El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 31 de maig de 2013

Google i les plaques de Petri

El logotip de Google no és sempre igual. De vegades, a més de les lletres de l'empresa contenen algun dibuix, o són les mateixes lletres les que estan fetes amb dibuixos. Són modificacions que es fan per commemorar alguna festivitat o aniversari i poden ser universals, per a totes les llengües i països on Google és present o només per a alguns. Els anomenen doodles. Avui, a primera vista potser molta gent no entengui el significat del doodle, en què les lletres que formen el nom Google s'han convertit en sis platets de vidre:



Aquests recipients s'anomenen càpsules (o plaques) de Petri i es fan servir per a cultivar-hi microbis o altres cèl·lules; sol parlar-se de 'càpsula' per referir-se exclusivament al recipient i de 'placa' quan conté un medi de cultiu on hi creixeran els microbis. La seva introducció en el treball experimental de microbiologia va ser un gran avenç i, des de 1886, no s'ha trobat un sistema millor per cultivar microorganismes en el laboratori. Deuen el seu nom a Richard Julius Petri (1852-1921), que va ser encarregat del Museu d'Higiene de Berlin i va treballar a l'institut que dirigia Robert Koch (un dels pares de la microbiologia, descobridor del bacteri que causa la tuberculosi). Petri va néixer el 31 de maig de 1852 i  Google li dedica aquest doodle el dia del seu aniversari. Per fer justícia, però, Google hauria hagut de dedicar el doodle també a altres dos científics, tot i que segurament sigui gràcies a Petri que aquest recipient es va fer popular.


Dues plaques de Petri: a la dreta la part inferior, amb el medi de cultiu
(copyright Rubén Duro)



Placa de cultiu amb colònies de microorganismes
 (Font: Wikimedia Commons)

Abans que s'inventessin les plaques de cultiu, els bacteris es cultivaven en una plates, com unes safates, segons un sistema ideat per Koch el 1883: després d'esterilitzar-les, s'hi abocava gelatina i quan la gelatina s'havia solidificat, es procedia a fer la inoculació. Perquè la plata es mantingués estèril i humida, es cobria amb una campana de vidre. Era un sistema incòmode per treballar-hi i sempre hi havia el perill que els cultius acabessin contaminats. Petri va proposar fer els cultius en uns vasos de vidre de forma cilíndrica, d'alçada molt petita, i coberts amb una tapadora que tenia la mateixa forma però era una mica més ample, de manera que encaixessin damunt del vas inferior. Era un sistema molt més pràctic i al laboratori de Koch de seguida el van adoptar. El 1887, Petri va publicar un article en una revista alemanya de bacteriologia en què descrivia aquest nou recipient per al cultiu de bacteris.

El 1886, l'any anterior a la publicació de l'article de Petri, el britànic Percy F. Frankland (1858-1946), professor de química a la Reial Escola de Mines de Londres, ja havia publicat un article en què descrivia un recipient de vidre per al cultiu de bacteris de l'atmosfera que tenia unes característiques molt semblants a les càpsules de Petri, però no eren tan planes. Era un article sobre uns experiments que Frankland havia fet per estudiar els microbis de l'aire en diverses ciutats angleses.Tanmateix, aquesta descripció de les plaques de cultiu potser tampoc no sigui la primera. En la tercera edició del llibre Microorganismes i malaltia, publicat també el 1886, Emanuel Klein (1844-1925), microbiòleg eslovè que treballava a Anglaterra des de 1872, mostra un dibuix esquemàtic del mateix  recipient i explica com usar-lo per fer-hi créixer microbis. El prefaci del llibre duu la data de 1885; per tant, és possible que aquell any ja l'hagués estat fent servir.

És una casualitat que Petri, Frankland i Klein dissenyessin recipients tan semblant? Vist que, després de gairebé 130 anys encara no s'ha trobat un mètode millor, els tres van arribar a la mateixa conclusió més pràctica fent assajos diferents? O algú va copiar d'algú? Això potser no se sabrà mai.

Bibliografia
- Wainwright M (1998) Who invented Petri dish? SGM Quarterly 25:98-99
- Wainwright M (1999) Who did invent Petri dish? The mistery deepens... SGM Quarterly 26:13

Potser us interessarà:
- Frau Hesse i les seves gelatines (aquest blog, 13.01.2009). Tampoc se sol reconèixer que va ser una dona qui va introduir l'ús d'agar com a medi de cultiu en microbiologia (l'agar és la substància sobre la qual creixen els microbis i de la qual s'alimenten, en les plaques de Petri).

dimarts, 28 de maig de 2013

La solitud del corredor de fons?

Fa bastants anys vaig llegir una novel·la curta del britànic Alan Sillitoe (1928-2010) que es deia La solitud del corredor de fons. El protagonista és un noi de classe obrera, delinqüent juvenil, a qui tanquen en un correccional. Allà comença a entrenar-se com a corredor de fons per aïllar-se i oblidar, mentre corre, la dura disciplina del centre. Els caps del correccional s'adonen de les seves dots d'atleta i li proposen participar en una cursa camp través contra una prestigiosa escola privada. Li prometen que, si guanya, li reduiran el temps d'estada al reformatori.

Comença la cursa de la Guàrdia Urbana de Barcelona 2013

Aquell relat em va fer pensar que els esports es divideixen en dos grans grups: els que, per practicar-los, cal comptar amb altres persones i els que es poden practicar en solitari. Ciclisme, muntanyisme, natació, atletisme, gimnàstica són alguns esports per als quals no cal cap companyia ni un grup i permeten la introspecció de qui els practica, que s'acompanya a si mateix, com deia el poeta:
A mis soledades voy
de mis soledades vengo
porque para andar conmigo
me bastan mis pensamientos.
Quan diumenge vaig veure passar per la Diagonal la cursa de la guàrdia urbana, vaig tornar a pensar en el relat de Sillitoe. En veure aquells milers de persones (diuen que eren més de nou mil), la imatge de la solitud no semblava pas lligar amb aquella cursa. A més d'haver-hi tanta gent, n'hi havia que anaven en grups, xerrant. Però allò era només l'inici, feia només uns minuts que havien sortit de Pedralbes. Suposo que, a mesura que avancessin en la cursa, corredors i corredores es concentrarien en allò que estaven fent. No és el mateix córrer uns quants centenars de metres que fer una cursa de fons, per a la qual cal planificar la marxa, ser conscient de les pròpies capacitats i de l'esforç que cal fer en cada moment per no esgotar-se abans d'hora i per treure el màxim profit de l'esforç que s'està fent.

Encara estan frescos, porten només uns minuts de cursa.

Guillem Carbonell ha escrit en el seu blog un comentari sobre la cursa de la Diagonal i hi diu que les persones a qui agrada córrer deuen ser felices perquè això no s'atura; com més va, més curses de llarga distància s'organitzen. És cert, el meu fill, des que va començar a entrenar-se, participa en moltes curses populars. Ja sigui a Barcelona o en altres poblacions, però sense haver de desplaçar-se massa lluny, pràcticament cada cap de setmana, de setembre a juny, corre en alguna cursa de llarga distància i enguany ja ha fet la seva primera marató. En el web competidor.cat es pot veure la gran oferta de curses que hi ha a Catalunya: de llocs i de distàncies a córrer.

Què ho deu fer que aquestes curses s'hagin fet tan populars? Potser la crisi? Tot i que, per participar-hi, en general s'ha de pagar, no crec que la despesa sigui equivalent a la que costaria un cap de setmana a la neu o navegant, o pagar la quota d'un club de tennis o de qualsevol altre esport. A més, per córrer no cal un equipament molt costós. És important, però, dur un calçat adient, les vambes que van fent un clap-clap col·lectiu, el so característic de les curses sobre asfalt. També hi deu ajudar que es pot sortir a córrer a qualsevol hora i, si per algun motiu, un dia no es pot anar a córrer, doncs no passa res; no és el mateix que tenir una pista de tennis llogada o perdre's una classe de gimnàstica.

Diumenge, l'Aitor va batre el seu rècord en la distància de deu quilòmetres. Però diu que hi va ajudar que la Diagonal faci una mica de baixada. De tota manera, no crec que la majoria de la gent que participa en aquestes curses ho faci per batre records, sinó per entreteniment, per esport, per contrarestar la vida sedentària del seu dia a dia. I suposo que deuen acabar optimistes i feliços gràcies a la dosi d'endorfines alliberada durant la cursa. Les endorfines són uns opioides segregats pel propi organisme que actuen com a neurotransmissors i redueixen l'ansietat, causen eufòria i tenen també un efecte analgèsic. L'exercici, l'excitació intensa, l'amor i el sexe poden estimular l'alliberament d'endorfines. Sovint les fotos de Facebook en què veig l'Aitor tot just després d'haver acabat una cursa el mostren tan somrient i amb cara de felicitat. L'explicació segurament està en la química del cervell.

diumenge, 26 de maig de 2013

Mutilació femenina, circumcisió i cultura

Es poden comparar la circumcisió i la mutilació genital femenina? Considero que, en el segle XXI, la circumcisió és una tradició que caldria eliminar, excepte en els casos en què es duu a terme per raons de salut (per exemple, en el cas de la fimosi o de determinades infeccions urinàries que es van repetint). Tot i amb això, no em sembla ni de bon tros comparable a la mutilació genital femenina que es practica a molts països africans i en alguns llocs de l'Orient Mitjà i d'Àsia; una cruenta, inútil i reprovable tradició que moltes famílies emigrants voldrien mantenir en els països on comencen una nova vida.

No tothom opina igual, però; si més no aquesta és la impressió que he tret a partir d'un debat generat en el mur de Facebook de Jennifer Margulis, nord-americana autora del llibre The business of baby ( "El negoci dels nadons", Scribner/Simon & Schuster, 2013). El llibre és una denúncia del negoci que les indústries mèdica i farmacèutica dels Estats Units fan de l'embaràs, el part i la cria dels nadons. El tinc a mig llegir i, si bé no estic d'acord amb tot el que hi diu Margulis, crec que la denuncia és justificada, i una part del negoci que destapa el llibre també es duu a terme en països europeus.

Margulis dedica un capítol del llibre a la circumcisió ("Prepucis en venda: el negoci de la circumcisió"). La circumcisió consisteix a extirpar totalment o parcialment el prepuci, la pell que recobreix el gland del penis. Tenim la idea que és una pràctica religiosa del judaisme, però l'Islam també la recomana. El que sobta és que, en un país com els Estats Units, on la comunitat jueva era el 2011 d'un 2,1%, i la població musulmana no arriba a l'1% (segons la Wikipedia), el percentatge de nens que són circumcidats sigui (segon el llibre de Margulis) del 54,7%. Diu Margulis que hi ha tot un negoci al voltant d'aquesta pràctica; en primer lloc pel que paguen les famílies per l'operació, i per altra banda, perquè la pell que s'extirpa és aprofitada per la indústria biotecnològica. Se'n fa pell artificial per al tractament de cremades i per a cirurgia plàstica, productes per al creixement del cabell, productes dermatològics per eliminar arrugues, etc.

El fet que més de la meitat dels nens nord-americans siguin circumcidats al poc de néixer fa que una part de la societat estigui sensibilitzada i es manifesti activament contra aquesta pràctica. Potser és per això que la comparen a la mutilació genital femenina, a la qual sovint anomenen "circumcisió femenina", que a mi em sembla un eufemisme que amaga una pràctica primitiva extremadament cruel i masclista, atès que posa en perill la salut i fins i tot la vida de les dones, a més de privar-les de plaer en la seva vida sexual.

Doncs bé, en el seu mur de Facebook, Jennifer Margulis comentava fa uns dies la notícia que una parella gambiana que viu a Catalunya havia estat condemnada a anar a la presó per haver permès la "circumcisió" de les seves filles. I es lamentava que aquelles nenes, després d'haver patit la mutilació, ara pateixin l'allunyament del seu pare i de la seva mare. Diu que li sembla un error i es pregunta si ficar-los a la presó és la millor solució, tot i que admet que no haurien hagut de permetre que fessin la "circumcisió" a les seves filles. M'ha sorprès veure que, entre la gent que hi ha deixat comentaris (potser n'hi ha ja una quarantena), hi ha qui encara considera que es tracta d'un problema de cultura i que la majoria ho comparen a la circumcisió (per a mi, circumcisió és només la que es fa als nens, no cauré en el parany de fer servir l'eufemisme). I encara em sobta més que siguin dones les que pensen així.

No sé si Jenifer Margulis i les persones que la segueixen a Facebook i que, com ella, creuen que ha estat un error enviar aquests pares a la presó, també pensarien el mateix si es tractés d'uns pares que apallissessin les seves filles. Al cap i a la fi, això també ha format part de la cultura. El pare que es treia la corretja o feia servir un fuet per assotar filles i fills va ser vist com una cosa normal fins no fa moltes generacions. Aquesta parella gambiana feia més de 20 anys que vivia a Catalunya i sabien que tant a Catalunya com a Gàmbia, la mutilació genital de les nenes està prohibida. I a les nenes, que se sabia que corrien el risc de ser mutilades, ja els havien fet algun examen mèdic; precisament va ser en una revisió mèdica quan es va descobrir que ja les havien mutilat, malgrat que no havien sortit del país. Ho sento però, davant de fets com aquest, l'excusa cultural o religiosa no em serveix. Per a mi, la integritat d'aquesta nenes --i de tantes que potser no es descobreix el que els han fet-- està per damunt de qualsevol creença o tradició.

dijous, 23 de maig de 2013

Retroacrònims

Em fa l'efecte que un dels factors que contribueixen a l'anglificació del món és la facilitat de la llengua anglesa per encunyar nous mots. Ho pensava avui a propòsit dels suposats acrònims 'wiki' i 'Apgar', que en realitat han estat creats donant sentit a una paraula hawaiana i a un cognom, respectivament.

En la llista de distribució d'una associació de medicina i traducció (Tremedica), un participat s'ha sorprès en llegir que 'wiki' és el nom d'un software que permet als usuaris crear i esmenar continguts web fent servir qualsevol navegador, i que l'informàtic que el va desenvolupar (Ward Cunningham) va posar-li aquest nom a partir de la paraula hawaiana wiki, que significa 'ràpid'. I és que aquell membre de la llista creia que 'WIKI' era un acrònim i que significava 'what I know is' (allò que sé és...). Jo no ho havia sentit mai, però una cerca a Google m'ha mostrat que la idea de 'wiki' com a acrònim està molt difosa. M'imagino que devia originar-se a partir de l'existència de la Wikipedia i d'altres 'wikis' que reuneixen coneixement en àmbits molt diversos mitjançant la col·laboració de molts autors.

El cas d'Apgar com a acrònim el vaig descobrir fa uns quants anys. Vaig fer una conferència sobre dones científiques i vaig parlar de Virginia Apgar, l'anestesista nord-americana que a mitjans del segle XX va idear una prova (coneguda com "puntuació d'Apgar") per avaluar l'estat de vitalitat d'un nadó immediatament després del part. En el col·loqui, una dona que va dir que era infermera va comentar que a ella li havien explicat --quan va estudiar infermeria-- que APGAR era un acrònim anglès dels cinc signes que s'examinen en el nadó per comprovar el seu estat: appearance (aspecte, coloració de la pell), pulse (pols, freqüència cardíaca), grimace (ganyotes, resposta reflexa), activity (activitat, to muscular) i respiration (respiració, esforç respiratori). Mai no van explicar-li que 'Apgar' era el cognom de la dona que va tenir la idea de fer aquesta prova tan senzilla i avui dia difosa per tot el món i que l'acrònim va néixer com una regla mnemotècnica per recordar els signes que s'avaluen.

En anglès tenen una paraula per definir aquests acrònims que s'han desenvolupat a partir de paraules ja existents: backronym. Ni en català ni en castellà no existeix una paraula equivalent. Potser podríem dir-ne 'retroacrònim'. Però no sé quan acabaria entrant en els corresponents diccionaris, si avui en dia ni el català ni el castellà encara no hi han incorporat els termes 'retroalimentació' (català) i 'retroalimentación' (castellà), que ja eren molt freqüents en biologia quan jo vaig estudiar (i d'això fa més de quaranta anys!).

Potser us interessarà:
- Apgar, un acrònim? (aquest blog, 31.08.2009). Breu apunt biogràfic sobre Virgina Apgar
- Aclaparada per les sigles (aquest blog, 08.06.2012). Sigles i acrònims ens envolten. Arriba un moment que la gent desconeix e significat de les sigles i dels acrònims que fa servir.
- Correspondence on the Etimology of Wiki. Ward Cunnigham, que va encunya el terme 'wiki', publica la correspondència que el 2003 va mantenir amb un lexicògraf  que es va interessar per l'origen d'aquest terme.

dilluns, 20 de maig de 2013

Orce, Gibert i 1984

En diverses ocasions he escrit sobre el tractament injust que va rebre el paleoantropòleg Josep Gibert (1941-2007) per part del món de la ciència i els mitjans de comunicació. El 1983 Gibert va descriure la troballa, en un jaciment a Orce (Granada), d'un fragment de crani humà infantil que podia tenir més d'un milió d'anys. Aquell fòssil va desencadenar un polèmica que avui dia encara continua. L'enveja d'uns i la ignorància i la incomprensió d'altres van fer que una part de la comunitat científica no acceptés el canvi de paradigma en l'evolució humana  que significava trobar fòssils humans tan antics al sud de la península Ibèrica. Amb el temps, però, els qui segueixen sense voler reconèixer el treball de Gibert i els seus col·laboradors han canviat de tàctica. De les acusacions que se li van fer d'error o fins i tot de frau, han passat --o si més no han intentat fer-ho-- a l'oblit, a intentar esborrar el nom de Gibert de la història d'Orce.

El diari El Ideal, de Granada, va publicar recentment un article d'opinió d'Enrique García Olivares, catedràtic d'Immunologia de la Universitat de Granada que parla del cas Gibert i d'aquesta nova tàctica de l'oblit. Com que l'article va aparèixer només a la versió impresa del diari, no puc posar-hi cap enllaç. Però crec que val la pena difondre'l perquè transmet molt bé el que alguns sectors de la paleontologia han intentat fer amb l'obra de Gibert: anul·lar-la, fer-la desaparèixer. El copio a continuació:

Orce, 1984
Enrique García Olivares
Catedrátio de Immunologia de la Universidad de Granada

El nombre del individuo en cuestión desaparecía
de los registros, se borraba de todas partes toda referencia
a lo que hubiera hecho y su paso por la vida quedaba
totalmente anulado como si jamás hubiera existido.
Para esto se empleaba la palabra vaporizado.
              '1984' George Orwell

No me equivocaba cuando en 2010 escribía en un artículo de IDEAL (Ustedes perdonen, pero yo sí pienso que cráneo de Orce es humano): "Ahora que Atapuerca aterriza sobre Orce, es posible que estos yacimientos salgan del oscuro túnel al que están siendo sometidos, y que ahora sí se encuentre el hueso definitivo, que a buen seguro no ha de tener polémica". Pues bien, ya ha aparecido: un diente de leche "incontestablemente" humano que perteneció al actualmente denominado Niño (que no Hombre) de Orce. El hecho ha sido anunciado con todo soporte de medios y apoyo institucional, foto incluida con el consejero de Cultura de la Junta y alcalde de Orce. Nadie se movió, todos salieron en la foto.
     Aparte de las circunstancias, todos debemos alegrarnos del hallazgo y desear que se encuentren, aunque bajo la dirección de Atapuerca, otros fósiles incontestables que permitan el despegue definitivo de Orce, yacimientos y región. Pero no sé qué tiene Orce, que cuando todo parece ir bien, siempre surge algún problema. Ahora ha sido la publicación científica del fósil en la revista 'Journal of Human Evolution', que apareció el 5 de marzo en la página web de la revista y que posteriormente la editorial decidió retirarla temporalmente (temporarily removed), sin ofrecer de momento una explicación sobre la causa de la retirada.
     La noticia ha sido recogida por Ivan Oransky, médico y periodista científico, en Retraction Watch, un blog especializado en la rectificación de trabajos científicos. Según se deduce de los comentarios de esta página, una de las causas ha podido ser que en la publicación de 'Journal of Human Evolution', los autores no han citado los trabajos previos de José Gibert, el paleoantropòlogo fallecido en 2007, que describió los primeros fósiles de Orce atribuidos a humanos, y proclamó la presencia de homínidos en la zona. Tuve la posibilidad de leer el trabajo de 'Journal of Human Evolution' antes de que lo retiraran y, sorprendentemente, el apellido de Gibert ha sido ignorado a lo largo de toda la publicación, a pesar de ser norma general en las publicaciones científicas el comentar los antecedentes y trabajos anteriores, a partir de los cuales se han obtenido los propios resultados. Es difícil aceptar que esta omisión no haya sido intencionada.
     Todo esto me hizo recordar la famosa novela de Orwell, '1984', que presenta una sociedad vigilada por el Gran Hermano (fue Orwell quien acuñó el término y no Tele 5), en la que el Ministerio de la Verdad decidía borrar la existencia de un individuo molesto, inconveniente o independiente. Se eliminaba su nombre de todos los registros y a esto se llamava vaporización. Pues bien, a Gibert en vida, no solo se le impidió sistemáticamente trabajar en los yacimientos de Orce, se le difamó y multó, sino que después de llevar casi seis años muerto, ahora también se le intenta vaporizar. Igual hacía Stalin con Troski cuando comenzó a volverse incómodo. Literalmente se le borraba de las fotos, aunque aún no había sido inventado el Photoshop.
     Luis Gibert, hijo de José, parece haber heredado del padre el repudio de las instituciones locales, a pesar de haber demostrado una muy sólida solvencia científica. En 2009, publicó en la revista 'Nature' la presencia en Granada de las hachas más antiguas de Europa. 'Narure' es una de las revistas más importantes en ciencia y donde todos los científicos soñamos publicar. Su índice de impacto (relevancia científica) es de 36 (el de 'Journal of Human Evolution' es de 4). Luis solicitó apoyo de las instituciones andaluzas para la divulgación de esta publicación, pero no se le consideró merecedor, fue amonestado y su solicitud rechazada. No hubo foto con las autoridades. Los proyectos que ha presentado Luis Gibert a la Junta para poder trabajar en Orce han sido sucesivamente ignorados, a pesar de que el último solicitado estaba avalado por especialistas de 11 instituciones internacionales diferentes, Universidad de Oxford entre ellas, y para el que además no se requería financiación de la Junta.
     Los yacimientos de Orce son tan extensos, que permitirían el trabajo de distintos grupos. El contraste de opiniones y resultados, y no el pensamiento único, es algo imprescindible en la ciencia. La mayoría de los hallazgos importantes se han conseguido con la suma de las contribuciones de grupos científicos independientes. Un ejemplo de cómo funciona la ciencia lo tenemos en la revista 'Journal of Human Evolution', al retirar temporalmente el trabajo del diente de Orce, tras recibir opiniones contrarias y fundamentadas de otros científicos. Desgraciadamente, la Consejería de Cultura últimamente no demuestra esta visión de contraste: solo autoriza un único grupo, el actual supervisado por Atapuerca, para que trabaje en los yacimientos de Orce. Cuando Izquierda Unida entró a formar parte del Gobierno andaluz en las últimas elecciones, existía la esperanza de que este partido, que en otras ocasiones había apoyado a José Gibert frente al PSOE, lo hiciera ahora con Luis Gibert. Pero no, subida en el carro de heno del poder, y aunque ha hecho gestos con el tema de los desahucios, Izquierda Unida no ha hecho nada ahora para que el apellido Gibert deje de estar desahuciado en Andalucía. Qué lejos quedan aquellas palabras de Diego Valderas: "Gibert ha ganado la batalla de la opinión pública, la batalla social y la batalla del Parlamento andaluz, aunque esta última ya la ganó hace tiempo" (IDEAL, 8 de septiembre de 1995). En fin, ya lo dijo el Guerra (no el torero): "El que se mueva no sale en la foto", y los Gibert tienen la manía de moverse y de ser independientes.
     Deseo sinceramente que la publicación de 'Journal of Human Evolution' salga definitivamente a la luz, después de haber hecho las correcciones pertinentes, y que el ahora llamado y tutelado por Atapuerca Niño de Orce, pueda convertirse en un próximo futuro en un hombre emancipado que no necesite ser vigilado por el Gran Hermano.
Relacionat amb aquesta entrada:
- Les injustícies de la ciència: Josep Gibert (aquest blog, 18.03.2008). Breu resum de la història del cas de les restes trobades a Orce, de l'acollida que van tenir en la comunitat científica i els mitjans i com el temps va donar la raó a Gibert.
- Atapuerca les restes d'homínid més antigues? (aquest blog, 27.03.2008). Un exemple de la 'vaporització' orwelliana a què fa referència Enrique García Olivares. Ignoren completament el treball d'Orce, ni que sigui per criticar-lo.
- L'article sobre la dent de llet d'Orce, retirat temporalment (aquest blog, 19.03.2013). Per què considero que la retirada d'aquest article va ser encertada.

diumenge, 19 de maig de 2013

No voles, no pagues

No us ha passat mai de tenir el bitllet d'avió per a fer un viatge i finalment us sorgeix un problema i no podeu volar? Molts bitllets no són flexibles i et diuen quan els compres que no es poden anul·lar ni canviar les dates. Si es tracta d'un bitllet relativament car, jo prefereixo pagar uns euros més i contractar una assegurança per si no pogués fer el viatge (edreams em sembla que cobra sis euros per fer-la). De tota maneta, l'assegurança no cobreix totes les causes per les quals una persona pot haver d'anul·lar un viatge. Doncs ara és possible, en molts casos, recuperar una part del bitllet, i les taxes, a través de la plataforma Change Your Flight


Ho vaig llegir fa temps a La Vanguardia i avui ho he buscat. La plataforma va néixer com a fruit de l'experiència de cinc amics que havien de reunir-se a París per celebrar l'aniversari d'un d'ells. A l'últim moment, i per motius laborals, només dos --un noi de Pamplona i un altre de Barcelona--  van poder fer el viatge; els altres van perdre els diners que havien pagat pel bitllet d'avió, comprat amb anticipació.

Els dos únics que van poder acudir a la cita parisenca van pensar que era una llàstima que cada dia hi hagi gent que no pot fer el vol que tenia contractat i no pugui recuperar --encara que només sigui una part-- els diners invertits en el bitllet. Per altra banda, sovint els avions no s'omplen perquè sempre hi ha viatgers que fallen en el darrer moment  (s'adormen, perden el tren o taxi a l'aeroport, s'equivoquen d'hora o de dia...). Es calcula que a un 7% dels viatgers els passa això. A més, hi ha un 4% que ja sap amb antelació que no podrà fer el viatge. En casos així, la gent no sap a qui adreçar-se per recuperar els seus diners o ni tan sols sap que és possible recuperar-los.

Així va ser com Iñaki Úriz --el pamplonica-- i José Luis Vilar --el barceloní-- van decidir fundar  Change Your Flight, que té la seu a Barcelona Activa, en el Districte 22@ (si més no l'hi tenia el febrer de 2012). Jo he guardat l'URL del seu web entre les meves adreces d'interès, per si mai em fa falta recórrer-hi.

divendres, 17 de maig de 2013

Gatet abandonat

El vaig veure fa pocs dies arrepenjat al peu d'un fanal. Potser algú l'hi va deixar quan va anar a abocar deixalles a algun dels contenidors de la brossa selectiva que hi ha a tocar d'aquell fanal? No devia saber on llençar-lo? O va pensar que algú encara el podria aprofitar? No sé de què deu estar farcit; ben rentat, però, encara podria alegrar algun nen o alguna nena. De vegades, les joguines més senzilles són les que la canalla més aprecia.



Vaig recordar dos exemplars de Caputxeta Vermella de roba que van tenir les meves filles. Les vaig comprar al Carrefour d'oferta i van ser una de les joguines que més van apreciar mentre les van tenir. En ser de roba, eren molt flexibles i les podien moure com elles volien; a més, duien unes trenes de llana i els les desfeien i tornaven a fer. I les ficaven al llit a dormir amb elles. El preu barat estava justificat perquè aviat van començar a descosir-se per molts llocs i en sortien les serradures amb què estaven farcides. Em sembla que vaig cosir-les i recosir-les tant com si les hagués fetes jo mateixa.

No recordo quan de temps van "viure" a casa aquelles Caputxetes, però estaven ja fetes un nyap i no hi havia per on recosir-les. S'apropava Nadal i vaig dir a les meves filles que, si no llençàvem aquelles nines, potser ni el pare Noel ni els Reis els en deixarien cap altra. No sé com les vaig convèncer, però el cas és que les dues Caputxetes van anar a parar a les escombraries. Em va fer pena, però, perquè jo també les apreciava pel que havien significat per a les nenes.

Ara, després de tants anys, i quan jo també estic feta un nyap i cosida i recosida per més d'un lloc, espero que ningú no faci com jo vaig ver amb aquelles nines o com algú ha fet amb aquest gatet, i em deixi al costat d'un contenidor. Perquè, el gatet, quan vaig tornar a passar pel mateix lloc unes hores més tard, ja no hi era, però dubto que a mi em recollís ningú.

Non me leves a Castela

En el Dia de les Lletres Gallegues, un fragment del poema ¡Meu carriño! (res a veure amb el carro de Manolo Escobar) de Ramon Cabanillas (1876-1959), poeta gallec que al final de la seva vida deia que havia fet poesies "como podeira ter feito canastas". Del seu llibre Da terra asoballada:
Lévame, meu carro, leva,
pola meiga terra nosa
que a miña ialma saudosa
lonxe dela non se afái.
¡Lévame por onde escoite
a fala doce e sentida
antre bicos deprendida
no colo de miña nai!
¡Roda polos nosos eidos!
Anque hai lama no camiño,
¡é túa terra, meu carriño,
i a terra de meus abós!
¡Non collas pra chan alleo!
¡Non me leves a Castela
que non quero nada dela
xa que arrenegóu de nós!
Són uns versos que em va ensenyar fa anys un amic gallec de la meva família, a Fefiñans. Avui dia Fefiñans, on va néixer Ramon Cabanillas, és un barri de Cambados. (Fora de Galícia, Fefiñans és conegut sobretot per donar nom a un famós vi albariño.)

Foto: Ramón Cabanilles, relleu al peu d'una estàtua a Cambados (autor: Luis Miguel Bugallo; Wikimedia Commons)

dimecres, 15 de maig de 2013

Prepotència o enredada?

Fa uns minuts he rebut un correu electrònic en què em diuen això:
Bona nit,

Estaria interessat en una traducció de l'anglès al català ergo estic demanant diferents pressupostos. El tipus de  registre emprat hauria de culte, no col·loquial. No estem parlant d'aquesta mena de traduccions actuals tipus El vuit, Els homes que no estimaven a les dones, etc. sinó de traduccions de la qualitat de la Divina comèdia, El senyor dels anells o L'Ulisses de Joyce. Si vostè creu que no és el seu registre, faci-m'ho saber.

Per tant, si em pogués fer saber els preus per grans volums, li agrairia. Per cent pàgines, cinc-centes pàgines, mil pàgines, mil cinc-centes pàgines, dos mil pàgines i dos mil cinc-centes pàgines, etc. fins a cinc mil. Sé que s'avalua per nombre de paraules, però jo no tinc el nombre de paraules del text a traduir. Imaginem un valor mig de 300 paraules per pàgina.

Doni'm valors finalistes, si li plau, atès que no regatejaré i es perdrà l'oferta.

A tall de curiositat, la traducció que se li demana és de tipus literària i del més alt nivell. Volem un resultat a l'alçada de Carner, Riba, Ors, Maragall o Pla. S'hi podrà lluir tant que vulgui, sempre i quan respecti el to i l'essència de l'original.

El nostre objectiu no és guanyar un sol euro en aquest projecte, sinó dotar a la literatura catalana d'algunes traduccions que encara ara manquen. Tingui-ho en compte a l'hora de fer el pressupost atès que farà que el projecte sigui o no viable.
No he respost ni penso fer-ho per diversos motius:
  • Perquè no responc correus anònims. I un correu que no va signat i que, en l'adreça del remitent, diu només "Quim M..." i a continuació una adreça de hotmail, per a mi és un anònim.
  • Perquè jo no m'he adreçat a ells i, per tant, no tinc per què fer cas de la seva petició "Si vostè creu que no és el seu registre, faci-m'ho saber."
  • Perquè el to general de l'escrit és de prepotència. Per exemple: "Doni'm valors finalistes, si li plau, atès que no regatejaré i es perdrà l'oferta." O "Tingui-ho en compte a l'hora de fer el pressupost atès que farà que el projecte sigui o no viable."
  • Perquè no sé què pretén qui ha enviat aquest correu. Si fos una editorial, ho diria. Si es tractés d'un projecte per difondre grans obres de la literatura, també. I en el cas que es tractés d'una editorial o d'un projecte, jo no voldria col·laborar amb qui no sap com adreçar-se a la gent o que creu que, perquè els pugui oferir feina, ja els pot tractar de qualsevol manera.
He pensat també si no respondria a una pràctica que sembla que comença a ser freqüent en el món de la traducció en aquests temps de crisi: demanar pressupostos a diverses persones i quedar-se amb l'oferta millor (a la baixa, naturalment).

dimarts, 14 de maig de 2013

La comissaria virtual (69): "Se busca hembra para varón feo"

"Se busca hembra para varón feo que quiera tener hijos", vendría a decir el mensaje urgente lanzado desde Londres. Todos esperan que no se repita el asesinato de género que se produjo en [...] Berlín.
Així comença el darrer paràgraf d'un article publicat a la versió digital de El Mundo. L'assassinat de gènere a què fa referència va tenir lloc a l'aquari de Berlin, i el varón assassí era un mascle de Ptychochromis insolitus, un peix de Madagascar que està en greu perill d'extinció atès que només se sap que hi hagi tres mascles a tot el món i cap femella.


 La notícia (Se busca pez hembra para la supervivencia de la especie) suposo que es basa en l'article "Zoo seeks mate for last surviving 'gorgeously ugly' fish", de Matt MacGrath, publicat en el web de la BBC. La corresponsal d'El Mundo a Londres, potser sàpiga anglès, però sembla que no sàpiga traduir. O potser li semblava que 'macho' no sonava massa bé i per això ha preferit anomenar-lo 'varón'? Aleshores, per què no ha fet servir el terme equivalent per a la femella, a la qual no té inconvenient a anomenar 'hembra'?

Per altra banda, parla de l'espècie 'Mangarahara cichlid', però això no és el nom científic; per tant, hauria hagut de traduir-lo: 'cíclid de Mangarahara' (els cíclids són una família de peixos d'aigües dolces tropicals i Mangarahara és el riu on es va descriure aquesta espècie). I parlar de 'asesinato de género' quan un peix mascle mata la femella em sembla una broma de bastant mal gust.

Agraïments: A Fernando Navarro, coautor del blog "Laboratorio del lenguaje", a través del qual m'ha arribat la notícia.

diumenge, 12 de maig de 2013

10 anys del memorial de la Sida a Barcelona

Deu saber molta gent on es troba el Memorial de la Sida de Barcelona? A mi, la primera vegada em va costar força de trobar. Sabia que era a Montjuïc, en el Jardí d'Aclimatació i recordava més o menys que aquest jardí és prop de l'Estadi Olímpic (hi havia estat fa bastants anys), però vaig passar-hi de llarg dues vegades sense adonar-me'n.

Jardí d'Aclimatació, racó amb eucaliptus
El Jardí d'Aclimatació és com un petit parc dins del gran parc de Montjuïc i cal parar atenció per veure la placa de l'entrada, que diu:
Aquest petit jardí d'estranya bellesa i gran singularitat va ser creat després de l'Exposició Internacional de 1929, en la parcel·la que ocupaven els pavellons d'Itàlia i Suècia. Amb la plantació d'espècies procedents dels cinc continents, el jardí es va convertir de seguida en un espai natural destinat a enriquir i diversificar la flora de la ciutat i a més va suposar un dels assajos d'aclimatació realitzats durant el segle XX a Barcelona, seguint l'antiga tradició originària dels països de la Mediterrània Oriental (Egipte, Mesopotàmia...).
A més de contenir plantes úniques a la ciutat, en aquest jardí es troba el Memorial de la Sida a Barcelona, inaugurat l'any 2003.
En aquest espai, que pel seu interès botànic ja mereix una visita, hi ha el Memorial Permanent de la Sida: un parterre amb un únic arbre, una olivera. Al terra, enmig de la gespa, unes lloses allargades de pedra, amb un fragment del poema Parlem de tu, de Miquel Martí Pol.

Memòrial Permanent de la Sida de Barcelona

Enguany, 2013, s'ha commemorat el 20è aniversari de la celebració a Barcelona del Memorial Internacional de la Sida i, com de costum (des que la ciutat compta amb aquest Memorial Permanent), s'ha fet en aquest racó de la ciutat. El temor que la recerca en la lluita contra malaltia no pugui avançar com es voldria a causa de les retallades pressupostàries és una preocupació dels investigadors i de les entitats que, des de la societat civil, treballen per ajudar les persones afectades i les seves famílies. També és preocupant que la infecció per VIH (el virus causant de la sida) augmenti entre el col·lectiu d'homes que tenen sexe amb altres homes i entre la població immigrada. Segons l'informe SIVES (Sistema Integral de Vigilància Epidemiològica de la SIDA/VIH/ITS a Catalunya) que va presentar recentment el Departament de Salut, en general, a tota la població, com a mitjana podrien produir-se dues noves infeccions diàries.

Tot i que una malaltia que fa vint anys era un sentència de mort en un termini no molt llarg, s'ha aconseguit convertir´la en una malaltia crònica, cal seguir lluitant per aconseguir-ne la curació. A Catalunya hi ha grups potents en la recerca contra la sida, que els darrers anys han aconseguit grans avenços. Però si es talla la font de finançament de la recerca, els esforços fets fins ara no podran produir el fruit esperat. Esperem que d'un lloc o un altre s'obtinguin els recursos necessaris per tirar endavant la recerca.


Potser us interessarà:
- La sida, on no tot està per fer, però on tot és possible, per Mercè Piqueras. Versió en línia de l'article publicat a Òmnium (revista d'Òmnium Cultural), tardor 2012.
- On tot és possible (aquest blog, 01.12.2012). En ocasió del Dia Internacional de la Sida vaig recordar la preparació de l'article per a Òmnium i vaig incloure-hi alguns fragments que no van tenir cabuda a la versió final de l'article.

Fotos: Mercè Piqueras, juny 2012

dimecres, 8 de maig de 2013

Christian de Duve i el dret a decidir (la pròpia fi)

Que un ancià de noranta-cinc anys mori envoltat de les persones que estima i l'estimen sembla que no hagi de tenir res d'extraordinari perquè sigui notícia als diaris. Al cap i a la fi, els avenços de la medicina han fet possible que la vida de les persones sigui com més va més llarga. Allò que fa que la mort d'aquest ancià sigui notícia són el propi personatge i les circumstàncies de l'òbit. L'ancià era el professor Christian de Duve (1917-2013), metge i bioquímic belga que el 1974 va rebre el premi Nobel de fisiologia o medicina (va compartir-lo amb Albert Claude i George E. Palade "per les seves descobertes en relació a l'organització estructural i funcional de la cèl·lula"). Ell mateix va triar la data de la seva mort per tal que el seu fill que viu als Estats Units pogués acompanyar-lo amb la resta de la família.

Christian de Duve el 1993 a Barcelona (copyright Elena Castillo)

De Duve, mort el 4 de maig de 2013, ha pogut decidir sobre la fi de la seva vida perquè vivia a Bèlgica, un dels pocs països del món on l'eutanàsia és legal en condicions determinades, que en el seu cas es complien. Segons l'Agència France-Presse, el deteriorament de salut que patia de Duve el va fer prendre aquesta decisió i durant el mes anterior va escriure a amics i a antics col·legues per acomiadar-se'n.

Tinc un record molt especial de Christian de Duve i de la seva esposa, Janine. Els vaig conèixer el 1993, amb motiu del Congrés sobre l'Origen de la Vida que va tenir lloc a Barcelona i en l'organització del qual vaig participar. De Duve va ser un dels conferenciants convidats. Però quan els vaig tractar més va ser durant la seva visita a Barcelona el maig de 1994. El Departament de Cultura va convidar-lo, en un programa organitzat des de la Comissió per a l'Estímul de la Cultura Científica que volia posar en contacte els col·lectius culturals de Catalunya amb personalitats destacades de la ciència, alhora que es feia conèixer a les persones convidades la realitat cultural, social i científica de Catalunya.

Aquells dies vaig acompanyar de duve i la seva esposa per la ciutat i en les activitats oficials organitzades amb motiu de la seva visita (seminari-trobada amb científics i intel·lectuals, roda de premsa, conferència de divulgació); també en una sortida fora de la ciutat, a Figueres, per visitar el Museu Dalí. Per a mi va ser un plaer compartir tantes hores amb aquella parella tan agradable i culta. De tornada a Bèlgica, de Duve em va enviar una carta en què ell i la seva esposa m'agraïen que els hagués acompanyat i mostrat "moltes coses boniques".

Alguns anys després, gràcies a Christian de Duve no vaig haver de renunciar a assistir a un reunió "Dona i Ciència" que es feia a Brussel·les. Just l'endemà que acabés aquella reunió començava a Brussel·les una cimera en què estarien presents tots els caps d'estats dels països membres de la Unió Europea i suposo que, per aquest motiu, els dies anteriors els hotels tenien ja moltes ocupacions. Em va resultar impossible trobar una habitació lliure i aleshores vaig tenir la gosadia d'enviar un fax al professor de Duve i preguntar-li si, a través de l'Institut que ell dirigia (Institut Internacional de Patologia Cel·lular i Molecular, que va fundar ell mateix el 1975 i que ara es diu Institut de Duve), no seria possible trobar allotjament per a tres o quatre nits. L'endemà em va respondre la seva secretària i em va dir que ja m'havia trobat lloc per quedar-me. Ell era fora i la seva secretària es va desviure en amabilitats; recordo que fins i tot va mostrar-me alguns llocs força interessants de Brussel·les.

Com he esmentat més amunt, de Duve va ser un dels conferenciants convidats al Congrés sobre l'Origen de la Vida que es va fer a Barcelona el 1993. És un camp de recerca al qual va aplicar el seu vastíssim coneixement de biologia cel·lular, biologia molecular i bioquímica. A la cèl·lula, el professor belga hi havia descobert els lisosomes i els peroxisomes, uns orgànuls que participen en diversos processos metabòlics cel·lulars. De Duve deia que, atès que una cèl·lula té tot allò que cal per viure, per entendre la vida, primer hauríem d'entendre el funcionament de les cèl·lules. En el seu llibre Blueprint for a cell, va fer una crítica de les diverses teories sobre l'origen de la vida i va presentar les seves pròpies idees sobre "allò que tal vegada s'esdevingué" i un model de cèl·lula precursora. Creia que a l'intetior de la cèl·lula actual hi ha l'esquema o el plànol (blueprint) d'aquella que la va precedir. Si podem arribar a llegir i interpretar el missatge que conté, podrem esbrinar-ne també la seva història.

En l'epíleg de Blueprint for a cell, de Duve va manifestar la necessitat de creure en un model determinista que va dur a l'aparició de l'espècie humana i confessa que ell té aquesta necessitat per motius romàntics:
Quan escolto música, passejo per les galeries d'un museu, alegro la meva vista amb les línies pures d'una catedral gòtica, llegeixo un poema o un article científic, contemplo els meus nets mentre juguen, o senzillament, penso que puc fer tot això, incloent-hi la possibilitat de reflexionar en la meva capacitat de fer-ho, em sembla impossible concebre l'univers del qual formo part com un lloc que no estigués predestinat per la seva pròpia naturalesa a produir, en algun indret i en algun moment, potser fins i tot en molts indrets i en moltes ocasions, uns éssers capaços de gaudir amb la bellesa, de sentir amor, de cercar la veritat i de captar el misteri. Això, sens dubte, em classifica com a romàntic. Que així sigui.
Possiblement hi hagi qui no aprovi la decisió de Christian de Duve de recórrer a l'eutanàsia per aturar el seu patiment. Jo crec sobretot en la llibertat de les persones a l'hora decidir la pròpia fi, especialment quan els avenços de la medicina permeten una supervivència que, en molts casos, és més aviat una malvivència.

Potser us interessarà:

- Décès: Christian De Duve nous laisse face à nos immenses défis, per Guy Duplat (06.05.2013)
- "Obstinació terapèutica. el cas d'Eluana Englaro" (aquest blog, 08.02.2009). Sobre un cas que va commocionar Itàlia i la comunitat internacional i el llibre El derecho a no sufrir. Argumentos para la legalización de la eutanasia, de Margarita Boladeras.
de Duve, per Juli Peretó al blog "El buit del temps", sobre alguns llibres publicats per Christian de Duve (18.03.2006)
- Christian de Duve, autobiografia en el web de la Fundació Nobel.