El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 28 de juny de 2013

Els microbis i el canvi climàtic

De tant en tant es publiquen estudis sobre els canvis que poden experimentar els ecosistemes en el futur com a conseqüència del canvi climàtic, que sembla ser que ja no té aturador. La majoria d'aquests treballs se centren en macroorganismes, principalment plantes o animals. En els ecosistemes terrestres, s'ha predit la migració de les espècies cap a zones més fredes a mesura que la temperatura augmenti; migracions que podran ser cap a latituds més al sud o el nord (segons l'hemisferi) o bé en altitud, muntanya amunt, on la temperatura també és més fresca. Però que passarà amb els microbis? També migraran? I si ho fan, com pot això afectar l'ecosistema?

No és estrany que no se n'hagi parlat gaire perquè els microbis solen ser els grans oblidats en els estudis de biodiversitat. Tanmateix, el seu paper en l'ecosistema és fonamental; són a la base de totes les cadenes alimentàries i de vegades són essencials per a tancar els cicles dels elements a la natura; per exemple, únicament els microbis poden recuperar per a la vida el nitrogen que va parar a l'atmosfera.

En la portada de la revista Science d'aquesta setmana es pot veure una mena de spaghetti o "cordills" blaus i vermells que en realitat són microbis: dues espècies de cianobacteris (coneguts també com 'algues blaves', cianòfits o cinaofícies, perquè fins a ben entrat el segle XX es creia que eren algues). Són exemplars de sengles soques de les espècies Microcoleus vaginatus i Microcoleus steenstrupii, representatius dels microbis més abundants en les crostes que es formen a la superfícies dels sòls d'aquells paisatges que tan familiars ens són a través de les pel·lícules de l'oest. Un dels autors de la foto és Ferran Garcia-Pichel, un biòleg català que és professor de la Universitat de l'Estat d'Arizona, a Tempe (Estats Units). Hi treballa des del 2000 i va ser un dels fundadors de la Facultat de Ciències de la Vida d'aquella universitat, on dirigeix el Laboratori de Geomicrobiologia i Ecologia microbiana. La imatge de la coberta de Science té relació amb un article que es publica en aquell número sobre els canvis en la diversitat microbiana que poden donar-se en les terres àrides de zones desèrtiques de l'oest de Nord-amèrica.

Crosta al desert de Sonora
Per al treball, el grup de Garcia-Pichel va agafar mostres de crostes ben desenvolupades en llocs sense vegetació, ni tan sols molses o líquens, i dels qual hi havia dades climàtiques, geoquímiques i de les característiques del sòl. Per tècniques de biologia molecular van estudiar la composició microbiana de les mostres i van comprovar que, en la majoria dels punts estudiats, les espècies dominants eren Microcoleus vaginatus, en els llocs més freds, i Microcoleus steenstrupii, en els llocs més càlids. Aleshores van cultivar aquests dos cianobacteris en el laboratori i van confirmar que Microcoleus vaginatus creixia millor a temperarures baixes, mentre que a Microcoleus steenstrupii li anaven millor les temperatures altes.

El sud-oest dels Estats Units és una zona on ja ha anat augmentant la temperatura i diversos models climàtics prediuen que seguirà augmentant un grau per dècada i que la sequera també augmentarà. En el laboratori, es van cultivar aquestes dues espècies tenint en compte aquests factors i els resultats porten a la conclusió que, a les zones actualment més fredes, on ara predomina Microcoleus vaginatus, uns pocs graus d'augment de la temperatura poden fer que aquesta espècie sigui reemplaçada per Microcoleus steenstrupii. Un avantatge de treballar amb microbis és que es poden tenir moltes generacions en molt poc temps.

Actualment es disposa d'estudis de les característiques fisiològiques i genètiques de Microcoleus vaginatus. En canvi, se sap molt poc de Microcoleus steenstrupii, una espècie que, genèticament, és molt diferent. Per tant, ara per ara no es pot predir quins efectes podria tenir en els sòls ara dominats per l'altra espècie. I els efectes que tingués en el sòl podrien reflectir-se en els altres éssers vius --microorganismes i macroorganismes-- que visquessin en aquell desert.

No és la primera vegada que una foto feta per Ferran Garcia-Pichel ocupa la portada de Science. El 16 d'abril de 1999 la mateixa revista va publicar en portada una foto feta també per ell d'un microbi molt particular: Thiomargarita namibiensis, un bacteri gegant descobert en els sediments marins davant la costa de Namíbia. És el bacteri més gran que es coneix; les seves cèl·lules, rodones, fan una mitjana de 0,2 mm, una mida excepcional per a un bacteri.

Potser us interessarà:
- Primer els llangardaixos. I després què? (aquest blog, 13.05.2010). Sobre el canvi climàtic i les migracions d'espècies.
- La biodiversitat invisible (aquest blog, 16.04.2010). La part oblidada de la biodiversitat: la diversitat microbiana.

dimecres, 26 de juny de 2013

Què hem fet per merèixer aquests polítics (i polítiques)?

Anit en donar una mirada a les xarxes socials a les quals estic apuntada vaig veure que, com de costum, la majoria de polítics i polítiques no saben fer res més que criticar el que fan o han fet partits que no són els seus. Un comentari especialment va ser la gota que va fer vessar el got de la meva paciència política i no me'n vaig poder estar i vaig escriure això al meu mur de Facebook:
M'agradaria que tinguéssim polítics i polítiques més constructius, que es dediquessin a cooperar i a treballar pel poble al qual representen, en comptes de fer-ho per al seu partit i d'intentar destruir els seus adversaris a qualsevol preu. I això, a tots els nivells, des dels governs municipals, als estatals, i des de l'esquerra fins a la dreta. Els qui governen, moltes vegades apliquen polítiques que ells havien criticat quan eren a l'oposició. Els qui són a l'oposició, sovint critiquen tot el que fan els qui governen, encara que prenguin decisions que són equivalents a les que ells havien pres en algun moment quan manaven. El país està en una situació en què allò que cal és la cooperació per tirar-lo endavant, en comptes de les lluites entre partits o fins i tot dins dels mateixos partits i coalicions. Si us plau, polítics i polítiques, per què no seieu a parlar?, per què no treballeu tots per al poble en comptes de fer-ho per a vosaltres mateixos i el vostre partit? Ho sento, però ho havia de dir!
 De debò són aquests (i aquestes) els polítics que ens mereixem?

dilluns, 24 de juny de 2013

Maria Carta (1934-1994)

Un dia com avui, 24 de juny, de 1934, va néixer a Siligo, al nord de Sardenya, Maria Carta, cantautora i intèrpret destacada de la música popular sarda. Un dels records de Sardenya que més m'aprecio és un doble CD titulat Canti della Sardenya, amb la veu de Maria Carta.

Carta va tenir una vida molt rica en activitats. Segurament va ser més coneguda com a cantant, però va ser també actriu (teatre, televisió i cinema; va treballar a les ordres de Francis Ford Coppola --Il Padrino 2-- , de Zeffirelli, de Francesco Rossi) i va dedicar-se a la política. A Roma, on va viure molts anys, va ser regidora de 1976 a 1981 en representació del Partit Comunista Italià.

Va morir a Roma el 22 de setembre de 1994. Feia temps que patia càncer i el seu darrer concert va fer-lo el 30 de juny de 1993. La seva veu profunda, trencada, potent, amarga de vegades, és una de les millors veus sorgides de Sardenya, que val la pena conèixer o --si ja la coneixeu-- recordar.



Potser us interessarà:
- Incontro con Maria Carta. Interessant documental de la RAI, de 1972, sobre Maria Carta i Sardenya (durada, 41 minuts).

Sant Joan a Les Corts

Hem anat a veure la foguera del barri, que han feta en un descampat a la cantonada dels carrers Numància i Anglesola. Feia una nit més pròpia de primavera que d'hivern. M'he posat pantalons de pana, brusa de màniga llarga i una mena de caçadora/cangur per si tornava a ploure (havia plogut abans) i no he passat fred, però tampoc m'ha sobrat roba.

Els diables de Les Corts, acompanyats d'uns timbalers, han fet un correfoc per alguns carrers del barri i en el descampat on hi havia preparada la foguera. Després l'han encesa, però no ha estat fàcil, perquè la fusta s'havia mullat amb la pluja. M'ha recordat les fogueres de la meva infància, en què cremaven mobles vells o trencats.

Correfoc al carrer Anglesola


Un dels diables de les Corts


Tot a punt per a la foguera


Els trastos vells comencen a cremar

Hi havia gent de totes les edats: mainada, jovent, gent més madura, gent anciana... També joves turistes que deuen estar allotjats a l'alberg Pere Tarrés que hi ha al costat.

Mentre escric sento el soroll típic dels petards de Sant Joan. Però no tant com se sentia fa anys, fins i tot en èpoques que també havien estat de crisi. La veritat és que la revetlla de Sant Joan a Barcelona ja no és el que era fa quaranta o cinquanta anys; el cel s'il·luminava per tot arreu i allà on miressis veies l'esclat de color dels coets. I durant la nit sempre se sentia el soroll d'algun petard. De fogueres, n'hi havia també moltes més. Aquesta nit, jo n'hauria fet una de ben gran per cremar tot allò que sobra a la nostra societat i al nostre país. Però potser no n'hauria tingut prou amb el descampat del carrer Numància.

diumenge, 23 de juny de 2013

Aquesta nit, superlluna

Espero que aquesta nit els núvols se'n vagin a celebrar la revetlla a algun altre lloc i ens deixin veure la superlluna, un fenomen que es dóna quan coincideixen dos factors: la Lluna en la seva fase plena i que això passi en la data en què la seva distància a la Terra és mínima (el moment de màxim apropament a la Terra o perigeu). Vegeu, en la foto, la superlluna que hi va haver el 19 de març de 2011, comparada amb una Lluna de "mida" normal com la que hi havia el 20 de desembre de 2010 (evidentment, la Lluna no canvia de mida; allò que varia és la percepció que en tenim).

Anit me la mirava des del balcó (la carabassera, tot i el seu enorme desenvolupament, no ha crescut tant que m'impedeixi mirar el cel) i ja la veia més gran que de costum. Vaig pensar en el meu pare, en un dels seus records d'infantesa que m'havia explicat: quan, les nits d'estiu s'ajeia en un camp en el seu poble i passava estones mirant la Lluna i imaginant si allà hi viurien uns éssers com nosaltres. Deia que, si aclucava els ulls, tota la superfície lunar se li apareixia com una cara que li feia ganyotes.

No sé si aquell nen manxec devia viure mai una nit de Sant Joan amb superlluna. Tot i que en aquell poblet de la Manxa no celebraven revetlles, tenien les seves tradicions de Sant Joan --com en tants altres llocs, segurament lligades al solstici d'estiu-- i una bonica llegenda de la princesa que vivia presonera en un pou i la matinada de Sant Joan sortia a pentinar-se els cabells amb els primers rajos del Sol. Potser en una nit com la d'enguany, primerament la princesa s'hauria emmirallat en la Lluna mentre esperava l'hora de pentinar-se amb els rajos de sol.

Aquesta nit, si el temps m'ho permet, miraré la superlluna mentre veig dansar les flames de la foguera que en el meu barri --Les Corts-- encendran a la cantonada del carrer Anglesola amb el carrer Numància.

Potser us interessarà:
- Nit de Sant Joan amb superlluna, per Alberto Alcántara, en el 3/24.
- Sant Joan: la llegenda de la princesa (aquest blog, 23.06.2010)
- La nit de Sant Joan (aquest blog, 24.06-2008)

dijous, 20 de juny de 2013

La carbassa robusta

Un gripau engegà la nota justa:
l'aranya feia pulcrituds de fil,
i respiraven, en llur son tranquil,
         la carbassa robusta
i la untuosa tomaquera humil.
     Josep M. de Segarra (del Poema de Montserrat)
No sé si les carabasses de la meva carabassera seran robustes, ni tan sols sé si acabarà fent alguna carabassa. La planta, però, sí que n'és, de robusta i va creixent desaforadament. Aquests últims dies la tija creix gairebé un pam diari i va avançant per la barana de la terrassa. Ara ja no té plantes altes on arrapar-se amb els circells i estic intentat que s'arrapi als barrots, però no li agraden; es veu que vol una cosa viva. He provat de posar-li unes tires de ràfia i potser li posaré algunes canyes que, tot i que no estan vives, són matèria orgànica, a veure si li agraden més que els barrots metàl·lics.

La mantinc per curiositat- primer va ser perquè volia saber quina planta era aquella intrusa que va començar a treure uns fulletes en una jardinera de casa. Després, perquè em va intrigar com s'arrapava a les planters properes enroscant els seus circells al voltant de qualsevol tija que tingués a l'abast. Després, perquè van començar a endevinar-s'hi les primeres flors, que un cop s'obren són enormes, però efímeres.

Flors abans d'obrir-se

Flor de carabassera oberta
 
Gairebé cada dia s'obre una flor, però no n'hi ha cap que hagi donat fruit; es marceixen de seguida i al cap de dos o tres dies, només tocant-les lleugerament, es desprenen de la planta. És una estratègia  d'estalvi de la carabassera. Per què hauria de seguir desviant nutrients i energia cap a una flor que no ha de produir cap fruit?

Tinc curiositat per veure fins on arriba en la seva cursa al llarg de la barana i també per veure si produeix algun fruit. Per sort, la planta queda dins del balcó i encara que arribés a fer alguna carabassa, no podria caure al carrer.

dissabte, 15 de juny de 2013

La carabassera invasora

Va començar a sortir en una jardinera del balcó fa un parell de mesos. Al començament vaig pensar que era una planta suculenta que s'estén com una catifa i floreix a la primavera (no en recordo el nom), perquè me'n surten pertot. Però de seguida vaig adonar-me que la fulla era diferent. Estava intrigada i la vaig deixar que creixés per esbrinar què era. S'ha fet així:



És una carabassera, una Cucurbita, però no sé quina espècie. És inconfusible, amb les fulles amb forma de cor i lobulades, cobertes de pèls que fan que tinguin un tacte aspre. I unes tiges que no s'aguanten i creixen arrossegant-se o enfilant-se per allà on poden. A la foto només se'n veu un tros, perquè la tija, que ja deu fer prop de dos metres, es va desplaçant arran de la barana, entre les plantes del balcó, arrapant-s'-hi amb els seus circells, aquests òrgans de forma helicoïdal que es cargolen allà on poden per sostenir la planta. Vegeu, en aquesta foto (senyalat en vermell), un circell, una mena de tirabuixó vegetal que s'ha arrapat a la tija d'una altra planta (si cliqueu damunt de la foto, podreu veure-la ampliada):



Ja ha començat a florir. Aquesta flor va ser la primera:


La carabassera creix dia a dia i va avançant per la barana del balcó. De vegades em fa pensar en un film que vaig veure fa molts anys, Dr. Terror's House of Horrors (no en recordo el títol en la versió doblada). Passava en un tren, on un home que es feia dir doctor Schreck predia el futur als seus companys de viatge. Com si fossin episodis separats, s'anava veient el futur que esperava a cadascun dels viatgers. Una de les històries era sobre una planta enfiladissa que creixia sense parar en un jardí i anava enfilant-se per les parets d'una casa. Quan la van voler tallar, la planta va reaccionar violentament i va començar a atacar els membres de la família que vivia en aquella casa. Si no ho recordo malament, els va matar.

També he recordat aquell musical rock que es deia Little Shop of Horrors (l'adaptació catalana que en va fer Dagoll Dagom es titulava La botiga dels horrors), i la planta carnívora que tenen a la botiga i que va creixent i creixent, i en comptes d'insectes, que és el que mengen les plantes carnívores, engoleix persones. Però la meva cabassera invasora no és carnívora, únicament necessita molta aigua; si algun dia no l'he poguda regar, l'endemà al matí l'he trobada amb les fulles totes moixes. De tota manera, qui sap si algun matí, quan intentaré obrir les persianes del balcó, no les trobaré atrapades en els circells de la carabassera.

dimarts, 11 de juny de 2013

La comissaria virtual (70): Estiu amb nens

El diari ARA anuncia, per al proper cap de setmana, la venda d'una guia titulada Estiu amb nens, que informa sobre 160 activitats de lleure que s'organitzen a Catalunya, les Illes, el País Valencià i Andorra.



Però, estiu... només amb nens? I amb nenes, no? El diari no deu tenir un llibre d'estil amb normes per evitar el llenguatge sexista? En aquest cas, a més, no cal pensar-hi massa; el català té prou recursos per evitar el llenguatge sexista sense haver de fer servir el masculí i el femení ("nens i nenes" o "nenes i nens"). Per què no "Estiu amb mainada"? O "amb quitxalla"? O "amb canalla"? O "amb criatures"?