El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 26 d’agost de 2012

Chicago en els meus records

Un correu electrònic que em van enviar des de Chicago fa poc em va fer recordar la visita que vaig fer a aquella ciutat, en aquesta mateixa època de l'any, el 1996. M'hi vaig aturar uns dies de camí a Norcroft --el Women's Writing Retreat on vaig passar dues setmanes-- i uns quants dies més a la tornada.

Chicago, visió general el 1996
 
Quan vaig plantejar-me l'itinerari, després de considerar fer escala a Toronto, Boston o Nova York, vaig veure que era més pràctic i més barat passar per Chicago. No em fes molta il·lusió, però. Em semblava que, llevat dels gratacels i algun museu destacat, no hi trobaria llocs d'interès. Que n'estava, d'equivocada! Aquella ciutat té moltes coses que fan atractiva Nova York i també moltes de les que es troben a faltar a la Gran Poma. A més, Chicago es preparava per a la convenció demòcrata prèvia a les eleccions a la Presidència dels Estats Units i era com una dama vestida de gala. El tros de Michigan Avenue que anomenen the Magnificient Mile, era de debò esplendorosa, amb multitud de jardineres plenes de flors. Després vaig adonar-me que qualsevol racó del centre de la ciutat on hi hagués una jardinera o un bocí de terra per plantar-hi alguna cosa era cobert de flors.

Chicago River
En passejar per Chicago aquells dies vaig fer el mateix que acostumo a fer quan passejo per l'Eixample de Barcelona: mirar enlaire. Cada edifici pot ser una sorpresa (clar que a Barcelona, de vegades, la sorpresa pots trobar-la al terra). Els seus gratacels més antics semblen un trasplantament de l'art nouveau o del nostre modernisme a aquest tipus d'edificis. I dins dels construïts en la segona meitat del segle XX, n'hi ha també de molt bonics i elegants. A més, en mirar enlaire. no vaig sentir-me mai aclaparada per aquelles edificacions, cosa que sí que m'havia passat en alguns llocs de Nova York. No sé si és perquè Chicago està mirant el llac Michigan i perquè està travessada pel riu o perquè en comptes d'un únic gran pulmó verd central com hi ha a Manhattan, a Chicago els espais verds no estan concentrats.

Una altra imatge que tinc de Chicago és la d'una ciutat com un museu d'escultura a l'aire lliure. És interessant mirar enlaire, però cal mirar també allò que hi ha a peu de carrer. Així hi veurem obres de Calder, Picasso, Miró, Moore i d'altres, que es troben per molts llocs de la ciutat. A més, la meva visita va coincidir amb la celebració d'una exposició temporal d'escultures a l'aire lliure de tres artistes: Barry Flanagan, Deborah Butterfield, amb les seves escultures concentrades a Grant Park, i J. Seward Johnson Jr., amb escultures disperses per la ciutat. També recordo els passejos que vaig fer pels parcs a costat del llac. Més que un llac, el Michigan sembla un mar. Només li falta la salabror de l'aigua marina. Se'm feia estrany passejar per la riba i no sentir la flaire que es nota a costat del mar.

Llebre de Barry Flanagan

Cavall de Deborah Butterfield

Obrer en un banc, de J. Seward Johnson Jr.

Dels diversos museus que vaig visitar, em va fascinar el Field Museum, que era com un aplec de molts museus monogràfics, on hi hauria hagut passar dies per veure-ho tot. La part que més em va impressionar va ser la que estava dedicada als pobles indígenes americans, des de la Patagònia fins a l'Àrtic, però incidint més en els que viuen en els territoris que avui dia són els Estats Units i Canadà. Tinc molt viu el record de la solitud que hi havia en aquelles sales, malgrat que s'hi exposés el que havia estat Amèrica quan només la poblaven els veritables americans. I vaig pensar si els americans actuals no tenen curiositat per saber què hi havia en aquelles terres abans que hi arribessin els primers colonitzadors.

Field Museum

Chicago va ser una ciutat sorpresa, un lloc d'aquells que no tenen una imatge de ciutat turística i per això encara és més agradable de passar-hi uns dies, perquè no et trobes immersa en multituds de visitants (excepte en un lloc: la torre que aleshores es deia Sears i que en aquells moments era l'edifici més alt del món; vaig renunciar a pujar-hi per les cues que hi havia). I un lloc que considero molt recomanable de veure-hi no és precisament dins la ciutat, sinó als afores: és Oak Park, un municipi a part, a l'oest de Chicago, al qual s'arriba fàcilment amb el tren elevat. El principal interès d'Oak Park es troba en algunes cases i altres edificis (Unity Temple, per exemple) dissenyats per l'arquitecte Frank Lloyd Wright (1867-1959), entre les quals es pot visitar la que va ser casa seva i el seu estudi entre 1889 i 1909, que van restaurar per deixar-la com en els anys que ell hi va viure i treballar. Wright va ser un innovador, i avui les seves obres no acusen el pas del temps, no sembla que hagin estat dissenyades fa cent anys. El 1991, l'Institut d'Arquitectes dels Estats Units va declara-lo el més gran arquitecte del país de tots els temps.

Casa i estudi de Frank Lloyd Wright a Oak Park (Illinois)

Casa dissenyada per Wright a Oak Park (Illinois)

És possible que amb l'augment del turisme que s'ha produït per tot el món en les darreres dècades, aquella ciutat tingui ara molts més visitants que el 1996. M'han dit que ha canviat bastant, que s'hi han fet moltes coses noves. Com que és molt possible que no tingui l'oportunitat de tornar-hi, em quedo amb aquella imatge tan agradable que en vaig treure el 1996.

Grant Park. Al fons, la torre Sears (ara té un altre nom)
Fotos: M. Piqueras, agost i setembre 1996

dijous, 23 d’agost de 2012

La caseta de paper existeix

Quan jo era petita, el meu pare m'explicava el conte dels tres porquets, un dels quals --amb poques ganes de treballar-- es va construir una caseta de paper, que el llop va fer desaparèixer amb una bufada --el meu pare ens n'explicava una versió escatològica en què la bufada es convertia en un gran pet.

Doncs la caseta de paper, existeix i deu ser molt més forta que la del porquet del conte, perquè fa gairebé noranta anys que està construïda. Es troba a Rockport, una població al nord de Massachusetts, a unes 25 milles de Boston. Tot i que en el seu terme municipal hi ha una pedrera d'on, des fa uns 180 anys s'ha extret granit per a la construcció, el 1922 hi va haver un home que, en comptes de fer-se una casa del material que més abundava, va decidir fer-se-la de paper de diari. Es deia Elis F.Stenman, era enginyer i havia dissenyat una màquina per fer els clips que es fan servir per subjectar el paper.  El seu enginy li va fer veure les possibilitats del paper de diari com a material de construcció.

La casa de paper de Rockport (Massachusetts)

L'estructura de la casa és de fusta, però en comptes de maons o plaques de fusta, per a fer les parets Stenman va usar capes i capes de paper de diari premsat, units amb un adhesiu i va envernissar tot el conjunt per la part exterior, perquè fos impermeable. El terra i el sostre són de fusta i la llar de foc és de maons --hauria estat perillós fer-la de paper o de fusta. Stenman va acabar la casa el 1924 i ell i la seva dona hi van anar a passar els estius fins al 1930. Després la casa es va modificar. Per exemple, li van afegir un porxo, però les parets de fusta s'han conservat com eren; únicament la part exterior s'ha anat envernissant perquè no es fes malbé.

Porxo cobert i moblat

Però Stenman no en va tenir prou a fer la casa de paper. Quan ja hi estava vivint, també va fer els mobles de paper. Les peces que va fer servir per construir-los són uns rotllos de paper de diari que enganxava amb cola i després tallava en mides diferents. El piano és de debò, però el va folrar amb paper de diari perquè mantingués l'estil dels altres mobles. La seva esposa va fer les cortines... també de paper.

Sala amb el piano al fons

El 1993 vaig anar a Rockport, d'excursió, amb la gent d'un curs d'estiu de la Facultat d'Educació de la Universitat de Boston en el qual jo estava col·laborant. Vam visitar una pedrera i el poble, on hi recordo el moll de pedra --a diferència dels típics molls de fusta d'altres pobles d'aquella zona-- i molts tallers i botigues d'artistes. Sento que no ens portessin a veure la casa de paper. Ni tan sols recordo que ens en parlessin. Tinc un motiu per tornar-hi. Llàstima que sigui tan lluny!

Detall de la paret. Sota el vernís, el paper de diari.

Fotos del web de la casa-museu de paper

dimecres, 22 d’agost de 2012

Mirant enlaire (VII)

Primer, un parell de mirades cap amunt a Salàs de Pallars. (Fixeu-vos en el segon balcó!):





I un parell de vistes d'altura en el barri de Les Corts. El primer, una finestra que sempre m'aturo a mirar, prop de la plaça de la Concòrdia. Fixeu-vos el sistema de reg que ha instal·lat la persona que viu en aquella casa:



I el campanar de l'església del Remei:



Fotos: M. Piqueras (juliol i agost 2012)

dimarts, 21 d’agost de 2012

Lady Mary Wortley Montagu

El 21 d'agost de 1762 va morir a Londres Lady Mary Wortley Montagu (nascuda Pierrepont, també a Londres, el 1689). havia tornat a la seva ciutat aquell mateix anys després d'una vida viatgera que ha quedat reflectida en els seus escrits, especialment en les cartes que enviava a les seves amistats.

El 1712 va casar-se amb Edward Wortley Montagu, que el 1715 va esdevenir membre del Parlament. A Londres, Mary era una figura prominent a la cort, però el desembre d'aquell any va contreure la verola, una terrible malaltia que matava molta gent i deixava les persones que la superaven amb cicatrius permanents en els llocs on hi havia hagut pústules infeccioses. (El 1979 es va donar per eradicada a tot el món. Jo encara he conegut persones que l'havien patida i els havia quedat la cara "picada".)

El 1716, El marit de Mary va ser nomenat ambaixador a Estambul, on va estar-s'hi dos anys. Ella el va acompanyar i del viatge i de l'estada a Turquia, n'ha quedat el testimoni en les moltes cartes que va escriure i que van ser publicades després de la seva mort. A Londres havia nascut el seu fill i durant l'estada a Turquia va néixer la seva filla. Mary va tenir el privilegi de conèixer els costums i la vida privada de les dones de Turquia, cosa que no podien fer els viatgers que havien escrit sobre els països islàmics, i que sovint donaven una imatge falsa o esbiaixada de les dones d'aquells països. En una carta escrita l'1 d'abril de 1717, Mary descriu la seva visita a uns banys turcs per a dones, a Sofia, que aleshores pertanyia a l'imperi otomà. Hi parla de l'afabilitat amb què la van rebre i com estaven juntes les dames i les seves esclaves, sense res que distingís les unes de les altres, perquè totes estaven nues.

Potser pel fet que ella tenia en la seva cara les marques de la verola, en la mateixa carta esmenta una reflexió que diu s'havia fet sovint, i és que "si fos costum anar despullades, la cara a penes s'observaria". Va adonar-se que, en aquell ambient, les dames amb la pell més delicada i les formes més agradables eren les que més va admirar, encara que la seva cara fos en alguns casos menys bonica que les de les seves companyes. La dona que semblava més important i les seves acompanyants volien que Mary es banyés amb elles i van oferir-se a despullar-la. Ella no en tenia ganes, però en veure que insistien, va descordar-se la brusa i els va mostrar les barnilles de la seva cotilla. Amb això van quedar satisfetes;  van pensar que era una mena de gàbia dins de la qual estava tancada i que ella no tenia poder per obrir-la. Acaba la carta dient a la seva corresponent que cap llibre de viatges podria informar-la sobre allò que va veure ella en els banys de les dones, perquè si un home --els autors de llibres de viatges eren homes-- fos trobat en un lloc com aquell, li suposaria la condemna a mort.

La vida sentimental de Mary va ser bastant complicada. Es va divorciar el 1739, tot i que abans ja havia tingut diversos amants i després n'hi hauria d'altres. I malgrat el divorci, va mantenir una relació epistolar amable i respectuosa amb el seu marit, que va morir un any abans que ella.

Mary va introduir a Anglaterra la tècnica de la variolació (o variolització) per immunitzar contra la verola. És una pràctica per prevenir la verola que va a aprendre a Turquia. Consistia a inocular les persones sanes amb material extret de les pústules d'una persona que estigués passant la verola. Solia fer-se a finals d'estiu, després de la calor forta i la va descriure molt bé en una carta de l'1 d'abril de 1718 a la seva amiga Sara Chiswell (en vaig transcriure el fragment en una altra entrada d'aquest bloc). Quan el metge Edward Jenner (1749-1823) va desenvolupar el vaccí contra la verola, que era un mètode més segur per prevenir la malaltia, la variolació es va abandonar. De tota manera, cal recordar que gràcies a aquesta pràctica, que els metges anglesos van conèixer per la insistència de Mary Wortley Montagu, moltes persones de diverses generacions van adquirir resistència a la malaltia abans que existís la vacuna.

Potser us interessarà:
- La Royal Society i la prevenció de la verola abans de Jenner (aquest bloc, 04.02.2010),
- Letters of the Right Honourable Lady Mary Wortley Montagu. Projecte Gutenberg (diversos formats).

dilluns, 20 d’agost de 2012

Gràcia 2012

Diumenge al matí vaig passejar per Gràcia per veure què havia sortit enguany de l'enginy dels veïns i veïnes dels carrers que es guarneixen per la festa major. Un any més, la festa de Gràcia és el triomf del reciclatge. En el carrer Joan Blanques (Baix de Tot), un cartell indica que, amb l'ajut de la gent del barri, per guarnir el carrer van recollir 1500 garrafes, 5000 bosses de plàstic, 2500 ampolles i 1200 càpsules de Nespresso, a més de gran quantitat de paper de diari, cartró, porexpan, etc.

Aquí va un tast d'alguns dels carrers que vaig veure. El carrer Verdi ens transporta a un western dels molts que havien fet en cinema Verdi, quan era un cine de barri:

Cactus fet amb llaunes de refresc i mongetes

Indi americà


El carrer Joan Blanques de Baix té com a lema "Aigua és vida":

Aigua es vida (I)


Aigua és vida (II)


El carrer de Joan Blanques de Baix de Tot ens va dur als extrems de la Terra. En veure les estrelles de neu, fetes a ganxet, vaig pensar la d'hores que deurien esmerçar-se per fer-les. Per una banda, anem a l'Àrtic, on trobem un iglú i uns esquimals (a l'altra foto):

Iglú i neu

Però també viatgem a l'Antàrtida, on trobem uns simpàtics pingüins (vegeu els esquimals, del nord, al fons a la dreta):

Pingüins (carrer Joan Blanques de Baix de Tot)


A Gràcia, com en altre barris obrers i menestrals, hi havia hagut moltes modistes. No sé si en guarnir el carrer de la Llibertat van pensar a fer-los un homenatge, però a mi m'ho va semblar. En el sostre, les eines i estris de la modista:

Betes, fils i cinta mètrica

A les parets hi havia tapissos, quilts i panells:

Tapís de flors de paper


Aquest vestit es va fer amb 671 anelles de refresc i 254 càpsules de cafè:

Vestit de càpsules de cafè i anelles de refrescos

Per a aquest vestit de gala es van fer servir 1854 càpsules de paper:

Vestit de gala, fet de càpsules de cafè

Potser us interessarà:
- Un matí pel barri de Gràcia (aquest bloc, 15.08.2010)
- Gràcia, la festa del reciclatge (aquest bloc, 15.08.2011)
- Gràcia, l'origami i l'evolució (aquest bloc, 17.08.2011)

Fotos: M. Piqueras (19.08.2012)

diumenge, 19 d’agost de 2012

El valor de les coses

Ahir al matí vaig sortir a comprar unes coses a primera hora. Només havia pres un iogurt i començava a notar que el meu nivell de glucosa devia ser bastant baix. En els gran magatzems on em trobava (les botigues del barri gairebé totes són de vacances aquests dies), després de comprar el diari, em vaig comprar una pasta i un refresc i vaig seure un estona.

Vaig recordar que el darrers anys d'estudiant, quan anava a la Universitat, en baixar de l'autobús al carrer Muntaner, entrava en una pastisseria que feia cantonada amb la Gran Via i hi comprava un croissant. Després, en un quiosc a la cantonada del carrer Aribau, comprava La Vanguardia. El croissant em costava 1,50 pessetes i el diari tres pessetes, el doble. La pasta que em vaig comprar ahir em va costar 1,90 euros. Era una napolitana; no sé si el croissant és més barat, però suposaré que un croissant costi 1,50 euros. Si la mateixa xifra serveix per marcar el preu d'un producte en pessetes el 1969 i en euros el 2012, vol dir que ara 160 costa vegades més que el 1969. Però han variat els preus de tots els productes en la mateixa proporció?

He "fullejat" un exemplar de La Vanguardia de 1969 (del dia 1 de febrer), el diari que jo comprava abans d'entrar a classe. Com he dit, valia tres pessetes, el doble que un croissant. Ara, en canvi, el diari és més barat que la pasta. He mirat preus de coses que s'anunciaven aquell dia en el diari: una excursió a Poblet d'un dia, 350 pessetes; rentadores amb preus que oscil·laven de les 3940 pessetes (Otsein) fins a 26.795 (Iberia; curiosament, la Siemens, d'importació, valia 13500 pessetes); un cotxet per a criatura, unes 2000 pessetes; el lloguer d'un pis normal (3 o 4 habitacions), de 2000 a 3000 pessetes. Si on he escrit pessetes, ho canvio i hi poso euros, els preus són exorbitants. Algú pagaria 350 euros per a una excursió d'un dia a Poblet? O 13.500 euros per una rentadora o 2000 per un cotxet de criatura?

Fins l'any següent, que no vaig tenir la meva pròpia llar, no tinc consciència dels preus dels productes bàsics d'alimentació. Recordo que el 1970 el pollastre costava unes 25 pessetes el quilo (havia baixat molt, des que van fer les granges de cria intensiva) i la llet, unes 12 pessetes el litre. Què pensaríem si haguéssim de pagar ara el pollastre a 25 euros el quilo i la llet a 12 euros el litre?

No sé si els croissants s'han apujat molt o si són els altres productes els que s'han abaixat de preu. El cert és que aleshores, amb el que costava un quilo de pollastre hauria pogut comprar més de 16 croissants i amb el preu d'un litre de llet, n'hauria tingut per a vuit croissants. Per tant, em fa l'efecte que són els croissants i altres pastes allò que ara és proporcionalment molt més car. El proper dia procuraré sortir de casa esmorzada.

Foto: Wikimedia Commons

dissabte, 18 d’agost de 2012

La ciutat dels gossos

Fa alguns dies que, al capvespre, vaig a passejar pels jardins de la Maternitat, que tinc molt a prop de casa. És l'hora en què el barri --semidesert fins aleshores-- cobra vida. La gent gran i la gent menuda omplen el parc. I també és l'hora que molta gent treu a passejar els gossos. Hi ha algunes zones del parc on s'ajunten grups de persones --la majoria dones-- amb gossos. Mentre els gossos corren i juguen elles fan petar la xerrada.

He pensat que aquells gossos són molt afortunats per viure amb gent que se'ls estimen com si fossin un membre més de la família, sort que no tenen altres animals que són abandonats cada estiu a Barcelona. I he recordat un història d'un gos abandonat --amb final feliç-- que vaig viure de prop fa uns dotze o tretze anys. La meva memòria és molt fluixa, però no tant com per haver oblidat que, en el seu moment, vaig escriure aquella història. El buscador de l'ordinador m'ha ajudat a rescatar-la.

Aquell estiu van ser notícia els atacs que uns gossos havien fet a algunes persones en circumstàncies diverses. En alguns casos, es tractava de gossos ensinistrats per a la lluita; en d'altres, de gossos abandonats que havien recuperat els instints salvatges que devien tenir els seus avantpassats. La mort d'una nena per l'atac d'un rotweiler, i les ferides que gossos de diverses races considerades també "de guarda i defensa" van infligir a diverses persones van crear molta controvèrsia. Arran d'aquells fets, aquests gossos eren vistos per molta gen com assassins en potència.

La polèmica entre persones partidàries de prohibir la tinença d'aquesta animals i els que deien que els perillosos eren els seus propietaris encara cuejava quan vaig ser testimoni d'uns fets protagonitzats per un ca dels inclosos en la llista negra. Era una mescla de rotweiler i pastor alemany i una nit va entrar ferit, arraulit, amb la cua entre les cames, i mig mort de gana i de set, en un restaurant del meu barri. Els empleats, que ja plegaven --era gairebé la matinada--, van donar-li algunes restes de menjar i aigua i l'animaló va menjar i beure fins a fartar-se.

L'Ana, que treballava en aquell restaurant, va adonar-se que el gos tenia diverses ferides al coll i al ventre. No sé on va passar la nit el gos, però sé que l'endemà l'Ana va dur-lo al veterinari on acudia habitualment amb la Iris, la femella de pastor alemany amb qui ella convivia des de feia tres anys. En examinar el gos, el veterinari va detectar-li un xip d'identificació i a través del Col·legi de Veterinaris van intentar localitzar-ne el propietari. Però el xip devia ser recent i encara no estava registrat. A més, la veterinària a qui corresponia el codi del xip era de vacances.

En aquesta situació, l'Ana tenia diverses opcions: lliurar el gos a la Guàrdia Urbana --que el duria a la gossera municipal--, dur-lo a un refugi de la Societat Protectora d'Animals o tenir-ne cura ella mateixa mentre no tornés de vacances la veterinària que podria avisar el propietari de l'animal. Atès el gran nombre de gossos perduts o abandonats que hi ha durant el mes d'agost, triar qualsevol de les primeres opcions era abocar l'animal a una mort quasi segura, bé per les condicions precàries dels refugis per a gossos, bé perquè fos sacrificat per manca d'espai. Per tant, va decidir endur-se el gos a casa, on no va ser molt ben rebut per la Iris, que devia veure'l com un intrús. En Willie --nom provisional que va posar-li l'Ana-- va haver d'instal·lar-se en un minúscul balcó.

El pitjor moment del dia per a l'Ana era l'hora de treure les dues bèsties a passeig. En Willie, que havia heretat la fortalesa del rotweiler, era molt juganer i volia participar dels jocs dels altres gossos del parc. Ella, però, no s'atrevia a deixar-lo sense cadena i sovint patia les estrebades del gos. D'aquells dies, li van quedar alguns blaus a les cames, causats per una caiguda quan intentava controlar en Willie. Vaig acompanyar-la algun dia a passejar els dos gossos. No és una activitat que m'entusiasmi, però veure-la treure el fetge per la boca per l'esforç de dominar aquelles dues bèsties juganeres em va commoure i jo mateixa m'hi vaig oferir.

Aquell estiu havia llegit tantes coses --totes negatives-- sobre els gossos de presa, que en Willie em feia una certa basarda; era encara un cadell, però tenia una força extraordinària. Quan el primer dia se'm va posar dret, amb les potes repenjades al meu estómac i li vaig veure aquelles dents esmolades, vaig imaginar-me el titular de la notícia: "Nova víctima d'un gos de presa." El que en Willie va fer, però, va ser omplir-me de petons --petons de gos, naturalment--, cosa que tampoc em feia molta gràcia. No sabia com fer-li entendre que no m'havia d'agrair res, que no ho feia per ell, sinó per l'Ana.

Per fi va tornar de vacances la veterinària d'en Willie, el qual a partir d'aquell moment va passar a dir-se Tom, nom amb què havia estat inscrit. Localitzat el seu propietari oficial, no va mostrar-se massa entusiasmat per la notícia que algú havia trobat el seu gos i n'havia tingut cura tots aquells dies. Va dir que el gos ja no era seu, que feia algunes setmanes l'havia "regalat" --eufemisme per "abandonat"?-- i es va negar en rodó a donar el nom de la persona a qui n'havia fet obsequi.

La història tornava a començar. Què fer amb el gos? L'Ana no se'l podia quedar definitivament, però es resistia a dur-lo a un refugi o a la gossera municipal. El gos se li havia afeccionat i ella no es veia en cor de gastar-li una tan mala passada. Va donar veus entre les amistats i aviat va tenir sort: un noi havia hagut de sacrificar el seu pastor alemany, greument malalt, i desitjava la companyia d'un altre gos. En Tom/Willie havia trobat una persona que cuidaria d'ell amb tanta cura com ho havia fet l'Ana. Això podria haver estat el happy end de l'odissea d'en Tom, però la història va tenir una continuació.

Pocs dies després que en Tom estigués amb el seu nou amo, en sortir l'Ana de casa seva, se'ls va trobar que anaven a passeig. El ca es va tornar boig d'alegria en veure-la i quan ella va marxar en direcció contrària a la que duien ell i el seu amo, va voler seguir-la. Els esforços del seu amo van ser insuficients per subjectar l'animal, que va fer una estrebada a la corretja i va arrencar a córrer. Mentre, l'Ana s'havia ficat a la parada del metro que hi havia a la cantonada. En Tom, completament despistat, va creuar embogit el carrer, amb tan mala fortuna, que un cotxe li va donar un cop, per ell no es va aturar i va seguir la seva carrera. El seu amo, que va veure de lluny l'accident, no va poder fer res per detenir el gos. Va voltar per tot el barri, però no el va trobar enlloc.

L'endemà al matí, l'Ana, que no s'havia assabentat del que havia passat, va rebre dues trucades telefòniques. Una era del Col·legi de Veterinaris; li van dir que una persona havia trobat el gos --ferit una altra vegada-- i l'havia dut a una clínica veterinària, on van veure que duia el xip d'identificació. Com que ella era la darrera persona que l'havia tingut, per això l'avisaven. L'altra trucada era del veterinari on l'Ana havia dut en Tom --quan era Willie. Un client els havia dut un gos mig ferit que semblava perdut o abandonat i van adonar-se que era el mateix que ella havia dut dies abans quan el va trobar perdut i ferit.

Aleshores l'Ana va intentar localitzar el noi que ara tenia el gos, per va ser impossible (després va saber que havia estat tot el dia pel carrer a la cerca d'en Tom). Així que ella mateixa va recollir-lo a cal veterinari. Les mostres d'afecte de Willie en veure-la eren indescriptibles. Finalment en Tom va tornar amb el seu amo, al qual l'Ana va suggerir que durant una temporada no passés per davant de casa d'ella amb el gos.

La història va acabar bé, però quants Toms no hi deu haver abandonats i perduts per pobles i ciutats de Catalunya que, empesos per l'instint de supervivència, podrien atacar persones o altres animals? Tot per la irresponsabilitat de persones que, a l'hora de comprar un gos, no pensen en els deures que això implica.

divendres, 17 d’agost de 2012

Un estiu sense càmera

Fa alguns mesos, escrivia en aquest bloc sobre la societat de comprar, usar i llençar en què vivim. Com he hagut d'arraconar, per "vella", una càmera de fotos que té a penes tres anys perquè qualsevol reparació que hi faci em costarà més del que val avui dia una càmera equivalent. Les reparacions tenen "tarifa plana", segons vaig veure en el web del fabricant.

Com que els darrers anys m'he acostumat a dur sempre una càmera dins la bossa i no acabo d'avesar-me a les prestacions com a càmera que tenen els telèfons mòbils, vaig decidir comprar-me'n una altra. Al cap i a la fi, era el meu aniversari i auto-regalar-se alguna cosa que es desitja sempre es bo.

Vaig tenir la sort de trobar un dependent que no era únicament algú darrere un taulell, sinó un noi que aspira a ser fotògraf i hi entén força. Seguint el seu consell, entre les càmeres petites, em vaig decidir per una Nikon Coolpix S8200, que primer em va semblar bastant complicada d'usar, però a poc a poc m'hi vaig anar acostumant i aprenent-ne noves prestacions. Una de les coses en què hi he trobat molta millora respecte a la càmera anterior és en les fotos d'interior que, sense flaix --no m'agraden les fotos amb flaix--, amb l'altra càmera em sortien sempre grogoses o fosques.

Jo estava més contenta que un gínjol amb la meva Nikon... fins que a mitjans de juliol, un bon dia, l'objectiu va quedar bloquejat a mig obrir. Vaig pensar que potser la bateria estava a les últimes i no tenia força per obrir-se del tot i la vaig posar a carregar. No va servir de res. Aleshores vaig anar a l'establiment on l'havia comprada i em van dir que calia enviar-la a la casa Nikon. Podien fer-ho ells, però em van recomanar que l'hi portés jo mateixa perquè anés més ràpid i que poguessin reparar-me-la abans de l'agost. Altrament no la tindria fins al setembre, perquè l'agost tanquen.

El 16 de juliol, vaig dur la càmera a la casa Nikon i la conversa que vaig tenir amb la noia de recepció va ser aproximadament així;
--Potser no estarà llesta fins al setembre, perquè el 3 d'agost tanquem--em va dir la noia.
--Però som a setze de juliol! Falten gairebé tres setmanes per al 3 de setembre!
--Sí, però tothom porta a reparar les càmeres al juliol i tenim  molta feina.
--Jo l'he duta quan se m'ha espatllat, casualment al juliol.

La noia em va donar un resguard amb un URL i un codi de seguiment de la reparació perquè, quan vulgui, pugui saber com va. Ho vaig mirar a començament d'agost i, tot i que el web diu que Nikon "intentará realizar la reparación dentro de un plazo de 7-10 días después de recepcionar su producto", hi havia un comunicat en data 25 de juliol (nou dies després que hi portés la càmera) que deia: "En espera de piezas de recambio 2012-07-25".

Suposant que obrin el 3 de setembre, i que les peces de recanvi hagin arribat i que siguin molt diligents i me la reparin dins d'aquella setmana, haurà passat més d'un mes i mig. Es tracta d'una càmera que tenia tres mesos quan se'm va avariar i que té una garantia que ara no recordo si és de dos anys o de tres. (Vaig contractar una pòlissa que amplia la garantia, no sé si en el temps o només en les prestacions; per exemple, substitució de peces que s'hagin trencat.) Però de moment hauré estat un mínim d'un mes i mig sense tenir-la. Qui em rescabalarà d'aquest perjudici? Per exemple, si durant el mes que segueixi al termini de la garantia, la càmera s'avariés, ¿tindrien en compte el temps que m'han tingut retinguda la càmera i entraria encara en la garantia? He d'esbrinar-ho, però dubto molt que sigui així.

Tot i que no m'agrada la càmera que duu el mòbil, no he tingut més remei que recórrer a usar-lo per fer fotos aquest estiu. No les fa malament, però no es pot comparar ni de bon tros a la càmera real. Friso per tenir-la de nou!

dijous, 16 d’agost de 2012

Salàs de Pallars i les eres

Salàs de Pallars és un poble del Pallars Jussà situat entre Tremp i la Pobla de Segur. Té uns 350 habitants i s'ha conservat com un població rural típica, amb el seu traçat urbanístic medieval i restes de la muralla i les torres, que han quedat integrades en cases construïdes aprofitant la muralla.



En realitat, Salàs no és un poble, sinó una vila, títol que li va ser atorgat el segle XIV, juntament amb el privilegi de celebrar-hi una fira. Al llarg de la seva història ha gaudit d'altres privilegis, com ara el de poder encunyar moneda pròpia, en el segle XVII, quan va viure una època d'esplendor i va arribar a tenir més de 900 habitants. Era la segona població del Pallars, superada només per Tremp. El màxim de població va assolir-lo el 1860, amb 1332 habitants i a partir d'aleshores va anar davallant.

La fira de ramat ha estat l'activitat comercial més destacada de la població. S'hi van arribar a celebrar fins a quatre fires anuals de bestiar de peülla i era la fira del Pirineu que tenia més prestigi; en alguns moments del segle XIX va ser la més important de les que se celebraven a Espanya. Com a testimoni d'aquells temps, avui dia queden les eres, construccions amb una tipologia molt característica. Són edificis de planta rectangular, amb un pati central que a la planta baixa estava envoltat de porxos on es deixava el bestiar. En el pis superior, una part estava destinada a paller i a l'altra hi havia habitacions per als firaires. En el centre del patí s'hi comprava i venia el bestiar.

Era, vista parcial

El cap de setmana passat, a Salàs va celebrar-se la 22a Fira d'Art, durant la qual algunes eres es converteixen en sales d'exposició a l'aire lliure per a pintures, fotografies i escultures. Enguany, alguns carrers del poble antic i una torre medieval també es van convertir en espais expositius.








També és possible dinar, sopar o prendre una refresc en un parell d'eres. El cap de setmana passat, en què a Salàs devia haver-hi més foraster que habitants de la vila, les dues eres eren plenes de gom a gom.

Però un atractiu de tot l'any per al turisme són les botigues-museu. Una barberia, l'estanc, la farmàcia, una botiga de queviures i colonials i un bar han estat reproduïts com eren abans, potser fa uns cinquanta o seixanta anys. En les prestatgeries d'aquestes botigues hi podem veure productes que en alguns casos han deixat de fabricar-se; d'altres que han canviat la seva presentació, però també alguns que segueixen iguals que els vam conèixer fa dècades.

El iogurt Danone en pot de ceràmica --i que a Pallars la gent comprava a la farmàcia per tractar diarrees--, el Pelargón, el Cerebrino Mandri, el chicle americano Bazooka, el sabó OMO, el Flit, els Tintes Iberia, els litines, el Pepsodent i el Denticlor, els paquets d'Ideales (el meu pare n'havia fumat)... i moltes altres marques que formen part de la memòria de molta gent, són allà representades. Per a algunes persones és com retrocedir en el temps a les botigues de la joventut o de la infància. Per als més joves, una part de la història de la vida quotidiana.









A la plaça, una noia venia pa i pastes artesans. Vaig comprar-li uns quants panadons. Feia temps que no n'havia menjat. Estaven deliciosos!


dissabte, 11 d’agost de 2012

Esperit olímpic?

No he vist moltes retransmissions dels Jocs Olímpics de Londres, però les que he vist m'han fet pensar que el Jocs no són el que eren. No dic que siguin pitjors --ni millors-- sinó que són diferents. Ja van canviar fa anys, quan hi van deixar participar esportistes professionals. Crec que van fer bé. Hi havia un gran desequilibri entre els països en què només els esportistes realment aficionats podien prendre part en els Jocs i els països en què els atletes, sense ser oficialment professionals, ho eren, bé perquè eren funcionaris que estaven descarregats de les seves obligacions per poder dedicar-se a entrenar o perquè, sense tenir un sou com a atleta, l'administració els proporcionava tot allò que els calia per viure o els pagava els estudis, si encara estaven en edat d'estudiar.

Aquests dies, veient algunes finals en què els qui quedaven en segon lloc semblaven els grans derrotats, he recordat aquell lema que tenien abans els Jocs Olímpics: "allò que importa no és guanyar, sinó participar". I dic que tenien, perquè sembla que l'actual sigui "allò que importa no és participar, sinó guanyar la medalla d'or". He vist atletes que ploraven perquè quedaven segons, quan hauria de ser una gran alegria aconseguir aquella medalla de plata. Fins i tot els locutors i comentaristes de TVE m'han semblant en alguns casos força mesquins, criticant algun favorit que no havia aconseguit el primer lloc.

Em sembla que, si veiéssim ara una final olímpica de fa quaranta o cinquanta anys, trobaríem també moltes diferències en l'expressió corporal i l'actitud d'esportistes i espectadors. Ara es veuen moltes cares pintades com si fossin membres d'alguna tribu que es preparen per a la guerra o per a algun ritual religiós. Potser no hi hagi tanta diferència amb un tribu, però. A més, moltes vegades l'afició s'ho pren com si, de la derrota o la victòria, en depengués l'honor i el benestar del país. I els esportistes també practiquen rituals diversos quan aconsegueixen un triomf.

I una cosa que trobo curiosa és la identificació de la gent amb els equips. "Hem aconseguit X medalles", "hem passat a la final", "ens han eliminat per mala sort", "som els millors en yyyyy", són expressions freqüents (això passa també amb els equips de futbol que juguen la lliga). Aquests dies fins i tot he sentit un comentarista home que parlava en plural fent servir el femení, quan l'equip de waterpolo de noies (on la majoria em va semblar que eren noies d'equips catalans) va aconseguir la medalla de plata.

I una reflexió que em faig quan veig molts esportistes d'elit és si el preu que han de pagar per aconseguir aquells triomfs no és excessivament car. No em refereixo als qui practiquen esports milionaris, que encara que s'hagin de sacrificar durant una època de la seva vida, podrien després viure del que han guanyat aquells anys (això si no tenen un forat a la mà). No; penso en els nois i noies que fan atletisme, gimnàstica, natació, taekwondo, patinatge i altres esports que no fan enriquir ningú (o així em sembla). Nois i noies que han de renunciar a moltes activitats pròpies de la seva edat, amb una joventut --de vegades també part de la infància-- que es reparteix entre l'escola i les hores de preparació física.

Fa alguns anys vaig veure un documental sobre la preparació de les nenes xineses que es dediquen a la gimnàstica esportiva. El tracte que rebien per part de les preparadores em va sembla terrible; com les tenien penjades de les barres i les castigaven si relliscaven. I si ploraven, encara les renyaven més.

A Barcelona he vist alguna vegada partits de futbol-sala escolars en què els pares dels jugadors s'ho prenien com si d'allò depengués el futur, no ja dels seus fills, sinó de tota la família. He sentit dir que avui dia la majoria de nens aspiren a ser estrelles del futbol. Crec que, més que la mainada, qui ho desitja són els pares  (no els pares i mares, sinó els homes pares dels aspirants a messis) i per això els esperonen a jugar i quan no ho fan bé són tan cruels amb ells com les preparadores de les nenes gimnastes xineses.

Potser valdria la pena tornar a l'origen de l'esport: una activitat de lleure per millorar el benestar físic i mental de la persona. Mens sana in corpore sano.

divendres, 10 d’agost de 2012

Norma Shearer (1902-1983), la Julieta de 1936

Quan jo tenia un set o vuit anys vaig veure el film Romeo y Julieta. És de 1936, però en aquella època, el cinema de Hollywood arribava amb molt de retard i en els anys cinquanta la pel·lícula encara voltava pels cinemes. Vaig tenir la sort que la meva mare era una gran cinèfila i, com que no sempre  podia anar al cinema amb el meu pare --a més, ell no hi tenia tanta afició-- jo l'acompanyava sovint. En molts cinemes feien la vista grossa quan el programa era "no apto para menores" i vaig veure moltes pel·lícules que ara fa riure que no fossin permeses als menors. Una d'elles, Romeo y Julieta, dirigida per Georges Cukor, i interpretada per Norma Shearer i Leslie Howard. (On no em van deixar entrar, en canvi, va ser a Lo que el viento se llevó. Tot i que la meva mare deia a la taquillera "no veu que amb set anys que té no entendrà res!" era una pel·lícula que tenia un 4, és a dir, que estava qualificada com a "gravemente peligrosa", segons la calificación moral d'espectáculos. )

No sé si vaig entendre Romeo y Julieta, però recordo que em va agradar, malgrat que al final morien el noi i la noia. He tingut sempre present qui feia el paper del "noi" (Romeo); era Leslie Howard, que també va interpretar Lo que el viento se llevó. En canvi, mai no havia sabut qui havia fet de Julieta: o si mai ho vaig saber, ho tenia oblidat. Fins avui, que en llegir esdeveniments passats en un 10 d'agost, llegeixo que el 10 d'agost de 1902 va néixer l'actriu canadenca Norma Shearer, que va ser la Julieta del film de Cukor.

Després he vist altres versions d'aquesta tragèdia de Shakespeare; en cinema, en versió adaptada per a la televisió (amb la festa de l'inici filmada en el saló del Tinell de Barcelona) i en teatre filmat i passat per la televisió. A més, en un curs d'anglès, aquesta obra va ser el llibre de lectura d'un trimestre, l'obra que diseccionàvem i analitzàvem minuciosament. Vaig gaudir molt aquell trimestre i és quan vaig adonar-me que en les tragèdies de Shakespeare --com a la vida, per més desgraciada que sigui-- era possible trobar-hi ràfegues d'humor.

Fins a 1934, gairebé totes les pel·lícules que va intepretar Norma Shearer van tenir molt d'èxit i van produir molts beneficis (vegeu el web "The Box Office of Norma Sherarer"). En canvi, amb Romeo y Julieta, de 1936, es van perdre 922.000 dòlars. La darrera pel·lícula en què va intervenir és de 1942.
El 2008, Canadà va dedicar-li un segell de correus, en una sèrie de canadencs a Hollywood.



dimecres, 8 d’agost de 2012

Amazings Bilbao 2012 o la ciència és cosa d'homes

 M'ha arribat el programa de la trobada Amazings Bilbao 2012 (28 i 29 de setembre), que és la segona edició d'un activitat de divulgació per apropar la ciència a la ciutadania. El programa és força interessant i atractiu, amb moltes ponències curtes sobre temes molt variats i alguns debats. A més, l'assistència és gratuïta, cosa que s'agraeix en aquests temps que corren. Malauradament...

...malauradament, el públic que hi assisteixi s'endurà de nou una imatge esbiaixada de la ciència actual. Si més no, igual que en la primera edició, pot seguir pensat que el món de la ciència és un món d'homes. Si no m'he descomptat, entre les 56 persones que hi intervindran presentant alguna ponència o participant en els debats o amb tasques de coordinació, hi ha només quatre dones, és a dir, poc més del set per cent.

L'any passat vaig denunciar en un fòrum aquest desequilibri i aquesta imatge aparent de la ciència com un terreny de titularitat masculina. Un dels membres del grup que ho organitza va justificar-se i entre d'altres coses, va dir:
que hi hagin poques dones, es un fet que ja ens s'ha plantejat a la llista de col·laboradors i que es preten solucionar en els successius esdeveniments. [...] Per sort, aixo esta be que surti a la llum ja que evidencia o sembla indicar una cosa, segons el meu parer força greu: No hi ha dones comunicadores de ciència? (No investigadores, em refereixo)
Malgrat la seva intenció de solucionar-ho, de moment la situació es manté com l'any passat. Un altre ho va justificar així:
Mercè, tienes razón, hay un gran desequilibrio. Pero no hay ningún objetuvo machista en ello. Es simplemente que las jornadas se basan en los colaboradores de la web Amazings, que son una gran mayoría hombres. De hecho se generó un debate entre los participantes a este respecto.

Podríamos hacer hasta un estudio, pero es curioso que haya pocas blogueras y en cambio cada vez más periodistas mujeres en el asunto ciencia...
És possible que hi hagi més blocaires entre els homes que entre les dones. Però hi ha dones que escriuen sobre ciència en blocs, no en el web Amazings, però sí en altres llocs.

Per altra banda, entre les entitats col·laboradores o patrocinadores d'aquest esdeveniment hi ha la Càtedra de Cultura Científica de la Universitat del País Basc, la Fundació Euskampus, que s'autodefineix com a entitat "que aspira a convertirse en un referente y líder del Sistema Vasco de Ciencia, Tecnología e Innovación [...] y con una vocación clara de responsabilidad social e integración con su territorio", i la Fundación Biofísica Bizkaia, en què participen el Consell Superior d'Investigacions Científiques i també la Universitat del País Basc. Crec que aquestes entitats haurien de comprovar les característiques dels esdeveniments en què col·laboren o que patrocinen.

Possiblement si aquestes entitats, per donar el seu suport, exigissin una presència mínima de dones, els organitzadors s'espavilarien a trobar-ne. No m'agrada parlar de quotes; crec que les dones han de participar en política, en ciència, en periodisme i comunicació i en altres activitats humanes per la seva vàlua, no per omplir un buit. Però de vegades la quota és necessària com a primer pas per a la visibilitat.

dimarts, 7 d’agost de 2012

Els romanesos i els perfums

No sé qui es dedica a escriure aquests correus alarmistes, però el cert que van corrent per la xarxa com un virus. El que he rebut avui diu això:

CÓMO ESTÁN ROBANDO LOS RUMANOS. LÉELO Y  PÁSALO. ES MUY IMPORTANTE!!! PÁSALO A QUIEN CONOZCAS!!!  
El otro día llamaron al timbre unos hombres para venderme unos perfumes, como no les abrí se enfadaron y me dijeron que sólo por verlos no me iban a cobrar, pero de muy mala gana; yo le contesté que no me interesaba y se enfadaron, llegando a decirme que soy un Rata. No sé si tendrá algo que ver con lo que está pasando en Granada y Almería, pero parece cierto, es muy peligroso. Cuando me lo contaron se me pusieron los pelos de punta. A una amiga la durmieron en el baño del Cine Kinépolis y le robaron. No recuerda nada, sólo que una Sra. le dio a oler un Perfume... También yo fui abordado ayer por la tarde, en el parking de un centro comercial, por dos hombres que me preguntaron cuál era el tipo de perfume que yo usaba. Luego, me preguntaron si me gustaría probar un perfume sensacional que ellos estaban vendiendo a un precio de oferta. Probablemente yo habría aceptado si no hubiese recibido este e-mail algunas semanas atrás avisándome sobre el golpe del perfume. Los hombres permanecieron entre los coches aparcados, imagino que esperando que apareciese algún incauto. Paré a una señora que iba en dirección a ellos y la previne de que me habían avisado que en los centros comerciales o estacionamientos había gente que te abordaba para ofrecerte OLER EL PERFUME que estaban vendiendo, pero que en realidad no es perfume, ES ÉTER. Cuando lo hueles pierdes el conocimiento y aprovechan para robarte todo lo que llevas de valor y quién sabe qué más. Copia este mensaje y envíalo a tus amistades, ya están operando en todas partes. ¡No es un chiste! Con el ETER te pueden dejar dormido. Es como ahora se meten en las casas a robar. Reenvia este correo a tus contactos mientras más personas lo sepan mejor.
Sempre desconfio de correus d'aquesta mena, que t'avisen d'un perill o una estafa i que et diuen que ho reenviïs als teus contactes. I no entenc que la gent els reenviï ja no dic buscant a Internet si es tracta d'una alarma inventada (un hoax) sinó tan sols sense aturar-se a analitzar-los.

L'autor d'aquest text, després d'explicar uns fets (els homes que venen a casa a oferir-li un perfum i l'amiga a qui van adormir en el lavabo d'un cinema) diu que, en abordar-lo els homes del pàrking del centre comercial "Probablemente yo habría aceptado si no hubiese recibido este e-mail algunas semanas atrás avisándome sobre el golpe del perfume."

O sigui, que va rebre el mateix correu que està escrivint avui per avisar d'aquests lladres del perfum que adorm la gent. Alehores, ¿a qui van assetjar amb un perfum a casa i de qui era amiga la dona a qui van adormir en el cinema? Si és de l'autor, s'ho va escriure després a ell mateix per recordar-ho?

Fent una cerca per Internet, es troben versions diferents d'aquest correu. El text bàsic és el mateix, varien només algunes paraules. Hi ha version en què, en comptes de trucar al timbre, els homes del perfum trucaven al 'telefonillo' o al 'telefonillo del portero automático'; en d'altres, el títol diu "Cómo están robando los rumanos a los españoles" o Granada i Almeria es converteixen en Madrid o altres ciutats, fins i tot de l'Amèrica Llatina. Naturalment, els que parlen de Santiago de Chile o alguna altra ciutat americana  con contenen la referència als romanesos i als espanyols. I pensant-hi més, em pregunto com sap la gent que són romanesos? Els deuen haver dit alguna cosa com ara "disculpi, som romanesos i venem perfums"? O és que la nacionalitat del passaport és porta escrita a la cara? Jo tinc una veïna romanesa --viu aquí des dels temps de Ceausescu-- i no hi ha res en la seva fesomia que "delati" que va néixer a Romania. A més, parla correctament el català.

A més de ser un text xenòfob, no té cap ni peus (algú creuria que uns homes aturats enmig dels cotxes del pàrquing d'un centre comercial estan venent perfums?; i n'hi ha prou a ensumar lleugerament un perfum/èter per caure rodó?) i per la xarxa n'hi ha versions diferents des de fa anys. El 2008, el diari 20 Minutos va fer un rànquing de llegendes urbanes i en el número 50 ja hi havia la dels desconeguts que ofereixen provar perfums que contenen èter a dones i quan es desmaien els hi roben tot el que poden. De tota manera, a mi això del perfum no em preocupa gaire. Quan alguna vegada en perfumeries o grans magatzems m'han convidat a provar-ne algun --mai ensumar-lo directament de l'ampolla, sinó que te'l posen a la mà o al pols-- sempre he dit que no. Tinc una mena d'al·lergia que fa que molts perfums  i altres productes m'irritin la gola.

Potser us interessarà:
- Correu Brossa contra la immigració (aquest bloc, 23.10.2010)
- Ara és la fenilpropanolamina (aquest bloc, 29.04.2008)
- Les avionetes i la pluja (aquest bloc, 16.04.2008)


dilluns, 6 d’agost de 2012

Els contes de Maeve Binchy

La setmana passada va morir l'escriptora irlandesa Maeve Binchy (1940-2012). Estava segura que havia llegit alguna cosa seva, alguns contes, però no recordava quins. Ahir vaig localitzar el llibre: The Storyteller, a collection of short stories. És una selecció de set contes que provenen d'altres llibres i que està pensada per a treballar a classe. Al principi hi ha una introducció de la mateixa autora, unes notes biogràfiques (bona part és reproducció d'un text seu) i consells per fer un diari de lectura del llibre. I al final, una mena de glossari pensat per a lectors no irlandesos i una guia de treball sobre els contes del llibre.

En la introducció, Maeve Binchy comenta la seva manera de treballar, de bastir els seus contes. Escriu sobre allò que coneix, perquè ho troba molt més fàcil que no pas escriure sobre allò que no es coneix, encara que sembli molt emocionant. S'inspira en gent que ha conegut i també en gent que no coneix de res. Escriu:
En cada persona i en cada cosa hi ha una història. Les cares de la gent que camina pel carrer amaguen totes un bon relat. L'entrada d'una botiga petita amaga centenars d'històries de la gent que hi ha treballat. La sala d'espera d'un hospital, el cafè d'una estació, la gent que baixa d'un cotxe de línia en una estació de servei... tots tenen un bé de deu d'històries. Un(a) escriptor(a) troba material en qualsevol lloc, la nostra mirada hauria de captar-ho tot de dreta a esquerra, les nostres orelles haurien d'estar amatents per captar la manera com parla la gent.
Explica que, quan va escriure els reculls de contes que porten per títol dues línies del metro de Londres (Central Line i Victoria Line), agafava el metro i cada dia baixava en una estació diferent per veure com era la zona on s'havia aturat. Això li proporcionava un lloc on situar la seva història i aleshores només havia de pensar en un tema per al seu conte.

Sobre les possibilitats que ofereix el metro o qualsevol espai públic per crear una història, hi estic molt d'acord. Moltes vegades m'ha passat de sentir només una o dues frases d'una conversa i imaginar la història que hi podria haver al darrere. Pot ser en el metro o a l'autobús, en un restaurant, en una sala d'espera, en el mercat, fins i tot gent que passa sota la meva finestra de nit, quan tot és silenci.

En una època en què com més va més em deceben molts dels llibres de ficció que llegeixo --o que intento llegir, perquè de vegades els deixo a mitges-- rellegir Maeve Binchy és un plaer. Sento, però, que sigui la seva mort el motiu que m'ha fet buscar el seu llibre.

Potser us interessarà:
- About Maeve, notes autobiògrafiques, en el web de l'escriptora (haureu de clicar a l'esquerra, on diu "About Maeve").
- Mor l'escriptora de 'bestsellers' Maeve Binchy. ARA, 31.07.2012

Destreses que mai no tindré

Dissabte (4 d'agost 2012) vaig estar veient per TV2 una part d'un concurs internacional de piano que es fa aquests dies a Santader. Una jove pianista de Geòrgia va interpretar un concert de Mozart per a piano i orquestra (el número 21). Les càmeres enfocaven sovint les seves mans movent-se pel teclat i de tant en tant també la seva cara, que traspuava alegria i una gran satisfacció pel que estava fent. No tenia cap partitura i no era una peça curta. No sé com era capaç d'interpretar de memòria tot el concert. Em fascinava veure com els seus dits es movien àgilment pel teclat, de vegades suaument --en l'andante, per exemple--, però sovint molt ràpidament i amb uns moviments que eren difícils de seguir amb la vista.

M'admira la feina dels músics. En primer lloc, saber llegir una partitura. Quan vaig fer el batxillerat, una de les assignatures que teníem les noies era música: teoria i solfeig. Jo sabia solfejar sense música, és a dir, fer els moviments segons el compàs i si eren rodones, blanques, negres, corxeres, etc. També vaig aconseguir aprendre allò dels bemolls i els sostinguts. Però mai no vaig saber "traduir-ho" en el sons corresponents. Era com si hagués après una llengua només per escrit, però en desconegués la fonètica. Per sort, com que la música era una "maria", una d'aquelles assignatures "menors", obligatòries però que calia fer-ho molt malament perquè et suspenguessin, la professora no exigia massa a l'hora de l'examen. A més, si responies bé la teoria, ja et salvaves.

Quan veig gent que agafa una partitura i són capaços de cantussejar la música que hi ha escrita, em fan una enveja enorme; enveja sana, però molt gran. I quan veig un intèrpret de piano que amb la mà dreta fa uns moviments, amb l'esquerra uns altres i, a més, va prement uns pedals, em pregunto com pot coordinar tots aquells moviments de diferents parts del cos. Una vegada ho vaig preguntar a la meva filla Elena, que durant uns anys tocava el piano. Ella em va respondre que de la mateixa manera que, quan jo conduïa el cotxe, amb una mà canviava les marxes mentre tenia l'altra al volant i, a més, amb els peus premia tres pedals diferents. Crec que va ser molt amable amb mi, però no em sembla que conduir i tocar el piano puguin comparar-se. Conduir és  una acció que acaba sent gairebé automàtica; si més no, jo no penso en cada moment si he de canviar de marxa, si he de prémer l'embragatge, l'accelerador o el fre. Potser sí que sóc conscient que he de posar l'intermitent o que, si hi ha un límit de velocitat, he d'afluixar el peu de l'accelerador, però poca cosa més.

I si admiro qui toca el piano, encara admiro més els qui toquen alguns altres instruments. En el piano, les tecles són ven visibles, i orienten l'intèrpret, però com s'ho fan els intèrprets de violí, de violoncel o de contrabaix per saber a quin punt de la corda han de repenjar l'arc o com han de fer-lo lliscar, o quina durada ha de tenir el contacte de l'arc amb la corda? És fascinant que puguin traduir en so, en música, aquells signes del pentagrama, sense cap més indicació i que cada cop ho encertin. I no dic res de seguir les indicacions del director mentre s'està interpretant una obra: fer anar l'instrument, llegir una partitura i a més estar amatent als moviments del director. Aclaparador!

Després hi ha la gent que toca d'oïda. Persones que mai no han estudiat solfeig ni interpretació i que agafen un instrument i poden tocar-hi peces conegudes. És com si algú aprengués a parlar una llengua només sentint-la parlar. Tot això són destreses que mai no he tingut ni tindré.

diumenge, 5 d’agost de 2012

L'home de la carpeta

Fa un parell de mesos explicava en aquest bloc la visita que va intentar fer-me "l'home de la carpeta" d'una operadora de telfonia i Internet de la qual m'havia donat de baixa recentment. I dic que ho va intentar, perquè no va passar de la porta del carrer, malgrat que, segons ell, venia a informar-me de les excel·lències de la fibra òptica que ara hi ha en el barri.

Un lector anònim m'ha deixat un comentari sobre la seva experiència com a "home de la carpeta" d'una companyia i crec que val la pena que la reprodueixi:
Estava buscant informació sobre les llistes Robinson per a apuntar-m'hi jo també i he topat amb el teu blog. Només volia comentar el fet de l'aparició sobtada de l'home de la carpeta que esmentes, perquè crec que no té res a veure una cosa amb l'altra.

Fa uns anys vaig fer la mateixa feina que ell, i tens raó amb que no és una feina massa agradable. Aquestes llistes que dius que duia te les dóna l'empresa quan t'assigna una "zona" a "treballar" (és a dir vendre a porta freda). A l'home de la carpeta li van donar una sèrie d'adreces: carrer, número de portal i, segons l'empresa que el subcontractés, els pisos als quals trucar (sense saber els noms o números de telèfon de qui hi viu) que són els no clients de la companyia per la qual està treballant (i segons l'empresa ni això li dirien, depenent del nivell de legalitat de l'empresa subcontractant), i amb això la seva feina consisteix en trucar aquells veïns de la seva llista i vendre'ls els serveis de la companyia en qüestió.

És pel fet que aquesta feina és tan horrible, quan la fas, et menges el malestar de les persones a qui vas a vendre (perquè ets la quinzena persona que truca al timbre o per telèfon aquest mes, o bé perquè li estàs venent meravelles d'una companyia que li ha donat un servei nefast i de la qual per fi s'ha desvinculat per complet, però tu no saps ni una cosa ni l'altra!). A més hi ha moltes empreses subcontractants que treballen per la mateixa empresa i, quan tu dónes una zona per "feta" (perquè ja has parlat amb els veïns que havies de parlar), aquella mateixa zona és assignada a una altra persona de la teva mateixa empresa, i no ha passat ni una setmana! I el mateix en totes les empreses que ho fan... és normal que la gent estigui molesta!

I si això passava amb els que van pis per pis, per telèfon encara és més ràpid, per això no serveix de res dir que no et truquin més, perquè demà el teu telèfon figurarà en la llista d'una altra persona que potser ni treballa a la mateixa empresa on treballa la que t'ha trucat avui... és un cercle viciós que no s'acaba mai. L'home de la carpeta dius que et va fer pena, i tens raó: aquest ritme de negatives i menjar-te el malestar dels demés no es pot aguantar per sempre i en poc temps, o plegues perquè has trobat una altra feina, o agafes la baixa per estrès o et fan fora per no complir amb el número de vendes que requereix el teu contracte laboral.

Una altra cosa que podria haver passat és que aquella companyia de la qual et vas donar de baixa estes intentant tornar a captar clients que havien fet com tu, i per això vingués un comercial a vendre't els serveis de la companyia. Últimament això ho fan molt les editorials també...
Crec que és un testimoni de la feina que fan unes persones no pas perquè els agradi, sinó perquè no en troben cap altra més. I com ell diu, deu ser força estressant. De fet, quan truquen per enèsima vegada de Jazztel, Ono o alguna altra de les que ens assetgen contínuament, hi ha vegades que ja els dic que ells o elles no en tenen la culpa, però jo estic fins al nassos que m'assetgin.

El cas de l'home de la carpeta que va intentar visitar-me és el que indica el lector en el darrer paràgraf. Sabia el meu nom i quan vaig dir-li que feia un parell de mesos que m'havia donat de baixa de l'empresa que ell representava, va respondre'm que ja ho sabia, que per això venia a visitar-me, perquè ara que ja hi havia fibra òptica al barri em podien fer una oferta molt bona.

Per cert, l'empresa de telefonia que representava aquell home torna a enviar-me sms fent-me ofertes. I tres empreses a les quals vaig dir que no volia rebre propaganda d'elles (en omplir uns documents, vaig triar l'opció corresponent en cada cas), m'estan enviant correus electrònics tot sovint. De què serveix, doncs, que t'ho preguntin en un formulari, si després no en fan cas?

dissabte, 4 d’agost de 2012

Una nova edició dels Premis Blocs Catalunya


Premis Blocs Catalunya
No sabria dir per què, però m'hi vaig apuntar. I ara penso que no ho hauria hagut de fer. Jo no sé fer campanya i no em vaga de posar aquest logotip en un lloc visible del bloc i demanar a la gent que em voti, com els polítics demanen el vots a la població. El poso en aquesta entrada del bloc i després intentaré oblidar-me'n. Suposo que, com en les eleccions polítiques, si no tens visibilitat, és molt difícil arreplegar vots.

Crec que m'hi vaig apuntar perquè vaig veure que enguany hi havia la categoria "miscel·lània", adequada per als blocs que, com el meu, són calaixos de sastre. Sempre he pensat que és un bloc que no escau en cap categoria. O al contrari, que engloba massa categories. De vegades em pregunten si tinc un bloc de ciència. Responc que sí, però no; hi predominen les entrades amb l'etiqueta "ciència", però això no vol dir que siguin entrades exclusivament científiques. Poden ser entrades sobre altres temes, als quals procuro buscar el caire científic, com també hi busco, sempre que m'és possible, la relació amb la dona, el cherchez la femme. És també un bloc de moltes altres coses. Hi ha moltes reflexions i consideracions personals i hi ha comentaris sobre llibres, pel·lícules, teatre, música, sobre tecnologia i comunicació, sobre viatges, sobre Barcelona i els seus barris --especialment el meu, Les Corts--i, ves per on, malgrat que sempre dic que no m'agrada ni m'interessa la política, fins a avui tinc cent-cinquanta-sis entrades que en tracten.

He estat mirant blocs apuntats al Premi i n'he vist alguns que, tot i que tractaven dels mateixos temes, estaven classificats en categories diferents, Potser perquè la classificació d'un bloc és molt subjectiva. Com suposo que ho serà també la votació. No a tothom li agraden els mateixos temes, ni el gust serà el mateix a l'hora de tenir en compte el disseny. Per exemple, jo no suporto els blocs que estan escrits sobre un fons negre; d'entre els que hi he vist apuntats per als Premis d'enguany, em sembla que només n'he pogut llegir un o dos sense dificultat. Tampoc m'agraden els blocs que tenen la lletra molt petita, si bé això es pot solucionar ampliant la lletra en el navegador des d'on es llegeix. Ni els que fan servir colors molt llampants, gairebé fosforescents, en el seu disseny. Tampoc m'agraden els blocs --ni els webs-- que, quan hi entres, et fan escoltar música vulguis que no (per sort, em sembla que aquesta moda ja va de baixa). Però tot això és molt personal i és possible que molta gent trobi el disseny del meu bloc carrincló i que pensi que una mica més de color i un tipus de lletra diferent li anirien bé.

Així, doncs, aquí va el testimoni de la meva inscripció als Premis Blocs Catalunya 2012. Si hi voleu donar un cop d'ull, potser hi trobareu blocs que no coneixíeu i que us podrien interessar.

dijous, 2 d’agost de 2012

Josep Pàmies, el pagès de l'estèvia

Ahir vaig conèixer un personatge molt peculiar i polèmic: Josep Pàmies, el pagès de l'estèvia. N'havia sentit parlar molt i havia llegit algunes coses seves. I anit, de tornada a casa, vaig buscar de nou el seu bloc, que havia llegit en alguna ocasió. Moltes vegades estic d'acord amb allò que diu; moltes d'altres, no (per exemple el que ha escrit recentment sobre la relació --o millor dit, la no-relació-- entre el sol i el càncer de pell). Però d'una cosa posaria la mà al foc: què és un home amb unes conviccions profundes, i que la seva actitud no es basa en la cerca d'un benefici econòmic.

En arribar a Pàmies Hortícoles, empresa familiar que es troba als afores de Balaguer, ens va envoltar una flaire que no sabria dir si era de menta o d'alfàbrega o potser era una amalgama dels aromes dels centenars --milers?-- d'espècies que cultiven en aquells hivernacles. En la nau on es carreguen els camions que surten farcits de productes de fulla dels horts dels Pàmies i d'alguns pagesos veïns que col·laboren amb ells, s'apilaven les caixes on, de manera gairebé artística, s'alternaven els colors dels enciams arrissats vermells i de dues varietats dels de fulla de roure: els blancs i els vermells. No sé on devia anar el camió que hi havia aleshores; possiblement a algun mercat central, però no a una parada qualsevol, sinó a alguna de productes escollits, on els enciams dels Pàmies deuen ser ben apreciats.

Ens va rebre Miquel Pàmies, home discret i el puntal potser menys visible de l'empresa. Després vam visitar els hivernacles guiats pel seu germà Josep, a qui els mitjans van anomenar fa temps "el pagès de l'estèvia", per la seva defensa aferrissada de l'ús d'aquesta planta --un edulcorant natural-- per combatre la diabetis.

Ara m'adono que, com a reportera, jo seria una nul·litat. No vaig pensar a preguntar a Josep Pàmies algunes coses que ara m'agradaria saber per escriure en aquesta entrada del bloc. Per exemple, quantes espècies de plantes cultiven en aquell gran hivernacle. Sóc molt dolenta fent càlculs visuals, però em fa l'efecte que allà n'hi deu haver bastants centenars. Si bé hi ha algunes plantes de jardineria, la majoria de les que hi cultiven són medicinals. Algunes, reconegudes clarament i des de segles pels seus efectes terapèutics. D'altres, gairebé desconegudes perquè procedeixen de llocs llunyans. També li hauria preguntat quan va començar a interessar-se per les plantes medicinals i com va arribar a conèixer el poder edulcorant de l'estèvia, que és segurament la planta que l'ha fet més "mediatic".

Hivernacle de Pàmies Hortícola


I no és que converséssim poc; al contrari, Pàmies va ser molt amable i ens ens va atendre molta estona, explicant-nos moltes característiques de les plantes que cultiven. Va fer referència a alguns casos que ell ha conegut directament de persones que amb una determinada planta han resolt problemes de salut que la medicina convencional no els resolia o que només els deixava una alternativa traumàtica o econòmicament costosa. Ens va parlar de la gent que treballa ara en alguns països africans tractant la malària amb infusions d'artemísia i dels problemes d'alguns metges que es troben sense protocols per poder assajar el poder terapèutic d'algunes plantes. I de moltes altres coses...

Agraeixo la Imma, la Dolors i l'Antonio, de Camarasa, que ahir m'acompanyessin a visitar els Pàmies i la seva empresa. En Josep Pàmies va recordar de seguida la Imma, de la vegada que ella va esbrinar-li --fa anys-- quin virus afectava un dels seus conreus (la Imma és investigadora en plagues víriques de les plantes a la Universitat de Bolonya).

Com vaig dir ahir a Josep Pàmies, m'agrada pensar que les coses mai no són blanques ni negres. Pel que sé d'ell, és un home molt admirat en alguns sectors --diria que gairebé idolatrat-- mentre que, en d'altres, no cau massa bé --o gens bé. Ja he dit abans que no estic d'acord en moltes coses que he llegit seves. Això, però, no treu que en altres aspectes em sembli molt sensat i sobretot, una persona íntegra i fidel als seus principis. M'alegro d'haver-lo conegut i no voldria perdre'n el contacte. Crec que la ciència "oficial" hauria de tenir més en compte l'experiència de persones com aquest pagès de les terres de Ponent. El món avança més gràcies a la cooperació i al diàleg que no pas a l'enfrontament i a les lluites.

Fotos: M. Piqueras (01.08.2012)