Barcelona recupera la "Disputatio"

La primera vegada que vaig tenir notícia de la Disputatio de Barcelona va ser el 2001, a través d'un llibre publicat als Estats Units. Passava uns quants dies a Amherst (Massachusetts) i de tornada del campus de la Universitat vaig entrar en una llibreria de vell que hi havia en el carrer principal del poble. (Quan vaig tornar a Amherst, el 2012, aquella llibreria havia desaparegut; en el seu lloc em sembla que ara hi ha un bar.) Brostejant entre els seus prestatges vaig descobrir un llibre que duia el nom de Barcelona en el seu títol (Barcelona and Beyond: The Disputation of 1263 and Its Aftermath, de Robert Chazan). Vaig fullejar-lo i vaig veure que tractava d'un debat --una disputatio-- que havia tingut lloc a Barcelona entre un jueu i un cristià durant l'edat mitjana. El vaig comprar per uns pocs dòlars i algun temps després el vaig regalar.

La disputatio de què parlava aquell llibre va tenir lloc el 1263 en el palau dels reis, i hi va assistir el rei Don Jaume en persona. Va ser un debat religiós entre Fra Pau Cristià, un exjueu de Montpeller convertit al cristianisme que després va professar com a dominic en un convet de Barcelona, i el rabí Bonastruc de Porta (o Bonastruç ça Porta), conegut també com Moixé ben Nahman o Nahmànides (en hebreu també l'anomenen Ramban, que és un acròstic a partir de Rabbi Moixé ban Nahman). Bonastruc de Porta era un destacat tamuldista i cabalista.

Disputatio de l'Edat Mitjana (Wikimedia Commons)

La Disputatio de Barcelona, que va durar tres dies, va ser organitzada per Ramon de Penyafort, també dominic (després de la seva mort l'església el va fer sant), que va promoure la fundació de monestirs on s'ensenyaven les llengües orientals i s'estudiaven la Torà, el Talmud, l'Alcorà i els hadits. Creia que calia conèixer les llengües i els textos fonamentals de les religions no cristianes per poder demostrar-ne els errors. Jueus i cristians van escriure actes i reports d'aquella disputatio i, com passa avui dia quan hi ha eleccions polítiques, en què cada partit es considera guanyador, els relats que s'han conservat donaven com a vencedor del debat un o altre orador segons quina fos la religió de l'autor. 

El 28 de novembre de 2013, la ciutat de Barcelona tornarà a acollir una disputatio. En un entorn històric proper al de 1263 com és el Saló de Cent de l'Ajuntament, dues persones mantindran un debat. Tanmateix, no tractaran de religió, sinó de ciència, i una de les persones que protagonitzarà el debat serà una dona, fet impensable fa 750 anys. Serà més aviat una disputatio com les que es duien a terme en el sistema d'ensenyament de l'escolàstica medieval, que es basava la lectio, la questio i la disputatio, com es descriu en l'Estudi introductori al llibre Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (VII.1), a cura de M.R. McVaugh, P. Gil-Sotres, F. Salmón i J. Arrizabalaga (Publicacions de la Universitat de Barcelona, 2005):  

A partir del comentari del text (lectio) sorgien dubtes o problemes que mereixien una explicació particularitzada (questio). La questio estava constituïda pel plantejament d'un problema, els arguments pro i contra, la refutació dels arguments contraris i la solució donada pel mestre. El mateix sistema universitari donaria lloc, entre la segona meitat del segle XII i els inicis del XIII, al deslligament progressiu de la questio respecte de la lectio per esdevenir un nou gènere, la questio disputata o disputatio, amb la mateixa estructura i els mateixos elements que la primera, però tot diferenciant-se'n pel fet de no dependre d'un text i perquè s'insereix en actes periòdics o extraordinaris de la vida universitària.

Els protagonistes de la moderna Disputatio de Barcelona seran Mara Dierssen i Thomas Pogge. Dierssen és investigadora en neurociència al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona i presidenta de la Sociedad Española de Neurociencias, i col·labora amb la Fundació Catalana Síndrome de Down participants en concerts, on mostra les seves aptituds musicals (ha enregistrat alguns discos com a cantant). Pogge és catedràtic de filosofia i afers internacionals de la Universitat de Yale, i és al front del projecte Health Impact Fund, que proposa un nou mecanisme de distribució dels medicament en el món per evitar les actuals desigualtats entre països rics i pobres. En realitat, aquesta disputatio no serà un enfrontament entre idees oposades, sinó la presentació de dues perspectives sobre la medicina actual en el món: Dierssen tractarà de la situació de la medicina com a ciència, mentre que Pogges en tractarà aspectes socials.

La Disputatio de Barcelona 2013 és el primer acte obert al públic que organitza la subseu barcelonina de l'Academia Europaea (el Barcelona Knowledge Hub), i es podrà seguir en directe des del web de l'esmentada subseu.

Potser us interessarà:
- L'Academia Europaea, a Barcelona (aquest blog, 15.12.2012). El desembre de 2012 es va presentar la subseu de Barcelona-
 - Vida, pensament i context de Ramon Llull, de J.M. Ruiz i A. Soler. Catalan Historical Review 1:195-209 (2008)
- Sobre judíos y judeoconversos en la baja Edad Media. Textos de controversia, de P. Santoja Hernández. Helmántica 60:177-203 (2009)

Paraules d'ahir i de sempre

Després dels fets d'octubre de 1936 1934, el diari La Publicitat va estar tancat uns mesos. L'1 de gener de 1935 tornava a sortir al carrer. A la primera pàgina, en el seu editorial, titulat "En tornar-hi", es pot llegir:

Volem que tot català trobi dins els partits catalans un que satisfaci la seva ideologia política i social. I les seves concepcions quant a procediments de govern. Cal, però, que ningú, en posar-se al servei d'un partit, no oblidi que els partits estan al servei del país i que, si moltes coses els separen, una de més alta els uneix -- una sense la qual no existirien: Catalunya.

I val la pena recordar també un altre parell de frases d'aquell editorial:

Els vells canyons d'artilleria , obres d'art, decorats amb relleus i amb inscripcions, solien dur aquesta: Ultima ratio regis. La "suprema raó del rei", la força armada, però, no pot ser-ho també del poble. L'última ratio populi és el vot dipositat a l'urna electoral.

Esperem que no passi massa temps abans que deixin exercir al poble català la seva ultima ratio en unes urnes pel que fa a la seva autodeterminació.

Elizabeth Cady Stanton, lluitadora pels drets de les dones

Elizabeth Cady Stanton i la seva filla Harriot (1856)

Els homes pensen que el sacrifici és la més encantadora de totes les virtuts cardinals de la dona, i per tal de mantenir-lo en el seu sa funcionament, els proporcionen les oportunitats per a la seva il·llustració tan sovint com els és possible. Desitjaria ensenyar a les dones que l'autodesenvolupament és un dret superior a l'autosacrifici.
La Bíblia de les dones, 1898

Són paraules de Elizabeth Cady Stanton (1815-1902), líder destacada del moviment sufragista del segle XIX als Estats Units, que va ser també una activa abolicionista, juntament amb el seu marit (el periodista Henry Brewster Stanton) i un cosí (Gerrit Smith). En casar-se, Elizabeth va sol·licitar al capellà que, en la cerimònia, suprimís la promesa d'obediència que es demanava a la núvia. Més tard va escriure que ho va fer perquè no volia sentir-se obligada a obeir una persona amb la qual se suposava que iniciava una relació d'igualtat. I un cop casada no va renunciar mai a usar el seu cognom de soltera (Cady) que escrivia juntament amb el del marit, que era el que li corresponia després del matrimoni. (Als Estats Units, i en altres països encara avui dia moltes dones adopten el cognom del marit.)

A diferència de moltes altres dones sufragistes, Elizabeth lluitava per uns drets de la dona que anaven més enllà de poder votar. Creia que les dones havien d'aspirar a la pàtria potestat dels fills, a tenir propietats i ingressos propis, a una professió, a poder divorciar-se i a planificar els seus embarassos. També va donar suport al moviment contra el consum d'alcohol (l'anomenat temperance movement).

Elizabeth Cady Stanton, nascuda un 12 de novembre, va ser un exemple per a les dones del seu temps i va contribuir a la millora del paper de les dones en la societat.

Petició del sufragi per a les dones (1866).

A diferència de moltes altres dones sufragistes, Sobre els drets de les dones, ahir vaig sentir dir a una jurista --Núria de Gispert, presidenta del Parlament de Catalunya-- que "les dones han aconseguit la igualtat legal, però no la igualtat real".

Per saber-ne més:
- Eighty years and more. Reminiscences 1815-1897, per E. Cady Stanton. Autobiografia.
- The Elizabeth Cady Stanton & Susan B. Anthony Papers Project. Arxiu de documents de Stanton i qui va ser una estreta col·laboradora seva, Susan B. Anthony.
- Obres d'Elizabeth Cady Stanton (com a autora o com coordinadora) en el Projecte Gutenberg (en anglès)

Il·lustracions: Wikimedia Commons

'Fuga' de cervells? No, més aviat 'exili'

Els mitjans parlen de la "fuga de cervells" per referir-se als investigadors que marxen a l'estranger a treballar. A José Manuel Fernández, representant del col·lectiu Federación de Jóvenes Investigadores (FJI/Precarios), no li agrada aquesta expressió perquè no indica allò que passa exactament. Diu que parlar de fuga --o fugida-- pot semblar que es tracti d'una acció que es fa subreptíciament i també por transmetre la idea que sortir a treballar a l'estranger no és bo. Ell prefereix anomenar-ho 'exili' perquè és una sortida forçada per les circumstàncies, quan no es troba cap altra opció per poder seguir fent recerca en condicions adequades.

Era la resposta d'aquell jove investigador "precari" a un comentari que va fer Genoveva Martí (investigadora ICREA de la Universitat de Barcelona i actualment al front de l'oficina que l'Academia Europaea té a Barcelona) en el col·loqui d'una taula rodona sobre el futur de la ciència a Europa que va celebrar-se ahir, 8 de novembre de 2013, a l'Ateneu Barcelonès. Una taula rodona que va fer palesa la situació angoixant del món de la recerca a Espanya, a Itàlia i a Grècia a través del testimoni d'alguns dels seus protagonistes i que va situar aquest problema dins del context europeu. Genoveva Martí va dir que el flux de grans cervells cap a l'estranger no hauria de preocupar-nos, sinó al contrari, si estigués compensat pel retorn d'altres que havien marxat abans o per l'entrada d'investigadors estrangers que vinguessin a treballar aquí.

Per cada 100 investigadors del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) que se jubilen, només n'entren tres per ocupar els llocs vacants, i la situació a les universitats és semblant. Això va dir en la mateixa taula rodona Amaya Moro, promotora de la plataforma Investigación Digna. La seva visió tan pessimista de la recerca a Espanya té una base objectiva; com se sol dir, "els números canten", i les dades, que són públiques, mostren la davallada en inversió en recerca i desenvolupament (R+D), que cada cop s'allunya més d'aquella Estratègia de Lisboa que el 2000 tenia com a un dels seus objectius que els estats membres de la Unió Europea dediquessin el 3% del seu producte interior brut a R+D. El termini fixat per assolir-ho era el 2010. Espanya va decidir assolir el 2% del PIB deu anys més tard, el 2020, però amb la intenció que sigui el sector privat qui contribueixi a arribar-hi.

El debat va tenir lloc un parell de dies després que el Govern de Madrid tragués per fi la convocatòria d'ajuts a la recerca per al 2013. És una convocatòria que s'ha fet amb onze mesos de retard, perquè havia de sortir el desembre de 2012. Es pot dir que s'ha perdut un any per a la investigació. A més, segons Amaya Moro, l'estratègia per a la concessió d'ajuts ha variat i els projectes d'excel·lència que van rebre ajuts el 2012 podria ser que ara no en rebin perquè la major part de subvencions es dedicarà a recerca "orientada". I qui l'orienta? "El Ministeri", va dir Moro, "i no se sap quins criteris adoptarà per fer-ho".

Amb aquesta entrada no pretenc fer una crònica exhaustiva de la taula rodona de l'Ateneu; són només unes pinzellades sobre el que s'hi va tractar, un recull d'impressions que en vaig treure i algunes reflexions que em va suscitar. Ja fa anys que les estadístiques universitàries parlen de la reducció de les vocacions científiques i es promouen accions per estimular-les. Però ¿quin estímul es pot donar als nois i noies que veuen l'actual situació d'incertesa de la recerca? Que, si ja estan cursant una carrera, s'adonen de les dificultats que tenen les universitats per tirar endavant no només la recerca, sinó també la docència. Que veuen que molts dels qui els han precedit han hagut de tirar la tovallola --o l'esponja, com se sol dir ara-- o han hagut d'optar per l'exili. Només aquells a qui no importi marxar del país poden sentir-se atrets per una carrera que com més va més impediments troba per desenvolupar-se de manera plena en el nostre país --i en alguns altres de propers.

Tanmateix, i com es va matisar en el col·loqui, sortir del país no és dolent. Al contrari, hauria de ser obligatori en una etapa de la formació de qui es vulgui dedicar a la recerca. Allò que no és bo és que emigrar hagi esdevingut l'única sortida per als joves llicenciats o doctorands i que, quan marxen a l'estranger, ho facin pensat que segurament no tindran bitllet de tornada.

Taller de periodisme de dades al CCCB (8.11.2013)

I ara barrejo les reflexions sobre la taula rodona, amb els comentaris sobre una altra activitat a la qual vaig assistir també ahir, unes hores més tard. Va ser en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on Karma Peiró va coordinar una sessió de treball sobre periodisme de dades. En la primera part, dos periodistes d'El Periódico, Eli Vivas i Francisco José Moya, van presentar Fuga2 un mapa col·laboratiu i interactiu que analitza la fuga --o exili-- de cervells i fa també una anàlisi dels efectes de la crisi i les retallades en R+D en el col·lectiu investigador. És un projecte que va guanyar el segon premi del concurs InnovaData del BBVA de 2013.

Fuga2- Mapa dels investigadors espanyols a l'estranger

Eli Vivas i Francisco José Moya van explicar com havien dut a terme el seu projecte. Es van adonar que, tot i que ja fa temps que es parla d'aquesta fugida de cervells, no hi havia dades oficials sobre els investigadors espanyols que són a l'estranger. Per tant, van decidir buscar-les pel seu compte i construir la seva pròpia base de dades. Van recórrer a algunes associacions d'investigadors espanyols en diversos països i també van preguntar a l'abans esmentada FJI/Precarios si coneixien casos d'investigadors que haguessin marxat a causa de la crisi i les retallades. Van enviar un formulari a tots els que van poder localitzar. A més de demanar-los les dades bàsiques, en el formulari els preguntaven per què havien emigrat. Eli Vivas va dir que van incloure aquest pregunta "perquè som periodistes i les històries ens interessen tant com les dades". El seu projecte va tenir molt bona acollida i el mapa inicial --fet amb eines gratuïtes disponibles a la xarxa-- té localitzades unes 600 persones que treballen en universitats i centres de recerca a l'estranger.

És un projecte que no està acabat, que en el futur anirà ampliant-se amb les dades que vagin obtenint sobre investigadors que treballen a l'estranger i que no van localitzar en la primera fase. Si coneixeu algú en aquestes circumstàncies, podeu demanar-li que hi col·labori omplint el formulari que hi ha en el web de Fuga2. Podria posar-se com a objecció que qualsevol persona pot inventar-se una personalitat i fer veure que està treballant o formant-se en recerca a l'estranger. Això també ho van tenir en compte i es van prendre la molèstia de verificar les dades. Malgrat que era una tasca feixuga pel nombre de persones que calia comprovar, no va ser difícil per a cada cas individual.

I torno a la taula rodona del migdia a l'Ateneu. Com en aquell poema de Calderón de la Barca, del savi que creia que era molt pobre fins que va descobrir que n'hi havia d'altres que encara ho eren més, ahir va passar el mateix quan una investigadora grega --Varvara Trachana-- va comentar la situació desesperada de la recerca en el seu país. El 2010 hi havia 120.000 científics grecs treballant a l'estranger. Ara es diu que n'hi ha 150.000, però ella creu que deuen ser més. Quant als que es queden a Grècia, la seva situació és angoixant. Ella mateixa va ser nomenada professora d'universitat fa més de dos anys, però encara no s'hi ha pogut incorporar i esta treballant amb petits contractes.

Sacrifici d'Ifigènia, Pompeia, s. I dC (Vikimedia Commons)

Des de 2007, la universitat grega ha perdut un 40% del personal investigador i un 50% del personal administratiu. Trachana va dir que els polítics grecs diuen que l'educació i la recerca són els pilars de la societat i ella es pregunta quin pot ser el futur d'una societat els pilars de la qual estan caient. Com a bona grega, va recórrer a un mite per explicar la situació actual. Va dir que els científics i científiques grecs se senten sacrificats davant la greu crisi que pateix el seu país com ho va ser Ifigènia, a qui el seu pare, Agamèmnon, va sacrificar per apaivagar l'ira d'Artemisa. Es pregunta, però, si aquest sacrifici serà suficient perquè el país tiri endavant o si no significarà també que n'estan sacrificant el futur.

Acabaré recordant algunes de les coses que va dir Federico Mayor Zaragoxa a la taula rodona; una participació que va ser virtual, enregistrada en vídeo, perquè una afecció lumbar va impedir-li moure's de casa i viatjar a Barcelona. Com li he sentit en altres ocasions, va lamentar-se de les desigualtats que es donen en el planeta, on les riqueses estan concentrades en una petita part de la població i on es gasten diàriament tants milions en despeses militars. Va dir que el món necessitava una profunda transformació social i que els científics hi havien de ser al capdavant, que cal escoltar la ciència a l'hora de prendre decisions polítiques.; altrament es prendran decisions equivocades, com s'està fent ara a Europa. El canvi de model social ens ha de dur a una economia basada en el coneixement en comptes d'estar basada en l'especulació.

De tota manera, Federico Mayor va destacar un canvi en la situació mundial, amb tres condicions que no s'havien donat mai en la història de la humanitat: a) qualsevol persona pot tenir un paper actiu i ser agent del canvi social, gràcies al desenvolupament de la tecnologia; b) avui dia hi ha una consciència global, podem saber què passa a tot el món i comparar, i c) el poder ha deixat de ser una exclusiva dels homes; les dones també hi participen, però no pas adoptant actituds masculines, com havien fet abans, sinó a partir de la seva visió de dones.

Sobre tot això, es podrien moltes més coses. Deixe'm-ho per avui. Però vull acabar recordant un poema que Federico Mayor va escriure el 1990, quan era director general de la UNESCO, i que fa uns quants vaig descobrir en un llibre de poemes seus i en vaig fer una traducció al català. Ahir, quan el vaig sentir parlar de l'asimetria i desigualtats que hi al món, m'hi va fer pensar. 

No hi havia diners

per als famèlics

ni els ignorants.

Ara, però, sobtadament

s’han obert

els cabdals de la guerra

i milers de milions

flueixen vers el front!

No hi havia diners

per a la pau,

per combatre la droga,

per a l’ambient.

Que en som, de cecs, Déu meu!

No hi havia diners per a la pau

Però n’hi ha per a la guerra.

            F. Mayor Zaragoza

            París, 15.9.1990

Fotos: M. Piqueras (08.11.2013)

Albert Camus i "Le Livre de Poche"

Aujourd'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J'ai reçu un telegramme de l'asile :  "Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués." Cela ne veut rien dire. C'était peut-être hier.

Així comença L'étranger (L'estrany), novel·la d'Albert Camus, que ocupa el primer lloc dels cent millors llibres del segle XX en una classificació que el 1999 van fer Le Monde i l'FNAC (cal dir que és una classificació esbiaixada, amb una majoria de llibres francesos). Segurament qui l'hagi llegit en recordarà aquestes línies inicials, de la mateixa manera que qui hagi llegit Rebecca, de Dahne du Maurier recorda allò de "Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley".

Sóc d'una generació que es va nodrir de la cultura francesa durant la joventut, especialment pel que fa a la literatura i la música. Avui, que els mitjans commemoren el centenari del naixement d'Albert Camus, hi pensava. I he pensat que era una bona excusa per llegir --o si més no fullejar-- algun llibre de Camus. He tret del seu prestatge L'étranger i La peste, dues obres que vaig llegir fa uns quaranta-cinc o cinquanta anys. Els dos llibres són sengles volums de la mítica editorial Le livre de poche, que enguany ha celebrat el seu cinquantenari. Havia passat hores i hores a la Llibreria Francesa del passeig de Gràcia, entre aquell bé de déu de llibres de tapa tova --i per tant més econòmics-- que tenien en unes prestatgeries dobles (una darrera l'altre, amb rodes per desplaçar-les), fullejant-los, llegint-ne fragments, comprant-ne algun que altre. (Anys més tard vaig fer el mateix, però en la secció de llibres en anglès, que també estava molt ben assortida.)

En el web de Le livre de poche diu que les vendes dels primers anys eren fluixes i el futur de l'editorial era incert. Però una nova generació de lectors va assegurar-ne la supervivència. Dels 8 milions d'exemplars venuts entre 1957 i 1958 (els semblaven pocs?) van passar a vendre'n 28 el 1969. O sigui, que jo vaig ser molt poc original en la meva predilecció pels llibres d'aquesta editorial; no feia més que seguir una tendència del moment,

Els dos llibres de Camus que conservo tenen el registre de la llibreria: un segell de tinta on diu "Librería Francesa Barcelona" i el número de registre escrit a mà. Les pàgines estan esgrogueïdes i ara se'm faria difícil rellegir La peste, que té un cos de lletra molt petit i una impressió poc nítida. En canvi, en la pausa de mitja tarda, he començat a rellegir L'étranger. Llevat d'aquelles frases inicials, que en gravar-se en la memòria fan recordar el que passa en el primer capítol, poca cosa més recordava de l'argument. Sí que recordava, però, l'actitud displicent, allunyada de tota emoció, del protagonista, Mersault, narrador de la seva pròpia història com si parlés d'una altra persona, com si tot el que passa li fos aliè i no tingués res a a veure amb ell. D'aquí ve el títol, que en la traducció catalana es va mantenir fidel, però en l'edició espanyola van dir-li El extranjero.

Goodle també ha recordat el centenari de Camus dedicant-li un doodle inspirat en un assaig filosòfic de Camus, El mite de Sísif. És un doodle amb animació i, en el centre, hi ha Sísif empenyent la pedra que mai no va poder dur fins al cim de la muntanya, perquè tornava a rodolar cap avall. Possiblement hi hagi moltes persones que passen la vida empenyent la seva pedra cap al cim de la muntanya sense aconseguir mai que hi arribi perquè, abans de fer-ho, els comença a rodolar muntanya avall.

Moltes vegades he dit que he perdut el gust per la novel·la. No és cert, però, En realitat, he perdut el gust per la lectura de novel·les qualssevol. Rellegir avui alguns fragments de L'étranger de Camus, m'han fet retrobar aquell gust perdut.