El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 31 de desembre de 2012

Rita Levi Montalcini i l'as a la màniga

En assabentar-me, ahir, de la mort de Rita Levi Montalcini (1909-2012), vaig estar fullejant un dels seus llibres, L'asso nella manica a brandelli (l'as a la màniga esparracada), publicat el 1998. El va dedicar a la vellesa i a les maneres que té el nostre organisme de contrarestar el deteriorament del cervell, de manera que sempre té un as a la màniga per sortir-se'n prou bé. En copio aquí alguns fragments

  • La degradació senil, que afecta l'aspecte exterior dels qui pertanyen a l'espècie humana, no es produeix com a norma en la mateixa mesura en l'òrgan cerebral del qual depenen les activitats mentals de l'Homo sapiens.
  • La vellesa no ha de ser viscuda en la memòria del temps passat, sinó en la programació de la pròpia activitat per al temps que queda, ja sigui un dia, un mes o anys, amb l'esperança de poder realitzar projectes que en l'edat juvenil no va ser possible dur a terme.
  • La difusió d'una informació no correcta o millor d'una desinformació no para d'augmentar i provoca forts impulsos emotius i irracionals en franges de la població com més va més esteses.
  • En les societats culturalment més avançades l'individu és estimulat perquè faci ús de les capacitats crítiques que el defensen de risc de veure's involucrat en manifestacions d'histèria col·lectiva. El valor de l'ús de la raó representa l'última esperança (extrema ratio) per a la salvaguarda de l'espècie humana i de les altres espècies vives.
  • Els sistema social actual tendeix a exaltar el profit, la producció i eficiència i qui, com les persones ancianes, ja ha deixat de "produir" esdevé automàticament superflu, inútil i, encara més, un pes per a la societat. És l'home d'aquesta civilització qui ha creat la vellesa. Per a aquesta creació negativa hi ha un antídot: ser coneixedors de les formidables capacitats cerebrals que posseïm. L'ús continuat d'aquestes capacitats, a diferència del que és la regla en tots els altres òrgans [del cos], no en provoca el desgast. Paradoxalment, en reforça qualitats que havien quedar sense expressar en la voràgine de les activitats desenvolupades en etapes anteriors del recorregut vital, i les fa brillar.  

Un tast de 2012 (II)

I aquesta és la meva tria d'entrades d'aquest bloc del segon semestre d'enguany:

El tren del silenci: tot recordant Carlo Giuliani (16.07.2012). El juliol de 2001, un noi italià de 23 anys va morir per un tret de pistola que va disparar un carabiniere durant els aldarulls que hi va haver a Gènova amb motiu d'una cimera internacional (el G-8). El mateix dia, dins del programa del Festival d'estiu de Barcelona --el Grec-- es va representar l'obra Mort accidental d'un anarquista, de Dario Fo.
- D'on ve l'oxigen que respirem? (28.07.2012). De debò ve de les plantes, l'oxigen que respirem? Això ens van ensenyar a l'escola, però jo en tinc els meus dubtes.
- Josep Pàmies, el pagès de l'estèvia (02.08.2012). Impressions de la meva visita a aquest home tan peculiar, molt admirat en alguns sectors i molt criticat en d'altres.
- La ciutat dels gossos (18.08.2012). Veure els gossos que són trets a passejar els capvespres d'agost em va fer recordar la història d'un gos abandonat a la ciutat i del seu agraïment a la persona que el va acollir fins que no va tenir un lloc on anar.
- Com fer un resum (05.09.2012). Alguns consells per a qui ha de fer un resum d'un text. (Aquesta entrada és una de les que ha tingut més visites els darrers mesos.)
- Alfaranja i Konilòsia (10.09.2012). Vaig aprofitar dos noms inventats per Salvador Espriu per anomenar Catalunya i Espanya per construir una història que expliqués el perquè del creixent sentiment independentista català.
- Llavors per a la pau (25.09.2012). El record de Wangari Maathai en el primer aniversari de la seva mort. Va ser la creadora del Moviment Cinturó Verd, que ha plantat més de 50 milions d'arbres a Àfrica.
- Un poble que està recobrant la dignitat (09.10.2012). Sobre el moviment "Addiopizzo" a Sicília, per lluitar contra l'extorsió mafiosa.
- Oriol Casassas (1923-2012) (11.10.2012). El vocabulari científic català deu molt a aquest incansable lluitador per defensar la seva llengua i el seu país.
- Rita Colwell, el còlera i els saris (18.11.2012). Solucions senzilles per a grans mals. Com pot el sari --la peça de roba que usen les dones a l'Índia-- ajudar a reduir la incidència de còlera en zones endèmiques de la malaltia.
- Sembrar per recollir (24.11.2012). Hi ha professors que deixen empremta en el seu alumnat. Aquest va ser el cas de Pere Cairó. Ho demostra el testimoni deixat pels seus alumnes en el bloc que li van dedicar quan es va jubilar. Va morir pocs mesos després.
- On tot és possible (01.12.2012). En el Dia Internacional de la lluita contra la Sida vaig tractar d'alguns aspectes mèdic i socials d'aquesta malaltia i vaig fer una visita al memorial de la sida de Montjuïc.
- Giuseppina Cattani (1859-1914) i el tètanus (08.12.2012). El paper --molt poc conegut-- d'una dona en la lluita contra el tètanus.

Microbis per a la boca

Cada cop que vaig al dentista, en surto amb tot de "regalets": algun raspall de dents, alguns raspallets interproximals (els que netegen els espais entre les dents), mostres de pasta de dents, mostres de líquid per glopejar... Aquesta darrera vegada, he rebut un regal novetat: una mostra d'un probiòtic per a la boca. Estrany, oi? Segons la definició que en fa l'Organització Mundial de la Salut, els probiòtics són "microorganismes vius que administrats en quantitats adequades proporcionen un benefici a la salut de l'hoste". Els únics probiòtics que jo coneixia eren els iogurts i les llets fermentades, que es prenen per a millorar l'aparell digestiu. Diuen que també per augmentar les defenses de l'organisme, si bé no tothom hi està d'acord (a mi, que sóc una iogurt-addicta, em sembla que me les augmenten, però potser sigui un efecte psicològic).

Doncs aquest probiòtic és per a millorar la salut de la boca. Es diu "G·U·M Periobalance" i es presenta en forma de pastilles. Cal prendre'n una diàriament, deixant-la desfer a la boca, com si fos un caramel. Segons llegeixo en el fulletó que acompanya la mostra, "és la combinación patentada de dos cepas complementarias de Lactobacillus reuteri, descubiertas por primera vez en la leche materna y la saliva humanas, que han sido seleccionadas para combatir la placa bacteriana, la gingivitis y las bacterias cariogénicas". Cada dosi (una pastilla) conté un mínim de 200 milions de bacteris actius.

Un tret característic del nostre cos és la gran diversitat de bacteris que hi viuen. A fora i a dins. A la boca, se n'han descrit més de 700 espècies (no totes a la mateixa boca, però). El primer que es va adonar de la presència de bacteris a la boca va ser Antonie van Leeuwenhoek (1632-1723), tot i que no sabia que eren bacteris i els va descriure com a animàlculs (animals petits). Leeuwenhoek era un neerlandès que tenia una botiga de teles a Delft i treballava també per a l'Ajuntament de la seva ciutat. Tenia una gran curiositat per conèixer la natura, especialment allò que no es pot veure a ull nu, i va fabricar-se uns microscopis òptics molt senzills, amb una sola lent, però que li permetien obtenir unes imatges molt clares de fins a 250 augments o encara més.

Microscopi de Leeuwenhoek
L'any 1684, en una carta que Antonie van Leeuwenhoek va enviar a la Royal Society de Londres ja descrivia la presència, a la boca, de nombrosos animàlculs, especialment en la substància damunt i entre les dents, on hi havia moltes criatures vives movent-se amb gran agilitat (algunes que anomena 'anguiles', probablement eren espiroquetes). Alguns homes a qui va mostrar les seves preparacions van trobar fastigosos els animàlcus. En la carta, Leeuwenhoek es pregunta què passaria si hagués de dir a aquella gent que hi ha més animals vivint en la tosca (sarro, en castellà) de les dents d'una boca humana que homes vivint en tot un regne, i especialment en la boca de les persones que mai no se la netegen.

He buscat articles científics que descriguin treballs experimentals per provar l'eficàcia d'aquest prebiòtic per a la boca i no hi ha encara gaire cosa publicada. De tota manera, els pocs treballs que he trobat (per exemple, aquest) semblen demostrar que el consum durant un mes d'aquest probiòtic inhibeix la placa dental i té efectes antiinflamatoris i antimicrobians. Les soques del bacteri Lactobacillus reuteri que es van fer servir en els experiments produeixen la substància que s'ha anomenat 'reuterina', que indueix un estrès oxidatiu en organismes patògens; això explicaria el seu efecte antimicrobià. No obstant això, cal fer estudis més prolongats per confirmar aquest efecte beneficiós contra la malaltia periodontal.

Potser us interessarà:
- The Letters. Recull de les cartes que Antonie van Leeuwenhoek va enviar a la Royal Society. 
- To make a van Leeuwenhoek microscope replica. Instruccions detallades per construir una rèplica dels microscopis de Leeuwenhoek.
- Amb la boca oberta (aquest bloc, 26.10.2009). Sobre els bacteris que viuen a la nostra boca.

dissabte, 29 de desembre de 2012

Un tast de 2012 (I)

L'any s'acaba i una altra vegada faig una selecció molt personal de les entrades d'aquest bloc durant el 2012. Avui, la del primer semestre.

- Edison, l'elefanta Topsy i la cadira elèctrica (04.01.2012). Història de Topsy, l'elefanta condemnada a mort per haver matat tres homes, que va ser electrocutada per indicació d'Edison.
- Som tan diferents? (10.01.2012). Models de comportament que considerem "humans" es donen en molta altres organismes, fins i tot en els microbis.
- El perill de les tortuguetes (08.02.2012). Les tortuguetes de Florida són molt bufones, però és millor no tenir-ne. Poden ser vectors d'infeccions i quan creixen molt la gent no sap què fer amb elles.
- Hi va haver una Laura Ingells (17.02.2012). La nena de la casa de la pradera va existir.
- La gastronomia en el cinema (03.03.2012). Pel·lícules amb àpats inoblidables, truculents o amables o divertits.
- Per què el color lila? (08.03.2012). Per què es va adoptar el lila com a símbol de les dones?
- La societat de comprar, usar i llençar (02.04.2012). Tenen "caducitat" programada els objectes i aparells que comprem?
- No volem una "primavera silenciosa" (per al Max) (10.04.2012). La història d'un llibre que va canviar el món, explicada al Max.
- Adéu a Villa Urània? (04.05.2012). Primera d'una sèrie d'entrades del bloc sobre el perill d'enderrocament de Villa Urània, la casa on va viure i tenia un observatori l'astrònom Josep Comas i Solà.
- Trinidad Arroyo Villaverde (1872-1959), ofatlmòloga pionera (27.05.2012). Alguns trets biogràfics d'una dona que va ser pionera en l'oftalmologia a Espanya, va estar compromesa amb el feminisme i va ser fidel a la República, el Govern legalment establert.
- Aclaparada per les sigles (08.06.2012). Sigles pertot arreu. Potser caldria introduir una assignatura a l'escola per aprendre els milers de sigles que podem trobar-nos al llarg de la vida.
- El Fluvià dels meus records (30.06.2012). L'emissió a televisió d'un documental sobre el riu Fluvià em va despertar records de la meva infantesa.

divendres, 28 de desembre de 2012

Pagar per treballar

Ens estem queixant --i amb raó-- de congelacions de sous mentre que els preus s'apugen; de supressió de pagues extraordinàries; de ridícula apujada de les pensions... Hi ha qui encara està pitjor, però, i ha de pagar per treballar.

La Imma és una biòloga catalana que ha desenvolupat tota la seva carrera científica a Itàlia; primer ho va fer com a becària i després com a investigadora (ricercatrice) i professora de la Universitat de Bolonya. Quan, la primavera passada, va rebre una carta que, en fer el seixanta-cinc anys, s'havia de jubilar forçosament, va estudiar-s'ho bé. Una reforma recent de la llei, feta pel Govern de Monti, havia introduït la flexibilitat fins als setanta anys i ella es trobava bé físicament i intel·lectualment per continuar en el món acadèmic i de recerca. Per tant, va demanar acollir-se a aquesta modalitat i treballar fins als setanta anys. Però ve't aquí que hi ha una normativa o reglament --no en recordo el terme jurídic-- que diu que la flexibilitat només s'aplicarà a les persones que treballen en l'àmbit privat, no a les qui depenen directament de l'estat, com és el cas del professorat universitari.

Si, com en altres països, segons la constitució italiana, la llei és igual per a tothom, la Imma va pensar que ella --i qualsevol funcionari o funcionària-- tenia tant de dret com la resta de la població a acollir-se a la flexibilitat per ajornar l'edat de jubilació. Després de consultar alguns advocats, el juny de 2012 va presentar un recurs a la decisió de la Universitat, que és la que el Govern els ha indicat, és a dir, que tot el personal que hi treballa es jubili als seixanta-cinc anys. No diré el que li ha costat, econòmicament, presentar el recurs, però jo m'he quedat bocabadada en saber-ho.

Des de l'1 de novembre, per al Govern italià la Imma està oficialment jubilada i per tant, en aquella data hauria hagut de passar a ser membre de les classes "passives", com diem aquí, o "collocata in riposo", com li deien en una de les cartes que va rebre. Tanmateix, va arribar a un acord amb la seva universitat per seguir treballant. Ara segueix anant al laboratori i també imparteix classes, però no cobra cap sou. És més, ella mateixa ha de pagar-se una assegurança que cobreixi qualsevol accident que pogués tenir mentre treballa sense treballar (oficialment).

Quan tanta gent --aquí, a Itàlia i a molts altres països-- està desitjant que li arribi l'edat de la jubilació per deixar de treballar, aquesta dona està lluitant perquè li allarguin l'edat laboral. I és que ella gaudeix amb la seva professió; fent recerca, fent classes, posant el seu granet de sorra perquè el món acadèmic sigui una mica millor. Fins al febrer no començarà a cobrar la pensió. Si, quan es resolgui el seu recurs, li concedeixen cinc anys més de vida laboral, haurà de tornar els diners cobrats de pensió, però rebrà les mensualitats que com a classe "activa" ha deixat de percebre des del novembre. Mentrestant, però, està pagant per treballar. Sort, Imma!

2013, Any (Internacional) de...

Celebracions del 2013 que he localitzat:

- Any Internacional de la Cooperació en l'Àmbit de l'Aigua. Les Nacions Unides van declarar aquest Any Internacional per crear consciència de les possibilitats d'una major cooperació i dels reptes que cal afrontar per a la gestió de l'aigua, tenint en compte l'augment de la demanda d'accés a l'aigua, i de la seva distribució i serveis. Per començar --però no sé si forma part del programa de la celebració-- els dies 15 a 17 de gener tindrà lloc a Abu Dhabi la Cimera Internacional de l'Aigua, una nova plataforma que reunirà polítics, científics i líders empresarials amb l'objectiu de promoure el consum sostenible de l'aigua i en els països àrids i l'accés i la seguretat del seu consum i usos.

- Any Internacional de la Quinoa. Les Nacions Unides van acceptar la proposta de Bolívia, amb el suport de l'Argentina, Azerbaidjan, Equador, Geòrgia, Honduras, Nicaragua, Paraguai, Perú i Uruguai, i de la FAO, de dedicar un any a aquest recurs alimentari d'origen andí, que té un alt valor nutritiu i és un dels aliments més equilibrats i complets.

- Any Internacional de l'Estadística. L'objectiu és difondre el coneixement de la importància de l'estadística als usuaris de les dades governamentals, del sector econòmic i de la comunitat científica, com també en els mitjans, els polítics, els empresaris, els estudiants i el públic en general. La Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Barcelona, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat de València, l'Institut d'Estadística de Catalunya i la Societat Catalana d'Estadística s'han adherit a l'organització d'aquesta celebració.

- Any de les Matemàtiques del Planeta Terra. Organitzat per més d'un centenar de societats científiques, universitats, centres de recerca i organitzacions per tot el món. Les matemàtiques són fonamentals per estudiar i comprendre els processos dinàmics de tota mena que experimenta el planeta i determinen les condicions meteorològiques, el clima, els processos biològics, les interaccions entre els organismes i també activitats humanes com ara l'economia, l'agricultura, el transport, l'energia o l'ús de l'aigua.

I algunes de les dècades celebrades per les Nacions Unides que encara duren (font: UNESCOCAT):

- Segona Dècada Internacional dels Pobles Indígenes (2005-2014).
- Dècada de les Nacions Unides d'Educació per al Desenvolupament Sostenible (2005-2014).
- Dècada Internacional d'Acció: L'aigua font de vida (2005-2015).
- Dècada de la Recuperació i Desenvolupament Sostenible de les Regions Afectades per la Catàstrofe de Txernòbil (2006-2016).
- Segona Dècada de les Nacions Unides per a l'Eradicació de la Pobresa (2008-2017).
- Dècada de les Nacions Unides dels Deserts i de la Lluita contra la Desertització (2010-2020).
- Dècada de les Nacions Unides sobre la Biodiversitat (2011-2020).
- Dècada Internacional de l'Acostament de les Cultures (proposta UNESCO) (2013-2022)

dijous, 27 de desembre de 2012

Mary (Fairfax) Somerville (1780-1872)

Mary Somerville, per Thomas Phillips
Ahir, 26 de desembre era l'aniversari del naixement de Mary Somerville (1780-1872), de qui el diari The Morning Post, de Londres, va dir que era la "reina de la ciència del segle XIX", en la necrològica publicada uns dies després de la seva mort. Aquesta dona va destacar en diversos camps de la ciència (matemàtiques, astronomia, geografia...), va divulgar l'obra de Pierre-Simon Laplace (1749-1827) en anglès (en va fer una traducció comentada del Traité de Mécanique Céleste) i va publicar alguns llibres sobre temes científics que van tenir molta difusió.

Mary Somerville va néixer el 26 de desembre de 1780 a Jedburgh (Escòcia). El seu pare, George Fairfax (Somerville és el cognom del segon marit de Mary), era oficial de la marina britànica i passava la major part del temps embarcat. Com era costum en les famílies benestants, a casa dels Fairfax només els nois anaven a l'escola i les nenes eren educades a casa, però les classes que rebien eren de matèries "femenines", com ara música, dibuix o, labors. Bona part dels seus coneixements els va aprendre pel seu compte, després llegint els llibres que trobava per casa seva i escoltant les classes de geometria que impartia al seu germà un tutor. Maria rebia classes de dibuix d'Alexander Nasmyth, un conegut artista d'Edimburg. Quan tractaven de la perspectiva en el dibuix, Nasmyth va recomanar-li que estudiés els elements de geometria d'Euclides, en què es fonamentaven la perspectiva, l'astronomia i totes les ciències mecàniques. Va aconseguir el llibre d'Euclides i va començar a estudiar matemàtiques pel seu compte.

L'afició de Mary per l'estudi no era vista amb bons ulls per la família; l'única persona que estava al seu favor era un oncle seu, Thomas Somerville, casat amb una germana de la mare. Va ser l'únic que va apreciar la seva intel·ligència i que va esperonar-la a seguir aprenent. Ell mateix va ensenyar-li llatí.

El 1804, Mary va casar-se amb Samuel Greig --parent llunyà per part de la mare--  i la parella va establir-se a Londres, on ell era cònsol de Rússia. Com anys enrere a la família de Mary, al seu marit tampoc li agradava que ella estudiés; no creia que fos adequat per a una dona. Samuel va morir tres anys després que es casessin i ella, amb les dues criatures que havia tingut, va tornar a viure a casa dels pares, prop d'Edimburg, i va poder de nou endinsar-se en el món de les matemàtiques, mentre duia una vida retirada, com a vídua.

Una amistat feta en aquella època de la seva vida va contribuir enormement a fixar el futur de Mary en el món de la ciència. Es tractava de William Wallace, que aleshores era professor en un college militar i després va ser catedràtic de matemàtiques a la Universitat d'Edimburg. En una època en què les matemàtiques no progressaven en el país, Wallace s'havia posat al dia dels avenços fets en el continent europeu i n'havia adoptat els mètodes en la seva recerca. Va recomanar a Mary alguns treballs recents de matemàtics alemanys i francesos destacats, especialment el Traité de Mécanique Céleste de Pierre-Simon Laplace (1749-1827).

El 1812, Mary va tornar a casar-se. El seu segon marit era William Somerville, fill d'una germana de la seva mare i de l'oncle que havia entès i alimentat l'afició de la noia per la ciència. William, que també era vidu, tenia 41 anys i s'havia instal·lat a Edimburg després d'una carrera com a metge militar a les còlonies. Com Mary, tenia una gran afició per la ciència i el 1813 va ser elegit membre de la Royal Society d'Edimburg (les dones no en podien ser membres). Ella va seguir ampliant els seus coneixements matemàtics i junt amb el seu marti va començar a estudiar mineralogia.

El 1816 William va ser traslladat a Londres per treballar a l'Hospital de Chelsea per a soldats retirats i aviat tota la família va anar a viure a la citat del Tàmesis. Això va ampliar l'horitzó científic de la parella i al cap d'un any William va ser elegit membre de la Royal Society de Londres. Això va facilitar a Mary l'accés a les activitats que s'hi organitzaven (aquesta societat científica també barrava el pas a les dones com a membres). Ell va llegir en una sessió científica una comunicació signada per Mary, que descrivia uns experiments sobre les radiacions solars.

El 1827, any de la mort de Laplace, Mary va rebre un encàrrec que va orientar-la cap a una altra activitat relacionada amb la ciència: la seva divulgació. Lord Henry Brougham, polític i reformador de l'educació, que de jove havia estudiat matemàtiques a Edmbjurg, va convidar-la a escriure una versió anglesa del Traité de Mécanique Céleste de Laplace. Lord Boughan va ser el fundador de la Societat per a la Difusió del Coneixement Útil, que tenia com a objectiu apropar a la societat les grans obres de la literatura i de la ciència. Mary hi va estar treballant quatre anys i l'obra que en va resultar no es limitava a la traducció; el material estava presentat de manera comprensible. A més, va voler que l'astrònom John Herschel el revisés i decidís si valia la pena publicar el llibre. L'opinió de Herschel va ser completament favorable i el 1831 va sortir el llibre, que va tenir molt bona acollida. Com que, pel fet de ser dona, Mary no podia ingressar a la Royal Society, per reconèixer el seu treball, el seus amics que n'eren membres d'aquella van fer encarregar un bust seu que encara es troba en un dels salons d'aquella institució.

Aquella versió de l'obra de Laplace seguia sent massa especialitzada per a un lector corrent, excepte en la seva introducció, que va servir de base per a un altre llibre de Mary --The Connexion of the Physical Science-- que tractava de propietats de la matèria, òptica, temperatura, electricitat i magnetisme, i astronomia general. Va ser l'obra que va donar-li més fama i que també va ser acceptada pels acadèmics. De fet, el mateix any de la seva publicació (1834) va ser elegida membre honorari de la Royal Irish Academy --la primera dona admesa en aquella categoria-- i l'any següent van fer-la membre honorari de la Royal Astronomical Society, juntament amb l'astrónoma Caroline Herschel (1750-1848), i van concedir-li una pensió anual de 300 lliures.

Quan William Somerville va jubilar-se de l'Hospital de Chelsea, el 1838, la parella va anar a viure a Itàlia, a Florència. Allà, Mary va escriure un llibre que també tindria molt d'èxit, Physical Geography, que va publicar-se el 1848. Sempre havia tingut interès per les ciències de la Terra; a Edimburg va estudiar mineralogia i a Londres va fer bona amistat amb Charles Lyell, que era el principal geòleg d'aquell temps, i amb Robert Murchison, un altre geòleg que començava a destacar. Aquest llibre era un compendi del coneixement enciclopèdic sobre la Terra que Mary havia après al llarg dels anys. Se'n van fer nombroses edicions i quan ella tenia ja 88 anys, encara en va revisar la sisena, que seria la darrera.



Després de la mort del seu marit, el 1860, Mary va buscar alguna altra activitat en què entretenir-se i va concentrar-se en una nova matèria que estava avançant molt: la biologia. Després de cinc anys de treball i quan ja tenia gairebé noranta anys, va publicar el llibre Molecular ans Microscopic Science. però allò que l'atreia realment eren les matemàtiques i, fins al dia de la seva mort, el 29 de novembre de 1872, cada dia va dedicar unes hores a la lectura per posar-se al dia en els avenços en matemàtiques i en astronomia.

També va escriure unes memòries (Personal Recollections), que són un registre històric de la seva vida i de la societat del seu temps.

Mary Somerville era una gran coneixedora de les matemàtiques i de l'astronomia, però a penes en va fer recerca. Potser en unes altres circumstàncies, més propícies per a la participació de la dona en el món de la ciència, les coses haurien anat d'una altra manera. Tanmateix la seva tasca recopiladora de coneixement va tenir uns fruits excel·lents en els llibres que va publicar.

Per saber-ne més:
- Mary Somerville, mathematician and astronomer of underused talents, per Mary T. Brück. Journal of the British Astronomical Association 106:201-206 (1996)

dimecres, 26 de desembre de 2012

Berry

Si fa anys vau gaudir amb les cançons de Françoise Hardy, us agradarà escoltar Berry, una Françoise Hardy del segle XXI. Aquesta cançó amb aires de bossa-nova és del seu darrer àlbum, Les Passagers.



Potser us interessarà:
- Les sabates (aquest bloc, 03.12.2010). Unes sabates vistes en una paperera em van fer recordar la cançó Les souliers, de Guy Béart que Serrat va cantar en català.
- Renaud i "Le Mistral gagnant" (aquest bloc, 31.10.2010). Records d'infància del cantautor francès Renaud.
- Françoise Hardy (aquest bloc, 01.01.2008). Tot recordant les cançons d'aquesta cantant francesa que va fer sensació en la dècada de 1970, abans del predomini de la música anglosaxona. 

dilluns, 24 de desembre de 2012

Temes nadalencs

Rescato algunes entrades d'aquest bloc relacionades amb el Nadal:
  • La pobresa i el Nadal (24.12.2011)
  • El grèvol i el canvi climàtic (20.12.2010). El grèvol és una espècie protegida i actualment és molt útil per a l'estudi ecològic del canvi climàtic perquè s'està desplaçant amb els canvis de temperatura que experimenta el planeta.
  • El vesc i el Nadal (27.12.2009). Vesc, gui, visquera, herba del vesc... Algunes coses sobre aquesta planta que fa temps que associem amb el Nadal.
  • Proclamarem la pau només amb les paraules? (25.12.2009). Llegint les notícies del món, la pregunta que es feia Miquel Martí Pol manté la seva vigència.
  • Per Nadal un pas de pardal (18.12.2009). "Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal". Per què es relaciona Santa Llúcia (13 de desembre) amb l'inici de l'allargament del dia, si això no passa fins al 21 de desembre?

dissabte, 22 de desembre de 2012

El gat hivern

Si bé les temperatures són molt suaus, ahir va arribar l'hivern. Aquesta matí, buscant una altra cosa per la xarxa he anat a parar a un poema sobre l'hivern de Gianni Rodari (1920-1960), l'autor italià de divertidíssims llibres per a la mainada. No sabia que també hagués escrit poemes. Aquesta és la meva versió lliure de "Il gatto inverno", en què compara l'hivern amb un gat.

El gat hivern

Als vidres de l'escola aquest matí
l'hivern es refrega
l'esquena ennuvolada
com un gat gris i vell:
amb la boira va fent jocs de mans,
les cases, les fa desaparèixer
i després de nou les fa aparèixer;
amb les potes de neu pinta de blanc el terra
i a la cua, hi duu un caramell...
Sí, senyoreta,
m'he distret una mica:
per força, però, amb el gat aquell,
amb l'hivern a la finestra
que em roba els pensaments
i se'ls enduu en trineu
per viaranys contents.
Els crido i no em fan cas:
s'hauran enredat en una branca
nua;
o per un dolç parany, callats, callats,
fingeixen que són merles o pardals.
         Gianni Rodari


Credits foto: http://www.tumblr.com/tagged/snow%20cat?page=19

dimecres, 19 de desembre de 2012

El look de la CUP

Una notícia en el diari ARA sobre la opinió de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, en relació a la manera de vestir dels representats de la CUP, ha generat molts comentaris amb opinions diverses. El titular posa en boca de la presidenta del Parlament la frase "la dignitat de la institució requereix una formalitat diferent". Tanmateix, segons el diari, després ha afirmat "que a ella 'personalment', no la molesta com vesteixin els diputats".

Quan escric això, hi ha ja 160 comentaris a Facebook sobre aquesta notícia i n'hi ha de tots colors: gent que que insulta la presidenta del Parlament, qui li recorda aquella foto que ella es va fer vestida de fada per a un diari, o li critiquen la brusa que ella duia (de 'leopardo' diuen), qui considera que anar amb un vestit i corbata és de corruptes, altres pensen que la gent ha d'anar vestida com sigui la seva manera de fer-ho. Algunes persones --poques-- es posen del costat de la presidenta i diuen que el Parlament mereix un mínim de distinció i també que hi ha un protocol que demana anar "correctament vestit". I també són poques les que opinen que la dignitat no depèn de la manera de vestir sinó de com s'actuï i que és indiferent del fet de dur vestit i corbata o samarreta i texans.

Això dels comentaris insultants en notes de Facebook o a través de Twitter és bastant freqüent. De vegades em pregunto si la gent diria el mateix si hagués d'expressar-se oralment en públic. Entenc que, en la intimitat, entre amics, no es tingui cura del llenguatge i de les maneres com es parla de terceres persones, especialment si es tracta de polítics o polítiques per al qui no se sent cap simpatia. Però les mateixes opinions insultants i amb llenguatge barroer les deixen anar en un espai que potser no s'adonen que és públic. O potser ho fan precisament perquè és públic?

Sobre l'esmentada notícia, una cosa que no entenc és que, si a la Senyora de Gispert no li molesta com vagin vestits els diputats, per què diu que la dignitat del Parlament requereix una formalitat diferent? A la foto que acompanya la notícia del diari es veu el noi de la CUP amb texans i una mena de caçadora fosca; va net i polit i somriu amablement. Jo no veig que la seva manera de vestir atempti contra la dignitat del Parlament. Seran les seves maneres d'actuar en el futur les que demostrin si respecta el joc democràtic i que és en el Parlament per beneficiar el seu país i no per beneficiar-se'n ell; una actitud que hauria de ser la normal, però que no sempre han mantingut alguns parlamentaris que habitualment van encorbatats. Confesso que no he votat la CUP (ni m'ho vaig plantejar; em pensava que eren els xenòfobs que volen fer fora els immigrants!), però crec que aquest partit pot aportar una nova saba al Parlament, que potser li convé atesa la situació actual. El temps ho dirà.

dimarts, 18 de desembre de 2012

La comissaria virtual (66): Menjant químics

Coneixeu algun químic? Té aspecte de llagostí o es fica en llocs on hi ha llagostins? Altrament no s'explica això que diuen Ecologistes en acció en el seu web (si no ho llegiu bé, cliqueu damunt la imatge per veure-la ampliada):


Diuen que quan mengem llagostins tropicals també mengem "químics i antibiòtics". Deuen ser uns químics molt baixets, nans, de la mida dels llagostins, altrament seria difícil que no els veiéssim.

És un cas més d'un ús despectiu del terme 'química' o 'químic', que s'associa a alguna cosa perjudicial sense pensar que tot allò que té una existència material és química. Tot està fet d'àtoms; els éssers vius i els éssers inanimats, l'atmosfera, l'aigua, el planeta i l'univers sencer són química. Fins i tot gosaria dir que ho són els nostres sentiments, perquè són el resultat de la interacció de molècules en el nostre cervell.

Agraïments: a Montse Vallmitjana, que m'ha proporcionat la informació.

Potser us interessarà:
- Pobre química! (aquest bloc, 18.03.2008). Sobre l'ús inadequat i despectiu del terme 'química'
- Biologia, millor que química (aquest bloc, 25.03.2008). El terme 'biologia'  l'adjectiu corresponent també s'usen inadequadament; a diferència de la química, però, la biologia es considera bona.
- Els químics industrials (aquest bloc, 26.11.2009). Un cop més, l'ús inadequat del terme 'químic'.

diumenge, 16 de desembre de 2012

Mesopotàmia, desconeguda

Carret del tercer mil·lenni aC

Em pensava que el bressol de la nostra civilització era Grècia, però després de veure l'exposició "Abans del diluvi. Mesopotàmia 3500-2100 aC" que estarà a CaixaForum fins al 24 de febrer, he canviat d'opinió. Ara crec que cal anar més a l'est i més enrere en el temps, fins a la regió de Mesopotàmia.

És cert que els meus llibres d'història de batxillerat en parlaven, de Mesopotàmia i especialment dels sumeris i dels babilonis i de l'escriptura cuneïforme. Però tot això hi ocupava un espai reduït, molt menys del que dedicaven a l'antic Egipte o l'antiga Grècia. I encara que en alguns museus (el Pergamonmuseum, a Berlin; el British Museum a Londres) he vist representacions de la cultura des pobles que van viure a Mesopotàmia, tampoc me n'havia fet una idea com la que ahir vaig treure de la visita a CaixaForum.

Porta d'Ixtar (Pergamonmuseum, Berlin, 2008)

Les ciutats estat, l'escriptura, el càlcul, l'arquitectura, l'urbanisme, els diners i el comerç, la impressió (que feien amb uns segells cilíndrics), el transport amb carros tirats per animals, els jocs de participació, l'elaboració de vi i de cervesa... són ja presents en la cultura d'uns pobles que fa uns cinc-mil anys ja ocupaven la fèrtil regió entre l'Èufrates i el Tigris (el nom de Mesopotàmia significa "terra entre rius").


Em va sorprendre la magnitud d'aquella cultura, i que un monjo de Montserrat hagués viatjat fins a aquelles terres per visitar els escenaris d'històries explicades a la Bíblia. Era Bonaventura Ubach i Medir (1879-1960), que jo primer vaig confondre amb el clergue que té un carrer al districte de Sant Gervasi, a Barcelona. El viatger era monjo i el que va donar nom a un carrer era capellà, el rector Ubach, de la parròquia dels Sants Gervasi i Protasi, i va viure un segle abans, de 1779 a 1864. En l'exposició de CaixaForum es poden veure algunes pàgines manuscrites del dietari en què Bonaventura Ubach va descriure detalladament el seu viatge.

Recomano l'exposició, però cal anar-hi sense pressa perquè hi ha molt per a veure i llegir. Per sort, hi ha dos espais dels que els museòlegs anomenen chill-out, on poder seure mentre es miren sengles audiovisuals preparats per a l'exposició.

Si quan sortiu d'aquesta exposició encara us queden forces, entreu a la de Piranesi. Jo ho vaig fer, però confesso que aquesta segona mostra vaig visitar-la molt per damunt, excepte la sala amb l'audiovisual de les presons, que és fantàstic; és com endinsar-se en els gravats de Piranesi que tens al voltant.


Potser us interessarà:
- Ressenya: "Dietari d'un viatge per les regions de l'Iraq (1922-1923)", de Xavier Caballé en el seu bloc "Diari d'un llibre vell" (14.01.2010)

Fotos: M. Piqueras

Els Estats Units i les armes

De tant en tant ens arriben notícies dels Estats Units com la que encara omple avui pàgines de diaris, sobre el tiroteig que va causar vint morts --dotze nenes i vuit nens-- en una escola o el que es va produir ahir en un hospital, que no ocupa tant d'espai perquè afortunadament el tirotejador va ser abatut per la policia quan "només" havia ferit tres persones.

Sempre que veig notícies d'aquestes em venen al cap els records de dues escenes vistes als Estats Units. La primera va ser el 1991, quan vaig anar a visitar el meu fill, que va passar un curs acadèmic vivint amb una família en un poblet de Montana. A costat d'una carretera principal, la que duia a Great Falls --la població més important de la zona on s'estava el meu fill-- vaig veure un home fent punteria, disparant amb una pistola a unes llaunes. Els cotxes passaven tranquil·lament, semblava que fos una activitat normal.

L'altre escena va tenir lloc un parell d'anys més tard, en una gran ciutat, Boston. En un autobús, un home llegia atentament el que vaig pensar que era una revista. El lloc al seu costat va quedar lliure i vaig seure-hi. Aleshores em vaig adonar que la publicació que tenia entre les mans no era una revista, sinó... un catàleg d'armes de foc! Pàgines plenes de descripcions i imatges de pistoles, escopetes, fusells... tot un bé de déu (o del dimoni) d'armes que aquell home mirava amb gran atenció. Em va entrar molta angúnia i vaig pensar si no en duria cap, d'arma, al seu damunt. Potser a la butxaca duia pistola que ja era vella i la volia canviar per una altra. També vaig pensar com hauria actuat aquell home si, en comptes d'un catàleg d'armes hagués tingut entre les mans el catàleg d'una sexshop. L'hauria examinat de la mateixa manera, indiferent a la mirada dels altres viatgers de l'autobús? Suposo que no.

L'escena de l'autobús de Boston potser ara no la viuria perquè actualment, tot i que encara se segueixen publicant en paper (el de la imatge és del setembre 2012), els catàlegs d'armes també es poden descarregar al mòbil i ja és més difícil adonar-se que el teu veí de seient n'està consultat un.

dissabte, 15 de desembre de 2012

L'Acadèmia Europaea, a Barcelona


Des d'ahir ja es pot veure en una paret de la planta baixa de l'Institut d'Estudis Catalans aquesta placa que indica l'oficina que l'Acadèmia Europaea tindrà a Barcelona. Tot i que va ser a Europa on van néixer les acadèmies, fins al 1988 no es va constituir una institució d'aquest tipus amb un abast que cobrís tot el continent. Segons indica el seu web, la iniciativa de la seva fundació va sorgir de la Royal Society i es va veure com un complement a l'European Science Foundation, en el seu paper d'entitat coordinadora del interessos europeus de les agències i organitzacions que subvencionen la recerca en els estats europeus.

Els primers temps l'Acadèmia Europea tenia un biaix cap a l'Europa occidental, però amb els anys ha esdevingut una institució paneuropea, i actualment els seus gairebé 3000 membres provenen de 35 estats europeus i vuit són europeus que viuen en altres zones del món. Algunes acadèmies ho són de disciplines específiques; no és el cas de l'Acadèmia Europea, ja que el seu abast és el de les ciències, les lletres i les humanitats. La seu principal és a Londres; té una subseu a la ciutat polonesa de Breslau (Wroclaw en polonès) i ara en tindrà aquesta altra a Barcelona, gràcies a un projecte impulsat des de la Generalitat, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona i de l'Obra Social de la Caixa. Si bé l'oficina estarà a l'Institut d'Estudis Catalans, que és l'Acadèmia de les Ciències, les Lletres i les Humanitats de Catalunya, serà gestionada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació.

Andreu Mas-Colell, conseller en funcions d'Economia i Coneixement, va presentar ahir la subseu de l'Acadèmia Europea. Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans --on va fer-se'n la presentació-- va dirigir l'acte, i van intervenir-hi també el president de l'Acadèmia Europea, Lars Walloe; el regidor d'Educació i Universitats de l'Ajuntament de Barcelona, Gerard Ardanuy; el director de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, Enric Claverol, i el director de l'àrea de Ciència, Recerca i Medi Ambient de l'Obra Social de la Caixa, Enric Banda.

El president de l'Acadèmia Europea va dir que la subseu de Barcelona estarà orientada especialment a les ciències socials i les humanitats i les seves relacions amb les ciències naturals. A més serà la subseu per al sud d'Europa i l'àrea d'influència mediterrània. Andreu Mas-Colell, com a membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia Europea, es va mostrar molt satisfet que l'Acadèmia establís aquesta subseu a Barcelona.

Andreu Mas-Colell i Lars Walloe
Foto: M. Piqueras (14.12.2012)

divendres, 14 de desembre de 2012

Andreu Alfaro, torsimany de metalls

Fa poques setmanes, en el recital que Raimon va fer al Liceu, va recordar Andreu Alfaro amb la cançó que fa anys li va dedicar: Torsimany de metalls:

Andreu, amic, torsimany de metalls
d'on han vingut la força i la vida
que retrobem en la teua escultura.

Dels ponts del riu i de les pedres velles,
dels clars matins, de la llum dels baladres,
dels teus dos peus de passejades dòcils.

Carrers estrets i espais poc metafísics,
tot l'entrellat d'una ciutat difícil,
indiferent i secularment puta.

Del llom del gos la majestat domèstica,
l'angle feroç de vertical segura,
essencials virginitats remotes.

Andreu, amic, torsimany de metalls,
eròtic cast de fusta ben antiga,
arribes tu on la paraula es trenca.

De ferro vell i de mesura insigne
--germans de crit-- t'he fet aquest poema.
Andreu, amic, torsimany de metalls.



Per què deu  anomenar Raimon a Alfaro "torsimany de metalls"? És possible que ho hagi explicat alguna vegada, però no ho sentit ni llegit. Un 'torsimany' és la persona que fa d'intèrpret entre dues persones que parlen llengües diferents (en castellà en diuen 'trujamán'). Penso que potser l'explicació estigui allà on diu "arribes tu on la paraula es trenca". Potser és perquè Alfaro ens ha parlat a través de la seva escultura, traduint les paraules en formes?

En saber la notícia de la mort d'Andreu Alfaro, m'han vingut a la ment records de l'estona passada en el seu taller-estudi de Rocafort, quan vaig anar a visitar-lo amb un grup reduït de persones el 1995. Aquella nau industrial per fora no es diferenciava res de les altres del polígon, potser magatzems o tallers mecànics. El seu interior, en canvi, em va fascinar, especialment l'estudi, de parets blanquíssimes, amb aquella taula llarguíssima plena d'objectes diversos, de petites maquetes, de dibuixos.....  i la columna al mig de l'estudi, on Alfaro situava les maquetes per poder-ne tenir una visió com la que es té a la realitat, quan se les mira des de terra, i no pas des d'un terrat o des d'un helicòpter, com passa quan es mira una maqueta exposada a una alçada d'un metre del terra. Va ser una sensació com la que m'imagino que deu experimentar un geòleg en descobrir l'interior d'una geoda, aquelles pedres que per fora no es distingeixen d'un roc qualsevol i en obrir-les mostren la bellesa de les seves parets entapissades de cristalls. Però més que el seu estudi, em va fascinar Andreu Alfaro. Si l'admirava com a artista, després d'aquella visita vaig admirar la persona que hi havia al darrere: un home bo, un home afable, un home amb la ment jove, i un home que ha lluitat sempre pel seu país i per la seva cultura.

L'art no té frontres i les obres d'Alfaro són d'abast universal. La seva mort és una gran pèrdua per a tot el món.

Columnes d'Alfaro a la Universitat Autònoma de Barcelona

Actualització 15.12.2012, 00.05
He mirat la repetició del capítol de (S)avis dedicat a Andreu Alfaro, que no havia vist en el seu moment. L'entrevista va ser enregistrada en el seu estudi, que les càmeres mostren molt bé. No sé si la decoració havia canviat des que jo hi vaig anar o si els meus records s'han esvaït amb el temps. Coincideixen el meu record de les parets blanques i el de les finestres que omplen l'estudi de llum natural. Però la taula, que en l'entrevista es veu a la dreta de la pantalla, en la meva memòria estava situada a l'altre costat i paral·lela a les finestres. Segurament jo estava equivocada.

L'entrevista està disponible en els vídeos a la carta de TV3:



Potser us interessarà:
- Andreu Alfaro, un jove de vuitanta anys (aquest bloc, 11.08.2009). Amb motiu del seu vuitantè aniversari.

Foto: M. Piqueras, 2005

dissabte, 8 de desembre de 2012

Giuseppina Cattani (1859-1914) i el tètanus

En arribar a Bolonya un dia de juliol de 2002, per passar uns dies a casa de la meva amiga Imma, abans de fer cap a casa seva vaig haver d'anar a l'hospital perquè em posessin la injecció antitetànica. Aquell matí, unes hores abans d'agafar l'avió, havia tingut un petit accident i m'havia fet un tall profund en el colze; en el dispensari de l'aeroport, on vaig anar perquè la ferida tornava a sagnar, em van aconsellar que en arribar a destí anés de seguida a posar-me la injecció antitetànica, atès que jo no estava vacunada.

Cèl·lules de Clostridium tetani al microscopi
El tètanus és una greu malaltia causada pel bacteri Clostridium tetani, que afecta el sistema nerviós i es manifesta amb contractures musculars espasmòdiques generalitzades que poden arribar a causar la mort. Tot i estar causada per un bacteri, més que una malaltia infecciosa, és toxoinfecciosa, perquè el causant directe no és el microbi, sinó les toxines que produeix. El bacteri es queda dins la ferida on ha penetrat i allà es multiplica, però les seves toxines passen a la sang i s'escampen pel cos fins arribar al sistema nerviós central, que és on actuen. Fins a finals del segle XIX es va pensar que el tètanus era una malaltia del sistema nerviós. El 1884, però, dos investigadors italians de l'Institut de Patologia General de la Universitat de Torí, Antonio Carle i Giorgio Rattone, van demostrar experimentalment que la causa era un infecció: van provocar la malaltia en conills, inoculant-los material d'una ferida d'un home que havia mort de tètanus.

Espasmes del tètanus.Quadre de Sir Charles Bell (1809)
Poc m'imaginava quan em van posar aquella injecció a Bolonya que era precisament en aquella ciutat on s'havia descobert, a finals del segle XIX, que el tètanus estava causat per una toxina i on es va desenvolupar un tractament per prevenir l'aparició dels símptomes tetànics quan hi ha la possibilitat que una persona hagi adquirit el microbi, encara que sigui una possibilitat remota, com era el meu cas. Com tampoc m'imaginava que, en aquella recerca, una dona hi havia tingut un paper destacat.

Aquella dona es deia Giuseppina Cattani i va viure de 1859 a 1914. La revista The British Medical Journal, de llarga tradició en l'àmbit de la medicina, s'hi referia, en el número de l'11 de maig de 1889, d'aquesta manera:
Debut d'una catedràtica. La senyoreta Giuseppina Cattani va impartir recentment la conferència de la seva presa de possessió de la nova càtedra de bacteriologia de la Universitat de Bolonya. El tema de la seva conferència va ser la bacteriologia i la seva relació amb la patologia moderna. Va ser rebuda amb molts aplaudiments. La docta dama té 31 anys i ha estat ajudant de l'Institut Patològic de Bolonya des de 1884.
La mateixa revista publica una breu necrològica de Giuseppina Cattani en el número del 27 de març de 1915:
Sentim anunciar la mort de la Dra. Giuseppina Cattani, professora de patologia general, primer a la Universitat de Torí i després a la de Bolonya. El seu nom va associat al de Tizzoni en la recerca del tètanus. Va ser també autora de textos que descrivien la seva recerca feta de manera independent. El seu estat de salut li va impedir de continuar la seva tasca com a professora a la universitat, però va seguir dirigint els laboratoris dels hospitals civils a la seva ciutat natal, Imola.
Però, qui era aquesta dama que, segons sembla, als trenta-un anys ja era titular d'una càtedra de bacteriologia a la Universitat de Bolonya? No té cap entrada a la Wikipèdia --ni tan sols a l'edició italiana-- i tampoc l'he trobada en els principals diccionaris que he consultat de dones que han passat a la història per algun fet. Solament alguna que altra menció en textos dispersos, fins que, finalment, he trobat dos llibres que parlen d'ella amb més detall. Un d'ells és Ladies in the Laboratory II: West European Women in Science, 1800-1900: a... , de Mary R.S. Creese i Thomas M. Creese, que es pot veure parcialment a Google llibres (per sort, les pàgines corresponents a Cattani són visibles). Aquest llibre conté una breu biografia de Giuseppina Cattani que resumeixo aquí.

Segons el llibre esmentat, Giuseppina Cattani va estudiar a la Universitat de Bolonya, on va obtenir el títol de medicina i cirurgia amb la màxima nota. Va treballar a l'Institut de Patologia General d'aquella universitat, sota la direcció de Guido Tizzoni (1853-1932), primer encara com a estudiant i després, durant dos anys (1885-1887), gràcies a una mena de beca pagada pel Govern i guanyada per mèrits propis. El 1886, quan ella en tenia vint-i-set, i havia publicat ja articles sobre estudis histològics de l'estructura del nervi, es va presentar a les oposicions a una càtedra de patologia general de la Universitat de Parma. Va ser considerada apta per participar en les oposicions, però va quedar cinquena entre els set aspirants a la càtedra. Els membres del tribunal van lloar la seva capacitat d'observació, el seu treball en les tècniques microscòpiques i el seu coneixement científic, evident per la qualitat de les seves publicacions. Tanmateix van considera que li calia ampliar els seus interessos a la fisiologia normal i patològica.

El 1887 va ser més afortunada i va obtenir una beca del Govern per estudiar a l'estranger i també la libera docenza (professora, però sense sou) de patologia general a la Universitat de Torí. Va fer una estada de dos semestres a l'Institut de Patologia General de la Universitat de Zurich, amb el fisiopatòleg alemany T. A. Edwin Klebs (1834-1913) i a la tornada va estar ensenyant a Torí durant dos anys. El 1889 va tornar a la seva alma mater, la Universitat de Bolonya, per dedicar-se a la docència i per fer recerca amb Guido Tizzoni. Per motius de salut va haver d'interrompre les classes, però va continuar treballant amb Tizzoni fins al 1897.

El treball de Giuseppina més conegut és el que va fer col·laborant amb Tizzoni. Pel seu compte, ella va aprofundir en l'estudi de la degeneració de les fibres del sistema nerviós perifèric, mentre que la recerca feta amb Tizzoni era en el camp de la microbiologia, aleshores una ciència molt jove i en expansió. Van formar un bon equip i el fruit dels anys de col·laboració es pot veure en les seves publicacions. Primerament van centrar-se en el còlera, en aspectes com ara els tipus d'infecció i els canvis que es produeixen en alguns òrgans del cos a causa de la infecció. La recerca que Giuseppina va fer amb Tizzoni --fins al 1892-- va culminar amb la descoberta d'un sèrum per combatre la toxina del tètanus; aquest treball es considera l'aportació més important d'aquesta investigadora a la medicina.

Moltes vegades en la història de la ciència ha passat que persones fent recerca en laboratoris diferents, de vegades molt allunyats, han arribat a les mateixes conclusions. Els llibres de microbiologia solen atribuir a Shibasaburo Kitasato (1852-1931), que treballava a l'Institut d'Higiene de la Universitat de Berlín, dirigit per Robert Koch, l'aïllament en cultiu pur del bacteri causant del tètanus, que va publicar el 1889. Al mateix temps, però, Tizzoni i Cattani van anunciar en una reunió de l'Acadèmia de medicina de Torí que havien aïllat el bacil (Clostridium tetani) en un cultiu sense oxigen (aquest bacteri no tolera l'oxigen; en l'ambient es troba en forma d'espora que, a l'interior de les ferides profundes, lluny de l'oxigen, allibera una cèl·lula vegetativa que és la que produeix les toxines). El seu report va publicar-se en una revista d'aquella acadèmia i en una revista italiana (La Riforma Medica) el mateix any que Kitasato també publicava el seu treball. Tizzoni i Cattani van seguir investigant i al cap d'uns anys van obtenir sèrum antitetànic per a aplicació humana.

Sempre segons l'esmentada biografia, Giuseppina va haver de tornar a Imola --la seva població natal-- per motius familiars i allà va treballar com a directora mèdica del laboratori d'un hospital, i hi va morir el 9 de desembre de 1914.

Una altra obra que parla de Giuseppina Cattani i de la seva recerca és una tesi doctoral presentada el curs 2005-2006 a la Universitat de Bolonya (Le ricerche sulle tossine svolte nella Patologia generale di Bologna dalla fine del XIX secolo a oggi). La seva autora, Carla Cardano, ha investigat la recerca feta a la seva universitat sobre diversos tipus de toxines des de finals del segle XIX fins a l'actualitat, un fet que ella considera una "continuïtat d'escola", que va iniciar-se amb Guido Tizzoni. He trobat algunes discrepàncies en les notes biogràfiques sobre Giuseppina entre aquesta tesi i el llibre que he esmentat abans. Tenint en compte que les fonts d'informació de Cardano són els arxius històrics de les universitats de Bolonya, Torí i Roma i l'arxiu de l'Ajuntament d'Imola, allà on hi ha discrepàncies, considero que la seva versió és la que correspon a la realitat. Per exemple, en diversos llocs he trobat, com a data de naixement de Giuseppina, el 26 de maig de 1859, mentre que Cardano la situa dos mesos abans, el 26 de març de 1859 (data que ha tret de la Universitat de Bolonya i de l'Ajuntament d'Imola).

Com deia The British Medical Journal, el 1889 Giuseppina Cattani va començar a ensenyar bacteriologia a la Universitat de Bolonya --curs que va proposar ella mateixa--i l'any següent hi va ensenyar bacteriologia patològica. Van ser dos cursos amb un contingut molt nou, en una època en què començava a desenvolupar-se la microbiologia. No era, però, una càtedra, com afirmava la revista anglesa. Durant els anys que va ser a la Universitat de Bolonya. Giuseppina va provar tres vegades --no una, com diu el llibre de Creese i Creese-- a accedir a una càtedra: dues vegades a la de patologia general i una altra a la d'histologia patològica. Malgrat que havia ja assolit prestigi internacional, els seus intents van ser inútils i el 1897 va decidir deixar la universitat i dedicar-se a la pràctica mèdica en la seva ciutat natal, Imola; no sembla, però, que fos per motius de salut. Allà va dirigir el laboratori d'anatomia i i histologia patològiques, de radiologia i bacteriologia de l'hospital fins que va caure malalta i va morir, el 1914. Tot i que era un hospital petit, Giuseppina Cattani va aconseguir que es posés al nivell d'alguns hospitals universitaris destacats de l'època.

No em referiré als detalls del treball que van dur a terme Guido Tizzoni i Giuseppina Cattani (qui n'estigui interessat pot consultar la tesi de Carla Cardano, disponible a Internet), però van treballar en una línia de recerca en què també ho feien altres investigadors contemporanis seus i és difícil dir qui va anar fent cada descoberta. L'11 de gener de 1891 en una sessió a l'Acadèmia de Ciències de l'Institut de Bolonya, comuniquen que han obtingut sèrum immune contra el tètanus a partir d'animals de mida petita (coloms i gossos) i que n'han provat l'eficàcia in vivo i in vitro. Un cop més, però, i sense restar-los mèrit, hi ha qui se'ls ha avançat: el desembre de 1890, Emil Adolf von Behring (1854-19127) i l'esmentat Kitasato havien publicat l'obtenció, en un conill, d'un sèrum antitetànic, en un article que va marcar una fita en la història de la immunologia i que probablement va influir en la concessió a von Behring del premi Nobel de fisiologia o medicina de 1901.

Es difícil saber de qui va sorgir la idea d'investigar sobre el tètanus: Guido Tizzoni?, Giuseppina Cattani? L'inici de la recerca coincideix amb el retorn de Giuseppina a Bolonya, després de la seva estada a Zurich i que hagués estat també a Torí, on treballaven Carle i Rattone, els investigadors que van descobrir l'origen infecciós dels tètanus. És possible que la idea fos seva, però Tizzoni tenia molta més experiència en recerca. Ambdós van compartir l'èxit i també les crítiques que alguns companys van fer del seu treball.

El nom de Giuseppina Cattani mereix ser recordat. Com altres pioneres de la ciència, va haver d'afrontar una societat que no estava preparada encara per a la igualtat entre els homes i les dones --el 2012, en alguns aspectes sembla que encara no ho estigui-- i va abandonar la universitat en el moment en què la seva carrera estava donant els millors fruits.

Crèdits fotos: micrografia de Clostridum tetani i quadre malalt tètanus, Wikimedia Commons; Giuseppina Cattani, Universitat de Bolonya.

dimarts, 4 de desembre de 2012

El Castell dels Tres Dragons en perill

Quina setmana d'ensurts! Ahir era el projecte llei que, justament després de les eleccions catalanes, el ministre Wert s'ha tret de la màniga i que, si mai arribés a aprovar-se, convertiria la llengua catalana --i la gallega i la basca-- en una llengua residual, amb el mateix tracte, o potser inferior, que una llengua estrangera. I avui, una notícia que ha sortit de Barcelona mateix: "Barcelona desterra de la Ciutadella la col·lecció del Museu de Ciències". És el títol d'un article de Michele Catanzaro, publicat avui en El Periódico.

El Museu de Ciències a què fa referència el titular és el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que actualment té l'exposició de referència --la que es mostra al públic general-- a l'Edifici Blau del Fòrum, el Museu Blau. Podria semblar que, un cop inaugurat el Museu Blau, no importaria massa on estigui la col·lecció del Museu i que seria una llàstima que un edifici tan bonic com el Castell dels Tres Dragons es fes servir només de magatzem, per guardar-hi caixes d'insectes, o altres animals dissecats o en formol. Però les coses non son ben bé així.

Sobre les col·leccions del Museu, la de zoologia, que és la que es troba de moment a l'edifici del Castell dels Tres Dragons, conté més d'un milió d'espècimens. Allà també hi ha la fonoteca, amb més de 83.000 enregistraments de sons de la natura. En un altre edifici de la Ciutadella --el Museu Martorell, museu de geologia-- hi ha les col·leccions de mineralogia i petrologia, amb més de 38.000 espècimens, i la de paleontologia, que en comprén més de 150.000. Al Castell dels tres Dragons, hi ha també una magnífica biblioteca --i molt bonica, amb uns armaris del segle XIX-- i laboratoris on es fa recerca, una tasca del Museu que no sol ser coneguda del gran públic.

L'any 2009 vaig incorporar-me al projecte del Museu Blau: un nou centre que havia de contenir les exposicions per al gran públic, tot integrant les diverses branques de les ciències naturals, i on es presentés la varietat de la vida relacionant-la amb els components no biològics del planeta i mostrant-ne les interaccions. Hi havia també sengles projectes per als dos edificis de la Ciutadella, que s'havien de desenvolupar després. El Museu Martorell acolliria una exposició que parlaria als visitants de la història de la ciència a Barcelona; és un projecte en el qual crec que ja s'havia començat a treballar, però que la crisi econòmica va fer aturar. I el Castell dels Tres Dragons havia d'acollir el conjunt de col·leccions dels dos museus (zoologia i geologia) i la biblioteca que ja hi havia, i s'hi seguiria fent recerca. A més, també s'obriria al públic, però suposo que estava pensat més aviat a un públic selecte, amb interessos específics. O potser es pensava fer com en el nou edific del museu d'Història Natural de Londres (el "Cocoon") o en algunes àrees del Museu d'Història Natural de Leiden, on el públic pot veure com treballa el personal investigador.

Segons explica Catanzaro en El Periódico, l'Ajuntament de Barcelona ha informat el Museu de Ciències Naturals que hauran de començar a desallotjar el Castell dels Tres Dragons abans de l'estiu de 2013. L'Ajuntament i la Generalitat el 2010 van signar un acord per fer un consorci per crear d'un Museu Nacional de Ciències Naturals i estava previst que la Generalitat proporcionés un edifici per acollir les col·leccions i els serveis que ara hi ha en el Castell dels Tres Dragons. Però això no s'ha fet encara i, en canvi, l'Ajuntament ja els demana que marxin. Això és com si, després de prometre a algú una casa nova, no te la donessin, però ja et fessin fora de la casa on has estat vivint fins aleshores.

Fer marxar dels edificis històrics allò que té relació amb la ciència --sobretot les ciències experimentals-- sembla una tendència actual, i no únicament aquí. La Universitat Pavia (Itàlia), per exemple, va treure del centre històric alguns departaments de ciència, que van ser traslladat als afores de la ciutat. I la Universitat de Bolonya ha fet el mateix. Sembla com si la ciència fes nosa dins de la ciutat, especialment en edificis històrics o emblemàtics.

En el temps que vaig treballar en el projecte del Museu Blau vaig passar moltes hores en el Castell dels Tres Dragons i vaig poder comprovar que les col·leccions hi ocupen un espai important. N'hi ha fins i tot a les golfes. I hi havia molta gent treballant-hi en els laboratoris. Buscar un lloc --on?-- per aquella ingent quantitat d'espècimens, preparar laboratoris i una nova seu per a la biblioteca, no em sembla una tasca que es pugui fer amb el mig any que falta per a l'estiu del 2013. Perque, segons la notícia, no sembla que hi hagi ja un lloc destinat per a les col·leccions i els serveis que actualment hi ha al Parc dels Tres Dragons. Com s'ho faran, doncs? Potser un dia de començament d'estiu hi aniran el jutge, els mossos i uns quants operaris per buidar l'edifici? Jo suggereixo que, si això passa, agafin totes les coses i les portin al Parlament, que està molt a prop, dins del mateix parc de la Ciutadella.

Potser us interessarà:
- El Castell dels Tres Dragons (aquest bloc, 15.08.2009). Ressenya del llibre amb aquest títol, que recull la història de l'edifici i els usos que ha tingut al llarg dels anys.
- Un museu de ciències naturals per al segle XXI (aquest bloc, 11.12.2009). Sobre els museus de ciències naturals i sobre el projecte del Museu Blau.
- El futur del Castell dels Tres Dragons (aquest bloc, 24.05.2010). Sobre el projecte que aleshores i havia per a aquest edifici.
- El Museu Blau, nova seu del Museu de Ciències Naturals (aquest bloc, 26.03.2011). Informació sobre el nou museu.
- El Museu Blau ha obert les portes (aquest bloc, 27.03.2011) . crònica molt breu sobre la inauguració del Museu Blau.

dilluns, 3 de desembre de 2012

Catalunya, la crisi i la recerca

La Diagonal de Barcelona, vista des d'un 19è pis
 
"Les decisions polítiques han de tenir en compte el que diu la ciència", ha dit aquest matí Octavi Quintana, director de l'Àrea de Recerca Europea de la Direcció General de Recerca i Innovació de la Unió Europea.

Confesso que, quan vaig rebre la invitació a participar en un esmorzar de treball que havia d'analitzar com millorar la col·laboració entre universitats, centres de recerca i empreses, i la transferència de la innovació pública al mercat, vaig estar a punt de declinar la invitació. Vaig pensar que potser se centraria en aspectes mercantils de la recerca, que no m'interessen especialment. Però l'esmorzar es feia en un dinovè pis d'un edific del passeig de Gràcia i m'atreia la possibilitat de veure la ciutat des d'aquella alçada. Doncs ara he de confessar que allò que s'ha tractat en l'esmorzar ha estat tant interessant o més que la vista, que era fantàstica.

La trobada ha estat organitzada per la Fundació CYD, Cuatrecasas, Gonçalves Pereira i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Octavi Quintana ha exposat algunes idees que haurien de guiar la recerca europea els propers anys. S'ha centrat en sis punts:
  1. Transparència en el procés de selecció del personal investigador, que es faria en l'àmbit europeu. Cada any, a Europa, es convoquen unes 100.000 places i és fonamental que s'atorguin segons els mèrits personals, amb uns requisits molt clars. Això, Quintana ho veu fàcil de fer i sense que costi els diners que costa avui la selecció que es fa a cada país. Podria haver-hi un portal europeu d'Internet que anunciés totes les convocatòries. I amb el salari d'un mes de cada plaça convocada es podrien pagar les despeses del procés de selecció. Hi hauria prou a retardar un mes la incorporació de la persona seleccionada al seu lloc de treball perquè no costés res.
  2. Mobilitat del personal investigador. Possiblement no hi hagi cap cap activitat professional on hi hagi tanta mobilitat com en la recerca. I és bo que sigui així, i que s'intensifiqui, perquè la mobilitat ajuda a la transferència de coneixement. En aquest aspecte, la Unió Europea ha de funcionar com si no existissin les fronteres entre els estats membres.
  3. Funcionament més obert dels sistemes nacionals de recerca. Per una banda, la part del pressupost dedicada a la recerca hauria d'augmentar-se. Atesa l'actual situació econòmica, això podria fer-se destinant-hi una part dels diners que ara van a pressupostos institucionals. Per una altra, les convocatòries haurien de ser també obertes a tot Europa, no en l'ámbit estatal o autonòmic com ho són ara.
  4. Establiment de concertacions amb altres estats per a la recerca en temes que no pot abordar un estat tot sol. Hi ha alguns àmbits de la recerca que tenen una repercussió ultra-estatal, perquè afecten a la població, independentment del país on visquin. Per exemple, el canvi climàtic, l'obtenció i la gestió de l'energia o l'envelliment. Treballant-hi amb altres estats, la feina podria distribuir-se. A més, caldria que la recerca fos multidisciplinària, tot i que això no és fàcil.
  5. Aplicació de polítiques de gènere. Avui dia s'està perdent un part de talent molt important, el que representen les dones, que molt rarament, i amb força dificultats, arriben a ocupar càrrecs senior en el món de la recerca. És fonamental --i aquí, sobretot, és on cal que hi hagi quotes-- que hi hagi dones en tots els panels de selecció, que ara tenen sempre un biaix masculí.
  6. Accessibilitat a les publicacions que generi la recerca. Els resultats de la recerca que es publiquen en revistes científiques ha de ser accessibles per a tothom a Internet (el que se'n diu en "accés obert"; en anglès, open access), sense que ningú no hagi de pagar subscripcions o descàrregues d'articles; ni el públic general, ni la indústria, ni les universitats i centres de recerca, que ara dediquen molts diners per poder accedir a les publicacions científiques. A més, les dades "crues" de la recerca han d'estar també disponibles en bases de dades obertes. La recerca avui dia es basa en gran part en l'anàlisi de dades i la part més cara és la producció de les dades. Si es poguessin compartir en un lloc d'emmagatzematge comú, se'n trauria molt més profit, perquè un mateix conjunt de dades pot ser analitzat amb finalitats diverses. Això multiplicaria la potència de la recerca.
Quintana s'ha referit després a altres problemes i aspectes que cal tenir en compte, com ara la necessitat d'arribar a un equilibri entre la concentració i la cohesió. La tendència actual és afavorir l'excel·l'encia, i sempre es premia els mateixos. Com a conseqüència, es crea un sistema de retroalimentació que causa grans desequilibris. També creu que és essencial la formació continuada, tant dins de la professió, per millorar la pròpia especialitat, com fora de la feina, per crear cohesió social entre persones d'àmbits professionals que poden ser molt diversos.

En unes reflexions finals, Quintana ha relacionat la recerca amb la societat. El creixement d'un país no es mesura únicament amb l'augment del producte interior brut (PIB). Aspectes com ara la mitigació del canvi climàtic o d'altres que repercuteixin en la solidaritat o en una major cohesió social poden ser tan importants com l'augment del PIB. Cal tenir en compte que la finalitat de la recerca no és únicament l'obtenció de productes. Serveix també per millorar serveis i proporciona una base per dissenyar polítiques més raonables. Les decisions polítiques haurien de tenir en compte el que diu la ciència. I ha acabat amb un pensament optimista: malgrat la crisi, podem fer moltes coses; fins i tot generar mecanismes que ens permetin sortir de la crisi.

Han intervingut després altres persones que representaven les entitats  organitzadores de l'acte i hi ha hagut una sessió de debat amb els assistents. No tinc ara temps de resumir-lo, però amb quedo amb l'afirmació amb que Octavi Quintana ha clos la reunió: "Cal fer un esforç per incorporar la ciència a la societat".

Instants dalt del bus

Tornava cap a casa d'un esmorzar de treball. A mig matí, hi havia poca gent a l'autobús. Unes quantes files davant meu seien un home i una dona. Els veig d'esquena, però he notat que ell era jove. La dona, no hauria sabut dir-ho. Ella li passava el braç per sobre les espatlles i li acaronava el cap suaument; des de dalt, la seva mà baixava cap al coll, per damunt de l'orella, gairebé sense fregar-la. Era com una mare quan vol consolar una criatura; una carícia que tenia més de maternal que no pas d'eròtica.

Han baixat abans que ho fes jo i els he pogut veure bé. Com havia suposat, el noi és jove i deu ser estudiant, duu una carpeta d'una universitat plena de fulls. La seva mirada és trista, apagada i fa ulleres; es nota que alguna cosa l'amoïna i que potser ha dormit poc. M'adono que ella també es jove. La seva nòvia?, la seva companya? Està seriosa, però és evident que el problema el té ell.

Baixen de l'autobús i jo començo a imaginar què pot haver causat que aquells ulls joves, amb una vida per davant, estiguin tristos i ullerosos. Potser és un desamor i ella no és la nòvia, sinó una amiga a qui ho ha explicat? Potser té un problema familiar, de diners, de salut...? De sobte sento: "Propera parada, Mercat de les Corts". És la meva.

Aplaudiments

Ahir vaig anar al Palau de la Música. Feia temps que no tornava al segon pis, que és el lloc on vaig començar quan tenia uns tretze o catorze anys. Aleshores, l'entrada del segon pis per als concerts matinals que feia cada dues setmanes l'Orquestra titular, que dirigia Eduard Toldrà, costaven dues o tres pessetes. Ara costen molt més.

Ahir, davant meu hi havia una parella gran, amb aspecte de turistes, que cada cop que acabava un moviment de la Novena Simfonia de Beethoven aplaudien. No eren els únics que aplaudien entre els moviments, però. Al seu costat, un home se'ls mirava amb cara de mal geni. A l'última pausa de l'orquestra ja no va poder reprimir-se i va cridar: "NO!!!!"

Després del darrer moviment, tothom va començar a aplaudir i aquella parella no sabia què fer. Van mirar cap l'home que els havia renyat i, en veure que ell aplaudia, es van decidir a fer-ho ells també. Després vaig veure que el melòman enfadat parlava amb ells. Suposo que devia explicar-los que, entre els moviments d'una simfonia, no s'aplaudeix. A la segona part, la parella va seure en dos seients que hi havia buits a l'extrem de la fila.

Suposo que el fet que molta gent aplaudeixi entre els moviments deu ser perquè són persones que no estan acostumades a anar a concerts de música clàssica (molts turistes van al Palau per admirar l'obra de Domènech i Montaner). Potser de la mateixa manera que avisen que no es facin fotografies ni s'enregistri i que es desconnectin els telèfons, podrien dir "i no aplaudiu entre els moviments de les obres que s'interpretin". O fer el contrari del que fan les televisions en els programes amb públic quan els mostren un cartell que els indica que han d'aplaudir. En el Palau, podrien projectar-ne algun que digués "no aplaudiu":


diumenge, 2 de desembre de 2012

Mirant enlaire (XII)

Mirant enlaire per Barcelona el primer diumenge de desembre. M'ha estranyat que un diumenge hi hagués embussos de trànsit a la plaça Catalunya i en apropar-me al carrer Fontanella he entès per què: el carrer estava tallat i hi havia una gran grua que agafava alguna cosa del terrat de l'edifici de la Telefònica.



En el Palau de la Música, val la pena mirar enlaire i cap a qualsevol lloc. Tant, que moltes vegades he de tancar els ulls, si vull concentrar-me en la música que hi sona. Una vegada, una senyora que seia al meu costat --i que jo no coneixia de res-- em va preguntar si no em trobava bé, perquè jo estava amb els ulls tancats i es notava que no era pas per son.






Com que sembla que no podem escapar-nos d'il·luminar la ciutat pels volts de Nadal, com a mínim ara es fa amb un tipus de llum de poc consum. El carrrer Comtal:


Fotos: M. Piqueras (02.12.2012)

dissabte, 1 de desembre de 2012

On tot és possible

Quan, després de l'11 de setembre d'enguany vaig començar a sentir Artur Mas dir "tot és possible" vaig pensar que ell i jo havíem coincidit a manllevar unes paraules de l'obra de Miquel Martí Pol que van ressonar en el concert "Les nostres cançons contra la sida" celebrat al Palau Sant Jordi de Barcelona el 8 de juny de 2012. Va ser en l'actuació més esperada de la nit, que va reunir damunt l'escenari Lluís Llach, Sílvia Pérez-Cruz i Pep Guardiola per cantar (Lluís Llach i Sílvia Pérez-Cruz) i recitar (Pep Guardiola) el poema Ara mateix, del poeta de Roda de Ter:



Quan es va fer aquell concert, jo estava preparant un article sobre la sida que m'havien encarregat per a la revista d'Òmnium Cultural. No sabia quin títol posar-hi i, en sentir de nou aquell poema tan bonic, ho vaig tenir clar: en parafrasejaria el darrer vers. I l'article es titula "La sida, on no tot està per fer, però on tot és possible".

Avui, dia Internacional de la Lluita contra la Sida, he recordat l'article escrit fa uns mesos i, com la recerca i contactes fets per preparar-lo, em van oferir l'oportunitat de parlar amb dues persones que estan abocades a la lluita contra aquesta malaltia: Bonaventura Clotet, director de l'Institut de Recerca de la Sida Irsicaixa, i Jordi Casabona, director del Centre d'Estudis Epidemiològics sobre les Infeccions de Transmissió Sexual i Sida (CEEISCAT).

Clotet va insistir-me en la necessitat de fer veure a la societat que només mitjançant la recerca es podrà arribar a dominar aquesta terrible malaltia. És cert que avui dia, amb els fàrmacs retrovirals, es pot aturar el progrés de la sida i convertir-la en una malaltia crònica, però el tractament és pesat i costós i cal fer-lo de per vida; a més, no tothom el tolera bé. S'estan fent molts avenços en la recerca de la sida, però si la societat civil no hi col·labora, no podrà seguir-se la línia progressiva que ens dugui al tractament definitiu per eliminar el virus. Segons Clotet, "[l]a Generalitat de Catalunya, l'Obra Social de la Caixa, i Esteve ho han entès així  [la necessitat de seguir la recerca] i, malgrat la crisi actual, han mantingut la seva aportació, cosa que no ha fet el Govern central, que retalla significativament les subvencions a la recerca". Clotet creu que les persones que han fet gran fortunes haurien de sentir-se obligades envers la societat que els ha permès obtenir grans guanys econòmics i retornar-ne una part. És un actitud que en països com els Estats Units es normal; aquí, però, no es dóna gaire sovint. Una llei de mecenatge que promogués les donacions per a la recerca podria ajudar a fomentar-ho.

Casabona em va parlar dels aspectes positius que ha tingut la sida en la societat. Per una banda, ha estat un estímul per a intensificar la recerca biomèdica. A més, ha reforçat la defensa dels drets humans i ha promogut la participació dels pacients i del paper de les institucions i ONG en la prevenció de la malaltia i la lluita per combatre-la. Cal però,seguir amatents i evitar la complaença pels avenços aconseguits. Cal tenir en compte que avui dia, per cada pacient nou que es tracta al món, se n'infecten dos més. I que a Catalunya, la taxa d'infecció és superior a la mitjana europea.

Per a aquell article d'Òmniun havia preparat dos requadres amb informació complementària, que finalment no s'hi van posar (exigències del disseny, suposo, perquè de les quatre planes que ocupa l'article a la revista, a la primera només hi ha el títol i un dibuix, i a la última, una il·lustració amb informació sobre els centres de Catalunya que fan recerca sobre la sida). Aprofito la celebració d'avui per posar-los aquí. El primer és sobre el nom de la malaltia, perquè de vegades es pensa que 'VIH' i 'sida' són sinònims i crec que val la pena donar cada cosa el seu nom:

VIH i sida no són sinònims
Quan el virus de la immunodeficiència humana (VIH) infecta una persona —es diu que és seropositiva— ataca unes cèl·lules del seu sistema immunitari anomenades ‘limfòcits T CD4’ i a poc a poc les defenses d’aquella persona van minvant. Quan la concentració a la sang d’aquest limfòcits és inferior a 200 cèl·lules per mil·lilitre de sang, el sistema immunitari perd la capacitat de lluitar contra la infecció o altres estats patològics; es diu que pateix una immunodeficiència. En la forma més avançada es poden desenvolupar alguns tipus de càncer o infeccions i altres afeccions greus; aleshores es parla de síndrome d’immunodeficiència adquirida o sida.
I com que es parla molt dels 'antiretrovirals' com a fàrmacs que han fet possible cronificar la sida, vaig pensar que també valia la pena explicar què són:

Els antireterovirals, la primera esperança
Un avenç enorme en la lluita contra la sida va ser la descoberta dels fàrmacs antiretrovirals a mitjans de la dècada de 1990. Són medicaments que actuen contra un tipus de virus anomenats retrovirus, entre els quals hi ha el virus de la immunodeficiència humana (VIH). (Per replicar-se, els retrovirus fan servir un enzim de la cèl·lula que infecten anomenat transcriptasa inversa o retrotranscriptasa i d’aquí els ve el nom.) Els antitretrovirals  combaten el virus de diverses maneres. N’hi ha que intercepten l’adhesió del virus a les cèl·lules que infecta; d’altres impedeixen que es repliqui i també n’hi ha que inhibeixen la síntesi i acoblament de les peces que formen la coberta del virus.
Si avui, malgrat el fred, el sol us anima a passejar per Montjuïc, us recomano que feu cap al Jardí d'Aclimatació, on es troba el Memorial Permanent de la Sida: una magnífica olivera que als seus peus té gravats un versos del poema Parlem de tu (Parlem de tu... de com ens vas deixar, del sofriment lentíssim...) Miquel Martí Pol, que els va cedir per a aquest monument poc abans de la seva mort.

Memorial Permanent de la Sida

La lectora corrent llegint els versos del Memorial

Actualització 1 (01.12.2012, 22.35):
He predicat amb l'exemple i a primera hora de la tarda he anat al Jardí d'Aclimatació, aquell petit parc dins del gran parc que és Montjuïc, a veure Memorial de la sida. A aquella hora no hi havia més que un grupet jove (un noi i cinc noies) que esperaven per anar al Palau Sant Jordi, on participaven ballant en el musical L'home del paraigua. Em sonava el nom de l'obra, però fins que, un cop a casa, no he posat aquest títol a Google, no he recordat que ja n'havia sentit parlar; és l'ópera multilingüe inspirada en la vida de Vicenç Ferrer.

De seguida he notat en aquelles noies i el noi un bonic accent que no tenia res a veure amb el barroer accent barceloní; m'han dit que eren de Manresa i m'han preguntat d'on era jo. Els he dit que de Barcelona, però que procuro dissimular-ho. He passejat pel Jardí i he fet algunes fotos i també n'he feta una als joves artistes manresans, però no se m'ha acudit mirar com havia quedat: borrosa! Però els he dit que la posaria al bloc i he de fer-ho. Com que ens n'he fet dues o tres més amb la càmera d'una de les noies, si em llegeixen, els agrairia que me n'enviessin una de les que han quedat bé per posar-la aquí, en comptes d'aquesta que m'ha quedat tan malament. La meva adreça (poso aquesta adreça públicament perquè aviat deixaré d'usar-la): mercepiqueras@wanadoo.es

El grupet manresà davant del Memorial de la sida

Actualització 2 (02.12.2012):
Aquestes noies i el noi ara saben que a Montjuïc existeix aquest memorial, amb els versos de Miquel Martí Pol. Quan vaig anar-hi el juny, hi havia una escola dins dels jardins, duien carmanyoles i nois i noies estaven escampats pels jardins, dinant. Vaig pensar si els professors que els acompanyaven els haurien explicat el significat d'aquell arbre --l'olivera-- i del versos gravats a terra.

Bonaventura Clotet, a més de recordar el deure moral de retornar una part d'allò que la societat ens ha donat, insisteix en la necessitat que a les escoles es parli de les malalties de prevenció sexual. El jovent sol veure el preservatiu només com a un dispositiu per evitar un embaràs no desitjat, però cal explicar-los que un altre resultat no desitjat d'una relació sexual pot ser una infecció. I cal que sàpiguen que, malgrat que ara potser sentin dir que la sida ja està controlada, això només és cert en part. A Catalunya hi ha més de 16.000 persones infectades i aproximadament un 10% ho són per soques del virus molt resistents als fàrmacs.

Fa un moment he llegit unes notes sobre salut que vénen dels EUA. Per una banda, llegeixo que, en aquell país, cada any s'infecten amb el VIH unes 50.000 persones i que 1 de cada 4 persones infectades té entre 13 i 24 anys. En una altra nota llegeixo que el National Institute on Drug Abuse (NIDA) --entitat que depèn del Govern dels EUA i que aplica el coneixement científic al tractament dels abusos i addicions a les drogues-- diu que l'alcohol i altres drogues són un factor de risc en el contagi de la sida. I no ho són perquè el virus sigui més actiu en les persones que abusen de l'alcohol o d'altres drogues. La relació és molt més senzilla: quan s'està sota els efectes de l'alcohol o d'altres drogues i es té una relació sexual, és molt més freqüent que no se sigui molt conscient d'allò que es fa i que es prescindeixi del preservatius.

No sé si a Catalunya o en l'àmbit estatal hi ha alguna entitat equivalent al NIDA, però seria convenient que hi fos, a partir de les dades preocupants que cada any es publiquen sobre el consum d'alcohol i altres drogues entre el jovent. I caldria que s'insistís en la prevenció. És molt més eficaç actuar abans que els problemes apareguin que no pas afrontar-los un cop ja s'han produït.

Memorial de la sida a la tardor
Fotos: M. Piqueras (juny i desembre 2012)