El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 28 de maig de 2014

Can Vies: reaccions ciutadanes

Serà una altra nit d'helicòpters i sirenes? Fa molta estona que sento l'helicòpter i de tant en tant he sentit sirenes, no sé si dels bombers o de la policia. És una llàstima que una protesta ciutadana hagi pres unes dimensions com aquestes. No fa bé ni als que protesten ni a la ciutat.

Aquest migdia, cap a la una, he passat per la plaça Universitat i he vist això:



No eren ni dotze galifardeus i havien tallat el trànsit amb una pancarta de suport a Can Vies. La cua de vehicles a la Gran Via no sé fins on arribava, però la'utobús ha girat pel carrer Casanova i des d'allà no es veia el final dels vehicles aturats. A la dreta del manifestants hi havia un cotxe de la guàrdia urbana que em fa l'efecte que no gosava intervenir, qui sap si per por a la reacció dels manifestants o perquè no els diguessin que abusaven de la seva autoritat. Si en comptes d'anar en autobús, jo hagués anat a peu, m'hi hauria apropat per dir-los quatre coses. Però potser haurien dit que què fa aquesta vella aquí donant-nos lliçons.

Per altra banda, a l'autobús he sentit comentaris d'un ancià que em sembla que reflecteix el pensament d'una part de la gent gran --i de vegades no tan gran; només cal veure algunes coses que s'han dit a Twitter-- davant fets com aquests. Seia al meu darrere, a costat d'un altre home que, pel que li ha anat dient,  m'ha fet l'efecte que no el coneixia de res, però ha intentat donar-li conversa sobre el que estava passant. En realitat era més aviat un monòleg:
--A todos esos yo los lllevaba a trabajar al monte, a limpiar bosques, que hace mucha falta para que no ardan en verano.
·············
--Tengo 83 años y nunca había visto lo que está pasando ahora. La gente no quiere trabajar, solo quieren tener derechos. Nos harán añorar los tiempos de Franco, cuando había tranquilidad en el país.
 (Arribat a aquest punt, no me n'he pogut estar i li he dit que, si no havia vist mai coses com aquesta i si enyorava els temps de Franco, deu tenir molt mala memòria; però no em deu haver sentit o ha fet veure que no em sentia.)
--Esto acabará mal. Decían que querían arreglar la crisis, y han recortado de todo, pero ellos no se han quitado la paga doble. Y cuando vamos a la farmacia ahora hemos de pagar aunque estemos jubilaos. Porque... ¿está usted jubilao?
Davant la pregunta directa, l'altre home s'ha sentit forçat a respondre:
--Sí, me jubilé hace unos años, cuando tenía 67.
--Y seguro que cuando va a la farmacia tiene que pagar las medicinas que antes eran gratis, ¿verdad?
--Sí, pero es poca cantidad y de esa manera el gobierno consigue dinero para otras cosas.
--Claro, como que Rajoy regaló a los bancos el dinero que le dieron en Europa para arreglar el país... No es extraño que la gente no vaya a votar...
--Yo siempre he ido a votar --li replica l'altre home, com ofès que algú ho pugui dubtar.

És curiós que el de 83 anys, que deia pestes dels manifestants d'aquests dies, en el fons pensava com ells de moltes coses --excepte en la nostàlgia pels temps de Franco.

Acabo de fer un cop d'ull a l'edició de dijous del diari ARA (està ja disponible en el web), amb un editorial que fa una anàlisi imparcial del conflicte de Can Vies. Després de referir-se al context en què s'ha desenvolupat el problema, diu:
Però el context no pot servir per menystenir els esforços negociadors de l'Ajuntament de Barcelona ni pot servir, encara menys, per justificar les respostes violentes, siguin grans o petites. Després de la defensa passiva inicial dels desallotjats, la reacció irada dels seus partidaris, que van respondre a la intervenció policial amb pedres i foc, és el pitjor camí que podia prendre un moviment per legitimar-se davant la ciutadania.
I conclou:
Per molt complicat que sigui, ara cal calmar els ànims per reprendre el diàleg.Can Vies, tot un símbol, hauria de poder renéixer, si pot ser en millors condicions i sense tuteles innecessàries: les institucions han de saber conviure amb els que les qüestionen
Espero que els disturbis acabin aviat i que les nostres institucions aprenguin a conviure amb aquest jovent que ha qüestionat la decisió de l'Ajuntament, però que el jovent també entengui que el vandalisme no duu enlloc.


Actualització 30.05.2014
Aquests dies he estat enviant comentaris per Twitter sobre el que penso de la violència desfermada en relació al desallotjament de Can Vies. He rebut moltes piulades de gent que estava d'acord amb mi, però també respostes molt crítiques de gent que defensa l'acció violenta. Un em deia: "la violència comença amb els desnonaments, l'atur, les retallades, els desallotjaments, les càrregues contra la gent pacífica..."

Un altre em diu que jo no dec trepitjar gaire el carrer:


I un altre fins i tot em dedica una imatge per mostrar-me la idea que s'ha fet de mi:


No he replicat a cap d'aquests dos piuladors. Respondre-hi seria perdre el temps. Un em veu com a una dona que no sap el que passar al carrer i l'altre creu que estic besant els peus als poderosos. Per a ells sóc així i qualsevol cosa que els pugui dir no els farà canviar la percepció que tenen de mi.

La ciutat cremada

Perdoneu, però si d'això que està passant aquesta nit en diuen solidaritat, em sento molt insolidària.

Mentre escric, sento encara el brunzit de l'helicòpter que aquest vespre de nou sobrevola Barcelona, sobretot el barri de Sants, però també el meu (Les Corts); en algun moment hem pogut veure'n el focus apuntant cap a Les Corts. A hores d'ara hi ha aldarulls en diversos barris de la ciutat i, segons llegeixo a Twitter, l'efecte Can Vies (la casa okupada del barri de Sants que ahir va ser desallotjada) s'ha anat estenent fins i tot fora de Barcelona. El cas és que els autors i autores de moltes de les piulades que he vist semblen cofois de la situació i ho veuen com una mostra de solidaritat.

Ho sento, però a mi, el que em fa és vergonya que això passi a la meva ciutat. Que una policia que hauria d'estar al servei del poble, actuï amb la violència que he vist en algunes fotos (vegeu la foto en què colpegen al cap un noi amb bicicleta, que es veu en les altres fotos amb l'orella destrossada). I que uns brètols no sàpiguen trobar altres maneres de protestar més que calant foc al mobiliari urbà o trencant vidres d'establiments o fins i tot destrossant-ne l'interior; o calant foc a un cotxe de TV3 i agredint periodistes, com van fer la nit de dilluns. Ni els afectats per la hipoteca ni els iaioflautes de les preferents, amb molts més motius que els desallotjats de Can Vies, no han fet actes vandàlics com els que van començar ahir i han tingut continuació aquest vespre

L'esperit festiu, alegre i pacífic de diumenge, amb les eleccions europees i uns resultats esperançadors per a Catalunya, dilluns va desaparèixer amb la primera nit de violència. Violència per ambdues parts, la dels mossos i la dels que s'oposaven al desallotjament de Can Vies. Aquesta nit estic seguint l'etiqueta #EfecteCanVies a Twitter i veig comentaris que em preocupen força. Per exemple, un que diu (copio literalment): "Mes revolucions es el que fa falta per a derrocar a aquesta escoria que ens governa!" L'autor d'aquesta piulada sembla que hagi retrocedit en el temps, quan no hi havia altra manera de derrocar l'escòria governant que amb la força d'una revolució. Per sort, ara tenim al nostre abast una altra força: la de les urnes.

Si el poble no està satisfet amb els seus governants, el que ha de fer és, la propera vegada que hi hagi eleccions, votar-ne uns altres. Però, quanta gent de la que ara vol fer una revolució, s'acosta a votar quan hi ha eleccions? Diumenge en vam tenir l'exemple. Tot i el fort augment en la participació que hi ha hagut a Catalunya, no va votar ni la meitat de l'electorat. I moltes de les persones que van anar a votar no ho van fer pas pensant en Europa, sinó més aviat per altres motius; unes, per demostrar el seu suport al sobiranisme i d'altres per castigar el partit al qual potser havien votat en altres ocasions.

Tinc molts anys sobre les meves espatlles i he viscut situacions polítiques molt diverses i èpoques molt convulses. Hi va haver uns anys, ja recuperada la democràcia, en què molt sovint hi havia manifestacions pel centre de Barcelona que acabaven sempre amb aldarulls i actes de vandalisme. Hi havia "professionals" del vandalisme, persones que viatjaven d'un lloc a l'altre per participar en la kale borroka --que no sé si aleshores es deia així-- fent tantes destrosses com podien. I amb les seves gestes vandàliques animaven els que potser havien anat de bona fe a la manifestació (Un d'aquests personatges, molt conegut era el que anomenaven "Cojo Manteca", un noi a qui faltava una cama i que, durant la dècada de 1980, va participar en moltes manifestacions en què, amb les crosses, destrossava cabines telefòniques, aparadors o el mobiliari urbà.)

No he entès mai què empeny aquesta gent a l'incivisme com a forma de protesta. Sovint s'ha dit que estan pagats per altres a qui interessa desacreditar les manifestacions o els seus organitzadors. Si és així, saben que amb uns quants agitadors és suficient perquè les masses els segueixin i actuïn com ells. Ara, a més, les xarxes socials fan possible que la flama del vandalisme com a forma de protesta s'estengui molt fàcilment i que les reaccions oposades siguin també molt enceses. A més de les barricades --i cremada de contenidors-- que han fet aquesta nit a molts llocs, he vist ja convocades concentracions per a dimecres en moltes poblacions. Aquesta nit he llegit també comentaris de gent en contra que deia, per exemple "Ahora es cuando se echa de menos a Franco." Tot plegat, molt trist. I tan inoportú, que no vull pensar que algú que pugui treure'n un benefici, hagi aprofitat la protesta inicial per atiar la violència.

divendres, 16 de maig de 2014

Estònia: un petit gran país

Una de les torres de la vella ciutat medieval de Tallinn (Estònia)
Estònia és un país relativament petit de la costa bàltica. Si el comparem amb Catalunya, no es pot dir que sigui petit per extensió; de fet té, una superfície de 45.227 km2 mentre que la superfície de Catalunya és de 31.895 km2 (en ambdós casos, les dades estan obtingudes de la Viquipèdia). En canvi, si que hi ha molta diferència si en comparem les poblacions. La d'Estònia era només de 1.315.819 habitants a començament de 2014, mentre que la de Catalunya era de 7.512.982, és a dir, 5,7 vegades la del país bàltic.

Via Bàltica, 23.08.1989 (foto Kusurija)
Al llarg de la seva història, Estònia ha passat moltes èpoques sotmesa a països veïns: Dinamarca, Suècia, Rússia, Alemanya (durant un breu període) i la Unió Soviètica. El febrer de 1918, aquest país aconseguia per primer cop la seva independència, però, amb la segona guerra mundial, va ser sotmesa de nou; primer a l'Alemanya nazi i després a la Unió Soviètica. El procés d'independència de  les tres repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) va començar el 23 d'agost de 1989, quan es va formar una cadena humana que va anar de Vílnius a Riga i Tallinn, l'anomenada via Bàltica, que va servir d'inspiració per a la via Catalana de 2013. Malgrat la repressió inicial de la URSS, finalment en caure el sistema soviètic, les tres repúbliques bàltiques van aconseguir la independència el 21 d'agost de 1991.

Bandera d'Estonia a la porta (cargolada pel vent) de
l'Institut d'Informàtica de la Universitat de Tartu
Aquests dies he estat parlant amb un periodista estonià que, tot i que és relativament jove, encara va conèixer els darrers temps del domini soviètic. I a mesura que parlàvem, jo anava veient alguns paral·lelismes entre el que passava en el seu país abans de 1991 i el que he vist jo en el meu. Li he dit que, a Catalunya, durant la dictadura franquista no es podia fer servir la bandera catalana i que la llengua oficial era l'espanyola. A Estònia, als agosarats que de tant en tant treien la bandera pròpia del país (durant els anys de dominació soviètica, l'única bandera que es podia fer servir era la vermella amb la falç i el martell) eren detinguts per la policia. I si bé la llengua seguia ensenyant-se a l'escola, hi havia institucions on el rus era obligatori. A més, la Unió Soviètica va afavorir la immigració de russos i de gent d'altres pobles del seu domini i avui dia aproximadament un 25% de la població és d'origen rus. I durant l'època de domini soviètic, amb una forta censura, hi havia també un tipus o altre de cançó protesta, amb lletres que sovint incloïen metàfores que explicaven allò que no es podia dir directament.

Un cop obtinguda la independència, el poble va ser molt optimista, tot i que els primers anys van ser durs. Avui dia, però, Estònia és un país relativament pròsper, amb una taxa d'atur que el primer trimestre de 2014 ha estat de 8,5% (2 dècimes menys que en el darrer trimestre de 2013), un valor que potser als estonians preocupa, però al qual ja ens agradaria apropar-nos. El país és fort en diversos sectors, però un dels que han crescut més últimament és de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), que han fet d'Estònia un país-e, que ha suprimit l'ús del paper en molts àmbits.

A Estònia, totes les escoles tenen connexió a Internet, però no únicament perquè l'alumnat tingui accés a la informació de la xarxa en el seu aprenentatge. És un mitjà que connecta el professorat, l'alumnat i els pares i mares dels alumnes. La família pot fer un seguiment dels estudis de l'alumne, saber els deures que han de fer cada dia, informar l'escola si el fill o filla està malalt i aquell dia no hi pot anar i assabentar-se de les notes que va obtenint al llarg del curs. A diferència d'altres capitals europees, a Tallinn no he vist grans oficines bancàries i suposo que deu ser perquè no les necessiten, si més no de cara al públic, atès que aproximadament el 99 per cent de les operacions bancàries del país es fan per Internet, com també s'hi fan el 94% de les declaracions d'impostos i de la renda. També està desapareixent el paper en les eleccions polítiques; com més va, més percentatge de gent hi ha que vota des de casa seva. Per tot arreu es pot trobar accés gratuït a la xarxa; en molts casos, directament, sense necessitat de contrasenyes. A l'hotel on els col·legues estonians han allotjat els membres de l'EUSJA que participem en aquest visita, no has de preguntar la contrasenya, a diferència de molts hotels on he estat en altres països (això, els que donen accés gratuït, que n'hi ha que encara cobren per aquest servei). I el Govern d'Estònia és també un govern sense papers, i els documents per a les seves reunions es troben emmagatzemats a la xarxa.

Inspirats en l'ús d'Internet, a Estònia han nascut moltes empreses de serveis que després s'han expandit pel món sense haver de deixar, però, la seva seu estoniana. Una d'elles és Skype, el sistema de telefonia per Internet que el gener de 2004 va arribar als dos milions d'usuaris registrats. Actualment pertany a Microsoft, però continua tenint la seu en el campus de la Universitat de Tecnologia de Tallinn.

Podria seguir enumerant algunes característiques d'Estònia que l'han convertit en un gran país, però ho deixo per a un altre dia. Fa un parell d'anys, el president de Catalunya, Artur Mas, declarava que Catalunya podria ser la Massachusetts d'uns Estats Units d'Europa. Jo em conformaria que fos l'Estònia de la  Mediterrània.

Per saber-ne més:
- About Estonia: Economy in numbers.

Fotos: M. Piqueras (maig 2014). La foto de la Via Bàltica és de Wikimedia Commons

dilluns, 12 de maig de 2014

La plaça desperta

Aigua al voltant de de la font, després que marxés la mainada
Amb el bon temps, tornem a fer la pausa de mitja tarda i fem cap a la plaça Comas, aquesta plaça que fa uns anys va recuperar l'aire de plaça del poble que va ser l'actual barri de Les Corts, de Barcelona. I amb el bon temps, la font torna a ser el punt d'atracció per a la mainada. No és que no els atregui durant l'hivern, però suposo que pares i mares --i avis  àvies-- no els deuen deixar apropar, llevat que sigui per beure aigua.

Divendres passat, hi havia a la plaça Comas més criatures que de costum. Potser havia estat el sant o l'aniversari d'alguna criatura i en sortir d'escola --a la mateixa plaça hi ha l'escola Ausiàs March-- els havien repartit globus, perquè quan vam arribar-hi, hi havia cua a la font per omplir d'aigua els globus. Perquè a la plaça Comas, la mainada no infla els globus bufant, sinó que els endollen a l'aixeta de la font i els omplen d'aigua. Després tenen destinacions diverses. Hi ha criatures que els fan servir de contenidor per transportar aigua fins a la zona de joc infantil on l'aboquen a la sorra per fer farinetes. Però no en tenen prou amb un viatge i veus la mainada anar i venir amb la seva càrrega d'aigua una i altra vegada. N'hi ha que volen aprofitar tant el viatge i omplen tant el globus, que els acaba per explotar.

D'altres, un cop han omplert el globus es posen a córrer per la plaça deixant-ne caure el contingut al terra. N'hi ha que són més trapelles i fan servir els globus com si fossin pistoles d'aigua i persegueixen altres nens i nenes per abocar-los al damunt l'aigua del globus. El resultat pot ser divers: n'hi ha que s'ho prenen com un joc i es posen a riure, però d'altres s'emprenyen i busquen la revenja, ja sigui mullant el nen o la nena que els ha llençat l'aigua o etzibant-li una puntada de peu o fins i tot un cop de puny (aquí és quan han d'intervenir els adults).

A la cua de la font es veuen els mateixos comportaments que es produeixen en una cua amb persones adultes. La majoria respecta la cua i omple el globus quan li toca, però sempre hi ha el llest o llesta que intenta colar-se. En algun cas, dissimuladament, posant-se a parlar amb algunes de les criatures que són prop de l'aixeta. En d'altres, de manera descarada, passant al davant de tots o fins i tot per la força. I quan els globus exploten, normalment es conformen i es dediquen a jugar amb una altra cosa, però divendres vaig veure un nen que intentava arrabassar el globus d'un altre més petit que ell, tot i que va fer-ho fet subreptíciament, dient-li que ell li ompliria d'aigua. Un cop el globus ple d'aigua, el grandot va intentar quedar-se'l, però el petit va començar a xisclar i en veure que una persona adulta --la mare del petit, em sembla-- s'atansava a la font, l'altre li va tornar el globus. Uns altres, després que els seus globus explotessin, van intentar agafar aigua amb una bossa de plàstic, però devia tenir un forat i tal com l'omplien l'aigua s'escolava de la bossa.

[Incís: En veure'ls jugar amb els globus, pensava que una cosa tan senzilla com un trosset de goma en forma de bossa els pot fer tan feliços --o més i tot-- que algunes joguines molt cares. No fa gaire, també vaig veure uns nens jugant amb baldufes, que no crec que siguin molt cares, i s'ho passaven molt bé. I a casa seva potser tinguin cotxes teledirigits, Barbies amb un gran vestuari, maquinetes electròniques i qui sap quantes joguines sofisticades que possiblement no els proporcionin tan de plaer com jugar amb l'aigua i els globus o fer ballar una baldufa.]

Es notava que era divendres i que no hi havia pressa per tornar a casa. Moltes mares de criatures seien en els bancs que hi ha al voltant de la plaça o en alguna de les dues terrasses de bar que hi ha. Tot i que hi ha dies que es veuen alguns pares, les mares segueixen sent majoria per recollir la mainada a l'escola i quedar-se amb les criatures una estona a la plaça.

El grup de dones "madures" que cada tarda durant l'estiu es reuneix a la terrassa del bar Varadero, enguany encara no deu haver començat oficialment la temporada. N'he vistes algunes, però en grupets petits, no pas com si assistissin a la convocatòria quotidiana estiuenca. De fet, ara el temps és una mica irregular i no sempre abelleix estar-se en una terrassa quan el sol ja no escalfa. Avui, per exemple, jo no hi he anat; hauria hagut de dur-hi un xal o alguna altra cosa per tapar-me i per posar damunt la cadira metàl·lica del bar.

L'escapada de mitja tarda a la plaça és un d'aquests petits plaers que et pots permetre fàcilment. I si va acompanyat del Cacaolat, molt millor!

divendres, 2 de maig de 2014

Els altres catalans de 2014

Font de 1905 a la Torrassa
Últimament camino bastant per l'Hospitalet de Llobregat, de Collblanc a Santa Eulàlia, tot travessant el barri de la Torrassa. Són llocs dels quals parla Paco Candel en el seu llibre Els altres catalans, al qual vaig referir-me fa un parell de mesos en aquest blog. L'Hospitalet és una ciutat que va créixer enormement amb les onades migratòries que van arribar a Catalunya al llarg del segle XX. Especialment amb les dels anys vint, amb motiu de l'exposició de 1929, i després amb les de la postguerra, que es diu que estaven propiciades pel franquisme, per diluir Catalunya i fer-la més espanyola (això de voler espanyolitzar els catalans no s'ho ha inventat el ministre Wert).

El centre neuràlgic de la Torrassa és la plaça Espanyola, on hi ha l'església dels Desemparats. Hi ha una font amb una estructura que sempre que la veig em fa pensar en l'entrada a les clavegueres de Viena que es veu en El tercer home. Dues inscripcions a un costat i l'altre de la font n'expliquen la història. En una diu (ho copio literalment):  "CONSTRUIDA ESTA FUENTE PARA FAVORECER EL DESARROLLO DE LA TORRASA ZONA DE ENSANCHE DEL HOSPITALET MODERNO LAS AGUAS SE DESTINARAN EXCLUSIVAMENTE A SERVICIO DOMESTICO DE SUS HABITANTES", I en l'altre costat (tampoc hi ha puntuació): "EN EL AÑO 1905 VARIOS PROPIETARIOS COSTEARON Y CEDIERON GRATUITAMENTE ESTA FUENTE AL MAGNIFICO AYUNTAMIENTO CONSTITUCIONAL DE ESTA VILLA SIENDO ALCALDE DON JOSE PARERA Y SECRETARIO DON JOSE PRATS".

Recordo que fa molts anys es deia que la Torrassa era la Múrcia chica, perquè s'hi va establir molta gent arribada de Múrcia. De fet, quan jo era petita, dir que algú era mursianu significava que era emigrant del sud; després hi havia els castellans, que eren tots els que parlaven castellà sense cap dels accents del sud excepte els gallecs. (La meva mare es va casar amb un 'castellà' i aleshores era cert; venia d'un poble de la Manxa, que en aquella època formava part de Castilla la Nueva.) En passar aquests dies per aquells carrers de l'Hospitalet, em costa identificar cap fesomia que pugui ser murciana o andalusa entre les cares de les persones amb qui em creu. La majoria són latinas, però no pas del Laci, sinó de l'Amèrica Llatina, del continent i de les illes del Carib. També hi ha bastants immigrants de països àrabs, entre els quals molts pakistanesos.

A la plaça Espanyola, convertida ara en zona de vianants, juntament amb alguns carrers del voltant, hi ha jocs per a la mainada, algunes terrasses de bar i alguns bancs per seure sota els arbres. Els diumenges i dies de festa les terrasses solen ser plenes i tampoc allà descobreixo gairebé mai una cara "d'aquí". I em pregunto: què se n'ha fet, de la gent que vivia en aquests barris? Perquè la gran onada d'immigració que els ha omplert les darreres dècades ocupa un espai que abans ocupaven altres immigrants i els seus descendents. Evidentment, dels que van venir durant els anys vint, no crec que en quedi cap; potser alguna persona que hagués vingut de petita amb els pares. Però, on són els seus fills, néts i besnéts? I on són els que van venir després de la guerra o en la dècada de 1960? Tenint en compte que l'arribada massiva d'immigració estrangera a Catalunya s'ha produït en la darrera dècada, és ben curiós que en tan poc temps hi hagi hagut un recanvi en la població d'aquests barris. O és que potser les cases on ara viu tota aquesta gent eren buides?

Botiga al carrer Llobregat. Por mayor y "de tal"
La presència de tanta immigració en aquells barris de l'Hospitalet els dóna un aspecte que abans, tot i que jo no els coneixia, estic segura que no tenien. Em refereixo al comerç: nombrosos locutoris (telèfon i Internet) i botigues per enviar diners a l'estranger; perruqueries --d'home o de dona o mixtes-- com les barberies que hi ha pel Raval, que semblen més un club amb butaques i sofàs on la clientela fa petar la xerrada; petits supermercats i botigues de fruita amb mercaderies que fa deu anys era impensable que es poguessin comprar, no ja a l'Hospitalet, sinó a la cosmopolita Barcelona (alguna cosa potser a la Boqueria); petits restaurants de noms com ara Ali Baba, on fan falafel i shawarma, que es pot comprar per endur-se, o algunes rostisseries latinas, on venen també plats preparats... I la majoria de botigues són obertes els set dies de la setmana.

Passo de vegades davant d'una escola. No l'he vista mai a les hores d'entrada o sortida de la mainada, però m'imagino que deuen ser, en una gran majoria, fills i filles dels nous habitants del barri. És el que es veu en les zones d'esbarjo infantil a la plaça Espanyola i en un petit parc que hi ja prop de l'estació del metro de Santa Eulàlia. Caretes amb trets amerindis o criolls, del nord d'Àfrica o del Pakistan.

Candel parlava en el seu llibre dels altres catalans. Però els fills i filles --en alguns casos algunes generacions més i tot-- de les diverses onades migratòries arribades a aquests barris al llarg del segle XX han deixat de ser el altres catalans. N'hi deu haver que s'hagin casat amb gent també immigrada; d'altres ho hauran fet amb persones nascudes a Catalunya. Però després d'unes quantes generacions tots són catalans. Avui dia, els nous altres catalans són aquestes persones arribades de tants països amb les últimes onades migratòries.

Quan Candel va escriure el llibre sobre la immigració, encara se sentia la paraula xarnego, que tenia un doble significat, en tos dos casos despectiu. Per una banda, era una manera d'anomenar els immigrants castellonaparlants. Però també eren xarnegues les persones filles d'una persona catalana i d'una altra no catalana. Jo, per exemple, era xarnega del segon tipus, tot i que mai vaig sentir-m'ho dir. Candel reprodueix en el seu llibre un poema titulat "El charnego", escrit per un poeta del poble, un home que havia arribat a Catalunya el 1941. És un poema que comença així:
Mira que llamarme a mí,
los de esta tierra, charnego.
¡A mí!, que más que ellos mismos
la adoro y estoy queriendo.
Yo, que vine a Barcelona
cuando aún era mozuelo,
y corría por mis venas
sangre ardiente como el fuego.
Dedica moltes floretes a la ciutat de Barcelona i acaba dient-li:
¡Ay!, Barcelona preciosa,
te quiero porque te quiero,
sin importarme qué diran
si soy o no soy charnego.
Si l'autor d'aquest versos encara es viu, avui dia ja no sentirà ningú que l'anomeni xarnego. Però és possible que, si surt fora de Catalunya, l'anomenin polaco.

Potser us interessarà:
- Candel, "Els altres catalans" i Nostra Senyora del Port (aquest blog, 03.03.2014)