divendres, 27 de setembre del 2013

Trueta i la llengua de l'ensenyament

¿Qué democracia sería la que permitiese al jefe del Gobierno el autorizar o suprimir la enseñanza de los niños en la lengua de sus padres? Es únicamente a estos a quienes incumbe decidir el proceso educativo de sus hijos.
Aquestes paraules són un fragment d'una carta a La Vanguardia de l'1 de setembre, però no pas de 2013, sinó de 1976. És una carta que el diari titula "El Doctor Trueta contesta a Adolfo Suárez". El "Doctor Trueta" signant de la carta era Josep Trueta i Raspall (1897-1977), metge i cirurgià que va ser --i segueix sent-ho-- un català universal. Trueta, metge traumatòleg, deixeble de Manuel Corachan, és conegut internacionalment pel mètode que va desenvolupar per al tractament de les fractures de guerra, que es coneix com al "tractament de Trueta" i que va salvar moltíssimes vides a la nostra guerra (in)civil i a la segona guerra mundial.

Trueta, que com tants científics i intel·lectuals catalans va haver de exiliar-se el 1939, va desenvolupar la seva carrera professional a Oxford, on va ser catedràtic d'ortopèdia. En jubilar-se, el 1967, tot i les ofertes que va rebre com a catedràtic emèrit a perpetuïtat d'aquella universitat, va tornar amb la seva esposa a Catalunya.

El motiu de la carta enviada per Trueta a La Vanguardia el 1976 eren les declaracions que uns dies abans havia fet Adolfo Suárez --president del primer govern elegit democràticament després de la mort del dictador-- al semanari francès Paris Match. Suárez opinava que el català no podia servir d'instrument per a l'ensenyament de la química (sic) nuclear. Trueta creia que Suárez s'equivocava perquè en el 1976 ja s'estaven impartint assignatures de ciència en la mateixa llengua en què, set segles abans, Ramon Llull havia descrit l'esfericitat de la Terra, amb arguments que donaven suport a la convicció del savi mallorquí.

Amb el conflicte actual sobre la llengua i l'ensenyament a les Illes i els rumors que la llei que prepara el PP sobre l'ensenyament vol imposar el castellà com a llengua vehicular a tot l'Estat (de què serveixen, doncs, les competències autonòmiques?), podem preguntar-nos, com ho feia Trueta el 1976, quina democràcia és aquella en què l'ensenyament --o no-- en la llengua materna depèn del que decideixi un cap de govern --o el seu executiu.  Moltes coses han canviat des de 1976, però de vegades tinc la impressió, com deia Tancredi al príncep Salina, en Il Gattopardo, que les coses han anat canviant perquè tot continués com era.

Actualització 27.09.2013, 13.30
Com em fa notar Júlia, el context és diferent i aquella pregunta que es feia el Dr. Trueta avui podria ser aprofitada pels qui desitjarien que el castellà fos la llengua vehicular. Jo he pensat més aviat en la intromissió d'un Govern en la decisió d'un poble de defensar la seva llengua i en la idea que encara impera que només una llengua --la seva--  és vàlida per a la transmissió del coneixement. El català científic gaudeix de molt bona salut gràcies a persones com Josep Alsina i Bofill o Oriol Casassas, que van posar la llavor que ha donat fruits tan bons com l'existència del TERMCAT i la publicació de nombrosos vocabularis terminològics en molts àmbits de la ciència i de la tècnica.

Potser us interessarà:
- Trueta al Teatre Nacional de Catalunya (aquest blog, 27.01.2009). Alguns esboços biogràfics de Josep Trueta, amb motiu de la representació d'una obra teatral basada en fragments de la seva vida.
- Un tast de la vida de Trueta (aquest blog, 21.02.2009). Breus comentaris a l'obra de teatre sobre Trueta.
- The Spirit of Catalonia. Edició digital de l'obra que Josep Trueta va escriure en anglès, durant la dècada de 1940, per explicar als seus amics la realitat del seu país i la contribució catalana "al progrés d'allò que en diem la civilització occidental". Tot i que l'autor deixava ben clar que ell no era historiador, potser pel fet que era un científic el llibre està fet amb el mateix rigor quer hi podria haver posat un historiador. Vilaweb, gràcies a la col·laboració de la família de Josep Trueta, va publicar aquesta edició que ara és a l'abast de tothom a través d'Internet.

dimarts, 24 de setembre del 2013

Els gegants i la festa major



Encara dec conservar alguna cosa de la nena que vaig ser fa moooolts anys, perquè allò que segueix agradant-me més de les festes majors són les desfilades de gegants. Aquest matí hem anat a veure els que, des de la plaça de Sant Jaume, sortien cap al Born. Molta gent deu haver tingut la mateixa idea perquè la plaça i els carrers del voltant eren plens de gom a gom.

Vorejant el palau de la Generalitat i la Catedral i passant per la plaça del Rei i el carrer de la Llibreteria, hem arribat fins a la via Laietana, però encara allà hi havia massa gent per poder veure bé la desfilada. Hem travessat el barri de Ribera i arribàvem al Born just en el moment que els primers gegants començaven a sortir del passeig del Born. Allà no hi havia tant gent i els hem pogut veure sense empentes.

Quan jo era petita, excepte els gegants del Pi, la resta eren tots semblants. Normalment, una figura masculina i una de femenina, que representaven un rei i una reina de temps antics. Es deia que eren Isabel de Castella i Ferran (Fernando, aleshores) d'Aragó, els reis catòlics. Amb la perspectiva del temps, però, dubto que representessin els reis catòlics i em fa l'efecte que aquells noms eren una imposició que anava molt bé amb el "tanto monta" que lluïa l'escut d'Espanya (i que la mainada dèiem "tanto monta monta tanto Isabel como Fernando").

Isabel i Ferran?

Ara hi ha molta més varietat en els gegants, tant de mida, com en els personatges que representen. Dels nobles s'ha passat a la representació del poble, amb figures d'oficis diferents. També n'hi ha que tenen un disseny modern, i la mida és variable: hi ha gegants, gegantons i gegantets. En la desfilada d'avui es podia apreciar aquesta diversitat:

El botiguer i la botiguera?


Pel barret, podria ser Lluís Llach


El forner i la pastissera?


El gegantó bomber

Isabel amb ulls esverats. Potser per les banderes?

Unes figures que solen acompanyar els gegants són els capgrossos, que en altres llocs anomenen 'cabuts' o 'nans' (recordo que fa molts anys, un vailet de l'Ampolla em va dir dels capgrossos: "los nanos no fan temor perqué són xiquets"). Trobo, però, que avui dia hi ha menys capgrossos a les desfilades de gegants. Per què deu ser?

En Patufet?


Algú conegut?

Si, com els darrers anys, a Les Corts també hi ha una trobada de gegants per la festa major, espero gaudir de nou veient-los ballar i desfilar pel barri en un parell de setmanes.

Fotos: M. Piqueras, 24.09.2013 

diumenge, 22 de setembre del 2013

"Serà quan comencin a daurar-se les fulles" o l'alter ego de Joan Reventós

Serà quan comencin a daurar-se les fulles...

Fa més de vint anys, brostejant pels prestatges del Setciències, una llibreria d'Arenys de Mar que espero tingui una llarga vida, em va caure a les mans un llibre de poesia que es titulava Serà quan comencin a daurar-se les fulles. Era d'un autor per a mi desconegut, tot i que el cognom (Oliva) el compartia amb un altre poeta que m'era familiar (Salvador Oliva), especialment per les traduccions que havia fet de moltes obres de Shakespeare.

Tardor al Jardí Botànic de Roma
El títol d'aquell llibre em va agradar molt i també alguns poemes dels que contenia. El vaig comprar i el vaig llegir i rellegir moltes vegades. Al cap d'un temps el vaig deixar a algú; ja no recordo a qui i és una llàstima perquè al menys podria saber qui n'ha gaudit tots aquests anys. Vaig intentar comprar-me'l de nou, però al Setciències ja no el tenien i en diverses llibreries on el vaig buscar ni tant sols el trobaven en els catàlegs. Vaig arribar a pensar que potser jo estava confosa i que allò que jo recordava com a títol potser era només un dels poemes del llibre. Però del que estava segura era que l'autor es deia Oliva de cognom.

Avui, que comença la tardor, i que les fulles comencen a daurar-se, hi he pensat de nou i he fet una cerca a Google. Hi he trobat el nom sencer del poeta: Pere Oliva. I m'he endut una sorpresa en assabentar-me que era el pseudònim amb el qual va publicar la seva obra poètica un polític català molt conegut que va presidir el parlament català i fins i tot va ser candidat a la presidència de la Generalitat: Joan Reventós (1927-2004). El que m'ha sobtat és haver trobat la informació a la Wikipedia... portuguesa!:

Como escritor, Joan Reventós publicou os seguintes livros:

  • El movimiento cooperativo en España (1960);
  • Amb un altre nom (1984);
  • Missió a París (1992).
E sob o pseudônimo de Pere Oliva:

Joan Reventós té sengles entrades també a les Wikipedies catalana, anglesa, castellana i francesa, però en cap d'elles s'esmenta el seu vessant d'escriptor. Suposo que l'entrada portuguesa deu haver estat feta per algú que conegués la seva obra, perquè un dels seus llibres de poemes (Els àngels no saben vetllar els morts) va ser publicat també al Brasil, en edició bilingüe. Aquest llibre té també una entrada pròpia a la Wikipedia; s'hi esmenta la temàtica general del llibre (la mort) i inclou el llistat dels poemes que l'integren. Sobre Reventós, hi ha reproduïda una frase d'Alfredo Bosi a la introducció de l'edició brasilera:
Quando Leopold Rodés, o tradutor fiel dos poemas de Joan Reventós, me deu a conhecer Els àngels no saben vetllar els morts, percebi de chofre que estava diante de um dos maiores poetas da morte do século que há pouco findou
Google també m'ha dut a l'hemeroteca de La Vanguardia, al diari del 13 de maig de 1988, a una pàgina dedicada a la campanya electoral d'eleccions al Parlament de Catalunya on es comenten també fets anecdòtics d'aquells dies i un d'ells és que Reventós amagava un poeta (si no ho llegiu bé, cliqueu damunt la notícia, per veure-la augmentada):


Dubto que arribi a recuperar el llibre que vaig comprar al Setciències i no sé si mai el podré substituir per un altre exemplar. Però m'ha agradat saber qui n'era l'autor. Des d'ara recordaré aquell polític d'una altra manera.



Fotos: M. Piqueras, Roma (tardor de 2011)

divendres, 13 de setembre del 2013

Els altres Nobel 2013

Ahir es van anunciar els guanyadors dels "Altres" Nobel de ciència. Són els premis IgNobel, una paròdia dels que concedeix la Fundació Nobel i els organitza una revista científica d'humor (Annals of Improbable Research).

Els Ig Nobel premien treballs de recerca publicats en revistes científiques i que en alguns casos semblen acudits, com aquell premi donat a un treball que demostrava que els arencs es comuniquen a través de pets, el que va descriure una pràctica de sexe oral entre rats penats, el que demostrava que la brossa de casa es pot reduir un 90% si es tracta amb uns bacteris que es troben en els excrements del panda gegant o el que va recaure en l'invent d'uns sostenidors que, en cas d'emergència, poden convertir-se en dues mascaretes antigàs.

L'eslògan dels premis IgNobel és "recerca que fa RIURE a la gent i després la fa PENSAR". De fet, no tots són tan ximples com poden semblar i els premiats de vegades poden ser investigadors de gran vàlua. Només cal recordar que Andre Geim i Michael Berry, que van rebre un premi IgNobel l'any 2000 (per haver fet levitar magnèticament una granota viva), deu anys més tard rebien el Nobel autèntic, pel seu treball sobre el grafè.

Dels premis d'enguany, en destaco uns quants:

Medicina. Ha recaigut en uns investigadors japonesos per un treball que avalua l'efecte d'escoltar òpera en pacients trasplantats de cor. La peculiaritat és que els pacients que van participar en l'experiment... eren ratolins.

Biologia i astronomia conjuntament. A un equip d'investigadors internacional (Alemanya, Austràlia, Regne Unit, Sud-àfrica, Suècia) per la descoberta que, quan els escarabats piloters es perden, poden orientar-se per tornar a casa seva mirant la via Làctia.

Física. Premia un treball d'investigadors europeus per haver demostrar que algunes persones podrien caminar per la superfície d'un estany, si l'estany i les persones es trobessin a la Lluna.

Salut pública. Als autors d'un treball fet a Tailàndia sobre les tècniques quirúrgiques descrites en un informe sobre una epidèmia d'amputacions de penis en aquell país; tècniques que recomanen excepte en un dels casos en què el penis amputat havia estat parcialment menjat per un ànec.

N'hi ha encara uns quants més, que podeu veure nn el web Improbable Research.

Potser us interessarà:
- Els altres Nobel (aquest blog, 02.10.2009)
- Els Nobel de broma (10.10.2010)
- Els IgNobel i la "procrastinació estructurada" (aquest blog, 30.09.2011)

dimecres, 11 de setembre del 2013

El futur ha començat

Avui aniré a dormir amb la impressió que el futur ja ha començat. Però no sé si creure-m'ho, perquè l'11 de setembre de 2012 vaig tenir la mateixa impressió i a mesura que passaven els mesos veia allunyar-se aquell futur. Ha estat un dia de reivindicació, però de manera festiva. No he hagut de fer cap esforç per anar a la cadena catalana; el tram que em corresponia era a menys de 200 metres de casa meva. Semblava que tot el veïnat hagués baixat al carrer. Allò, més que una cadena era una manifestació. El tram zero deu haver tingut més participants que cap altre.

Travessera de les Corts, Barcelona

Després de dinar m'he posat ja la samarreta groga. Fins a aquest matí em pensava que hauria d'anar d'un altre color. Havia tingut samarretes grogues, però fa uns mesos les vaig reciclar i en vaig fer trapillo per fer catifes. Aquests últims dies he voltat per les botigues xineses del barri i a totes s'havien exhaurit les samarretes grogues. Finalment aquest matí, en baixar a comprar els diaris, he vist que el quiosquer en tenia (deu haver fet un bon negoci, perquè el preu era més propi dels grans magatzems de la plaça Maria Cristina que de les botigues xineses).  Poc després de les quatre he fet cap al meu tram; la gent s'estava ja situant i a poc a poc el carrer s'ha anat omplint de persones de totes les edats i condicions: gent gran i madura, jovent, mainada; persones que s'havien dut cadiretes plegables per les dificultats de mobilitat; d'altres en cadira de rodes; bebès penjats en motxilles porta-bebès, criatures en cotxet...

Comença a omplir-se

He trobat unes dones del grup "Mou-te", de les Corts, que també tenien assignat el mateix tram que jo, i m'he quedat amb elles. Mentre esperàvem que es fes l'hora ha passat un grup de tabalers, potser eren els dels Diables de Les Corts. He pensat si aquell 11 de setembre que rememorem també s'hauria sentit un redoblar de tambors per la ciutat.

La lectora corrent amb algunes dones de "Mou-te"


L'acte ha estat molt ben organitzat. Persones voluntàries amb armilles de color verd --si haguessin estat grogues, com solen ser aquestes armilles, hauria estat difícil distingir-les dels participants a la cadena-- indicaven què calia fer, on calia situar la cadena i a mesura que el fotògraf s'apropava, anava avisant perquè la gent es preparés. Diuen que posaran la gigafoto en un web i que podrem buscar-nos a través del número del tram on érem. Aleshores podré dir sense que ningú m'ho pugui rebatre: "Jo hi vaig ser."

Preparats per a la foto

Alguns detalls de la cadena i els seus protagonistes:

Independentista de cap a peus


Gos independentista



La Penya Blaugrana de Les Corts



Ho volen dir al món
Fotos: M. Piqueras

dimarts, 10 de setembre del 2013

El Regne Unit i el fantasma de David Kelly

A finals d'agost, la cambra baixa del Parlament del Regne Unit (la Cambra dels Comuns) va votar en contra d'una moció presentada per David Cameron, el qual defensava una possible intervenció a Síria. Aquesta derrota del primer ministre va ser possible perquè una trentena de membres del mateix partit de Cameron van votar en contra de la intervenció militar contra el règim de Bashar al-Assad.

Crec que aquella votació va ser una demostració de democràcia impensable en altres països en què els parlamentaris estan obligats a l'anomenada "obediència de partit", llevat de casos excepcionals en què el mateix partit els dóna llibertat de vot. Cameron va dir després: "M'ha quedat clar que el Parlament ha reflectit l'opinió del poble britànic, que no vol una acció militar britànica. N'he pres nota i el Govern actuarà d'acord amb aquesta decisió."

Guerra de l'Iraq, 2003
Quan vaig veure la notícia en els mitjans vaig pensar si el record de la intervenció britànica a l'Iraq i l'espectre de David Kelly --víctima indirecta d'aquella guerra-- haurien tingut res a veure amb el resultat de la votació que va tallar les ales a Cameron fa unes setmanes. Però, qui és aquest David Kelly?

David Christopher Kelly (1944-2003) era un microbiòleg expert en guerra biològica que havia estat assessor de les Nacions Unides. Després va treballar per al Ministeri de Defensa britànic i va participar en la missió internacional que va desplaçar-se a l'Iraq per comprovar si aquell país disposava d'armes de destrucció massiva. No cal recordar que els països que van atacar l'Iraq van fer-ho al·legant que l'exercit iraquià en tenia, si bé a la llarga es va descobrir que no era cert. Kelly va parlar off the record amb Andre Gilligan, periodista de la BBC, i va confessar-li que el Govern britànic havia ocultat informació sobre l'Iraq per justificar-ne la invasió.

Després d'uns mesos de guerra, els invasor encara no havien trobat cap arma de destrucció massiva, però van trobar uns laboratoris mòbils, on deien que es podien fabricar armes biològiques. Kelly va explicar al periodista que en aquells laboratoris mòbils era impossible fer aquest tipus d'armes i que la seva finalitat era la producció d'hidrogen per al globus que usava l'artilleria iraquiana. El periodista va difondre la notícia en un program de la BBC, com també van fer-ho altres mitjans (vegeu-la a The Guardian), sense citar, però, el nom del científic que havia filtrat la informació.

David Kelly (1944-2003)
El Govern primer va dir que la història que havia explicat Gilligan en el seu programa de la BBC era una mentida i volia que el periodista se'n retractés. Aleshores la BBC va revelar al Ministeri de Defensa que havia estat Kelly qui havia filtrat la informació i el Ministeri ho va fer públic. Kelly va ser convocat a comparèixer davant un comitè d'afers exteriors del Parlament per investigar les seves filtracions a Gilligan.

L'interrogatori va tenir lloc el 15 de juliol de 2003. Kelly estava molt afectat i a penes li sortia un fil de veu; van haver de tancar l'aire condicionat perquè el comitè pogués entendre el que deia. Dos dies després, cap a les tres de la tarda, David Kelly va sortir de casa seva, a Lognworth, una població a 8 km d'Oxford. Va dir a la seva dona que anava a caminar pel bosc, com feia habitualment. No va tornar a casa i l'endemà van trobar el seu cadàver en el bosc. L'autòpsia i la investigació policial que va seguir i va durar mesos, van determinar que la causa de la mort havia estat un suïcidi: havia pres 29 pastilles de coproxamol (dextropropoxifè), un medicament opioide analgèsic que actualment està prohibit a molts països, i s'havia tallat les venes del pols esquerre amb una navalla que tenia des que era jove. Tanmateix, no tothom va estar d'acord amb aquesta explicació i des d'aleshores han sorgit diverses hipòtesis sobre la causa de la mort de Kelly.

En la necrològica que va dedidar-li la General Microbiology Society, societat científica de la qual Kelly era membre, diu "La tràgica mort de David Kelly, als 59 anys, il·lustra molt bé els problemes que sorgeixen quan un científic, en l'intent de mantenir la integritat professional, acaba atrapat per la política del poder de la classe dirigent." No calia afegir-hi detalls sobre les circumstàncies de la seva mort; els seus col·legues n'estaven assabentats, com ho estava la població.

Deixant de banda teories conspiradores i suposant que, com va concloure la investigació, Kelly acabés voluntàriament amb la seva vida, crec que és una mort que hauria de pesar sobre la consciència de Tony Blair i del seu govern. La tensió a què va estar sotmès i el conflicte ètic que devia afectar Kelly els darrers mesos de la seva vida, en veure que s'havia iniciat una guerra a partir d'unes declaracions falses --les de l'existència d'unes armes de destrucció massiva que la missió que va anar a l'Iraq no va poder trobar-- devien anar minant la seva salut psíquica. Confessar, encara que fos off the record, la realitat del que havia vist a l'Iraq devia alleujar la seva consciència, però el va abocar a la mort. Si, a ulls del Govern britànic, Kelly va ser un traïdor per haver revelat secrets d'estat, no van ser encara més traïdors a tota la humanitat els qui van basar un atac a l'Iraq partint d'una mentida?

Ara, deu anys després, el possible atac a Síria a causa de l'ús que s'hi ha fet d'armes químiques és un tema de primera plana les darreres setmanes. Segons els països partidaris de l'atac, el Govern siri les hauria usat contra la població civil, malgrat que el 1997 va entrar en vigor un tractat internacional que prohibeix la producció, emmagatzematge i ús d'aquest tipus d'armes. (Síria és un dels pocs països que no va adherir-se a aquesta convenció.)

El proppassat 6 de setembre, Federico Mayor Zaragoza s'adreçava en el seu blog (La fuerza de la palabra) a Obama i li deia:
Antes de disparar, señor Presidente, mire a quienes le están induciendo a apretar el gatillo. Piense en la “gente” de ambos bandos. Y no lo haga. Presidente Obama: tiene usted hoy la oportunidad de iniciar la gran inflexión desde la oligarquía a la democracia, de una cultura de dominio, imposición y violencia a una cultura de conciliación, alianza y paz. De la fuerza a la palabra.
Tant de bo que els qui tenen poder per decidir si es fa un atac a Síria pensin en la gent dels dos bàndols i procurin acostar-los i promoure la fi de les hostilitats en comptes d'atiar el foc de la guerra.

Fotos: Wikimedia Commons i Society for General Microbiology.