El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimarts, 31 de juliol de 2012

Nits de grills

Des de fa alguns anys, les meves nits barcelonines d'estiu semblen menys urbanes. I això és gràcies a alguns grills que hi ha a la zona enjardinada que envolta el bloc on visc. No sé com devien arribar fins aquí ni recordo bé quin estiu vaig començar a sentir el seu carrisqueig nocturn. Potser algú en tenia a casa i els va deixar lliures o se li van escapar? Tant se val; el cas és que m'agrada anar a dormir amb la música de fons del cric-cric d'aquests insectes.

De vegades he sentit parlar del "cant" dels grills. Tanmateix, jo no diria que els grills "canten". Per a mi, el cant és un so que es fa amb la veu, com el dels ocells. (he estat a punt d'escriure "un so melodiós", però de sobte he recordat les escandaloses cotorretes que ahir a la tarda no em deixaven concentrar en la feina.) Els grills produeixen el seu carrisqueig fregant una contra l'altra les seves ales anteriors. A Youtube he trobat un vídeo on es veu molt bé com ho fan:



Les dues ales s'obren i es tanquen simultàniament, però el so es produeix quan es toquen en tancar-se, de manera semblant com es toca un instrument de corda, en què un arquet o un plectre frega contra una corda de l'instrument i la fa vibrar. L'ala del grill té una part endurida i dentada contra la qual frega una part de l'altra ala, també endurida, que funciona com a arquet o plectre. Això fa vibrar una part de l'ala i la vibració emet el característic so del grill, el carrisqueig. De la mateixa manera que tocar el violí no consisteix únicament a fregar l'arquet contra les cordes, la mecànica de la producció del so en els grills és complexa i depèn de l'anatomia de les ales de cada individu. Com en moltes espècies animals, els grills mascles són els únics que emeten sons. Ho fan per atreure les femelles i per marcar el territori.

Per saber-ne més:
- Sound radiation and wing mechanics in stridulating field crickets (Orthoptera: Gryllidae). Montealegre-Z F, Jonsson T, Robert D (2011). The Journal of Experimental Biology 214:2105-2117
- The chirping of crickets. Visió augmentada de les parts de l'ala on es produeix el cric-cric dels grills (fotografies excel·lents de Matthias Lenke)

Foto: Gryllus campestris (Vikimedia Commons)

dissabte, 28 de juliol de 2012

D'on ve l'oxigen que respirem?

De l'afirmació "el oxígeno que respiramos proviene de las plantas", què en diríeu? Que és certa o falsa?

Aquesta frase sobre l'origen de l`'oxigen que respirem està treta d'un qüestionari inclòs en un estudi fet per la Fundación BBVA per analitzar la familiarització i la vinculació amb la ciència de la població d'onze països europeus més els Estats Units, i també el seu nivell de comprensió científica. Algunes altres afirmacions (d'un total de vint) de les quals calia dir si eren vertaderes o falses (les copio en castellà, la llengua en què he vist l'informe):
- El aire caliente asciende (V)
- Casi todos los microorganismos son perjudiciales para los seres humanos (F)
- El efecto invernadero está causado por el uso de la energía nuclear (F)
- Los tomates comunes, los que comemos normalmente, no tienen genes, mientras que los tomates resultado de la ingeniería genética sí (F)

La frase sobre l'origen de l'oxigen és la tercera --del total de vint-- que millor ha respost la gent. Millor, d'acord amb els criteris dels enquestadors. L'estudi indica que més del 80% de les persones enquestades sap que aquesta afirmació és certa. Ves per on, jo, en canvi, l'hauria fallada i hauria dit que era falsa.

L'oxigen que respirem és oxigen atmosfèric i pràcticament tot procedeix de la fotosíntesi. Per ser més exactes, d'un tipus determinat de fotosíntesi, la que s'anomena "oxigènica" pel fet que allibera oxigen. La fotosíntesi oxigènica és una funció que aprofita l'energia de la llum del Sol per fabricar compostos orgànics (principalment hidrats de carboni) a partir de dues molècules molt senzilles i abundants a la Terra: el diòxid de carboni (CO2) i l'aigua (H2O). Com a "subproducte" d'aquest procés, s'allibera oxigen molecular (O2). I qui fa aquest tipus de fotosíntesi? Les plantes verdes, és cert; però no exclusivament elles. També la duen a terme les algues, molts altres protists fotosintètics i un grup de bacteris molt especials anomenats cianobacteris, que abans es creia que eren algues i es coneixien com a algues blaves (no verd-blavoses, com surt en algun llibres de biologia segurament per influència de l'anglès que les anomenava 'blue-green algae').

Tenint en compte que el mar recobreix aproximadament un 71 per cent de la superfície de la Terra, oblidar l'oxigen produït pels cianobacteris marins i pels altres microorganismes fotosintètics marins (el fitoplàncton) és oblidar una proporció notable del càlcul total d'oxigen produït a través de la fotosíntesi.

La revista Nature el març de 2012 va publicar un article de Paul Falkowski, de Rutgers University (EUA), que inclou uns càlculs sobre el paper del fitoplàncton en la regulació dels cicles d'alguns elements, especialment en el cicle del carboni en el mar, una ruta circular a través de la qual els àtoms de carboni passen de l'atmosfera a la biosfera (la captació biològica de CO2) i a la terra ferma (en els sediments al fons dels oceans) i després tornen al mar, des d'on poden anar a de nou a l'atmosfera. És un article força comprensible sense necessitat de ser una persona experta en aquest tema.


Mitjançant una tecnologia anomenada CZCS (coastal zone color scanner), que analitza la coloració de la superfície del nostre planeta des d'un satel·lit de la NASA, es pot calcular la productivitat del fitoplàncton marí i la de la vegetació en els continents. Càlculs realitzats independentment per diversos grups d'investigadors indiquen que el conjunt de fitoplàncton de tot el planeta incorpora de 45.000 a 50.000 milions de tones de carboni inorgànic (CO2) a les seves cèl·lules. Pel que fa a les plantes, i també mitjançant l'anàlisi d'imatges obtingudes per satèl·lit, s'ha calculat que incorporen unes 52.000 tones de CO2.

Cicle del carboni a terra i en el mar (esquema de Wikimedia Commons)


El fitoplàncton representa només un 1% de la biomassa fotosintètica del planeta (la massa del conjunt d'organismes fotosintètics: plantes verdes, algues i microorganismes fotosintètics). No obstant això, el seu paper en la fixació del CO2 és gairebé igual al de totes les plantes del la Terra plegades. El fet que siguin microbis, éssers invisibles a ull nu, fa que sovint no siguin tinguts en compte i que el seu paper ecològic passi desapercebut.

Per tot això que he exposat, a mi em sembla que la frase sobre l'oxigen en el qüestionari del BBVA és una afirmació falsa. Una altra cosa seria si la frase digués "una parte del oxígeno que respiramos proviene de las plantas".

Vegeu aquest vídeo d'una cançoneta molt divertida per explicar la fotosíntesi. Com de costum, però, sembla que els únics organismes fotosintètics siguin les plantes.



Potser us interessarà:
- The power of plankton. Do tiny floating microorganisms in the ocean's surface waters play a massive role in controlling the global climate? P. Falkowski, Nature, 483:S17-S20 , 01.03.2012 (vegeu l'esquema del paper del fitoplàncton com a motor d'una bomba que duu CO2 atmosfèric cap a l'interior del mar).
- L'olfacte dels microbis marins (aquest bloc, 16.07.2010).
- Sembla de ganxet, però no ho és (aquest bloc, 29.08,2008). Emiliania huxleyi, espècie molt abundant en el fitoplàncton marí (i un dels meus microbis predilectes).

dijous, 26 de juliol de 2012

La salut i el sol

Les cabines de bronzejat són la causa d'un 5,4% dels càncers de pell,  i amb l'ús d'aquests cabines. la freqüència de melanoma augmenta un 20%, informa El País a partir d'un estudi publicat a la revista British Medical Journal fet en divuit països europeus (els Quinze, més Suïssa, Noruega i Islàndia).

La notícia m'ha arribat a través d'una piulada de Rubén Permuy, i he recordat el que vaig sentir dir fa alguns anys a Jordi Peyrí, cap de Dermatologia de l'Hospital de Bellvitge, sobre els efectes nocius del sol. Va ser en una jornada d'actualitat científica que va organitzar l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) per als professionals de la comunicació. He rescatat, del número 40 de la revisteta Papers (abril-juny 2005) que publicava l'ACCC, alguns fragments de la crònica d'aquella jornada:
Una de les declaracions més impactants del Dr. Jordi Peyrí va ser que prendre el sol, o rebre raigs ultraviolats (UV), no té cap efecte beneficiós per a la salut. L’efecte tan sols és plaer i estètica. Però resulta que la moda dels escots i el bon color ha produït un increment de càncer de pell, i la ciutadania ha de tenir aquesta coneixença. Estadísticament, les persones més afectades per aquest càncer són les de pell clara i les dones. Les dosis continuades o intermitents de llum solar poden modificar el DNA de les cèl·lules de l’epidermis (queratinòcits i melanòcits), desenvolupant així diferents tipus de càncer: el melanoma i d’altres.
Sobre el melanoma:
El melanoma, sovint una piga que degenera i el càncer més maligne, s’associa a dosis intenses i intermitents de raigs UV, i sobretot a cremades cutànies d’infància i joventut. Les claus per detectar una piga maligna es poden resumir en un ABCD: asimetria; borde (contorn) difós; color no uniforme; diàmetre d’un cm, aproximadament. I per tal de prevenir el càncer de pell s’ha de reduir l’exposició solar, s’han d’utilitzar fotoprotectors, especialment la mainada, i vestir amb accessoris com gorres I ulleres de sol.
Sobre les cabines:
Peyrí també va constatar que les cabines d’UV són un risc per a la salut pública, especialment en menors de 30 anys, ja que [a aquestes edats] el DNA cel·lular és més mutable. Va ressaltar que a l’hospital utilitzen cabines de raigs UV per al tractament de la psoriasi, per exemple, però cal seguir un manteniment molt costós i constant dels aparells per prevenir el càncer a llarg termini.
Recordo que Peyrí va dir que muntar un negoci de bronzejat artificial amb cabines que siguin segures és impossible perquè són molt cares i, amb les tarifes que cobren, no es podrien amortitzar. Només els hospitals poden tenir-les.

També va parlar de la conveniència de fer campanyes institucionals per promoure la protecció contra el sol, especialment entre el jovent, que és el sector de la població més sensible i que s'hi sol exposar més. És cert que cada any les empreses que fabriquen protectors solars ens adverteixen de la necessitat d'usar-los. Tanmateix, el fet que qui ens ho digui sigui qui fabrica aquests productes per obtenir-ne un benefici fa que molta gent no hi faci cas, perquè sembla que sigui una estratègia publicitària. I ho és evidentment, però en aquesta ocasió tenen raó: la protecció contra la radiació solar és la millor prevenció contra el càncer de pell.

Potser us interessarà:
- Cutaneous melanoma attributable to sunbed use: systematic review and meta-analysis. British Medical Journal 2012;345:e4757

dimarts, 24 de juliol de 2012

La comissaria virtual (63): perímetre i superfície

El Punt-Avui diu sobre els foscs de l'Alt Empordà (si no podeu llegir bé la part subratllada, cliqueu al damunt del retall:

El perímetre de l'incendi s'eleva a les 13.953 hectàrees

El perímetre és el contorn d'una figura plana o la mesura d'aquest contorn. En el cas de l'incendi de l'alt Empordà, seria el contorn de la zona que s'ha cremat, com si agaféssim una cinta i anéssim marcant els límits de la zona que ha resultat afectada pel foc. I una hectàrea, què és?

Una hectàrea (ha) és una unitat de superfície que equival a 100 àrees. I una àrea és igual a 100 metres quadrats). Per tant, una hectàrea és igual a 10.000 metres quadrats.

Podem mesurar una cinta en àrees o hectàrees? Oi que no? Doncs un perímetre, tampoc. Ens cal una unitat de longitud, no una unitat de superfície.

diumenge, 22 de juliol de 2012

Les rebaixes arriben als congressos

Fa uns dies, tractava en aquest bloc d'un fòrum que està organitzat com un negoci, amb l'esquer de tenir de convidat d'honor l'exvicepresident dels Estats Units i premi Nobel de la pau Al Gore. Al final de l'entrada que vaig dedicar a aquella reunió vaig incloure una captura de pantalla en què es veia l'anunci de la presentació oficial que es farà el 24 de juliol en el "Departamento de Territorio y la Sostenibilidad" de la Generalitat de Catalunya.


A la part superior, a la dreta, es veuen unes banderetes. Vaig clicar la icona de les quatre barres tot pensant que em duria a la versió catalana del web, però un avís indicava que estava en construcció. Un lector del bloc (fra Miquel) m'ha dit avui que ja no hi ha l'enllaç de les quatre barres (vegeu més avall una captura de pantalla feta avui).

Ho he volgut comprovar i efectivament, ara les llengües del congrés són únicament espanyol i anglès, malgrat que hi facin constar que es fa "in colaboration (sic) with Generalitat de Catalunya".

Però no és l'únic canvi que han fet en el web. A la pàgina d'inscripcions, hi ha novetats: les rebaixes d'estiu han arribat al fòrum. Abans hi havia tres categories, amb preus diferents:

Entrada plata (550€ + IVA)
Entrada oro (750€ + IVA)
Entrada VIP (950€ + IVA)

Després de l'1 d'agost, els preus havien de ser 650, 950 i 1200€, més els respectius IVA (ja serà el 21%)

Les categories i preus que hi ha ara són:

Entrada oro (290€ + IVA)
Entrada VIP (790€ + IVA)

Després del 15 de setembre, els preus seran 350 i 690€ més els IVA respectius.


En realitat, l'actual categoria oro correspon a la que abans en deien plata, però encara més barata. Abans, l'entrada oro incloïa un dinar, que ara no té.

La finalitat de les rebaixes d'estiu i d'hivern en els comerços és desempallegar-se dels productes que no han pogut vendre abans. Qui sap si les rebaixes d'aquest fòrum no responen a la mateixa causa, que no hagin tingut un nombre d'inscripcions que assegurés no ja l'èxit, sinó la viabilitat de la reunió. Però, i si algú s'havia inscrit amb la tarifa original? Li abonaran la diferència amb els preus actuals?

Si voleu consultar la informació anterior:
- Negocis en temps de crisi: un congrés (aquest bloc, 18.07.2012), sobre el "Foro de Economía, Medio Ambiente y Empresa" que s'anuncia a Barcelona per als dies 19 i 20 d'octubre de 2012.

divendres, 20 de juliol de 2012

Recordar el passat per no repetir-lo

En el camp de concentració de Dachau hi ha una cita de Santayana que diu "Those who cannot remember the past are condemned to repeat it." Sí, cal que recordem el passat per no repetir els errors comesos. Però sembla que els humans tinguem molt poca memòria. A més, de vegades hi ha qui vol posar traves als records de fets que caldria tenir sempre presents. Tenim l'exemple de la memòria històrica del segle XX en el nostre país. O millor dit, de la manca de memòria històrica. Les generacions nascudes entre la fi de la guerra (in)civil i la recuperació de la democràcia hem hagut de reaprendre la història del nostre país. I bastant del que va passar en altres països.

No recordo què explicaven els llibres d'història quan vaig anar a l'escola, però dubto que descrivissin la guerra mundial com va ser realment --no cal que esmenti el que deien del Glorioso Alzamiento Nacional, fins i tot amb la descripció d'alguna aparició de la Verge al Caudillo, que també devia ser "glorioso". Vaig trigar a assabentar-me del genocidi del poble jueu, un coneixement que em va arribar a través de lectures, alguns films i el que m'explicava el meu pare. En la meva infància, els jueus eren els dolents de la història sagrada, el poble que va matar Jesús --que ves per on, era un altre jueu. però això no importava massa. Per això, durant la Setmana Santa, la mainada es dedicava a "matar jueus" --metafòricament, s'entén-- amb unes maces amb què es colpejava el terra com si aixafessin formigues.

Un dia, una companya d'escola em va assenyalar, pel carrer, dues nenes bessones que jo coneixia només de vista i em va dir, com si fos un secret, que eren jueves i anaven a una escola lluny del barri (aleshores jo vivia a Gràcia). No sé quina escola devia ser; potser alguna escola estrangera que no tingués en compte la religió de l'alumnat. A partir d'aquell dia, cada vegada que em creuava amb aquelles nenes intentava veure-hi alguna cosa de diferent a les meves amigues, a mi mateixa; però res en el seu aspecte m'indicava que fossin distintes.

Des de fa algun temps, a bastants països europeus s'està desenvolupant una onada d'antisemitisme com feia dècades que no es produïa. ¿Hem oblidat que una onada semblant va originar un veritable tsunami fa uns setanta anys? Ens pensem que allò va ser cosa de Hitler i els alemanys que el seguien. Tanmateix, l'antisemitisme es va estendre a altres països europeus. I l'església catòlica, que hauria hagut de plantar-li cara, se'n va inhibir; si més no, va ser l'actitud adoptada pel seu màxim representant, el papa Pius XII.

Després d'haver vist recentment alguns documentals que TV2 ha emès sobre la segona guerra mundial, vaig rellegir un llibre que vaig comprar a Pavia fa deu anys: La parola ebreo (La paraula jueu), de Rosetta Loy. És una memòria autobiogràfica de la infància de l'autora combinada amb la memòria col·lectiva del seu país. Nascuda a Roma en una família catòlica benestant, comptava entre els seus amics d'infància nens i nenes jueus, i la seva família, que en un primer moment van mostrar-se favorables al feixisme, també tenia relació amb famílies jueves (per cert, entre els jueus, també hi va haver partidaris del feixisme). La família que viu a l'altre costat del carrer; la veïna de replà que, quan Rosetta es posa malalta li duu regals (la nena diu "adoro la senyora Della Seta, encara que sigui jueva"). Els Levi, que viuen en el pis de sobre, un fill dels quals és amic de jocs del germà de Rosetta. Records que van alternant-se amb una crònica d'uns esdeveniments que, per als jueus italians, van representar la pèrdua dels seus drets --al treball, a l'estudi-- i sovint fins i tot els seus bens.

L'octubre de 1938, el Gran Consell del feixisme aprova, per una gran majoria, alguns decrets llei que es diu que volen defensar la raça "romano-itàlica". Els decrets inclouen una tirallonga de prohibicions per a les persones que pertanyin a la raça jueva. No poden freqüentar escoles o centres d'ensenyament on hi hagi alumnes italians. No poden ser membres d'acadèmies, instituts, associacions de ciències, lletres o arts. No poden pertànyer al Partit Nacional Feixista, ni fer el servei militar. També els està prohibit ser propietaris d'empreses --o gestionar-les-- de més de cent treballadors que tinguin algun interès per a  la defensa del país. No poden ser propietaris de terrenys amb un valor superior a 50.000 lires o edificis valorats en més de 20.000 lires. I a casa seva no poden tenir servidors de raça ària. La llei inclou també una prohibició per als italians de raça ària: non podran casar-se amb persones d'altres races i el matrimoni dels que ho facin es considerarà nul. Un seguit de disposicions complementàries prohibeix als jueus de freqüentar els llocs d'estiueig, allotjar-se en hotels, posar anuncis o esqueles en els diaris, tenir aparells de ràdio de més de cinc vàlvules, publicar llibres, col·laborar en premsa amb pseudònim, impartir conferències, i que el seu nom figuri en el llistí telefònic. Aquestes lleis afecten prop de 50.000 persones.

La crònica dels esdeveniments polítics a Itàlia --incloent-hi la passivitat del vaticà-- s'alternen amb els records de la vida quotidiana d'uns anys convulsos en la història d'Europa. Una nota al final del llibre indica les fonts on s'ha documentat l'autora. Una obra que, per al poble italià, és  --com ha dit el crític literari Cesare Segre-- "no una acusació, sinó un admirable examen de consciència".

Fa uns dies, quan justament havia acabat de rellegir aquest llibre, el vaig veure a La Central del Raval. És una edició més recent que la que vaig comprar a Pavia, però el dibuix de la coberta és el mateix. Brostejant per la secció de llibres italians vaig trobar-hi Il giardino dei Finzi-Contini, també relacionat amb el feixisme i els jueus italians. El vaig llegir fa molt anys, de la biblioteca de l'Institut Italià i ara m'abellia rellegir-lo. De tornada a casa, en el metro, no vaig poder reprimir-me i ja el tinc a mitges. La seva lectura requereix més concentració que el de Rosetta Loy.

Placa en una casa del barri jueu de Roma

La foto reprodueix una placa col·locada el 2010 a la façana d'una casa en el barri jueu de Roma per recordar l'extermini que va afectar també els jueus italians. Hi diu; "Settimo Calo va sortir d'aquesta casa on vivia amb la seva dona i nou fills. Quan hi va tornar va trobar-la buida per sempre. Els seus estimats havien estat detinguts el 16 d'octubre de 1943 i després deportats a Auschwitz juntament amb altres mil jueus en nom de la política racista del nazifeixisme. Cap dels seus familiars va tornar. Ells representen totes les famílies destruïdes per l'odi antisemita."

Potser us interessarà:
- Razzismo sul web. Riccardi: "Presto norme piu severe." El Govern italià vol combatre el racisme promogut a través d'Internet.
- Torna l'antisemitisme? (aquest bloc, 23.07.2011)

dimecres, 18 de juliol de 2012

Negocis en temps de crisi: un congrés

Al Gore rep el premi Nobel de la Pau 2007
Agafeu unes quantes empreses desitjoses de mostrar-se com a defensores de l'ambient (em resisteixo a fer servir la redundància "medi ambient"). Oferiu-los l'oportunitat que algun representant seu faci una conferència en un fòrum, simposi, congrés o similar. Això, sí, a canvi de patrocini per a l'esdeveniment, que vosaltres reconeixereu en el lloc adient (a més amb categories diverses, segons la seva aportació; "platinum sponsors" podria ser la més alta). Contracteu Convideu una patum del canvi climàtic; si pot ser, avalada per haver aconseguit un premi Nobel. Al Gore seria la persona més adequada. Diuen que cobra 250.000 dòlars per fer una conferència. És molt, és cert; però és una bona inversió, pot atreure molta gent.

Convideu també --no sé si pagant-los alguna cosa o gratuïtament-- representants d'algunes entitats que treballen per la sostenibilitat i la conservació ambiental --fins i tot ecologistes-- i indiqueu que hi donen suport de manera ben visible, en algun lloc del web i en els documents impresos que feu. No us oblideu d'invitar un representant del vostre Govern. Encara que no us donin cap subvenció --si us la donen, millor-- podreu posar el logotip de la Generalitat en el web i en el material de difusió.

Per completar el programa, trieu després alguns conferenciants professionals, dels que saben adreçar-se a tot tipus de públic. Si quan haureu confegit el programa us adoneu que no hi heu inclòs cap dona, feu un esforç per posar-n'hi alguna, encara que només sigui una. No importa de què parli; total només és perquè no diguin que únicament hi ha homes en el programa.

Com a títol de la reunió, penseu en termes que puguin atreure l'interès del públic que voldríeu que s'hi inscrivís. Per exemple, 'economia', 'empresa', 'futur', 'ambient' (no; millor 'medi ambient') són paraules que venen molt bé un esdeveniment. Podríeu anomenar la trobada "Foro de Economía, Medio Ambiente y Empresa". Ja m'imagino el logotip: fons blau, una mena de sol ixent i, amb lletres blanques, "Future Economy" i "Barcelona 2012".

És important que trieu un espai de categoria per celebrar-lo. El Palau de Congressos de Catalunya és un bon lloc. Situat a la zona alta (alta per la seva situació geogràfica i per la categoria del barri on es troba) i prop d'hotels de cinc estrelles on s'allotjaran alguns convidats i possiblement també una part dels assistents de fora.

A l'hora de fixar les quotes d'inscripció, tingueu en compte que, si són molt baixes, podrien frenar la inscripció d'alguns assistents perquè pensarien que la trobada no té prou categoria. Una bona opció seria fer tres tipus d'inscripció, oferint-los prestacions diverses. La més baixa podeu anomenar-la "de plata" i posar-li un preu de 550 euros més IVA. La categoria mitjana podria ser "d'or", amb un preu de 750 euros més IVA. Finalment, convé disposar també d'una categoria especial, la "de VIP", amb un preu de 950 euros més IVA.

Aquestes tarifes serien per a qui fes la inscripció amb força temps per endavant, posem fins a dos mesos o dos mesos i mig abans que se celebri el fòrum. A partir d'aleshores, els preus podrien ser 650, 950 i 1200 euros, més els respectius IVA. Us suggereixo que, als inscrits com a VIPS, els oferiu un sopar amb el convidat d'honor, Al Gore. Podeu estar segurs que molta gent pagaria el que fos --fins i tot una quota extra-- per participar en un sopar amb l'exvicepresident dels Estats Units i premi Nobel de la Pau.

Quan feu els primers números, potser us semblarà que esteu fent una inversió massa alta per a un negoci que no sabeu si podrà sortir bé. No us espantéssiu! Malgrat la crisi, hi ha empreses que dediquen molts diners a la seva promoció, especialment per mostrar una imatge corporativa que destil·li un fort compromís social. I què millor que participar en un fòrum on es debat sobre la contribució de les empreses en el desenvolupament social i l'assoliment d'un futur sostenible? I hi ha molta gent que, de manera individual, també està disposada a pagar aquestes quotes, considerant-ho com una inversió per a la seva carrera. Aquest Fòrum pot ser un lloc per fer contactes professionals per al futur.

Encarregueu un web atractiu, on a la part superior, s'hi vagin veien imatges que evoquin el canvi climàtic i la sostenibilitat  i de tant en tant hi aparegui la imatge d'Al Gore; que qui hi entra s'adoni de seguida que compteu amb un convidat d'honor de la màxima categoria. Hauríeu de disposar de tres versions del web: castellà, anglès i català. De tota manera, pel català no us amoïneu. Podeu prescindir-ne i que, quan la gent cliqui el botó quatribarrat, s'obri una finestreta que digui "En construcció".

Tot això ho anava ruminat jo des de fa setmanes, però ve't aquí que algú ho ha pensat abans i aquest fòrum ja existeix i fins i tot hi ha ja les dates fixades per a la seva celebració: 19 i 20 d'octubre de 2012. Per cert, segons el web del Fòrum, se'n farà la presentació oficial el proper dimarts, 24 de juliol, a les 11 del matí, en el Departamento de Territorio y la Sostenibilidad.

Foto d'Al Gore, de Kjetil Bjornsrud (Creative Commons, 3.0)

dilluns, 16 de juliol de 2012

El tren del silenci: tot recordant Carlo Giuliani

Fa uns quants dies, un comentari d'un periodista italià a Facebook m'ho va recordar. El periodista escrivia: "Jo hi vaig ser, fa onze anys." I a continuació esmentava els aldarulls de Gènova amb motiu de la cimera --el G-8-- en què Carlo Giuliani, un noi italià de 23 anys, va morir per un tret de pistola que va disparar un carabiniere.

Jo no hi vaig ser, a Gènova, però recordo la impressió que em va fer assistir, aquell mateix dia al vespre, a la representació de Mort accidental d'un anarquista, obre de teatre de Dario Fo, que el Festival del Grec havia rescatat després de bastants anys. L'obra no podia ser més oportuna. Si hagués estat una pel·lícula que només calgués treure de l'arxiu per projectar-la, hauria pensat que l'havien programada per la seva actualitat. Però el programa del Grec estava ja tancat bastants mesos abans que passessin els aldarulls de Gènova, que van tenir el seu eco a Goteborg i també a Barcelona.

Cartellera de La Vanguardia, 20.07.2001


Conservo altres records relacionats amb els fets de Gènova i la mort de Carlo Giuliani. Però són de l'any següent, el 2002. El 20 de juliol tornava a Barcelona després d'unes breus vacances italianes: uns dies a casa d'una amiga a Sardenya, després uns quants dies més a Bolonya i finalment un parell de dies a Pavia per visitar el grup de recerca que dirigeix el professor Carlo Alberto Redi. A l'estació, mentre esperava el tren per anar cap a Milà, vaig veure-hi molts carabinieri. Redi, que m'hi havia acompanyat, em va explicar el motiu: havia de passar un tren especial que s'havia organitzat des de Milà per anar a Gènova, on a la tarda es faria una manifestació per commemorar l'aniversari de la mort de Carlo Giuliani. Les autoritats van permetre que s'organitzés aquell tren, però van prohibir que hi pugés ningú en les estacions intermèdies; només s'hi podia pujar a Milà.

Abans que arribés el meu tren, va passar el de Gènova. Circulava molt lentament i a l'estació hi havia un gran silenci. Un silenci que només va trencar la veu que, des dels altaveus, anunciava l'entrada del comboi i advertia de la prohibició de pujar-hi. Conservo el record visual del moment, com si estigués veient-ne una fotografia o més aviat una pel·lícula. El tren entra a l'estació molt lentament. Algunes persones treuen banderes per les finestres dels vagons. Hi veig cares que no sabria dir si eren d'esperança, de nostàlgia o de desencís. Els carabiners, a l'andana, vigilen que ningú no pugi a cap vagó. El tren va avançant i a poc es va fent petit... I jo, que recordo el vint de juliol d'un any abans: les notícies arribades de Gènova, l'obra de Dario Fo i aquella vida que es va estroncar quan un carabiner va decidir prémer el gallet de la seva pistola. A aquella hora, fa un sol espaterrant, però una esgarrifança recorre el meu cos.

Aquells dies (el 2002)la revista L'Espresso i algunes altres publicacions van distribuir un vídeo sobre els fets d'un any abans. El vaig comprar però ara no el puc veure; el progrés de la tecnologia no m'ho permet. És un documental fet a partir de filmacions espontànies de persones que eren allà, i les van intercalar amb fragments d'una entrevista a la mare del noi mort i algunes declaracions de gent del seu entorn. In com a epíleg, la manifestació que es va fer cinc mesos després a la plaça on va caure abatut Giuliani.

Recordo una escena del vídeo en què la policia comença a repartir llenya i uns quants agents s'abranden sobre una persona caiguda a terra, donant-li cop rere cop amb les porres. Es va dir que a Carlo Giuliani també van colpejar-lo i li van donar puntades de peu quan ja era estès a terra, ferit de mort i que en principi van voler fer veure que havia mort d'un pedrada llençada per un dels manifestants. Les infermeres que el van atendre allà mateix declaren que el seu cor encara bategava quan elles van arribar.

En l'entrevista, la mare de Carlo explica que hi va haver gent que va voler treure importància a la mort del seu fill i va dir que era un noi sense casa, sense ningú, sense res. I la dona es preguntava si, encara que això hagués estat així --que no ho era, perquè Carlo tenia una família, una casa, parents i molts amics--, la mort hauria estat justificada. Intentaré recuperar-lo en DVD o a través d'Internet, perquè era un vídeo molt valuós, tant pel que significa com a testimoni d'aquells desgraciats fets com pel treball dels realitzadors i de la gent anònima que hi va participar oferint les seves filmacions.

Recordant aquell vídeo i recordant fets més propers dels darrers temps, de vegades tinc la impressió que la policia, en comptes d'estar per protegir, està per reprimir. Segurament sóc injusta en pensar així, perquè quan hi ha manifestacions amb violència, de la mateixa manera que ens fixem més en els manifestants violents, també ens fixem més en els violents de l'altre bàndol. Del que m'adono, però, és que sembla que no aprenguem mai les lliçons que la vida ens va donant.


Actualització (16.07.2011, 13.40)
He trobat el vídeo de què parlava a Youtube, en set parts. Poso aquí la primera:



Potser us interessarà:
- Chi non ha memoria non ha futuro, web del Comitè Piazza Carlo Giuliani, entitat sense ànim de lucre constituïda per amigues i amics, familars de Carlo Giuliani que volen mantenir viva la memòria dels esdeveniments del 20 de juliol de 2001.
- Génova, hace ya 11 años, per Josep Borrell, sobre el judici als responsables de la mort de Carlo Giuliani.
- "Planella recupera 'Mort accidental d'un anarquista', a los veinte años de su estreno", crítica de l'obra representada en el programa del Grec de 2001, La Vanguardia, 05.07.2001, p. 42

diumenge, 15 de juliol de 2012

La ballarina que gira

Ja vaig posar-la fa alguns anys en el bloc, però crec que val la pen recuperar-la tot aprofitant que aquests dies se celebra a Barcelona un congrés de neurociència. És aquesta ballerina que gira contínuament:



Cap a quin costat la veieu girar? En sentit de les agulles del rellotge? En el sentit contrari? O de tant en tant cap a un costat i després cap a l'altre? Veure-la girar cap a un costat o cap a l'altre depèn de l'hemisferi que predomini en el cervell de qui observa la ballarina. En el meu cas no en deu predominar cap, d'hemisferi, perquè tan aviat la veig girar cap a un costat com cap a l'altre.


Nota: La imatge de la ballerina que gira és de Wikimedia Commons i és una il·lusió òptica creada per Nobuyuki Kayahara. Va ser seleccionada imatge del dia el 7 d'agost de 2008.

La comissaria virtual (62): l'edat de les dones

Jo no ho he fet mai, però diuen que les dones es treuen anys. Si la senyora a qui correspon aquesta esquela era de les que ho fan, potser la seva família ha volgut respectar el seu costum. Però hi han escrit l'any del naixement i tothom pot veure que els números no quadren. (Si no veieu bé l'esquela, cliqueu-hi al damunt per veure-la ampliada.)


La microbiologia i les llengües de signes

¿Com cal dir en les diferents llengües de signes legionel·la, enzim, mitocondri, fermentació aeròbica, procariota, antibiograma, microscopi electrònic de rastreig, nansa de cultiu, immunotransferència o tants altres termes de la microbiologia? Normalment, quan els intèrprets d'una d'aquestes llengües es troben amb una paraula que no té un signe per representar-la, la lletregen. Però un intèrpret que hagués de traduir a una llengua de signes una classe de microbiologia --o d'alguna altra especialitat científica--, si hagués de lletrejar tots els termes que no tenen signe no podria seguir el fil de la classe. Què vol dir això? ¿Que un noi o una noia sords, amb vocació científica veuran frustrada la seva vocació pel fet de no poder entendre allò que el professor o professora els explica o perquè no podran seguir unes pràctiques de laboratori?

Això mateix va preguntar-se una nit d'insomni Domingo Marquina, catedràtic de Microbiologia de la Universidad Complutense de Madrid i va pensar que calia fer alguna cosa per integrar en els estudis de la seva matèria a les persones amb discapacitat auditiva. Va començar per l'assignatura de Biotecnologia microbiana i en el departament que dirigeix han treballat per adaptar les diferents part d'aquesta assignatura (classes teòriques, pràctiques i seminaris) a la llengua de signes espanyola, mitjançant vídeos explicatius i el desenvolupament d'un glossari de termes de microbiologia per poder usar-lo i fer-ne difusió.

Marquina va exposar el seu projecte en la I Reunión de Docencia y Difusión de la Microbiología, que va celebrar-se a Madrid els dies 12 i 13 de juliol 2012, organitzada per la Sociedad Española de Microbiología. Entre el públic, una noia sorda, alumna de Marquina, seguia --gràcies a la traducció que li feia un intèrpret de llengua de signes-- la ponència presentada pel seu professor. Entre diversos vídeos sobre aquesta experiència, en va mostrar un que havien preparat com a guia de pràctiques. Van tenir cura que el procés a seguir quedés clar i que quan hi havia algun producte etiquetat, la càmera enfoqués bé l'etiqueta. I ho van aconseguir: l'alumna havia estat capaç de fer ella sola l'experiment descrit en el vídeo. Amb aquest projecte, Marquina va guanyar un premi especial a la innovació en la docència o la difusió de la microbiologia.

Aquesta ponència va presentar-se en una sessió dedicada als reptes de la docència en microbiologia i en el debat posterior es va parlar de la necessitat que altres branques de la ciència desenvolupin també la seva terminologia en llengua de signes i que col·laborin les unes amb les altres per evitar que termes que són comuns a més d'una disciplina acabin tenint signes diferents.

A Catalunya, el 2010 es va aprovar la Llei de la llengua de signes catalana, que reconeix aquesta llengua, com a sistema lingüístic, l'ensenyament i la protecció. Per altra banda, "en l'àmbit escolar, es garanteix l'aprenentatge de la llengua de signes catalana en la modalitat educativa bilingüe, en què es llengua vehicular d'ensenyament juntament amb el català, com a llengua pròpia i vehicular del sistema educatiu, i les altres llengües orals i escrites oficials a Catalunya". No diu res, però sobre l'ús de la llengua de signes catalana en l'ensenyament universitari.

Pel que fa a la interpretació de la llengua de signes, la llei diu que l'Administració de la Generalitat ha d'impulsar l'oferta de formació universitària en interpretació de la llengua de signes catalana. Sobre la formació universitària, segons llegeixo en el web de la Universitat de Barcelona, el màster que impartien està en procés de transformació per ser un títol propi d'aquella universitat. I en un article de l'esmentada llei que tracta de la docència i la recerca en la llengua de signes catalana, diu: "El govern ha de prioritzar els acords de recerca sobre la llengua de signes catalana amb l'Institut d'Estudis Catalans i les universitats, sens perjudici que s'hi pugui arribar amb altres institucions o entitats que també realitzin activitats de recerca en aquest àmbit."

En aquests acords de recerca que esmenta la llei hi podria molt bé tenir cabuda l'elaboració de glossaris terminològics, no únicament per a les àrees científiques, sinó per a totes aquelles matèries que compten amb terminologia especialitzada. De la mateixa manera que existeix el TERMCAT, que és el centre que fixa la terminologia catalana, podria existir un TERMSIC que fixés la terminologia de la llengua de signes catalana, i que, com indica la llei, podria treballar en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans (l'Institut farà el diccionari i la gramàtica de la llengua de signes) i altres institucions, que podrien ser universitats, societats científiques o, acadèmies. I seria recomanable que treballessin conjuntament amb entitats que estiguin fent la mateixa tasca en altres llengües de signes per tal que, si més no, en l'àmbit científic, no hi hagués massa diferències d'unes llengües a altres.

Potser us interessarà:
- Llei de la llengua de signes catalana, aprovada el 26 de maig de 2010 i publicada el 3 de juny de 2010.
- Diccionari i gramàtica normatius per a la llengua de signes catalana. Butlletí de l'Institut d'Estudis Catalans, agost-setembre 2010
- Videodiccionari de la llengua de signes catalana.
- Documental sobre la llengua de signes catalana.

diumenge, 8 de juliol de 2012

Cent anys de medicina catalana

"Salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa."
Logotip 10è CMBLC, 1976
Aquesta definició de salut va sorgir del 10è Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que es va celebrar a Perpinyà el 1976. És una definició que no exclou la presència de la malaltia, però destaca els aspectes positius de l'organisme. Hi ha moltes persones que pateixen afeccions cròniques o algun tipus de discapacitat i malgrat això, gaudeixen d'una vida "autònoma, solidària i joiosa".

Uns congressos molt especials
Aquell Congrés de Perpinyà de 1976 va marcar una fita en la història de la medicina catalana del segle XX. Amb aquella reunió es reprenien unes trobades dels professionals de les ciències de la vida i de la salut iniciades el 1913, que van ser interrompudes dues vegades. La primera, del 1923 al 1930, el període que el país va estar sotmès a la dictadura del general Primo de Rivera. La segona, els quaranta anys anteriors als 1976, en què una absurda guerra, seguida d'una nefasta dictadura, van reprimir de nou moltes activitats relacionades amb la cultura catalana.

Del 22 al 25 de juny de 1913 es va celebrar a la Facultat de medicina de Barcelona la "Primera Reunió de Metges de Llengua Catalana", que va ser convocada per l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya i va ser presidida per Miquel Fargas i Roca (1858-1916). (Per cert, el secretari d'aquell congrés va ser Bonaventura Clotet. No sé si la coincidència de nom i cognom amb el metge que avui dia lidera la recerca contra la sida a Catalunya és casualitat; penso que potser siguin membres de diferents generacions d'una nissaga de metges.)  En l'Assemblea General que es va celebrar durant aquella reunió es va constituir l'Associació General de Metges de Llengua Catalana, de la qual --segon els seus estatuts-- podien ser socis "tots els metges i biòlegs en general residents en els països on s'hi parli la nostra llengua, i tots aquells que se n'hagin ausentat."

De "metges" a "metges i biòlegs"
És curiós que els estatuts d'aquella associació parlin de "metges i biólegs" en una època en què no existien els estudis de biologia, si més no amb aquest nom (existia la carrera de "ciències naturals", que comprenia biologia i geologia). I encara ho és més que l'any 1933 aquella associació passés a denominar-se Associacio de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana i els congressos que organitzaven s'anomenessin "de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana". Una ampliació dels seus estatuts s'indica que la seva finalitat serà "(a) el foment de les ciències mèdiques i biològiques i l'ús de la llengua catalana en l'ensenyança, publicacions i pràctiques mèdiques en les terres d'idioma català. (b) L'enaltiment de la memòria dels metges i biòlegs catalans i de llurs obres del temps passat i el foment de les relacions científiques entre els associats residents en el domini lingüístic català i els de llengua catalana residents fora d'ells. [...] (d) El foment de tots els interessos patris més o menys relacionats amb la medicina, la biologia i la higiene. (e) El foment i protecció de la investigació biològica."

Aquesta insistència a incloure la biologia en una època en què no existia cap llicenciatura amb aquest nom s'explica si considerem el terme de manera àmplia, atès que en aquelles primeres trobades, a més de metges, van participar-hi alguns veterinaris i alguns farmacèutics. Amb la inclusió dels "biòlegs" en el nom de l'Associació pot haver-se cercat una forma legal que hi permetés la participació de persones, que, sense ser metges, estiguessin relacionades amb la pràctica mèdica. Un exemple clar és el de Ramon Turró, destacat immunòleg i fisiòleg, que va ser director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona. Turró que era un gran expert en bacteriologia, immunologia, fisiologia, va entrar a treballar al Laboratori Microbiològic Municipal quan era estudiant de medicina, però mai no va acabar la carrera. La necessitat de disposar d'un títol acadèmic per poder seguir en aquella institució, que va arribar a dirigir, el va empènyer a estudiar veterinària, carrera que va aprovar en un sol curs, a Santiago de Compostela, en les convocatòries de juny i setembre.

Abast del Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana
Els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (CMBLC) són reunions pluridisciplinàries amb un alt contingut cívic. Per una banda, convoquen professionals i estudiants dels diversos àmbits de les ciències de la vida i de la salut i de disciplines que hi estan relacionades, com poden ser la bioenginyeria, la bioinformàtica o les ciències ambientals. S'hi tracten aspectes estrictament científics i d'altres de caire social, com ara l'organització hospitalària, la comunicació mèdica, la relació ecologia i salut o la formació dels professionals de les ciències de la vida i de la salut. Per altra banda, compten també amb la participació de professionals d'altres camps del coneixement. Per exemple, en el setè congrés (Palma, 1932), hi va haver una ponència sobre climatologia a càrrec d'Eduard Fontserè i el quinzè congrés va comptar entre els seus conferenciants amb un filòsof (Pere Lluís Font) i amb un lingüista especialitzat en semiòtica (Sebastià Serrano).

La Fundació Alsina i Bofill
L'Assemblea del Quinzè CMBLC (Lleida, 1996) va decidir l'establiment d'una fundació que tingués com a principal finalitat l'organització dels CMBLC, com havia fet anterior l'Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Es va decidir que aquesta fundació portés el nom d'Alsina i Bofill, com a homenatge a Josep Alsina i Bofill (1904-1993), el metges que va impulsar la represa dels CMBLC i va fer possible que el 1976 se'n celebrés el Desè, a Perpinyà. Com molts altres metges i professionals catalans compromesos amb el país i la cultura, el 1939 Alsina i Bofill va patir la depuració política i qui podria haver estat un gran professor de medicina (en acabar la guerra civil era professor adjunt de la Universitat Autònoma) es va veure forçat a dedicar-se únicament a la medicina privada. Tanmateix va exercir el seu mestratge com a professor convidat en cursos monogràfics, cicles de conferències o seminaris organitzats a la universitat. El 1962 va participar en la represa de la Societat Catalana de Biologia, que havia estat reprimida el 1939 i va ser-ne president de 1963 a 1966. En el període 1974-1978 va presidir simultàniament l'Institut d'Estudis Catalans i l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (ACMCB). Gran coneixedor i amant de la llengua, Alsina i Bofill va col·laborar en la redacció del primer Diccionari de medicina en català, dirigit per Manuel Corachan, i que va publicar-se el 1936. Mig segle més tard va participar en una empresa semblant, el Diccionari enciclopèdic de medicina, dirigit per Oriol Casassas i publicat el 1990. va participar també en la redacció del Vocabulari mèdic que va publicar l'ACMCB el 1974.

La Fundació Alsina i Bofill és l'entitat convocant dels CMBLC des de l'any 2000 i ha participat en l'organització dels Congressos de Pediatres de Llengua Catalana. Un altre objectiu de la Fundació Alsina i Bofill és promoure la publicació d'obres científiques en català. Ho fa mitjançant la seva participació en el Projecte Scriptorium, de traducció ni publicació en català de llibres de text universitàri bàsics. També dóna suport a altres publicacions científiques, com ara el llibre Contes de microbis, una obra de divulgació de la microbiologia adreçada a la mainada.

L'Amfiteatre Anatòmic - Sala Gimbernat
En el número 47 del carrer del Carme de Barcelona, fora del recinte del que havia estat l'antic Hospital de la Santa Creu --avui dia seu de la Biblioteca de Catalunya--, hi ha altres dos edificis històrics relacionats amb aquell hospital. Un d'ells és la casa de Convalescència, actual seu de l'Institut d'Estudis Catalans. L'altre és el Col·legi de Cirurgia, que va ser la seu de la Facultat de Medicina quan la Universitat va retornar a Barcelona el 1843 (recordem que el 1714 Felip V va traslladar la Universitat a Cervera, població que li havia donat suport en la guerra per la corona espanyola) i avui dia acull la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. L'espai més important d'aquest últim edifici és una sala circular, al centre de la qual hi ha una taula de disseccions de marbre blanc, i que està envoltada per grades i tribunes. Aquesta sala va ser l'amfiteatre anatòmic de l'Hospital, on es feien operacions i lliçons d'anatomia, que eren seguides pels membres de l'Acadèmia i per metges que s'estaven formant. La sala Gimbernat és del 1762, d'estil neoclàssic i té uns enormes vitralls que a la tarda, quan el Sol està baix, il·luminen aquell recinte com si fos l'escena d'un teatre.

 

Aquest amfiteatre anatòmic s'anomena Sala Gimbernat en honor d'Antoni Gimbernat i Arboç (1734-1816), que el 1772 va fer en aquesta sala la demostració anatòmica de la seva tècnica per a la intervenció de l'hèrnia femoral o crural, coneguda com a "operació de Gimbernat". Un bust en l'amfiteatre ret homenatge a Gimbernat. i un altre, al seu mestre, Pere Virgili (1699-1766) que, quan era Cirurgià Primer de l'Armada, va fundar, a Cadis, el primer Col·legi de Cirurgians.

La Sala Gimbernat i els CMBLC
Demà, dilluns 9 de juliol de 2012, a les 6 de la tarda, la Sala Gimbernat acollirà una sessió en què es tractarà dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana; del seu passat, del seu present i del seu futur. Aquesta sessió, podria considerar-se el 19è CMBLC, que hauria hagut de celebrar-se enguany, però diverses circumstàncies no ho han fet possible. És una sessió oberta al públic, que s'emmarca en les celebracions del centenari de la Societat Catalana de Biologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans. Una bona ocasió per conèixer una mica la història d'aquestes trobades i per admirar un espai emblemàtic de la història de la medicina catalana.


Nota: Les fotos de la Sala Gimbernat són de l'Arxiu fotogràfic de la Reial Acadèmia de Medicina.

dissabte, 7 de juliol de 2012

La comissaria virtual (61): lletres i números

Lletres
De vegades he rebut correus de gent que escriu tot amb minúscula. Em resulta difícil de llegir i em fa malt als ulls i no sé si l'estalvi energètic per a qui deixar de prémer una tecla (la de les majúscules) val la pena. Ara és un diari qui m'ha ofert una notícia en què tot el text està en minúscules, llevat del titular:



Una ampliació (si encara no ho veieu bé, cliqueu al damunt):



Números
Les matemàtiques no són el fort de molts periodistes. De nou una errata relacionada amb números i nombres. Segons el diari, el 10 per cent de 325 és 3,7:



dijous, 5 de juliol de 2012

Torna la legionel·la

Feia temps que no llegia cap notícia sobre la legionel·la i les infeccions que causa aquest microbi. Ahir, però, una nota d'Europa Press el va posar de nou d'actualitat. Segons aquesta agència de premsa, l'abril d'enguany es va produir un brot infecciós de legionel·losi a Sabadell; n'haurien resultat afectades catorze persones i un home hauria mort de la infecció. El brot epidèmic, que no vas transcendir, s'hauria donat per controlat el mes de juny.

La legionel·la és un microbi "modern". Fa quaranta anys ningú no el coneixia, com tampoc se sabia res de la malaltia que causa, la legionel·losi. El seu nom ja és ben curiós; fa pensar en aquells cossos militars especials, com ara la legió estrangera de França. O en els legionaris de l'antiga Roma. És cert que el nom del bacteri --Legionella-- té relació amb l'exèrcit, però no pas amb soldats en actiu. La infecció va ser reconeguda com una malaltia amb entitat pròpia el 1976 i en anglès van anomenar-la 'legionnaire's disease'. Sembla que sigui la 'malaltia del legionari' i així van anomenar-la en principi els mitjans de comunicació (vegeu la notícia de l'Agència EFE a La Vanguardia, quan se'n va produir un brot el 1977; parla de 'enfermedad del legionario'). Però és un error de traducció. En anglès una 'legió' no és únicament un cos de soldats en actiu, i en aquest cas és una associació d'antics soldats, de veterans de guerra.

Del 21 al 24 de juliol de 1976, uns 4000 membres de la Legió Nord-americana de l'Estat de Pennsilvània van reunir-se a l'Hotel Bellevue StratfordzFiladèlfia per celebrar la seva trobada anual en un dels millors hotels de la ciutat, on es feien molts congressos i convencions. Uns dies després un  metge de Filadèlfia va tractar tres pacients ja grans que patien un estat febrós. Els dies següents altres metges van diagnosticar bastants casos de pneumònia. Gairebé tots tenien en comú haver assistit a la reunió dels soldats veterans. Quan es va donar per controlat el brot epidèmic, el total de casos registrats era de 182, 29 dels quals va morir. Entre les persones que eren alienes a la convenció hi havia alguns membres d'una banda de música que va tocar prop de l'hotel i també algunes persones que havien estat prop de l'hotel veien una desfilada.

Cèl·lules de Legionella pneumophila (8000 augments)
De seguida va començar una cerca intensa de l'agent que causava aquella pneumònia, però fins uns cinc mesos després no es va descobrir. Era un bacteri que no s'havia vist mai abans, i el van anomenar Legionella pneumophila. Que no es conegués, no vol dir que no existís. Però no s'hauria descobert si no s'hagués donat la circumstància que la infecció va afectar tanta gent, perquè és un bacteri difícil d'identificar en el laboratori. De fet, no respon bé a les tincions que es fan servir habitualment per veure els bacteris a través del microscopi. Per altra banda, el seu cultiu és difícil i no creix en els medis de cultiu normals. Per això els primers estudis que es van fer de les mostres de persones afectades, amb proves per gairebé tots els tipus d'infeccions respiratòries, va donar resultats negatius. També van fer proves toxicològiques.

Per causa dels resultats negatius dels primers mesos de la investigació, la gent va fer moltes conjectures. Es va arribar a dir que podia tractar-se d'un microbi dissenyat per a la guerra biològica que s'hagués escapat d'algun laboratori de la CIA o que uns terroristes haguessin introduït en l'hotel de la convenció. Un toxicòleg de Filadèlfia va suggerir que podia tractar-se d'una intoxicació per un compost de níquel molt tòxic, el tetracarbonil de níquel. Els estudis de les autòpsies van revelar la presència d'aquest metall, però es va concloure que la font de níquel podia ser el mateix instrumentals fet servir per a l'autòpsia. També es va parlar de gasos tòxics procedents de les fotocopiadores o de la descomposició del compost que es feia servir en la refrigeració.

La veritable causa de les morts va esbrinar-la el microbiòleg Joseph McDade amb la descoberta d'aquell bacteri. Li van encarregar que determinés si podia tractar-se d'una infecció per Coxiella burnetii, un bacteri del grup de les rickèttsies, que causa una pneumònia atípica coneguda com a Febre Q. Era un bacteri amb un cultiu molt difícil que implicava la inoculació en un conill porquí i la infecció posterior d'un ou de gallina amb un embrió en formació. Al principi, aquesta tècnica va fallar. Tot i que els conills porquins es van posar malalts quan els van injectar mostres procedents dels pacients afectats per l'estranya pneumònia, i que l'examen al microscopi mostrava la presència d'uns bacteris en forma de bacil (els bacils tenen forma de bastonet), la infecció no es transmetia als embrions de pollastre. Fent alguns canvis en la metodologia de l'experiment, McDade va aconseguir finalment infectar els embrions de pollastre i va poder aïllar els bacteris en cultiu axènic (o pur, creixent sols, sense cap altre microorganisme).

Malgrat que Legionella sigui molt abundant en els pulmons de les persones afectades, la major part dels tints convencionals que es fan servir per posar de manifest la presència dels bacteris en l'observació al microscopi van donar resultats negatius. Finalment McDade va aplicar-hi una tècnica (l'anomenada tinció de Gimenez) que va donar resultats positius i l'enigma de la causa de la infecció va quedar resolta. Estudis retrospectius van revelar que infeccions anteriors que havien estat atribuïdes a altres microbis tenien com a causa també aquest bacteri.

Com en una novel·la negra, s'havia descobert l'assassí, però no com ho feia per arribar a les seves víctimes, quin era el seu amagatall. Esbrinar-ho era fonamental per poder prevenir que seguís actuant. Quan a finals d'estiu de 1977 es van produir altres casos de legionel·losi (vegeu la notícia a l'hemeroteca de La Vanguardia), es va pensar que hi podia haver una relació entre la infecció i el temps meteorològic o les condicions climàtiques que facilitessin la disseminació del bacteri. Els següents anys es va veure que era molt abundant en ambients humits artificials, però no s'entenia que un bacteri que era tan difícil de cultivar pogués viure en ambients on a penes hi havia nutrients. Un microbiòleg va descobrir que el bacteri vivia a l'interior d'amebes i va llençar la hipòtesi que la infecció podria transmetre's per la inhalació de cists de l'ameba que continguessin el bacteri (un cist --o quist-- és una forma de resistència de molts organismes, en què la cèl·lula queda gairebé inactiva i replegada a l'interior d'una coberta protectora).

A Catalunya, entre els primers casos detectats hi ha el d'un grup de turistes neerlandesos que el 1984 havien estat de vacances a Pineda. En tornar al seu país, sis d'ells van haver de ser atesos d'una greu pneumònia i d'aquests sis, en van morir tres. Es van produir més casos, però sembla ser que només en sis persones es va confirmar que la causa havia estat la legionel·la. Una revisió de l'hotel va revelar la presència del bacteri patogen en les dutxes i algunes altres dependències. L'hotel va ser clausurat i es va dir que no tornaria a obrir fins que no fos desinfectat i es confirmés que el bacteri ja no hi era.

Després d'algunes dècades de treballs minuciosos, se saben moltes més coses sobre aquest bacteri i quins són els seus principals amagatalls. Ara se sap que Legionella pneumophila resisteix el tractament amb clor i les temperatures elevades. La infecció es produeix quan s'inhalen aerosols que continguin el bacteri. I també s'ha comprovat que un dels seus principals amagatalls són les torres de refrigeració dels edificis. Per això els casos de legionel·la han anat augmentant a mesura l'aire condicionat anava implantant-se en més llocs. Ara hi ha una normativa que obliga a fer una revisió periòdica d'aquestes instal·lacions per evitar que es converteixin en magatzems d'aquest bacteri.

La majoria de la gent que s'infecta per legionel·la només té símptomes de poca importància, una mena de grip, quer no presenta complicacions. Però en alguns casos poc evolucionar fins a causar una pneumònia greu, com va ser el cas dels veterans de guerra nord-americans a Filadèlfia. La forma greu de la malaltia sol donar-se en persones ancianes, especialment si ja pateixen alguna altra malaltia o e seu sistema immunitari està afeblit. Els fumadors i els alcohòlics són especialment susceptibles a la infecció. De vegades, fins que no se sospita que és una legionel·losi, es tracta el pacient amb penicil·lina o cefalosporina, que són els antibiòtics típics que s'apliquen en les pneumònies de causa desconeguda. Però la legionel·la és resistent a aquests antibiòtics i això fa que la malaltia s'agreugi encara més. Per a un tractament eficaç convé fer al diagnòstic com abans millor. Per sort, ara hi ha proves immunològiques que permeten detectar fàcilment  la presència de Legionella pneumophila.

Després que ahir saltés als mitjans la notícia del recent brot de legionel·losi de Sabadell, avui llegeixo que al País Valencià i a la Comunitat de Madrid s'han produït també sengles brots de la infecció. L'estiu tot just ha començat però els aires condicionats fa setmanes que van a tota marxa en molts llocs. Convindria que, de la mateixa manera que es procurar pel confort de les persones, intentant que la temperatura ambiental sigui més agradable --agradable per a qui agrada el fred, col·lectiu al qual no pertanyo-- caldria que es procurés per la seva salut i que les torres i aparells de l'aire calent fossin revisats regularment. El 2003, el Ministeri de Sanitat i Consum va establir una normativa sobre el manteniment i control higiènico-sanitari de les infraestructures que poden contribuir a la difusió de la legionel·la, com ara les torres de refrigeració, les centrals humificadores industrials i els sistemes d'aigua calenta sanitària (inclou spas, jacuzzis, piscines, banyeres terapèutiques i d'hidromassatge). A les cases, molta gent té aire condicionat, però no sé a quantes llars es dediquen a netejar-ne els filtres de tant en tant. Caldria fer-ho sovint. És un lloc on es poden concentrar molts microbis.

Per saber-ne més:
- Legionnaire's Disease: History and Clinical Findings, per P.H. Edelstein (capítol del llibre Legionella. Molecular Biology, dirigit per K. Hauner i M. Swanson)
- Los últimos en llegar, per J. M. Brunet, La Vanguardia, 13.11.1984. Sobre el brot epidèmic de Pineda.
- Legionnaire's disease: historical perspective, per W.C Winn, Jr, Clinical Microbiology Reviews (1988) 1:60-81. Perspectiva de la malaltia després d'una dècada.
- Legionnaire's disease. Description of an epidemic of pneumonia, per D.W. Fraser et al., New England Journal of Medicine (1977), 297:1189-1197. Descripció i estudi del primer brot epidèmic de legionel·losi.
- Legionnaire's disease--Isolation of a bacterium and demostration of its role in other respiratory disease, per J.E. McDade et al., New England Journal of Medicine (1977), 297:1197-1203
- Protocol per al control preventiu de risc de contaminació de Legionel·la, publicat per la Generalitat de Catalunya.

dimarts, 3 de juliol de 2012

Avui a l'autobús

El transport públic és una font inesgotable d'anècdotes si ens fixem una mica en la gent que hi viatja. Fa unes setmanes, era l'ancià gelós que no volia que la dona segués sola en un seient, no fos cas que al seu costat s'hi posés un "palomo" que volgués lligar amb ella.

Avui, a la mateixa parada que he pujat jo, ha pujat a l'autobús una parella d'uns quaranta anys. Però no ho ha fet per la porta del davant, sinó per la porta que hi ha al darrere de tot. Han pujat i directament s'han assegut, sense pagar. Era una hora en què viatjava poca gent i el conductor, si mirava pel retrovisor com hauria de fer a les parades, per no arrencar mentre hi hagi gent entrant o sortint, els hauria d'haver vist. Ha preferit més simular que no els veia per no haver d'enfrontar-s'hi?

Quan hem arribat a la meva parada, una senyora anciana que ha vist que jo baixava allà, m'ha allargat un sobre de correus, escrit i amb el franqueig corresponent, i m'ha demanat si li podia tirar aquella carta a la bústia, que així ella no havia de baixar de l'autobús abans de la seva parada. La bústia és a l'altre costat del carrer i jo no havia de travessar, però he pensat que potser quan jo sigui vella com ella agrairé que algú em faci un favor semblant. Quan he travessat l'autobús estava aturat pel semàfor. He tirat la carta a la bústia i en dirigir la mirada de nou a l'autobús, la dona de la carta m'ha somrigut. He pensat que aquell somriure valia molt més que el minut que he perdut.

Potser us interessarà:
- La gelosia no té edat (aquest bloc, 07.06.2012). Escena de gelosia dalt d'un autobús.

diumenge, 1 de juliol de 2012

Tortugues de Florida a la Rambla

Fa anys, quan el meu germà Xavier i la seva família van marxar de vacances, van deixar a casa de l'avi, el meu pare, la peixera amb les dues tortugues de Florida que tenien.  I ve't aquí que una de les tortuguetes va morir. El meu pare estava molt amoïnat perquè sabia que les seves nétes s'estimaven molt les tortuguetes i pensava que tindrien un disgust quan tornessin i veiessin que en faltava una. Com que totes semblen fetes pel mateix patró, va decidir comprar-ne una i posar-la en el lloc de la que havia mort. Les veia totes iguals i creia que les nétes no s'adonarien del canvi, però el cert és que les coneixien molt bé fins i tot havien posat un nom a cadascuna. L'avi va haver de voltar bastant fins que va trobar una botiga d'animals que tinguessin tortuguetes com aquelles. No sé si perquè era el mes d'agost o perquè havien decidit no vendre'n. Evidentment les nenes es van adonar del canvi, però sabien que les tortugues havien estat ben cuidades i que la mort d'una hauria pogut passar també a casa seva.

Alguns anys més tard, quan les meves nebodes havien crescut bastant i les tortugues ho havien fet molt més, si tenim en compte les proporcions entre la seva espècie i la nostra, ja no tenien cap contenidor suficient per a elles. Els sabia greu desfer-se'n, però a casa no podien continuar. Un dia vaig acompanyar el meu germà i la seva família a dur-les al Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera, quan encara tenien espai per acollir-ne. 

Em pensava que ara estava prohibit vendre tortuguetes de Florida. Dec estar confosa, però, perquè ahir, en una de les poques parades d'animals que queden a la Rambla --potser l'única?-- vaig veure que en venien. Valen deu euros, però per quinze euros podeu comprar el "kit tortuga", que inclou l'animaló, la "banyera" i menjar.

Tortuguetes de Florida en venda a la Rambla

Tortuguetes en venda a la Rambla. Detall.

Encara que no estigui prohibida la seva venda, caldria que la gent prengués consciència de l'incovenient i perill que representa comprar aquests animalons. Per una banda, perquè no es tracta d'espècies de mida petita. Són petites perquè són joves. Però, si no moren abans, poden arribar a fer uns trenta centímetres i ser molt agressives. I aleshores la gent no sap què fer-se'n i n'hi ha que les llencen a rius o basses, en un ambient que no és el seu (són originàries de Nord-Amèrica). I finalment, pel perill directe que representa tenir un animal que, com altres rèptils, solen ser portadors freqüents de salmonel·la.

Fa anys havia sentit que els mitjans parlaven del perill per a l'ambient que representen aquestes tortugues. Potser si tornessin a parlar-ne, i destaquessin el possible perill per a les persones amb qui conviuen les tortugues, l'avís seria més eficaç. Hi ha qui no té la consciència ecològica massa desenvolupada, però potser reaccionaria d'una altra manera davant d'un perill que els pot afectar personalment.

Potser us interesserà:
- El perill de les tortuguetes (aquest bloc, 08.02.2012) Per què és perillós tenir tortuguetes (o altre rèptils o amfibis i mesures que caldria prendre si se'n tenen.

Fotos: M. Piqueras (30.06.2012)