El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 30 d’agost de 2013

Ecografies prenatals, un negoci de la medicina

Voleu formar part del món del vostre bebè i contemplar-lo en moments tant dolços i entranyables com si ja el tinguéssiu amb vosaltres? La família podrà veure el futur nadó badallant, xuclant-se el dit, estirant els braços, obrint i tancant els ulls... Són imatges increïbles que proporcionen una connexió entre el pare i la mare i la criatura que fins ara només s'experimentava quan ja havia nascut.

Que està fent allà el teu bebè? Vine a veure-ho en 4D en directe. Fem servir la millor i més segura tecnologia d'ecografia per obtenir les imatges prenatals dels vostres bebès. Podreu veure fins i tot quin aspecte tindrà quan neixi.

Has desitjat alguna vegada poder veure ja el teu bebè, especialment quan notes que dóna voltes i es mou d'un costat a l'altre o que et colpeja la panxa? T'agradaria que el teu marit pogués compartir aquesta experiència que només tu pots sentir? Amb el nostre aparell d'ecografia, de tècnica ultramoderna revolucionària, podràs veure, en color, com somriu el teu bebè, com es xucla el dit,  o mou la mà saludant. I això amb una nitidesa que costa d'imaginar. [...] Podràs imprimir les imatges i emmarcar-les o compartir-les per Internet. El vídeo 4D et sorprendrà; és una cosa que cap mare podrà oblidar i que en el futur podrà mostrar al seu fill o filla...
Aquests paràgrafs estan trets de webs d'empreses que, als Estats Units, han fet un negoci de les ecografies prenatals. Tenen noms com ara That's My Baby, A Womb With A View, Prenatal Miracles, My Sunshine Baby, A Window To Your Womb, The Prenatal Picture, The Baby Connection... Tenen unes instal·lacions modernes i acollidores  --res que s'assembli a un consultori mèdic-- on la mare i el pare del futur nadó poden anar acompanyats de parents i amics per compartir l'experiència. N'hi ha que estan ubicats en centres comercials i algunes empreses fins i tot tenen unitats mòbils que es desplacen al domicili familiar, si així ho prefereix la clientela.

He mirat a l'atzar els preus d'una d'aquestes empreses (The Baby Connection). El pack més barat costa 50 dòlars i dóna dret a una sessió de 10-15 minuts d'ecografia 2D, la determinació del sexe, 2 fotos en blanc i negre, un CD amb totes les imatges (un màxim de 20) i un DVD amb cançons de bressol. L'opció més cara és quan la sessió es fa a domicili. El mínim és de 450 dòlars si la unitat mòbil es desplaça en un radi de 20 milles (32,2 km); si és més lluny, caldrà afegir-hi 2 dòlars per milla.

Aquest estiu estic llegint a tongades el llibre The business of baby (el negoci dels nadons), de la nord-americana Jenny Margulis, que és una denúncia del negoci que el sistema nord-americà de salut fa de l'embaràs i el part, i dels primers anys de vida d'una criatura. Margulis fa periodisme d'investigació i s'ha documentat molt bé per escriure aquest llibre. No estic d'acord amb totes les seves conclusions --les dades poden interpretar-se de moltes maneres i si no es tenen en compte totes les variables que influeixen en un fenomen, les conclusions poden ser esbiaixades-- però admiro la seva valentia en denunciar el negoci que en el seu país es fa de la salut.

Un capítol del llibre de Margulis està dedicat precisament a les ecografies, una prova que s'ha convertit en rutinària i a la qual moltes dones se sotmeten fora dels centre mèdics, en empreses com les esmentades més amunt, que no ofereixen cap garantia. Hi ha empreses que ja deixen clar en el seu web que no es tracta d'un servei mèdic. Per exemple, Womb With A View diu que és un servei electiu, limitat i no diagnòstic i que no esta cobert per cap assegurança. Quan vaig llegir aquell capítol vaig pensar que això eren coses que només passaven als Estats Units, però ara sé que no és aixi.

Una amiga meva de Barcelona --que no espera cap criatura; si de cas esperaria nets-- ha rebut un correu en què li feien una oferta per fer-se una ecografia en 4D. He recordat el que vaig llegir fa poc i he pensat que potser això de fer-se ecografies especials i guardar-ne un DVD o CD i fins i tot emmarcar una foto del fetus non era únicament propi dels Estats Units. Efectivament, la moda sembla que s'ha estès i també ens ha arribat aquí. En primer lloc, vull aclarir què s'entén per ecografia 4D. El web de Nadó 4D diu:
La denominació 4D és deguda a les quatre dimensions enteses per la imatge 3D, obtinguda per l'acció dels ultrasons, més l'efecte de moviment en temps real, amb la qual cosa, es visualitza una imatge autèntica del fetus en moviment.
Es produeixen increïbles imatges del nadó amb totes les seves expressions, somriu, badalla, es llepa el dit, obre i tanca la boca, etc. Es creen els primers llaços afectius entre el nadó i la seva família.
Nadó 4D fa les ecografies a domicili i té tarifes diverses, més barates que les americanes, si tenim en compte el desplaçament i que les sessions són de 30 minuts (una de les tarifes inclou dues sessions de 30 minuts en setmanes diferents de l'embaràs, per veure com s'ha desenvolupat el fetus). A més, afegint 10 euros al preu de la tarifa triada, envien un muntatge de les fotos i vídeos, amb la música que s'esculli i amb ej nom del futur nadó. A Youtube en tenen un exemple:



En els Estats Units, la classe mèdica s'ha oposat des de l'inici a l'existència d'aquests centres no mèdics que fan ecografies com si es tractés d'un estudi fotogràfic on es porta la criatura per fer-li un retrat. Aquesta oposició, però, ha estat vista per altres com una preocupació, no tant pel possible perill per a la mare i el fetus, sinó per allò que els metges consideren intrusió professional; no volen que personal no mèdic dugui a terme una activitat que altrament es faria en centre mèdics, on moltes vegades les ecografies no tenen cap finalitat diagnòstica i també ofereixen la possibilitat de comprar fotografies i DVD amb les imatges del fetus.

Potser caldria preguntar-se és si no s'està abusant de les ecografies en obstetrícia. És cert que és una bona eina diagnòstica que permet visualitzar malformacions congènites i potser altres afeccions del fetus, però és sempre necessari aquest examen? A una persona li fan una ecografia del fetge, del cor o d'algun altre òrgan si se sospita que hi pot haver una anomalia, però no de manera rutinària. En canvi, les ecografies de l'úter sí que són habituals, tant en les dones embarassades com en les que es fan revisions ginecològiques. ¿Hi ha la seguretat que és una prova que no comporta cap risc? Cal tenir en compte que els aparells que es fan servir avui dia són molt més potents que els que s'usaven quan van començar a fer-se ecografies prenatals. I que el fetus humà és un ésser que s'està desenvolupant.

El 2012, un article publicat a la revista Ultrasound in Medicine & Biology, descrivia un estudi de l'impacte dels ultrasons en el desenvolupament de la barrera hematoencefàlica en ratolins de laboratori. (La barrera hematoencefàlica és una estructura membranosa que impedeix el pas de compostos de molècules grans i de bacteris al líquid cefaloraquidi i al teixit cerebral.) L'estudi va revelar que els nivells d'ultrasons que es feien servir amb valor diagnòstic en els ratolins afectaven la barrera hematoencefàlica durant els primers deu dies de vida dels ratolins. No són resultats conclusius, però cal seguir investigant per poder assegurar la innocuïtat dels ultrasons. Per altra banda, se sap que, en travessar el cos, els ultrasons poden causar efectes mecànics i tèrmics. Els mecànics estan relacionats principalment amb la formació de bombolles (cavitació acústica). Quant als tèrmics, tot i que no hi ha estudis que demostrin efectes adversos en humans, en experiments amb animals en el laboratori s'han descrit un augment de la temperatura i danys en teixits.

Tot i que jo fa molts anys que vaig tenir el darrer embaràs i que no he viscut de manera propera embarassos d'altres dones en les darreres dècades, em fa l'efecte que avui dia, en els països avançats es considera l'ecografia com a una prova essencial que s'ha de fer en diversos moments durant l'embaràs. Si més no, en webs dedicades a l'embaràs, ho reflecteixen així. Per exemple, a Mibebé y yo,com, diu (el ressaltat és meu):
Nuestro ginecólogo te explica todo lo que necesitas saber sobre la primera ecografía que se realiza a la embarazada. Qué se ve, por qué es necesaria, qué es el embrión y cómo observarlo.
I en el web Natalben Supra, indiquen cronològicament les proves que s'han de fer a la dona embarassada i marquen ecografies en el 3r mes, en el 5è i en 8è. En el web de la revista Ser Padres, diuen de l'ecografia que és "la principal prueba en el embarazo". I en alguns fòrums de futures mares, com ara socpetit.cat, he vist queixes pel fet que la seguretat social només faci tres ecografies durant l'embaràs, si no hi ha complicacions o no es tracta d'una pacient de risc. Algunes recomanen serveis mèdics privats on els faran l'ecografia cada més (cobrant, naturalment, que cal amortitzar els aparells).

Jo he estat embarassada tres vegades i m'alegro que fos en una època en què encara no es feien ecografies. Vam esperar intrigats i il·lusionats els nou mesos per saber si el nadó seria nen o nena i en cap moment vaig pensar que la criatura pogués tenir una malformació, que sembla que moltes futures mares hi pensen cada cop que van a fer-se l'ecografia de torn, i estan impacients perquè el metge els digui que tot va bé, com si això fos l'excepció. Potser de la mateixa manera que moltes joves mares ara volen tenir un part natural, amb el temps altres generacions de futures també voldran tenir un embaràs natural i renegaran de l'ecografia, fins i tot en els casos en què seria aconsellable. Les persones humanes som així, anem d'un extrem a un altre.

dilluns, 26 d’agost de 2013

Brossa on vas?

Un dia de la setmana passada, en baixar la brossa al contenidor més a prop de casa, vaig veure que, en el lloc on hi havia des de feia molt de temps un contenidor de brossa orgànica i dos de rebuig, el contenidor marró de la brossa orgànica havia desaparegut:


Aleshores vaig anar en direcció al mercat de Les Corts, on hi havia també dos contenidors de brossa general i un d'orgànica entre el pas de vianants i la parada de l'autobús. Però també allà havia desaparegut el contenidor de la tapa marró:


No sabent què fer amb la bossa, sentint-ho molt, la vaig llençar a un d'aquests dos contenidors de la foto. Després vaig enviar un tuit a @BCN_LesCorts, que és el compte de twitter oficial de l'Ajuntament en el districte de Les Corts. Em van respondre dient-me que era una prova pilot i que m'ho podrien explicar millor per correu. Vaig escriure a l'adreça que em van donar i, efectivament, m'han respost.

Mentrestant, dissabte vaig descobrir on havia anat a parar un dels contenidors desapareguts:


El contenidor de la brossa orgànica que hi havia entre els dos de la fotografia anterior ara es troba uns metres més enllà, després de passar la parada de l'autobús, entre el quiosc i els tres contenidors que ja hi havia de reciclatge d'envasos, vidre i paper. A més, vaig veure que en alguns carrers del barri també havien separat el contenidor de la brossa orgànica del contenidor de rebuig i l'havien col·locat a costat dels altres.

En el correu que m'han enviat em diuen que es tracta d'una prova pilot de la qual hi ha informació en el web del districte i que és una iniciativa de la qual van informar el veïnat empadronat mitjançant una carta nominal explicativa al maig o juny d'enguany. És possible que rebés aquella carta, però no la recordo; potser no era massa explícita sobre el tipus de prova que es pensava fer. En el correu em detallen en què consisteix la prova i el motiu pel qual la fan:

L'origen d'aquesta iniciativa rau en el fet que els contenidors de recollida orgànica reben un percentatge molt elevat de deixalles que no els pertoquen (sobretot, pròpies dels contenidors de rebuig). Actualment, s'estan duent a terme proves pilot amb dos sistemes diferents: un, canviant la tapa d'accés al contenidor per donar-li una accessibilitat més concreta a aquesta mena de deixalles; l'altra, canviant la ubicació del contenidor per tal que estigui més lluny dels contenidors de rebuig. Amb les dades que s'obtinguin de les diferents àrees on s'està duent a terme aquesta prova pilot, es prendran les decisions oportunes.

Tinc la impressió que qui va decidir el canvi d'ubicació dels contenidors de la brossa orgànica no va tenir en compte la proximitat de les cases i tampoc sembla que tingui el costum de treure personalment la  brossa de casa seva. Sovint veig gent de la meva escala i d'altres escales en el mateix bloc que porten els dos tipus de bosses (rebuig i orgànica) penjant de la mà. En canvi, quan vaig a dur la brossa als contenidors reciclables de davant del Mercat veig molta gent que, com jo mateixa, treuen del carret de la compra papers, envasos i vidre, que llencen en els contenidors respectius abans d'entrar al Mercat.

A mi no em fa res dur papers, envasos o vidre en el carret, però no hi penso ficar la bossa de la brossa orgànica (tampoc hi posaria la del rebuig); ho trobo antihigiènic. M'anava molt bé on estava el contenidor, però ara ja em queda més lluny i la brossa sol pesar més que l'altra. Dissabte vaig sentir dues persones de la meva escala que deien que, sense el contenidor marró a l'abast, no es molestarien a fer la separació i llençarien la brossa orgànica amb el rebuig general. Per altra banda, els conserges d'algunes escales  recullen la brossa del veïns i la duen als contenidors; no crec que cap d'ells es molesti a desplaçar-se fins al punt del reciclatge per deixar-hi les bosses marrons.

I quan la propera setmana torni de vacances el quiosquer, no crec que li faci gaire gràcia veure que ara té al costat del quiosc el contenidor de tapa marró. A l'estiu, amb la calor, l'olor que desprenen no es precisament agradable.

M'han dit també en el correu de l'Ajuntament que la situació actual no és definitiva. Confio que la prova pilot no duri massa temps i que es trobi una altra manera de solucionar el problema que diuen que hi ha ara: que molta brossa de rebuig acaba en el contenidor de la brossa orgànica. Allunyant el contenidor de la brossa orgànica em fa l'efecte que aconseguiran el contrari: que la gent llenci al contenidor del rebuig també la brossa orgànica.

Fotos: M. Piqueras (agost 2013)

divendres, 23 d’agost de 2013

Un passeig per Caldes d'Estrac

Caldes d'Estrac, església vista des del parc de Can Muntanyà

Caldetes, platja (tardor 2012)
Malgrat haver passat gairebé trenta estius de la meva vida a Arenys de Mar, fins fa alguns anys Caldes d'Estrac --Caldetes--, que és un dels pobles amb què llinda, era per a mi una població pràcticament desconeguda. Només hi havia estat a la platja i a un parell de restaurants, un d'ells en un hotel. És el poble que la N-II creua per l'aire, amb un viaducte sobre la via del tren que permet, a qui la travessa en cotxe, tenir una vista del poble que s'enfila riera amunt i observar, on acaben les cases en direcció a Arenys, un turó amb força vegetació i, a la part més alta, una torre de guaita (la torre dels Encantants, que es troba ja en territori arenyenc).

Abans que fessin el viaducte de Caldetes, la carretera passava per dins del poble --és el camí Ral-- i es feia tan estreta, que en algun lloc no tenia prou amplada perquè es creuessin dos vehicles. Ho van solucionar amb un semàfor, que deixava pas alternativament en un sentit o l'altre. Tot i que la circulació no era ni de bon tros tan intensa com ho és avui dia, s'hi feien moltes cues, però no eren tan llargues com les que es feien a Arenys, potser perquè allà el tram de sentit únic intermitent regulat per un altre semàfor era més llarg. (Les cues d'Arenys comptaven amb l'al·licient de poder comprar peladilles --les famoses ametlles d'Arenys-- i pinyonets mentre els cotxes esperaven, perquè hi havia venedors i venedores que les oferien als ocupants dels vehicles aturats. Alguns les duien en unes paneres planes; d'altres, en cistelles.)

Gràcies a la meva amiga Carmen C., que tot i tenir la residència a Barcelona, reparteix el seu temps entre la gran ciutat i Caldetes, i hi està molt vinculada per diversos motius, he conegut millor aquest poble del Maresme: les cases modernistes, les termes, el safareig públic, la Fundació Palau (creada per Josep Palau i Fabra)... La setmana passada em va guiar fins al Parc de Can Muntanyà, que es troba en el turó on hi ha la torre dels Encantats i té l'entrada a costat de la Fundació Palau. De fet, havia estat el jardí de l'edifici que ocupa la Fundació, que era la casa d'Adolf Muntanyà, un indià que va retornar a Caldetes el 1934.

Can Muntanyà és una combinació de parc urbà, amb vegetació "domesticada" i  espècies foranes, i parc forestal, amb espècies autòctones com ara el pi pinyer (molt abundant), algun pi blanc, alzines i arboç. La primera part que trobem és un jardí humit, amb gespes, ciques, hibiscs, buguenvíl·lea, i un estany artificial amb nenúfars i granotes.




 

 Segueix després una zona de màquia litoral, amb plantes adaptades a la sequera i al sol implacable. Entre d'altres, en recordo el llentiscle, el garric, la murtra, atzavares i potser també alguna figuera de moro.

Vegetació reflectida en una bassa de Can Muntanyà

la lectora corrent. Autoretrat en una bassa.

Com que hi ha moltes escales i camins costeruts, de tant en tant va bé aturar-se a descansar i contemplar el panorama: el poble i les vistes del mar i de la costa.






Un passeig pel poble dóna també moltes oportunitats de treure la càmera, ja des de l'inici de la Riera, on va podem veure aquesta bonica gateta:


Viu sola en el jardí d'una casa, des que la seva mestressa, una senyora ja de molta edat, va haver de deixar el seu domicili. Però m'explica la meva amiga que la gata rep moltes visites d'altres felins i no sembla pas trista de viure sola.

Aquest altre jardí ombrívol és també d'una casa de la Riera, i fa pensar com devia ser en els seus temps d'esplendor:


Anar a Caldes d'Estrac amb tren és còmode, si rodalies no falla, i relativament barat. Un bon lloc per passar unes hores un dia d'agost --millor a la tarda, quan el sol comenci a afluixar.

Fotos: M. Piqueras

dilluns, 19 d’agost de 2013

Mirant enlaire (XV): pel Rosselló

En realitat, per una zona reduïda del Rosselló al voltant de Prada de Conflent. En aquest cas, a Illa o Illa del Riberal (Ille-sur-Tet en francès):

Monument als caiguts, a Illa

Quan acaben les classes de la Universitat Catalana d'Estiu ja és tot tancat. Cal conformar-se a veure el monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà des de l'exterior:
Sant Miquel de Cuixà, campanari

Un altre campanar romànic, el de l'església de Sant Jaume, del segle XII, a Vilafranca de Conflent:



Vaig agafar jaqueta de pluja (amb caputxa) i jersei. Ahir em pensava que havia carregat inútilment amb unes peces que no em farien falta, perquè a aquesta hora érem a 31 graus. Però avui, potser encara em faran servei (encara que no sembli, jo mirava cap amunt; he inclinat la càmera perquè no es veiessin els cotxes en primer pla):



Fotos: M. Piqueras (18 i 19.08.2013)

dissabte, 17 d’agost de 2013

El petit príncep (xinès)

Un altre petit príncep per a la meva col·lecció. Me l'envia l'Elena des de Tailàndia, però és en xinès (la versió thai ja la tinc; me la va regalar també ella fa dos anys):




Potser us interessarà:
- El petit príncep (llemosí i sefardita) (07.12.2012)
- Moleskine i "El petit príncep" (01.10.2011)
- El petit príncep (hindi i tailandès) (05.04.2011)
- El petit príncep (lleonès i turc) (14.12.2009)
- Cròniques alguereses (6) (03.04.2009) El petit príncep: connexió sarda
- El petit príncep (nepalès) (14.02.2009)
- El Principín i les llengües minoritàries (07.06.2008)
- El petit príncep i les llengües (06.04.2008)
- Web de l'Associació "El Petit Príncep" de Catalunya

dimarts, 13 d’agost de 2013

Barcelona i el soroll

Parlava ahir de la neteja --o millor dit, de la brutícia-- de Barcelona, però no és l'única cosa que em molesta de la meva ciutat. Un altre problema és el soroll. La vida ciutadana comporta una sèrie de sorolls, però n'hi ha que són innecessaris o que podrien evitar-se.

Fa uns dies, a quarts de vuit del matí, era encara al llit quan vaig sentir el soroll d'una màquina en el jardí que hi ha darrere de casa meva. Com que allò durava ja força estona, vaig treure el cap per la finestra per veure si en podia esbrinar la causa. Hi havia un home que duia una mena d'aspiradora però al revés: en comptes d'aspirar aire, en treia. Era una mena de tub que semblava forç pesant i devia funcionar amb gasoil perquè també se'n notava la flaire. I per què ho feia servir? Doncs per escombrar la calçada al voltant de la zona enjardinada. Havia netejat ja un bon tros --potser feia deu minuts o un quart d'hora que se sentia el soroll-- i havia aconseguit reunir entre deu i vint fulles, a més de la pols que pogués haver "escombrat".

Mentre jo pensava en la despesa d'energia que allò representava i en el soroll que el jardiner havia estat fent per escombrar un grapat de fulles, una veïna va sortir al balcó i va dir-li que no eren hores d'estar fent aquell soroll, que hi havia gent que encara dormia. L'home es va disculpar i va dir-li que no pensava que estigués molestant ningú (!!??). Se'n va anar cap a una furgoneta, hi va deixar aquella escombra mecànica i va agafar una escombra de les de tota la vida per continuar la seva feina.

Des de fa alguns dies, cap a les sis de la matinada, mig adormida sento també un soroll d'una altra màquina i he pensat que potser era algun camió de neteja de l'Ajuntament. Aquesta matinada, però, el soroll m'ha despertat del tot. Aquell soroll eixordador no podia ser una camió de la neteja, semblava que fos just sota la finestra de casa meva, però no veia res. Passava l'estona i, com que el soroll continuava, m'he decidit a baixar al carrer per veure d'on sortia.

En el carrer, no es veia res, però de seguida m'he adonat que aquell brogit sortia de l'entrada d'un pàrquing. A la rampa per entrar-hi hi havia un home amb una gran màquina que, mig adormida com era jo, m'ha semblat una talladora de gespa gegant, però suposo que era una netejadora/escombradora. Li he preguntat per què feia servir aquella màquina tan sorollosa a les sis del matí i m'ha dit que ho feia a l'hora que li havia manat la jefa. I ha afegit: "i no em sembla que faci tant de soroll!" Li he dit que cada matinada està despertant el veïnat i que, si continuava, trucaria a la Guàrdia Urbana. He tornat cap a casa i ja no he tornat a sentir el soroll.



Entenc que hi ha sorolls que són inevitables en la gran ciutat, però d'altres com el del jardiner amb l'escombra mecànica i aquest amb la netejadora de rampes em semblen innecessaris. El jardiner potser hauria acabat abans la seva feina si hagués fet servir des de l'inici l'escombra que duia al cotxe. I la rampa del garatge veí potser quedaria igual de neta amb una escombra especial, com la que fa servir el senyor que neteja el garatge de casa meva. Això és el progrés...!

Actualització, 12.09.2013
Dilluns passat, a les set del matí em va despertar de nouel soroll eixordador de la màquina netejadora del pàrquing. Vaig tornar a baixar i quan em vaig queixar a aquell home perquè es posava a fer aquell soroll a les set em va respondre: "Pues me he esperado hasta las siete porque usted bajó a quejarse cuando lo hacía a las seis, que es la hora que la jefa quiere que me ponga a passar la máquina." Vaig replicar-li que es mirés les ordenances municipals i que, si tornava engegar la màquina sorollosa abans de les vuit del matí, trucaria directament a la guàrdia urbana.

diumenge, 11 d’agost de 2013

Barcelona i la neteja

La setmana passada, els mitjans de comunicació informaven de la neteja que s'ha estat fent a Barcelona des del mes de març per retirar els xiclets que hi ha al terra de la ciutat i deien que se n'havien retirat uns 56.000. No sé si es presentava com un èxit, però a mi, que es desenganxin del terra 56.000 xiclets en cinc mesos, no em sembla una gran quantitat tenint en compte que les voreres de la ciutat en són plenes i que, caminis per on caminis sempre veus aquelles taques grises i de vegades enganxoses (més d'una vegada se m'ha enganxat a la sola de la sabata algun xiclet que encara devia guardar l'escalfor de la boca que l'havia escopit).

No m'agrada gens veure les voreres de la meva ciutat --o els carrers de vianants-- plenes de xiclets enganxats al terra. Hi ha coses, però, que em molesten més de la neteja --o millor dit, la brutícia-- de Barcelona. Una és l'olor d'orina en alguns punts de la ciutat. Hi ha llocs, especialment a Ciutat Vella i el Raval, on sembla que ja sigui endèmica. Una altra, la brutícia de les instal·lacions del metro i d'alguns autobusos. L'estació de metro que tinc més a prop de casa meva és la de Les Corts. Moltes vegades he vist una dona netejant-la (no sabria dir si sempre és la mateixa persona); escombrant i fregant. Suposo que els dies posteriors a un partir de futbol en el Camp Nou, aquella dona hi deu haver d'esmerçar molts més esforços perquè els pas de milers de persones que van al futbol deixa aquella estació feta un fàstic. Tanmateix, no n'hi ha prou a escombrar i fregar per a què aquelles escales i passadissos i l'andana quedin netes. La porqueria hi està tan enganxada que caldria, com a mínim, una màquina de vapor com aquestes que mostren les fotos per a la neteja dels xiclets. Només una mostra de l'escales a l'estació de Les Corts:

L3 Estació Les Corts, escala de baixada a l'andana

L3 Estació Les Corts, a costat de l'escala automàtica

Pel que fa als autobusos, alguns estan molt nets, però n'hi ha que fan molt de fàstic. Els punts febles de la neteja interna dels autobusos són els seients i les reixetes de l'aire condicionat. Hi ha seients que, damunt de la seva estructura de plàstic, tenen com una mena de roba enganxada. Potser quan són nous i estan nets sigui més agradable seure-hi que fer-ho directament damunt del plàstic, però amb el temps, la porqueria es va enganxant a a tela i arriba un moment en què s'hi forma una crosta de brutícia com en aquest seient de l'autobús de la línia 43 que vaig agafar ahir:

Autobús línia 43 (núm. 3430), 10 d'agost 2013

Aquest no era l'únic seient de l'autobús núm. 3430 de la línia 43 que lluïa una crosta de brutícia. Des d'on jo era asseguda en podia veure'n uns quants més en un estat tan lamentable com aquest.

Quant a la reixeta per on surt l'aire condicionat, hi ha autobusos en què s'hi acumula la pols i les persones al·lèrgiques ho notem de seguida. De vegades penso que, si tenen tan poca cura a mantenir netes les reixes per on surt l'aire condicionat, potser tampoc es preocupen de netejar-ne els filtres de l'aire, on poden acumular-s'hi bacteris de tota mena, alguns d'ells patògens. Haurien de tenir present que hi ha una malaltia infecciosa respiratòria que pot ser molt greu  --la legionel·losi-- que té en les instal·lacions d'aire condicionat una de les principal fonts difusores dels bacteris que la causen. En la foto es pot veure la brutícia en una d'aquestes reixes (clicant-hi al damunt, la veureu ampliada). No puc assegurar quina línia d'autobús era, però, per la data en què vaig fer la fotografia, devia ser un 59, perquè aquells dies l'agafava quatre cops diàriament.

Reixa de sortida de l'aire condicionat en un autobús de Barcelona

És una bona notícia que l'Ajuntament intenti alliberar les voreres dels xiclets que hi ha enganxats, però a mi em faria més il·lusió veure nets els terres i escales de les estacions de metro i poder pujar a un autobús sense pensar que hi trobaré els seients bruts i que hauré de respirar un aire que passa per unes reixes plenes de pols i segurament també de microbis.

Foto neteja xiclets: web Ajuntament de Barcelona
Altres fotos: M. Piqueras

divendres, 9 d’agost de 2013

Maria Vittoria dal Pozzo, la reina desconeguda

Maria Vittoria, reina d'Espanya
Un dia com avui, el 9 d'agost de 1846, va néixer a París Maria Vittoria dal Pozzo, princesa de la Cisterna, que seria reina consort d'Espanya de 1871 a 1873. Però, qui coneix aquí el seu nom, si molta gent gairebé ni sap qui va ser el seu marit?

El 1870, quan Víctor Manuel de Savoia va proclamar Roma capital d'Itàlia, les Corts de Madrid oferien al seu fill, Amadeu (1845-1890), la corona espanyola. Després de Nadal (el 26 seguns algunes fonts, el 27 segons d'altres), Amadeu va embarcar a La Spezia cap a Espanya, deixant a Torí la seva dona -- coneguda aquí com a Maria Victòria-- i els dos fills que tenien, a causa de la malaltia de la futura reina. Va ser un regnat molt breu i tempestuós, ja abans que Amadeu prengués possessió del tro. Mentre viatjava cap a Madrid, Joan Prim, que presidia el consell de Ministres, va patir un atemptat que li va causar la mort.

Fins al mes de març no arribarien a Madrid Maria Victòria i els dos nens, que van establir-se amb Amadeu, en el Palau Reial. La nova reina d'Espanya era una dona molt culta. Com la majoria de les dones de bona família, no havia anat mai a l'escola, però els seus instructors privats van ser professors universitaris que van ensenyar-li matèries molt diverses, humanístiques i científiques. A més de l'italià, parlava amb fluïdesa francès, anglès i espanyol i també piemontès, llengua amb què es dirigia al personal al seu servei quan era a Torí.

El 18 de juliol de 1872, Amadeu i Maria Victòria són víctimes d'un atemptat, del qual surten indemnes. El 29 de gener de 1873 neix el tercer fill d'Amadeu i Maria Victòria: Lluís Amadeu, duc dels Abruzzi, que amb el temps arribaria a ser un gran explorador i alpinista (va ser conegut com "príncep de les muntanyes"). Poques setmanes després, l'11 de febrer de 1873, Amadeu abdica. La família reial abandona Espanya per Portugal. Des de Lisboa viatgen per mar fins a Gènova i d'allà van amb tren a Torí, on són rebuts calorosament. Maria Victòria ja patia tuberculosi i la malaltia va anar agreujant-se. El 8 de novembre de 1876 mor a Sanremo, on passava temporades per veure si el clima més suau de la costa mediterrània afavoria el seu estat de salut.

La història d'aquest regnat efímer ha estat dut al cinema enguany per Luis Miñarro, amb un guió en què ha participat Sergi Belbel. L'actriu Bárbara Lennie interpreta el paper de Maria Victòria.

Per saber-ne més:
- Maria Vittoria. Il sogno di una principessa in un regno di fuoco, per Carla Casalegno (Effatà Editrice, 2003). El llibre es pot consultar parcialment a Google Books.

dimecres, 7 d’agost de 2013

La comissaria virtual (71): Ofensiva contra la neteja de xiclets

Publicat a l'edició digital d'El Periódico:


Qui fa l'ofensiva contra la neteja de xiclets? Deu haver-hi un col·lectiu d'amants dels xiclets enganxats al terra, que no vol que els treguin?

Per altra banda, posaria la mà al foc que als carrers de Barcelona hi ha centenars de milers de xiclets --potser milions-- enganxats. Que n'hagin tret 55.714 des del mes de març no em sembla molt.

Actualització (11.08.2013)
Diuen que rectificar és de savis. El titular de la notícia s'ha corregit en el web del diari:



Agraïments: a Dani Cortijo (@altresBCN)

Potser us interessarà:
- Xiclet per al Max (aquest blog, 10.04.2010)

dilluns, 5 d’agost de 2013

Una de vins: la malvasia de Sitges


Malvasia, a la masia La Serra, de Sant Pere de Ribes

Lo bany acabat, portaren a la Princesa la colació, que fon un parell de perdius ab malvezia de Candia e aprés una dotzena d'ous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà en lo lit per dormir.
 Joanot Martorell, Tirant lo Blanc
 (Capítol CCXXXI. Com Plaerdemavida posà Tirant en lo lit de la Princesa)

La malvasia de Càndia (l'actual Iràklio grega, que de vegades es pot trobar com Heràklio, Iràkleio o Heràkleio) que serveixen a la princesa del tirant lo Blanc abans que vagi al llit, era un vi que gaudia de gran prestigi a l'edat mitjana. El nom 'malvasia' també ve de Grècia, de Monemvasia, una vila que es troba a la península del Peloponès, l'antiga Epidauros Limera. En el segle XIII era un port molt actiu, que va ser saquejat per Roger de Llúria.

'Malvasia' és el nom d'un vi i de la varietat de raïm que el produeix. Jo associo aquest nom a un vi dolç de la meva infància i joventut que venia en unes botelles altes i primes, amb una etiqueta on posava Malvasia de Sitges. N'hi havia a moltes cases i es treia quan venien visites i se'ls oferia unes pastes o dolços. També es feia servir a la primavera, acompanyant les maduixes. Durant molts anys vaig pensar que el nom era català, però després he sabut que es la malvasia ve de Grècia, i que se'n fa a Croàcia, a diverses regions i illes d'Itàlia, en punts diversos de la península Ibèrica, a Mallorca i també a les illes Canàries i a Madeira.

El duc de Clarence i els seus assassins
La malvasia de les Canàries ja tenia fama a Anglaterra en temps de Shakespeare, que en algunes obres l'esmenta amb els noms de malmsey i canary. En la seva tragèdia Ricard III, els sicaris del rei que maten el seu germà, el duc de Clarence (George Plantagenet), després el fiquen en una bota de malvasia. Un dels sicaris diu a l'altre: "Take him on the costard with the hilts of thy sword, and throw him into the malmsey-butt in the next room." (Ricard III, acte I, escena IV) En l'obra original no es veu com el fiquen a la bota de malvasia, però sí en alguna versió filmada que s'ha fet d'aquesta tragèdia de Shakespeare.

El cultiu d'aquesta varietat de raïm segurament va difondre's fora de Grècia per la demanda que hi havia des del nord d'Europa i perquè, després que els otomans conquerissin Grècia, s'hi va deixar d'elaborar aquest vi. Avui dia també se'n fa en altres regions vinícoles del món, com ara Califòrnia.

Les diverses malvasies que es produeixen actualment solen anar acompanyades del nom d'on es produeix: malvasia de Sitges, malvasia de Bosa, malvasia de Lipari, malvasia istriana, malvasia dubrovacka... Només a Itàlia hi ha ben bé una dotzena de denominacions d'origen de malvasia. Fins fa alguns anys es considerava que les diverses varietats de malvasia tenien orígens diferents, però tècniques de biologia molecular han demostrat que, malgrat les aparents diferències, des del punt de vista de la genètica són iguals.

Durant la segona meitat del segle XIX, la superfície de conreu de la malvasia de Sitges va disminuir molt a causa de l'oïdi., al qual aquesta varietat de raïm és molt sensible; després, quan la fil·loxera va estendre's per Catalunya la davallada va ser encara més forta. Malgrat la recuperació de les vinyes després d'empeltar-les amb ceps americans, el cultiu de la malvasia havia anat minvant fins que, fa algunes dècades, pagesos de la zona van recuperar-ne alguns ceps i van tornar a elaborar el vi que tanta tradició havia tingut. Un d'ells és Enric Bartra, de la masia La Serra, de Sant Pere de Ribes; una masia on la família Bartra i Roig s'ha dedicat al conreu de la terra i a l'elaboració de vi al llarg de moltes generacions. Segons està documentat, com a mínim, des de 1540.

El massís del Garraf és una zona càrstica, amb roques calcàries que l'aigua desgasta i esquerda. Quan plou l'aigua s'infiltra fàcilment i gairebé no circula per la superfície del massís. la malvasia és una varietat de raïm que creix bé en els terrenys calcaris; de fet, en les regions de la Mediterrània on es cultiva solen predominar els terrenys calcaris. No sé quin gruix deuen tenir els sòls a les vinyes de la masia La Serra, però no crec que tinguin gaire gruix; de fet, en alguna zona vaig veure que aflorava la roca. Els pagesos de la zona que estan revifant el cultiu de la vinya i l'elaboració de vi, ho fan de manera respectuosa amb la terra. A La Serra, tant a la vinya com a l'hort, apliquen les tècniques de l'agricultura ecològica, segons la normativa europea que prohibeix l'ús de plaguicides i adobs sintètics.

Enric Bartra descriu així la malvasia de Sitges (la planta i el vi):
Malvasia: pàmpol i gotim
...planta de vigor elevat, port desmaiat, amb llarg entrenús, sarments marró roig, poca fertilitat en els borrons basals i, per tant, poda llarga. Pàmpols mitjans, en forma de cor o pentalobulats, sis laterals molt pronunciats i arrodonits a la base, anvers verd una mica fosc, i revers llis brillant glabra, si peciolar en u molt oberta. Raïm mitjà (un mínim de 200g) molt allargat (fins a un mínim 30 cm), llarg peduncle i grans petits-mitjans, separats, color daurat que queden gris blau amb la sobremaduració. [...]  Adaptada a la sequera [...] El fruit pot madurar fins a altes concentracions de sucre (13-15 % alcohol) i mantenir una elevada acidesa. Segons el moment de la collita i l'elaboració permet obtenir vins diferenciats per la seva aroma i gust, secs, dolços, joves i de criança.Els vins tendeixen a oxidar-se fàcilment amb una evolució cap a colors daurats, però mantenen una certa aroma terpènica tant de joves com amb envelliment. Una de les característiques és el bon volum en boca que el distingeix també d'altres vins.
Malvasia Saserra
La masia La Serra ha anat engrandint-se amb el temps, a partir d'una torre fortificada medieval que encara es conserva. La part més moderna és l'espai destinat a l'elaboració del vi i a celler. Aquí, la tradició de segles i els avenços de la tècnica es donen la mà a través d'Enric Bartra, que es pagès i científic (és microbiòleg i la seva tesi doctoral és sobre un aspecte de les fermentacions víniques), per obtenir els millors resultats de les vinyes de La Serra. Segons la tècnica d'elaboració emprada, el vi que en resulti serà diferent: blanc sec jove, criança, mistela. Tot i que Vega de Ribes és una empresa familiar, els seus vins són apreciats en llocs tan allunyats com Califòrnia --també terra de vins-- com es pot veure en aquest comentari.

Vega de Ribes té presència a Facebook i també té un web.

Per saber-ne més:
- La malvasia de Sitges en el món de les malvasies (2006) Enric Bartra. Dossiers agraris ICEA. 10:23-26

dissabte, 3 d’agost de 2013

Mirant enlaire (XIV): pel Garraf

Alguns detalls captats mirant cap amunt a la finca La Serra, a Sant Pere de Ribes, un racó tranquil del Garraf on cultiven el raïm i hi fan uns vins molt bons:

L'Ave Maria a l'entrada de la casa, de 1806

Convé saber d'on bufa el vent

Precursor de l'excel: registre del sulfat aplicat als conreus (dècada de 1950)

Compte, no us punxéssiu!

Dalt del mur

Última mirada enlaire, abans de marxar
Fotos: M. Piqueras (03.08.2013)


L'âge des ténèbres / La edad de la ignorancia

Gairebé per casualitat (m'havia assegut davant la tele després de dinar per descansar una mica, tot pesant figues), he vist aquesta pel·lícula que em va passar desapercebuda en el seu moment. Sortien els rètols de l'inici i m'he adonat que era un film canadenc i dirigit per Denys Arcand. Això ha fet que, en comptes de pesar figues, obrís ben bé el ulls. No es veuen gaires films canadencs a les nostres pantalles, i els que recordo haver-hi vist no m'han decebut. Quant al director, compta a la seva filmografia amb dues de les pel·lícules que figuren a la meva llista de predilectes, d'aquelles que podria veure una i altra vegada sense cansar-me'n: Le déclin de l'empire americain i Les invasions barbares.

Tot i que té alguns punts en comú amb els dos films esmentats (he llegit després que formen una trilogia), alguns trets de la història que narra La edad de la ignorancia (l'he vista en versió espanyola) m'han fet pensar en algunes novel·les futuristes --i pessimistes-- d'una altra canadenca, Margaret Atwood o fins i tot en l'orwel·lià 1984. Per altra banda, també en una pel·lícula que vaig veure durant la meva infància o adolescència: La vida secreta de Walter Mitty. Com Walter Mitty, Jean-Marc Leblanc --el protagonista de La edad de la ignorancia-- es refugia en el seu món imaginari per compensar la monotonia i d'una vida privada i professional molt allunyades del que ell voldria que fossin.

Jean-Marc és un funcionari que ha d'atendre les queixes de la ciutadania i ve't aquí que una de les persones que s'apropen a la seva taula és un personatge de les altres dues pel·lícules: Pierre --interpretat per Pierre Curzi-- a qui, en els dos films anteriors, vèiem atret per dones molt més joves que ell. Aquí és un home sense sostre d'edat madura que explica al treballador social --Jean-Marc--  que havia estat professor universitari i ara es troba divorciat, sense família, sense casa i sense diners.

La edad de la ignorancia és una pel·lícula que diverteix i alhora fa reflexionar, però la caricatura que presenta del protagonista i de la seva situació vital em sembla exagerada. No la incloc al costat de les dues pel·lícules anteriors, tot i que no em faria res tornar a veure-la, encara que només fos per sentir Rufus Wainwright cantant l'aria barroca del principi:



dijous, 1 d’agost de 2013

Els gegants entre els nans: Pandoravirus


Coronavirus vistos al microscopi electrònic (Wikimedia Commons)
Quan vaig estudiar biologia els llibres de text deien que els virus no es podien veure pel microscopi òptic perquè eren més petits que el poder de resolució d'aquell instrument, és a dir, de la possibilitat que té de separar dos objectes d'una imatge, que en els millors microscopis òptics és d'uns 0,2 micròmetres (1 micròmetre = 1 milionèsima part d'un metre; o 1 metre = 1.000.000 micròmetres). També em van ensenyar que era impossible veure els bacteris a ull nu, que calia un microscopi, si bé normalment era suficient el microscopi òptic. De fet, el concepte de microbi duia implícita la idea que era qualsevol ésser viu que no podíem veure a causa de la seva petitesa (sovint també hi associàvem la idea de la infecció, però això ja seria una altra història).

Amb el pas dels anys m'he adonat quanta raó tenia el Dr. Lluís Vallmitjana, professor d'histologia que sempre feia moltes preguntes a classe (quina forma té una cèl·lula? quina mida té una cèl·lula? quantes vegades pot dividir-se una cèl·lula?, etc.) i la resposta solia ser sempre la mateixa: "Depèn." En biologia ens trobem sovint que les coses "depenen". I veiem que algunes afirmacions que semblaven dogmàtiques, com ara que la llum és necessària per a la vida, es desmunten amb el temps. Nous paradigmes apareixen per substituir-ne alguns dels establerts. De fet, així és com progressa la ciència.

Doncs bé, ara sabem que hi ha bacteris que es poden veure sense microscopi i que, per veure alguns virus, no ens cal el microscopi electrònic; són els gegants entre els nans. Per altra banda, en el plàncton marí s'han trobat organismes eucariotes que són més petits que molts bacteris; són els nans dels gegants. (Els eucariotes són els organismes que tenen les cèl·lules amb el material genètic a l'interior d'un nucli; per exemple, els animals i les plantes són eucariotes pluricel·lulars.) El 2003 es van descobrir, per casualitat, uns virus que ultrapassaven en molt la mida típica d'aquests microbis; primer es va creure que eren bacteris, però els estudis van confirmar que eren uns virus gegants, als quals van anomenar Mimivirus. Des d'aleshores s'han anat trobant més virus gegants.

Megavirus (Chantal Abergel, 2011; Wikimedia Commons)
Semblava que el record de mida el tenia Megavirus chilensis, amb un diàmetre d'uns 700 nanòmetres, gairebé com un bacteri petit. El van aïllar d'unes mostres d'aigua de mar de la costa xilena, que van tractar convenientment per permetre la multiplicació dels virus que pogués contenir, i que van inocular en una ameba. El van anomenar Megavirus perquè és un nom que reflecteix molt bé la seva característica més destacada, la mida gegantina.

Els últims anys, els investigadors que han estudiat aquests virus han anat agafant mostres d'aigua i de sediments dels llocs on anaven en els seus viatges. Després inoculaven aquelles mostres a amebes que tenien en el laboratori. pensaven que, si les mostres contenien virus, es multiplicarien dins les cè·lules de les amebes.

Aquesta cerca ha tingut resultat. Han trobat dos nous virus que encara són més grans que el Megavirus, i la descoberta va publicar-se a la revista Science del 19 de juliol 2013. Un dels virus prové de sediments marins costaners en el centre de Xile. L'altre, d'un estanyol d'aigua dolça prop de Melbourne, a Austràlia. Atesa la seva grandària, van fer experiments per comprovar la seva naturalesa vírica i van comprovar que els dos virus tenien un cicle de replicació amb les mateixes fases i característiques i que en cada cicle, quan es trencava la paret de la cel·lula hoste per deixar anar els nous virus, en sortien unes cent partícules. Han anomenat Pandoravirus salinus el que s'ha trobat a la costa xilena i Pandoravirus dulcis el que s'ha trobat en l'estanyol australià. M'ha cridat l'atenció que una de les espècies s'hagi trobat en les costes de Xile, on fa alguns anys també es van trobar uns bacteris gegants.

Els virus són microorganismes que tenen un sol tipus d'àcid nuclei (DNA o RNA) que està envoltat per una coberta de proteïna. Per reproduir-se necessiten infectar una cè·lula viva per fer servir la seva maquinària per formar l'àcid nucleic i la coberta proteica dels nous virus. En realitat, encara que els anomenem 'microorganismes' o 'microbis', els virus no són cèl·lules, sinó uns agents infecciosos que no tenen altra finalitat que replicar-se.

Normalment, el genoma (conjunt de gens d'un organisme) dels virus és molt més petit que el de qualsevol organisme, però la descoberta dels Megavirus, el 2011, i ara la dels Pandoravirus, han revelat un genoma molt més gran; en alguns casos, més grans que el genoma d'organismes cel·lulars, fins i tot més grans que els dels eucariotes més petitons. Vegeu la gràfica, amb els valors mínims i màxims dels genomes dels diferents grups (en el cas dels eucariotes, els valors més alts queden fora de la gràfica).

La grandària d'un genoma s'indica pel nombre de bases nitrogenades que conté el seu DNA (o RNA en el cas dels virus que no tenen DNA). En la gràfica (basada en la que publica Science en un comentari a l'article del 19 de juliol) estan expressats en milions de bases, tot i que habitualment solen expressar-se en kilobases (kb). Els Pandoravirus descoberts ara tenen uns genomes de fins a 2,5 milions de bases, tan grans com els d'alguns eucariotes paràsits. A més, el seu genoma presenta moltes diferències amb els de tots els altres virus coneguts. D'aquí ve el nom que els seus descobridors van triar per anomenar-los; no se sap quines sorpreses revelarà el seu estudi, en relació a la seva evolució i funcions.

Per saber-ne més:
- Pandoraviruses: Amoeba viruses with genomes up to 2.5 Mb reaching that of parasitic Eukaryotes, per N. Philippe, M. Legendre, G. Doutre et al. (2013) Science 341:281-286
- Ever-bigger viruses shake tree of life, per E. Pennisi (2013) Science 341:226-227

Potser us interessarà:
- New communities of large filamentous sulfur bacteria in the eastern South Pacific, per V.A. Gallardo i C. Espinoza (2007) International Microbiology 10:97-102 (revista en accés obert, es pot veure i descarregar l'article sencer). Bacteris del sofre gegants descoberts en sediments de la costa xilena.
- Un gegant entre els microbis (aquest blog, 10.05.2008). Sobre els bacteris més grans coneguts.