que ha de mostrar en tot moment; les balances, la capacitat de sospesar tots els arguments, i l'espasa, la fortalesa que ha d'exercir. Després de conèixer el cas de l'Òscar, es podria pensar que la justícia duu els ulls embenats per no veure allò que és evident, fins i tot per no veure cap a quin costat s'inclinava la balança; i l'espasa sembla que hagi servit per lluitar contra la raó.

L'Óscar és un home senzill i bondadós --incapaç de fer mal a ningú, segons expliquen les persones que el coneixen des de fa anys-- que va passar 626 dies empresonat per un error policial i un seguit de despropòsits que fan perdre la confiança en la justícia. Com a resposta a una ordre europea de detenció --o euroordre--que venia d'Itàlia, el 2010 la guàrdia civil va detenir l'Óscar a Montgat i el va dur a Madrid, a l'audiència nacional des d'on, al cap d'unes setmanes va ser traslladat a Roma acusat de narcotràfic i col·laboració mafiosa; després de jutjar-lo i condemnar-lo pels càrrecs que se li imputaven, va ser traslladat a una presó de Nàpols. L'euroordre és un procediment de lliurament de persones reclamades per la justícia que el 2004 va substituir el procediment d'extradició entre estats membres de la Unió Europea per agilitzar-lo i simplificar-ne els tràmits. Tan bon punt l'autoritat judicial competent d'un estat rep una euroordre, ha de detenir immediatament la persona reclamada.

En el cas de l'Óscar, l'euroordre, juntament amb la negligència i la inoperància d'advocats, jutges i magistrats, van fer-lo viure un malson que va durar de 20 mesos i que potser hauria durat molt més (la justícia italiana l'havia condemnat a 14 anys de presó) si tres periodistes que treballaven en El Periódico --Michele Catanzaro, Ángela Biesot i Antonio Baquero-- no haguessin fet un excel·lent treball d'investigació i no s'haguessin adreçat a autoritats espanyoles i italianes per aclarir els fets que van dur l'Óscar a la presó. Pressionada pel treball dels periodistes esmentats, i amb les proves que ells van aportar, la policia espanyola va obrir de nou una investigació que va concloure que els fets pels quals l'Óscar havia estat detingut i empresonat van ser comesos per un altre home que va suplantar la seva identitat. Malgrat que des del juliol de 2011 ja sabia que un home uruguaià --a la presó a les Canàries per una altra causa-- era el veritable delinqüent que s'havia fet passar per Óscar, l'innocent rentacotxes no va ser alliberat fins al març de 2013. Uns mesos durant els quals va patir insults, maltractaments i agressions per part d'altres reclusos i que van anar minant-lo psicològicament. Mentrestant, a Montgat una plataforma veïnal que li donava suport es manifestava cada setmana esperant el dia en què l'Óscar els podria acompanyar.

Dilluns passat (02.06.2014) vaig assistir a la preestrena del documental Injustícia exprés, que Michele Catanzaro --un dels periodistes que van investigar el cas-- i Marc Parramon han codirigit i que descriu la història del rentacotxes de Montgat i com els tres periodistes van aconseguir la revisió del seu cas i que finalment fos alliberat. El protagonista de la història, l'Óscar, va assistir a la preestrena i després d'un col·loqui que hi va haver en acabar la projecció, van demanar-li que digués alguna cosa sobre tot allò. El seu testimoni va ser molt emotiu. Era l'home que amics i parents descriuen en el documental: el nen de 44 anys, senzill, que traspua bonhomia. En cap moment no es va mostrar rancuniós, tot i que té prou motius per esta-ho, sinó més aviat dolgut, però especialment agraït als periodistes que, amb la seva tenacitat, van aconseguir que el seu malson acabés. Va dir que allò que li havia passat a ell podria passar-li a un altre i que els periodistes van fer el que haurien hagut de fer els seus advocats: investigar. Es queixava precisament d'això, que ni la policia espanyola ni la italiana haguessin fet res per esbrinar la veritat del seu cas. Tot i que ningú no podrà rescabalar l'Óscar del patiment psicològic patit durant el seu empresonament, de moment no ha rebut tampoc cap indemnització ni del Govern espanyol ni de l'italià.

El documental mostra que, com va dir l'Óscar, històries com la seva poden passar a altra gent i descriu alguns casos de persones que també han patit els últims anys grans injustícies per part de la justícia europea. En alguns ambients sobre el futur de la comunicació es diu de tant en tant que el periodisme està en vies d'extinció. El cas d'Óscar Sánchez i el paper que Michele Catanzaro, Ángela Biesot i Antonio Baquero van tenir en la seva resolució demostren que el periodisme segueix estant ben viu i que és imprescindible.

Nota
Dimarts 3 de juny de 2014, TV3 va emetre Injustícia exprés en els eu programa Sense ficció. Els documentals d'aquest programa solen estar disponibles en el web durant una setmana després de la seva emissió (L'enllaç que ara per ara duu al vídeo és http://goo.gl/1BYSdj). Per altra banda, diumenge 8 de juny se'n podrà veure la versió en castellà en el programa Documentos TV de La2,

Per saber-ne més:
- La perillosa euroordre, per M. Bernal. El Periódico, 03.06.2014
- Especial Óscar Sánchez. Página web d'El Periódico amb enllaços a molts articles i algun vídeo qe el diari ha publicat sobre Óscar.