El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 31 de juliol de 2013

Tot reciclant: el "trapillo"

Ahir, a una hora que normalment no escolto la ràdio, era en el cotxe i per casualitat vaig sentir un tros d'un programa de Catalunya Ràdio en què parlaven d'artesania i manualitats (en realitat, en deien craft, fent servir la paraula anglesa) que poden fer-se amb materials reciclats. La convidada va parlar d'un material reciclat molt útil per fer moltes coses i l'anomenava trapillo.

El meu trapillo
Aquella dona va explicar que trapillo és com s'anomenen les tires de roba reciclada que es presenten en cabdells, a punt per fer-les servir com un fil per fer molts tipus de manualitats. I va explicar com convertir en trapillo una samarreta vella, tallant-la de manera que n'obtinguem una tira de roba continuada amb la que farem un cabdell. Aleshores vaig assabentar-me que fa un any que estic fent trapillo i usant-lo en treballs manuals sense saber-ho. Un cop més, m'ha passat com a Monsieur Jourdain, el personatge de Molière que se sorprèn en assabentar-se que tota la vida havia estat parlant en prosa, sense que ell mateix ho sabés.

Tot va començar l'estiu passat. El metge m'havia recomanat que fes alguna manualitat --diu que concentrar-se en el treball intel·lectual seguit no és massa bo per a la síndrome de fatiga crònica-- i un bon dia vaig recordar que una amiga em va dir fa anys que havia fet una catifa de ganxet amb tires de roba vella. M'agrada fer ganxet, tot i que ara feia molts anys que el tenia abandonat, i vaig provar de fer jo també una catifa de roba vella. Vaig començar a regirar pels armaris i aviat vaig tenir una pila de samarretes i altres peces de roba de colors variats i que ja no feia servir. Aviat vaig descobrir que les peces que millor anaven per fer tires eren les samarretes de cotó sense costures laterals, perquè se'n pot fer una tira contínua si es talla en espiral fins a l'alçada de la màniga. De tota manera, he anat fent tires de tota mena de roba, fins i tot de mitjons. Si són teles que es desfilen fàcilment, per evitar-ho, tallo les tires amb una tisores de ziga-zaga.

Des de l'estiu del 2012 he provat diverses tècniques i formes de catifa. Al principi, semblava Penèlope, desfent cada nit la feina feta durant el dia. Primer vaig provar de fer una catifa rodona, però no em quedava plana i allò semblava més aviat un barret mexicà que una catifa. Finalment vaig decidir fer catifes rectangulars i després de diversos assajos he triat dues tècniques: (a) fetes a franges de colors diferents amb punt baix, el punt més senzill del ganxet, i (b) treballar sobre un esquelet de reixeta de plàstic, fent una cadeneta en què el fil va per sota i per sobre de la reixeta. Per als acabaments, que quedi una mica polit, he anat fent proves diverses i encara en tinc alguna altra en ment. Del tipus a n'he fet bastantes però només me'n queden dues (les que pitjor estan), les altres les he regalades:





Aquestes altres dues són del tipus b, amb l'esquelet de reixeta, i una mica més grans:





He provat també de fer com una mena de patchwork, en comptes de les franges. En tinc una que no està encara acabada (a la part inferior, a la dreta, es veu la reixeta que fa d'esquelet):


Crec que tornaré a fer de Penèlope i desfaré la part de la dreta, que no m'agrada com queda. El problema és que se m'estan acabant les provisions de trapillo, especialment de colors vius. He buscat pels armaris i ja no trobo més roba vella adequada per fer-ne tires. Hauré de començar a fer una col·lecta entre parents i amistats, perquè busquin en els armaris si tenen samarretes que ja no fan servir. El meu marit, quan veu que li miro el pijama o la camisa que duu, ja tremola, perquè tem veure'ls convertits en tires, en trapillo, per a futures catifes.

Se m'ha acudit buscar trapillo a Google i he descobert que hi ha tot un negoci muntat al seu voltant, i que hi ha botigues que el venen en cabdells. I els preus, déu n'hi do. Hi ha botigues que organitzen cursets gratuïts, però cal compra-hi com a mínim dos cabdells de trapillo i un ganxet. De tota manera, per les fotos, no sembla que la major part del trapillo comercialitzat sigui producte del reciclatge; sembla roba fabricada especialment amb aquesta finalitat. En algun lloc he llegit que les fàbriques tèxtils fan trapillo de les restes que produeixen.

D'una cosa m'he adonat després de sentir el programa de ràdio d'ahir: que, com deien els antics, nihil novum sub sole. Per cert, deuen vendre trapillo en els basars xinesos?

Moments de juliol

Fragments de converses sentits sense voler, potser perquè les meves orelles hi senten més del compte.

Dues mares parlen del fill d'una, un vailet de nou anys, que deu ser un nen filòsof. La mare diu que un dia el nen va dir-li que, si se suprimissin els diners, tots els problemes de la crisi se solucionarien; no hi hauria classes socials perquè ningú no tindria més diners que altres persones, a diferència del que passa ara. L'amiga pregunta a la mare: "I tu, que li vas dir". I l'altra respon que l'única cosa que li va sortir de dins va ser: "¡Anda, vete a jugar con la playstation!"

Tres dones parlen d'una tercera a qui sembla que una mort ha afectat molt. Diuen que la filla de la dona afectada li deia: "Si hauries d'estar contenta que s'hagi mort la XXXX!". No recordo quin nom van dir, però em va semblar un nom de gat o de gos, i vaig pensar que potser era una animaló que tenia alguna malaltia incurable. Doncs no, es tracta d'una dona que havia estat amant del marit de la que ara està tan trista. El marit fa anys que és mort i ara ha mort la seva amant amb nom d'animal de companyia.

Una dona explica a una altra que li han de canviar la pròtesi, que se li va trencar quan, en sortir de casa, va envestir-la una bicicleta. Vaig pensar que era una pròtesi en alguna articulació del cos. De seguida vaig adonar-me que no es referia a una pròtesi rígida. Una altra dona va preguntar-li si era cert que aquestes pròtesis poden explotar espontàniament. L'afectada va dir que això era un rumor que havia escampat fa anys per la tele l'Ana Obregón, que va dir que a ella li havia explotat una pròtesi mamària quan viatjava en avió, a causa del canvi de pressió.

dissabte, 27 de juliol de 2013

On la ciutat es fa poble

Festa major a Les Corts (octubre 2012)
A Barcelona encara hi ha espais on la ciutat es fa poble. En el meu barri (Les Corts), un d'aquests espais és la plaça Comas, on hi ha la seu del Consell de Districte, que ocupa l'edifici que era l'Ajuntament de Les Corts abans que s'annexionés a Barcelona, el 1897. (La plaça pren el nom de Josep Comas i Masferrer, que era un terratinent de Les Corts dedicat a la política i va presidir la Diputació de Barcelona de 1894 a 1896.) En les festes senyalades del barri, aquesta plaça i la de Concòrdia, on hi ha l'església, concentren les activitats festives.

Quan vaig venir a viure a Les Corts, el 1975, a la plaça Comas, com a tantes altres de la ciutat, hi circulaven cotxes al voltant. Això la feia perillosa per a la mainada, perquè calia vigilar constantment que no baixessin de la vorera. Per altra banda, l'espai amb sorra perquè juguessin solia estar ple de caques de gossos. No recordo quan van reformar-la, però ja en fa bastants anys. Amb la reforma, la plaça es va humanitzar. Van limitar la circulació de cotxes a la calçada del carrer Joan Güell i van posar una tanca al voltant de la nova zona jocs, de manera que els acompanyants de les criatures (mares i pares, àvies i avis, cangurs, etc.) poden controlar-les millor i també evita que els gossos hi entrin. Ara, la plaça és un espai de trobada per a gent de totes les edats. Hi ha bastants bancs per seure,i dos bars hi instal·len les seves terrasses que, en arribar el bon temps, estan molt concorreguts.

El meu Cacaolat
A l'estiu, m'agrada fer una pausa en la meva feina a mitja tarda i anar a passar una estona a la terrassa d'un dels dos bars de la plaça; sempre el mateix, El Varadero. La meva preferència per aquest bar és que serveix el Cacaolat en ampolla de vidre i no de plàstic. Per a les persones cacaolat-addictes como jo, això, que pot semblar un petit detall, té molta importància. El sabor d'un Cacaolat ben fred --un petit plaer estiuenc que em concedeixo sempre que puc-- no és ni de bon tros el mateix si ve envasat en ampolla de plàstic.

Enguany, a començament de juny vam reprendre el costum d'aquesta pausa de mitja tarda a la plaça Comas. Hi vaig trobar cares conegudes de l'any passat. L'home que guarda el cotxe en un garatge veí --garatge particular-- que és una mena de club on fa petar la xerrada amb alguns amics. La noia de la matalasseria que passa també moltes estones a la porta, de tertúlia amb algú o altre --de vegades penso si una botiga de matalassos pot donar per viure; al cap i a la fi, un matalàs no es canvia gaire sovint. Les dones que es troben cada tarda a la mateixa terrassa on seiem nosaltres. El mateix cambrer, discret i poc parlador, o la cambrera d'aspecte llatinoamericà d'El Varadero. Entre la mainada és on hi ha més diferències. Algunes criatures que ara ja van amb bici o patinet o que corren d'un costat a l'altre potser l'any passat encara no caminaven i els duien en un cotxet. I les nenes més grans que el 2012 encara s'enfilaven al tobogan, potser enguany ja els faci vergonya fer-ho.

La font, atractiu per a la mainada (juliol 2013)
Hi ha un indret a la plaça que és el punt d'atracció de la mainada: la font. Sempre hi ha criatures al voltant. Hi ha dies que s'hi apropen amb globus de color que encaixen a l'aixeta i els omplen d'aigua. En alguns casos es tracta només de veure com s'infla el globus i allà mateix el buiden. Altres vegades, a falta d'una galleda o algun altre recipient, fan servir el globus per transportar aigua fins a la zona de jocs, on hi ha sorra, i hi fan pastetes. També els he vist fer-los servir per refrescar-se, tot buidant l'aigua pel damunt del propi cap, o com a pistoles d'aigua, apuntant el raig d'aigua cap a alguna altra criatura. Alguna vegada he vist pistoles d'aigua de debò, amb què ruixaven altres criatures.

Lea aixetes de la font no s'obren fàcilment. Cal prémer un botó i als més petits els sol costar molt. Els calen les dues mans per aconseguir fer rajar l'aigua, però aleshores no poden omplir el globus o els és difícil atansar-se al raig d'aigua per beure-hi directament. N'hi ha que llencen la tovallola aviat i tiren dret: van a buscar la mare o el pare perquè els obri l'aixeta. D'altres, però, fan treballar el seu magí per poder aconseguir aquell tresor que per a ells és l'aigua. N'hi ha que premen fort amb les dues mans i, quan comença a caure aigua, deixen anar i s'afanyen a apropar la boca a l'aixeta. Com que el raig s'estronca, han de repetir l'operació diverses vegades. Ahir, un vailet que no devia tenir ni dos anys no aconseguia fer caure ni una gota d'aigua. Va ficar els ditets a l'aixeta i després se'ls llepava. Finalment va intentar beure l'aigua que queda acumulada a la pica, com fan els coloms i altres ocells de la plaça. Per sort el seu pare--assegut a una de les terrasses-- se'n va adonar i de seguida va córrer a obrir-li l'aixeta perquè el nen pogués beure.

Aquests dies de tanta xafogor, la font encara atreu més la mainada. N'hi ha que marxen de la plaça ben xops, samarreta, pantalons i sovint també les sabates. M'agrada veure jugar les criatures mentre em prenc el Cacaolat. Però no tothom comparteix aquest gust meu. Fa uns dies una dona gran --més que jo-- va renyar uns nens que jugaven omplin els globus d'aigua. I els va dir que no ho fessin, que embrutaven el terra de la plaça. Com que no van fer-li cas, devia voler esplaiar-se en algú i es va apropar a mi tot lamentant-se que aquelles criatures eren molt mal educades, però que la culpa era dels pares i que mentre aquell vailet tirava aigua pel terra, la seva mare estava tan tranquil·la xerrant amb el nòvio a la terrassa del bar. (Quan trobo en algun lloc gent que protesta i rondina per qualsevol cosa, penso si això és cosa de l'edat i si potser jo també sóc així i no me n'adono. Hauré de comprovar-ho i, si cal, corregir-ho.)

Ens estem a la plaça una mitja hora o tres quarts, de vegades fins i tot més. Em porto lectura o algun text per corregir, però allò que m'agrada més és observar la vida de la plaça, que transforma el meu barri en un poble dins la gran ciutat.

Dues entrades d'aquest bloc sobre el meu barri:
- El barri com a poble (29.06.2012). En els plenaris del barri els veïns i veïnes poden deixar sentir la seva veu i influir en la política del barri.
- "La de can Déu" (17.05.2008). L'expressió "la de can Déu" va originar-se a Les Corts.

dimecres, 24 de juliol de 2013

Harmonia a l'Ajuntament?

No m'ho podia creure: regidors de partits diferents que, en un ple de l'Ajuntament de Barcelona, parlaven sense rancúnia ni retrets, ni acusacions de res, fins i tot lloant la tasca feta per un membre d'un partit potser ideològicament ben allunyat del de qui parlava en cada moment.

Em pensava que allò era un somni o que estava veient un film titulat Utopia a la Casa Gran. Doncs no, era un ple real, però el motiu de l'harmonia i la concòrdia que regnaven en aquella sala era que el regidor de qui tothom parlava bé --Jordi William Carnes-- s'acomiadava de l'Ajuntament després de renunciar a l'acta de regidor. Era si fa no fa com quan algú es mor, que tothom en parla bé. De fet, el mateix Carnes s'ha considerat un finat --un finat de la política--, en referència a una cita de Winston Churchill que ha dit en anglès, tot prometent que després ho traduiria a les persones que fan la transcripció dels plens. Crec que la cita que ha recordat és aquesta: "Politics is almost as exciting as war, and quite as dangerous. In war you can only be killed once, but in politics many times." (La política és gairebé tan emocionant com la guerra i tan perillosa. A la guerra només es pot morir una vegada, però en política, moltes.)

No sé quina és la causa que ha dut Carnes a renunciar a ser regidor; crec que ell va justificar-ho per la voluntat de promoure un relleu de càrrecs en el PSC. Avui ha estat per casualitat que he sentit una part del seu discurs de comiat (he posat BTV pensat que hi estarien fent les notícies del migdia) i no sé si abans que jo connectés BTV Carnes en deu haver parlat. He començat a escoltar i he sentit unes paraules sensates, amables, un discurs molt ben construït, amb punts d'ironia --no en va, Carnes és mig britànic--, amb paraules de record per als alcaldes de Barcelona, per a companys i companyes del Consistori. M'ha agradat el que ha dit.

Potser hi hagi qui pensi que, com en els enterraments i funerals, en què la gent sol parlar sempre bé del finat, avui els representants de cada grup han parlat bé de Carnes i li han dedicat floretes perquè és ja un finat polític. Jo no he tingut aquesta sensació, però. Alguns han deixat clar les diferències que existeixen entre les seves idees i les de Carnes --fins i tot el representant del seu mateix grup, Jordi Martí Grau-- però alhora han reconegut els seus mèrits, tant els polítics com els personals.

Quina llàstima que els regidors i regidores només es comportin així en ocasions molt especials, com ho era la d'avui!

dimarts, 16 de juliol de 2013

La microbiologia i els mitjans de comunicació

Grup de cèl·lules d'Escherichia coli, un dels bacteri més "populars"
¿Com es pot fer arribar la microbiologia (i la ciència en general) a la societat? ¿És tan difícil, com diuen algunes persones, comunicar la ciència a un públic general? ¿Tergiversen la informació científica els periodistes, tot buscant sensacionalisme en les notícies? ¿És cert, com diuen alguns científics, que un periodista no sol ser un bon comunicador científic perquè li manca el coneixement necessari sobre allò que comunica? ¿És cert, com diuen alguns periodistes, que un científic no sol ser un bon comunicador científic perquè li manca el coneixement de les tècniques de la comunicació?

Aquestes són algunes de les preguntes que van sorgir o es van intentar respondre en el simposi "Microbiología y periodismo: una relación simbiótica", dins del Congrés de la Sociedad Española de Microbiología, que s'ha celebrat a Barcelona del 10 al 13 de juliol de 2013. De la visió que en van presentar els ponents i del debat posterior, n'extrec algunes idees.

De la ponència de Cristina Ribas (biòloga i periodista, presidenta de l'Associació Catalana de Comunicació Científica):
  • La ciència forma part de la cultura, però no se sol incloure la ciència entre els camps de coneixement que conformen la cultura.
  • Una societat acientífica és vulnerable. No és conscient de la necessitat de la recerca perquè el país tiri endavant. En l'actual època de crisi es fan moltes mobilitzacions en contra de les retallades en molts sectors, però la societat en general no es mobilitza en favor de la recerca i la innovació, malgrat les grans retallades pressupostàries.
  • El coneixement ha de ser accessible. La recerca que es fa amb diners públics ha d'estar a l'abast de la ciutadania i el coneixement que genera ha de poder ser compartit per la comunitat científica.
  • Avui dia, la població i el món de la investigació poden interaccionar gracies a Internet. Per exemple, en el sector de salut, s'ha donat el cas que grups de pacients hagin actuat com a grups de pressió i hagin promogut estudis clínics basats en les seves necessitats.
  • Qui es dedica a la comunicació hauria de tenir en compte alguns aspectes en la seva relació amb els receptors de la informació. Cal comunicar el mètode científic i valorar-lo. Cal  proporcionar fonts fiables --o ajudar a trobar-les-- i defugir una actitud paternalista o el principi d'autoritat. Cal acceptar que, davant dels fets, hi ha percepcions i decisions diferents. Per exemple, davant de temes com ara l'energia nuclear, la medicina basada en l'evidència o la producció de transgènics, és possible que hi hagi qui estigui en contra per motius aliens a la ciència.
De la ponència de J. Antonio López-Guerrero (microbiòleg i divulgador):
  • Per què s'insisteix a parlar de "cultura científica", com si hi hagués diferents tipus de cultura? Ell en trauria l'adjectiu.
  • Hi ha un declivi en les vocacions científiques perquè domina la política del menor esforç. La nota de tall per matricular-se en estudis audiovisuals és molt alta i, en canvi, per matricular-se de física o de química es demana una nota de tall molt més baixa.
  • Cal que la comunitat científica faci un esforç per arribar a la societat, altrament ho farà la pseudociència. En realitat ja ho està fent: hi ha moltes farmàcies que venen productes homeopàtics, proliferen les associacions que neguen l'eficàcia de les vacunes --amb el suport de la monja Teresa Forcades-- que presenten exclusivament com un gran negoci de la industria farmacèutica.
  • Segons les enquestes europees (Eurobaròmetre) i les que duu a terme la FECYT, Espanya surt bastant malparada pel que fa a cultura científica. Sobre els interessos de la població, l'enquesta de la FECYT indica que el segon tema que més interessa a Espanya és l'esport; el primer és el treball i en tercer lloc hi ha la medicina i la salut. Malgrat això, la imatge social de les professions relacionades amb la ciència i la tecnologia estan molt ben valorades; metges, científics, professors i enginyers ocupen els primers llocs (el menys valorats són els polítics).
  • Els mateixos científics sovint no tenen suficient cultura científica.
  • Cal distingir entre: a) comunicació científica (la que es fa dins de la comunitat científica), b) difusió científica (la que es fa per a estudiants i professionals de diferents àrees) i c) divulgació científica (dirigida a la societat en general).
  • Quan allò que es comunica, difon o divulga no correspon a la realitat, les causes poden ser diverses. Per part de la recerca pot ser per frau científic (per motius econòmics, de prestigi, etc.) o perquè s'exagerin els resultats de la recerca (necessitat de justificar la inversió en algun tipus de recerca). Per part dels mitjans de comunicació pot ser per motius econòmics, per desconeixement del tema, per la pressió social, per la ideologia (política, religiosa, etc.) del mitjà.
  • En la comunitat científica sovint no es valora que un investigador es dediqui a la divulgació. En l'avaluació del propi treball pot ser un factor negatiu. Cal canviar aquesta actitud.
  • Qualsevol resultat de la recerca pot ser comunicat, difós o divulgat. La microbiologia, a més, és un àrea molt adient per a la divulgació.
De la ponència de Manuel Sánchez (microbiòleg i divulgador):
  • Els interessos del periodisme i de la ciència són diferents. La immediatesa, la brevetat, l'espontaneïtat i alguna història darrera la notícia són característiques del periodisme. La ciència, en canvi, valora la precisió, les dades, la tècnica. Són dos mons en conflicte.
  • Quan es tracta de microbiologia, cal afegir-hi la por que la societat té de les malalties infeccioses. Això fa que episodis com el brot epidèmic causat per Escherichia coli entero-hemorràgica en algunes regions europees el 2011 tinguin conseqüències que afecten fins i tot l'economia.
  • Un perill del periodisme és el sensacionalisme en la presentació de les notícies.
  • També va esmentar la monja Teresa Forcades, com a personatge perillós, que no fa cap favor a la ciència. Pel fet que tingui formació mèdica, la gent la creu fàcilment en les seves creuades, primer contra la vacuna de la grip A i després contra la vacuna del papiloma.
De la ponència de Mercè Piqueras (biòloga, divulgadora i editora científica):
  • Un tema recurrent en l'àmbit de la comunicació científica és ¿qui ha de comunicar la ciència, els científics o els periodistes? Els professionals de la ciència opinen que només es pot comunicar bé allò que es coneix bé. Els periodistes creuen que, per comunicar, cal una formació que no s'obté en les carreres de ciència i que els científics no coneixen les tècniques del periodisme.
  • Des de fa algunes dècades han sorgit iniciatives diverses per a la formació de bons comunicadors científics. La Universitat Pompeu Fabra va ser pionera en la creació d'un màster de comunicació científica. I al llarg de l'any s'organitzen en molts llocs tallers, trobades, simposis i cursos breus que intenten millorar les capacitats de comunicació científica o posar en contacte científics i comunicadors.
  • L'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) ha organitzat durant uns anys el Premi Joan Oró  per fomentar la comunicació de la recerca entre el jovent investigador (en dues modalitats: article escrit i audiovisual). Malauradament, la crisi econòmica ha fet que el premi no s'hagi pogut convocar enguany.
  • Una altra iniciativa veterana de l'ACCC és la seva llista de distribució, a la qual hi ha subscrites persones d'àmbits molt diversos que debaten sobre temes científics i de comunicació.
  • Algunes iniciatives internacionals de comunicació oral s'han fet molt populars. En són exemples, les xerrades TEDx, una idea que va néixer a Califòrnia i que s'ha estès per tot el món, i el concurs de monòlegs científics Famelab, que va néixer en el Festival de Ciència de Cheltenham (Regne Unit) i que s'ha fet internacional.
  • La comunicació científica no hauria de ser patrimoni exclusiu dels professionals de la comunicació ni dels professionals de la ciència. Ha de fer-la qui sàpiga comunicar bé i mantenir el rigor en els continguts. El missatge existeix, però cal un missatger que sàpiga fer-lo arribar a la seva destinació, que és la societat.
El col·loqui amb el públic de la sessió va ser viu, però segurament moltes idees van quedar sense expressar-se per manca de temps. Es va parlar d'iniciatives diverses per apropar la microbiologia a la societat; de la necessitat que els investigadors col·laborin amb els professionals dels mitjans de comunicació, en comptes de lamentar-se que no ho fan bé; de la conveniència que els investigadors també siguin divulgadors i comencin a ser-ho en les seves classes, amb el seu alumnat; de la dificultat que tenen els investigadors de connectar amb els periodistes científics; de la utilitat de les eines que ens proporciona la Internet 2.0, que permet que els propis laboratoris, departaments i universitats difonguin la recerca que s'hi fa i, a més, que sigui una comunicació interactiva.

Tant en les presentacions dels ponents com en el col·loqui es va parlar de la pseudociència que envaeix els mitjans de comunicació. Algú va explicar la seva experiència de participació en un programa televisiu que, malgrat haver posat unes condicions per a participar-hi, després el van editar i no va sortir com s'havia enregistrat. Hi ha qui creu que convé anar a programes de debat amb persones que tenen punts de vista pseudocientífics, mentre qui opina que és millor abstenir-se'n.

Després de participar en aquest simposi, el mateix dia vaig assabentar-me de les notes de tall de la selectivitat per accedir a les universitats catalanes i em vaig adonar que no s'ajusten a allò que va dir un dels ponents: que la nota de tall més alta és per accedir als estudis de comunicació audiovisual, mentre que per estudiar física o química la nota mínima exigida és molt més baixa. Les deu notes de tall més altes per al curs 2013-214 són les següents:
  1. Física/matemàtiques (UAB): 12,900
  2. Física/matemàtiques (UB): 12,558
  3. Medicina (UB): 12,408
  4. Medicina (UPF/UAB): 12,342
  5. Enginyeria física (UPC): 12,142
  6. Medicina (UAB): 12,086
  7. Enginyeria en tecnologies aeroespacials (UPC): 12,076
  8. Medicina (URV): 12,013
  9. Medicina (UdL): 12,000
  10. Medicina (UdG): 11,990
Em va sobtar que el primer lloc l'ocupessin els estudis per a la doble titulació en física i matemàtiques que ofereixen la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona. Però pensant-hi, em pregunto si el bosó de Higgins no hi deu tenir alguna cosa a veure.

Sobre l'aprofitament d'Internet i especialment de les eines 2.0 per a la comunicació de la ciència, faig una reflexió post-simposi. És cert que hi ha webs i blogs de microbiologia fets personalment per investigadors o des del mateix centre on treballen, però en general no solen gaudir de la popularitat que mereixerien. Sovint són coneguts només per poca gent. Això passa amb la microbiologia i també amb molts altres àmbits de la ciència i del coneixement en general. L'oferta és molt àmplia, però poc aprofitada.

Alguns espai de divulgació de la microbiologia a Internet:
- MicrobeWorld (en anglès). Espai divulgatiu de l'American Society for Microbiology, molt adequat per a l'escola (inclou material docent) i per fer pràctica d'anglès.
- Small things considered (en anglès).Molt bon blog de microbiologia, però de nivell elevat, més adequat per a estudiants i professionals de la microbiologia o disciplines relacionades.
- microBIO. Noticias y curiosidades sobre virus, bacterias y microbiología (en castellà).
- Microbichitos (en castellà). Blog de Miguel Vicente, professor d'investigació del CSIC.
- La lectora corrent (aquest blog; les entrades amb l'etiqueta "microbiologia").
- Microbe Zoo (en anglès). Un dels webs més antics de divulgació de la microbiologia per a les escoles.
- Viendo lo invisible. Recull de fotos i vídeos sobre el món microscòpic.
- Audios de l'American Society for Microbiology traduïts al castellà (veu  --dos o tres minuts-- i text en pdf). Molt divulgatius.
- Microbe Magic (en anglès). Introducció a la microbiologia per a l'escola primària

Foto d'Escherichia coli: Agricultural Reasearch Service, Ministeri d'Agricultura dels EUA (domini públic)

dilluns, 15 de juliol de 2013

El multilingüisme en el segle XXI

La meva amiga Imma, d'un poble de la Noguera, fa més de quaranta anys que viu a Itàlia, on ha desenvolupat la seva carrera professional com a investigadora i professora universitària. Allà va casar-se amb un grec i va tenir un fill, l'Alessandro. Des de ben petit, l'Alessandro és multilingüe: italià, català, grec, castellà. Més tard, anglès i suposo que, com a italià, tindrà una bona formació en llatí, que encara que sigui una llengua morta a Itàlia té --o tenia, que potser les coses hagin canviat-- una gran vitalitat. (He conegut gent italiana capaç d'escriure textos i mantenir una conversa en llatí, i això, sense ser "de lletres".) Crec que, a més de l'anglès, ha estudiat alguna altra llengua, però no n'estic segura.

La meva amiga Vera, de Sao Paulo, fa uns trenta anys que viu a Londres. Hi va anar en acabar el seu doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona i el que havia de ser una estada d'un parell d'anys per aprendre bé l'anglès, va convertir-se en una estada permanent. Va estar casada amb un colombià i van tenir una filla, la Suzannah. Des de ben petita, la Suzannah també és multilingüe: anglès, portuguès, castellà, alemany (llengua que va aprendre passant temporades amb un germà del seu pare i la seva família, que vivien a Alemanya). Més tard, va estudiar llengües estrangeres a la universitat i ha fet estades en diversos països europeus. No sé quantes llengües domina ara, però en són un munt.

A costat de l'Alessandro i de la Suzannah, em sento una mica analfabeta en llengües. Des de petita he estat bilingüe (mare catalana, pare castellà). La primera llengua estrangera que vaig aprendre va ser el francès, que era la llengua estrangera que s'ensenyava a les escoles en aquells temps. Després vaig estudiar italià i alemany (aquesta última llengua, però, la tinc gairebé oblidada) i vaig decidir-me a estudiar anglès en adonar-me que era la llengua de comunicació de la ciència i que no es podia tenir una formació científica sense dominar l'anglès. I sento molt no haver aconseguit un millor coneixement del llatí, però als catorze anys vaig haver de triar entre lletres o ciències i, pel fet d'haver triat ciències, no vaig tornar a tenir contacte amb el llatí.

Comparat amb altres persones de la meva generació, sé que el meu bagatge de llengües no està malament, però no es pot comparar amb la formació multilingüe que tenen generacions més joves. La causa del multilingüisme actual es deu a molts factors. Per una banda, les migracions afavoreixen la formació de parelles mixtes, de països, cultures i llengües diferents. Per una altra, els programes Erasmus han fet possible que milers --o potser ja milions-- d'estudiants europeus facin estades en universitats estrangeres. També hi ha el fet que molts graduats universitaris facin estades de formació doctoral o postdoctoral en centres estrangers --malauradament, molts sense possibilitat de tornar al seu país. O que una part del jovent es vegi abocada a emigrar en cerca de treball.

El documental La força de Babel tracta d'aquesta diversitat lingüística, que és una característica del segle XXI i ens mostra per què cal capgirar el mite de la maledicció bíblica. Va estrenar-se en el Canal 33 el proppassat 21 de febrer, amb motiu del Dia Internacional de la Llengua Materna, dins de l'espai "El Documental" i encara es pot trobar en el web dels vídeos a la carta. A més, aquesta tarda es projectarà a l'Ateneu Barcelonès en una sessió que té l'al·licient del debat posterior amb Joan Úbeda, un dels autors del documental.

Estudis actuals han determinat que el multilingüisme facilita l'agilitat mental i que retarda el deteriorament cognitiu en els processos neurodegeneratius. Independentment d'aquests efectes positius, crec que el multilingüisme aporta a les persones una gran riquesa cultural i afavoreix l'apropament de les cultures. Sento que, a la meva edat, estudiar una llengua nova no sigui ja fàcil, perquè m'agradaria estudiar-ne alguna altra. De tota manera, procuro mantenir viu el coneixement de les que he anat practicant amb més o menys intensitat al llarg de la vida.

Imatge: Torre de Babel (autor: Hill), Wikimedia Commons

dijous, 11 de juliol de 2013

Aquest petit múscul vermell

En un hospital públic, la intimitat és gairebé impossible. En les habitacions compartides, que són la majoria, posen una cortineta de separació entre els dos llits, però no hi ha un aïllament sonor entre els pacients i, encara que no vulguis, t'assabentes del que li passa a la persona que hi ha a l'altre costat de la cortineta. Cadascú té una història al seu darrere i les perspectives futures poden ser molt diverses: des de sortir de l'hospital recuperat completament o malauradament no sortir-ne viu, fins a saber que caldrà tornar-hi, ja sigui per seguir algun tractament especial, per sotmetre's a controls periòdics, etc.

Avui he estat testimoni --sense haver-m'ho proposat-- del canvi de perspectiva d'un home relativament jove que tenia un futur molt negre a causa d'una greu afecció cardíaca.  Fa uns dies vaig sentir una conversa que mantenia amb una noia que havia estat trasplantada recentment (em fa l'efecte que són persones voluntàries que van a visitar pacients candidats a un a trasplantament per explicar-los la pròpia experiència). I ahir vaig assabentar-me que el pacient havia signat la sol·licitud perquè el posessin en llista d'espera per al trasplantament de cor, que és l'única solució que veien al seu problema. Doncs ha tingut la sort que avui mateix li diguessin que hi ha un cor idoni per a ell i que aquest nit li faran el trasplantament.

Malgrat que la cortineta que divideix l'habitació estigués correguda, no he pogut evitar sentir les converses entre ell, la seva dona i algunes altres persones (familiars, suposo), i les trucades que ha fet a alguns amics íntims per explicar-los que a les deu del vespre comença el canvi de cor. També ha trucat al seu poble perquè algú de la família portés la seva filla --una nena de deu anys-- a l'hospital perquè ell mateix volia explicar-li què li faran.

Quan han arribat uns parents amb la nena, jo era en el vestíbul on hi ha els ascensors. Era ja l'hora en què havia de marxar, però m'he esperat una bona estona abans d'anar a l'habitació a recollir les meves coses. No volia ser una intrusa en una escena que entenia que havia de ser només d'aquella família. Després d'una estona prudencial hi he anat. Com havia vist abans a les altres persones que envoltaven el pacient, la nena tenia els ulls humits i es mostrava alhora emocionada i contenta de saber que el seu pare en unes poques setmanes tornarà a ser a casa i aviat podrà dur una vida normal.

En marxar, els he desitjat molta sort i m'he emocionat també en pensar que la vida d'aquell home pot canviar radicalment aquesta nit. Però alhora he pensat en el cor que devia estar camí del Clínic des d'algun lloc que el receptor mai no sabrà. Malauradament, perquè en aquesta família hi torni a haver esperança i alegria, en algun lloc hi ha una altra família que a hores d'ara estarà plorant la mort d'un ésser estimat. Possiblement algú que, en sortir de casa, es va acomiadar com cada dia sense saber que aquell era el seu últim comiat.

A hores d'ara, en J.N. ja deu ser a la sala d'operacions. Espero que aquest petit múscul vermell que rebrà aquesta nit li duri molts anys i que, per a la família del donant, saber que una part de la persona estimada sobreviurà en algú altre, els ajudi a fer més suportable la seva pèrdua.

Actualització, 13.07.2013, 10.45
Ahir al migdia vaig veure la dona i la mare del pacient trasplantat. Anaven a veure'l a la Unitat coronària, on el tenen aquests primers dies i on les visites són molt restringides. La seva dona em va explicar que l'operació havia estat llarga --unes sis hores de quiròfan-- però que tot va anar bé. Estava ullerosa i amb aspecte cansat, després d'aquella nit que se li devia fer tan llarga, però el seus ulls traspuaven l'emoció i l'esperança en un futur millor per al seu home i la seva família.

dimecres, 3 de juliol de 2013

On és el pintor?

Us heu fixat que, en els hospitals, sempre hi ha un senyor pintant? Si més no, sempre que vaig a un hospital, jo hi veig un pintor en algun lloc, com si formés part de la plantilla. No un grup de pintors que els veus pintant activament una zona sencera, parets, finestres i portes i que imagines que en pocs dies acabaran aquella feina. No; sol ser un pintor solitari que avui el veus pintant el marc d'una finestra, demà uns seients i demà passat potser la barana d'una escala.

A l'Hospital de la Vall d'Hebron vaig pensar que potser tenien un empleat que la seva professió era "pintor de l'escala principal" perquè sempre el trobava que pintava algun tram d'aquella escala, tot i que podien passar mesos entre una visita meva a l'hospital i la següent. Com que aquell hospital té molts pisos, potser quan el pintor arribava dalt de tot, la part baixa de l'escala ja necessitava una repintada de la barana.

Ara. quan entro en un hospital, és un com si obrís un conte/joc d'aquells de On és en Willy?, però en comptes de Willy, jo hi busco el pintor, que sé que serà en un lloc o altre. De vegades no el veig a ell, però en noto la presència per cartells que indiquen que una porta o un passamà està pintat de nou. I aquests dies que torno a anar diàriament a l'Hospital Clínic, ja hi he trobat el pintor. Fa  un parell de mesos va dedicar-se a pintar unes finestres de la 5a planta i uns bancs de la planta 1 (és la de l'accés principal). I ara treballa a l'escala 1. Fa un parell de dies vaig notar-ne la presència pel cartell que hi havia a costat d'una barana. Finalment ahir a la tarda el vaig veure en persona. Estava pintat una porta en la 6a planta. Em vaig sentir com la criatura que després d'estar-se una bona estona observant el dibuix, finalment troba en Willy.

Vaig pensar que, de moment, les retallades no han afectat el pintor. Però pensant-hi de nou, podria ser que sí. El meu pintor/Willy d'ahir era un noi jove, molt diferent del típic pintor d'hospital que sembla un home que faci anys que hi treballa. Qui sap si en el Clínic no han prejubilat el pintor de tota la vida --si era de plantilla potser cobrava triennis, quinquennis i coses per l'estil-- i ara tenen un pintor "precari", que hi està fent pràctiques i que, en acabar el període de pràctiques, passarà a les llistes de l'atur i serà substituït per un altre. Ahir, un seguidor de Facebook em deia que es podria fer el joc de la Sanitat a Catalunya: On és el pintor?

dimarts, 2 de juliol de 2013

La vida en un hospital

Aquests darrers temps he hagut d'anar sovint d'hospitals, no per mi, sinó com a acompanyant. Sé el que és passar gairebé tota una nit a la sala d'espera d'urgències, fer d'acompanyant en un box i veure com es mou el personal i com saben respondre a les emergències. Hi ha acompanyants que es queixen de moltes coses. Tots voldríem que el "nostre" malalt fos el primer a ser atès i molta gent pensa que anar a urgències és com anar al super, que agafes el tiquet i et serveixen segons el número. Malgrat que hi hagi uns cartells que indiquen que l'ordre d'assistència depèn de la gravetat de cada cas, de vegades he sentit comentaris de gent que diu que altres que han arribat després "s'han colat".

D'aquesta experiència hospitalària (no com a pacient) conec, a l'Hospital Clínic, la UCI quirúrgica, la planta de gastroenterologia, la de cardiologia... I com escrivia fa uns mesos en aquest blog, he pogut comprovar que, malgrat les retallades, la qualitat del treball del seu personal no ha quedat retallat. Les Carme, Júlia, Bet, i tantes altres infermeres (i també infermers), amb una gran professionalitat i un tracte amable i respectuós envers els pacients, aconsegueixen fer-los l'estada menys angoixosa.

Aquesta experiència també m'ha permès constatar un fet que en realitat ja sabia: que la medicina s'està convertint en una professió en què les dones, si no són ja majoria, poc els deu faltar. I no em refereixo a l'infermeria, que tradicionalment ha estat una professió femenina, sinó als metges. Però en la societat això encara no està assumit i he vist coses molt curioses. Dissabte, a urgències, una acompanyant que va entrar en una sala on hi havia personal mèdic i d'infermeria, després fer un cop d'ull general, va anar directa a un home vestit de verd i li va dir: "Perdone doctor..." El "doctor" va respondre-li que ell era un infermer. Unes hores més tard, a la planta de cardiologia, l'acompanyant d'un pacient es dirigia a una cardiòloga jove i li preguntava: "Escolta, nena, quan podrà prendre..." Quantes coses han de canviar encara...