El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 29 de març de 2013

Sóc filòsofa... i no ho sabia!

Segurament a moltes altres persones els passa el mateix, que són filòsofes sense saber-ho. Com el que va passar a Monsieur Jourdain, el personatge de Molière que un bon dia s'assabenta que tota la seva vida ha estat parlant en prosa: "Par ma foi! Il y a plus de quarante ans que je dis de la prose sans que j'en susse rien..."

Monsieur Jourdain es va passar més de quaranta anys parlant en prosa sense saber-ho, i jo me n'he passat molts més fent filosofia també sense saber-ho. Me'n vaig assabentar fa unes setmanes, gràcies a la filòsofa Genoveva Martí. Va ser el 6 de març, en l'acte commemoratiu del Dia Internacional de les Dones a l'Institut d'Estudis Catalans, que enguany duia per títol "Dues cultures, tres cultures o una sola cultura". Per qüestions de feina vaig arribar-hi tard, però encara vaig ser a temps de sentir la darrera ponent, l'esmentada Genoveva Martí, professora de la ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats) a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, que va parlar sobre "Logos i la reflexió sobre el llenguatge: per què als filòsofs [i a les filòsofes, suposo] ens paguen per pensar?".

Genova Martí va dir que el filòsof és una persona que troba sorprenents i meravelloses coses que d'altres troben molt normals. Creu que el filòsof pot ser irritant per a d'altres perquè continua fent-se preguntes quan tothom pensa que les coses ja estan clares. De fet, les preguntes són fonamentals en filosofia i són també l'origen del saber. Diu Martí que fer-se preguntes és també el que fan els científics.

Doncs sé que jo de vegades puc ser irritant quan hi ha coses que no veig clares i segueixo fent-me preguntes i intentant trobar-ne el desllorigador. I malgrat que la meva experiència vital sigui molt dilatada --quin eufemisme per no dir que sóc vella o quasi!-- segueixo meravellant-me per moltes coses, per fenòmens de la natura aparentment senzills, com poden ser l'aparició de les noves fulles en els arbres caducifolis a la primavera o el canvi de coloració dels mateixos arbres a la tardor; o davant d'una obra d'art o d'enginyeria. Fa dues setmanes passejava meravellada pels carrers de Praga, admirant els seus edificis i vaig quedar-me bocabadada davant del rellotge astronòmic medieval que hi ha a la torre de l'Ajuntament vell, en el qual l'art i la tècnica conflueixen. Només vaig poder sortir a passejar per la ciutat dues vegades (vaig anar a Praga per feina, no per turisme), i en les dues ocasions vaig quedar-me una bona estona mirant aquella obra tan bella --a més de 'vella', que té sis-cents anys-- que és alhora un rellotge, un astrolabi i fins i tot un planetari (vegeu-ne el moviment que va fent al llarg del dia en aquesta animació).

Rellotge astronòmic de Praga, de 1410

Sé que, malauradament, mai no entendré el funcionament d'aquella complexa maquinària, com tampoc entenc què fa possible que això que jo ara escric a la pantalla de l'ordinador, només amb un clic pugui estar disponible per a qui escrigui en el seu navegador l'adreça d'aquest blog. Però això no vol dir que no m'agradaria entendre-ho.

Si voleu saber què més va explicar la filòsofa Genoveva Martí el proppassat 6 de març, podeu veure el vídeo de la jornada, disponible a la videoteca de l'IEC. Si teniu temps, vegeu-ne la introducció que va fer Dacha Atienza, del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i la conferència de Mercè Berlanga, de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, que són força interessants. Si no, aneu al minut 50, on comença la intervenció de Genoveva Martí.

Gargot i foto: M. Piqueras, març 2013

dimarts, 26 de març de 2013

Conviure amb la fatiga crònica

Aquest matí he passat algunes hores al servei de consultes externes de la Vall d'Hebron. Hi he anat per a la revisió de la meva síndrome de fatiga crònica. De vegades em pregunto per què hi vaig, a aquesta revisió. Al cap i a la fi, no faig gaire cas de les coses que em diu el metge que hauria de fer. Però tampoc l'enganyo i aleshores em diu que sóc una pacient rebel.

Quan et diagnostiquen una afecció com la síndrome de fatiga crònica, de la qual no se'n sap la causa exacta, que es presenta amb símptomes molt variats, i que sol diagnosticar-se per exclusió d'altres malalties, la mateixa persona afectada pot arribar a dubtar que el diagnòstic hagi estat encertat. Jo ho he dubtat moltes vegades perquè he conegut persones afectades que han de dur una vida completament sedentària i limitar molt la seva activitat intel·lectual. És possible que, com en altres malalties, hi hagi diversos graus d'afectació. O que potser sigui un calaix de sastre que engloba moltes malalties, com ara se sap que ho és el reumatisme, que n'inclou més de quatre-centes.

Per altra banda, però, quan has passat anys amb una sèrie de molèsties que no saps a què atribuir i que tampoc semblen massa greus com per pensar que són una malaltia, s'agraeix que finalment algú et digui que totes aquelles coses són símptomes d'una única malaltia de fons. El problema és que el pacient o la pacient de vegades no són diagnosticats fins que algun dels seus símptomes comença a destacar i a dificultar la vida normal.

En el meu cas, aquests símptomes van ser principalment el dolor (muscular i d'articulacions), el fet de no tenir un son reparador --em llevava més cansada que quan m'anava al llit--, la incapacitat de concentrar-me en el treball i el cansament físic que de vegades m'invadia sense haver fet cap esforç físic, però sí intel·lectual. Aleshores vaig adonar-me que també patia molts dels símptomes que defineixen la malaltia: els meus oblits continuats, que moltes vegades em fan passar per maleducada o que no m'interesso per les coses (un aspecte de la malaltia on més incomprensió se sol trobar); les faringitis que he patit amb tanta freqüència al llarg de la meva vida; la irritació de les mucoses que em causen molt productes de neteja, perfums, esprais, fums (especialment el fum de tabac), etc.; el dolor sobtat que em causen el fred de l'hivern i el dels aires condicionats a l'estiu; la debilitat muscular, que de vegades sembla que no tingui força per a res; la sensació de mareig i malestar que em causen les radiacions electromagnètiques; el decandiment que em ve sobtadament amb els canvis d'estació; els problemes digestius; la dificultat d'enfocar la vista en determinades circumstàncies...

Segons deia el 2007 el  Col·legi de Metges de Barcelona, es calcula que la síndrome de fatiga crònica afecta entre el 0,3 i el 0,5% de la població. Estudis epidemiològics internacionals mostre una distribució força homogènia d'aquesta malaltia. Una extrapolació de les dades obtingudes en altres països a la població catalana ens permeten suposar que la malaltia afecta unes 35.000 persones a Catalunya (potser des del 2007, quan es va escriure el quadern del que he tret les dades, les xifres hagin canviat).

Avui, he sortit de la revisió mèdica amb un munt de papers. Per una banda, el tríptic de la XI Jornada d'avenços en la síndrome de fatiga crònica, que es farà el proper 15 de maig. Aquesta jornada anual té com a finalitat aprofundir en els darrers avenços en alguns aspectes concrets de la malaltia o que hi estan relacionats. Entre els temes que es tractaran enguany, m'interessen especialment les característiques del son, i la consideració de la síndrome de fatiga crònica com una malaltia immuno-inflamatòria. Un altre full era el pòster anunciador d'un concert benèfic de gospel i jazz (17 de maig, dos dies després de les jornades) per recaptar diners per a la recerca.

També tinc un fulletó d'una campanya que es diu "Tu també pots fer recerca!", que promou el micromecenatge (i també el macro-) per recaptar diners per a la recerca. No es tracta que la gent es posi la bata i es fiqui en un laboratori, sinó que ajudi a pagar un minut --o els que es vulgui-- de recerca. La investigació que es fa avui és la millor medicina per al futur. Malauradament, la recerca és un dels grans sectors afectats per les retallades en els pressupostos de la Generalitat i especialment en els de l'Estat. Per això l'Institut de Recerca de la Vall d'Hebron (VHIR) demana que la col·laboració de la gent. Qui vulgui fer-ho, pot triar entre diverses opcions: fer-se amic o amiga del VHIR i fer-hi una aportació periòdica; fer-hi una única donació; apuntar-se com a voluntari per a captar fons, o deixant un llegat en favor de l'Institut.

Però el gruix fort de papers que m'he endut de la Vall d'Hebron és una còpia d'un article científic que descriu la identificació de vuit molècules relacionades amb el sistema immunitari que podrien servir per millorar el diagnòstic de la síndrome de fatiga crònica (Screening NK-, B- and T-cell phenotype andfunction in patients suffering from chronic fatigue syndrome, per M. Curriu et al.). S'ha comprovat que, en les persones afectades per la SFC, aquestes molècules estan alterades en algunes cèl·lules del sistema immunitari. És un treball que han dut a terme investigadors i investigadores del VHIR, de l'Hospital Germans Trias i Pujol i d'un grup de recerca en fatiga crònica de Tarragona.

Casualment, unes hores després, una piulada d'IrsiCaixa parlava a Twitter d'aquell treball--tot el que es pot parlar amb 140 caràcters-- i posava l'enllaç al seu web, on hi ha la notícia detallada. De moment només poden fer-se conjectures sobre la causa de la malaltia --tot i que sembla que hi ha també un component genètic-- però a poc a poc es va avançant en el seu coneixement. Cal que la recerca no s'aturi i, si els govern no poden o no volen dedicar-hi els diners necessaris, seria bo que la societat hi contribuís. Espero que el dia que se'n coneguin les causes, desaparegui l'escepticisme de les persones que avui en dia encara creuen que es tracta d'una malaltia psicosomàtica.

Potser us interessarà:
- Cansada d'estar cansada: la síndrome de fatiga crònica (aquest blog, 07.05.2008) Reflexions al voltant d'aquesta malaltia.
- David Bueno i l'origen del mal (aquest blog, 16.123.2008). Aquest investigador de genètica de la Universitat de Barcelona parla del desconeixement que es té a la societat de malalties com ara la fibromiàlgia.

dissabte, 23 de març de 2013

Continua la polèmica sobre l'article que descriu la dent trobada a Orce


La polèmica està servida. Després que escrivís la meva anterior entrada en aquest blog, sobre la retirada "temporal" de l'article que descrivia la dent d'un nen i també unes eines, que podrien ser les restes humanes més antigues trobades a Europa, n'he vist comentaris de diversa mena.

Per una banda, hi ha els qui sembla que no s'hagin assabentat de la retirada temporal de l'article a Journal of Human Evolution i no en parlen. Per exemple, en el web d'un centre on treballen alguns investigadors que van participar en l'estudi publicat, segueix havent-hi l'enllaç a l'article, i no hi ha cap nota que digui que l'article no està disponible temporalment.

El blog "Retraction Watch", d'Adam Marcus i Ivan Oransky, va comentar la retirada temporal de l'article. Es tracta d'un blog especialitzat a fer públiques les retirades d'articles, que no sempre tenen tanta difusió com el mateix article, especialment quan s'hi descriuen descobertes que poden fer trontollar el coneixement científic en algun camp. Això és perquè la retirada d'un article d'una revista científica no convé ni als autors ni a la revista. Als autors, perquè demostra que alguna cosa van fer malament, ja sigui en el desenvolupament del treball que descriuen, en el tractament de les dades que inclouen o en la preparació de l'article. A la revista, no li convé perquè és indicatiu que alguna cosa va fallar en el procés editorial; bàsicament, en la revisió que fan experts en la matèria per avaluar la qualitat del treball descrit i decidir si l'article es pot publicar. Suposo que aquesta retirada temporal és perquè hi ha indicis que alguna cosa es va fer malament i la revista deu voler comprovar-ho. Podria ser que al final l'article tornés a publicar-se sense canvis; no crec, però, que sigui així pels motius que expresso més endavant.

En el web MATERIA, que es defineix com a "una nueva web de noticias de ciencia, medio ambiente, salud y tecnología, que está online desde julio de 2012" i ofereix els seus continguts gratuïtament a qualsevol mitjà d'Espanya, Amèrica llatina i Estats Units. El 20 de març, el periodista i veterinari Manuel Asende hi publicava un article titulat "Retirado 'temporalmente' el estudio sobre el primer europeo conocido" i a continuació incloïa aquesta entradeta:
El hijo del descubridor de los yacimientos de Orce frena el estudio científico sobre la muela de leche de un niñó que vivió hace 1,4 millones de años
L'entradeta no pot ser més desafortunada. El "fill" a qui es refereix és Lluís Gibert, i el seu pare va ser Josep Gibert (1941-2007), que el 1983 va publicar la descoberta d'un fragment de crani humà amb una antiguitat superior a un milió d'anys. Posteriorment, alguns paleontòlegs van atribuir el fragment de crani a un èquid; un burro, deien. Després es va poder comprovar la "humanitat" d'aquell os, però hi ha investigadors que, per diversos motius, mai no ho han acceptat. (N'he parlat diverses vegades en aquest blog.)

Dir que Lluís Gibert frena l'estudi científic de la dent d'Orce no té cap sentit. En primer lloc, perquè ningú no podria aturar un estudi que ja està fet (si no estigués fet, no n'haurien publicat els resultats en un article). I en segon lloc, i suposant que es refereixi a la retirada temporal de l'article, perquè únicament els directors (editors, en anglès) de la revista o l'editor (publisher, en anglès) que la publica poden retirar-ne un article. I ho solen fer quan veuen indicis de mala praxis.

Després, Asende ja diu: "La causa de la retirada del estudio es una carta enviada por el geólogo Luis Gibert al editor de la revista especializada en evolución, según explica él mismo a Materia." Em consta que no és l'única persona que ha escrit a la revista per indicar-los les irregularitats de l'article. De fet, a l'entrada del blog Retraction Watch que he esmentat abans, han afegit una actualització que diu: "Elsevier [editorial que publica Journal of Human Evolution] ens diu que la retirada va ser a causa d'una disputa amb un altre grup d'autors descontents pel fet que no se cités el seu treball."

Quan es publica un article científic que descriu un treball de recerca cal referir-se a la feina que s'ha fet abans i que hi té relació i, si convé, comparar els resultats del treball que s'està descrivint amb els que altres havien obtingut abans. En l'article retirat, però, els autors van oblidar que altres investigadors havien excavat en el mateix lloc i que hi havia articles publicats sobre indústria lítica i fins i tot la descripció d'una altra dent humana. Si creien --com diu Asende que afirma Paul Palmqvist, un dels autors de l'article retirat-- que la dent descrita pel grup de Gibert el 1999 no era humana, haurien hagut de fer-hi algun comentari en l'article de 2013.

Asende pren partit i es posa de part dels autors de l'article retirat quan escriu:
Aquella muela de 1999, que evidentemente no es la misma que la publicada ahora en 2013, se presentó en la revista Human Evolution a secas, hoy desaparecida. Esta publicación no tiene ninguna consideración en la comunidad científica.
Diu després que Lluís Gibert li ha dit per telèfon que José María Bermúdez de Castro, codirector dels jaciments d'Atapuerca, i expert mundial en dents fòssils, va confirmar en el seu moment a Josep Gibert la "humanitat" del molar publicat el 1999. Afegeix Asende que ara, Bermúdez de Castro, ho nega rotundament i diu que la revista Human Evolution era "una revista de sexta fila, una hoja parroquial que lo colaba todo", a més de mostrar-se sorprès per la retirada temporal de l'article publicat en la revista de l'editorial Elsevier. Asende oblida, però, esmentar que Bermúdez de Castro és un dels divuit autors que signen l'article retirat i, per tant, part interessada.

Quant a l'opinió de Bermúdez de Castro en relació la desapareguda revista Human Evolution (va publicar-se de 1986 a 2006) i la dent descrita el 1999, vull fer algun aclariment. Human Evolution, que Bermúdez de Castro diu que era una "hoja parroquial", era una publicació de Springer, una de les grans editorials científiques actuals. Entre els científics que hi van publicar algun article hi ha Philip Tobias, José luis Arsuaga, Carles Lalueza, Luigi Luca Cavalli-Sforza i Paul Palmqvist (coautor de l'article de 2013). I sembla estrany que, si la considerava un full parroquial que ho colava tot, el mateix Bermúdez de Castro es rebaixés a publicar-hi un article sobre Atapuerca el 1990. Entre els vint autors que el signen, hi ha també Eudald Carbonell i José Luis Arsuaga.

I sobre la difusió i comentaris que s'han fet aquests dies en relació a la retirada de l'article de Journal of Human Evolution, el 21 de març jo vaig publicar una adaptació al castellà --indicant-ho al peu de l'article-- del meu escrit del 20 de març d'aquest blog. Vaig publicar-ho al blog d'e-ciència, un popular web de divulgació al cap del qual hi ha el periodista científic Alex Fernández Muerza. Doncs bé, ahir vaig trobar, en un web que es diu "Cañasanta", el meu article d'e-ciencia i a la part superior deia, després del títol: "Por Cañasanta", com es pot veure en aquesta captura de pantalla (si hi cliqueu al damunt ho podeu veure ampliat):


No sé qui és Cañasanta, però deu ser algú que creu que tot allò que hi ha a la xarxa és de qui ho troba. Vaig deixar-li un comentari dient-li que jo era l'autora d'aquell article publicat prèviament a e-ciencia. Però els comentaris d'aquell bloc han de ser aprovats per sortir publicats i, com m'imaginava, el meu no ha sortit. Si més no, vaig rebre un correu en què em diuen:
Muchas gracias por su comentario. Entendemos su posición y queja, pero el 'Por Cañasanta' sale por defecto de la Web, cosa que ya se está trabajando para el futuro, ya que aún continuamos con la construcción del sitio.
Nunca hemos quitado ni añadido un enlace como lo ofrece la fuente original, incluyendo el nombre del autor.
No obstante, gracias por el acercamiento y nos gustaría que nos tuviera en consideración si deseas colaborar directamente en el futuro, con Cañasanta.
 
Reciba un cordial saludo de nuestra parte y discúlpenos por los inconvenientes presentes.
Ara, en la part superior, en comptes de dir "Por Cañasanta", diu "Publicado por Cañasanta" i, al peu de l'article han afegit "Por Mercè Piqueras", però no veig que digui que es tracta d'un article publicat en un altre lloc; si ho diu, no he sabut trobar. Ara no sé què fer, perquè si abans era un plagi fet per una altra persona, ara sembla un autoplagi, que jo m'hagi copiat a mi mateixa.

O sigui, que per ara, aquesta petita dent de fa bastants milions d'anys està fent gastar molt bits. La història continua. 

Potser us interessarà:
- Un diente de homínido en Orce, per Marc Furió (de l'Institut Català de Paleontologia), en el bloc "Los fósiles hablan", d'Investigación y Ciencia. Visió objectiva de la polèmica d'Orce. Data de publicació: 21.03.2013

Actualització (24.03.2013). Un altre article relacionat:
- La revista Journal of Human Evolution retira temporalmente el artículo sobre el diente humano de Orce, per José Utrera, a l'edició local de Baza del Ideal. Detallats comentaris sobre la retirada de l'article i les seves possibles causes. Data de publicació: 24.03.2013

dimarts, 19 de març de 2013

L'article sobre la dent de llet d'Orce, retirat temporalment

És la primera vegada que veig que una revista científica retira un article tot indicant que és una retirada temporal:


Fa unes dues setmanes, molts diaris van parlar d'aquest article, publicat en línia per la revista Journal of Human Evolution, que descriu la descoberta a Orce (Granada) d'una dent de llet que, segons els autors, és la resta humana més antiga d'Europa, de fa aproximadament 1.400.000 anys.

Avui dia, moltes revistes científiques publiquen abans a Internet els articles que després sortiran a la versió impresa de la revista, i aquest article va publicar-se el 6 de març. Cinc dies abans, però, a Granada ja es va organitzar una roda de premsa per presentar la troballa (la dent infantil), amb la participació de dos investigadors de l'equip que n'ha fet l'estudi i amb l'assistència del Consejero de Cultura y Deporte de la Junta de Andalucía. Els mitjans de comunicació se'n van fer ressò els dies següents; la majoria destacaven que era un treball que es publicava en una de les més prestigioses revistes internacionals d'evolució humana. Podeu veure què en van dir La Vanguardia, El Ideal de Granada i El Periódico.cat.

Doncs ara, haurem d'esperar per saber si la troballa és tan important com es deia. perquè l'article ha estat retirat temporalment. En una nota en la pàgina web de l'article, l'editorial (Elsevier) diu que senten molt la retirada temporal de l'article i que tan aviat com sigui possible es tornarà a publicar i que allà explicaran el motiu pel qual ha estat ara retirat.

Per diversos motius, tinc curiositat per saber la causa de la retirada --ni que sigui temporal-- d'aquest article. Per una banda, perquè quan, a través de la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica, vaig rebre un comunicat de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) sobre aquest treball i la publicació de l'article, vaig pensar que potser la meva memòria fallava. Hauria posat la mà al foc que això que s'anunciava ara a bombo i platerets, ja se sabia des de feia anys; més de deu i potser fins i tot més de dotze.

Vaig fer una cerca i ho vaig trobar: un article publicat el 1999 a la revista Human Evolution per Joserp Gibert (1941-2007) i els seus col·laboradors descriu la troballa a Orce del fragment d'una dent humana [Molar tooth fragment BL5-0: the oldest human remain found in the Plio-Pleistocen of Orce (Granada province, Spain)]. És un estudi molt acurat, que inclou fotografies fetes amb diversos tipus de microscopi, comparació anatòmica de la resta analitzada amb els molars d'altres homínids i també d'altres mamífers. A la mateixa revista, vaig trobar un altre article de Josep Gibert i un grup de col·laboradors seus; hi descriuen l'anàlisi de restes trobades també a Orce i d'altres a Cueva Victoria (Múrcia) que indican la presència d'homínids i la seva activitat en el límit entre el Plistocè i el final del Pliocè [Spanish late Pliocene and early Pleistocene hominid, paleolithic and faunal finds from Orce (Granada) and Cueva Victoria (Murcia)]. I encara vaig trobar un tercer article de l'any 1998, en què el mateix Gibert i altre autors descrivien la indústria lítica localitzada a Orce i Cueva Victoria (Two 'Oldowan' assemblages in the Plio-Pleistocene deposits of the Orce region, southeast Spain, publicat a Antiquity, 72:17-25; malauradament, no es pot veure sense pagar, jo el vaig demanar a una persona que hi tenia accés). L'edat dels jaciments va calcular-se mitjançant mètodes paleomagnètics i bioestratigràfics.

Vaig pensar que potser l'article que s'ha publicat ara aportava alguna dada nova, que la dent trobada ara potser tenia alguna cosa especial, però quan el vaig llegir, no vaig saber troba-hi la novetat. He de dir, però, que sóc profana en paleontologia humana i arqueologia i potser hi havia alguna cosa que se m'escapava.

D'altra banda, per la meva activitat en el món de l'edició científica (sóc Associate Editor de la revista International Microbiology), vaig detectar en l'article de 2013 alguns defectes de forma que jo no hauria deixat passar en un article per a la revista en què participo. No vaig trobar-hi ni una sola referència al treball anterior de l'equip de Gibert, tot i que es va fer també a Orce i que van descriure una dent i activitat humana en aquell lloc, ni tampoc cap referència als estudis de datació publicats el 1998 i 1999. I encara més, el treball de 2013 inclou, en una de les figures, una ascla (un tros de pedra tallada que formava part de les eines primitives) que sembla idèntica a una que hi ha a la pàgina 22 de l'article de Gibert a Antiquity. Em sembla molta casualitat que unes pedres que es tallaven a mà, siguin idèntiques.

La revista Journal of Human Evolution, com la majoria de revistes científiques serioses, sotmet els articles que rep a una revisió per experts (és el que es coneix com a peer review). Els revisors en teoria coneixen bé la matèria tractada en l'article que revisen. En fan una lectura crítica i fan un informe per als autors, en què diuen si l'article s'accepta o no. En cas que no s'accepti, han de justificar el rebuig. Moltes vegades els articles s'accepten condicionalment; és a dir es demana als autors que hi facin canvis que els revisors consideren necessaris, que poden ser en el contingut o en la presentació. Doncs bé, no entenc que cap dels revisors de l'article de 2013 no hagi demanat als autors que citessin els treballs anteriors.

Tinc curiositat per saber quina ha estat la causa de la retirada temporal de l'article. Sigui quina sigui la causa, crec que ha estat una bona decisió de l'editorial. Ja veurem com acaba la història; si al final es dóna crèdit al treball de l'equip que va dirigir Josep Gibert.

Potser us interessarà:
- Luis Gibert: "Me duele que desacrediten a mi padre, pero me alegra lo del diente", publicat al Ideal, de Granada (02.03.2013).
- Atapuerca les restes d'homínid més antigues? (aquest bloc, 27.03.2008). Sobre la notícia que deia que una mandíbula trobada a Atapuerca, de fa uns 1.200.000 milions d'anys, era la resta humana més antiga trobada a Europa.
- Les injustícies de la ciència: Josep Gibert (aquest bloc, 18.03.2008). Breu resum de la polèmica sobre el crani d'Orce.

dissabte, 16 de març de 2013

Mirant enlaire per Praga


Praga és una ciutat per on cal anar amb al mirada cap amunt, si més no en el barri jueu i a la ciutat vella. Des que vaig arribar-hi, dimecres al vespre, només vaig tenir lliure el mati de dijous per poder anar a voltar per la ciutat. Malgrat els vuit graus sota zero que marcava el termòmetre, vaig atrevir-me a deixar Vila Lanna, el lloc on se celebra l'Assemblea de l'European Union of Science Journalist's Association (EUSJA) i on estem allotjades les persones que hi participem. Vaig posar-me unes mitges sota els pantalons, em vaig embolicar al coll una enorme bufanda de llana, em vaig cobrir el cap amb un barret que m'abrigava les orelles i gairebé em tapava els ulls, i em vaig enfundar els guants. Després de quatre o cinc hores vaig tornar a Vila Lanna amb les cames entumides, malgrat la doble capa de roba,  i les galtes  vermells i no perquè hagués pres el sol o hagués begut cervesa.

La nevada encara era recent --el jardí de Vila Lanna era completament blanc quan vaig arribar-hi la nit abans-- i tot i que les voreres estaven netes, calia anar amb compte perquè en alguns llocs hi havia plaques de gel de l'aigua que regalimaven algunes taulades. Malgrat el perill de fer alguna relliscada, la meva mirada s'escapava sola cap amunt, per contemplar les escultures i detalls decoratius de moltes façanes.

Algunes coses que vaig veure durant aquella passejada:

















Fotos: M. Piqueras (14.03.2013)

dijous, 14 de març de 2013

Tecnològicament analfabeta

Fa poc vaig canviar d'operadora de telefonia per al mòbil. Com que ahir havia de sortir de viatge, vaig buscar en el web si calia donar-se d'alta del servei de roaming (algunes companyies ho demanen).  Només vaig trobar informació sobre les tarifes que apliquen, segons el país on es viatja, i n'hi havia unes que deia que són les que apliquen per defecte. Vaig deduir que no calia fer res. Doncs, bé; suposo que sí que calia fer alguna cosa perquè, quan vaig engegar el telèfon a l'aeroport de Praga i vaig  provar de fer una trucada, em va sortir un avís que només podia fer trucades d'emergència, i no es veia la icona que indica que hi ha connexió.

El meu vol va arribar amb retard i les maletes també van trigar molt a sortir. Volia avisar una amiga que m'esperava per anar a sopar; també a casa, per dir que ja havia arribat; i estava pendent d'una trucada o un sms per saber com havia anat l'operació d'una amiga.

Un cop instal·lada, vaig pensar recórrer a Skype i vaig intentar comprar crèdit pagant amb targeta. Vaig omplir els formulari necessaris per fer-ho i al final em va sortir un avís: per confirmar el pagament amb la targeta, havia d'escriure un codi que em proporciona el meu banc. Però com me'l proporcionava? Doncs mitjançant un sms que s'envia automàticament... al meu mòbil, el que no té connexió a cap línia.

He entrat de nou al web de l'operadora de telefonia i, per més que he buscat on parla de roaming, enlloc llegeixo que calgui apuntar-se al servei, només parla de les tarifes de trucades des de l'estranger. He trobat un espai de chat per fer-hi consultes però a l'altre costat hi ha una màquina que deu tenir frases preparades per respondre a partit del reconeixement de paraules. Altrament no em diria que truqui a un 900, que no és accessible des de l'estranger, ni algunes altres bajanades que m'ha dit. Finalment m'han donat un número normal de telèfon, però és de pagament. Tenint en compte que sempre que he hagut de trucar per resoldre algun problema m'han tingut molta estona al telèfon, crec que ho deixaré córrer i ja ho consultaré a Barcelona, per a una altra ocasió.

Em costa fer canvis; de telèfon, d'ordinador, de càmera de fotos... Deu ser cosa de l'edat, però cada canvi de tecnologia em representa un munt de problemes fins que no conec el funcionament adequat del següent aparell. Ara no es tracta de l'aparell, que és el mateix, sinó de la companyia. Aquest problema d'ara és un més dels que he tingut. A Barcelona, encara no he aconseguit tornar a connectar el mòbil a Internet des que em vaig canviar. En el servei d'assistència em diuen que és vell. Vell, un aparell que té un any! També em van recomanar que passés per una botiga de la seva empresa, però, com que no els hi he comprat a ells, sinó que me'l van alliberar, se'n desentenen. El darrer consell que em fan: que vagi a consultar-ho on me'l van vendre. Com he d'anar a una empresa de la qual em vaig donar de baixa perquè m'expliquin com he de fer la connexió d'una altra operadora? Em sento tecnològicament analfabeta.

La jornada de treball comença avui després de dinar. Aprofitaré el matí per fer una mica de turisme, si el fred m'ho permet, que ara la temperatura és de 10 graus sota zero. El sol intenta, però, travessar la capa de núvols que cobreix la ciutat i sembla que pujarà una mica.

Des de la meva finestra de la residència de visitants de Villa Lana
Foto: M. Piqueras (14.03.2013)

dimecres, 13 de març de 2013

Teresa Mattei, la mimosa i el 8 de març

Fa tres anys, el Dia Internacional de les Dones vaig parlar en aquest blog sobre la mimosa com a símbol d'aquella diada a Itàlia des de 1946. Vaig esmentar Teresa Mattei, que va ser qui va triar com a símbol aquesta planta, que és fàcil de trobar florida a Itàlia en aquesta època de l'any.

La mimosa, símbol del Dia Internacional de les Dones a Itàlia

 Doncs bé, Teresa Mattei va morir ahir, 12 de març de 2013, als 92 anys. Era l'única dona que quedava viva de les que van participar en la redacció de la Constitució de la República Italiana. Durant l'època del feixisme, va ser expulsar-la de totes les escoles italianes per haver expressat a classe la seva disconformitat amb les lleis racials de Mussolini. Quan un professor els parlava de la superioritat de la raça ària, Teresa va aixecar-se, va dir que allò era vergonyós i va marxar. Després van expulsar-la i l'expulsió va fer-se extensiva a totes les escoles del regne d'Itàlia.

Un amic del seu pare, que coneixia bé les lleis, va assabentar-la que l'expulsió de les escoles del Regne no duia implícita la impossibilitat d'examinar-se com a privatista. Era a l'últim any de Liceo (equivalent al batxillerat); va preparar-se pel seu compte i va fer els exàmens de curs i els de maturità, per accedir a la universitat. Allà, el reglament era diferent i no podien expulsar-la.

Teresa Mattei va militar en el Partit Comunista Italià (PCI) i va participar en la Resitència durant la Segona Guerra Mundial. El 1955, però, va ser expulsada del PCI per haver fet com quan anava a escola: expressar el seu desacord. Ara, en relació a l'estalinisme i a la línia que seguia aleshores el PCI.

Va lluitar pels drets de les dones i de la infància i des de la dècada de 1960 va participar en diversos projectes que partien d'experiències cinematogràfiques com a eina de protesta social i política, en la qual participaven escolars que feien ells mateixos les seves pel·lícules.

Una detallada història de la seva vida i de les seves activitat està disponible a la xarxa en pdf:
- Teresa Mattei. Una donna nella storia: dall'antifascismo militante all'impegno in difesa dell'infanzia. Biografia detallada (280 pp.), publicada pel govern de la Toscana.

dissabte, 9 de març de 2013

El llac Vostok de nou

Caldrà llegir l'article científic quan es publiquin els resultats d'aquest treball. Però, de moment, els investigadors russos que treballen a l'Antàrtida, asseguren haver descobert un microorganisme nou en el llac Vostok, una massa d'aigua en el continent antàrtic que està coberta per una capa de gel d'un gruix d'uns quatre quilòmetres (ho he tractat en aquest blog algunes vegades; vegeu-ne els enllaços al final).

La perforació del llac Vostok (il·lustració: US NSF, domini públic)
Des que es va confirmar l'existència del llac, l'objectiu dels investigadors russos ha estat obtenir mostres d'aigua del llac, per buscar-hi possibles organismes que haurien viscut en aquelles aigües, aïllats de la superfície, durant uns quinze milions d'anys. Això va causar un gran debat internacional, a causa de l'oposició de grups ecologistes i també científics, que temien que la perforació pogués contaminar un ambient primigeni. Aprofitant l'Any Polar Internacional 2007-2008, es va fer una crida a la Duma per tal que reconsideressin el projecte de perforació i que unissin els seus esforços als d'altres països per perforar la capa de gel  que cobria altres llacs més petits i aïllats de l'Antàrtida, mentre no es decidís si la perforació del Vostok estava justificada des del punt de vista ambiental.

El febrer de 2012 la perforació va arribar al llac i se'n van extreure unes mostres (les mostres són cilindres de gel, de la mateixa manera que les prospeccions geològiques extreuen cilindres dels terrenys i roques que han d'analitzar), però no era segur que l'aigua gelada extreta fos del llac; podria haver estat de l'interior de la gelera que hi ha immediatament per damunt del llac. Per tant, en reprendre la següent campanya, el gener de 2013, van extreure un altre cilindre de mostreig de més avall, per assegurar-se que era aigua gelada del llac.

Fa un parell de dies (7 de març 2013), RIA Novosti (l'Agència Russa Internacional de Notícies) va fer públic que, en les primeres anàlisis d'aquestes noves mostres, s'han detectat organismes que serien diferents a qualsevol altra forma de vida de la Terra. La notícia cita Sergei Bulat, investigador del Laboratori de Genètica d'Eucariotes de l'Institut de Física Nuclear de Sant Petersburg, i diu que es tracta de bacteris "que no pertanyen a cap dels més de 40 subregnes coneguts de bacteris".

L'afirmació que fa Bulat és una mica confusa, perquè no queda clar si, per bacteri, hem d'entendre tots els organismes procariotes (els que no tenen el material genètic dins d'un nucli limitat per una membrana ni tampoc altres orgànuls cel·lulars), que era com s'entenia fins fa algunes dècades. Avui dia, els procariotes es classifiquen en dos grups --coneguts com a 'dominis': bacteris i arqueus. Tots dos són procariotes, però la seva història evolutiva és diferent i els arqueus es consideren més propers a tots els altres grups d'éssers vius (protists, fongs, plantes i animals) que s'inclouen en el domini dels eucariotes (organismes que tenen un nucli diferenciat i orgànuls diversos en el seu citoplasma). (Vegeu l'arbre de la vida segons aquesta classificació en una altra entrada d'aquest blog.) Potser el fet que aquest investigador treballi normalment en genètica d'eucariotes sigui la causa del seu ús d'una classificació anterior quan es refereix al procariotes.

Segons l'esmentada agència russa, Bulat va informar que "després d'excloure tots els contaminants coneguts... vam descobrir DNA que no coincideix amb el de cap espècie coneguda registrada en les bases de dades [genètiques] de tot el món. L'hem anomenada vida no identificada i 'no classificada'".

Cal ser prudents a l'hora de fer afirmacions com aquestes, especialment quan és un treball que encara no ha acabat i que, abans de publicar-se, haurà de ser avaluat per experts (el que es coneix com a "peer review"). D'una cosa sí que podem tenir la certesa: que no és únicament la NASA l'organització governamental de recerca que s'afanya a difondre uns resultats que encara són preliminars, però que, si es confirmessin serien una gran descoberta per a la ciència (recordem el rebombori de la suposada vida basada en l'arsènic en comptes del fòsfor --en el seus àcids nucleics--, descrita a finals del 2010 i que va ser després rebutjada).

Nota:  Agraeixo a Joaquim Elcacho que, a través del seu blog, em fes assabentar d'aquesta notícia.

Actualització 1 (10.03.2013, 11.10)
A través de Twitter llegeixo que la "descoberta" de nous bacteris ha estat desmentida pels mateixos russos. Faig una cerca i en molts llocs on se'n parla, la informació és bastant confusa. Per exemple, a PHYSORG, diuen que Vladimir Koroloyov, cap del laboratori de genètica on treballa Sergei Bulat, diu que les formes estranyes de vida no eren altra cosa que contaminants. I citen Koroloyov: "Vam trobar alguns espècimens, però no molts. Tots eren contaminants." I en altres webs i blogs diuen que es tractava de querosè.

És estrany que Koroloyov parli d'espècimens però la notícia original de l'agència russa només es referís al DNA, que no havien pogut identificar amb el de cap espècie coneguda. En microbiologia, és freqüent detectar espècies de procariotes sense haver-los vist, únicament a través de l'estudi del DNA que hi ha en les mostres analitzades i que es compara amb bases de dades on es dipositen les seqüències genètiques de les diferents espècies. És com si sabéssim que algú ha estat en un lloc determinat perquè n'hem trobat les seves empremtes digitals i les comparéssim després amb les bases de dades d'empremtes digitals que té la policia per identificar qui era aquella persona.

Si haguessin parlat d'observació al microscopi, sí que podríem pensar que havien confós una substància contaminant per bacteris. De tota manera, i encara que fos així, com es pot confondre amb un bacteri el querosè, que és una mescla líquida d'hidrocarburs obtinguts en la destil·lació fraccionada del petroli?Seria com dir que s'han confós bacteris amb gasolina o gasoil.

Bulat va arribar a la seva conclusió --segons les seves declaracions a l'agència russa-- perquè havia comparat el DNA trobat a les mostres amb el de les bases de dades genètiques. Això tampoc lliga amb la història del querosè, perquè una barreja hidrocarburs no es pot confondre amb un àcid nucleic.

Una explicació més fiable al possible tipus de contaminació, la trobo a Russia Today. En aquest web diuen que es podria tractar d'un bacteri que no haguessin detectat en el líquid que es fa servir per perforar i que podria "menjar" querosè  per obtenir l'energia que necessita. De fet, hi ha bacteris que es poden alimentar de petroli i que són els principals descontaminadors en el cas de vessaments i marees negres.

Tot plegat és una mostra de la pressa que hi ha per comunicar notícies sensacionals, com passa en el camp de la paleontologia humana, on tots els investigadors voldrien haver descobert l'homínid més antic (però això ja seria una altra història).

Actualització 2 (22.04.2013
M'han preguntat què volia dir Vostok en rus. Ho he cercat i vol dir 'est'. És el mateix nom que duu l'estació polar russa sota la qual es troba el llac. Podria ser que el nom sigui perquè és a l'est del continent antàrtic:

Localització del llac Vostok (foto NASA)
Tanmateix, prefereixo pensar que li van posar aquest nom --a la base i al llac-- perquè és el nom d'un dels dos vaixells (l'altre era el Mirny, 'pau') de l'expedició científica russa dirigida pel navegant Fabian von Bellingshausen, que el 28 de gener de 1820 va descobrir el continent austral. De fet, el mateix comandant de l'expedició ja havia donat el nom d'aquell vaixell a una illa del Pacífic (de l'arxipèlag conegut com a "illes de la Línia", perquè són a banda i banda de la línia imaginària de l'Equador) que no es troba pas a l'est).

Potser us interessarà:
- Un llac a 4000 metres de profunditat (aquest blog, 26.07.2013). Sobre les característiques del llac i del projecte rus d'extreure'n mostres.
- El llac Vostok: a punt d'arribar-hi (aquest blog, 18.01.2011). Els investigadors russos que treballaven en la perforació del gel per arribar al llac, s'afanyaven per aconseguir-ho en el mínim temps possible.
- A alguns els agrada el fred (aquest blog, 06.04.2011). Sobre microorganismes aïllats a l'Antàrtida.
- Signs of life from Lake Vostok (07.03.2013), per Caleb A. Scharf, a "Life, Unbounded", blog de Scientific American.

Les altres dones

En aquest blog, amb l'etiqueta "dona" hi ha molts escrits que he dedicat a dones que han destacat en algun camp, moltes d'elles científiques. En aquesta setmana que celebrem el Dia Internacional de les Dones, voldria dedicar aquesta entrada als milers --milions, segurament-- de dones que, per tot el món, fan possible que moltes altres dones puguin dedicar-se a tenir un professió: són les que tradicionalment s'anomenaven dones "de fer feines". Dones que cada matí surten de casa seva per anar a treballar a altres cases; algunes durant unes hores, d'altres, tot el dia. I en tornar a casa seva, la majoria han de posar-se a fer el mateix que han estat fent al llarg del dia: netejar, rentar, planxar, potser cuinar i tenir cura de la mainada o d'alguna persona gran.

Al llarg de la meva vida he conegut moltes d'aquestes dones valentes que, a Barcelona, cada matí formen un exèrcit que surt de barris perifèrics o de poblacions veïnes. En algunes línies de metro o d'autobús se les veu en grup i solen conversar entre elles, de vegades fins i tot fan força xivarri, com si fossin escolars adolescents. Moltes d'aquestes dones, a més de dedicar-se a una feina dura i poc reconeguda socialment, es troben en una terra que no és la seva. Les d'ara han vingut del nord d'Àfrica, de l'est d'Europa, de les Filipines o, especialment, de l'Amèrica Llatina; les d'abans procedien d'Andalusia, d'Extremadura, de Múrcia, d'algunes zones de Galícia o de Castella. En vull recordar dues que he conegut en diferents èpoques de la meva vida . (Els noms no són reals en els dos casos, però elles sí.)

La Rosario
A la Rosario la vaig conèixer quan jo tenia divuit anys. Era la dona que netejava les oficines de l'Institut Italià de Cultura, on jo vaig treballar durant algun temps. Ella era el suport de la seva família. El seu marit estava malalt, patia alguna malaltia crònica i no treballava. La Rosario, a més de netejar cada dia aquelles oficines, anava a algunes cases particulars, tantes com li sortien. Sempre tenia durícies en els genolls de tants terres que fregava cada dia --les fregones que ara usem no eren encara molt freqüents-- i a l'hivern les mans se li omplien de penellons, d'estar tantes hores en contacte amb l'aigua freda. De vegades se les cobria amb uns guants vells als quals havia escapçat els dits per poder agafar millor els seus estris de treball.

Els dies que treballava matí i tarda i no dinava a casa, la Rosario deixava el dinar llest per al seu home abans de sortir. Cuinar no era cosa d'homes, com tampoc ho era fer cap altra tasca de la llar, encara que no treballessin fora, com el de la Rosario. (Jo sempre vaig tenir els meus dubtes sobre la malaltia que impedia treballar a aquell home, però que no li impedia anar a al bar a prendre unes cerveses o carajillos i a petar la xerrada amb els amics --devien estar també "malalts"?)

Durant el temps que vam coincidir a la feina, la Rosario va haver d'anar a classe d'alfabetització. No recordo exactament per què, però crec que es va fer obligatori que tothom tingués, per treballar, un diploma d'estudis mínims --potser com el graduat escolar. Ella amb prou feines sabia llegir i dubto que, a part de la seva signatura, sabés escriure gaire cosa més. Es va apuntar als cursos, però molts dies no hi podia anar i l'excusa sempre estava relacionada amb el seu home. Per sort, la gent que els examinava sabia què representava per a aquelles persones tenir el diploma, i sé que les proves van ser molt fàcils i pràcticament simbòliques.

Malgrat que la vida fos tan poc agraïda amb ella, la Rosario tenia sempre un somriure al llavis per a tothom. Em feia l'efecte que les hores que passava a l'Institut, s'ho passava molt bé encara que hagués de treballar. Era un lloc acollidor i la gent amb qui es creuava la saludava i --excepte la bidella, amb qui em sembla recordar que es tutejaven-- li dèien "señora Rosario".

La Dolores
La Dolores va néixer en un poblet de la província de Sevilla i quan tenia nou anys ja la va posar a servir. M'explicava que, a la casa on va treballar, li van haver de posar un tamboret a la cuina perquè s'hi enfilés per poder arribar a la pica a fregar els plats. De tota manera, segons explicava ella, els anys que hi va treballar va ser molt feliç perquè menjava bé, li regalaven roba d'una filla de la casa que tenia pocs anys més que ella i la mestressa tenia amb ella consideracions que no tenia amb altres persones del servei ja adultes.

Després, els pares de la Dolores van venir a Barcelona i van establir-se, amb els fills i filles solters --era una família molt nombrosa-- en un poble del Baix Llobregat. La Dolores va treballar en un taller i va deixar la feina per casar-se amb un noi que també havia vingut d'Andalusia. Després van tenir dues filles i un fill. De petita, ella era una nena sana, però amb els anys va desenvolupar una diabetis i el tercer embaràs va ser molt complicat. Quan va despertar de l'anestèsia, el seu home va dir-li que ja no tindria més problemes d'embarassos, perquè l'havien apañao. Sense preguntar-li a ella, només amb el permís del marit, van fer-li una lligadura de trompes al mateix temps que la cesària.

Quan jo la vaig conèixer, la Dolores tenia les filles ja grans, d'uns vint i i dinou anys, i el noi en tenia dotze. Havia passat uns anys molts durs, quan el marit va quedar sense feina i va començar a passar hores i hores en el bar, on es deixava la paga de l'atur en les màquines escurabutxaques. Ella va agafar per costum anar al supermercat a començament de mes i comprar els productes que es podien conservar en el rebost per a tot el mes, abans que ell s'hagués polit la paga a les maquinetes. I el que ella guanyava anant a fer feines, ho amagava perquè ell no s'ho gastés. Hi va haver un mes en què no va poder anar al super el primer dia i quan va voler omplir el rebost, el compte de la caixa d'estalvis era ja buit. Allò va ser la gota que va fer vessar el got i la Dolores va decidir separa-se del marit. Els pares d'ella van acollir-la a casa amb les nenes i el nen i el seu home va quedar-se al pis on havien estat vivint, en un bloc d'habitatge social.

Al cap d'un temps, potser un any, un dia la Dolores va trobar-se el marit que l'esperava al carrer de casa dels pares. Volia dir-li que havia canviat, que havia deixat les escurabutxaques i que ja tenia de nou treball. Ella, al principi, no en volia saber res, perquè era molt el mal que li havia causat i moltes les llàgrimes que havia vessat per culpa d'ell. Durant uns mesos, però, va deixar que l'acompanyés a la tornada del treball, com si festegessin de nou. A poc a poc, ell la va reconquistar i quan li va proposar que tornessin a viure junts, la Dolores estava plena de dubtes. "¿Qué jago, Dios mío?", m'explicava que es preguntava cada nit. Al final va decidir preguntar a les nenes --el nen era massa petit-- si voldrien tornar a casa amb el papa, i a elles els va fer molta il·lusió.

Quan jo la vaig conèixer, ja havien passat uns quants anys de la reconciliació amb el marit i tinc dubtes si devia pensar que havia estat una bona decisió. És cert que ell no va tornar a ficar monedes en les escurabutxaques, però era un altre cop sense feina o treballava només esporàdicament. La Dolores, malgrat la seva diabetis i altres mals, cada dia sortia a les vuit per anar a netejar cases particulars i alguns despatxos. I com en el cas de la Rosario, en tornar a casa seva, havia de fer el mateix que havia estat fent a casa d'altres persones, perquè el marit opinava que les tasques de la llar són cosa de dones i que els homes que les fan són molt poc homes. Ni tan sols deixava que la Rosario enviés el nen a comprar el pa o alguna altra cosa que fes falta. Si ella algun cop ho intentava, l'home li deia: "¿Qué quieres, que se vuelva marica?".

Un dia la vaig veure amb un blau a la cara i marques a les cames. Vaig pensar el pitjor: que l'home l'havia estomacada. Si la història que em va explicar és certa, l'home no va fer-li mal, però es va comportar amb ella com un porc. La Dolores em va dir que, per netejar l'interior d'un armari de casa, n'havia buidat els calaixos i després, quan va intentar enfilar-se a un prestatge interior per netejar la part alta, l'armari va cedir cap al davant i li va caure al damunt. Alertades pels seus crits, van acudir les filles, que van poder moure l'armari perquè ella en sortís. Li feia mal tot, especialment una cama, i també s'havia donat un cop molt fort al cap. I el marit, on era? Fàcil d'endevinar: al bar. La Dolores va enviar les filles a buscar-lo perquè l'acompanyés amb el cotxe a Bellvitge --feia pocs anys havien comprat un cotxe de segona mà-- que li donessin una mirada a urgències. L'hi van dir i va anar a casa recollir-la... al cap d'una hora i mitja! L'excusa que va posar era que havia quedat amb un company de feina que marxava de vacances al poble que l'acompanyaria, a ell i la dona, al lloc d'on sortien els autocars cap al seu poble i no "les podía hacer un feo después que se había comprometido".
________________________

No sé que devia ser de la Rosario. Per l'edat que ella tenia quan jo la vaig conèixer, és probable que ja no sigui en aquest món. Espero que, si més no, gaudís en la vellesa de les coses que no va poder tenir quan era jove. Pel que fa a la Dolores, fa anys que vaig deixar de veure-la. Ara deu tenir prop de la setantena, edat d'estar jubilada, però, com tantes dones que s'havien dedicat a fer feines en una època en què la seva no era un professió reconeguda, no va cotitzar a la seguretat social i per tant no deu tenir dret a una pensió. Espero que les filles i el fill hagin tingut en compte tot el que va fer per ells i puguin ajudar-la econòmicament i donar-li el seu suport.

Amb aquestes línies vull dedicar un pensament d'agraïment a totes les Rosario i Dolores que, amb la seva feina, fan la vida més fàcil a moltes altres dones i famílies.