Felipe (alias Pinocho) a les Nacions Unides

En el web de la casa reial espanyola hi ha el text del discurs que Felip VI va llegir el 22 de setembre davant l'Assemblea de les Nacions Unides. En copio aquí alguns frases que li deuen haver fet créixer el nas tant com a Pinotxo.

España es una nación con raíces milenarias
'milenarias'? Una miqueta d'història d'Espanya ja li podrien haver explicat. Però no la història com voldrien que hagués estat, sinó com va ser realment.

Recordemos que [España] está en la génesis histórica tanto de la globalización y el Derecho Internacional, como del parlamentarismo medieval y la democracia liberal contemporánea. 
En canvi, algú deu haver explicat al rei --o a qui li escriu els discursos-- allò que Pau Casals va dir a l'Assemblea de les Nacions Unides sobre el Parlament català que era un dels més antics del món. I clar, deu haver pensat que allò que és dels catalans és de tots els espanyols, incloent-hi la història.

...la sociedad española [...] tiene un profundo sentido de la igualdad, rechaza el fanatismo... la intolerancia
Sentit de la igualtat com el que té el ministre Wert: todos españolizados. I rebutgen allò que creuen que és fanatisme i intolerància, quan els més fanàtics i intolerants són ells.

La Democracia es hoy guía esencial de nuestra convivencia colectiva.
La democràcia avui dia a Espanya és el que diu un partit que té majoria absoluta a l'estat, però que a Catalunya és una minoria que ens vol fer combregar amb rodes de molí.

Pronto se cumplirán cuatro décadas de la transición política española, que nos permitió pasar de una dictadura a un sistema político de libertades y derechos, marcados por un afán de reconciliación histórica y un verdadero espíritu de concordia.
Reconciliació històrica vol dir oblidar-nos de tot el que havia passat? Reconciliació històrica vol dir impedir la recuperació de les restes de milers de ciutadans i ciutadanes de la República enterrats en fosses comunes, al costats de carreteres o dels murs on van ser assassinats? Reconciliació històrica vol dir negar a Catalunya els seus arxius de la Guerra Civil i a moltes famílies allò que els va ser arrabassat per la força?

Un sistema desde el que los españoles hemos articulado un Estado social y democrático de Derecho que ampara a todos los ciudadanos y a los distintos territorios de España en su diversidad política, geográfica, cultural y lingüística.
Quan va llegir això, el nas li devia créixer més d'un pam.

Por tanto, cuenten siempre con el firme compromiso de España para promover y defender los valores democráticos en el mundo.
En el món, potser sí, però de fronteres endins, els valor democràtics se'ls passen per la part baixa de l'esquena.

España apoya sin fisuras [...] un desarrollo sostenible también en lo ecológico, respetuoso con las reglas internacionales
I per això recuperen el pla hidrològic de l'Ebre, fan fracking a les Canàries, posen traves a qui vol fer servir energia solar, etc.

...afirmamos el compromiso de España con la defensa de la diversidad cultural en todas sus manifestaciones y en todos sus ámbitos.
Será a l'estranger, perquè a aquesta costat de les fronteres jo no veig com defensen aquesta diversitat cultural.

En los últimos 25 años, 130.000 miembros de las Fuerzas Armadas españoles han participado en Operaciones de Mantenimiento de la Paz y de ayuda humanitaria en todas las regiones del mundo.
Potser en els llibres d'història ara la guerra de l'Iraq s'anomena "Operació de manteniment de la Pau a l'Iraq"

Segurament una anàlisi detallada trobaria més falsedats. I em trobo en un dilema alhora de jutjar aquest rei: és un mentider?, o és un inepte que es creu tot el que li diuen els seus assessors i escriptors de discursos?

Spain is different!

"Spain is different" és un eslògan que es va usar en temps de Franco per atreure el turisme. De vegades s'ha atribuït a Fraga la seva creació, però hi ha cartells anterior al pas de Fraga pel Ministerio de Información y Turismo que ja anunciaven Espanya amb aquest eslògan. Un eslògan que avui dia té molta actualitat, especialment si comparem el que està passant a Espanya i el que està passant al Regne Unit. En llegir la premsa, en veure i sentir les notícies que arriben des del Regne Unit aquestes setmanes, no deixo de pensar que l'eslògan és cert i que sí, Spain is different.

Sobre la situació política que em fa recordar l'eslògan franquista, avui he recordat també uns versos d'un conegut poema de Ramón de Campoamor: todo es según el color / del cristal con que se mira. Hi he pensat en llegir un article d'opinió d'El País que signa J. Ernesto Ayala-Dip. Aquest senyor es lamenta del que ell considera imparcialitat de TV3 en relació a la situació política que viu Catalunya i diu:

[P]uedo asegurar que nunca como estos días, tuve la agobiante sensación de que no había escapatoria, de que era imposible huir de los señores Francesc Homs y Oriol Junqueras y de la ya inevitable señora Carme Forcadell (¿por qué será que esta mujer y su capacidad de aglutinamiento humano por metro cuadrado comienzan a inquietarme sobremanera?). Después, tampoco faltaron a la cita el señor Josep Rull. 

En veure els telenotícies, jo tinc també una sensació semblant, però els personatges dels quals em sembla impossible fugir són uns altres: la senyora Sánchez Camacho que, com un autòmat o una nina d'aquelles que els premies un botó a la panxa i parlaven, però sempre deien la mateixa frase (la de Sánchez Camacho és "la consulta és il·legal i no es farà"); aquell noi de Ciudadanos, amb alguna frase semblant; les senyores Sáenz de Santamaría o Cospedal o el senyor Rajoy repetint-nos també una i altra vegada que la constitució prohibeix la consulta (com si la constitució fos intocable); algun que altre ministre del Gobierno espanyol que llença amenaces contra Catalunya (fins i tot suspendre'n l'autonomia) i contra el seu president o que diu (avui, Ruiz Gallardón) que avui diu als periodistes que no els respondrà preguntes sobre la retirada de la reforma de la llei de l'avortament i que tornin la propera setmana perquè ara el seu departament ha de centrar tots els esforços a respondre al repte sobiranista català; o el fiscal general de l'Estat, que un dia declara als mitjans que la Fiscalia actuaria "en consecuencia" si s'infringís la llei a Catalunya i que l'endemà convoca els fiscals en cap de Catalunya per al dijous 18 de setembre, per estudiar les accions que caldria emprendre davant d'una hipotètica consulta il·legal, o sigui que vols instruir-los sobre la manera d'obrar "en consecuencia".

Es lamenta també Ayala-Dip que TV3 passés unes falques publicitàries que esperonaven la ciutadania a participar en la Via Catalana 2014. Recordo haver vist alguna d'aquestes falques, però no recordo que cap d'ella fos institucional, que fos la pròpia TV3 qui animava la gent a participar en la manifestació. Suposo que les falques devien ser pagades per l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, que són les dues entitats organitzadores de la concentració de la V. Crec que prohibir-ne la seva emissió hauria estat un error i una manca de llibertat d'expressió.

Una altra cosa que no li ha semblat bé és que TV3 hagi dedicat l'edició d'aquesta setmana del programa 30 minuts a l'Assemblea Nacional Catalana ni tampoc que ho hagi fet al referèndum escocès (o que hi hagi dedicat altres espais: "Y ya no hablemos de los programas dedicados a la consulta escocesa que se celebrará mañana.") El programa 30 minuts sol tractar temes i esdeveniments d'actualitat o, que sense ser estrictament actuals, han incidit en la societat o han marcat moments històrics en un país, en una regió o un continent o en tot el món. Ha dedicat programes a fets com ara l'anomenada primavera àrab, al conflicte sirià, al conflicte basc (que tant preocupava Madrid fins que van sentir la necessitat de centrar-se en Catalunya), a l'emigració africana, al moviment dels Indignats, o a l'auge de moviments d'extrema dreta i xenòfobs en l'Europa del segle XXI.

Em sembla que Ayala-Dip no podrà negar que el poder de convocatòria de l'ANC, amb la col·laboració d'Òmnium Cultural, ha estat un èxit. Ni que mitjans de tot el món estaran demà pendents de saber què passa a Escòcia. Potser creu que Ayala-Dip que TV3 hauria d'ignorar aquests temes per mostrar-se imparcial?

Per altra banda, Ayala-Dip comença el seu article esmentant la BBC i el seu llibre d'estil, que incideix en la neutralitat política per a la protecció del seu prestigi nacional i internacional, com també en la seva imparcialitat i rigor a l'hora de dissenyar les notícies. Suposo que últimament no deu llegir gaire premsa en llengua anglesa  ni deu mirar informatius de la BBC, altrament sabria que, digui el que digui el seu llibre d'estil, la cadena pública del Regne Unit ha rebut crítiques per la seva actitud esbiaixada en favor del NO i en contra de la independència d'Escòcia.

De tota manera, tant si a Escòcia guanya el SÍ com si guanya el NO, qui haurà guanyat en aquell país i en tot el Regne Unit haurà estat la democràcia. Una situació molt diferent de la que hi ha a Espanya. I és que, naturalment, Spain is different!

La comissaria virtual (74): Mick Jagger i el fòssil

"Notícia" de l'ABC, que m'arriba a través de Javier Armentia:

Com deia Armentia a Facebook, això ni és normal com a titular ni com a notícia. Fixeu-vos que allò que han trobat és el fòssil d'un animal, i per a l'ABC no és important ni quin tipus d'animal fos, ni on va viure i en quina època, sinó el fet que s'assembli a Mick Jagger, amb la foto del qual il·lustren la notícia i no pas amb la del fòssil.

Per altra banda, no crec que el fòssil s'assembli a Mick Jagger, sinó al revés. És cert que Jagger és una mica "antic", però suposo que el fòssil trobat encara ho deu ser més.

La comissaria virtual (73): Recuperar la visió

Notícia de les que t'alegren el dia: dues germanes en una família humil de l'Índia eren cegues de naixement i gràcies a una operació que els han fet, a través d'una ONG, ara hi veuen. El futur que els esperava era dedicar-se a la mendicitat.

Aquesta notícia surt a la secció Sociedad del web del diari ABC amb data del 13.09.2014 i inclou un vídeo de Youtube que explica la història de les dues nenes i el canvi que ha fet la seva vida. El vídeo està penjat a Youtube el 09.06.2014. Jo em pregunto, una notícia, no és una informació sobre alguna cosa esdevinguda fa poc? De tota manera, és agradable assabentar-se d'històries com aquestes.

El titular, però, diu:

Com es pot recuperar una cosa que no s'ha tingut mai?

La comissaria virtual (72): La vegetació de l'Oasis of the Seas

Aquest cap de setmana hi ha atracat a Barcelona el creuer més gran del món, l'Oasis of the seas. En la secció VIVIR, de La Vanguardia, en parlen i descriuen les característiques d'aquest vaixell gegant, amb els seus 361 metres d'eslora. Entre les característiques distintives d'aquest vaixell hi ha el fet que els creuristes poden passejar entre la vegetació del seu parc. I mireu quina és:

Que tingui 12.000 plantes, m'ho crec (de fet, segons he vist en algun altre lloc, potser siguin més i tot). Que tingui mig centenar d'arbres, també. Però "62 viñedos"???? Per què voldrien 62 vinyes a bord? Si encara fossin 62 horts, podria pensar-se que els tenen per disposar sempre de verdures i hortalisses fresques i de temporada. Però cultivar raïm, que és de collita anual? Voldran fer vi amb D. O. Oasis of the Seas? A més, d'acord que el vaixell és gran, però 62 vinyes, per petites que siguin, deuen ocupar bastant. O potser a un test amb una planta de raïm ja li diuen "un viñedo"?

He arribat a la conclusió que havia de ser un error i he pensat, d'on deu haver tret la informació la periodista? Tenint en compte que el vaixell és dels Estats Units, el més probable és que la font de la informació sigui en anglès. I què podia dir en anglès perquè en la traducció hagin aparegut aquelles vinyes? Potser vine? O vine plant? Una cerca a Google m'ho ha confirmat: un article en anglès que descriu aquest vaixell diu que el Central Park del vaixell --la zona on hi ha tota la vegetació-- té una llargada de 100 metres i una amplada de 19 i conté "12.175 plants, 62 vine plants, 56 tree and bamboo..."

En anglès, una vine plant és una planta enfiladissa, una planta la tija de la qual necessita un suport per créixer verticalment o ho fa embolicant-se al voltant d'alguna cosa (com el tronc d'un arbre o un eix) o arrapant-s'hi mitjançant circells. Així creixen el raïm i altres plantes com ara les heures, el lligabosc i totes les lianes. També solen considerar-se vine plants les que s'estenen arrossegant-se per terra, com les carabasseres.

Entenc que la confusió és fàcil, però una mica de sentit comú hauria hagut de fer que la periodista es preguntés el que qualsevol que llegeixi aquesta notícia segurament es preguntarà: com hi hi pot haver 62 vinyes en el vaixell? Potser si hagués estat l'Arca de Noè...; segons diuen, aquell patriarca tenia força afició a la beguda.

Nuria Amat i Orwell

Mitjançant la missatgeria de Facebook, un tal Bacterio Bacterio, que no sé qui és, m'ha enviat un missatge en què em diu: "Puede que te interese contrastar ideas" i m'indica l'URL d'un article d'opinió  publicat en El País el 2 de setembre 2014. L'article es titula "Querido Orwell" i n'és l'autora Nuria Amat, que segons indica ella mateixa a l'inici de l'article, és escriptora. He de reconèixer que fins fa pocs dies desconeixia l'existència d'aquesta escriptora. Això no és estrany, però; la meva cultura literària, pel que fa a autors actuals, és molt minsa  --i la que no és literària també.

Vaig saber de l'existència de Nuria Amat fa pocs dies per un article de Pilar Rahola que precisament comentava l'article d'El País que em recomana Bacterio. Com que Rahola feia una crítica ferotge del contingut de l'article i de la seva autora, i sé que de vegades Rahola és molt vehement i impulsiva, vaig pensar que potser exagerava en els seus comentaris i vaig buscar l'article d'El País i també informació soble la seva autora.

Quant a l'autora de l'article, potser no escrigui tan malament com es pot suposar a partir de la crítica de Rahola. Al cap i a la fi, Amat ha guanyat dos premis literaris, un dels quals, per cert, per a una novel·la que va escriure en català: el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2011. És un premi que, justament des de 2011, convoquen conjuntament Editorial Planeta i l'Institut Ramon Llull, al qual --segons llegeixo a El Periódico-- Nuria Amat va criticar amb motiu de la participació catalana la Fira del llibre de Frankfurt de 2007. No entenc que Amat s'hi presentés, si tan mala imatge tenia de l'Institut Ramon Llull. Però clar, l'euro és l'euro i aquest premi és el de la major dotació econòmica en llengua catalana: actualment 60.000 euros, però fins al 2012 eren 90.000 euros.

Vaig llegir també l'article d'El País que inclou el nom d'Orwell en el títol i a l'entradeta diu:

Maestro, le escribo esta carta abierta para decirle que su homenajeada Cataluña vive una situación que le escandalizaría. El nacionalismo separatista nos ha dividido en buenos y malos catalanes.

En primer lloc diria a Amat --en castellà, que és las llengua que sembla que més li agrada-- "no tomarás el nombre de Orwell en vano". I hi afegiria, que si és el seu mestre --li diu 'Maestro'--, no em sembla que la seva deixeble el deixi gaire ben parat. No vull presumir de les meves lectures --entre d'altres coses perquè desconec l'obra de molts autors importants, entre els quals potser estigui Nuria Amat-- però em vaig aficionar a Orwell quan freqüentava la biblioteca de l'Institut Britànic, fa uns trenta anys o potser més, i des d'aleshores he llegit --i rellegit-- moltes obres seves. En aquest aspecte, el que diu Amat sobre l'Homenatge a Catalunya, encaixa en la meva persona: és un dels meus llibres de capçalera. Sense atrevir-me a pontificar com fa Amat, però, posaria la mà al foc que molta gent a Catalunya no ha llegit aquest llibre, siguin o no nacionalistes. Pel que fa a la cita --suposo d'Orwell-- sobre "toda idea populista que lleva 'al nacionalista no solo a desaprobar las barbaridades cometidas en su propio lado sino que tiene una extraordinaria capacidad para ni siquiera oír hablar de ellas'" li preguntaria: A quin nacionalisme es refereix, senyora Amat? Perquè aquestes paraules a mi em fan pensar en el nacionalisme espanyol que practiquen alguns partits, especialment el PP.

 També diu Amat al "seu" mestre: "Los nacionalisas separatistas han dejado de leerle a usted, señor Orwell." ¿I que sap aquesta senyora del que llegeixen els nacionalistes separatistes? Qui hagi llegit i apreciat la literatura d'Orwell, el llegirà independentment de la seva ideologia perquè és un dels grans autors en llengua anglesa del segle XX. De la mateixa manera que llegir Josep Pla o apreciar l'obra de Dalí és independent de les idees polítiques que tinguessin aquests dos artistes. Parla també del falsejament de la història. Li recomanaria que llegeixi l'article que avui (7 de setembre 2014) publica Sánchez Piñol a La Vanguardia i tot el que han escrit historiadors a partir de documents originals, no falsejables.

Per altra banda, Amat dóna una imatge de Catalunya que no correspon a la realitat; és la mateixa imatge que des de fa anys transmeten els membres de l'anomenada "Brunete mediática": d'un país dividit on els qui no són independentistes se senten oprimits en molts sentits. Entre les meves amistats i persones que conec, hi ha gent d'ideologies molt diverses i el que pensin elles o jo sobre Catalunya mai no ha estat un obstacle per a la nostra entesa o amistat.

Diu Amat que als escriptors contraris, no ja a l'independentisme, sinó al nacionalisme els arraconen:

A los escritores contrarios al nacionalismo nos apartan de la prensa escrita, de los medios públicos, de las universidades y de todo aquello que pueda representar ventana de nuestra existencia.

Em sembla que aquesta senyora no deu llegir gaire premsa escrita publicada a Catalunya, altrament no diria això. ¿I no és agosarat afirmar que "ni Carles Riba, ni Salvador Espriu, ni Josep Pla, ni Josep Maria Castellet serían hoy independentistas"? Com pot saber ella què pensarien avui dia aquestes persones?

Podria escriure més sobre l'article d'El País, però tinc feina pendent. Només volia dir al senyor Bacterio Bacterio que me n'ha suggerit la lectura, que ja coneixia l'article i que les opinions de Nuria Amat són les mateixes que he sentit en molts altres llocs, però guarnides amb un toc intel·lectual que vol inspirar-se en Arthur Blair..