El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 28 d’abril de 2013

Hi pot haver retallades, però...

Des de dijous passat, estic anant cada dia a l'Hospital Clínic de Barcelona, d'acompanyant. El primer dia m'hi vaig passar moltes hores, des de primera hora de la tarda de dijous fins a les deu del matí de divendres. Després, a les hores que permeten les visites als pacients ingressats a la UCI. Tantes hores a la sala d'esperes d'urgències, en el vestíbul de la planta 0 i en la sala d'espera de cirurgia d'urgències, donen per a molt. Llegir --si és que et pots concentrar--, mirar el monitor que projecta un programa mut dissenyat expressament per a l'hospital, observar al teu voltant, sentir converses d'altra gent que és allà --com tu-- amb la preocupació i la incertesa sobre el diagnòstic de la persona a qui acompanyen, sentir la gent que arriba a urgències i explica el motiu pel qual hi han anat, sentir persones que arriben nervioses i amoïnades perquè els han avisat que algú de la família ha estat ingressat per un accident...

Mentrestant, la llarga espera fins que sents per l'altaveu: "Acompanyant de XXXXX, vagi a la 4a planta (o la que sigui)". I allà, que et fan l'adhesiu d'acompanyant per poder entrar a veure el pacient en el box on l'estan examinant i fent totes les proves que calgui fins a decidir si ha de quedar ingressat, si pot marxar a casa, si ha d'anar a cirurgia...

I en aquelles hores de la nit en què ja gairebé no hi ha ningú a urgències, t'arrauleixes a la cadira, reclines el cap sobre l'espatlla i acluques els ulls, tot intentant fer alguna becaina. A més de fer totes aquestes coses, jo vaig matar l'estona escrivint. Escriure és la meva memòria, que ara que l'altra em falla bastant, em permet després recordar moltes coses, que és una mica com tornar a viure-les.

Estem en una època de retallades en tots els departaments de la Generalitat, i en algunes coses es nota. Però puc assegurar que, en el Clínic, no hi ha retallades pel que fa al tracte professional i humà als pacients: des de la gent d'urgències i cirurgia fins al personal de la UCI del tercer pis, tots fan possible que l'estada dels pacients no sigui tan dura i que les persones que no podem estar amb ells més que les estones fixades de visita, en sortim pensat que estan en molt bones mans.

dissabte, 27 d’abril de 2013

La prevenció de Movistar

Malgrat la meva poca simpatia envers aquesta companyia, fa un parell de mesos vaig optar per contractar el programa que anomenen "Fusión", que inclou el telèfon fix, la connexió a Internet per fibra òptica i el telèfon mòbil. (Vaig sumar el que estava pagant per separat a diverses companyies i em va semblar que Movistar Fusión m'estalviava diners).

Des del principi he tingut diversos problemes. En alguns casos, he trobat gent molt amable, que m'ha resolt el problema o m'ha indicat com resoldre'l, o que no podien fer-hi res perquè era qüestió de la política de la companyia. Però quan un noi em va atendre per la meva queixa que no podia connectar a Internet des del mòbil, com que era un aparell que jo havia tingut abans amb una altra companyia --i sempre amb connexió a Internet-- em va suggerir que anés a una botiga d'aquella companyia perquè m'indiquessin com fer la connexió a Internet... de la competència!

El mes de març vaig viatjar a Praga i des d'allà em va ser impossible trucar a Barcelona (a Barcelona i enlloc; no podia fer cap trucada). I quan he provat de trucar a l'estranger des de Barcelona, també m'ha estat impossible. Estava segura que no era un problema de l'aparell, perquè anteriorment havia sortit a l'estranger i havia pogut trucar a casa; i no només des de països europeus, sinó des dels Estats Units i des Qatar.

Per què, amb Movistar, no podia fer el que altres companyies m'havien permès anteriorment? Avui ho he sabut: per prevenció. No em van activar el servei de trucades internacionals (des d'aquí a l'estranger o des de l'estranger a qualsevol país) per prevenir que la meva factura es disparés. Ves per on, Movistar es preocupa pels interessos de la clientela i els protegeix desproveint-los d'un dels seus serveis, perquè no es dispari la factura.

I jo em pregunto: per què no ho avisen quan fas la contractació? Si al cap del més la factura em puja més del que és habitual perquè he fet trucades internacionals, seré jo qui haurà de pagar-ho, no la companyia. Doncs no; ningú no m'ho va preguntar i quan avui un noi molt amable ha atès les meves queixes (aquesta no era l'única) m'ha explicat que, en el meu compte, les trucades internacionals no estaven activades. M'ha demanat l'alta d'aquest servei, però hauré d'esperar un dos dies laborables perquè es faci efectiu.

dilluns, 22 d’abril de 2013

Margherita Hack i Ilaria Capua, dues generacions de científiques

Cal rebel·lar-se, agafem el bastó, el nostre bastó és la butlleta electoral, recordem-ho quan anem a votar, el nostre bastó ha de ser la butlleta.
- - - - - - - - - - - - - - - - 
Governar no és una manera de ser importants, de manar, és una manera de servir al poble, a la ciutadania, de treballar per a la ciutadania, no per tenir dues legislatures i tenir dret a una pensió vitalícia. Això vol dir fer política, no pas omplir-se les butxaques... Perquè avui dia... Si més no, abans es robava per al partit... Avui no, és molt més senzill, es roba per a un mateix, s'ha progressat força. Ve't aquí, aquesta és la moral de la nova Itàlia, país en vies de subdesenvolupament!
             Margherita Hack
Aquests dos fragments són del llibre L'anima della terra vista dalle stelle, un recull de pensaments, records i opinions que l'astrofísica italiana Margherita Hack va fer el 2009 en una sèrie d'espectacles amb la cantant Ginevra Di Marco. (vegeu-ne un breu fragment en aquest vídeo; a Youtube se'n poden veure més i val la pena escoltar també algunes cançons de Ginevra de Marco)



Margherita Hack és una institutció a Itàlia, com va ser-ho Rita Levi Montalcini (1909-2012) fins a la seva mort, fa uns mesos. Nascuda el 12 de gener de 1922 a Florència, Margherita Hack duu una vida encara molt activa, als seus 91 anys. És la primera dona que ha dirigit un observatori astronòmic a Itàlia, el de Trieste, quan era catedràtica d'astronomia a la Universitat de Trieste (va guanyar la càtedra el 1964). El seu pas per l'observatori va ser molt fructífer i va infondre nou vigor a un centre que era entre els últims d'Itàlia. I la intensa activitat didàctica i de recerca que Hack va promoure a la Universitat de Trieste va propiciar la creació, el 1980, d'un Institut d'Astronomia, que el 198 va ser substituït per un Departament d'Astronomia que ella va dirigir fins a 1990.

Al llarg e la seva carrera científica, Margherita Hack va col·laborar amb alguns dels astrònoms i astrofísics més notables del segle XX i ella mateixa ha fet recerca en diversos camps de l'astronomia i l'astrofísica. Com a una activitat complementaria a la recerca i altres tasques acadèmiques, ha desenvolupat una carrera paral·lela com a divulgadora i en aquest àmbit ha esdevingut un personatge molt popular a Itàlia. El 2006 vaig poder comprovar el seu poder de convocatòria durant una fira de ciència que va organitzar l'Ajuntament de Pavia amb col·laboració amb la Universitat de Pavia. Un vespre va fer una conferència de divulgació en una plaça pública (piazza della Vittoria, el cor del centre històric d'aquella ciutat ), que era plena de gom a gom, com si en comptes de ser una científica de 84 anys hagués estat una jove --o no tant jove-- cantant de música pop.

Pavia (setembre 2006), el públic escolta Margherita Hack

Margherita Hack és d'una generació que va viure el feixisme, una guerra i una dura postguerra; d'una generació en què les dones van haver de lluitar per obtenir molts drets que ara ens semblen inqüestionables. I va destacar en el món de la ciència, quan el nombre de dones científiques era molt limitat i molt poques arribaven a ocupar llocs destacats.

--o--o--o--o--o--o--


Recordeu aquelles poncelles de rosa que es compren a la floristeria, fermes i avellutades, que no esperen altra cosa que obrir-se en una flor carnosa i perfumada, ampla i plena de pètals sovint d'una coloració intensa? Sovint passa que, en comptes d'obrir-se, queden així, immòbils como un fotograma, i després acoten el cap i es dobleguen cap avall [...] s'entristeixen perquè no han aconseguit obrir-se, explotar en la seva bellesa [...] La carrera professional de moltes dones s'assembla a aquelles poncelles; és plena d'amargor i de frustracions, en comptes d'alegria i de glòria.
        Ilaria Capua, a I virus non aspettano
Ilaria Capua és també una científica italiana, però d'una generació molt més recent que Margherita Hack (va néixer el 1966 a Roma); d'una generació en què les dones han trobat oberts molts camins que abans tenien barrats; d'una generació en què, a Itàlia, han sentit parlar des de la seva joventut de la igualtat d'oportunitats (pari oportunità), aquell principi jurídic o de justícia social que propugna que totes les persones tenen els mateixos drets i que ningú no ha de trobar obstacles a la seva participació en qualsevol activitat de la societat.

Aquesta veterinària, especialitzada en virologia --i diputada al Parlament italià des de fa un parell de mesos-- ha arribat molt amunt en la seva carrera científica. És directora del Departament de Ciències Biomèdiques Comparades de l'Institut Zooprofilàctic i Experimental de les Venècies, un centre de referència internacional situat a a Legnaro, prop de Pàdua, on lidera un grup de 70 persones que fa recerca puntera en els diversos virus de la grip i en virus animals que poden passar als humans.

Entre els molts mèrits d'Ilara Capua hi ha el d'haver-se rebel·lat a una situació que creia injusta i inadequada per al progrés de la ciència, quan el 2006 el seu grup de recerca va obtenir la seqüència genètica de la primera soca aïllada a Àfrica del virus de la grip H5N1.

La seqüència genètica d'un organisme és la successió de lletres que representen l'estructura del seu genoma, és a dir, del conjunt de gens que formen el codi genètic. És com tenir totes de lletres que componen un missatge en el mateix odre en què apareixen en el missatge, però sense la separació en paraules. En el cas del codi genètic, les lletres són quatre (A, C, G i T, en el cas de l'acid desoxiribonucleic, i A, C, G i T, en el cas de l'àcid ribonucleic), que simbolitzen quatre molècules diferents (bases nitrogenades). En el cas dels virus, desxifrar el missatge pot ajudar a entendre'n què el fa patogen, com pot evolucionar i per tant preveure els riscos d'infecció per a la població; també dóna la possibilitat de preparar eines per al diagnòstic i vacunes.

Quan a l'Oficina de l'Organització de la Salut (OMS), a Ginebra, van assabentar-se que Capua i el seu grup havien seqüenciat aquell virus africà, van telefonar-li immediatament per donar-li la contrasenya perquè accedís a una base de dades de genomes a la qual només tenien accés una quinzena de laboratoris. Ilaria no sabia que les coses funcionessin d'aquesta manera a l'OMS. Ho feien per evitar que investigadors amb pocs escrúpols poguessin publicar, com a seva, la seqüència dipositada per un altra. "Els virus no esperen", va pensar ella (i va anomenar així el seu llibre de vivències com a investigadora publicat el 2012). Estava escandalitzada i trobava insensat i inadmissible que només una quinzena de laboratoris en tot el món poguessin tenir accés a unes dades que eren fonamentals per avançar en el coneixement dels virus patògens, per predir-ne l'evolució i la seva expansió.

Després de consultar els seus col·laboradors van dipositar la seqüència genètica del virus africà en una base de dades obertes (GenBank). A continuació va enviar un breu correu electrònic a través d'una xarxa a la qual tenen accés més de 40.000 investigadors en 185 països. Els comunicava la decisió presa i els motius que l'havien empès a la publicació a GenBank:
[E]stem convençuts que la informació generada amb diners públics hauria de fer-se servir principalment per a millorar el coneixement sobre temes de salut pública i que no posar la informació a l'abast de tothom "fins que s'hagi publicat" podria retardar el procés de comprensió de la dinàmica d'aquesta epidèmia, i a la majoria de nosaltres no ens paguen pas per a això.

Gràcies a la decisió presa per aquesta dona, avui dia les principals organitzacions que treballen en salut pública exigeixen als laboratoris de referència internacional que dipositin en bases de de dades d'accés obert, la seqüència genètica dels virus que estudien i que ho facin no més tard de tres mesos després d'haver rebut la mostra amb el virus.

L'esmentat llibre I virus no aspettano mostra també que, malgrat la pari oportunità, encara hi ha molt per fer. Descriu moments de la vida d'una investigadora apassionada per la seva feina, però també per la família; l'angoixa que de vegades ha sentit pel fet d'haver d'allunyar-se dies del seu marit i de la seva filla; i situacions desagradables que ha viscut en el tracte amb alguns homes que només li prestaven atenció pel fet de ser dona.

Com a exemple que el masclisme encara no ha desaparegut en el món de la ciència, si més no a Itàlia, Capua explica que, en una reunió en què tractaven de recerca a la Unió Europea, en la qual ella tenia un paper destacat, un col·lega va atrevir-se a dir-li a cau d'orella: "No recordava que tinguessin un parell de tetes tan boniques." La resposta d'ella va ser: "No et dono un cop de colze a la boca perquè sóc una persona educada." Després va arribar a la conclusió que, en realitat aquell home intentava dir-li: "No pensis que ets aquí perquè ets intel·ligent o perquè ets experta en projectes europeus. Si ets aquí és perquè estàs dotada d'una bona davantera que desperta el desig d'homes com jo." En situacions com aquella, diu:
L'única cosa que nosaltres, les dones, podem fer en aquesta circumstàncies, l'únic dret i deure que tenim és no deixar-ho córrer, no suportar-ho, no callar. Si no ho fem per nosaltres, al menys fem-ho pels nostres fills, siguin nois o noies.
Sovint es fa servir com a metàfora el "sostre de vidre" (de vidre, perquè és invisible) que impedeix que moltes dones ascendeixen cap a llocs destacats de la universitat i de la recerca. Capua afirma que existeix, i que ho podem veure cada dia. Però són les mateixes dones les que fan que es tracti d'un vidre blindat. El seu és un missatge d'esperança per a les joves que aspiren a fer una carrera investigadora.
 --o--o--o--o--o--o--

Margherita Hack i Ilaria Capua, dues done italianes i científiques que han viscut èpoques diferents, però tenen moltes coses en comú. Una d'elles, tenir un marit  (cadascuna el seu, naturalment) que ha entès la necessitat que la seva companya tenia de desenvolupar una carrera científica --en el cas de Capua, ella començava ja a destacar en el món de la virologia quan va conèixer el seu home-- i que no ha frenat les seves ànsies de trencar el sostre de vidre per volar ben alt.

Actualització, 08.03.2015
Margherita Hack va morir a Trieste el 29 de juny de 2013, als 91 anys, per problemes cardíacs. Els principals diaris italians van dedicar grans titulars i nombrosos articles a la desaparició de "la senyora de les estrelles".

dijous, 11 d’abril de 2013

Els microbis, fabricants de iogurt (per al Max)

(Dedicat al Max, que ahir va fer onze anys. Per molts anys, Max!)

Max, si alguna vegada vas al supermercat, segurament hauràs vist que, en els mostradors refrigerats, hi ha molts tipus de iogurts: naturals, naturals ensucrats, amb sabor de fruites, amb trossets de fruites, amb cereals o fruits secs, descremats, cremosos, estil grec...; també de llet de vaca (la majoria) o de llet de cabra... Ara fins i tot n'hi ha de fets a partir de soja (un vegetal). Tot i que la majoria contenen la mateixa quantitat de producte (125 grams), hi ha supermercats que venen també iogurts en envasos més grans: de quart de quilo, de mig quilo i els més grans, d'un quilo.

Petita mostra dels iogurts en el mercat
Iogurt El Pastoret. Envàs d'un quilo.

Quan jo tenia la teva edat, la situació era molt diferent. En primer lloc, no existien els supermercats --el primer, que va ser Caprabo, van inaugurar-lo el 1959-- i els iogurts els venien a unes botigues on només despatxaven llet i pastes (al principi de tot, també els venien a les farmàcies). A més, fora de Barcelona pràcticament no coneixien el iogurt, perquè no hi arribaven els camions que els repartien. És un producte que cal conservar en fred i ara els camions que en fan la distribució a les botigues són com neveres amb rodes; per això els anomenen camions frigorífics. Però quan jo era petita els iogurts els repartien amb camions o furgonetes normals i, per tant, no podien anar molt lluny perquè, si ho haguessin fet, els iogurts s'haurien escalfat i fet malbé.

Envàs Danone dècada 1940
Els iogurts de la meva infància eren dels que ara en diuen "naturals", sense fruita o altres coses i jo només n'havia vist d'una marca: Danone. Els primer envasos eren blancs, de porcellana i sense la marca (com el de la foto), que li van imprimir després;  cap a 1950 van fer-los de vidre. Tant els de porcellana com els de vidre venien tapats amb un tros de paper transparent (paper de cel·lofana, es deia), que s'aguantava amb una goma. (A moltes cases, les gomes del iogurt es guardaven per fer-les servir després per a altres coses, com ara per a subjectar els cabells de les trenes o cuetes de les nenes.) A més, el iogurt era considerat gairebé un medicament; molta gent només en prenia quan tenia la panxa malament, amb diarrea. A diferència d'aquells temps, avui dia el iogurt se sol menjar de manera habitual. Jo mateixa acostumo a prendre-me'n tres cada dia.
Envàs Danone dècada 1950

En el súper, els iogurts es troben a la secció de productes lactis, és a dir, productes que es fabriquen a partir de la llet. T'has preguntat mai com es pot obtenir aquell producte més aviat espès i amb gust una mica àcid a partir de la llet? Doncs és gràcies a uns microbis, uns bacteris que transformen alguns components de la llet mitjançant un procés que s'anomena fermentació i en resulta un producte més espès i amb un sabor diferent. Com a aliment, les seves propietats també són diferents de les que té la llet.

No se sap a qui se li va acudir per primera vegada fabricar iogurt. Segons diuen els historiadors, els humans n'han menjat des de fa al menys 5.500 anys. També diuen que la descoberta del iogurt pot haver estat una casualitat, que podria ser que, en transportar llet de cabra (la duien en unes bosses fetes de pell d'aquells animals), la que hi havia en algun dels recipients es fes malbé i qui sap si a algú se li acudiria de tastar aquell líquid més espès i el va trobar bo. Un escriptor i científic del temps dels romans, conegut com a Plini el Vell, ja va escriure que alguns pobles "bàrbars" (per als romans, un bàrbar era el mateix que per a nosaltres un guiri) sabien com convertir la llet en una substància més espessa i d'un gust àcid agradable.

De tota manera, fins a començament del segle XX, el iogurt era un producte que només es coneixia en algunes regions de l'est d'Europa i de l'Orient mitjà. A un científic ucraïnès que es deia Ilià Mètxnikov i que va viure de 1845 a 1916, li van cridar-li l'atenció uns treballs fets per un metge búlgar de nom Stamen Grigorov, que demostraven que el iogurt era beneficiós per a la salut i també que en els iogurts hi havia sempre uns microbis vius. Els pagesos de Bulgària vivien molts anys i Mètxnikov va arribar a la conclusió que eren més sans perquè prenien molt de iogurt i també va deduir que els microbis que hi havia en el iogurt (que són els que fan que la llet es transformi en iogurt, i que es conserven vius dins del iogurt) segurament tenien alguna cosa a veure amb els efectes saludables d'aquest producte.

Que dins del iogurt, que es considera un aliment molt saludable, hi hagi microbis vius, pot semblar estrany, perquè normalment, quan parlem de microbis, ho fem pensant només en els que transmeten malalties. Però els microbis que poden causar malalties són només unes poques espècies; la majoria són bons i n'hi ha que fins i tot són indispensables per al bon funcionament del nostre cos o del conjunt de la natura. De tota manera, com que hi ha persones a qui la paraula microbi fa por, els fabricants de iogurt gairebé mai indiquen en els envasos que aquell producte conté microbis vius; solen dir que hi tenen ferments làctics, que són les substàncies que es troben en els microbis i que transformen la llet en iogurt.

El iogurt Danone no va ser el primer iogurt que es va fer a Barcelona, però va ser el que va tenir més èxit i va estendre's després per Europa i per països d'altres continents. Ara es poden trobar iogurts Danone en els supermercats de gairebé qualsevol país. El fundador de l'empresa va ser Isaac Carasso, que havia nascut a Salònica (ciutat del nord de Grècia que aleshores estava dominada pels turcs) i l'any 1912 va venir amb la seva família a Barcelona fugint d'una guerra. A Salònica, el iogurt era molt conegut i la gent el comprava a quilos i Carasso en coneixia les propietats beneficioses per a la salut. En aquella època, les infeccions intestinals (malalties del budell causades per microbis) eren molt abundants i no hi havia tractaments com els actuals, amb antibiòtics.

A Barcelona, com a moltes altres ciutats d'Europa, molts nens i nenes morien cada any a causa d'alguna infecció del budell com, desgraciadament, encara passa avui dia en països molt pobres. I el iogurt ajudava a tractar aquestes infeccions. Carasso va decidir fabricar i vendre iogurts a Barcelona, pensant sobretot en els seus efectes per lluitar contra les infeccions intestinals. Així va ser com va instal·lar una petita fàbrica en el carrer dels Àngels, que es troba prop de la Rambla, i va registrar la marca Danone per als seus productes (quan una marca està "registrada", ningú altre pot fer-la servir, és exclusiva de qui la registra). Per què Danone? Danone era el fill d'Isaac Carasso. Es deia Daniel, però la família i els amics l'anomenaven Danone i aquest nom, com marca d'uns iogurts, s'ha fet universalment conegut (als Estats Units una mica modificat: Dannon).

Aquí hi havia la placa commemorativa del primer Danone
Fins fa uns quants anys, a la façana del número 16 del carrer dels Àngels hi havia una placa que commemorava que, en aquell edifici, el senyor Isaac Carasso va fabricar el primer iogurt Danone del món. Va posar-la l'Ajuntament de Barcelona el 1994 i a mi m'agradava ensenyar-la a la gent de fora, perquè és un fet que forma part de la història de la meva ciutat. Un bon dia, però, aquella placa va desaparèixer i ara només s'hi pot veure la marca que ha quedat en el lloc on havia estat durant més de deu anys (mira la foto actual, aquí al costat). Una persona va explicar-me que els veïns d'aquell edifici la van fer retirar quan es van enfadar amb l'Ajuntament perquè no els van donar un permís per instal·lar-hi un ascensor. No sé si la història és certa, però si ho és, crec que va ser una decisió equivocada per part dels veïns; que van actuar com nens petits, quan diuen "no t'estic amic" i es neguen a compartir alguna cosa amb el nen o nena amb qui no "estan amics".

I què se'n va fer del noi Danone?  No sé si ha estat gràcies als iogurts que va menjar al llarg de la seva vida, però el cas és que Daniel Carasso, nascut el 1905, va viure 103 anys. Ell va ser qui va expandir l'empresa familiar; primer a França, després a Estats Units i altres països. Un microbiòleg que treballa a l'empresa Danone em va dir el 2005:
Daniel creador de les altres fàbriques Danones del món i que amb més de 100 anys segueix residint a Catalunya, és un apassionat dels microbis/ferments, de la salut i del desenvolupament i la recerca [...] Encara que ja molt gran, té una lucidesa fora de sèrie.
Segons la Federación Nacional de Industrias Lácteas (una associació que agrupa les principals empreses que, a Espanya, es dediquen a la producció i la venda de llet i productes derivats de la llet), l'any 2011 es van fabricar 230.000 tones de iogurts naturals en tot l'Estat. Tenint en compte que una tona són 1000 quilos, el total de iogurts naturals fabricats el 2011 va ser de 230.000.000 quilos (230 milions de quilos!). I si tenim en compte que els iogurts naturals de mida corrent contenen 125 grams del producte i que un quilo té mil grams... t'atreveixes a calcular a quants iogurts individuals corresponen aquelles 230.000 tones? I encara més. He agafat un iogurt dels que tinc a la nevera, i l'envàs mesura 6,2 centímetres en la part més ampla, que és la tapa. T'atreveixes a calcular quants quilòmetres (1 quilòmetre = 1000 metres; 1 metre = 100 centímetres) ocuparien, posats en fila un darrere l'altre, tots els iogurts naturals fabricats a Espanya l'any 2011? (Per al càlcul, podem suposar que, encara que siguin de marques diferents, la mida és igual; de fet, no hi ha moltes diferències entre els envasos d'una marca o altra.)

No sé si Isaac Carasso, quan va fundar la seva petita empresa familiar podia imaginar el 1919 que amb el temps, Danone seria una empresa d'abast mundial i que, el iogurt es convertiria en un aliment d'ús habitual. Com a gran consumidora de iogurt, m'alegro que sigui així, que pugui trobar-los en qualsevol súper i amb un assortit tan gran. Potser menjant-ne diàriament jo també pugui arribar als 103 anys. 8-)

 Potser us interessarà:
- Ha llegado el Danone a Madrid, sobre la inauguració de la sucursal de Danone a Madrid el 1930. En el blog "Història Urbana de Madrid".
- No volem una primavera silenciosa (per al Max) (aquest blog, 10.04.2012)
- Els nostres microbis (per al Max) (aquest blog, 10.04.2011)
 - Xiclet per al Max (aquest blog, 10.04.2010)
- La caseta i l'hortet (insectes per al Max) (aquest blog, 10.04.2009)
- Microbis per al Max (aquest blog, 10.04.2008)

dilluns, 8 d’abril de 2013

La Razón confon Ada Colau?

Avui se'n parla a les xarxes socials: en un article de La Razón sobre d'Ada Colau, la imatge que han posat per il·lustrar-lo no correspon a l'Ada Colau real; és una foto de la caracterització que n'ha fet Agnès Busquets a Polònia.

L'Ada Colau que acompanya l'article de La Razón

L'Ada Colau real

La meva primera impressió ha estat la mateixa que he llegit per tot arreu: quina pifiada, aquesta gent!, com poden haver confós el personatge de la caricatura amb el real? Però després de rumiar-hi, tinc dubtes si ha estat un confusió o si han posat expressament la foto del Polònia. Per una banda, perquè posant-hi la caricatura accentuen la crítica que fa l'autor de l'article, que comenta les "majaderías" que diu la Colau --a qui defineix com a "populista líder antipopular"-- i els seus "obsesivos ataques a la libertad de información". A més, si hagués estat una pifiada, tan bon punt s'ha començat a estendre per les xarxes socials, ho haurien corregit i hi haurien posat una foto real.

Amb això ja n'hi hauria prou, però també podria ser una tàctica de "markèting" virtual. Únicament molt de tant en tant entro en el web de La Razón i, quan ho faig, sol ser perquè algú n'ha comentat algun article, com avui, que fins i tot Ferran Monegal en parla a El Periódico. És possible que hi hagi més gent que tampoc es miri aquest diari de manera habitual i avui ho hagi fet empesa per la curiositat, com jo mateixa. Segons es pot veure a la pàgina web on hi ha la foto falsa, en el moment que escric això, l'article ha estat difós per Twitter 431 vegades i, amb una mirada ràpida als tuits, m'ha semblat que no eren pas per elogiar-lo, sinó per riure's de la confusió del diari. Però el cas és que se'n parla i que molta gent inclou l'enllaç a la pàgina. Jo mateixa li estic dedicant una entrada en aquest blog i també n'he posat l'enllaç. O sigui, que potser els estic seguint el joc.

Si voleu veure l'esquetx de Polònia on surt Ada Colau / Agnès Busquets:


diumenge, 7 d’abril de 2013

No parlis amb estranys (fragments de memòria)

Fins als nou anys vaig anar a un col·legi de monges, les madres concepcionistas, que parlaven de la guerra (in)civil com la Cruzada nacional i ens feien creure que la Verge s'havia aparegut a Franco, quan era al nord d'Àfrica --o a Canàries, no recordo--  per dir-li que havia de retornar a Espanya els valors religiosos i que havia d'eliminar-ne el comunisme. I que això va empènyer el Caudillo a fer el glorioso alzamiento nacional. Durant aquella guerra, el meu pare, gràcies al seu carnet de conduir i al fet que fos molt entès en motors, mai no va haver de disparar un tret; tot el temps va fer de xofer. Però havia estat un soldat de l'exèrcit republicà; és a dir, dels "dolents". A mi, això em feia vergonya i mai no vaig gosar dir-ho a ningú en aquella escola.

Divendres em van venir aquests records mentre veia No parlis amb estranys (fragments de memòria), d'Helena Tornero. que es representa a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Com indica el parèntesi que completa el títol, és una obra formada per fragments; són petites històries --en algun cas, ni tan sols això, perquè no tenen un desenllaç i gairebé ni un principi-- basades en fets i situacions que van viure moltes persones com a conseqüència d'aquells anys convulsos i de la suposada pau que va seguir. Vaig tenir sort d'anar-hi justament el dia que, en acabar la representació, hi havia un col·loqui entre l'autora, els actors i el públic. O potser això forma part de la representació i ho fan cada dia?

Famílies que no parlaven del pare, de l'oncle o de l'avi mort; dones que no gosaven explicar les vexacions a què van ser sotmeses; fills o nets de famílies exiliades que tornaven al poble dels seus i trobaven que les seves cases i totes les seves pertinences eren ara d'altres persones; nadons que eren arrencats dels braços de les mares roges per evitar que les criatures es contagiessin de les seves idees degenerades; metges que van iniciar a Espanya alguns experiments que més tard van desenvolupar els nazis en els camps d'extermini... Aquests són alguns aspectes de la història que surten en els fragments de memòria de l'obra d'Helena Tornero. Una història que no ens han ensenyat i que, pels comentaris que vaig sentir, sembla que segueix en gran part ignorada.

En una de les escenes que fa referència a la Presó de Dones de Barcelona, es va veure, en una projecció, una placa que hi ha en una façana lateral de l'edifici d'uns grans magatzems que hi ha a la Diagonal, a la plaça de Maria Cristina. Aquella placa, que es va inaugurar l'octubre de 2010, recorda que en aquell lloc hi va haver, de 1936 a 1955, la Presó de Dones de Barcelona.

El que no sabia Helena Tornero --segons va dir en el col·loqui-- és la història al voltant de la col·locació d'aquesta placa; si l'hagués coneguda potser n'hauria fet esment en el fragment de l'obra en què la mostra. És una història que conec perquè Les Corts és el meu barri i la Comissió per a la Igualtat de la Dona, de la qual vaig ser membre fins a la seva dissolució (ara aquella comissió està integrada en una altra que engloba més sectors), hi va tenir a veure. La placa s'havia de col·locar el 26 de novembre de 2009, com un acte dels que el Districte organitzava amb motiu del Dia Internacional de la No Violència contra les Dones, i aquesta és la invitació que en vaig rebre (si no en llegiu bé el text, cliqueu-hi al damunt per ampliar la imatge):


Tres dies abans, però, vaig rebre un correu del Consell de Districte amb una nota de premsa que deia això:
Anul·lació de l’acte de descoberta de la Placa de la presó de dones

Us fem saber que l’acte previst pel dijous 26 de novembre, a dos quarts de sis de la tarda, al carrer Joan Güell cantonada amb l’av. Diagonal: descoberta de la placa en record de la presó de dones de les Corts ha quedat anul·lat.
No s'hi indicava el motiu de l'anul·lació ni es deia si més endavant es convocaria de nou aquell acte. Després, en una reunió de la Comissió, ens van dir que no hi havia hagut acord sobre el text de la placa entre diverses entitats, el Consell de Districte i El Corte Inglés, que és l'entitat propietària de l'edifici on s'havia de col·locar. No recordo que ens diguessin què hi posava, a la placa; si ho van explicar, ho he oblidat.

El 2 d'octubre de l'any següent (2010), coincidint amb la festa major de Les Corts, es va procedir finalment a la inauguració de la placa:

Placa situada a la cantonada del c/Joan Güell amb la plaça M. Cristina, a Barcelona

Per si no es llegeix bé, copio aquí el text de la placa:
En aquest indret, hi havia des de l’any 1886 l’Asil del Bon Consell. Fou destinat el 1936 fins al 1955 a presó de dones. Recordem avui totes les recluses, i també els seus fills i filles, que varen ser privades de la seva llibertat en aquest centre.
Em feia l'efecte que m'havien explicat que aquesta placa del 2010 era una altra, perquè el text de l'anterior no havia agradat  als propietaris --o al seu representant, això no ho sé exactament-- dels grans magatzems. (l'Ajuntament no té potestat per posar plaques a les façanes dels edificis particulars sense el consentiment dels seus propietaris.) Però la meva memòria deu haver fallat perquè, segons llegeixo en la pàgina web de la Presó de Dones, sembla que la cosa no va anar ben bé així i que el text de la placa actual és el mateix que tenia la placa el 2009. Segons aquell web, si se'n va anul·lar la inauguració, no va ser perquè els grans magatzems no hi estiguessin d'acord, sinó per les crítiques rebudes d'altres entitats, que esperaven que la placa fes referència a l'empresonament de caràcter polític que havien patit moltes dones durant la dictadura franquista.

Segons el web esmentat, 
...el text havia estat consensuat amb el propietari del mur on es va instal·lar la placa –El Corte Inglés– que va preferir “no ferir susceptibilitats” obviant tota referència a la dictadura de Franco. Un poderós agent privat, doncs, venia a condicionar un exercici de memòria pública institucional des de dalt, que tampoc havia tingut en compte als diferents –i més modestos– agents socials susceptibles de participar en la iniciativa. El resultat va ser una pluja de crítiques –manifest de Associació Catalana d'Expresos Polítics, protestes dels responsables del Memorial Democràtic– que van derivar en la discreta retirada de la iniciativa, sense cap explicació, per l’autoritat municipal. 
El cas és que l'any següent, com si res hagués passat, es va col·locar la mateixa placa --o una altra amb el mateix text, perquè a la part inferior diu "Octubre 2010". En la inauguració, la regidora del Districte va dir que, amb aquella placa, es volia fer justícia a les dones que havien passat per aquella presó i que era un acte en favor de la llibertat i contra l'oblit. Tanmateix, amb aquell text que no esmenta que moltes dones empresonades van ser-ho per les seves idees polítiques i no pas perquè fossin unes delinqüents, les paraules sobre la justícia i la llibertat sonaven molt estranyes.

Segons l'Associació per la Cultura i la Memòria per Catalunya, "aquest irregular procés [el de la col·locació de la placa] no és més que una perfecta mostra de com no s'ha de fer una política pública de memòria que es pretengui o es proclami mínimament democràtica o participativa".

Molts cops, quan passo per aquell indret alço el cap per veure la placa, perquè sé que hi és, però el seu color fosc i el lloc on està situada dificulten molt desxifrar-ne el text. Estic segura que molta gent haurà passat pel davant de la placa centenars de vegades sense adonar-se'n de la seva existència. I moltes persones que l'hagin vista és possible que no hagin pogut llegir el que hi diu (jo he fet una mica de trampa a la foto i n'he augmentat el contrast).

Aquest episodi de la placa que recorda la Presó de Dones de Barcelona és una mostra que obres com la que aquests dies pot veure's a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) són encara necessàries. Tant de bo, un cop acabin les representacions a Barcelona l'obra pugui voltar per tot Catalunya i més enllà. Seguida d'un col·loqui, com divendres en el TNC, seria molt adequada també perquè el jovent --estudiants d'ESO i de batxillerat-- coneguessin una mica més aquesta història que sembla que encara hi ha qui vol amagar.

Potser us interessarà:
- Una (trista) placa que oculta més del que descobreix. Sobre la placa en record de la Presó de Dones de les Corts.
- Los niños perdidos del franquismo, per Vicenç Navarro, a El País (24.12.2008), sobre el robatori de nadons fills de pares assassinats o mares "roges", com a mètode de depuració durant el franquisme.
- Uruguai i la llei de la impunitat (aquest blog, 05.10.2010). Una altra ocasió en què vaig recordar la meva infància de nena que no gosava dir que el seu pare havia estat del bàndol dels "dolents. Vaig comprovar que aquesta sensació de vergonya pel fet de pertànyer al bàndols dels "dolents" era compartida per altra gent i no únicament a Espanya.

divendres, 5 d’abril de 2013

Moments tot caminat pel barri

Aquesta matí caminava per aquesta mena de Rambla de què gaudim ara a les Corts i a Sants, que comença dient-se carrer Brasil, després carrer Badal i finalment el pompós nom de Gran Via de Carles III. Durant la passejada, dues coses m'han cridat l'atenció durant uns moments.

Moment 1: roba interior i mòbil
El matí era frescot i la gent anava abrigada. Malgrat el fred, en un balcó, un home en calçotets i samarreta parlava per telèfon. Mentre parlava, l'home anava dirigint la mirada a l'interior del pis.

La meva imaginació ha començat a treballar. Què hi feia aquell home, al balcó, en roba interior, un dia d'abril que sembla més aviat de març o fins i tot de febrer? Hauria sortit al balcó a parlar perquè no volia que el sentissin? Mirava a l'interior per comprovar que ningú no estigués escoltant la seva conversa? Quina història en podria sortir!...

Moment 2: La mainada i l'Islam
Dues nenes i un nen corren pel mig del passeig/rambla. El nen va en bicicleta i sembla tenir uns set-vuit anys. Va vestit tot de blanc, amb uns pantalons llargs i aquella peça de vestir blanca masculina que arriba per sota dels genolls, que porten en alguns països musulmans. Al seus costat caminen --o corren, segons la força amb què el nen pedaleja-- dues nenes; una deu tenir uns cinc anys i l'altra és més petita. La més gran duu un vestit de color negre, bastant llarguet. La més petita lluu un vestit vermell.

Són les deu del matí, una hora en què nens i nenes són a l'escola. Com és que aquests no hi són? La petita potser no estigui encara en edat d'escolarització obligatòria, però els altres dos, sí. Aleshores m'adono que avui és divendres, el "diumenge" dels musulmans. Potser la família no els duu a escola per aquest motiu? O potser avui hi ha alguna celebració especial a la família  --potser un casament--, aprofitant que és el dia de festa en la seva religió? Ara tinc curiositat per saber si hi ha famílies musulmanes que els divendres no portin la mainada a escola.

dimecres, 3 d’abril de 2013

Velocitat o cabal?

Ahir no vaig poder carregar cap foto a Facebook i algunes pàgines d'Internet trigaven molt a obrir-se. Aleshores vaig fer el que el CESCA (Centre de Serveis Científics i Acadèmics de Catalunya) anomena "Test de velocitat" per saber l'estat de la meva connexió a Internet:



En referir-nos a la quantitat d'informació que es transmet per unitat de temps en una xarxa informàtica (per exemple, la que entra al nostre ordinador des d'Internet, que és la que jo volia comprovar), se sol parlar de velocitat de transmissió i això és el que diu el web del CESCA, que mesura la "velocitat de baixada" i la "velocitat de pujada". I expressa aquesta velocitat en megabits per segon, que abreugen "Mbps".

És encertat, però, dir-ne 'velocitat'? Si comparo les dades que flueixen per la xarxa amb les aigües que baixen per un riu, en el cas del riu, la velocitat seria la distància que l'aigua recorre per unitat de temps, o sigui, que es mesuraria en "metres per segon" (faig servir les unitats del Sistema Internacional d'Unitats). Si el riu és molt estret, el volum d'aigua que passi per un punt en una unitat de temps serà més petit que el volum que passaria per un punt d'un altre riu que fos molt més ample, encara que la velocitat de l'aigua fos la mateixa. Aquest volum per unitat de temps és el cabal del riu i el mesurarem en "metres cúbics" per segon (també segons les unitats del Sistema Internacional). Per altra banda, em sembla que això de "Mbps" no és massa encerta i que hauria de ser "Mb/s", de la mateixa manera que escrivim "km/h" i no pas "kmph".

Tornant a la informació que he obtingut, més que velocitat de pujada i de baixada, em fa l'efecte que --com en el riu-- hauríem de parlar de cabal o potser de flux d'informació. En el cas de la meva connexió, em fa l'efecte que hauria de ser més gran que la mesurada pel "velocímetre". Si més no, quan vaig contractar la fibra òptica, vam quedar que serien 100 Mb. Però no recordo que em parlessin de segons. Aleshores, què significa contractar 100 Mb? Suposo que és una manera de dir-ho, simplificat i en realitat es refereixen al cabal d'informació que entra a l'ordinador a través del cable de fibra òptica .

El cas és que, segons el "velocímetre" del CESCA, la meva connexió està molt lluny dels 100 Mb/s que tinc contractats. Per allò que una flor no fa estiu, anit vaig repetir la prova fins a deu vegades i, per a la baixada, vaig obtenir una mitjana de 46,87 Mb/s, amb un màxim de 93,58 i un mínim de 28,45 Mb/s; per a la pujada, la mitjana va ser de 11,93 Mb/s, amb un màxim de 15,47 i un mínim de 7,29 Mb/s.

A la part inferior del "velocímetre", em surt una altra dada, el "ping", que he vist que anava variant, des de 15 ms a 45 ms; però no sé què significa, ni en quines unitats es mesura. A la Viquipèdia diu que és una eina per determinar si un servidor està funcionant i si s'hi pot arribar des d'una xarxa concreta amb l'ordinador des d'on es fa la prova i que el seu funcionament és anàleg al dels sonars en els submarins, però no trobo el significat de les dues lletres "ms", hauré de seguir buscant. Però abans hauré de reclamar al proveïdor d'Internet els megabits que em sembla que m'estan estafant.