El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 27 de novembre de 2012

Jaume Barberà analitza els resultats del 25N

Com que està en un lloc públic (només cal subscriure's al Facebook de Jaume Barberà), suposo que no hi ha cap inconvenient a reproduir aquesta anàlisi que fa el periodista Jaume Barberà del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya. M'ha semblat una anàlisi molt assenyada i interessant. Anit vaig enviar-ho per correu a algunes persones, però crec que cal donar-li més difusió i ho reprodueixi aquí.
S'ha acabat el bròquil?

Aquests són els resultats d'ahir:

Escons

CiU : 50 (-12)
ERC: 21 (+11)
PSC: 20 (-8)
PP: 19 (+1)
ICV: 13 (+3)
C,s: 9 (+6)
CUP: 3 (+3)

Vots

CiU: 1.112.341 ( - 90.489)
ERC: 496.292 ( + 277.119)
PSC: 523.333 ( - 51.900)
PP : 471.197 ( + 84.131)
ICV: 358.857 ( + 128.033)
C,s: 274.925 ( + 168.771)
CUP: 126.219

Grups per escons

Sobiranisme: CiU (50) + ERC (21) + CUP (3) = 74
Dret a decidir: CiU + ERC + ICV + CUP = 87 ( +1)
Diguem-ne federalisme: PSC (20) + ICV (13) = 33
Discurs espanyolista: PP (19) + Ciutadans (9) = 28

Grups per Vots

Sobiranisme: 1.734.852
Diguem-ne Federalisme: 882.190
Espanyolisme: 746.122

Sobiranisme + Federalisme: 2.617.042
Espanyolisme: 756.122

Dret a decidir, segons programes, a favor (CiU, ERC, ICV, CUP): 2.093.709
En contra (PSC, PP, C,s): 1.269.455

Comentari

"Ha guanyat el dret a decidir (sobiranisme) i ha perdut Mas".

Ha guanyat el dret a decidir de forma inequívoca, ja que es miri com es miri, els resultats són ben clars. I ha perdut Mas, perquè Artur Mas havia demanat una majoria excepcional per a una situació excepcional, cosa que l'electorat no li ha volgut concedir. Ben al contrari, li ha fet perdre 12 escons.

Dit això, CiU, si es miren les xifres absolutes, "només" ha perdut 90.489 vots. I s'ha imposat gairebé a tot Catalunya. He escrit només entre cometes perquè Mas ha aguantat molt bé després de la seva política de retallades. I, evidentment, després també de tot el que ha passat en aquesta campanya electoral.

Politicòlegs i sociòlegs s'encarregueran de fer els estudis corresponents sobre el transvasaments de vots i, també, com és obvi, del que ha suposat l'augment espectacular de la participació.

L'augment de l'esquerra sobiranista i favorable al dret a decidir és també molt espectacular, ja que, si sumem els resultats obtinguts per ERC, ICV i la CUP, ens dóna un resultat de 978.368 vots (+ 531.371). És a dir, que hi ha una bona part de la ciutadania que demana un canvi en la política econòmica i social.

La Moncloa i les opcions espanyolistes poden fer les declaracions que vulgueu fixant-se només en la pèrdua d'escons de Mas, però s'equivocarien molt si pensessin que Catalunya és avui menys sobiranista que ahir. Perquè no és que no sigui més sobiranista, és que també és més d'esquerres. I, a més, Mas i Duran ja han dit aquesta tarda que la consulta es farà durant aquesta legislatura. Per tant, a Madrid no han evitat, de moment, el pitjor dels seus escenaris: el de la consulta i la hipotètica secessió.

Ara bé, a Catalunya s'ha de governar per poder fer la consulta. I, per governar, hi ha d'haver un govern. I és aquí on les coses es poden embolicar. El 2013 serà dur, molt dur. Els pressupostos de la Generalitat han de recollir les imposicions d'austeritat dictades per La Moncloa. I la Generalitat avui està sota respiració assistida. No hi ha un euro al calaix. La Generalitat és molt més avui, gràcies al Tribunal Constitucional i a les polítiques recentralitzadores de Madrid, una entitat gestora que una institució amb autonomia política. Dit això i malgrat això, CiU haurà de canviar en alguns dels aspectes de la seva política econòmica i social si vol aconseguir el suport d'ERC. I ho haurà de fer sí o sí. I ERC també haurà, possiblement, de moderar algunes de les seves exigències o plantejaments.

Si s'imposa la necessitat de fer més país que partit, podrem dir que s'ha acabat el bròquil. Però si s'imposen els mateixos interessos partidistes que van evitar la confecció d'una llista unitària, és a dir, fer més partit que país, l'escenari que se'n derivarà no serà favorable a continuar endavant en el procés de construcció d'un Estat propi.

L'altra opció que té CiU de formar govern és el PSC. Si es tenen en compte les últimes declaracions d'alguns dels seus dirigents, això no serà gens fàcil. I, si fem cas de les últimes paraules de Rubalcaba, serà impossible, llevat que CiU renunciï a fer el que l'ha portat a anticipar les eleccions, és a dir, a convocar la consulta.

Per tant i per acabar, demano, com a ciutadà, que es faci més país que partit, perquè crec que el que volem molts de nosaltres és continuar avançant cap a l'Estat propi, un Estat que ens permeti construir una societat més justa i cohesionada.

Mirant enlaire (XI): un altre mussol en el Raval

En la nostra cultura, el mussol és símbol de saviesa. Potser per això els mussols es passegen pel Raval, un barri que molta gent associa únicament a prostitució, immigració i delinqüència, oblidant que és una zona de Barcelona on es concentren centres de cultura i saviesa: la Biblioteca de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans, la Reial Acadèmia de Medicina i la de Farmàcia, l'Escola Massana, el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, diverses editorials, facultats universitàries, la Filmoteca...

L'any passat en vaig descobrir un a la cantonada del carrer del Carme amb el de les Egipcíaques, a la façana del CSIC (amb el temps s'ha anat degradant i ara a penes conserve unes poques xapes de les que es van fer servir per "dibuixar-lo"). Fa pocs dies me'n vaig trobar un altre, també al Carrer del Carme, en el número 47, a la façana de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC), No cal mirar molt enlaire, per veure'l; només alçar una xic la mirada. Espero que duri més que el del CSIC. I que els propietaris del mur on es troba (la RAMC) no l'esborrin com si fos una pintada qualsevol.


El mussol

Jo tinc cara de setciències
i visc, de dia, ensopit;
totes les meves sentències
les penso, immòbil, de nit.
Josep Carner


Foto: M. Piqueras (22.11.2012)

dissabte, 24 de novembre de 2012

Sembrar per recollir

"Sembrar per recollir" és el nom d'un bloc que recull els escrits que van dedicar a un professor de biologia els seus alumnes i exalumnes de l'Escola Aula quan va jubilar-se, el juny de 2012. Era Pere Cairó i fa un parell de dies vaig assabentar-me de la seva mort per dos escrits també d'exalumnes seus que va publicar La Vanguardia en la secció d'obituaris.


Vaig conèixer Pere Cairó durant els meus anys d'universitat. Crec que era d'un curs anterior al meu, però potser feia alguna assignatura amb nosaltres. A més, havia entrat al laboratori de Zoologia i feia de professor en classes de pràctiques. Recordo que un dia del darrer curs em va dir que l'havien fet fora. La memòria em falla i no puc precisar quin era el motiu, però no tenia res a veure amb la feina que feia en el Departament; era per un motiu polític. Eren anys de dictadura i les reivindicacions, per més justes que fossin, solien tenir males conseqüències.

Abans d'estudiar biologia, en Pere havia estudiat medicina i ara he sabut perquè es va decidir després per la biologia. Ho explica un dels seus alumnes i ell també, en el vídeo del seu comiat que els estudiants han penjat en el bloc que van dedicar-li. Deia que quan, a finals de carrera de medicina, va començar a tenir els primers contactes amb malalts, va adonar-se que no tenia fusta de metge perquè, davant la malaltia, es posava a plorar i això no és el que ha de fer un metge. No sé si la medicina va perdre un bon metge, però estic segura que, amb el canvi, l'ensenyament va guanyar un excel·lent professor.

Després de molts anys d'haver-ne perdut el contacte, vaig tornar a veure Pere Cairó fa uns nou o deu anys. Vaig acompanyar Lynn Margulis a Aula, on va fer una conferència per als estudiants de batxillerat. (Casualment, m'he assabentat de la mort de Pere Cairó el mateix dia que feia un any de la mort de Lynn Margulis.) Ens van ensenyar el nou edifici de l'escola, ja a punt d'inaugurar. Em va agradar molt l'escola i el seu ambient. Vaig poder conèixer personalment Pere Ribera (1915-2009) que, amb gairebé noranta anys, encara anava cada dia a l'escola que va fundar el 1968.

Un cop d'ull al bloc "Sembrar per recollir" ens mostra quina mena de professor va ser Pere Cairó i l'empremta que ha deixat en els nois i noies que van ser alumnes seus, entre els quals hi ha Artur Mas. A més de l'escrit oficial, en unes línies manuscrites Mas li diu: "Molt apreciat Sr. Cairó, Encara que el tracte pugui semblar molt formal, m'adreço a tu de la mateixa manera que ho fèiem a l'escola [es refereix a dir-li "Sr. Cairó"], i ho faig per agrair-te de tot cor la bona petja que el teu mestratge ha deixat en molts de nosaltres. Una gran abraçada, amb tot l'efecte".

Sobre l'ensenyament, aquest matí he vist unes reflexions que ha escrit la neurobiòloga Mara Dierssen en el seu mur de Facebook. Mara es pregunta si avui dia té sentit un sistema educatiu basat en les classes magistrals i la memòria semàntica, en unes classes on no es gaudeix amb el coneixement, on gairebé no es pregunta i on, davant de la dificultat, es triar per la memorització. Si l'escola segueix aquest sistema, em sembla que Pere Cairó en va ser una excepció. Reprodueixo aquí, i amb permís de l'autora, les reflexions de la neurobióloga Mara Dierssen, tot i que ella diu que no estan "treballades". A mi em sembla que el seu raonament està molt ben treballat i això és el que més compta.
Esta semana he dado un par de charlas a chicos de ESO y bachillerato. Y quiero compartir con vosotros una reflexión: sabiendo que la nuestra es y cada vez lo será más, la sociedad de la información, ¿tiene algún sentido seguir con un sistema educativo basado en las clases magistrales y la memoria semantica? Sobre todo cuando desde hace mucho tiempo sabemos que si la información no se acompaña de una experiencia emocionalmente relevante es mucho menos eficaz. Es una pena que nuestros chic@s y nuestros profesores sigan sufriendo de un sistema que no permite disfrutar con el conocimiento, que nuestras aulas sigan siendo un lugar estéril, silencioso, donde casi no se pregunta, donde frente a la dificultad es mejor memorizar...Quizás, la pregunta más difícil es cómo despertar ese entusiasmo, esa pasión, cómo provocarla, si es posible, o si es propia de cada individuo. Encontrar sentido a las cosas, establecer relaciones e interpretarlas son caminos por los que los profesores tienen el enorme privilegio de poder guiar a los alumnos hasta el "Pensamiento Apasionado" ... El Arte para reaprender el mundo con una perspectiva diferente, el conocimiento de las grandes obras y hechos, que nos muestran la complejidad de las relaciones humanas, sus hitos, sus pasiones, sus fracasos....
Obviamente estas experiencias no son "enseñables" (ni evaluables) con los métodos tradicionales que aplicamos. Qué despierta en cada alumno, qué modela, qué inspira, qué pensamiento subyace en las interpretaciones, con qué compara y cómo lo hace, no constituyen un área posible de calificación ni seguramente "materia" de un currículo, pero creo que proporcionarían libertad, pensamiento crítico y disfrute por conocer a nuestros jóvenes. Nuestros políticos deberían tener en cuenta esos principios y no banalidades esteriles como la separación de sexos en sus proyectos educativos....
Mara Dierssen, 24 de novembre 2012
 
Actualització (10.06.2013):
Màrius Carol explica a La Vanguardia d'avui que, en un concert que Bruce Springsteen va fer recentment a Turku (Finlàndia), va dedicar la cançó The River a Pere Cairó, a petició d'una barcelonina que li ho va demanar, dient-li que aquell professor els havia ensenyat a valorar la música en la mateixa mesura que les ciències naturals. En un vídeo penjat a Youtube es poden sentir les paraules que el Boss li dedica abans de començar la cançó.

Potser us interessarà:
Pere Cairó. Pàgina del web d'Aula en memòria de Pere Cairó. Inclou el vídeo de la seva darrera classe i un enllaç al pdf de l'obituari de La Vanguardia.

dijous, 22 de novembre de 2012

Les monografies de Mètode: "Herbari. Viure amb les plantes"

De tant en tant --em sembla que és un cop l'any-- la revista Mètode ens obsequia amb una monografia, una publicació separada de la revista que tracta d'algun tema específic (la que vaig rebre fa una any era l'obra de teatre Oxigen, de què vaig parlar en aquest bloc). Avui, com un regal anticipat de Nadal i juntament amb el número de la tardor de la revista, m'ha arribat una monografia més gruixuda que altres anys: 276 pàgines. El títol ja és engrescador, Herbari. Viure amb les plantes. Una mirada a l'índex em deixa clar que serà un llibre que tindrà un espai reservat a la meva biblioteca; segurament li faré un lloc a costat de Plantas medicinales. El Dioscórides renovado, de Pius Font i Quer.

El baladre, el llentiscle, el margalló, el garrofer, l'olivera, el magraner, la figuera, el codonyar, el lledoner i la taperera són algunes de les plantes (n'hi ha més) que tenen dedicat una capítol en la monografia. De fet, és un recull d'articles de Daniel Climent i de Ferran Zurriaga que ja s'havien publicat a Mètode (hi ha dos capítols, però, que són nous). M'agrada trobar-me'ls ara reunits en un llibre.

No penseu que es tracta d'un llibre de botànica, amb la descripció de les espècies, la seva localització, ecologia, i altres aspectes que solen tractar-se en llibres exclusivament de ciència. Aquest Herbari és molt més que això. Hi ha antropologia, llengua, literatura, art, història, geobotànica, etnobotànica... Fins i tot cinema: en obrir-lo a l'atzar, a la pàgina 13 llegeixo: "Per a Hitchcock, la brutalitat gratuïta dels nord-americans xocava amb les depurades i cultes tècniques metzinoses europees, tan enyorades per ell mateix i per altres directors de cinema, com el sicilià Frank Capra (Arsènic per compassió)..."

Com la mateixa revista Mètode i les anteriors monografies, és una obra feta amb molta cura, que inclou fotos molt atractives i algunes il·lustracions d'Antoni Miró. Martí Domínguez --director de Mètode-- diu, en la presentació, que han editat la monografia amb motiu de l'arribada del número 75 de la revista. Ver per on, en comptes de rebre regals, són ells que fan un present als lectors i lectores! Us n'estic molt agraïda!

Una delícia!

Potser us interessarà:
- Oxigen per llegir (aquest bloc, 17.11.2011). Ressenya de la monografia publicada per Mètode i algunes reflexions entorn de l'obra de teatre

dilluns, 19 de novembre de 2012

El 25 de novembre (fum, fum, fum?)

Ho vaig escriure fa dos anys, però podria escriure-ho el proper diumenge. Com aleshores, tornaré a votar amb el nas obturat, com deia Indro Montanelli (molt més que amb una pinça al nas, que és com l'he vist de vegades citat).

No vull deixar de votar, perquè seria regalar el meu vot a aquells partits a qui mai no votaria i que, en alguns casos, han abocat el meu país a la situació en què es troba avui dia, o hi han contribuït. Però el partit que seria ideal per a mi, no existeix. En tots hi trobo coses que no m'agraden; en el seu programa o en els seus candidats.

Una diferència amb les eleccions de fa dos anys, però, és que ara em mou una altra il·lusió: pensar que potser no siguem lluny de deixar de pertànyer a un club on paguem més que molts altres socis i en canvi rebem menys; on no saben fer altra cosa que criticar-nos, però no volen que ens en donem de baixa. De tota manera, no me'n vull fer massa, d'il·lusions, que potser les coses siguin ben diferents i al final tot sigui fum d'encenalls.

Per tant, un cop més dic, com Montanelli: "Turiamoci il naso e votiamo..." (obturem-nos el nas i votem...).

Potser us interessarà:
- Alfaranja i Konilòsia (aquest bloc, 10.09.2012). Alfaranja, el club petit, dominat per Konilòsia, el club gran; o el peix gran es menja el petit.

diumenge, 18 de novembre de 2012

Rita Colwell, el còlera i els saris

El sari és el vestit tradicional de les dones del subcontinent indi. En realitat, no és un vestit, sinó una tira de roba de poc més d'un metre d'amplada i una llargada variable, de quatre a nou metres, que les dones s'ajusten al voltant del cos, sense cap costura ni agulles per subjectar-lo. Doncs bé, el sari fa anys que ha ajudat a reduir gairebé a la meitat els casos de còlera, malaltia endèmica en moltes zones del subcontinent indi. I tot gràcies a l'enginy d'una dona que no vestia sari, però va saber veure'n la seva utilitat sanitària. Anem per ordre, però.

La dona: Rita Colwell
El nom de Rita Colwell no crec que sigui gaire conegut fora de l'àmbit de la microbiologia i fora dels Estats Units. Tanmateix, és una de les més destacades científiques actuals. El 1984-1985 va presidir l'American Society for Microbiology (l'associació més gran de microbiologia, amb més de 30.000 socis); el 1996 va presidir l'American Association for the Advancement of Science (la societat científica més gran del món, coneguda especialment per la publicació de la revista Science); i de 1998 a 2004 va ser directora de la National Science Foundation (NSF) dels Estats Units, l'agència governamental de la qual depenen la recerca científica no mèdica i la tecnològica subvencionades amb fons públics en aquell país. Per fer-se'n una idea, cal tenir en compte que el pressupost de la NSF del 2012 és de 7033 (set mil trenta-tres) milions de dòlars nord-americans. Malgrat haver ocupat destacats llocs de gestió, no ha deixat la seva tasca de recerca i avui dia, als gairebé 78 anys (els farà la propera setmana) segueix en actiu.

Rita Colwell (novembre 2012)
Rita Barbara Rossi (Colwell és el cognom de casada) va néixer el 23 de novembre de 1934 a Beverly (Massachusetts) en una família italiana que havia immigrat als Estats Units. A l'institut, malgrat que fos la millor estudiant, va rebre molt poc estímul i encoratjament per part dels seus ensenyants; li agradava la química, però el seu professor va dir-li que allò no era cosa de noies. Malgrat aquella opinió, va anar a la Universitat de Purdue (Indiana) a estudiar química. Aviat va perdre'n l'interès inicial, però, perquè la formació en aquesta matèria no era molt bona. A més, el darrer curs el seu interès es va decantar per la bacteriologia gràcies a una professora que va transmetre-li el seu entusiasme per aquell camp de la biologia Aquell curs també va conèixer Jack Colwell (aleshores estudiant de física química) i es van casar de seguida; és un matrimoni que dura ja cinquanta-sis anys.

En demanar una beca com a postgraduada per continuar amb la bacteriologia, van dir-li que la universitat no malgastava les beques amb dones, perquè era molt probable que després abandonessin el món de la ciència per dedicar-se a la família. Per sort, en el departament de genètica no pensaven el mateix i van acceptar-la. Hi va fer un màster i va aprendre molta genètica clàssica --la genètica molecular encara trigaria a desenvolupar-se-- que li va ser molt útil per al seu futur en el camp de la microbiologia. Es va doctorar en bacteriologia marina a la Universitat de Washington a Seattle i després ella i el seu marit van passar per diverses universitats. El 1963 es van instal·lar a Washington D.C. i Rita va entrar a treballar com a professora ajudant de biologia a la Georgetown University i el 1966 hi va aconseguir una plaça fixa com a professora associada. Aquell any també va néixer la seva primera filla (després en vindria una altra). El 1972 va ser catedràtica de la Universitat de Maryland, on ara és Distinguished Professor.

Rita Colwell ha desenvolupat una carrera científica brillantíssima, tant com a investigadora com fent de gestora de la recerca i l'educació. A més del seu treball, molt original, en relació al còlera (vegeu els següents apartats), va ser pionera en el camp de la biotecnologia marina, i va contribuir a la fundació de centres que avui gaudeixen de molt prestigi com ara l'Institut de Biotecnologia de la Universitat de Maryland (UMBI, de l'anglès University of Maryland Biotechnology Institute). En el desenvolupament de la bioinformàtica de les darreres dècades ha trobat una eina molt valuosa per al monitoratge de malalties infeccioses, especialment les transmeses per l'aigua, mitjançant una xarxa internacional que permet analitzar i comparar dades de tot el món. Ha rebut nombrosos premis i doctorats honoris causa.

La malaltia: el còlera
Cèl·lules de Vibrio cholera
El còlera és una malaltia infecciosa de l'aparell digestiu que al llarg de la història ha causat grans epidèmies i moltes morts. Esta causada per Vibrio cholerae (un 'vibrió', és a dir, un bacteri en forma de bastonet corbat, com una coma), que produeix una toxina que ataca el budell prim, alterant-ne profundament la permeabilitat. Aigua, sodi i altres electròlits són expulsats del cos en la intensa diarrea que en resulta. Les deposicions tan freqüents acaben per ser pràcticament aigua tèrbola amb petits grumolls procedents de la mucosa intestinal, amb aspecte d'aigua d'arròs. Els símptomes més greusestan causats per la deshidratació.

Una persona de 70 quilos té en el seu cos uns 42 litres d'aigua, la major part de la qual es troba dins de les cèl·lules i en els espais intercel·lulars. En el corrent circulatori n'hi ha només uns 3,5 litres. En condicions normals de salut, l'aigua que es beu reemplaça l'aigua que es perd per la orina, les defecacions, la suor i la respiració. La mateixa persona de 70 quilos pot perdre uns 3 o 4 litres d'aigua i no tenir altres símptomes més que set i una lleugera deshidratació. Però si en perd més de 8 o 9 litres, poden produir-se altres símptomes més greus, alguns dels quals poden posar la vida en perill.

La deshidratació causada pel còlera és sobtada i molt abundant. Si no se substitueix l'aigua que es va perdent, que pot ser fins a un litre per hora, la persona afectada podria morir en menys d'un dia. De fet, sense tractament, la mortalitat sol ser del 60 per cent. En la mainada, la malaltia pot ser encara més mortífera perquè tenen menys reserves d'aigua en el cos i la deshidratació és més ràpida. El tractament tradicional era l'administració d'aigua amb electròlits per via intravenosa. Però en elss països que més pateixen la malaltia, en regions del món en vies de desenvolupament, no sempre es disposa de material esterilitzat i personal sanitari preparat. Des de la dècada de 1960 es fa la rehidratació per via oral, molt més senzilla i barata i que també és eficaç. Es fa beure a les persones malaltes una solució amb unes determinades concentracions de glucosa i sodi. Durant molt de temps, un enigma d'aquesta malaltia era el fet que de tant en tant es produïen epidèmies que podien escampar-se per grans regions geogràfiques i que, un cop passada l'epidèmia, el microbi  desapareixia.

Rita Colwell i el còlera
Hi havia microbiòlegs que pensaven que el vibrió s'amagava en persones sanes que eren immunes a la seva toxina, com en el cas de la febre tifoide. Rita Colwell, en canvi, va sospitar que el bacteri s'ocultava en el mar, en les aigües costaneres i especialment en estuaris o deltes, on s'ajunten l'aigua salada del mar i l'aigua dolça dels rius. Per provar la seva hipòtesi va començar a analitzar les aigües de la badia de Chesapeake, l'estuari més gran dels Estats Units i prop del qual ella vivia i treballava. Tot i que als Estats Units no hi havia hagut cap brot de còlera des de 1911, ve't aquí que el Vibrio cholerae era present en aquelles aigües i que la presència no tenia cap relació amb la possible contaminació fecal de les aigües, com passa en el cas de Salmonella (un bacteri que causa també diarrees agudes). Aquesta troballa, però, va ser qüestionada perquè quan es feien cultius de mostres d'aigua, el bacteri no hi apareixia mai. Va trigar anys a poder provar la seva presència en aigües marines costaneres mitjançant una tècnica que fa servir uns anticossos fluorescents que es fixen al bacteri i després emeten llum d'un color determinat quan són examinats amb un microscopi especial (anomenat de microscopi de fluorescència).

Una altra intuïció d'aquesta microbiòloga va ser que el microbi visqués en el plàncton (el conjunt d'organismes que viuen en suspensió en la part superiors de les aigües salades o dolces) i que la sobtada aparició dels brots epidèmics fos causada per algun canvi en les condicions ambientals que feia augmentar la densitat del plàncton. Al final va trobar el bacteri en la closca i l'intestí d'uns copèpodes, uns minúsculs crustacis (solen fer entre 1 i 2 mil·límetres de llarg) molt abundants en el plàncton, tant en el mar com en les aigües dolces. Hi ha soques del vibrió que produeixen un potent enzim (quitinasa) que els permet adherir-se fàcilment a la coberta de quitina dels copèpodes. Un altre enzim (mucinasa) els pemet penetrar la barrera de mucus que cobreix la superfície interna de l'aparell digestiu.

Avui dia se sap que hi ha una correlació entre entre l'augment de la temperatura de l'aigua del mar i la proliferació dels organismes planctònics: primer proliferen els components del fitoplàncton (els fotosintètics) i després els del zooplàncton (que s'alimenten del fitoplàncton), entre els quals hi ha els copèpodes. En augmentar la densitat de copèpodes, augmenta també la densitat dels vibrions que viuen adherits a la superfície del copèpode, en el seu interior i també en els ous. Tenint en compte que cada copèpode pot ser portador de fins a 10.000 vibrions, la proliferació dels crustacis fa augmentar molt la del bacteri. El monitoratge de la temperatura del mar mitjançant teledetecció per satèl·lit permet predir quan es produirà una floració (bloom) de plàncton i calcular quan hi pot haver una densitat de vibrions suficient per causar un brot epidèmic.

Rita Colwell va comprovar a Bangla Desh que, de quatre a sis setmanes després que hi hagués una pujada de la temperatura de les aigües costaneres, el nombre de casos de còlera augmentava. I el 1991 va trobar també la mateixa relació entre un brot de còlera produït al Perú (la primera vegada que la malaltia afectava Sud-amèrica) i una pujada de la temperatura de l'aigua causada pel fenomen climàtic que es coneix com "El Niño".

La solució (parcial): el sari
Tot i la recomanació que a Bangla Desh es bulli l'aigua de consum, perquè l'ebullició mata els organismes patògens que hi pugui contenir, no tothom pot fer-ho perquè el combustible és escàs i car. El que s'acostuma a fer és usar un tros de roba de sari vell per filtrar l'aigua amb què es preparen les begudes a casa. Rita Colwell i el seu grup van experimentar filtrant l'aigua a través de tela de sari, però no un sol tros, sinó doblant-la diverses vegades, per obtenir un filtre de diverses capes. Van veure que, si tenia entre quatre i vuit capes, s'aconseguia un filtre d'un pas de malla d'uns 20 micròmetres, prou petit per retenir tot el zooplàncton i la major part del fitoplàncton; per tant, també totes les cèl·lules de Vibrió cholerae que hi hagués en els copèpodes i sobre partícules de més de 20 micròmetres.

Es va comprovar que un filtre amb quatre capes de la tela de sari era suficient per eliminar el 90 per cent dels vibrions. I que era més apropiada la roba de cotó de saris vells, perquè les fibres del cotó, a còpia de rentades, es fan més suaus i s'afluixen, reduint l'espai dels porus. Aquests filtres es subjectaven damunt del coll de les gerres de terrissa, llautó o alumini que es fan servir per recollir l'aigua (el nom que reben a Bangla Desh aquestes tenalles és kalash o kalasha). En enfonsar la gerra dins d'un estany o riu per omplir-la, l'aigua que entra a la gerra és filtrada per les capes de tela de sari.

Es van donar instruccions a la població sobre la manera d'usar els filtres, especialment com havien de descontaminar-los després de cada ús. Per treure'n el plàncton que hi havia quedat retingut, calia que esbandissin bé el filtre en el mateix riu o estany d'on haguessin tret l'aigua i després havien de fer-los una altra esbandida amb aigua filtrada i deixar-los assecar al sol. En un estudi fet a 65 pobles d'una zona rural de Bangla Desh entre setembre de 1999 i juliol de 2002, es va aconseguir una reducció del 48 per cent de casos de còlera.
 
Quan el 2004 Rita Colwell va venir a Barcelona, en una conferència que va fer a l'Institut d'Estudis Catalans, va explicar com van aconseguir controlar el còlera a Bangla Desh, i va destacar la importància d'obrir-se a altres disciplines. Les ciències socials van proporcionar-li la manera de controlar el còlera a Bangla Desh amb una eina tan pràctica, senzilla i barata com és el sari. Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-la de nou en el simposi que la Fundación Areces i l'Institut d'Estudis Catalans van dedicar a la memòria de Lynn Margulis. Va explicar-hi els darrers avenços fets en l'estudi de les diverses espècies de Vibrio i de la seva virulència gràcies a la nova disciplina de la genòmica i va comentar els darrers brots epidèmics que s'han produït al món.

D'aquella visita que va fer el 2004 a Barcelona, en rescato tres fotografies que li vaig fer. La primera, durant la visita al Parc Güell amb el seu marit; la segona, davant d'una columna de Winogradski, a CosmoCaixa, amb el catedràtic de microbiologia de la Universitat de Barcelona, Ricard Guerrero; la tercera, mentre Begoña Vendrell, aleshores encara estudiant (ara és investigadora de l'Institut de Ciències del Mar), li feia una entrevista per a la revista Omnis Cellula.

Els Colwell al Parc Güell (octubre 2004)

Rita Colwell i Ricard Guerrero a CosmoCaixa (octubre 2004)

Rita Colwell entrevistada per Begoña Vendrell (octubre 2004)

Potser us interessarà:
Infectious disease and environment: cholera as a paradigm for waterbone disease. R. Colwell (2004) Article basat en una conferència que Rita Colwell va impartir a l'Institut d'Estudis Catalans de Barcelona el 26.10.2004
Reduction of cholera in Bangladeshi villages by simple filtration. R. Colwell i altres autors (2003) proceedings of the National Academy of Sciences US 100:1051-1055
Marine ecosystems and cholera. R. Colwell, A Huq (2001) Hydrobiologia 460:141-145

Crèdits fotos:
- Sari (anònim). Procedència: Wikimedia Commons
- Rita Colwell (M. Piqueras, 2004 i 2012)
- Vibrio cholerae (anònim, 1979). Procedència: Center for Infectious Diseases, domini públic.

diumenge, 11 de novembre de 2012

Un any sense Lynn Margulis

El 22 de novembre farà un any que va morir la biòloga nord-americana Lynn Margulis. Per recordar-la, demà i demà passat (12 i 13 de novembre 2012) se celebra a Madrid el simposi internacional "Evolución por cooperación. La obra de Lynn Margulis (1938-2011)" Està organitzat per la Fundación Ramón Areces, amb la col·laboració de l'Institut d'Estudis Catalans. En copio un parell de paràgrafs de la presentació:
Desde los tiempos de Darwin, la evolución se ha considerado una carrera en la que las especies compiten para mantener sus puestos, lo que luego se llamó el principio de la Reina Roja (por la carrera de ese personaje en el libro de Lewis Carroll). Según dicho principio, el engaño y las trampas no solo estarían permitidos, sino que serían recomendables para obtener mejores resultados. A Darwin le desconcertaba el comportamiento altruista, que aparentemente contradecía su teoría de la evolución por la supervivencia de los más adaptados. Sin embargo, la bióloga estadounidense Lynn Margulis (1938-2011) vio la evolución como una carrera en la que los organismos que llegaban más lejos no eran los que luchaban contra otros y usaban el engaño, sino los que cooperaban para un fin común. Mostró la cara amable de la evolución, la de un mundo que ha progresado gracias a la cooperación y al altruismo.

Lynn Margulis falleció el 22 de noviembre de 2011. Este simposio le rendirá un homenaje al cumplirse el primer aniversario de su muerte, y lo hará presentando los últimos avances en diversos temas relacionados con su trabajo. Lynn Margulis tenía una visión panóptica de la ciencia y participaba en proyectos que enlazaban la microbiología con otros campos, ya que sus ideas iban desde el estudio del origen y la evolución temprana de la vida, la vida en ambientes extremos, las relaciones simbióticas o la búsqueda de vida extraterrestre, hasta temas ambientales o sobre la difusión de la ciencia al público general.
A mi m'han convidat a parlar de la comunicació de la ciència, una cosa que feia molt bé Lynn Margulis. Sabia despertar l'interès en tota mena de públic. Les seves classes i seminaris eren sempre plens i omplia també de gom a gom les sales de conferències. Els seus llibres tenien també l'èxit assegurat. Com que el simposi no tracta només de Lynn Margulis, sinó de temes relacionats amb el seu treball, no em limitaré a descriure la seva tasca com a comunicadora, parlaré una mica de la divulgació i de la comprensió pública de la ciència.

La meva contribució es titula "The public understanding of science: the Möbius strip of knowledge" (La comprensió pública de la ciència: la cinta de Möbius del coneixement). La referència a la cinta de Möbius és una comparació entre aquesta cinta, que té una única cara, i la comunicació de la ciència. La cinta de Möbius sembla que tingui dues cares, però si agafeu un llapis i comenceu a dibuixar una línia en un punt de la cinta i aneu seguint acabareu en el mateix punt que vau començar. La comunicació de la ciència sembla que tingui dues grans categories: la comunicació a la comunitat científica mitjançant articles publicats en revistes especialitzades i la comunicació a un públic general, allò que coneixem com a divulgació. Tanmateix, en el fons la dicotomia no existeix. Les diferències són només en el format, no en el contingut. De fet, les revistes científiques van començar com a un mitjà per comunicar la ciència a la gent del carrer. Els articles de les primeres revistes semblaven més aviat articles de divulgació i no solien contenir descripcions detallades dels experiments que referien.

Un gran canvi en l'apropament a un públic general el va fer Galileu quan va publicar les seves teories en italià en comptes de fer-ho en llatí, que era la llengua de la ciència, com ara ho és l'anglès. Es diu que amb aquest científic va començar la divulgació científica. Lynn Margulis va destacar en el món de la ciència per les seves idees innovadores. I aquestes idees va saber comunicar-les també al gran públic en obres de divulgació entre els quals Microcosmos, ¿Qué és la vida? i Els orígens de la vida. Quan preguntaven a Lynn Margulis nena què volia ser de gran, ella deia que exploradora i escriptora. Va ser les dues coses: va explorar el món microscòpic i allò que hi va descobrir va sabe-ho explicar molt bé en els seus llibres.

Entre els participants al simposi, hi ha una altra gran científica en el món de la microbiologia: Rita Colwell. Però parlar d'ella mereix una nova entrada en el bloc. Per avui n'hi ha prou

Moments per recordar (1)

Una  amiga meva --na Joana-- té escrits, a la capçalera del seu bloc, aquests pensaments:
La vida és feta de moments, de petits moments, de grans moments, de moments de felicitat i moments de tristor, de moments d'amors i de moments de desamor. La vida és també un moment: un sol moment que nosaltres ens forjam, un moment lent, però al cap i a la fi, un moment.
Té raó, na Joana. I a les nostres vides poden conviure gairebé simultàniament moments d'alegria i felicitat amb d'altres de tristor. De vegades he pensat fer-me un recull de moments de felicitat, d'alegria, de plaer.. per buscar-lo quan les coses no em vagin bé. Uns moments que de vegades han estat molt curts, només instants. Però tots són moments que de tant en tant afloren a la meva memòria. Vaig a començar ara el meu recull, i ho faré amb un moment força recent.

Va ser el proppassat 15 de setembre. Jo era a Tolosa de Llenguadoc i cap a quarts de deu del matí anava caminant al Museu de Ciències Naturals. Aquell barri --crec que es diu de Saint Etienne-- era molt tranquil i silenciós a aquella hora; hi passaven molt pocs cotxes pel carrer i només algunes persones amb la barra de pa o el diari sota el braç. De sobte, en arribar a una cantonada, vaig sentir la música d'una guitarra i una veu d'home que cantava Torna a Surriento. Primer no sabia d'on venia la música, però aviat vaig adonar-me que sortia del carrer que travessava el que jo seguia per anar al Museu. Vaig avançar una mica i vaig descobrir que el so venia d'una planta baixa, un local amb la porta entreoberta per on es podia entrellucar un grup de gent a l'interior. Una placa a la façana, al costat de la porta, deia Radici Editalie Editions; potser una editorial i centre cultural d'immigrants italians? "Un recital", vaig pensar i em vaig aturar per acabar de sentir la cançó napolitana.

De sobte, tot el "públic" va unir la seva veu a la del solista i van cantar la darrera estrofa:
Ma nun me lassà,
nun darme stu turmiento!
Torna a Surriento,
famme campà!

Van seguir aplaudiments i comentaris de les mateixes persones que havien cantat i a continuació la cançó va tornar a començar. Com abans, primer la guitarra i el solista; després, totes les veus juntes. Suposo que es tractava d'un assaig, però ho vaig sentir com si m'haguessin dedicat a mi la cançó i com si hagués esta Luciano Pavarotti o algun dels grans cantants de la cançó napolitana qui l'hagués interpretada.

dissabte, 10 de novembre de 2012

L'article científic: per què serveix?

Ahir vaig participar en la Reunió Científica Anual de Microbiologia (RECAM) que organitza la Societat Catalana de Biologia. Vaig parlar sobre la preparació dels articles científics a una audiència formada principalment per estudiants que aviat hauran d'afrontar la tasca d'escriure'n el primer.

Malauradament, les carreres de ciències no solen incloure en els seus programes, ni tan sols com a part d'alguna assignatura, l'ensenyament de la preparació d'un article científic, un coneixement que seria molt útil a qui vulgui dedicar-se a la recerca. Els joves investigadors i investigadores han d'aprendre per ells mateixos a fer els seus articles i sovint ho fan prenent com a models altres articles, que no sempre estan ben fets, o seguint les indicacions dels seus mentors o directors de tesi, que també ho van aprendre pel seu compte i potser arrosseguen defectes de forma.

El treball de recerca científica no s'acaba amb l'obtenció de resultats experimentals satisfactoris que aportin nous coneixements o que ampliïn els que ja es tenien sobre algun aspecte de la ciència. Cal "explicar-ho" i cal que el treball fet sigui validat per persones expertes en la disciplina corresponent. Això s'aconsegueix mitjançant la publicació de l'estudi en una revista científica acreditada. Per altra banda, qui es dedica a la recerca ha d'estar al corrent dels avenços en el seu camp, tant pel que fa a la tècnica com al coneixement. Per tant, cal escriure (els propis articles) i llegir (els articles d'altri).

Ahir vam tractar alguns aspectes que cal tenir en compte quan s'ha de preparar un article científic. Eren consells per a estudiants de microbiologia o biologia en general, però moltes de les normes que serveixen per a les ciències experimentals són útils també per a altres àmbits del coneixement. Em referiré aquí de manera breu només a algunes de les coses repassades ahir en la RECAM.

Típicament, un article que descrigui un treball de recerca consta de les següents seccions principals: aresum, que és una breu exposició del treball; b) introducció, que explica els antecedents, el coneixement que es té sobre el tema en què es fa la recerca, estableix la hipòtesi i pot indicar per què s'ha triat un determinat tipus de tècnica o plantejament de l'experiment; c) material i mètodes, que descriu com s'ha fet el treball; d) resultats, que mostra les dades obtingudes a partir del treball; e) discussió, que analitza i interpreta els resultats, i en treu conclusions, i f) bibliografia, que és un llistat de les obres consultades per fer el treball.

A més d'aquestes seccions, en un article també hi trobem el títol, els noms i adscripció dels autors, les paraules clau, els agraïments, i una frase, que no totes les revistes inclouen, sobre el possible conflicte d'interès dels autors.

Totes les parts d'un article tenen una missió, però n'hi ha dues que aparentment no són importants però poden contribuir al seu èxit; un èxit que és mesura en el nombre de persones que citen l'article en altres treballs. Però per citar-lo, abans l'han hagut de llegir. Quan algú, per preparar un treball, busca informació ja publicada, avui dia recorre a Internet, a bases de dades com ara Pubmed (per a les ciències de la vida i de la salut) o Google acadèmic. Per la pantalla desfilen els títols de molts articles; de vegades poden ser milers, i la tria d'un o altre dependrà en gran part del seu títol. Un títol que reflecteixi el contingut de l'article de manera inequívoca té moltes més possibilitats de ser triat que un altre d'imprecís o molt genèric. L'altre factor és el resum, que ha d'explicar molt breument el perquè i els objectius del treball, com es va fer l'estudi, què s'hi va descobrir i a quines conclusions es va arribar. De la impressió que en tregui qui llegeix el resum, dependrà que continuï la lectura.

Com a Associate Editor d'un revista científica (International Microbiology), he de revisar molts articles i com més va més convençuda estic de la necessitat que la carrera investigadora incorpori la formació necessària per aprendre a fer-los. Tot i que els autors estiguin familiaritzats amb allò que s'anomena 'literatura científica', i que més o menys tinguin clares quines són les parts d'un article, sovint cometen molts errors en la presentació del seu treball. Les grans revistes, aquelles de les quals es parla afegint-hi al davant l'adjectiu prestigiosa, reben allaus d'originals i els que acaben publicats són una minoria, de vegades al voltant d'un 10 per cent o menys. Si un original té defectes de forma, en molts casos ja no passa el primer filtre i és rebutjat directament, encara que el contingut sigui de qualitat. Per tant, valdria la pena que els autors tinguessin més cura en la presentació dels seus treballs.

Un aspecte que cal tenir molt en compte en preparar l'article és que cada cosa ha d'anar al seu lloc i només allà. Les parts que he indicat abans han de quedar ben delimitades i no incloure més que allò que hi correspongui. Per altra banda, cal evitar redundàncies. Per exemple, de vegades hi ha qui, en la secció de resultats, explica una part del treball experimental. Pot ser que sigui una repetició o que ho hagi omès en la secció de material i mètodes que és on calia descriure-ho. Si hi ha taules i figures, de vegades les mateixes dades que veiem en una taula on en una figura les trobem també en els resultats, i potser fins i tot repetides en la discussió. També hi ha qui, en descriure els resultats, afegeix comentaris i compara els seus resultats amb altres d'estudis similars. Això només es pot fer si les seccions de resultats i discussió s'ajunten una de sola; altrament, els comentaris van a la secció de discussió.

I ja que he esmentat les taules i les figures, hi ha qui sembla que prepari un article com si fos a l'escola i hagués d'omplir de dibuixos i de colors uns quants fulls. Publicar en color encareix molt la producció d'una revista i caldria restringir-ho a allò absolutament necessari per a la claredat de les gràfiques o de les imatges. Per altra banda, abans de preparar una taula o una figura, caldria preguntar-se si realment són necessàries. Les gràfiques de formatgets o algunes taules amb molt poques dades sovint serveixen només per "fer maco" i aquella informació podria incloure's en el text. I quan la taula que s'ha preparat és immensa, caldria considerar si no hi ha possibilitat de simplificar-la. Perquè sovint aquest possibilitat hi és (a International Microbiology hem arribat a convertir taules que originalment ocupaven més de dos fulls en taules que caben en una sola pàgina; i sense que se'n perdi informació).

Pel que fa a la llengua i l'estil, el fet que les principals revistes científiques es publiquin en anglès és un escull per a una bona part de la comunitat científica. Jo aconsello que es procuri "pensar" l'article en anglès, en comptes d'anar traduint frases, encara que sigui mentalment. Les estructures gramaticals de l'anglès poden ser diferents de les de moltes altres llengües; de vegades és fàcil endevinar la llengua original dels autors per la manera com estan redactats els treballs. (El cas és que també hi ha molts investigadors que quan escriuen en la seva pròpia llengua copien moltes estructures de l'anglès.) Cal tenir cura dels temps verbals i fer servir el passat per referir-se al treball que s'explica en l'article i el present per referir-se al coneixement establert. I fer servir la veu activa sempre que sigui possible. Hi ha la creença que en anglès científic cal usar la veu passiva. Això és una llegenda i tots els llibres pensats per a guiar els autors en la preparació dels seus articles, ho deixen clar. La passiva pot generar confusió perquè a qui llegeix no sempre li queda clar que els autors es refereixin al que han fet ells o a algun dels treballs d'altri que citen en el text.

Una cosa que els autors obliden de vegades és que un article científic ha de ser objectiu. És  freqüent trobar-se expressions del tipus "és important destacar que..." o "sorprenentment vam observar que...". Convé expressar-ho de manera més neutra. En el primer cas és pot ometre o, com a molt, indicar "noteu que...". En el segon, es podria escriure "contràriament al que era d'esperar...".

Una temptació d'investigadors i investigadores és autolloar-se. Deixem que siguin els lectors els qui considerin si allò que es descriu en l'article és o no una gran descoberta i evitem també escriure frases del tipus "és la primera vegada que es descriu XXXX...". Que els autors no hagin vist mai abans una descripció del mateix que ells publiquen ara no vol dir que ningú no ho hagi fet. Seria més recomanable una expressió del tipus "no tenim constància que XXXX s'hagi descrit amb anterioritat".

Una recomanació que faig sempre és que, de la mateixa manera que es consulten articles i llibres per dissenyar el treball experimental, es consultin alguns articles i llibres que expliquen com cal preparar un article científic. Hi ha un llibre clàssic, que ja va per la 6a edició i, dels que conec, és el que més m'agrada per la seva senzillesa i perquè és molt pràctic: How to write and publish a scientific paper, de Robert A. Day (es pot comprar en versió digital, Kindle). En català, recomano un dels quaderns de la Fundació Esteve (està pensat per a la biomedicina, però moltes recomanacions són vàlides per a qualsevol tipus d'article): Redacció científica en biomedicina: El que cal saber-ne, de diversos autors (coordinadors: L. Rosich i Fèlix Bosch). Si cliqueu l'enllaç damunt del títol, podreu accedir a la versió digital, que es pot descarregar sencera o per capítols.

Potser us interessarà:
- Com fer un resum (aquest bloc, 05.09.2012). El que cal fer i el que cal no fer per preparar un resum.
- EASE Guidelines for Authors and Translators of Scientific Articles to be published in English. És una publicació de l'European Association of Science Editors (EASE), amb recomanacions per a autors i traductors. Disponible en pdf en vint llengües, entre les quals l'espanyol.

divendres, 9 de novembre de 2012

Cauen els murs

"Les lleis no estan per sobre de les persones, sinó que han de servir les persones", diu la veu en off (Miquel Calçada) d'aquest vídeo que he vist a Vilaweb. Si consultar el poble què vol per al seu futur és anticonstitucional, significa que cal canviar la constitució.

Pren el mur com a metàfora, per la coincidència de la data d'inici de la campanya electoral (9 de novembre) amb l'enderrocament del mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989.

dijous, 8 de novembre de 2012

Una altra visió particular d'un debat amb polítics

Representants dels partits polítics i Joaquim Elcacho (al centre), moderador

L'anterior va ser el 9 de novembre de 2010 i es va fer a CosmoCaixa. El d'enguany va tenir lloc ahir, 7 de novembre de 20o12, a l'Ateneu. Es tractava d'un debat sobre "La ciència a Catalunya a la propera legislació", amb representats dels partits polítics amb grup parlamentari. Fa dos anys, el moderador va ser Tomàs Molina; enguany, el periodista científic Joaquim Elcacho, amb experiència en la moderació d'aquest tipus de debats. Per parts dels polítics, hi havia representants dels partits amb grup parlamentari: CiU (Antoni Castellà), PSC (Marina Geli), PPC (Pere Chumillas), ERC (Albert Castellanos) i ICV (havien anunciat que hi participaria Josep Vendrell, però al final hi va anar Marta Ribas).

El debat
Com fa dos anys, no faré una crònica del debat com ho faria algú que entengués política científica, o un periodista, sinó que explicaré el que jo vaig entendre i la impressió que en vaig treure. Com el 2010, el d'ahir tampoc va ser un debat abrandat, com solen ser els que fan per televisió, ni es van desqualificar els uns als altres obertament, com solen fer quan parlen individualment. A més, no hi va haver grans sorpreses, el que van dir tots era bastant previsible.

ICV dóna prioritat a la recerca enfocada a l'estalvi i l'eficiència d'energia i a la lluita contra el canvi climàtic. A més, a la recerca que reverteixi en la societat, que tingui en compte la perspectiva de gènere i que inverteixi en projectes basats en la cooperació i la solidaritat.

Les propostes d'ERC parteixen de la necessitat de tenir un estat propi per tenir més recursos per a la recerca i poder apropar-se a una inversió del 3% del PIB. Són, però, realistes i saben que en el camí a l'autodeterminació hi haurà un temps de transició en què els recursos per a la recerca seran escassos. Per això creuen que cal promoure la col·laboració amb centres d'altres estats que inverteixin en centres nostres, i que cal dissenyar la carrera científica "catalana", que fomenti la internacionalització, facilitant la marxa a l'estranger d'investigadors del país.

El PP proposa una política científica inclusiva, i entenen com a 'inclusiva' que no s'oposi a l'espanyola i que tampoc oposi la recerca pública a la privada. El seu representant va dir que aquell debat no era el lloc adient per parlar d'independentisme; com si no hi hagués una gran diferència entre dependre, per a la recerca, de les decisions de Madrid o poder autogestionar-la. Potser va oblidar que és un sector en què les competències són del Govern central. Dues coses sensates: a) sobre la priorització algun tipus de recerca, es pregunta què haurà de fer la gent valuosa en camps que no són prioritaris, marxar del país?, i b) és imprescindible que la formació científica comenci a l'escola, en els nivells d'estudi obligatoris.

El PSC es compromet a mantenir el model de recerca català, amb centres que tenen personalitat jurídica pròpia, i a garantir la continuïtat dels parcs científics. A més, aposten per invertir en ciència el 2% del PIB, que és el percentatge que s'hauria hagut d'assolir el 2010. Les àrees de recerca que creuen que cal mantenir o reforçar són: l'agroalimentària, la de salut, la química-física i les ciències socials com ara l'economia i la sociologia. A més, creuen que cal convèncer les entitats financeres que arrisquin més en recerca, en comptes de dedicar-se a l'economia especulativa.

CiU va explicar que, malgrat que el pressupost dedicat a la recerca s'ha retallat un 11,8%, hi ha alguns sectors en què la dotació ha augmentat, com ara la captació de talent (ha augmentat un 8%) i la despesa en infraestructures (també un 8%). Entre les noves propostes hi ha un programa de doctorats industrials, per estimular la inserció del personal doctorat en la indústria. També es reforçarà el model propi català de centres públics però autònoms, amb avaluacions internes i també externes, amb experts internacionals, i donaran suport a les grans instal·lacions científiques catalanes, com ara el Sincrotró Alba i el Centre de Supercomputació de Barcelona. Creuen que cal donar més possibilitats de governança a les universitats, actualment molt burocratitzades. Per altra banda, va recordar que en els propers anys caldrà substituir-hi gairebé un miler de professors (deu ser perquè es jubilen?)  i l'ICREA pot ser el planter d'on en surtin els nous. Quant al model de recerca, va destacar que amb un estat propi, a més de disposar de més recursos, es podrien dissenyar programes propis.

El mateix moderador va iniciar el debat preguntant si el Pacte Nacional per a la Recerca, ratificat fa alguns mesos, encara és vàlid, i tots van estar d'acord que sí; cosa que no hauria d'estranyar perquè es tracta precisament d'un 'pacte' al qual es va arribar el 2008 amb els diferents partits i també amb institucions. Marina Geli (PSC) va dir que cal no baixar els pressupostos i també cal incentivar la participació del sector privat. Albert Castellanos (ERC) va dir que, al pacte, li cal upgrading (tan fàcil que seria dir que cal millorar-lo o actualitzar-lo) i que podria esdevenir un pacte d'estat. Antoni Castellà (CiU) va destacar l'estabilitat que dóna el pacte, independentment de qui mani. I Pere Chumillas (PPC va insistir de nou que era un problema que s'entrés en el debat nacionalista i separatista; que creu que no cal traslladar als investigadors aquesta inquietud.

El col·loqui
A continuació, algunes impressions que vaig treure a partir de les preguntes que es van fer --no moltes, no hi havia gaire temps:

- Es manté el compromís que hi havia d'apropar la ciència a la societat, i aquesta és una de les funcions de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació.

- En general, tots estan d'acord que cal prioritzar alguns sectors, però quins? Antoni Castellà (CiU) va dir que és l'èxit dels grups allò que haurà de decidir la priorització. Malgrat la meva poca afinitat amb el PP, a mi també em preocupa que, amb la priorització, es deixin de banda alguns sectors. Avui dia hi ha sectors que estan més "de moda" i d'altres que, tot i que tinguin una forta tradició a Catalunya i que encara hi hagi gent molt bona que hi treballa, no es tenen massa en compte a l'hora d'establir prioritats i repartir subvencions. Per altra banda, m'hauria agradat saber a què es refereix Castellà en parlar d'"èxit" en un camp de recerca: que publiquin en revistes de factor d'impacte elevat?, que els mitjans en parlin molt?, que tingui aplicacions immediates?... Per a ICV, les línies prioritàries han de tenir com a objectius l'excel·lencia i la utilitat social.

- Hi va haver referències a la llei de mecenatge que fa mesos que està anunciada i que caldria que oferís incentius fiscals al mecenatge de la recerca per estimular la inversió privada. Castellanos va dir que tenir un estat propi permetria oferir aquests incentius fiscals sense dependre del que pensin a Madrid (sembla ser que la llei s'està endarrerint perquè el Govern central considera que frenaria l'entrada d'impostos).

- Es va defensar el paper dels parcs científics com a pont entre la recerca i la indústria, si bé seria convenient establir una única xarxa de recerca i de transferència.

- La pregunta que va fer Joandomènec Ros, vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans, suposo que va incomodar una mica el representant del PP, però va servir-li perquè pogués adoptar la tàctica de la por que tan bé practica Alicia Sánchez Camacho. Ros va dir que Catalunya avui dia capta molts recursos europeus per a la recerca i va preguntar què passaria en una Catalunya amb estat propi, en l'època de transició en què potser no es podria accedir a recursos europeus i tampoc als recursos estatals actuals. Chumilla va dir que la pregunta era intel·ligent, perquè és cert que si Catalunya sortís d'Espanya quedaria fora de la Unió Europea i el temps que trigués a entrar-hi de nou no podria accedir als fons europeus per a la recerca. Només va faltar que digués els investigadors jubilats deixarien de cobrar les pensions. Marina Geli va dir que la recerca catalana està internacionalitzada i que, passi el que passi, no creu que Catalunya estigui mai fora de la Unió Europea i que, en ciència, hi haurà qüestions compartides (suposo que es referia a Espanya). I algú va recordar que Israel i Suïssa no són membres de la Unió Europea, però participen en projectes de recerca europeus.

Impressió general
La impressió general que en vaig treure és que no van voler mullar-se massa. O serà que el fet d'haver arribat a un consens per fer el Pacte Nacional de la Recerca fa que no difereixin gaire dels plantejaments en què cal basar la recerca a Catalunya?

Alguns comentaris finals:
- El representant del PP devia tenir molt poc a dir, perquè dels cinc minuts inicials que tenia cada ponent per exposar el programa del seu partit sobre la ciència, en va gastar més d'un per explicar que havia fet dos cursos d'escriptura a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu, que s'ha adonat que el relat curt se li dóna molt bé, i que potser quan deixi la política tornarà a l'Ateneu a fer algun altre curs per escriure relats basats en el que ha vist aquests anys.

-En sentir Marina Geli, em costava imaginar que sigui membre del mateix partit polític que Carme Chacon, de la qual unes hores abans vaig llegir les declaracions que va fer en una entrevista de televisió el dia abans.

-El vocabulari dels polítics. Per sort ningú no va parlar de 'complicitats' ni de sinergies (que solen pronunciar a la castellana, 'sinèrgies'); potser ja no estiguin de moda. Però vaig aprendre un nou terme, que he de veure quin sentit té, en política: 'aminorament' (el va usar diverses vegades Marina Geli). I alguns van fer servir anglicismes, com l'upgrading (ERC) o matching (CiU). La representant d'ICV va referir-se en diverses ocasions a "la investigació i la recerca". Quina diferència hi deu haver?

Potser us interessarà:
Una visió particular d'un debat amb polítics (aquest bloc, 9 de novembre 2010). Les meves impressions del debat anterior a les eleccions catalanes del 2010.

dimarts, 6 de novembre de 2012

Si la Balanguera fila, fila, l'Espai Mallorca filarà

Comiat de les llibreteres de l'Espai Mallorca

"Si la Balanguera fila, fila, l'Espai Mallorca filarà", va dir ahir una treballadora --ara ja extraballadora-- de l'Espai Mallorca de Barcelona, en la reunió de comiat d'aquest centre que ha funcionat a Barcelona des de 1998. No vaig poder quedar-m'hi tota l'estona, perquè tenia un altre compromís, però no vaig voler mancar a la cita.

L'Espai Mallorca ha estat un centre per a la promoció i la difusió de la cultura de les Illes, que el 1998 va fundar la Conselleria de Cultura del Consell de Mallorca amb la col·laboració del Gremi d'Editors de Balears. Tots aquests anys ha esta un pont cultural entre Catalunya i les Illes. A la llibreria s'hi podien trobar les obres més recents i populars publicades a les Illes i també les més insòlites. A més, hi havia una secció de música i s'hi venien alguns productes d'alimentació típics (vins, olis, melmelades, olives...) i també siurells, aquells xiulets de fang típics de Mallorca que cal omplir d'aigua perquè sonin. A més, hi havia un espai per a exposicions i actes diversos i un bar.

De tant en tant hi anava. Sempre hi havia exposicions i actes interessants. És un d'aquells espais del Raval que estan ajudant a dignificar el barri. I si havia de fer alguna cosa per aquella zona al matí, m'agradava esmorzar-hi. Hi feien uns entrepans de sobrassada amb mel deliciosos.

Ahir, en l'acte de comiat, una de les llibreteres de l'Espai va dir una paraules molt sentides i va deixar ben clar que l'Espai Mallorca no ha mort per manca d'activitat, sinó pel desinterès, la negligència i la desídia de les entitats i institucions de qui depenia. De tota manera, sembla que l'Espai Mallorca es podrà recuperar, en règim d'autogestió, gràcies a l'interès del col·lectiu Crits i Renou. Un noi d'aquest col·lectiu va dir que ahir es tancava una etapa de l'Espai Mallorca, però se'n començava una altra i que tot és a punt per al compte enrere i tornar a obrir-lo. Tant de bo això sigui ben aviat!

Acaba una etapa i en comença una altra...


Algunes fotos dels assistents al comiat:










Fotos: M. Piqueras (06.11.2012)