El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 31 de desembre de 2013

Un centenari oblidat: els Congressos de metges i Biòlegs de Llengua Catalana

Aquesta entrada és una ampliació de la columna que vaig escriure per al diari ARA i que es va publicar el 29 de desembre 2013. En els 1600 espais de què disposava era impossible escriure tot el que valia la pena ser recordat dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana i d'algunes persones que els van fer possible. Fins i tot aquesta entrada és insuficient per recordar-ho tot. Per sort, però, avui dia Internet disposa de molts recursos per conèixer la història d'aquests congressos i qui en vulgui saber més pot consultar alguns dels enllaços que hi poso al final.
Facultat de Medicina UB. Exposició sobre els CMBLC
Un centenari modest
Entre els centenaris commemorats el 2013 a Catalunya, n'hi ha un que no ha tingut gaire ressò: el dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (CMBLC). A la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, on del 22 al 25 de juny de 1913 se'n va celebrar la primera edició, una petita exposició en un passadís de la planta baixa ho recorda (vegeu-ne la foto). El 1913, el nom del congrés que figurava en el seu anagrama era "Primera Reunió de Metges de la Llengua Catalana". Aquella trobada va sorgir de la proposta que Manuel Salvat Espasa, Enric Ribas i Ribas i Domènec Martí i Julià van fer a l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (actualment, Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears). Era una idea que s'havia anat gestant des de 1903, any en què va tenir lloc a Barcelona el Primer Congrés Universitari Català, amb més de 1200 assistents. El 1906 van celebrar-se, també a Barcelona, el Primer Congrés d'Higiene de Catalunya i el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. En aquest darrer, que va aplegar uns 3000 congressistes, un representant de l'Acadèmia i Laboratori va llegir una comunicació que duia per títol "Necessitat de reconstituir el llenguatge mèdich-biologic català". (El llibre d'aquest últim congrés està disponible per llegir en línia o per descarregar en diversos formats en el web de la Biblioteca Robarts de la Universitat de Toronto.) L'any següent (1907) es va fundar l'Institut d'Estudis Catalans i el 1912 va néixer la seva primera filial, la Societat de Biologia de Barcelona (actualment, Societat Catalana de Biologia).

El perquè del nom dels Congressos
Des de l'inic dels CMBLC, els participants i assistents eren majoritàriament metges, però hi havia també algun veterinari i potser algun farmacèutic, i la Societat de Biologia va fer sempre costat a la iniciativa de l'Acadèmia. Amb el temps, l'abast dels Congressos va ampliar-se a les diverses àrees de les ciències de la vida i de la salut. Medicina, biologia, farmàcia, infermeria, veterinària, odontologia, psicologia, bioquímica, informàtica, bioenginyeria i ciències ambientals, entre altres disciplines, hi han estat representades, especialment en les últimes dècades. Algunes poden semblar allunyades entre sí, però totes poden relacionar-se amb l'estudi de la vida i poden enfocar-se a un objectiu comú: contribuir al benestar de la humanitat.

El terme "biòlegs" va incorporar-se al nom dels Congressos el 1933 per indicar que hi tenien cabuda tots els professionals de les ciències de la vida i de la salut. Ho va decidir l'Associació General de Metges, constituïda el 1915 per a l'organització d'aquelles trobades (la primera havia estat organitzada per l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques). La mateixa Associació va canviar el seu nom i va passar a dir-se "Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana". Segons els seus estatuts, la seva finalitat era "(a) El foment de les ciències mèdiques i biològiques i l'ús de la llengua catalana en l'ensenyança, publicacions i pràctiques mèdiques en les terres d'idioma català. (b) L'enaltiment de la memòria dels metges i biòlegs catalans i de llurs obres del temps passat i el foment de les relacions científiques entre els associats residents en el domini lingüístic català i els de llengua catalana residents fora d'ell. [...] (d) els foments de tots els interessos patris més o menys relacionats amb la medicina, la biologia o la higiene. (e) El foment i protecció de la investigació biològica." El primer Congrés que es va anomenar "de Metges i Biòlegs" va ser el de 1934 (vegeu el retall de La Vanguardia)

Ziga-zagues de la història dels Congressos
La trajectòria històrica dels CMBLC ha passat èpoques d'esplendor i d'altres de silenci, quan la situació política del país en va impedir la celebració. Això va ser entre 1923 i 1930 (dictadura del general primo de Rivera) i entre 1936 i 1976 (la Guerra Civil i la dictadura del general Franco). Amb l'edició de 1976 (la desena), celebrada a Perpinyà, els Congressos van iniciar una tercera etapa, que ha estat molt fructífera. La seva represa va ser possible sobretot per la tenacitat d'una persona: Josep Alsina i Bofill (1904-1993), que el 1976 era president de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques i de l'Institut d'Estudis Catalans. El Dr. Alsina va dir, en la convocatòria d'aquell Congrés, que el fet fonamental per convocar-lo no era la circumstància política, sinó el canvi que havia experimentat la medicina des que se'n fes el Novè Congrés el 1936, quan la màxima preocupació dels metges era l'encert en el diagnòstic i en el pronòstic. Des d'aleshores, la pràctica mèdica va anar identificant-se cada cop més amb la terapèutica i la prevenció. Per altra banda, la medicina s'havia anat socialitzant, amb els avantatges i inconvenients que això representa.

Del Desè Congrés va sorgir una definició de salut que ha esdevingut clàssica i que encara avui es considera vàlida: "Salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa." Una definició que no exclou l'existència d'una malaltia, però que destaca els aspectes positius de la persona. Es pot patir una afecció crònica o algun tipus de discapacitat i malgrat això, gaudir d'una vida "autònoma, solidària i joiosa".

La darrera època
Després del Congrés de Perpinyà, se n'han celebrat vuit edicions més, la darrera el 2008, a Girona. El 2012 hauria tocat fer-ne una altra atès que des de 1976 se celebraven cada quatre anys, però les circumstàncies també han canviat en les darreres dècades. Per una banda, la crisi econòmica que ha anat en augment els darrers anys, dificulta molt l'organització de congressos que basen el seu pressupost principalment en subvencions. En no ser un congrés especialitzat, les empreses farmacèutiques o relacionades amb la recerca en les ciències de la vida i de la salut, no hi veuen una "inversió" i molt poques estan disposades a donar-hi subvencions, ni tan sols en forma de beques d'inscripció, com fan en molts altres congressos (un metge va confiar-me fa uns anys, que gairebé mai havia pagat una inscripció a cap congrés; sempre hi havia algun laboratori farmacèutic disposat a fer-ho i de vegades fins i tot a cobrir les despeses de viatge si el congrés era fora de Barcelona). I les retallades en els pressupostos han fet que les institucions públiques hagin hagut de suprimir moltes subvencions.

Per altra banda, el fet que la medicina ja "parli" català des de fa temps, ha frenat la participació de molts possibles assistents a reunions com aquestes, especialment si cal pagar-les de la pròpia butxaca. Amb els pas dels anys, assistir als Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana va passar de ser un actitud reivindicativa a ser una actitud nostàlgica. Ja no cal lluitar per una medicina i una biologia en català; o potser això és el que creuen moltes persones. El cas és que, el nombre d'assistents en les darreres edicions del Congrés va anar minvant i el de 2012 no es va celebrar.

Hi ha un futur per als Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana? Potser podríem preguntar-nos si hi ha un futur per als congressos en general. La finalitat d'un congrés científic és proporcionar un marc de discussió a investigadors, estudiosos o professionals per tractar temes de la seva especialitat. Avui dia, això es pot fer, en temps real sense necessitat de viatjar. Els congressos podrien fer-se sense que els congressistes es moguessin de casa seva. De fet, ja hi ha moltes reunions científiques en què, quan alguna de les persones que hi ha de participar no es pot desplaçar, hi participa a distància. Com també es poden, sovint, seguir en directe per Internet les sessions plenàries de molts congressos i trobades. Em fa l'efecte que professionals de les ciències de la vida i de la salut de parla catalana n'hi ha ara molts més que no n'hi havia fa cent anys. Potser caldrà buscar un altre enfocament a aquestes trobades per tal que metges i biòlegs de llengua catalana tornin a sentir la necessitat de reunir-se per motius no estrictament científics.

La Fundació Alsina i Bofill

Alsina i Bofill (Col·legi Oficial de Metges de Barcelona)
Seguint un acord pres en l'Assemblea del Quinzè Congrés (Lleida, 1996), el 1997 es va constituir una Fundació que en el futur seria l'encarregada d'organitzar els congressos (com ho havia fet l'Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana abans de la Guerra), a més d'altres activitats relacionades amb la ciència i la llengua i la cultura catalanes. I es va decidir també que la fundació portés el nom d'Alsina i Bofill, com a homenatge al metge que va fer possible la represa dels Congressos i que va defensar des de molts fronts la llengua i la cultura catalanes. Després de la Guerra Civil, Alsina i Bofill va patir el que s'ha anomenat "l'exili interior", el que van patir les persones que van romandre en el país, sotmeses a un govern imposat que els era hostil i que les va represaliar per la seva fidelitat al país i a un govern elegit democràticament, i pel seu amor a una llengua i una cultura que es volien suprimir. Va ser expedientat i expulsat de la universitat, però no va voler allunyar-se del seu país i va seguir exercint el seu mestratge i la seva professió en altres àmbits, sense deixar de lluitar pels seus ideals. Havia col·laborat en la preparació del Diccionari de Medicina que abans de la guerra va dirigir Manuel Corachan, i en la dècada de 1980 va col·laborar en la preparació del Diccionari enciclopèdic de medicina, la primera edició del qual va publicar-se e 1990 (actualment es pot consultar en línia). Mentrestant, Alsina va participar en la redacció del Vocabulari mèdic, publicat per l'Acadèmia de Ciències Mèdiques el 1974, i en la dels Fulls lexicogràfics de la Comissió Coordinadora Lexicogràfica de Ciencies, que estava integrada per diverses institucions i pels "estudiants dels grups dinamitzadors del català a les Universitats de Barcelona".

Cent anys de medicina en català
Són nombroses les publicacions que han sorgit dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, potser arribin a les 10.000 pàgines; això, només considerant els Llibres de Ponències i els Llibres d'Actes dels Congressos. A més, hi ha també monografies dedicades a persones que hi van tenir un paper destacat i alguns altres llibres que hi tenen alguna relació. És la història de gairebé un segle de les ciències de la vida i de la salut catalanes --i en català--, que fins no fa molt estava dispersa i ara es troba reunida en una biblioteca virtual en el web de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Això ha estat possible gràcies a un projecte de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica, que va estar subvencionat per l'IEC i es va dur a terme entre els anys 2008 i 2011.

La cultura d'un país no inclou només les disciplines artístiques i les humanitats. La ciència, en totes les seves branques, i la tecnologia que en permet el seu avançament, formen també part de la cultura. La història de la Catalunya del segle XX no s'entén sense conèixer el paper que hi van tenir persones com ara Domènec Martí i Julià, August Pi Sunyer, Ramon Turró, l'esmentat Alsina i Bofill i més recentment, Josep Laporte o Oriol Casassas, per esmentar-ne només uns quants. A més,els CMBLC han comptat amb la col·laboració de persones destacades del que sí que es reconeix com a cultura. Per exemple, artistes com Andreu Alfaro o Manolo Boix n'han dissenyat logotips i pòsters. Cantants com Raimon o Maria del Mar Bonet han fet recitals per als congressistes. I han col·laborat amb els Congressos de les darreres èpoques l'escriptor Gabriel Janer Manila, els filòsofs Xavier Rubert de Ventós i Josep M. Terricabras, el semiòleg Sebastià Serrano, la demògrafa Anna Cabré

Recull de documents dels CMBLC:
Els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. És la biblioteca virtual on hi ha emmagatzemats tots els llibres dels CMBLC.  Des de la pàgina principal, amb una presentació de Ricard Guerrero, catedràtic emèrit de Microbiologia de la Universitat de Barcelona i president de la Fundació Alsina i Bofill, es pot accedir a centenars de documents. Cal reconèixer que és una mica difícil moure-s per aquesta web. Clicant damunt de "Congressos", s'obre una pàgina amb els logotips de cada Congrés, des d'on es va a les publicacions de cadascun. Però els articles no apareixen en el mateix ordre que es troben en els llibres, sinó en ordre alfabètic d'autors. És adequat per fer-hi cerques per autors o termes que apareguin en els títols dels articles, però no tant si es vol veure els articles ordenats com si es fullegés el llibre. Espero que en el futur se'n millori la presentació.

Potser també us interessarà:
- Josep Alsina i Bofill, amor a la professió, amor a la llengua, amor al país. Semblança biogràfica, per Ricard Guerrero. IEC, 2003
- Miquel A. Fargas i Roca i els nous horitzons. Semblança biogràfica del president del Primer CMBLC, per Oriol Casassas. IEC, 1999
- August Pi i Sunyer. Semblança biogràfica, per Josep Carreras i Barnés. IEC, 1998
- Ramon Turró, un modernista al laboratori. Semblança biogràfica, per Josep M. Camarasa. IEC, 1997
- Cent anys de medicina en català, per M. Piqueras. Ara, 29.12.2013
- Els Congressos de Metges de Llengua Catalana. Podem permetre una nova aturada? Enfocament de futur, per Jacint Corbella (2012 Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. 23
- Cent anys de medicina catalana (aquest blog, 08.07.2012)
- Oriol Casassas (1923-2012) (aquest blog, 11.12.2012). Record de la participació d'Oriol Casassas, pocs mesos abans de la seva mort, en un acte commemoratiu dels Congressos de Metges i Bi+olegs de Llengua Catalana.
- Primer Congreso de Médicos de la Lengua Catalana. Crònica de la darrera jornada del Congrés de 1913. La Vanguardia 26.06.1913, p. 3

divendres, 20 de desembre de 2013

Pinzellades d'hospital

Aquests dies torno a freqüentar l'Hospital Clínic com a acompanyant. Si tot va bé, podrem passar el Nadal a casa, però de moment torna a ser un anar i venir diverses vegades al dia. Dimarts, en les plantes d'urgències, els pacients havien d'esperar hores en els passadissos fins a poder ser duts a un box. I no és pas per negligència del personal; al contrari, feien tot el que podien i més per atendre tanta gent com els anava arribant. Però no tothom ho entén ni agraeix els esforços que fan. Un cop més he sentit comentaris del tipus "quan aquell home --o dona-- ha arrjbat, jo feia estona que esperava, i l'han entrat abans...", com si fossin a la plaça esperant per comprar. No s'adonen que, segons la primera valoració que es fa dels pacients, en la zona de triatge, es determina la prioritat en la intervenció mèdica.

No m'agrada haver d'anar a l'hospital, encara que no sigui per una necessitat meva personal, sinó pel que representa: que algun problema hi ha en la salut de qui hi va. Però confesso que, un cop hi sóc, m'agrada observar aquell ambient i no m'estranya que es facin tantes sèries de televisió sobre hospitals, perquè és un món on passa de tot i per on passa gent de tota mena. Urgències, a més, és com un altre món dins del món hospitalari. No sé de quantes hores és l'horari laboral del personal que hi treballa, però crec que haurien de fer una jornada més curta o treballar menys dies que el personal d'altres serveis, perquè el ritme que duen i la tensió han de ser esgotadors.

Aquesta setmana el Clínic devia estar saturat i això ha fet que alguns malalts hagin hagut d'esperar bastant en una zona d'urgències que en diuen l'edifici Helios, fins a tenir un llit en la planta que els corresponia. Això de dir-ne "edifici" sembla un eufemisme perquè des de l'exterior, l'Helios té l'aspecte d'estar fet amb contenidors posats un al costat de l'altre i l'escala metàl·lica per on els acompanyants dels pacients hi accedeixen des del pati sembla feta de mecano. Dins de l'Helios, però, hi ha tot el que cal per a la cura dels pacients, que és allò que importa, i el personal porta un ritme que deu ser tan esgotador com en les altres zones d'urgències. El problema és que allà els pacient segueixen en boxes, si bé disposen d'una cadira per a un acompanyant, cosa que no hi ha en les altres zones d'urgències.

És cert que cada box té unes cortinetes i quan cal estan corregudes, però no hi ha dispositius per ocultar el so i, encara que no vulguis, t'assabentes del que li passa al veí, a la persona que hi ha al davant o fins i tot a alguns que són més allunyats però que tenen una veu potent. Com la dona que no parava de parlar pel mòbil explicant que havien vingut a urgències perquè el nen va vomitar sang (em va estranyar que un nen fos allà i no en un servei de pediatria, fins que vaig saber que el "nen" deu tenir pel cap baix 20 o 25 anys). O aquell vellet que no ser com deu tenir els testicles, però una metgessa li preguntava si un dels dos l'havia tingut sempre com ara. O potser el cas més trist, el d'un home relativament jove --no crec que arribés al quaranta anys-- que va posar-se a cridar quan van dir-li que potser haurien d'amputar-li una cama a causa de la gangrena.

Les històries d'hospital solen ser tristes, però també n'hi ha de ben boniques, com alguna que ja he explicat aquí o una altra que he conegut aquesta tarda. En una planta del Clínic avui ha ingressat un home que venia d'una unitat de cura intensiva. A la mateixa planta, però en una altra habitació, hi ha ingressada la seva dona. No és una casualitat que tots dos siguin a l'hospital els mateixos dies. Ell necessitava un fetge per poder seguir vivint i la seva dona li ha donat un tros del seu. Ara tots dos estan recuperant-se de les respectives operacions.

Aquesta història m'ha recordat una pel·lícula del 2007, Lo mejor de mí, en què la protagonista dóna un tros del seu fetge al seu company. Una pel·lícula que em sembla que era l'opera prima de la seva directora, que va tractar molt bé el tema de la malaltia i va saber eludir sentimentalismes. Em sembla recordar --però no hi posaria la mà al foc-- que aquella parella al final no seguia junta. Espero que aquest no sigui el final de la parella que aquests dies comparteix planta en el Clínic. Tant de bo que, al contrari que en la ficció del cinema, compartir un òrgan els uneixi encara més.



Entrades relacionades:
- L'hospital, un món petit (aquest blog, 06.10.2013)
- Aquest petit múscul vermell (aquest blog, 11.07.2013). Un cas també de trasplantament, però amb la tristesa de pensar que el donant no podia compartir l'alegria de qui recobrava la salut gràcies al seu cor.
- On és el pintor? (aquest blog, 03.07.2013) Us heu fixat que en els hospitals gairebé sempre estan pintant alguna cosa? 
- La vida en un hospital (aquest blog, 02.07.2013)
- Hi pot haver retallades, però... (aquest bloc, 28.04.2013)

dilluns, 16 de desembre de 2013

Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley

"Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley." Així comença Rebecca, novel·la escrita per Daphne du Maurier (1907-1989). La frase, però és més recordada per l'actriu que la pronunciava en la versió cinematogràfica que en va fer Alfred Hitchcok. Si més no, quan avui he llegit que havia mort Joan Fontaine, m'han vingut a la memòria aquestes paraules, amb què també començava el film.

A Rebecca, Joan Fontaine va interpretar un personatge del qual no se sap el nom. És la segona esposa de Maximiliam De Winter i al llarg de la novel·la ningú l'anomena mai pel seu nom. És simplement la "Sra. De Winter"; la segona, perquè la primera Sra. De Winter va ser Rebecca. I si el personatge interpretat per Joan Fontaine no tenia nom, l'altra protagonista del film, Rebecca, no té actriu que la interpreti, malgrat que en ella es basi tot l'argument .

Rebecca, que és morta, és sempre present en aquella mansió --Manderley-- i en la ment de les persones que hi viuen. La seva història és una mica recargolada i més pròpia d'una novel·la de Charlotte Brönte (en algunes coses recorda Jane Eyre) o d'alguna altra autora del segle XIX que no pas d'un llibre publicat el 1938. Però la recordo molt ben escrita i d'aquelles que t'atrapa la seva lectura. De fet, és un llibre que ha esdevingut clàssic i se'n segueixen fent edicions.

Quan vaig llegir la novel·la, ja havia vist la pel·lícula i vaig agafar el llibre de la biblioteca de l'Institut Britànic amb una mica de prevenció. Però em va agradar i em va semblar que no hi havia diferències --o si n'hi havia eren mínimes-- entre el llibre i el film. O si més no, amb allò que jo recordava de la Rebecca de Hitchcock.

Joan Fontaine (1917-2013) era el nom professional de Joan de Beauvoir de Havilland. Era germana d'Olivia de Havilland (1916-), també actriu. Segons la Viquipedia, Joan va canviar-se el nom perquè la mare, que preferia Olivia, no va voler que Joan fes servir el cognom familar. De fet, sembla que, per aquesta preferència de la mare, les dues germanes no van mantenir una relació massa cordial. Quan les dues van ser seleccionades per a l'Oscar a la millor actriu de 1941 (Olivia de Havilland per Hold Back the Dawn, que a España va titular-se Si no amaneciera, i Joan Fontaine per Suspicion, que a España va titular-se Sospecha), va ser la més jove, Joan, qui se'l va endur. Cinc anys més tard, Olivia va rebre l'estaueta de l'Academia pel seu paper en el film To Each His Own (La vida íntima de Jody Norris en la versió doblada al català per a TV3).

Llegir la filmografia de les dues germanes m'ha fet recordar pel·lícules vistes fa molts anys. Recordo molt bé quan vaig veure Si no amaneciera al cinema Roxy, a la plaça Lesseps, perquè hi vaig anar amb una amiga meva i la seva mare. Era per a majors de setze anys i nosaltres en teníem 14, però les dues havíem fet una bona estirada i podíem passar per més grans. Tot i que els cinemes que no eren d'estrena acostumaven a fer la vista grossa sobre l'edat mínima per veure les pel·lícules, el Roxy era bastant estricte. La mare de la meva amiga ens va dir que calculéssim l'any en què hauríem nascut si tinguéssim setze anys; de vegades, el porter del Roxy, si sospitava que alguna noia que volia entrar a veure un film no autoritzat no tenia encara l'edat, li preguntava "quin any vas néixer?"

Tant Rebecca, com Si no amaneciera són dues pel·lícules que formen ja part de la història del cinema. Sense ocupar llocs destacats en els rànquings de films del segle XX, crec que val la penar veure-les i recordar-les.

Sobre pel·licules basades en la literatura i comentades en aquest bloc:
- Les nits blanques (05.11.2011), de Luchino Visconti i basada en una novel·la curta de Dostoievski.
- Cal que tot canviï perquè no canviï res? (05.06.2011) Sobre Il Gattopardo, també de Visconti, a partir de la novella de  Giuseppe Tomasi di Lampedusa,
- My Fair Lady i Pigmalió (23.01.2011) Adaptació cinematogràfica que George Cukor va fer de l'obra de teatre de Bernard Shaw.
- Caos calmo, el llibre (06.12.2008) Sobre el que pensa Sandro Veronesi de l'adaptació al cinema de la seva novel·la.

dimecres, 11 de desembre de 2013

Rita Levi Montalcini ja té segell

M'ha arribat d'Itàlia; m'ho envien la Imma i el Costas des de Bolonya. És el segell que el correus italià ha dedicat a Rita Levi Montalcini (1909-2012). Ve en una bonica carpeta que conté també una postal (vegeu-la aquí avall) i un sobre del primer dia, i amb la imatge de la científica italiana reproduïda en la tapa de la carpeta.


El franqueig del sobre on anava la carpeta del segell duia també segells  de Rita Levi Montalcini i quan me l'ha donat el carter (ha pujat a casa perquè venia certificat i he hagut de signar) m'ha dit: "Si ha de tirar els segells, me'ls podria guardar, si us plau?" I és que feia patxoca, aquell sobre amb tantes Rites al damunt (em sembla que hi duia 15 segells). Jo no sabia que a l'interior em trobaria aquella carpeta tan bonica i li he dit que precisament allò que m'enviaven eren els segells. Potser si el veig algun dia n'hi donaré un o dos dels que hi havia al damunt del sobre.



És una llàstima que com més va menys segells es facin servir. I no únicament perquè s'enviï menys correu postal, sinó també perquè bona part del correu que s'envia va amb franqueig concertat o amb segells d'aquells que van a tires i que a l'oficina de correus hi imprimeixen el valor que correspongui. Jo no en col·lecciono, però en tinc alguns de guardats. I m'agraden; un segell de correus ens explica moltes coses.

Potser us interessarà:
- Rita Levi Montalcini, 100 anys (aquest blog, 07.04.2009). Sobre aquesta científica, amb motiu del seu centenari.
- Rita Levi Montalcini i l'as a la màniga (aquest blog, 31.12.2012). Comentaris sobre l llibre que va dedicar a la vellesa i les maneres que té el nostre organisme de contrarestar el deteriorament del cervell que es produeix amb l'edat.
- Segell de Joan Oró (aquest blog, 02.06.2008). El 2008 Correus va emetre un segell dedicat a Joan Oró. En la presentació, van obsequiar les persones assitents amb un sobre amb el matasegells del primer dia on, en comptes de la cara de Joan Oró, hi havia la d'un altre científic
- Segell de Joan Oró: sobre primer dia? (aquest blog, 10.08.2008). Correus va retirar el sobre original i en va fer un altre amb la cara real de Joan Oró. Va sortir quan ja feia setmanes que el segell era als estancs, però en el sobre hi posava: "Primer Día de Circulación"

dimarts, 10 de desembre de 2013

Ara ho començo a entendre

Sempre dic que, de política, no hi entenc gaire, per no dir gens. Però em sembla que ja començo a aprendre'n les beceroles. Analitzant el que estan fent els partits polítics els darrers anys he arribat a esbrinar alguns principis en què es basa la política actual:
a) Un partit polític és com uns secta religiosa; no es pot criticar el líder i les seves decisions. Si algú ho fa, li diuen que hi sobra, en el partit.
b) Per ser un bon polític o política, cal tenir molt mala memòria i oblidar el que es va dir fa uns quants anys per poder dir ara el contrari sense tenir cap problema de consciència.
c) Cal estar convençuts que el poble també té mala memòria i no recordarà que allò que ara es diu contradiu allò que es va dir fa un temps.
d) Cal tenir molt present que el principal objectiu de l'oposició és sempre criticar qui és al front del Govern, ja sigui municipal, autonòmic o estatal. Convé doncs que els membres d'un partit a l'oposició compleixin els principis b i c. I que tinguin una ceguesa parcial que els impedeixi veure les coses bones que hagi fet qui mana (suposant que n'hagi fet alguna).
e) Cal tenir en compte que, quan hi ha un canvi al front d'un Govern, convé carregar-se tot o gran part del que havia fet l'anterior.
f) Cal tenir la possibilitat de canviar de xip quan s'és fora de l'espai de debat o d'unes càmeres de televisió o micròfon i ser capaços d'anar a petar la xerrada o compartir una estona en el bar, fins i tot fent broma, amb persones a qui, una estona abans, se li han dedicat crítiques ferotges o fins i tot insults. (L'odi a mort permanent és cosa dels militants de base dels partits.)
Hi ha encara altres principis que han de complir-se per poder triomfar en el món de la política, com ara veure la brossa als ulls dels rivals i no veure la biga en els ull d'un mateix o tenir complex de pontífex i creure's infal·lible. Però si teniu en compte els sis esmentats en la llista, podreu arribar molt lluny.

dilluns, 9 de desembre de 2013

"Serà quan comencin a daurar-se les fulles": el llibre

Avui m'han fet un regal que n'ha fet molta il·lusió rebre; un exemplar del llibre Serà quan comencin a daurar-se les fulles, de Pere Oliva, alter ego del polític Joan Reventós. És un llibre que vaig comprar fa anys i em va agradar molt, però que vaig perdre quan el vaig deixar i no me'l van tornar. Cada any el recordo quan veig els arbres canviar de color a la tardor  i enguany li vaig dedicar una entrada en aquest blog.

Doncs bé, després de tants anys, torno a tenir el llibre! No pas perquè me l'hagi tornat la persona a qui el vaig prestar, sinó perquè me l'ha regalat Laia Reventós, filla de Joan Reventós. La Laia va anar a parar al meu blog i en saber el meu interès pel llibre de poemes del seu pare, me'n va oferir un exemplar. Aquest matí ens hem trobat i m'ha obsequiat amb el llibre que jo recordava amb enyor.

De tornada a a casa he començar a fullejar-lo i he rellegit el pròleg, de Carles Barral. Ara que conec la personalitat de l'autor, he copsat en el pròleg algunes coses que la primera vegada em van passar desapercebudes. Per exemple, quan Barral comenta una secció del llibre anomenada "Temps de presó", diu que "és una fuga temàtica probablement determinada per la biografia real de l'autor".

El poema que dóna nom al llibre comença així:
Serà quan comencin a daurar-se les fulles
o caiguin cremats els pàmpols de les vinyes,
que diràs i els mots esdevindran, poema o pregària.
Quina basarda si els homes es giren per mirar enrera!

La Laia m'ha regalat també un altre llibre de poemes de Pere Oliva/Joan Reventós: Els àngels no saben vetllar els morts. En relació a aquest recull, el crític de l'edició brasilera va dir que l'autor era un dels més grans poetes de la mort del segle XXI. El poema que clou aquest llibre té un títol que fa recordar l'anterior: "Serà quan la meva mort arribi" i comença així:
Serà quan, en el silenci, em cridi pel meu nom.
preguntant si pot haver-hi un altre silenci
més profund i pur del que tindré a l'entorn.
Serà quan em senti envaït per l'apatia
desesperançada, dolguda melangia,
que desgrana la impossible companyia.
Aquest llibre de poemes sobre la mort inclou un pròleg del mateix Reventós. Són unes reflexions sobre la percepció de la mort que es comença a tenir quan la persona ja es va apropant a la fi de la vida. En destaco aquest paràgraf:
La por de la mort, la por bàsica, la por profunda, neix de la contradicció de saber que s'ha viscut un passat (del qual el present en forma part) i no tenir cap certesa si es viurà en un futur. Quan es pren consciència que perdrem el que coneixem, guanya força el refús envers l'inconegut, allò que és fosc, que en cap cas es segur. Es desitja continuïtat perquè només es pensa en termes de temps.
Agraeixo Laia Reventós que em permeti gaudir de nou amb els versos de Pere Oliva.

Potser us interessarà:
- "Serà quan comencin a daurar-se les fulles" o l'alter ego de Joan Reventós (aquest blog, 22.09.2013)

diumenge, 8 de desembre de 2013

La noia del bus

Quan en moc en transport públic, m'agrada observar la gent i imaginar quines històries hi deu haver al darrere de les persones que comparteixen amb mi aquell espai. Fa un parell de dies no vaig haver de forçar gaire la imaginació, perquè la persona que seia al meu costat em va explicar ella mateixa la seva història (reconec que jo hi vaig posar una mica de la meva part i li vaig fer algunes preguntes).

Va pujar a l'autobús 59 a la parada on jo l'agafo habitualment. Era una dona jove, no crec que tingués més de 35 anys i la seva fesomia denotava el seu origen sud-americà; podria haver estat la protagonista d'una pel·lícula de Claudia Llosa, la noia de Madeiunsa o la de La teta asustada. En un cotxet duia un bebè i, un cop dalt de l'autobús, va "aparcar" el cotxet, i amb la criatura a braç, va seure al seient del meu costat. Discretament, va obrir-se la brusa i va començar a alletar la criatura. Se'm va acudir preguntar-li quant de temps tenia el bebè i em va dir que acabava de fer el mes. Em semblava molt gran per a un mes --ella era més aviat menuda-- i va explicar-me que era perquè, durant l'embaràs, ella havia tingut diabetis "estacional" i que els metges van dir-li que això causava que el fetus creixés més del normal.

Vaig fer-li alguna altra pregunta: d'on era, com és deia el bebè (es diu Isaías), si tenia més fills, si feia temps que era Barcelona... No li vaig preguntar com es deia ella, però l'anomenaré Maria (el meu avi patern deia que totes les dones eren Maries, que a qualsevol nom de dona li podies posar davant el 'Maria'.). Després, ja no vaig haver de fer gaire preguntes, ella em va anar explicant la seva història. L'Isaías és el seu cinquè fill; els altres tenen 15, 14, 9 i 8 anys, i són amb el pare a Cochabamba, a Bolívia. La Maria va venir a Barcelona quan estava embarassada de tres mesos. Volia treballar fins que estigués de sis mesos i aleshores tornar a Cochabamba, però l'embaràs es va complicar i els metges van prohibir-li viatjar. Van dir-li que l'úter podia "explotar-li" si viatjava en avió. Era un embaràs de risc i ja van avisar-la que el part hauria de ser per cesària, cosa que no la va agafar de nou, perquè els altres quatre fills que té també van néixer per cesària. Als metges els va costar de creure que la Maria hagués tingut quatre fills per cesària i que encara s'hagués arriscat a un cinquè embaràs; van explicar-li que aquí, quan una dona té el tercer embaràs per cesària, li fan una lligadura de trompes perquè una nova operació pot ser un gran perill per a la mare; i si la dona no accepta, li fan signar un document en què reconegui que és voluntat seva no sometre's a la lligadura (això em va explicar).

El dia abans d'anar a l'hospital a tenir el fill, la Maria va parlar amb la família i es va acomiadar de la mainada com si fos l'última vegada que parlaven; els va demanar que fossin obedients i que estudiessin molt per progressar a la vida. Ella i l'Isaías se'n van sortir, però diu que van ser uns dies molt dolents; estava molt feble i sense ningú de la família. El nadó, tan bon punt li van dur i va sentir el contacte de la mare, va buscar el seu pit i va començar a mamar. Però ella no tenia forces per a res. Quan la infermera va dir-li que es dutxés, no podia ni aixecar el braç per aguantar enlaire la carxofa de la dutxa; es va tirar només una mica d'aigua per sobre.

El dia que vam coincidir a l'autobús, la Maria anava al consolat de Bolívia per fer el passaport a l'Isaias per poder tornar amb ell a Cochabamba. Van dir-li que abans del mes no li podien fer perquè les empremtes dactilars són "demasiado tiernas". Vaig preguntar-li si ja passarien el Nadal amb la resta de la família, però diu que no podrà ser, que triguen molt a lliurar els passaports i que fins al gener no podran marxar. Es mor de ganes de veure els altres seus fills; està molt amoïnada pel noi gran --el de quinze anys-- que ha patit molt per l'absència de la mare i per saber que ella no estava bé de salut: Diu que ha perdut el curs i el febrer, quan comenci el proper curs escolar haurà de repetir. Que el seu marit li explica que el noi està molt apàtic i que es passa el dia tancat en el seu dormitori. El marit li diu enfadat i ella li demana que tingui paciència amb el noi, que està segura que no s'ha pogut concentrar en l'estudi preocupat pel que li pogués passar a la mare a Barcelona.

Estic acostumada que en els vagons de metro sovint entrin persones que van pregonant les seves desgràcies i les de la seva família; allò de "tengo cinco hijos y no tengo comida para darles...",  "mi mujer está enferma y yo estoy sin trabajo...", "triste es pedir, pero más triste es robar..." per acabar demanant almoina. Sempre tinc el dubte si aquelles històries són de debò o és una lletania inventada per fer pena. Estic segura que la Maria no em va explicar tot allò per fer-me pena. Malgrat els seus problemes, no semblava angoixada i contemplava l'Isaías dolçament mentre ell anava xuclant-li el pit. Quan em va dir que aquí no tenia ningú, vaig dir-li "Sí, tienes a Isaías contigo" i va somriure. I és que la Maria, malgrat tots els seus problemes, creu que ha tingut sort, perquè a Barcelona ha trobat gent que, sense conèixer-la l'ha ajudada. A la parròquia de Santa Tecla li van proporcionar tota la robeta per al nen, i gairebé cada dia hi va a dinar, que tenen obert un menjador on ofereixen un àpat calent a persones necessitades.

Vaig baixar de l'autobús abans que ho fessin la Maria i l'Isaías. Vaig desitjar-li molta sort i que aviat ella i l'Isaías puguin reunir-se amb la resta de la família. I mentre caminava pel carrer Aragó anava reflexionant i pensant que de vegades m'angoixo per coses que no tenen massa importància o que potser no la tenen gens mentre aquella noia, amb qui la vida no ha estat gens generosa, no parla amb amargor ni rancúnia. Al contrari, creu que ha tingut sort pels ajuts que ha anat trobant a Barcelona i suposo que deu pensar que "Dios aprieta pero no mata" (en el seu relat va esmentar algunes vegades Déu), tot i que de vegades déu ni do amb quina força prem.

També vaig recordar els versos que Joana Raspall --que havia mort el dia abans-- va escriure sobre el destí de les persones pel fet d'haver nascut en un lloc o un altre:

Podries
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...
Un altre país
fora casa teva,
i diries 'sí'
en una altra llengua.
T'hauries criat
d'una altra manera
més bona potser,
potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega...
Tindries amics
i jocs d'una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries... podries...
Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d'ell
podria ser teva.