El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 24 d’octubre de 2013

De qui és el coneixement científic? De moment, d'unes quantes editorials multinacionals


La ciència, negoci per a les editorials científiques

Quan escric alguna entrada sobre un tema de ciència en aquest blog, acostumo a buscar-ne la informació en les fonts primàries: els articles científics que descriuen una troballa o que integren dades per generar nou coneixement. Avui dia, gràcies a Internet, es possible consultar pràcticament totes les revistes científiques que es publiquen al món. Moltes vegades, però, em trobo que només puc llegir el resum de l'article i, si vull veure'l sencer, he de comprar-lo. En el cas que he reproduït aquí al costat, hauria hagut de pagar 34,95 euros. Alguns són una mica més barats, però gairebé sempre per damunt dels 30 euros, i n'hi ha que poden costar gairebé 50 euros.

¿Potser els autors d'aquests articles cobren alguna comissió com a drets d'autor? Doncs no, els autors no reben ni cinc per les lectures o descàrregues dels seus articles com tampoc no van rebre res quan la revista va acceptar el seu original per ser publicat. De vegades, fins i tot han hagut de pagar un tant per pàgina publicada (page charges, en diuen) i un càrrec extra, si hi ha alguna il·lustració en color. I és molt probable que hagin hagut de cedir els drets de reproducció (el copyright) a l'editorial.

Per assegurar-se que el treball de recerca descrit és rigorós, tant pel que fa al plantejament com al seu desenvolupament i interpretació dels resultats, les editorials científiques envien els originals rebuts per publicar a altres persones que treballen en el mateix camp que els autors perquè l'avaluïn i facin un informe en què indiquin si el treball és correcte i adequat per ser publicat. La revisió no és una tasca que es faci en uns minuts; de vegades pot costar hores comprovar la correcció de l'experiment, la coherència de les dades i la interpretació dels resultats. I després cal escriure'n un informe. Doncs bé, aquest és un treball que, llevat de molt poques excepcions (poderoses revistes mèdiques), els revisors fan sense rebre cap altra recompensa que les gràcies per part de l'editorial.

L'editorial ajunta uns quants articles que han estat avaluats positivament pels revisors i publica un número d'una revista, que sol distribuir-se per subscripció. No fa encara dues dècades, les revistes van veure la possibilitat d'augmentar la seva difusió si es publicaven també per Internet. Ara pràcticament totes les revistes tradicionals, publicades en paper, tenen també la seva versió digital a Internet. (A part, n'hi ha que només es publiquen a Internet.) Moltes tenen en el seus webs una versió en html dels articles publicats i també hi pengen els pdf que reprodueixen exactament les pàgines de la revista impresa. De vegades, inclouen també material complementari que no ha tingut cabuda en la versió impresa de l'article, com ara reculls voluminosos de dades que ocuparien massa espai en el paper.

Normalment, el personal investigador d'una universitat o centre de recerca té accés a gran quantitat de revistes científiques publicades a la xarxa. Però això no és perquè l'accés sigui gratuït, sinó perquè la seva institució està pagant la subscripció a aquelles publicacions; una subscripció institucional, molt més cara que una subscripció individual, perquè les revistes puguin ser llegides per moltes persones. A més, moltes editorials ofereixen les subscripcions en "paquets": moltes revistes per un preu que, si haguessin de pagar individualment, sortirien molt més cares. Però aquesta "oferta" pot ser enganyosa, perquè una biblioteca potser en tindria prou amb menys revistes i tot i que el preu individual fos més car, podria ser que hagués de pagar menys que amb el paquet obligatori.

Si jo o qualsevol altra persona que no pertanyi a una institució que estigui subscrita a la revista o que no tingui una subscripció individual vol llegir-ne un article, haurà de pagar per un document que els autors han hagut de donar gratis --o moltes vegades pagant-- i que uns revisors han avaluat també sense cobrar. Un article, a més, amb el qual l'editorial ja ha fet negoci perquè l'ha publicat en una revista impresa que ha venut per subscripció. L'investigador paga --o regala-- perquè algú publiqui el producte del seu treball --l'article que descriu un treball de recerca que en molts casos ha estat subvencionat amb diners públics-- i qui n'obté el principal benefici econòmic és una editorial, normalment privada (les principals revistes científiques estan publicades per empreses privades). O sigui, que la primera matèria per al negoci de l'editorial l'han pagada gairebé sempre diners públics. És una situació una mica kafkiana, amb la qual molta gent no està d'acord.

El naixement i desenvolupament de l'accés obert

Logotip de l'accés obert
El desembre de 2001 es va celebrar a Budapest una reunió de persones que eren favorables a la difusió, sense restriccions, del coneixement científic, especialment mitjançant la distribució gratuïta dels articles en què es publica la recerca. Resultat d'aquella reunió va ser l'anomenada Iniciativa d'Accés Obert de Budapest (Budapest Open Access Intiative), que es va fer pública el febrer de 2002 i que comença així:
La convergència d'una vella tradició i d'una nova tecnologia han fet possible l'aparició d'un bé públic sense precedents. La vella tradició és la voluntat dels científics i erudits de publicar els fruits del seu treball en revistes científiques sense rebre'n cap compensació econòmica, només pel bé de la recerca i del coneixement. La nova tecnologia és Internet. El benefici públic que tradició i tecnologia fan possible és la distribució electrònica per tot el món dels articles publicats en revistes científiques que compten amb revisió per experts (peer review), de manera gratuïta i sense restriccions per a científics, erudits, estudiants i altres ments curioses.
Des d'aleshores, el terme open access (accés obert) identifica la literatura científica que està disponible per a tothom, sense cap cost, a Internet. La persona que en té el copyright (normalment l'autor) autoritza la lectura, descàrrega i distribució dels articles, i també la possibilitat de fer-hi cerques i de posar enllaços a tot el seu contingut, com també la utilització i conversió de les seves dades o el seu ús per a qualsevol finalitat que sigui legal. L'única condició que s'hi posa és que es reconegui i citi l'autoria del treball original i que la distribució es faci en els mateixos termes.

Des de 2002, moltes revistes s'han adherit a aquesta iniciativa i ho han fet de diverses maneres, des de les que posen els articles en accés obert sense cap restricció tan bon punt es publiquen a Internet, fins a les que únicament permeten l'accés obert als articles si els seus autors paguen una quantitat determinada perquè es faci així. Enmig d'aquests extrems, hi ha moltes possibilitats: accés obert després dels sis mesos, l'any o més temps de la publicació dels articles; lectura gratuíta però restriccions al seu ús posterior, permís perquè els autors publiquin els articles lliurement també en el seu web o en un web especial de la seva institució (els anomenats repositoris), i que aquests articles siguin la mateixa versió final publicada per la revista o una versió anterior (un preprint), etc.

La Setmana Internacional de l'Accés Obert

Des de fa alguns anys se celebra la Setmana Internacional de l'Accés Obert, que té com a finalitat difondre aquesta iniciativa i fer que la comunitat científica --persones i institucions-- prenguin consciència dels beneficis que l'accés obert a la producció científica i al patrimoni digital pot reportar a la societat. La 6a edició de la Setmana se celebra del 21 al 27 d'octubre de 2013.

Malgrat el gran impacte que l'accés obert sense cap restricció podria tenir en la difusió del coneixement i també en l'economia, no he sentit parlar d'aquesta celebració en els mitjans. De fet, ni tan sols en fòrums on sovint es debat sobre ciència, com és la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica. I no és pas perquè no s'hagin organitzat activitats, principalment a través de biblioteques universitàries. La Universitat de Barcelona, la Universitat Jaume I, la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, són algunes de les universitats que han programat activitats per a la Setmana. I altres centres també s'hi han unit.

Tot desmuntant mites sobre l'accés obert

Ignasi Labastida a l'IDIBAPS
Dimarts vaig assistir, a l'IDIBAPS (Institut d'Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer), a una d'aquestes activitats, la conferència-col·loqui "Recerca en obert: Mites, incerteses i realitats", amb Ignasi Labastida, cap de l'Oficina de Difusió del Coneixement CRAI-UB. Labastida va ser l'impulsor del projecte Creative Commons a Espanya a través de la Universitat de Barcelona, que el 2003 buscava un sistema per publicar materials docent que pogués ser consultat i, si esqueia, també reutlititzat.

A l'IDIBAPS, després d'una introducció a l'accés obert, Labastida va desmuntar alguns mites difosos per persones i entitats que s'oposen la difusió en obert de la recerca. Aquests mites són:
  • Un article que s'hagi publicat en una revista que en tingui el copyright no es pot arxivar en un repositori al qual pugui accedir tothom. Les coses no són així. De cada deu revistes, nou permeten l'autoarxiu dels articles als seus autors, tot i que sovint amb condicions que poden variar, com ara un temps d'embargament de l'article (sis mesos, un any, etc.) abans de posar-lo disponible per a tothom.
  • Ningú no demana als investigadors que dipositin els seus articles en repositoris on es puguin consultar. En realitat, moltes institucions que subvencionen la recerca exigeixen que tothom pugui tenir accés als articles que publiquin els resultats del treball subvencionat. I la Ley de la Ciencia espanyola de 2011, conté un article (el 37) dedicat a la difusió en accés obert.
  • Els articles publicats en revistes en accés obert no passen per un procés de revisió. Aquesta afirmació se sol fer perquè, amb la publicació electrònica, que estalvia les despeses d'impressió, enquadernació i distribució, hi ha hagut un allau d'intrusisme per part de persones que han vist un negoci en la publicació científica perquè demanen als autors que paguin per poder tenir els seus articles en accés obert. Però la revisió per experts no té res a veure amb el fet que la revista es publiqui en accés obert o no i les revistes serioses totes inclouen a revisió en el procés d'edició.
  • Les revistes que es publiquen en accés obert no es troben indexades en les principals bases de dades. Que una revista s'inclogui o no en una base de dades no depèn del fet que es publiqui en accés obert. Hi ha uns requisits mínims de qualitat que han de complir i les publicacions que superen l'avaluació hi són incloses.
  • L'autor ha de pagar per publicar en una revista d'accés obert. És cert que, si qui consulta i descarrega els articles no ha de pagar per fer-ho, les despeses dedició han de sortir d'algun lloc. Però hi ha moltes possibilitats que permeten cobrir aquestes despeses sense que els autors ho hagin de fer de la seva butxaca. Com més va, més universitats i centres de recerca dediquen una partida pressupostària a les despeses generades per la publicació en accés obert. I hi ha institucions que subvencionen la recerca que destinen uns fons específics a la publicació del resultat de la recerca.
En el col·loqui es van suggerir accions que el personal investigador i les institucions podrien emprendre per eliminar les barreres a la difusió de la producció científica i per superar el domini de les grans multinacionals de l'edició científica. Per exemple, els investigadors podrien negar-se a fer de revisors per a revistes que no adoptin l'accés obert i podrien enviar els seus articles únicament a revistes que els publiquessin també en accés obert. Pel que fa a les institucions, Labastida va referir-se al CERN, on estan pensant cancel·lar totes les subscripcions a revistes de física i demanar als països que participen d'aquella entitat que aportin els diners necessaris per publicar en accés obert. això representaria un estalvi i tothom, des de qualsevol lloc del món, podria accedir als articles fruits de la recerca feta al CERN. També va esmentar el rector d'una universitat belga, que volia cancel·lar totes les subscripcions institucionals a revistes científiques. Què passaria si moltes universitats prenguessin la mateixa decisió?

Reflexions finals

Un treball de recerca no està acabat amb l'obtenció dels resultats d'un o més experiments o amb la integració i anàlisi de dades que ja existien per generar nou coneixement. El pas següent és comunicar i difondre el resultat de la recerca. I això es fa principalment a través de les revistes científiques. Deixar que aquestes publicacions segueixin en mans d'editorials que en limiten la difusió és segrestar el coneixement i això, una societat democràtica no ho hauria de permetre.

Potser us interessarà:
- Open access. A turning point in scientific publication, per R. Guerrero i M. Piqueras. International Microbiology (2004) 7:157-161
- L'article científic: per què serveix? (aquest blog, 10.11.2012)
- Com fer un resum (aquest blog, 05.09.2012) El resum és la tarja de presentació d'un article. De la impressió que causi en qui el llegeixi dependrà que llegeixi la resta de l'article.

dissabte, 19 d’octubre de 2013

Hi va haver UNA Claudel: Camille

Camille Claudel als 20 anys
Quan vaig estudiar literatura francesa, vaig aprendre que hi havia hagut un poeta i dramaturg anomenat Paul Claudel. Però quan vaig estudiar història de l'art, ni els llibres de text ni els professors que vaig tenir em van esmentar l'existència d'una gran artista, germana d'aquell poeta: l'escultora Camille Claudel (1864-1943). Com tampoc l'esmentava la història de l'art en no-sé-quants volums de Salvat que vaig col·leccionar per fascicles fa molts anys.

Va ser la meva filla Elena qui em va parlar per primer cop de Camille Claudel, a la tornada d'un viatge a París amb l'escola. Havien visitat el Museu Rodin i allà va descobrir l'obra d'aquesta artista. En va quedar fascinada. Alguns anys després es va publicar la traducció al castellà d'una biografia seva i l'hi vaig regalar. I quan en vaig tenir l'oportunitat, jo també vaig visitar el Museu Rodin de París. I com l'Elena, vaig quedar fascinada per la seva obra, que em va agradar més que la de Rodin.

Avui fa setanta anys que va morir Camille Claudel, el 19 d'octubre de 1943. Els darrers trenta anys de la seva vida va passar-los en un manicomi, on la va fer recloure la seva família; van enviar a buscar-la uns infermers, que la van treure de casa immobilitzada dins d'una camisa de força. Alguns diaris van denunciar aquell "segrest legal" que havia organitzat la família de Camille per desempallegar-se d'ella. Sembla cert que Camille patia un desequilibri psíquic, però justificava això que la tinguessin tancada en un manicomi la resta de la seva vida?

La presència d'obres de Camille Claudel en el Museu Rodin, no és un fet casual. De de ben joveneta, Camille tenia ja una gran afició i dots per a l'escultura i a París va estudiar primer amb Alfred Boucher. però quan el seu mestre es va traslladar a Roma, Auguste Rodin el va substituir en la classe d'escultura per a noies a la qual assistia Camille.

Rodin va adonar-se de seguida de les grans dots artístiques de Camille i va iniciar amb ella una relació professional i personal que duraria deu anys. Professionalment van ser deu anys molt fructífers per a ambdós, amb influències mútues i sembla ser que fins i tot van treballar conjuntament en alguna obra  (El Bes). Quant a la seva relació personal, va ser molt complicada. Rodin, vint-i-quatre anys més gran que Camille, era un home promiscu que tenia una amant "oficial", Rose Beuret, antiga model seva. Va sentir-se també atret per Camille, però mai no va deixar Rose Beuret (de fet, s'hi va casar alguns anys abans de morir). Va ser Camille qui va decidir posar fi a la relació íntima. Després se'n va allunyar també professionalment; la tutel·la del seu mestre era massa aclaparadora i no li havia permès demostrar la seva pròpia creativitat. A més, volia que el món deixés de veure-la com la deixebla o l'ajudant de Rodin.

En aquesta nova etapa, Camille se centra en temes nous; les seves obres són intimistes, capta moments de la vida quotidiana, usa nous materials... En un repte a la moral sexista que impera també en el món de l'art, no dubta a representar el cos nu en les seves obres. Després, la foscor. Els fantasmes omplen el seu cervell. Segueix treballant durant uns anys, però destrueix les seves obres.

En una carta escrita a un amic artista quan era al manicomi, li diu:
Tot el que m'ha passat és més que una novel·la, és una epopeia, la Il·liada i l'Odissea juntes i caldria un Homer per narrar-la. No em posaré a fer-ho pas avui i no vull entristir-vos. Em trobo en un pou sense fons. Visc en un món tan curiós, tan estrany... Del somni que va ser la meva vida, n'és un malson.
La periodista i realitzadora Carme Puche, també admiradora de l'obra de Camille Claudel i impressionada per la tràgica fi que va fer l'artista, va filmar Camille, un curtmetratge dedicat a aquesta última fase de la vida de l'artista. En el festival de cinema de Sitges aquest film va rebre el premi al millor guió en la categoria d'autors novells. Mercè Montalà, l'actriu que interpreta a Camille, va rebre també un premi en el festival Madrid International Film Festival.

L'esmentat curtmetratge va rodar-se en català, però ha estat doblat a diverses llengües. En el web Filmin se'n pot veure la versió en castellà.

dijous, 10 d’octubre de 2013

La senyora del gosset

Ara ja sabem com es diu, però durant anys, li dèiem "la senyora del gosset" i quan a casa parlem d'ella, seguim anomenant-la així. És una dona que viu al nostre bloc, en una altra escala. Ella i el seu marit venien fruita i verdura en el mercat que hi ha prop de casa. El marit va morir i ella es va jubilar (o potser es van jubilar els dos i el marit va morir després, no ho recordo). Durant anys, la vèiem passar per davant de casa amb un gosset. Al matí, al migdia, a la tarda... No sé si deu haver algun gosset que hagi passejat tant com aquell. Era ja vellet, se li notava per la manera com caminava.

Tot i que ningú mai no ens ha presentat i no sabíem els nostres noms, després de tants anys de veure'ns, la senyora del gosset i jo vam començar a saludar-nos. De vegades fins i tot a intercanviar algunes frases. A començament d'estiu, vam deixar de veure-la. Ens va estranyar i vam pensar si no estaria malalta. Un dia, el conserge de la nostra escala, que coneix tothom que hi passa pel davant habitualment, ens va dir que s'havia mort el gosset de la senyora del gosset.

Al cap d'uns dies, en tornar del mercat, em vaig creuar amb ella. Vaig saludar-la i li vaig dir que m'havia assabentat de la mort del seu gosset. (No sabia com expressar-li el meu condol, però estava segura que per a ella havia estat una gran pèrdua.) Els ulls se li van enterbolir quan em va parlar d'ell. Aquell gosset li feia companyia les vint-i-quatre hores i li alegrava els seus dies des que va quedar-se sola. Després hem anat veient la senyora del gosset --sense gosset, clar-- i no era la mateixa d'abans. Semblava cansada, i la seva mirada estava apagada.

Ahir, la senyora del gosset va passar davant de casa amb un cadellet als braços, un gosset que diu que no fa encara un quilo. No el vol deixar per terra ni treure'l a passeig fins que tingui totes les vacunes. La senyora del gosset torna a somriure.

dimarts, 8 d’octubre de 2013

Bruce Ames i el Nobel de Química

Bruce Ames (foto Wikimedia Commons)
En la dècada de 1970, l'invent d'una prova relativament senzilla de laboratori va permetre detectar la possibilitat que una determinada substància fos carcinògena, és a dir, pogués causar càncer. Va ser idea de Bruce Ames, professor i investigador de la Universitat de Califòrnia a Berkeley. Ara, aquella idea que Ames va tenir fa uns quaranta anys i que tan útil ha estat a la humanitat, podria veure's reconeguda amb el premi Nobel de Química

La cursa dels Nobel
Som ja a la setmana dels premis Nobel. Dilluns, se'n va anunciar el de medicina; avui, el de física; demà, dimecres, es coneixerà el de química i divendres el de la pau; la setmana entrant se n'anunciarà el d'economia i, en una data encara no fixada, el de literatura.

Des de fa setmanes algunes publicacions i webs de ciència han esta fent prediccions sobre els guanyadors dels premis de ciència i economia. La majoria estan basades en les prediccions que fa Thomson Reuters, una empresa multinacional de la informació. Alguns anys ho he seguit i em sembla que sempre n'han encertat alguns. Es basen en la identificació dels científics més influents en les categories de química, física, fisiologia o medicina, i economia, a partir de l'anàlisi de la seva base de dades bibliomètrica Web of Science. Vaig fer un cop d'ull a les prediccions d'enguany i, a part de dos dels proponents del bosó de Higgs (Peter Higgs i François Englert, que han guanyat el Nobel de física sense que fos cap sorpresa), he de reconèixer que només hi ha una persona el nom de la qual que em resulta familiar: és el del bioquímic Bruce N. Ames, que es troba entre els possibles guanyadors del premi Nobel de química per haver inventat un mètode per esbrinar si una substància pot causar càncer.

La prova d'Ames
Tant si li concedeixen el premi Nobel com si no el rep, el nom de Bruce Ames passarà a la història de la ciència per haver ideat un mètode per detectar l'aparició de mutacions: la prova d'Ames (sovint test d'Ames). En realitat, es pot dir que jaforma part de la història de la ciència perquè no es tracta d'un descobriment recent, sinó que es remunta a començament de la dècada de 1970. És una prova per esbrinar, d'una manera relativament senzilla, ràpida i barata, si una substància és o no mutàgena, és a dir, si fa augmentar la freqüència de mutacions per damunt dels valors normals que es produeixen per errors en el DNA.

Sovint, el càncer està causat per l'aparició de mutacions en el DNA, la molècula portadora de la informació genètica. Tot i que una mutació no és sempre causa de càncer, la correlació existent entre la producció de mutacions i l'aparició del càncer és molt alta i el fet que un compost tingui la capacitat de causar mutacions el fa sospitós. Una manera de saber si una substància té poder carcinogen és administrar-la a animals d'experimentació (ratolins, normalment) i comprovar si desenvolupen alguns tipus de càncer. Però perquè els resultats tinguin un valor estadístic han de ser nombrosos i cal temps i diners per les proves. Això les descartava per fer assajos a gran escala de nous productes o de productes que ja es coneixien però dels quals no se sabia si podrien ser perillosos per a la salut.

A Bruce Ames se li va acudir que, si podia fer servir un bacteri, en comptes d'un animal, en aquest tipus d'estudis, es podrien assajar moltes més substàncies en molt menys temps. Els bacteris creixen molt ràpidament; per exemple, espècies com Escherichia coli en condicions normals de laboratori es divideixen cada vint minuts. En un bacteri no podia esbrinar si una substància causava càncer, però potser hi hauria alguna manera de saber si li causava alguna mutació. Si això fos possible, seria una manera de fer una primera selecció de substàncies mutàgenes que després podrien provar-se en animals per saber si eren carcinògenes.

I ho va fer no pas buscant un augment de mutacions en soques normals, sinó al contrari: va buscar un augment en la freqüència de retromutació en soques mutades. És a dir, que partia de soques que tenien alguna característica que es devia a la presència d'una mutació coneguda. Si, en un cultiu que estigués en contacte amb uns substància sospitosa de ser mutàgena, obtenia colònies de bacteris que haguessin perdut aquella característica, significaria que s'havia produït alguna mutació que feia que el bacteris tornessin a ser com els normals originals.

Ames va triar una soca de Salmonella que tenia una mutació que feia que no pogués sintetitzar la histidina, un aminoàcid necessari per al seu metabolisme. Per cultivar aquesta soca cal afegir histidina al medi de cultiu on se la fa créixer. Si en el medi de cultiu no hi ha histidina o n'hi ha molt poca, el bacteri a penes creixerà, excepte si es produeix una mutació i les noves cèl·lules tornen a tenir la capacitat de síntesi d'aquest aminoàcid. La Wikipedia anglesa conté un esquema de l'experiment que m'ha semblat bastant comprensible:


És parteix d'una soca mutant de Salmonella que necessita histidina (1), però a una fracció se li afegeix la substància que es vol saber si causa mutacions (2). Se sembra el bacteri en dues plaques de Petri en les quals hi ha un medi de cultiu que conté una petita quantitat d'histidina (3). El fet que no es parteixi d'un medi sense gens d'histidina té la seva explicació. Les cèl·lules no muten immediatament, necessiten algun temps per fer-ho, a mesura que es van dividint i que es formen noves cèl·lules a partir dels nutrients que hi ha en el medi. El cultiu es deixa unes 48 hores i quan s'esgoti la histidina present en el medi de cultiu, només els bacteris que hagin tornat a adquirir la capacitat de sintetizar-la podran seguir dividint-se i formant colònies, que seran abundants, com ho solen ser en un cultiu normal (4). En l'altra placa, la que no tenia la substància que es vol provar, hi apareixeran segurament algunes colònies, que procedeixen de cèl·lules en què la mutació s'ha produït de manera espontània (5). La capacitat de mutació de la substància que s'està provant és proporcional al nombre de colònies que s'observen en el cultiu.

Per comprovar la utilitat d'aquesta prova, Ames i altres investigadors van fer-la amb substàncies que ja se sabia que eren carcinògenes, per veure si causaven mutacions. Un treball publicat el 1975 descrivia una prova fet amb 300 substàncies químiques i es va trobar que el 90% dels compostos que causaven mutacions eren també carcinògens.

Actualment, Bruce Ames, nascut el 1928, és catedràtic emèrit de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de California a Berkeley i és Senior Scientist de l'Institut de Recerca de l'Hospital Infantil d'Oakland (Califòrnia), i dirigeix el Centre de Nutrició i Metabolisme de l'esmentat institut. La prova que ell va idear fa quaranta s'ha anat refinant, però la idea en què es basa segueix sent la mateixa i ha fet possible la detecció de moltes substàncies carcinògenes i per tant, que es puguin prendre mesures per evitar-les.

És possible que el Nobel de química de 2013 sigui per a un tipus de recerca més complexa, com ara la nanotecnologia del DNA o la química click, que entren també en les prediccions d'enguany. Tanmateix, per a mi, la prova d'Ames n'és tan mereixedora com aquestes altres tècniques.

Potser us interessarà:
- Els bacteris i els escacs (aquest blogt, 10.05.2010). Sobre el creixement exponencial dels bacteris
- Google i les plaques de Petri (aquest blog, 31.05.2013). Sobre l'origen dels recipients que s'usen habitualment per al cultiu de bacteris.

diumenge, 6 d’octubre de 2013

L´hospital, un món petit

Hospital Clínic de Barcelona, entrada principal








Comprenc que les pel·lícules i sèries d'hospitals tinguin normalment molt d'èxit. Uns dies d'acompanyant a l'Hospital Clínic m'han fet veure de nou un món on s'entrellacen moltes històries, on hi ha gent molt diversa, on els professionals es bolquen en l'atenció als pacients, deixant de banda --que no vol dir oblidant-los-- els seus problemes laborals i personals que puguin tenir.

En alguns aspectes, un hospital em recorda aquells hotels o fondes d'estiueig (suposo que encara en queden), on la gent no va només de passada, sinó que és l'objectiu de les seves vacances. La primera vegada que vas aquell hotel, hi arribes i tot és nou per a tu: el lloc, la gent, els costums... A mesura que passen els dies, vas coneixent el personal, altres hostes, els horaris i funcionament... Algunes persones que hi havien arribat abans que tu ja se'n van, però sempre hi haurà algú que ja hi era quan tu hi vas arribar i que hi continuarà quan tu marxis. Arriben altres hostes i, per a ells, tu ja ets un veterà, algú que coneix bé el lloc. Alguns t'expliquen que ja han estat abans en aquell hotel i que segurament hi tornaran en el futur. Vas aprenent els noms de les persones que t'atenen i els torns que fan; t'acostumes a fer els àpats amb uns horaris diferents dels de casa... Quan ja ets un hoste expert, s'acaben les vacances, deixes l'hotel i una altra persona ocupa el teu lloc.

A l'hospital passa una cosa semblant. Em fa l'efecte que a tots els serveis hi ha pacients recurrents, que, després de diversos ingressos tothom acaba coneixent. Es mouen amb desimboltura per tot l'hospital, com es mou l'hoste expert per tot l'hotel; te'ls pots trobar a la sala de la televisió, a la galeria, a les terrasses, en el pati; coneixen tothom i tothom els coneix. Una diferència entre l'hotel i l'hospital és que a l'hotel tens una habitació per a tu --o compartida, però amb algú que hi ha arribat amb tu-- i a l'hospital, llevat d'algunes excepcions o que sigui un centre privat, has de compartir-la amb algun altre pacient.

Malgrat la gran diversitat de pacients i d'acompanyants, hi ha alguns prototips que es troben sovint:
- El pacient solitari (solitari en la seva vida habitual). Una persona que viu sola i a qui, malgrat els problemes de salut que pugui tenir, li agrada ser a l'hospital perquè troba gent amb qui parlar --una altra cosa és que l'escoltin, perquè quan es té un veí d'habitació que no para de xerrar i que es fica en la conversa que l'altre manté amb alguna visita o amb l'acompanyant, és probable que al final ja no se li faci cas.
- El pacient popular. Una persona a qui tothom coneix, tant el personal de l'hospital, com els altres pacients i fins i tot els acompanyants dels pacients. Sol ser un pacient reincident, dels que tornen sovint a l'hospital.
- El pacient rondinaire. Tot ho troba malament: es queixa del menjar, del fet que ha de comprar-se --o li han de dur-- una ampolla d'aigua, si no vel beure-la de l'aixeta; li molesta que li facin tantes proves o, al contrari, creu que n'hi haurien de fer més; voldria que li donessin l'alta com abans millor o, al contrari, creu que no està encara bé per anar a casa; quan és a urgències, pensa que allò és com el mercat i que han d'atendre la gent per ordre d'arribada.
- El pacient inadvertit. Gairebé no es nota que hi és; parla poc i no gosa trucar el timbre d'infermeria per por de molestar.
- El pacient teleaddicte. Té el televisor engegat a tota hora i es posa nerviós si veu que si li acaben les monedes per carregar l'aparell. No entén que la persona amb qui comparteix l'habitació prefereixi llegir a veure la televisió. I quan surt de l'habitació, sovint s'asseu a la sala de lleure on també hi ha un televisor. Curiosament, les cadenes de televisió que més mira són Tele5 i Antena 3 i no es perd cap concurs.

A més, hi ha combinacions dels diversos tipus. Entre els rondinaires, hi ha el pacient xenòfob, que no suporta ser atès per gent "de fora", com sol anomenar les persones immigrants, i encara menys suportaria compartir-hi l'habitació. (Un d'aquests pacients va anomenar indígena una auxiliar d'infermeria amb trets físics clarament sud-americans; em va mirar molt estranyat quan vaig dir-li que, aquí, els indígenes érem nosaltres.) I el pacient homòfob, que menysprea qualsevol altre pacient que consideri que pot ser homosexual. Entre els homes, encara abunda el masclista; n'hi ha que no confien en la capacitat del metge que els ha estat assignat, si aquest metge és una dona. (Un dia vaig sentir un pacient que es dirigia a una dona metge i li deia nena. Li hauria dit nen, si hagués estat un metge home?) Un pacient teleaddicte pot ser també prepotent; entra a la sala de lleure i si algú està mirant, posem per cas, l'Espai Terra o un documental de la 2, no li fa res agafar el comandament i canviar el canal per veure una tertúlia de xafardeig o un concurs.

De tota manera he de reconèixer que, tot i que no m'agradi haver d'anar a l'hospital perquè significa que alguna cosa falla en la salut de la persona a qui acompanyes, quan la situació ho requereix, és un lloc on mai no m'avorreixo.