El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 29 de gener de 2013

La Cerimònia del Record

Que trista vaig trobar ahir al vespre la plaça de Sant Jaume! I no era únicament perquè s'hi commemorés un fet ben lamentable de la història del segle XX. Allò que em va entristir més va ser que fóssim potser només un centenar les persones que vam aplegar-nos per recordar els més de sis milions que van morir ens els camps de concentració nazis. Tot i que hi vaig arribar que ja havia començat, vaig poder seure a la segona fila; i hi van quedar molts seients sense ocupar.


Les set espelmes que es veuen enceses eren per recordar:
  1. Els sis milions de jueus assassinats pels nazis.
  2. La resistència jueva als nazis.
  3. El milió i mig de nenes i nens jueus víctimes de la barbàrie nazi.
  4. Les víctimes del poble gitano exterminades pels nazis en el Porraimos (l'intent del règim nazi d'eliminar els gitanos).
  5. Els republicans deportats a camps nazis.
  6. Els altres col·lectius que patiren persecució.
  7. Els "justos entre les nacions", aquells homes i dones que arriscaren la seva vida per salvar els jueus perseguits.
La cerimònia va acabar amb música, unes quantes peces interpretades per Helena Muñoz (violí) i Carles Muñoz (violoncel). A la primera peça s'hi va afegir el romanès d'origen gitano Emil Bolozan, que és violinista de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Els tres van interpretar Gelem Gelem, una cançó que des de 1971 és l'himne internacional dels gitanos. A Youtube n'he trobat aquesta versió interpretada per Esma Redzepova, cantant gitana nascuda a Macedònia, amb unes boniques imatges del film Els gitanos van al cel, dirigida per Emil Loteanu el 1976.



A continuació,i  ja sense la col·laboració de Bolozan, els dos Muñoz van interpretar Halikha LeKesariya, més coneguda com Eli, Eli, una cançó amb lletra de Hanna Szenes i música de David Zahavi, que se sent en algunes escenes de La llista de Schindler. De les diverses versions que hi ha a Youtube, n'he triat una sense cantar, interpretada per una violinista i l'acompanyament d'un piano. Segons diu el presentador, el besavi de la solista va ser víctima de l'Holocaust.



Van seguir uns fragments de dues cançons de la guerra civil espanyola (Ay Carmela i Si me quieres escribir) i la Cerimònia va acabar amb Zog Nit Keyn Mol o Cançó dels partisans, que esconsidera l'himne dels supervivents de l'Holocaust. Hirsh Glick, un jove lituà presoner del gueto de Vilna. La versió que es va sentir a la plaça de Sant Jaume (enregistrada; no interpretada pels músics que hi van tocar) era la de Chava Alberstein, la mateixa que he trobat a Youtube:



En acabar la Cerimònia del Record, vaig pensar que, si s'hagués convocat un acte en favor dels palestins, segurament la plaça hauria estat plena de gom a gom. Però com que la gran majoria de les víctimes de l'Holocaust van ser jueves, no deu tenir massa importància un milió més o menys. Malauradament, l'antisemitisme torna a estar d'actualitat. A més, ja no en té l'exclusiva la dreta més reaccionària i feixista, sinó que es dóna també en moltes persones de partits de l'esquerra. S'ha caigut en l'error d'identificar els jueus amb el Govern d'Israel. I no és això, amics, no és això.

Potser us interessarà:
- Recordar el passat per no repetir-lo (aquest bloc, 20.07.2012). Sobre els jueus, el feixisme i dos llibres que ho tracten.
- Torna l'antisemitisme? (aquest bloc, 23.07.2011. Sobre Itàlia, l'antisemitisme i el projecte de dos professors de química que han fet de Barenboims de la seva especialitat científica, en reunir joves investigadors israelians i de països àrabs en unes trobades professionals.
-

diumenge, 27 de gener de 2013

Es memoritza poesia avui dia?

Potser en comptes de preguntar-me si es memoritza poesia, hauria de preguntar-me si es llegeix poesia. Suposo que encara hi ha qui ho fa, però i el jovent? Llegeix poesia com ho fèiem en la meva generació? No em refereixo a la poesia que cal llegir a l'escola, sinó als poemes que llegeixen per plaer. I memoritzar-la, ho segueixen fent? Si preguntéssim a estudiants d'ESO o de batxillerat si se saben algun poema de memòria, quin percentatge respondria afirmativament?

No recordo exactament quan vaig començar a llegir poesia pel meu compte, però crec que devia tenir uns vuit anys. El meu pare tenia les Obras completas de José Maria Gabriel y Galán i jo em passava moltes hores llegint aquells poemes, fins i tot els que estaven escrits en dialecte estremeny com aquell tan trist del "señol jues, pasi usté mas alanti / y que entrin tos esos...", que explica la història d'un home a qui van a desnonar perquè havia gastat tots els diners en la malaltia de la seva dona, morta uns dies abans del desnonament, i els diu que s'ho poden endur tot menys el llit on ella va morir i els diu:
Señol jues: que nenguno sea osao
de tocali a esa cama ni un pelo,
porque aquí lo jinco
delante usté mesmo.
També tenia les poesies completes de Campoamor i en recordo especialment aquella de Escribidme una carta señor cura..., que m'havia après gairebé sencera. No sé si el meu pare tenia cap llibre de García Lorca, però de vegades l'havia sentit recitar el poema de La casada infiel:
Y que yo me la llevé al río
creyendo que era mozuela
pero tenía marío.
Fue la noche de Santiago
y casi por compromiso...
 Del Almanaque Meridiano, que a casa compraven cada any, i que sempre duia alguns poemes, també en vaig memoritzar alguns. Em sembla que va ser en un Almanaque que vaig llegir per primera vegada el poema del germans Álvarez Quintero sobre el jardiner a qui un caballero li roba la rosa que ell cuidava amb tanta cura:
A la orilla de la fuente
un caballero pasó,
y a la rosa dulcemente
de su tallo separó.
A casa treballava una noia --la minyona, que se'n deia aleshores-- que, tot i ser d'un poblet molt petit de Castella i que gairebé no havia anat a l'escola, també era amant de la poesia i d'ella vaig aprendre el famós poema de Sor Juana Inés de la Cruz:
Hombres necios que acusáis
a la mujer sin razón
sin ver que sois la ocasión
de lo mismo que culpáis.
Moltes vegades he pensat on devia aprendre aquell poema una noia que pràcticament no havia anat a l'escola. Potser a la ràdio? Perquè durant la meva infantesa, era normal sentir poemes per la ràdio; fins i tot hi havia discos de poemes i la gent en demanava en els programes de discos solicitados. En castellà, es clar. Un dels més populars era la Profecía de Rafael de León, que recitava Alejandro Ulloa. Quantes llàgrimes no devia fer caure cada cop que la seva veu deia allò de
...porque sin ser tu marío
ni tu novio, ni tu amante,
yo soy quien más te ha querío...
¡Con eso, tengo bastante!
De poemes catalans, no en vaig llegir fins alguns anys més tard, però la meva mare se sabia de memòria molts poemes que havia llegit quan llegir en català era normal --durant la meva infància i bona part de la joventut, no n'era gens, de normal-- i de vegades me'n recitava. (Em sembla que la meva mare tenia una memòria prodigiosa; quan es va treure el carnet de conduir, el 1935, es va aprendre de memòria tot el codi de circulació i cinquanta o seixanta anys després encara podia "recitar" de memòria la pregunta que li van fer a l'examen.) Era com els contes; alguns poemes m'agradava sentir-los una i altra vegada. I un que m'agradava molt era el que explicava la llegenda de l'origen de les quatre barres:
En la que Sant Jordi empunya
bandera de color blanc
hi ha l'escut de Catalunya
amb quatre barres de sang.
D'aquestes barres la història
està escrita en lletres d'or
per saber-la de memòria
i gravar-la en nostre cor...
O el de la pubilleta, la nena que s'estava morint de tristesa quan deixa de ser pubilla perquè ha nascut l'hereu i el mateix pare li diu:
Sí, sí, és veritat filla;
l'hereu t'ho ha robat;
ja t'ha desbancat,
ja no ets la pubilla.
Hi ha un poema que és possible que fos una cançó --tinc un record molt vague de la meva àvia cantant-lo-- però com que la meva mare desentonava molt, potser només me'l recitava:
La Mare de Déu,
quan era xiqueta
anava a costura
a aprendre de lletra,
amb son coixinet
i la cistelleta.
Més endavant, quan jo devia tenir uns dotze anys, el meu pare em va dur, d'un viatge, Las mil mejores poesías de la lengua castellana i allò va ser el meu aliment poètic per a una bona temporada. A més, quan després, a escola, estudiàvem molts autors de poesia només pel nom o per algun poema que apareixia en el llibre de text, jo podia recórrer a aquella antologia per saber-ne més. Quevedo, Zorrilla, Bécquer, Espronceda, Rubén Darío eren els que més m'agradaven aleshores. Després vindrien els romances, el Arcipresete de Hita, Jorge Manrique, Santa Teresa i San Juan de la Cruz i els de segle XX.

No sé quan va anar a parar a les meves mans el primer llibre de poesia catalana, però el que recordo millor és una antologia bilingüe catalana-italiana, que vaig agafar en préstec a la biblioteca de l'Institut Italià, on havia començat a estudiar aquella llengua quan tenia quinze anys. Com que les fotocòpies eren encara un luxe --eren, com diu la paraula, una foto del document que es volgués copiar-- em vaig dedicar a copiar a mà alguns poemes d'aquell llibre. El que més m'agradava era el Cant espiritual, de Joan Maragall, que l'havia sentit recitar alguna vegada, però no havia vist mai escrit per poder memoritzar. M'agradava molt el tros que diu:
Si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
perquè acluca'ls cercant un altre com?
Si per a mi, com aquest no n'hi haurà cap.
Després ja tinc un buit a la memòria i no sé com vaig familiaritzar-me amb els poetes catalans clàssics, amb d'altres més recents i amb els castellans que en època de Franco eren gairebé tabú. De Miquel Hernàndez, per exemple, recordo que en el llibre de literatura l'esmentaven, però gairebé de passada, dient que era "un epígono de la generación del 27" (ho recordo perquè era la primera vegada que llegia la paraula 'epígono') i poca cosa més. Com tampoc deia gaire cosa d'Antonio Machado, mentre que es treia la impressió que el bo --literàriament-- dels germans Machado era Manuel.

Els primers poemes francesos que vaig llegir va ser a classe de francès i la professora ens en feia memoritzar alguns. El que primer que em ve a la memòria és el la faula de la cigala i la formiga, de La Fontaine:
La cigale ayant chanté
tout l'eté
se trouva fort dépourvue
quan la bise fut venue...
I en italià, els que hi havia en el primer llibre de lectura en aquella llengua que vaig tenir (Letture italiane per stranieri), una mena d'antologia de la literatura italiana que encara conservo. En recordo el poema de Lorenzo de Medici sobre la fugacitat de la vida i la necessitat d'aprofitar el que ens dóna, sense esperar el demà:
Quant'è bella giovinezza,
Che si fugge tuttavia!
Chi vuol esser lieto, sia:
Del doman non c'è certezza.
O aquella tan musical de l'oreneta a la qual es lamenta una dona a qui tenen presonera en una torre (n'he hagut de buscar el nom de l'autor que havia oblidat; és Tomasso Grossi):
Rondinella pellegrina
che ti posi sul verone,
ricantando ogni mattina
quella flebile canzone,
che vuoi dirmi in tua favella
pellegrina rondinella?
 I alguns fragments típics de La divina comèdia. Després van venir Leopardi, Carducci, Pascoli, Montale, Quasimodo...

A classe d'alemany m'havien fet aprendre també alguns poemes dels quals s'havien fet cançons (un d'ells era el que en català és La rosa de bardissa; em sembla que era de Schiller o potser de Goethe). Tanmateix és una llengua que he oblidat pràcticament, tot i que en recordo bastant bé la gramàtica.

Més tard va arribar la meva descoberta de la poesia anglesa i vaig arribar a aprendre'm alguns poemes de memòria: algun sonet de Shakespeare i petits fragment d'algunes tragèdies seves i de poemes d'altres autors. Però curiosament, tot i haver-los après fa menys temps  --o potser per això-- són els que pitjor recordo.

I tot i el meu interès actual per la poesia feta per dones --dones d'ara i dones de qualsevol època-- no puc recordar quan vaig començar a interessar-me'n. Coneixia Santa Teresa, Sor Juana Inés de la Cruz, Rosalía de Castro, Alfonsina Storni, Clementina Arderiu, però no recordo quan vaig entrar en contacte amb l'obra de Maria Mercè Marçal, ni quan vaig descobrir que també hi havia hagut  trovadores. El 1991, en una llibreria de Manhattan vaig comprar un llibre bilingüe castellà-anglès de poesia de dones, amb poemes d'autores de llengua castellana de totes les èpoques. És curiós que el meu contacte amb alguns (i algunes) poetes de llengua castellana i catalana els hagi fet a través d'edicions publicades per a lectors d'una llengua que no és la dels poetes que hi presenten. Hi ha poetes catalans que vaig conèixer a través d'una antologia bilingüe català-castellà que va publicar Alianza Editorial.

Tot això m'ha vingut al cap després de llegir un article de la revista The New Yorker amb el títol Why we should memorize (Per què hauríem de memoritzar; o aprendre de memòria), en què l'autora --Rachel Arons, professora de literatura i escriptura en un college nord-americà-- explica que quan posa deures consistents a aprendre de memòria un poema, els estudiants troben que és una tasca molt feixuga perquè són nois i noies que no estan acostumats a memoritzar res. Diu que avui dia no és necessari aprendre's un poema de memòria perquè només cal fer tap, tap, tap al teclat de l'ordinador i tenim a la pantalla el poema. Seria com intentar comunicar-se per morse, que quan ella era jove va aprendre durant un campament. Tanmateix, Arons defensa la memorització dels poemes perquè en proporciona un coneixement diferent: te'l duu dintre de tu, perquè queda inserit en la química del cervell i se'n té un coneixement més profund que si únicament es llegeix en una pantalla.

Que el jovent no sàpiga memoritzar, ho dubto. Pregunteu a un noi o una noia de quinze-vint anys la lletra d'una cançó del seu cantat o grup --o banda, com diuen ara-- predilecte i posaria les mans al foc que us la poden dir tota de memòria. Potser el que no interessa ara és la poesia com l'enteníem abans, per ser recitada; de vegades, la lletra d'una cançó també pot ser un poema. Caldrà reinventar la poesia?

Fotos: Alguns llibres de poesia en els meus prestatges (M. Piqueras)

dijous, 24 de gener de 2013

Què és un envàs per als de "envàs on vas"?

Fa pocs dies vaig comprar unes quantes plantes en un floristeria. Venia en uns testos de plàstic petits i, un cop a casa, vaig trasplantar-les a una jardinera. El problema va sorgir després, a l'hora de desempallegar-me dels testos. Fa uns mesos, els hauria llençat sense pensar-m'hi gaire al contenidor groc, Però aquest dia no sabia què fer. Segons les noies de l'anunci "envàs on vas?", amb què ens estan bombardejant les darreres setmanes, hi ha moltes coses que, encara que siguin de plàstic o de metall, si no són envasos, no van al contenidor groc.

Per estar segura que feia les coses com cal, vaig buscar la definició de la paraula 'envàs' en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, que és diccionari normatiu del català. Hi diu això:
m. [LC] [ECT] [ED] Envasament .
m. [LC] [ECT] [ED] Recipient dins el qual es posen productes, generalment articles de comerç, per transportar-los o conservar-los.
La primera accepció fa referència a l'acció d'envasar i no és aplicable a un test ni als objectes de què parlen les Mamzelles en l'anunci. Vejam si la segona definició escau al test. És un recipient? Si, sense cap dubte. S'hi posen productes? Un altre 'sí': s'hi posen plantes, producte d'un centre de jardineria. Un article de comerç? I tant! vaig comprar les plantes en una floristeria. Per transportar-los o conservar-los? Sí, són els recipients on van venir les meves plantes i hauria pogut conservar-les dins encara algunes setmanes abans de trasplantar-les.

Ja segura d'on havien d'anar els testos, vaig fer cap al contenidor groc més proper i, quan em disposava a llençar-los-hi, va passar pel davant un guàrdia urbà que em va dir:
--Alto!, què feu? No sabeu que els testos no es poden llençar al contenidor groc?
--Jo em pensava que eren envasos --vaig respondre-li-- i per això he vingut aquí. Si fins i tot vaig buscar la definició d'envàs al diccionari.
--Al diccionari? Deixeu estar el diccionari i consulteu la pàgina web de l'envàs on vas per saber què heu de fer amb els vostres trastos i les vostres deixalles. Vinga, torneu a casa a consultar-ho i no llenceu mai més res sense estar segura que ho feu al lloc adequat.

Vaig tornar a casa i, després de deixar els testos en el recipient que tenim per a la brossa del contenidor groc, vaig engegar l'ordinador i em vaig connectar a Internet. El web de l'envàs on vas, en realitat es diu "vullreciclar", nom que no em sembla massa encertat perquè, si volgués reciclar jo mateixa els testos, no els llençaria a cap contenidor, sinó que me'ls quedaria per convertir-los en algun altre objecte. Per exemple, com que són petitons, els podria fer servir per posar-hi pinyols d'oliva, per guardar els alls a la cuina, o els clips en el despatx. Però, ja tinc altres recipients amb aquestes finalitats i per això em volia desfer dels testos.

Tornant al web, no és pas fàcil esbrinar què has de fer amb cada cosa. Quan hi entres, comencen a caure per la pantalla els objectes més variats i, un cop ha caigut tot, queda al mig una cosa que em pensava que era un pera, però deu ser un bossa d'escombraries perquè té les dues tires per tancar-la. I damunt de la pera/bossa, hi diu "AIXÒ ON VA?". Tres boletes a la pantalla porten per títol "escenari", "residu" i "color". A "escenari", surten diferents llocs de la casa, però no s'hi veu cap balcó o terrassa amb plantes; per tant, he intentat passar a un dels altres dos, però no és fàcil, perquè si cliqueu la fletxa de marxa enrere per tornar a la pàgina, us enviarà al web que havíeu visitat abans d'entrar a l'"envàsonvas-vullreciclar". Després de tornar a veure l'escena de  les coses que cauen per la pantalla, he clicat l'enllaç "residus". En un angle de la pantalla es veien unes herbes i plantes i una flor en un test i he pensat que ja ho tenia. Doncs no!, allà només explica què fer amb les plantes, però no diu res del test.

He hagut de veure per tercera vegada les coses que queien per la pantalla i aleshores he clicat damunt de "color", i m'han sortit els diversos contenidors que hi ha per a cada tipus de brossa o deixalles, però tampoc no n'he tret l'entrellat. Hi havia un dibuix que tenia la mateixa forma que els testos, però eren gots de plàstic. Per cert, en una de les coses on es pot clicar, no podia imaginar-me què representava i, en posar-hi el cursor al damunt, es llegeix "safata d'aliments malmesos". Què es deu haver de fer amb les safates dels aliments que no s'han malmès?

Finalment m'he adonat que havia estat perdent el temps, perquè a la part superior dreta de la pantalla hi ha un cercador on escrius el nom de l'objecte o tipus de brossa de què et vols desempallegar i et diu on ha d'anar. Doncs bé, m'indica que he de llençar el test a la deixalleria o a la "Fracció resta". O sigui, que el guàrdia tenia raó. Però, en què quedem? No diuen aquelles noies que si "ets de plàstic i ets envàs al groc tu vas"? O potser el web només fa referència als testos de terrissa?

Com que vull ser respectuosa amb el medi i contribuir com cal al reciclatge, però estic feta un embolic, he pres una decisió que crec que resoldrà el meu problema. Taparé el forat que tenen els testos de plàstic per la part inferior i els propers dies els faré servir de gots d'usar i tirar. I com que els gots de plàstic sé segur que van al contenidor groc, ja els hi podré llençar sense remordiments. I pobre del guàrdia que em torni a dir res!

Els capvespres d'hivern a ciutat

El capvespre és el moment del dia que més m'agrada alçar la mirada cap al cel. A l'hivern, si hi ha una mica de nuvolositat, l'espectacle pot ser molt bonic.














Fotos: M. Piqueras

dimecres, 23 de gener de 2013

El periodisme IKEA

Poc deuen imaginar-se els d'IKEA que la seva empresa s'ha fet servir com a metàfora per definir alguns tipus de periodisme. Un dels punts que tracta el programa d'un curs de periodisme digital que organitza el Col·legi de Periodistes de Catalunya és "Narrativa no lineal: periodisme IKEA". No havia sentit mai aquesta expressió, però això de "narrativa no lineal" m'ha fet pensar en una nova manera d'informar que ha generat Internet, en la qual participa el receptor de la notícia, que es qui acaba de "muntar-la", mitjançant les eines i cargols (els enllaços a altres webs) que el periodista li proporciona.

De tota manera, he buscat per la xarxa alguna explicació que confirmés el que jo havia interpretat i hi he trobat un parell de possibles explicacions. Una s'assemblava al que jo havia imaginat. Una investigadora de la qual només he trobat les inicials (MJC) diu, en una entrevista, que ella anomena periodismo IKEA aquell en què "la información se fragmenta en múltiples  paquetes y el lector escoge uno, varios o todos; construye la informaciób, como en Ikea el mueble, a partir de las piezas que se le ofrecen".



Per altra banda, he trobat un comentari de Miguel Ángel Sánchez de la Nieta que es refereix al llibre Mentiras. Viaje de un periodista a la desinformación, de Xavier Mas de Xaxàs, de La Vanguardia. Sembla ser que Mas de Xaxàs també fa servir en aquest llibre la metàfora d'IKEA per parlar del periodisme; diu que hi ha molta gent a qui agrada IKEA perquè s'identifica amb els valors d'aquesta empresa: senzillesa, funcionalitat, sobrietat i modernitat. I també perquè creu que és una empresa que s'esforça a beneficiar la seva clientela; sap que no li donaran gat per llebre i si mai es dóna aquest cas, li retornaran l'import que havia pagat. Creu que al periodisme li falta això: un sistema de rectificació que sigui eficient i proporcionat, que no torni xavalla --calderilla-- quan el greuge fet és milionari.

Segons Mas de Xaxàs, la clientela d'IKEA es refia dels seus productes, en els quals troba la personalitat i el caràcter de la marca, i creu que cal recuperar la marca periodística aplicada a la informació. Per altra banda, aquesta empresa tracta la clientela amb respecte i intel·ligència --cosa que no fan la majoria de diaris-- i fa que la gent se senti implicada en el procés de producció perquè, a canvi de comprar els mobles més barats, els munten a casa.

M'agraden les dues metàfores i crec que són complementàries. Per una banda, el lector o lectora intervé en el procés de fabricació de la notícia quan consulta les fonts que la premsa digital li ofereix mitjançant enllaços. (Hi ha una diferència, però: el moble d'IKEA no complirà les seves funcions si no hi collem tots els cargols i el muntem bé. En canvi, sense consultar els enllaços de la notícia periodística, ja en tindrem una noció, si bé més superficial. Per una altra, cal que el periodisme recuperi els valors que fan que la seva clientela --lectors i lectores-- hi confiï com ho feia anys enrere.

Malauradament avui dia molts periodistes han oblidat els que eren atributs de la professió, des d'un bon domini de la llengua fins a la comprovació de les fonts de les seves notícies. I això passa precisament quan aquesta professió s'estudia a les universitats, mentre que abans el periodista es formava on the job, com diuen els anglosaxons (per no recórrer al refrany que deia el meu avi manxec: cortando cojones se aprende a capar).

diumenge, 20 de gener de 2013

A l'aigua li agrada Mozart

Sé que al agua le disgustan la música heavy y la estridente; en cambio, le encantan la de Mozart y la clásica en general.
Ho diu el japonès Masaru Emoto, a qui el Magazine de La Vanguardia dedica avui cinc pàgines. I sabeu quina és la seva cancó predilecta? (la de l'aigua, no del japonès). Doncs, Blanca y radiante va la novia; no m'hauria imaginat mai que l'aigua tingués aquests gustos musicals.

Masaru Emoto, a qui el periodista que l'entrevista anomena "profeta de l'aigua", diu que podem millorar l'aigua que bevem. Si, a la gerra o l'ampolla d'aigua, li enganxem una etiqueta amb la paraula gràcies o amor, "l'aigua s'alegrarà, es vivificarà, es purificarà: millorarà." I jo que durant molts anys he estat gastant diners, primer en ampolles i garrafes i ara en filtres per a la gerra Brita! Per què ningú no em va avisar que amb una etiqueta es podia millorar la qualitat de l'aigua?

L'entrevista és un reguitzell de bajanades i de pseudociència i no podia entendre que aquesta revista dediqui a aquest home cinc pàgines fins que he arribat al darrer paràgraf, que acaba així:
Ahora Masaru Emoto ha sido contratado en España por Grupo Pascual para analizar su agua mineral natural Bezoya, extraída de manantiales subterráneos de la sierra de Guadarrama, y cuya composición es de mineralización muy débil. Tras exhaustivos análisis, Emoto concluye que este agua es la que cristaliza de una forma más bella de entre las varias diversas procedencias estudiadas en España.
He llegit l'entrevista perquè Claudi Mans n'ha fet un comentari en la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica i aleshores he recordat que jo havia escrit alguna cosa sobre aquest senyor fa sis anys en aquest bloc. Va ser arran de la seva participació a Cuarto Milenio, un programa de televisió que tracta de pseudociència, però presentada com si fos ciència, buscant fins i tot "experts". En aquella ocasió, Emoto explicava com es podien projectar els nostres sentiments a uns pots d'arròs bullit.

El 2006, una mica de cerca per Internet em va servir per veure qui era aquest Emoto i per comprovar el que ja sospitava: que al darrere hi havia un negoci.

Potser us interessarà:
- El agua tiene memoria, entrevista de V.M. Amela a Masaru Emoto, Magazine (20.01.2013)
- Els "sentiments" de l'aigua i de l'arròs (aquest bloc, 03.10.2006). Comentari al pas de Masaru Emoto pel programa "Cuarto Milenio".

divendres, 18 de gener de 2013

"El gordo y el flaco"

Quan jo tenia uns nou anys --podrien ser vuit o també deu, no n'estic segura-- el meu pare va comprar una càmera de filmar de 8 mm i un projector per veure les pel·lícules que filmava. (El projector s'assemblava al que hi ha aquí al costat, trobat per Internet.) La primera filmació va fer-la quan vam fer la visita tradicional de cada mes de juny a la fira de mostres. A mi no m'agradava gens veure-la perquè jo hi sortia corrent, movent el cos d'un costat a un altre, d'una manera que, vista després, em semblava molt ridícula i em feia una mica de vergonya.

Ja que teníem el projector, valia la pena aprofitar-lo i sovint vèiem pel·lícules que el meu pare llogava en una casa de la Rambla que es deia "Cine familar". Era en el primer pis de la cantonada del carrer de la Portaferrissa, banda mar, on, a la planta del carrer hi havia un bar minúscul (només una barra i espai per a unes poques persones). Em sembla que segueix havent-hi un bar i posaria la mà al foc que ara tè taules en el pis on hi havia el "Cine familar". (A l'hemeroteca de La Vanguardia del 2 de gener de 1966 he trobat un anunci del "Cine Familiar"; en aquella època feia ja molts anys que el meu pare n'era client.)


En aquella època, les pel·lícules que es llogaven solien ser curtes, que els rotllos on venien no donaven per a molt. I els temes bastant limitats al cinema mut o de dibuixos: Charlot, el gordo y el flaco i Walt Diseny, principalment. Passàvem unes bones estones veient aquells films, que sempre feien riure. Teníem també algunes pel·lícules nostres --a més de les d'escenes familars-- que el meu pare havia comprat en alguna ocasió. Ens les sabíem de memòria, però sempre ens feia gràcia tornar-les a veure. Una d'elles era la del Pato Donald quan va d'excursió i les formigues li volen robar el menjar que duu a la cistella. Una altra, també de Walt Disney, però amb altres personatges, exemplificava la transformació que les persones experimenten quan es posen davant d'un volant i els surt el pitjor que tenen dins, i com la cortesia entre els conductors podia evitar situacions desagradables i a més contagiar-se a la resta de persones.

Veure les pel·lícules del gordo y el flaco era una mica com veure els pallassos llest i tonto. El personatge interpretat per Oliver Hardy --el gordo-- no és que fos massa intel·ligent, però ell s'ho creia i tractava el seu amic --el flaco-- com si fos el tonto. En realitat, cap dels dos personatges era una llumenera, més aviat eren dos tipus innocents i tendres, a qui sovint altres persones intentaven enredar; per altra banda, ells mateixos eren uns sapastres a l'hora de treballar, com ho serien anys més tard Pepe Gotera y Otilio en els tebeos.

Tot això m'ha vingut al cap quan he llegit que un dia com avui --18 de gener-- de 1892 va néixer Oliver Hardy, el gordo. En les primeres dècades de Televisión Española, passaven sovint pel·lícules del gordo y el flaco i també d'altres personatges de les primeres èpoques del cinema còmic com ara Charlot, Buster Keaton, Harold Lloyd i Jaimito. Les del gordo y el flaco que no eren mudes estaven doblades; la veu de Stan Laurel --el flaco-- era molt més divertida en castellà que en la versió original.

A Youtube hi ha moltes pel·lícules de Laurel & Hardy --el nom amb què s'anunciava la parella en anglès. Aquí podeu veure una recol·lecció de gags esbojarrats, on tot els surt malament, especialment al pobre Hardy.


dilluns, 14 de gener de 2013

Un altre visitant (menys desitjat): el gavià argentat?

Ahir, quan no feia ni mitja hora que havia fet la foto del tallarol capnegre en un costat de la casa,  per la part del darrere vaig sentir els esgarips d'un ocellot, Vaig obrir la finestra i no n'hi havia un, sinó dos. Un era dalt d'una coberta, i era el que xisclava:

Gavià argentat 1

A la foto sembla tranquil, però estava molt esverat i mirava d'una costat a un altre, però especialment cap avall. Quan jo també vaig dirigir la mira al terra vaig entendre el perquè de l'esverament:

Gavià argentat 2 (?)

No sé si l'ocellot de la taulada estava reclamant la seva part del banquet o si estava celebrant que el seu company s'estigués cruspint un colom.

Tot i que quan vaig estudiar zoologia sabia distingir moltes espècies d'ocells, ara sovint he de recórrer a les guies per refrescar la memòria. Els ocells d'ahir era evident que eren làrids (el grup dels gavians i les gavines), però vaig haver de consultar la guia Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears i mirar, augmentades, les fotos que jo els havia fet, per esbrinar-ne l'espècie. El dibuix i la definició de la guia que més s'hi ajusten corresponen al gavià argentat (Larus michahelliis). Entre altres característiques:
52-58 cm. Robust. Blanc amb el dors gris i la punta de l'ala negra. Potes i bec groc, amb taca vermella a la mandíbula inferior. A diferència d'altres gavians, a l'hivern manté el cap majoritàriament blanc. Molt lligat a l'activitat humana.
Tot coincideix: la robustesa, la coloració, la taca vermella de la mandíbula i les puntes negres de les ales. El gavià argentat dibuixat a la guia té les puntes de les ales com el que està menjant el colom (en l'altra foto no s'aprecien tan bé): negres, amb unes taques blanques.

M'agraden molt els gavians i les gavines, però a la costa i en el mar. Dins la ciutat i tan a prop meu, em fan pensar en els ocells de Hitchcock. I ahir, després de veure el que van fer amb el pobre colom aquells dos gavians, vaig entendre que el tallarol capnegre que ve a menjar al balcó prengui tantes precaucions.

Potser us interessarà:
- Les cueretes (aquest bloc, 03.01.2009). L'hivern 2008-2009 vaig veure per primer cop cueretes pel veïnat. Després ja han anat tornat cada hivern.
- És millor "au" que "ocell"? (aquest bloc, 25.10.2011). Per què molts persones no usen el terme 'ocell' més que per referir-se als que són petits?
- Els ocells i els vidres (aquest bloc, 17.09.2012). Sobre els ocells que moren estavellats contra els vidres dels edificis
- Moix, moixo, moixó, mixo i mixó (aquest bloc, 04.02.2012). La llengua és molt rica i té molts termes per un sol concepte; de vegades, però, una mateixa paraula pot tenir significats diferents segons les comarques.

Fotos: M. Piqueras (13.01.2013)

diumenge, 13 de gener de 2013

Setzena Ateneuesfera: sempre aprenent!

 

Aquesta nova edició de l'Ateneusfera encara ha estat més concorreguda que la de l'octubre passat: al voltant de vint-i-cinc persones ens vam reunir ahir a la tarda a la Sala de Juntes de l'Ateneu Barcelonès per intercanviar idees, opinions, projectes sobre el món blocaire. Perquè allò que tenen en comú els participants en aquestes trobades és el fet de mantenir un bloc a Internet i actualitzar-lo més o menys regularment. Són els que surten a la columnes esquerra d'aquest bloc, en un blogroll que es diu Ateneuesfera.

Guillem Carbonell, a l'esquerra
 
L'ànima d'aquestes trobades és Guillem Carbonell: se n'ocupa de l'organització i s'encarrega del bon funcionament de la reunió. Sol posar a debat algun tema que se li acudeixi, i també els que hagin pogut enviar-li els altres participants. A mi, m'agrada anar-hi perquè sempre hi aprenc coses noves. Per exemple, quan una blocaire nova en aquestes reunions va parlar del "núvol", vaig pensar que s'hi referia de manera genèrica, és a dir a la informàtica en núvol, aquest nou model que permet accedir a molts serveis, entre els quals l'emmagatzematge d'informació, com ara Dropbox o Google Drive. Doncs no, es referia a un diari català que, a la capçalera, després del títol --Núvol-- diu "el diari digital en català". També em vaig assabentar de l'existència de histats, un analitzador del tràfic de web. D'entre tot el que vam parlar i debatre, vull comentar especialment dues coses.

En primer lloc, vaig assabentar-me què és exactament el col·ectiu Emma (n'havia sentit parlar, però no en tenia una informació clara, perquè un dels blocaires de l'Ateneuesfera participa d'aquest projecte. Es tracta d'una xarxa de persones catalanes i no catalanes que viuen en diversos països que s'encarreguen, de manera voluntària, de buscar informació sobre Catalunya en els mitjans internacionals. El seu objectiu és que l'opinió pública mundial tingui una imatge objectiva, no esbiaixada, de la realitat del país i de la seva història. Una de les seccions del seu web és un recull de notícies. La llengua més freqüent és l'anglès, seguida del català, l'italià, l'alemany i el francès, per'o n'hi ha fins gairebé una vintena. En Marco Giralucci, autor d'un interessant bloc sobre Venècia (VenèciaAquí) en català (no us el perdeu, si penseu viatjar a aquella ciutat o si voleu recordar alguna visita que hi hàgiu fet), coordina els autors italians del Col·lectiu Emma.

Ahir hi va haver una debat molt animat sobre la propietat intel·lectual i Internet. Beli, una historiadora sitgetana va explicar que en més d'una ocasió li han "robat" articles que han sortit publicats en altres llocs --fins i tot en un diari de gran tirada-- sense indicar-ne la procedència. Tothom estava d'acord que les fotos o textos que publiquen siguin usats per altres persones, sempre que n'indiquin l'autoria i que no en facin un ús comercial. De fet, és convenient tenir en el bloc una llicència de Creative Commons que indiqui en quines condicions es publica aquell bloc (tan si són restrictives com si permeten que se'n faci qualsevol ús). Toni Bernat (autor del bloc Subjectes, principalment visual) creu que a Internet no es pot parlar de "robar", perquè és un espai públic i qui publica a Internet hauria de ser conscient que qualsevol altre persona pot usar allò que ell o ella ha penjat. Hi havia opinions diverses, però en molts casos només era una qüestió semàntica. Diguem-li "robar" o "usar indegudament" o "atribuir-se un treball d'altri", em sembla que tothom era d'acord que el que van fer amb l'obra de la Beli no és correcte.

Són unes trobades de periodicitat més o menys trimestral que trobo molt útils; sempre s'hi aprenen coses --si més no, jo hi aprenc-- i permeten veure les cares de persones amb qui et relaciones a través de la xarxa.

Altres visions de la trobada:
- Setzena Ateneuesfera. Robatori?, per Miquel Saumell, al bloc "El radar de Sarrià"
- Ateneuesfera d'hivern: actualitzar o seleccionar continguts?, Per Arlequí, l'alter ego de Roser Caño, en el bloc Antaviana.

El meu visitant: un tallarol capnegre?

Em sembla que és una femella de tallarol capnegre; si més no s'assembla molt al de la foto que l'hivern passat em va enviar José Luis Gallego quan va començar a venir aquest moixó (o un altre d'igual) a menjar al meu balcó.

Tallerol capnegre (Sylvia melanocephala)?, femella.
Com li podria fer entendre que, encara que jo em mogui per allà, no li penso fer mal?; al contrari, que sóc qui li posa les larves d'insectes que troba a la menjadora i damunt d'alguns testos del balcó? No he pogut fer-li més que aquesta foto quan el moixó era en una taulada que hi ha prop del balcó. Quan s'ha adonat que hi havia algú per allà ha arrencat el vol. I quan uns minuts després ha vingut a la menjadora, tan bon punt ha notat que la cortina es movia, ha marxat de nou. De bona gana faria un forat a la cortina i posaria la càmera amb un trípode enfocant la menjadora a través del forat.

Foto: M. Piqueras, 13.01.2013

diumenge, 6 de gener de 2013

Carl Woese (1928-2012)

No he vist a cap diari d'aquí que hagi donat la notícia de la mort de Carl Woese, el microbiòleg nord-americà que va morir fa una setmana, el 30 de desembre de 2012. Clar, no es tracta d'un personatge de la jet set, actors, esportistes, gent del món de la política o dels negocis, que omplen diaris i revistes. Woese era només un científic revolucionari, que va canviar la manera de veure els éssers vius, proposant-ne una nova classificació, que avui dia està generalment acceptada.

De Woese s'ha dit que va descobrir "el tercer domini de la vida", el grup dels Arqueus (abans anomenats "arqueobacteris"). Jo no diria que això fos un descobriment, perquè aquests microorganismes es coneixien des de feia temps. Allò que va fer Woese és donar-los una nova categoria en la classificació dels éssers vius. En els arbres de la vida que representen els diversos grups d'éssers vius com a branques que es van ramificant d'un tronc comú, abans de Woese se separaven en una mateixa branca tots els organismes procariotes (amb cèl·lules sense nucli) i el terme 'procariotes' era sinònim de 'bacteris'.

El 1977 Woese va adonar-se que els bacteris podien separar-se en dos grans grups que estaven molt allunyats l'un de l'altre des del punt de vista evolutiu: els eubacteris i els arqueobacteris. I el 1990 va proposar la divisió en tres grans grups, que va anomenar "dominis": Arqueus, Bacteris i Eucariotes (o Bacteria, Archaea i Eukaryota o Eucaryota). Els va representar en un arbre que en un principi es divideix en dues branques: una que forma totes les espècies del domini dels Bacteris i una altra de la qual se'n separa una que originarà els Arqueus i després tots els grups d'Eucariotes.

Arbre de la vida, amb els tres dominis de Woese

Com qualsevol cosa, el éssers vius es poden classificar de moltes maneres. Depèn dels criteris que s'adoptin per a la classificació. Podríem dir que hi ha tantes classificacions com persones classificadores. Quan jo anava a l'escola, em van ensenyar que els éssers vius només es classificaven en animals i vegetals; eren dos dels tres regnes de la natura (el tercer eren els minerals). Després vaig aprendre altres classificacions, fins arribar a la dels cinc regnes: Monera (o procariotes, és a dir tots els organismes amb cèl·lules que no tenen el material genètic reclòs en un nucli), Protists (organismes unicel·lulars eucariotes, és a dir, amb el material genètic dins d'un nucli), Plantes, Fongs i Animals. Aquesta classificació, proposada per Whittaker va ser lleugerament retocada per Lynn Margulis (va canviar el nom de Protists pel de Protoctists, en el qual va incloure també organismes multicel·lulars com les algues).

Arbre de la vida amb els cinc regnes

En la classificació de Woese, els Arqueus i els Bacteris són dues branques que s'originen separadament a partir d'un avantpassat comú. i els Eucariotes apareixen en la mateixa brnaca d'on van sorgir els Arqueus. Però per què va posar en una mateixa branca dos grups que semblen tan diferents com els Arqueus (unicel·lulars i sense nucli i amb metabolismes molt estranys) i el Eucariotes (un grup aparentment molt divers, ja que comprèn protists, fongs, plantes i animals)?

Woese estava interessat en la filogènia (l'estudi de les relacions dels diversos grups d'organismes d'acord amb la seva història evolutiva) i creia que les classificacions anteriors no representaven la història evolutiva de la vida. Ni tan sols la dels cinc regnes, en què li semblava que els grups estaven construïts de manera artificial. De fet, ja aleshores hi havia proves que els Protists i potser també els Fongs eren dos grups parafilètics, és a dir, que no totes les espècies d'aquests dos regnes tindrien un avantpassat comú. Per altra banda, el fet que els arqueobacteris i els eubacteris fossin procariotes, no li semblava un criteri suficient per ficar-los en un mateix grup. Era una classificació que es basava només en la citologia, però la biologia havia avançat molt i ara es podien comparar els organismes a un nivell més inferior --o superior, segons com es miri--, el de les molècules. L'anàlisi d'algunes seqüències dels àcids nucleics permetia establir noves relacions entre les espècies i separar-les en els tres grups esmentats, als quals va atribuir una categoria superior en la classificació, de manera que el domini Eukaryota inclouria diversos regnes de la classificació de Whittaker.

Una cosa que no va tenir en compte Woese és que, al llarg de l'evolució, han aparegut espècies formades per simbiosi d'altres o per incorporació de genomes d'una espècie en una altra. Per tant, potser seria millor representar l'arbre de la vida amb unes branques secundàries que comuniquen altres branques en diferents dominis. Podria ser una representació com aquesta:




Hi ha qui considera que la classificació de Woese en tres dominis anul·la l'anterior dels cinc regnes i encara més la que separava els éssers vius segons la seva estructura cel·lular en procariotes i eucariotes. A mi no m'ho sembla; crec que seguir parlant dels cinc regnes o de procariotes és compatible amb la consideració que existeixen els tres dominis. Tot depèn del criteri que es prengui per classificar.

En el Museu Blau, nova seu de l'exposició de referència del Museu de Ciències Naturals, hi ha una "illa de ciència" dedicada a la classificació, taxonomia i nomenclatura, que és molt il·lustrativa del significat de la classificació.

Potser us interessarà:
- Carl Woese dies at 84; discovered life 's 'third domain', per William Yardley. necrològica de The New York Times (31.12.2012)

dissabte, 5 de gener de 2013

El misteri de la cortina

Fa uns mesos vam arreglar un bany de casa i vaig decidir que, en comptes de la mampara que evitava que tot s'esquitxés d'aigua de la dutxa, hi posaria una cortina. La calç de l'aigua feia que s'hi formés una mena de tosca que s'incrustava en el plàstic de la mampara i era molt difícil de netejar. Una cortina, si convé canviar-la, és molt més barata que una mampara.(La que es veu a la foto no és la meva, però potser quan l'hagi de canviar buscaré aquesta de la taula periòdica.)

Des dels primers dies vaig observar que mentre em dutxava, semblava com si el meu cos atragués la cortina. En comptes de quedar-se vertical, es movia cap a l'interior del recinte de la dutxa. Com que eren uns dies de temps molt sec, i havia notat que, en treure'm algun jersei, quan em passava pel cap  semblava que els cabells se'm posessin de punta, vaig pensar que era el mateix fenomen: l'electricitat estàtica, que es produeix quan hi ha electrons que passen d'un lloc a un altre (del cabell al jersei; o potser al revés, no n'estic segura). Però m'estranyava que això passés a la dutxa, perquè l'aigua és conductora d'electricitat i seria lògic que ajudés a descarregar-nos dels electrons.

Com que no sóc experta en física --ni en física ni en res; sóc només una tastaolletes de moltes coses-- vaig exposar el que em passava en una llista de distribució (la de l'Associació Catalana de Comunicació Científica), a la qual hi ha subscrites persones amb bons coneixements en aquesta matèria. Vaig pensar que, per solucionar el problema, primer calia saber quina n'era la causa. Em van donar dues possibles explicacions: a) l'efecte Venturi i b) la convecció. Vejam com s'explicaria en cada cas.

Efecte Venturi. Pren el nom de Giovanni Battista Venturi (1746-1822), físic italià que va observar que, si augmenta la velocitat d'un fluid, la pressió disminueix. En el cas de la dutxa, les gotes que surten de la carxofa, en la seva caiguda s'obren camí a través de l'aire del recinte limitat per les parets i la cortina. Es forma un corrent d'aire descendent --petit, però-- i en augmentar la velocitat de l'aire, la pressió disminueix. A l'altre costat de la cortina, en canvi, l'aire no es mou i, per tant, la pressió no varia. Per compensar la pressió, l'aire que hi ha a la part exterior de la dutxa es mou cap a on la pressió és menor. Però en el seu camí troba un obstacle, que és la cortina. Com que pesa poc, és desplaça pel mateix aire que es mou.

Moviment d'un fluid per convecció
Convecció.  La convecció és una forma de transferència de calor en materials fluids, com ara l'aire o l'aigua; es produeix pel moviment del mateix fluid (vegeu el moviment en la figura extreta de la Wikipèdia)  Quan l'aigua de la dutxa, que està calenta, entra en contacte amb l'aire del recinte tancat de la dutxa, escalfa aquest aire i, com que l'aire calent pesa menys, s'eleva i surt del recinte de la dutxa --que no té sostre-- cap a l'habitació. Allà desplaça l'aire més fred --i menys pesat- cap a la part inferior, des d'on passaria a l'interior de la dutxa, si no fos que troba l'obstacle de la cortina, a la qual empeny cap al recinte de la dutxa.

L'endemà d'haver llegit  les explicacions que em donaven vaig fer algunes proves. Primer descriuré com és la meva dutxa: un plat baix, quadrat, situat en un angle de l'habitació; té parets a dos costats, a un altre té una mampara de vidre i en el quart hi ha la cortina. Vaig fer les següent proves:

- Em vaig apropar a la cortina des de fora i no va passar res. Això descartava, doncs, que es tractés d'electricitat estàtica. Tot i que podria ser que jo aquell dia ja no estigués carregada d'electricitat estàtica. De fet, el temps atmosfèric havia canviat i ja no era tan sec.

- Per si l'atracció cortina-cos es produïa únicament quan el cos era moll, vaig entrar a la dutxa, em vaig mullar, vaig sortir-ne i em vaig apropar de nou a la cortina, però des de fora. Tampoc no va passar res.

- Des de fora, vaig ficar la mà per un costat de la cortina, procurant que se separés el mínim de la paret, i vaig obrir l'aixeta de la dutxa. Al cap d'un moment, la cortina es va moure cap endins.

- Vaig entrar a la dutxa com ho faig habitualment, procurant que la cortina quedi ben tocant a la paret, per un costat i a la mampara, per l'altre (ho faig per no esquitxar fora). Vaig obrir la dutxa i de seguida es va moure la cortina cap endins.

- Aleshores vaig separar la cortina de la mampara, que hi quedés un espai d'un 10-15 centímetres per on pogués circular l'aire. La cortina també va separar-se del meu cos i va quedar vertical.

Hi ha un parell de proves que no vaig fer. Una seria posar una estufa dins l'habitació i deixar que s'escalfi molt --com que és una cambra petita, no crec que calgués molt de temps ni que consumís massa energia-- i veure si la cortina també es mou amb l'habitació calenta. Però, per fer-ho correctament, la temperatura de l'habitació hauria de ser igual que la del recinte de la dutxa i això no sé com aconseguir-ho. Una segona prova seria dutxar-me amb aigua freda i mirar si també es mou cap endins la cortina. Però si no em dutxo amb aigua freda ni tan sols a l'estiu, encara menys ho faré en ple hivern!

Malgrat que no fes aquestes dues proves, vaig quedar-me convençuda que l'explicació del moviment de la cortina era la convecció. Però ara ja ho dubto. Per una banda, perquè m'han fet arribar un article publicat el 1988 a la revista Investigación y Ciencia en què l'autor, amoïnat també per aquesta molèstia que és dutxar-se amb la cortina gairebé enganxada al cos, va estudiar bé el fenomen i va fer diversos experiments en una dutxa i en una banyera, variant la temperatura de l'aigua i fent servir una espelma per saber la direcció que seguia l'aire. Després de les diverses proves, l'autor arriba a la conclusió que l'arrossegament de l'aire és la principal causa del moviment de la cortina i la convecció reforçaria aquest moviment.

Per una altra banda, tot buscant per Google, he vist que la Wikipèdia anglesa té una entrada específica per a aquest fenomen (Shower-courtain effect), en què dóna diverses possibles explicacions. I també m'he assabentat que David P. Schmidt, professor d'enginyeria mecànica i industrial de la Universitat de Massachusetts-Amherst l'any 2001 va rebre el premi Ig Nobel (els Nobels de broma) per un estudi que va fer desenvolupant un model d'ordinador en tres dimensions que reproduïa el comportament de l'aigua de la dutxa. Durant dues setmanes, el seu ordinador va fer unes 1.500.000.000.000 operacions matemàtiques i la solució que va donar-li és que es tracta d'un fenomen semblant al dels tornados que, en aquest cas, forma l'aigua que surt de la dutxa.

Per tant, segueixo sense tenir massa clara quina és la causa que la cortina sembli voler adherir-se al meu cos quan em dutxo, però ja sé com puc solucionar-ho: posant uns pesos a la part inferior de la cortina o deixant-la oberta, encara que això representi esquitxar el terra.

Agraïments. Agraeixo els suggeriments i possibles explicacions que he rebut de Dani Arbós (Pa ciència, la nostra), Jordi Mazón, Blai Pié, Claudi Mans, Joan Úbeda, Jaume Vilalta (Quèquicom), Laia Torres (Investigación y Ciencia).  

dimecres, 2 de gener de 2013

Un problema de cultura

Estava penjat a la paret d'una biblioteca a Benasc, el juliol de 2004:
Se ha dicho hartas veces que el problema de España es un problema de cultura. Urge, en efecto, si queremos incorporarnos a los pueblos civilizados, cultivar intensamente los yermos de nuestra tierra y de nuestro cerebro, salvando para la prosperidad y enaltecimiento patrios todos los ríos que se pierden en el mar y todos los talentos que se pierden en la ignorancia.
Ho va escriure Santiago Ramón Cajal el 1922. Noranta anys més tard em sembla que Espanya segueix tenint el mateix problema de cultura. Només cal observar quins són els diaris i revistes més llegits i quins els programes de televisió que tenen més audiència.


dimarts, 1 de gener de 2013

Onze anys de l'euro

Ahir va fer onze anys que em van tornar la darrera pesseta o cèntims de pesseta de canvi en anar a comprar al mercat. Unes setmanes abans ja havia canviat en el banc alguns bitllets de mil per unes bossetes en què hi havia l'equivalent en les monedes noves. Encara no tenia bitllets, però. Els primers, els vaig treure del caixer automàtic el dia 2 de gener.

Tot i que semblava que havia de ser molt complicat anar a comprar amb una moneda que valia 166,386 vegades la pesseta, l'adaptació va ser fàcil. Va tenir un preu, però: tot va apujar-se lleugerament. La fracció més petita de la pesseta eren els 10 cèntims (o potser encara existien els cinc cèntims?). [Vegeu l'actualització del 08.01.2013 al final.] La de l'euro era --és-- d'1 cèntim, però equival a 1,66 pessetes. Per tant, en arrodonir els preus --normalment sempre a l'alta-- per cada cèntim d'euro ens afegien 1,66 pessetes.

Molta gent no era conscient del valor real de la nova moneda. Recordo una dia a la carnisseria que una senyora va dir a la dependenta quan li pagava la compra: "No cal que em tornis els 10 cèntims." Quan la carnissera li va respondre que eren 16 pessetes la dona s'ho va repensar i va dir: "Aleshores sí que els vull; no m'havia adonat que 10 cèntims valguessin tant."

Amb els preus també passava una mica el mateix: eren xifres tan baixes, comparades amb les de les pessetes, que no ens adonàvem que tot va començar a costar més fins que calculàvem la despesa mensual.

Després d'onze anys, molta gent encara pensem en pessetes. Per tenia idea si una cosa és cara o barata, sense adonar-me'n, jo en passo el preu a pessetes. I quan es tracta de quantitats molt grans, per exemple el preu d'un cotxe o el d'un pis, només si la "tradueixo" a pessetes puc adonar-me de la seva magnitud.

Si una cosa em va agradar de l'adopció de l'euro va ser poder viatjar per molts països europeus sense necessitat de canviar moneda. Tan acostumada estic ja a viatjar amb euros, quer alguna vegada m'ha passat d'anar a algun país fora de la zona euro i no adonar-me fins al darrer moment que em calia dur un altre tipus de moneda.

Fa onze anys la població estava preocupada pel canvi de moneda, especialment com farien per adaptar-nos. En moltes llars de jubilats van fer cursets perquè la gent aprengués el valor de la nova moneda. Perquè s'hi adaptessin, "jugaven" a comprar amb bitllets i monedes que no eren reals. Els jubilats d'onze anys després tenen altres preocupacions: pagar l'euro per recepta; ajudar fills i nets que han quedat sense feina, en alguns casos fins i tot acollir-los a casa quan els han desnonats del pis del qual no han pogut pagar la hipoteca; presentar demandes als bancs i caixes que els van oferir l'oro i el moro amb les preferents... Molts potser sentiran enyorança d'aquells dies del joc amb la moneda que havia d'arribar.

Actualització 08.01.2013
Un lector em recorda que la pesseta havia deixat de fraccionar-se el 1983. Jo me n'havia oblidat totalment. (Gràcies, Jordi.) Aleshores per què hi va haver aquella alarma de la gent que deia que amb els euros tot era més car quan arrodonien els preus? Potser perquè en passar de pessetes a euros hi havia preus que sortien amb decimals una mica estranys i s'arrodonia? Per exemple, un producte del mercat que costés 180 pessetes el quilo, en passar el preu a euros hauria hagut de costar 1,08 euros el quilo. Però qui posa un preu així? És més probable que ho arrodonissin a 1,10 euros que no pas a 1,00 euros. O sigui que el preu augmentava 2 cèntims d'euro, que equivalien a 3,327 pessetes. No sembla molt, però si eren molts els productes en els quals els preus s'arrodonien a l'alça, el conjunt segurament es notava.