El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 30 de juny de 2012

El Fluvià dels meus records

Ahir es va estrenar la nova sèrie del canal 33 "Riu avall", dedicada als rius de Catalunya. Abans de fer-ne una valoració, esperaré a veure'n alguns capítols més. D'aquest capítol hi ha coses que em van agradar molt (l'estètica del documental, la música --sembla com i l'hagués triat la mateixa persona que triava la del Convidat de l'Albert Om), d'altres no tant (els minuts dedicats al grup musical i al percussionista i la ballerina; hauria preferit veure alguna cosa dels pobles per on passa el riu) i algunes que m'hauria agradat veure-hi i no surten (algun aspecte més científic; tot i que apareguin els noms d'algunes espècies, m'hauria agradat alguna explicació i saber-ne el seu paper en aquell ecosistema).

El Fluvià a Olot (foto: Wamito, Wikimedia Commons)

Em va fer il·lusió que la sèrie comencés amb el Fluvià, un riu que em porta molts records de la meva infantesa, dels viatges a Sant Pere Pescador, on vivia una germana de la meva mare. Entre els records més antics que tinc de la meva vida, hi ha la temporada passada a Sant Pere, quan jo tenia tres anys, gairebé quatre. El meu germà havia nascut al desembre, amb un part complicat. La meva mare va estar molt malalta i suposo que, perquè, quan s'estava recuperant no tingués tanta feina, quan la meva àvia va fer cap a Sant Pere perquè una altra filla seva havia de tenir també una criatura, jo vaig anar-hi amb ella. Tinc records confusos d'una estació de tren --devia ser Sant Miquel de Fluvià-- i després jo allà amb la iaia, la tia Elvira i el seu marit --el "tete" Jordi. No sé quant de temps hi vaig passar, va ser fins que la família de Barcelona hi va anar al bateig de la nena que havia nascut --la meva cosina Elvira.

Després. mentre la meva tia i la seva família van viure a Sant Pere Pescador (a finals dels setanta van anar a viure a l'altre extrem de Catalunya, al delta de l'Ebre), hi anàvem sovint a veure'ls i alguns anys també de vacances. Recordo una època en què calia dur un salconduit, que no sé si únicament era necessari per als cotxes, per la proximitat amb la frontera francesa. De vegades ens havia aturat la guàrdia civil per comprovar que el portéssim.

 M'agradaven aquells viatges perquè ens aturàvem a esmorzar a l'Hostal de Cal Coix, a peu de carretera (em sembla que encara existeix). No sé a quina velocitat viatjàvem, però sortíem al matí i arribàvem a Sant Pere gairebé a l'hora de dinar; amb la parada a cal Coix, això sí. Quan, després d'unes hores per la nacional II, arribàvem a un pont sobre el Fluvià que em sembla que anomenaven del Príncep, agafàvem una carretera secundària. Amb els meus germans, fèiem una mena de concurs, a veure qui veia primer el campanar de l'església de Sant Pere. Devien ser els únics minuts que no ens barallàvem o fèiem xivarri. Quan arribàvem a Torroella de Fluvià, que la carretera travessava fent una ziga-zaga, sabíem que ja érem a punt d'acabar el viatge.

He buscat en els DVD que el meu germà Joan va fer amb les fotos antigues de la família (quina feinada, escanejar tot allò!; mai no li estaré prou agraïda) i en recupero algunes de Sant Pere Pescador, el riu Fluvià i família i parents.

El Fluvià i el pont de Sant Pere Pescador (Foto: R. Carrasco)


Passeig pel Fluvià. al fons, el pont (foto: S. Piqueras)

L'avi Rafel i part dels seus néts en el Pedreguet del Fluvià (foto: S. Piqueras)

divendres, 29 de juny de 2012

El barri com a poble

Dilluns vaig assistir a un plenari del meu barri --Les Corts-- que es va fer en el Consell de Districte. Moltes vegades ens queixem de coses que no ens agraden de la nostra ciutat, però no fem més que lamentar-nos davant de persones que no hi poden fer res o, com a molt, enviem una carta a un diari. Si la queixa no arriba a qui té potestat per esmenar allò que està malament --o que creiem que està malament-- de poc serviran les nostres queixes.

La plaça Comas, amb la seu del Consell de Districte, a la primavera

El fet de viure en una gran ciutat fa que aparentment tot sigui anònim i que la veu de la ciutadania no s'escolti, llevat que es produeixi un moviment veïnal que actuï en massa i, si pot ser, organitzant grans manifestacions o tallant carrers i avingudes. La ciutat, però, està feta de districtes i cada districte està fet de barris, i cada barri pot ser com un poble. Un poble més o menys gran, però on és fàcil connectar amb els nostres representants i on les queixes i suggeriments del veïnat poden ser atesos.

Jo havia anat a algun Plenari del districte, però dilluns va ser el primer cop que vaig anar a un del barri. Hi havia veïns i veïnes de diverses zones, algunes que em quedaven properes, d'altres no tant. És interessant escoltar les queixes, preguntes i suggeriments que la gent fa al regidor i l'equip de Govern. Et permet conèixer millor el barri on vius i els problemes que té, més enllà dels carrers i places pels quals et mous habitualment. Un dels temes de què van parlar uns quants veïns va ser de la Colònia Castells, el grupet de cases baixetes, però en molt mal estat, que van començar-se a enderrocar fa alguns anys, al mateix temps que els veïns eren reallotjats en pisos nous, molt més còmodes. Entre les persones que encara hi queden, n'hi ha que temen que la crisi impedirà continuar el projecte i que es quedaran en un lloc on ara hi ha espais buits, els que ocupaven les cases enderrocades, que pot anar degradant-se amb el temps i esdevenir nius de porqueria. El regidor els ha tranquil·litzat --o si més no ho ha intentat-- dient-los que, malgrat la crisi, el projecte avança tal com estava previst. (No sé si han d'enderrocar tot el conjunt de casetes de la Colònia Castells. Estaria bé que alguna quedés com a testimoni del que havia estat. Encara que no tinguin cap valor arquitectònic, formen part de la història de Les Corts.)

De queixes, n'hi ha de tota mena: que una estàtua en uns jardins de la Diagonal és molt lletja, com també ho són les fonts (no per beure, sinó com a guarniment) que van posar a Carles III quan van cobrir la ronda del Mig; que els pipicans no serveixen per a res perquè els gossos estan sempre fora i no n'hi cap dins; que si, quan les plantes que posen en jardineres davant del Consell de Districte són maques se les enduu la gent i si són lletges --o menys maques-- les destrossa la mainada que juga a pilota a la plaça Comas; que els vigilants de les zones verdes i blaves haurien de vigilar també altres coses, fent d'element dissuasiu contra la manca de civisme; que la font de la plaça Valdívia mai no té aigua; que, com que hi ha molta gent incívica a l'hora de llençar les escombraries, perquè no s'agrupen els contenidors normals de la brossa amb els de reciclatge; que han deixat el Centre Cívic del carrer Masferrer només per als joves i els vells ara han d'anar a altres llocs...

Vaig aprofitar per fer jo també algunes queixes i suggeriments. Un d'ells ja el vaig fer en un plenari del districte: que posin un cartell a la sortida del metro de Les Corts indicant per on es va al Camp Nou. Hi ha indicadors que senyalen per on es va a al mercat o al Consell de Districte i en canvi, no hi ha cap senyal que indiqui en quina direcció es troba el Camp Nou. Fa uns mesos vaig fer el suggeriment per escrit, a través del web de l'Ajuntament, i em van respondre que en el seu dia s'havia considerat la possibilitat de posar-hi el cartell, però es va desestimar perquè no creien que fos necessari. A qui va prendre aquesta decisió li recomanaria que passés un matí d'estiu (o d'un cap de setmana durant tot l'any) a costat de la sortida del metro i comptés les persones que, en sortir al carrer miren a un costat i l'altre i acaben desplegant un mapa o preguntat a algú per on es va al Camp Nou. Jo me n'he trobat moltíssimes. En canvi mai ningú no m'ha preguntat per on es va al Consell de Districte o al Mercat. He de dir que el regidor m'ha comunicat que el cartell ja està encarregat.

Un altre suggeriment que he fet és que es posin plaques a costat dels escocells dels arbres que informin de quina espècie es tracta. No és res nou, es tractaria de reprendre la campanya "Els arbres tenen nom", que va iniciar l'Ajuntament el 1999. Ja sé que, en temps de crisi, això pot semblar una despesa inútil. Però es podria demanar la col·laboració d'empreses o entitats bancàries situades en el barri, dient-los que en la placa hi figuraria el seu nom. El regidor diu que ho estudiaran.

He de dir que la mitjana d'edat de la gent que vam assistir al Plenari devia superar la seixantena. Crec que es bo que la gent gran s'interessi pel barri on viu, però m'hi hauria agradat veure-hi gent més jove. Al cap i a la fi a la llarga són els qui trauran més profit de les millores que es puguin fer al barri.

Potser us interessarà:
- La meva veïna australiana (aquest bloc, 02.06.2012) Sobre la grevíl·lea, arbre que creix en el carrer Les Corts.
- Senyalització adient (aquest bloc, 17.01.2012) Sobre la resposta que vaig rebre a la meva petició d'un cartell indicador per anar al Camp Nou.
- L'arbre de la llana de l'Institut Dexeus (aquest bloc, 19.08.2010)
- Els arbres, ja no tenen nom? (aquest bloc, 04.06.2008)
- Les cotorres i els arbres de l'amor (aquest bloc,31.03.2008)

Foto: M. Piqueras, 22.03.2008

dijous, 28 de juny de 2012

L'inefable Monago

El senyor Monago és el president de la Junta d'Extremadura. Ahir o abans d'ahir va fer unes declaracions sobre el possible pacte fiscal català que, tot i que aparentment semblen ofensives per a Catalunya, crec que ofenen més Extremadura. Uns fragments del seu discurs:
El mayor desafío político que tiene extremadura en 2013, que no podemos perder de vista, es sin duda el pacto fiscal catalán. El pacto fiscal catalán es catastrófico para Extremadura [...] Su efecto para Extremadura puede ser devastador [...] Su idea [la de Catalunya] de Extremadura y de España es una idea estereotipada que debemos combatir hablando alto y claro como pueblo con una sola voz, pero sobretodo dando la batalla política al pacto fiscal catalán.


No sé si la idea que jo tinc de l'Extremadura actual és estereotipada. És la que vaig extreure el 2005 després de passar uns dies a Cáceres per assistir a un congrés. Rescato algunes impressions meves d'aquella visita:
No entenc que la gent vagi a visitar parcs temàtics tenint ciutats com aquesta [Cáceres], un parc temàtic multicentenari, amb cases i palaus senyorials tan bonics. Com diu la guia Michelin, Cáceres "deserve le detour". Diuen que ocupa el tercer lloc a Europa de ciutats amb el nucli històric més ben conservat (les altres dues són Florència i Talin), i la Unesco va declarar-la patrimoni de la Humanitat.

La ciutat em va sorprendre en diversos aspectes. per exemple, es parla d'Extremadura com una regió pobra i el seu president [no era el d'ara] en més d'una ocasió ha criticat la "insolidaritat" de les regions que no volen compartir les seves riqueses. No sé si a la província de Cáceres hi ha probresa en el món rural, però la capital no transmet gens aquesta sensació. Relativament se'n veu molta més en altres ciutats. No hi he vist barris degradats com n'hi ha a Madrid o a Barcelona, com tampoc hi he vist el barraquisme vertical de les rodalies d'aquestes dues ciutats. Al contrari, a Cáceres hi ha barris nous amb cases molt dignes i la ciutat està envoltada de les típiques urbatizacions de cases adossades, que sembla ser la màxima aspiració de la ciutadania a Extremadura, a Castella o a Catalunya. Per anar a la seu del Congrés, passava per barris més modestos, però mai no em van fer la sensació de zones com el Raval de Barcelona, per exemple, i encara molt menys de la Mina o Sant Cosme, a Sant Adrià i el Prat.

Els palaus antics de Cáceres estan sent recuperats perquè els compra la Junta de Extremadura, la Diputació o altres institucions o empreses per instal·lar-s'hi. Museus, biblioteques, arxius, despatxos oficials, escola de belles arts, i alguns hotels i restaurants tenen la seu en magnífics edificis restaurats. Això en garanteix la conservació i que es puguin visitar, si més no parcialment.

De Cáceres a Madrid es viatja molt bé, amb uns trens que no tenen res a envejar a l'AVE o a l'Euromed. Em fa l'efecte que deuen ser dels més moderns que té Renfe. Quina diferència amb els trens amb què vaig fer els trajectes d'anada i tornada entre Barcelona i Madrid! A l'anada, un tren que va sortir amb retard, que va averiar-se i ens va tenir aturats dues hores a Castelldefels i que va arribar a Atocha quan ja feia dues hores que havia sortit el tren que m'havia de dur a Cáceres. A la tornada, un tren "Estrella", que no és precisament una estrella de tren. Pujar-hi és com retrocedir a l'Espanya carpetovetónica de la meva joventut: brutícia, amb pols acumulada d'anys, uns seients incòmodes i un viatge que semblava interminable. És nota que els nostres diputats viatgen en pont aeri [el 2005 encara faltava bastant perquè entrés en funcionament el tren d'alta velocitat entre Madrid i Barcelona]. Altrament potser haurien reclamat la millora del servei ferroviari. I aquest és el tren que arriba fins a Port-bou-Cerbère i al revès! El tren d'entrada a l'Estat espanyol des de França. Quina imatge en treuran els estrangers a qui se'ls acudeixi agafar-lo?
Les declaracions que ahir va fer el senyor Monago podrien fer pensar que, tot allò que vaig admirar a Cáceres --un barri antic molt ben conservat, l'absència de bosses de pobresa a la ciutat, unes comunicacions ferroviàries excel·lents...-- ho han aconseguit amb diners catalans. Si aquest senyor creu que el pacte fiscal pot ser catastròfic per a la seva terra, sembla que suggereixi que ells no són capaços de tirar endavant, que necessiten els diners que els arriben d'altres llocs.

Monego s'adreçava a unes "señorías". Suposo, doncs, que devia parlar en el Parlament extremeny. M'agradaria saber què van replicar-li els representants dels diversos partits.

dissabte, 23 de juny de 2012

Un altre Sant Joan

Aquesta nit és la revetlla de Sant Joan; una nit que per a mi no té d'extraordinari més que el fet de menjar la coca i que de vegades em costa dormir per culpa del soroll dels petards. Ahir vaig anar a fer unes coses prop de la ronda Sant Antoni i vaig apropar-me al forn Mistral a comprar-hi una coca. Un cop a casa me la mirava i me la imaginava toveta, que avui al vespre ja haurà perdut la frescor d'una coca del dia. Com que no era l'única que se la mirava amb delit, vam decidir avançar la revetlla i ja en vam menjar. Tota no, perquè per a dues persones hauria estat massa, però a miquetes ens en vam cruspir ben bé la meitat. Estava deliciosa!

Potser em direu que no té gràcia menjar la coca abans del dia de la revetlla. Però de la mateixa manera que hi ha qui està cremant petards des de fa dies, per què no podríem començar a menjar la coca abans del 23? Avui ens acabarem la resta, i ves per on, haurem celebrat dues revetlles, atès que actualment la nostra revetlla és limita a això. He llegit que aquest vespre hi ha una foguera de Sant Joan en el barri, en el carrer Numància. Potser m'hi apropi; les fogueres és una altre aspecte de la nit de Sant Joan que m'agrada.

Tornant als petards, quan a casa hi havia mainada, en compràvem, però procurava que fossin dels que no fan soroll o en fa molt poc. Mai no m'han agradat els petards sorollosos i molt menys les traques. No entenc aquesta dèria de molta gent pel soroll. En canvi, els coets que exploten escampant espurnes de colors, m'agraden molt. Encara em quedo bocabadada la nit que fan el castell de focs artificials durant la festa Major del meu barri. Penso que darrere d'aquell espectacle hi deu haver moltes hores de feina i una ment capaç de dissenyar aquells coets que en porten incorporats d'altres els quals també en porten d'altres, de manera que puguem veure aquelles palmeres a les quals a l'extrem de les "fulles" els neixen altres palmeres i en alguns casos encara hi ha una altra explosió en l'extrem de les fulles d'aquestes segones palmeres. Però soroll, no, gràcies!

Actualització 24.06.2012, 00:20
He anat a veure la foguera del barri, en un descampat del carrer Numància. Per ser l'única foguera del barri, no hi havia gaire gent. Enmig de la foguera he pogut reconèixer, ja en flames, alguns bancs (dels de seure al carrer, no pas dels del rescat, tot i que potser alguns mereixerien més que els cremessin), Mentre s'anaven conveertint en flames i fum he pensat qui sap d'on els han tret i quanta gent no s'hi deu haver assegut: els vells del si no fos, joves per petar la xerrada, parelles enamorades, persones sense casa, persones sense papers... Quantes coses ens podria explicar...!

Foguera Sant Joan, al barri de les Corts (Numància / Anglesola)


Potser us interessarà:
- Sant Joan: la llegenda de la princesa (23.06.2010)
- La nit de Sant Joan (24.06.2008)

Quin enrenou amb "la ciència és cosa de noies"!

Fa un parell de dies, la Comissió Europea va endegar una campanya per promoure les vocacions científiques entre les noies. Han anomenat el programa "Science: it's a girl thing" i li han fet un lloc web propi a Internet: science-girl-thing.eu. Per promocionar el programa, van fer un vídeo amb el mateix títol, al qual podia accedir-se des del lloc web, on diu "watch the teaser". El vídeo és aquest:



Però no el busqueu en el web de la campanya, com tampco en l'espai de Youtube on la Comissió Europea el va penjar. A Yotube, a l'adreça on es podia veure el vídeo fins ahir, ara surt un avís que indica que es tracta d'un vídeo privat i que la visió està restringida. Si dediqueu 53 segons a veure el vídeo, entendreu per què ha estat retirat.

Quan el vaig veure, em pensava que era un anunci de perfums, d'aquells que fan per Nadal. Després vaig pensar que potser l'objectiu de la campanya era promoure la ciència entre els nois i per això quan el noi alça la vista del microscopi, es troba al seu davant tres noies joves molt maques que ballen i res no indica que siguin científiques.

Les reaccions es van notar de seguida, tant en l'espai de Youtube, com a través de Facebook, de twitter (amb l'etiqueta #sciencegirlsthing) i en fòrums de discussió. La Comissió Europea ha retirat el vídeo i el web de la campanya indica que ha estat actualitzat el 23 de juny 2012 (avui dissabte). Suposo que l'enrenou devia ser notable, altrament no m'imagino que algú de la Comissió Europea hagi treballat un dissabte per actualitzar el web.

Però també podria ser que la intenció del vídeo fos provocar i que se'n parlés. Possiblement un vídeo que mostrés dones científiques de tota mena (primes, grasses, altes, baixes, boniques i menys agraciades, fins i tot alguna amb una minusvalia) en el laboratori no hauria cridat tant l'atenció com aquest vídeo. Si jo em dediqués a l'ensenyament, crec que el mostraria a classe per veure quines reaccions despertava en l'alumnat.

A Youtube ja he vist un vídeo de resposta; és divertit:



dijous, 21 de juny de 2012

Adéu Renoir

Aquesta entrada és la crònica d'una mort anunciada, la del cinema Renoir-Les Corts de Barcelona. La setmana passada vaig veure uns cartells escrits a mà pel mercat que deien: "Renoir 21 de juny darrer dia". Aquesta tarda hi he anat i a la porta del carrer hi havia un cartell que deia que avui se suspenia la darrera sessió (si cliqueu damunt la foto podreu llegir el que diu el cartell).

No diu que no hi haurà cap més sessió
 
El que no deia, però, és que les sessions se suspenien indefinidament, que ja no n'hi haurà més. He anat a veure Els nens salvatges, en la versió original catalana, tot i que a l'entrada deia Los nios salvajes (la màquina que fa les entrades no deu tenir la lletran 'ñ'):

L'últim film que he vist al Renoir Les Corts

A la sala 5 érem cinc persones les que havíem anat a veure Els nens salvatges. Se'm feia dur pensar que és la darrera que veia en el "meu" Renoir, el cinema de capçalera, a quatre passes de casa (només he de creuar un carrer per arribar-hi). Però com que enlloc hi havia cap cartell que digués que el cinema plegava, encara tenia els meus dubtes i en sortir ho he preguntat a un dels nois que controlen les sales. M'ha dit que la sessió que començava aleshores, la de les vuit del vespre, era la darrera, que després ja plegaven.

Al llarg de la meva vida he vist tancar molts cinemes a Barcelona, entre ells alguns als quals anava sovint fa molts anys. De fet, molts dels cinemes que més freqüentava durant la meva infància i adolescència ja no existeixen: Roxy, Rovira, Selecto, Moderno, Savoy, Galerías Condal, Publi, Avenida de la Luz, Windsor, Fémina, Alcázar, Montecarlo, Kursaal, Spring, Bonanova... Per sort, em queda el Verdi. En assabentar-me que se'n tancava algun, però, mai no havia sentit el que he sentit avui en sortir del Renoir. M'he recordat del Cinema Paradiso; de la mateixa manera que el Totò madur va recordant la història del cinema del seu poble, jo he recordat la història del cinema del meu barri, una història que no ha estat gaire llarga, però; només uns dotze anys.

A l'esquerra, les "pròximes" pel·lícules que no veurem al Renoir Les Corts

Quan jo tenia uns deu o onze anys vaig començar a apuntar-me en una llibreta totes les pel·lícules que veia. Si alguna la veia més d'una vegada també: hi afegia una 'x' per cada cop que l'havia vista de més. Ara m'agradaria haver fet el mateix amb les pel·lícules que he vist al Renoir Les Corts des que va obrir les portes. N'hi ha algunes que les recordo molt bé ; d'altres, en tinc dubtes. Una de les coses que més m'agradava del Renoir, a part del fet que passessin els films en versió original, és que hi projectaven molts films de cinema independent americà i molts films europeus.

La majoria de pel·lícules de Nanni Moretti que he vist, les he vistes al Renoir (la darrera va ser Habemus Papam); també films americans poc convencionals com  Sex, Lies and Videotapes, Bowling for Columbine, Lost in Translation, Brokeback Mountain, Little Miss Sunshine, Juno, bastants films de Woody Allen i The Descendants. Films francesos com Les palmes de Monsieur Schultz, Amélie, La Pianiste, The Artist. Films britànics, com Sense and Sensibility, Emma, My Name is Joe, Billy Eliot, East Is East. Films alemanys, com Buena Vista Social Club, Good Bye Lenin, or Das Leben den Anderen. Films cubans, com Guantanamera, Lista de espera, Habana Blues. Films argentins, com El hijo de la novia, El mismo amor, la misma lluvia, Un cuento chino. Films canadencs, com The Five Senses, Les invasions barbares, o Monsieur Lazar, que he vist recentment i que és també un dels films amb què s'ha acomiadat el cinema. Films de països d'on no solem veure'n gaires, com Iran, Turquia, Vietnam, la Xina, Colòmbia... I un reguitzell de pel·lícules espanyoles i també un assortiment de catalanes; les més recents, Pa negre i la d'avui, Els nens salvatges.

Aquest racó de les Corts, que els caps de setmana estava animat gràcies al cinema, quedarà ara trist. De fet, ja feia temps que havia perdut l'animació d'altres temps, quan les cues per entrar al cinema sortien al carrer i avançaven per la vorera. Una de les darreres vegades que hi vaig anar, érem, com avui, molt poques persones a la sala. En sortir pensava si la cridi seria la culpable de la davallada d'espectadors. Però a penes uns cent metres més avall, a la Travessera de les Corts, riuades de persones desfilaven en direcció al Camp Nou, on aquell vespre s'hi jugava un partit de futbol. Vaig pensar que, malgrat que una entrada de futbol pugui ser molt més cara que una entrada de cinema, la gent no ha deixat d'anar al Camp Nou en temps de crisi. Però clar, el cinema no és l'opi del poble.


Foto: M. Piqueras, 21.06.2012

dimarts, 19 de juny de 2012

Benvinguts a l'Antropocè

Segons el correu que he rebut del Programa Internacional Geosfera-Biosfera (IGBP), aquesta pel·lícula de tres minuts de durada obrirà demà la Cimera de Rio+20.  Ens mostra la transofrmació que ha patit el planeta  des de 1750 a causa de l'activitat humana. Allò que vol destacar especialment és el canvi que s'ha produït en el planeta des de mitjans del segle XX. Impressionant!


Welcome to the Anthropocene from WelcomeAnthropocene on Vimeo.

dilluns, 18 de juny de 2012

Encontres en la tercera edat

A mig matí, l'autobús té un aspecte molt diferent del que presenta en hores punta. Hi ha molta gent gran i, segons quina línia sigui, és normal veure-hi gent amb bosses de plàstic planes amb el nom d'algun hospital, clínica o centre mèdic, portant segurament radiografies o altres proves mèdiques. Moltes vegades, les converses de la gent que va a aquella hora en l'autobús també tracten de la salut.

Avui, a mig matí en el 43 venia un senyor gran acompanyat del seu fill i una dona  (era evident que els dos homes eren pare i fill perquè el més jove era com l'ancià amb unes dècades menys) i parlaven de les medicines que havia de prendre. Al meu darrere, dues dones parlaven de residències de la tercera edat; es veu que una havia sol·licitat una plaça en una residència pública i li han dit que hi havia llista d'espera per cinc anys. No sé com deuen calcular-ho. Potser extrapolen la mortalitat anual que s'hi produeix? Deuen tenir en compte també que, entre les persones que en demanen l'ingrés, n'hi haurà que potser es morin abans dels cinc anys? I deien que les residències privades eren molt cares i que ara hi ha avis i àvies que tornen a casa perquè la família no pot pagar-los la residència. No sé si això és bo o dolent. Per una banda, sembla bo, perquè la persona torna a viure amb fills i néts. Però potser per a la família sigui una nosa tenir l'avi o àvia a casa; altrament potser no hauria anat a una residència. Davant meu, tres dones parlaven dels seus dolors i una deia "Com més anys tinc, menys diners, però més dolor." I es lamentava de l'artrosi que no la deixava tranquil·la (m'hi he sentit molt identificada.)

Quan he baixat de l'autobús, davant del mercat de les Corts, he estat testimoni d'una escena que encara ara no sé si es tractava de violència de gènere o de protecció d'una persona amb algun tipus de demència senil. Un home i una dona ancians discutien. Ell empenyia el carret de la compra amb una mà i amb l'altra intentava agafar la de la dona perquè anés amb ell. Ella li deia que la deixés, que no volia anar amb ell de cap manera, I ell li deia "doncs què faràs?, on aniràs?". Ella li ha dit que aniria a casa del seu germà. Aleshores ell li ha agafat de nou la mà i li estrenyia fort perquè ella no marxés. La dona gairebé cridava dient que la deixés anar i estava mig plorosa. Amb la mà que tenia lliure ha aconseguit alliberar-se de la mà d'ell i ha avançat cap a la porta d'una botiga, com si s'hi volgués refugiar, però ell li ha barrat el pas.

Aleshores he tret el mòbil i mentre pensava si seria millor trucar als mossos o a la guàrdia urbana, un noi i una dona s'han apropat a la parellai els hi parlaven. La dona, que m''ha fet l'efecte com si els conegués. ha agafat pel braç l'anciana que volia fugir i l'ha fet seure en un banc. Després l'home també s'hi ha assegut. Mentrestant, el noi trucava per telèfon. I jo he fet cap a casa meva.

En veure aquella escena, per la meva ment han passat moltes possible històries. La primera cosa que se m'ha acudit és que aquesta dona s'ha atipat de tota una vida de maltractaments i quan l'home li ha dit o fet alguna cosa avui ha estat la gota que ha fet vessar el got i ella ha decidit marxar. Per una altra, però, he pensat que potser ella pateixi alguna demència senil i per això ha tingut aquesta reacció i l'home no volia deixar-la marxar per protegir-la, perquè ella és incapaç d'anar sola. De tota manera, encara que fos així, m'ha fet angúnia veure com la subjectava tan fort; estic segura que a la dona li deu haver quedat una marca en el pols i la mà. Per això he pensat a trucar a la policia, que vinguessin per aclarir-ho i si fos necessari, per acompanyar-los a casa. Segurament mai no sabré què ha passat realment entre aquell home i aquella dona.

Potser us interessi:
La gelosia no té edat (aquest bloc, 07.06.2012) Sobre la conversa sentida en un autobús quan un home mostrava la seva gelosia pel que hauria pogut passat.

dissabte, 16 de juny de 2012

Contes de microbis

Quan era petita, m'agradava molt anar amb metro. Quan baixàvem a l'estació de Correus (avui dia no existeix), hi havia sempre molt corrent d'aire i la meva mare em feia mantenir els llavis junts, que la boca quedés ben tancada, perquè no m'hi entressin els microbis que em podrien fer agafar un refredat o angines. Si al meu germanet li queia el xumet al terra, en recollir-lo calia rentar-lo perquè marxessin els microbis amb què podia haver-se posat en contacte. Jo no sabia què era un microbi, però sabia que eren dolents i calia anar amb compte perquè no ens causessin malalties. (Vaig trigar molts anys a saber que els microbis patògens --els que causen malalties-- són només una minoria en l'immens món microbià.)

M'hauria agradat molt tenir un avi que m'hagués explicat què eren els microbis, com ho va fer el bioquímic Arthur Kornberg (1918-2007) als seus néts. (Cada avi té les seves coses bones, però; del meu avi matern, recordo que ens ho passàvem molt bé quan anàvem a pescar a Sant Pere Pescador, a la gola del riu Fluvià.) Als seus fills, Kornberg els havia explicat contes en què els personatges eren microbis i, anys més tard, va inventar-se uns petits poemes per als seus néts, en què també explicava històries que parlaven de microbis i en les quals sortien també els mateixos néts. Com a les faules, que al final inclouen un ensenyament moral o recomanació, els poemes que tracten de microbis "dolents" acaben amb unes indicacions sobre què cal o no cal fer per prevenir la infecció. Aquests peculiars contes en vers van recollir-se en un llibre que conté unes il·lustracions molt simpàtiques, a més d'informació complementària de cadascun dels microbis protagonistes dels poemes.

L'any passat va sortir la primera edició en castellà del llibre i ara, juntament amb la segona edició, n'ha sortit també la versió catalana. Les dues versions han conservat el mateix format i els dibuixos de l'edició original anglesa. Estic satisfeta d'haver col·laborat en la traducció i adaptació del llibre a les dues versions (castellana i catalana), publicades per Editorial Reverté (la versió castellana va comptar amb el suport de la Sociedad Española de Microbiologia i la versió catalana amb el de la Fundació Alsina i Bofill).

Contes de microbis
Arthur Kornberg
Adam Alaniz (dibuixos)
Editorial Reverté, Barcelona
23,5 x 31,2 cm
ISBN: 978-84-291-1848-3
Preu: 19,00 €

Actualització 19.06.2012
Veig que, en el web de l'editorial, es port descarregar una mostra del llibre (28 pàgines) i és possible també comprar-lo en línia.

Potser us interessarà:
- Microrrelatos microbianos, per Toni Hernández a eciencia (12.09.2011).
- Cuentos de microbios (aquest bloc,  09.11.2011). Ressenya de l'edició castellana del llibre.

divendres, 15 de juny de 2012

Pescadors, 68

Aquesta casa de la fotografia ocupa el número 68 (si no ha variat la numeració) del carrer de Pescadors, a la Barceloneta. Deu tenir uns noranta anys i la van fer construir els meu avis materns. Si considero els preus actuals de les cases, m'imagino que en aquella època devien ser molt barates, altrament no haurien pogut fer-se fer una casa de sis plantes, encara que fossin dels anomenats "quarts de pis". El iaio Rafel era pescador; la iaia Elvira l'ajudava en moltes coses, però ocupar-se de la casa i de la família devia ser una de les tasques que li duien més temps, perquè tenien una família molt nombrosa. Quan es van casar, van haver de fer-se càrrec de cinc nebots que havien quedat orfes i després van tenir cinc fills: dos nois i tres noies. O sigui, que va ser com si, en total, haguessin tingut deu fills, si bé mai no van coincidir tots a casa perquè quan va néixer la darrera filla els nebots ja vivien pel seu compte. També vivia amb ells la "tia Pepa", una germana del meu avi. Era la tia soltera que hi havia a moltes famílies i que estava condemnada a viure amb algun germà o germana quan els pares faltaven.

Eren moltes boques per alimentar i sé que hi va haver algun temps en què el meu avi, a més de pescar, va fer contraban de tabac. Potser va ser gràcies a aquest complement de la seva feina que es va poder construir la casa. Fer contraban, però, no va ser cap impediment perquè un carabiner li fes una recomanació perquè una filla (la meva mare) i un fill (el "tiu Juanitu") poguessin anar amb una beca a l'Escola del Mar. Però la recomanació només va tenir efecte dos anys i la meva mare va haver de tornar a l'escola de les monges que li pegaven a la mà amb un regle. Quan m'explicava com era l'Escola del Mar, em pensava que m'explicava sopars de duro. A mi, que vaig "educar-me" en les escoles del franquisme, em semblava impossible que a l'estiu fessin classe a la platja i que es banyessin i sortissin al mar amb una barca de la mateixa escola.

No sé com se li va acudir, al meu avi, fer-se construir una casa de sis plantes. Semblava com si hagués fets previsions per al futur perquè, a mesura que es van anar casant els fills, els pisos es van anar omplint. Només la filla més jove no va viure allà en casar-se, perquè va marxar a l'Empordà, a Sant Pere Pescador, el poble del marit.

Els meus avis i la tia Pepa ocupaven les dues primeres plantes. La planta baixa (en deien la botiga, encara que no s'hi vengués res ni tingués aspecte de botiga) era el lloc per passar el dia. La porta del carrer s'obria a una habitació gran ("gran" en relació a la superfície que tenien els pisos) que feia de menjador, sala i fins i tot de despatx del meu avi. En un racó hi havia una taula de despatx d'aquelles que tenien una persiana de fusta per tancar-la i que tot quedés recollit. I en aquell racó també hi havia el telèfon, un dels pocs que hi devia haver en aquell carrer. Estava penjat a la paret. L'altra peça era la cuina i em sembla que feia també de menjador. I en el pis de sobre era on dormien.

La meva mare va ser la tercera a casar-se i  ja hi havia dos pisos ocupats. En un, hi vivia un oncle meu i en l'altre, una tia. Cadascun amb tres fills; dues noies i un noi. I per damunt nostre, vivia un altre oncle, que es va casar després que els meus pares. En aquesta foto es veuen els dos últims pisos; el penúltim és el que li va tocar a la meva mare i on vaig néixer jo, a l'habitació de la finestra de la dreta, que era el dormitori dels meus pares.

En aquella època es naixia a casa, però no era una elecció, com avui dia, sinó una necessitat. Hi havia clíniques maternals privades, però eren per a la gent benestant. El meu germà Josep, que va néixer quan jo tenia tres anys i mig, ja va venir al món en una clínica; no pas perquè la família hagués pujat algun graó en l'escala social, sinó perquè, després de moltes hores de part, el nen no sortia, la meva mare estava més i més feble i la llevadora va tenir por que se li morís en el part. De fet, després va estar molt malalta, amb unes febres puerperals, en una època en què no encara difícil aconseguir penicil·lina.

Fa poc vaig anar a la Barceloneta i vaig apropar-me a veure aquella casa que havia estat de la meva família.

Actualització 16.06.2012
Fent arqueologia fotogràfica, he trobat aquestes dues fotos fetes a la casa del carrer Pescadors. La primera és una composició de dues fotos que va fer el meu pare: estic parlant amb ell per telèfon. Era el racó de casa dels meus avis que feia despatx. En veure la foto he recordat la pissarra. En aquella època el meu avi ja feia anys que no es dedicava a la pesca, sinó a la venda a l'engròs de marisc. A la pissarra, hi apuntaven els encàrrecs que la clientela feia per telèfon.

Hola papa, com estàs?

I en aquesta altra, surto jo jugant amb la fireta en el balcó. És el balcó que surt a la fotografia que vaig fer recentment.

La minicuinera

Fotos: M. Piqueras (maig 2012) i S. Piqueras (fa moooooolts anys).

dijous, 14 de juny de 2012

Mirant enlaire (VI): per Barcelona

A Barcelona, entre el pla de Palau i la plaça on es troba Correus hi ha la Llotja de Mar, que va ser la seu de la Borsa fins al 1994. En un vestíbul del primer pis, mirant amunt es pot veure aquest fanal de gas:


El fanal commemora que allà es va encendre per primer cop un llum de gas a Barcelona. Va ser la nit del 24 de juny de 1826 i va fer la prova Josep Roura i Estrada (1797-1860), un jove professor que substituïa provisionalment un catedràtic de l'Escola de Química Aplicada a les Arts, que aleshores tenia la seu en els baixos de la Llotja.

La següent mirada cap amunt vaig fer-la al carrer del Carme:


 És el penell de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, on sovint s'hi posen les gavines.

També vaig mirar enlaire en el palau del Lloctinent, l'edifici que de 1836 a 1993 va ser la seu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó:


És l'enteixinat de fusta que fa de cúpula damunt de l'escala principal d'aquest palau que va construir-se per al virrei de Catalunya, però on mai no va arribar a viure cap virrei. En canvi, va ser la seu de la Inquisició a Barcelona (podeu veure un article sobre la història i rehabilitació del palau).

I a l'altre punta de la ciutat, on el carrer de Balmes s'eixampla per formar la plaça Kennedy, vaig veure això:


De la Rotonda, només se'n veu la rotonda. Ves a saber què estaran fent al darrera d'aquesta tela. En el districte de Sarrià-Sant Gervasi hi ha un grup per a la defensa d'aquest edifici i estan bastant preocupats. Jo he conegut la Rotonda com a hotel de luxe. Hi passava al davant amb el tramvia o l'autobús i també a peu uns anys que anava a classe d'alemany al col·legi de San Albert Magne (el col·legi alemany). Després va ser una clínica; deien que de malalts terminals. És una joia del modernisme que cal preservar.

Fotos: M. Piqueras, juny 2012

dilluns, 11 de juny de 2012

El gessamí de Mercè Rodoreda


Es clava el gessamí en ta cabellera,
regira els brins, les fulles arrecera
el vent vivent que el canyissar destria.

Mercè Rodoreda (del sonet XLII)

A partir d'aquest mes, cada divendres hi haurà visites guiades al jardí Mercè Rodoreda, aquell oasi en el Raval de Barcelona, on hi ha plantes que surten en les obres l'autora. Es troba a la Casa de Convalescència (carrer del Carme, 47), on té la seu l'Institut d'Estudis Catalans. És un jardí enlairat, al qual s'accedeix des de la primera planta del claustre de l'Institut. Les visites es faran en grups reduïts cada divendres al matí i caldrà concertar la visita per telèfon (932701621) o per correu electrònic (informació@iec.cat)

Entrada al jardí Mercè Rodoreda:

A la dreta, darrera la reixa, el jardí Mercè Rodoreda (maig 2012)
 
Algunes de les plantes que s'hi pot veure:

Cinerària (?) (juny 2012)


Magraner nan, flors (juny 2012)


 
Glicina blanca (maig 2012)


Camèlies (març 2011)


Nenúfar (abril, 2009)

Potser us interessarà:
- Pluja al jardí Mercè Rodoreda (aquest bloc, 10.06.2011)
- La glicina del jardí Mercè Rodoreda (aquest bloc, 11.04.2011
- El jardí Mercè Rodoreda, un oasi ciutadà (aquest bloc, 23.06.2008)

Fotos: M. Piqueras

divendres, 8 de juny de 2012

Aclaparada per les sigles

En Joan no volia tornar a l'INEM i va decidir posar-se a treballar pel seu compte. Un API amic seu va trobar-li un petit despatx de lloguer. Calia que es donés d'alta de l'IAE, de l'IVA i de l'RGSS. Algunes d'aquestes gestions ara és possible fer-les per Internet, però feia un parell de dies que no li funcionava l'ADSL; en realitat no era l'ADSL, sinó el router, que no s'encenia la llumeta del WLAN. Estava de mala sort; quan la incidència va estar resolta, se li va espatllar el PC (ha aprofitat per demanar al tecnic que li augmenti la RAM) i tampoc va poder connectar-se al WWW. No li quedava més remei fer-ho tot presencialment.

Va agafar l'autobús per anar al centre, però la circulació estava interrompuda. Manifestants de CCOO, UGT i USO protestaven per les retallades de l'ICS. Va baixar de l'autobús per continuar a peu, però no les tenia totes; hi havia molts membres de la GU i del ME i semblava que els manifestants els volguessin provocar. Un d'ells se li va apropar. En Joan va retrocedir, però de seguida va reconèixer aquell somriure de nen entremaliat: era en Pep Buscarons! Havien estudiat junts l'EGB, l'ESO, el BUP i el COU. Quant de temps sense veure's! Surten d'aquella aglomeració i entren en un bar per parlar una estona.

En Pep era dels millors de la classe, sempre treia MH. En canvi, en Joan com a molt treia N. Les PAU, però, els van anar força bé als dos. En Pep va matricular-se a la UPC; ell, a la UAB. I coses del destí, ambdós van canviar-se d'universitat. En Pep, després del primer curs que va fer a l'ETSEIB, va deixar els estudis d'enginyeria pels de medicina, a la UB. En acabar la carrera, va treballar un temps a una ONG (MSF) però va deixar-ho per fer el MIR. El va aprovar, però l'enviaven a l'altra punta de la península i finalment va acceptar treballar en un CAP. Ara està tip de visitar fumadors amb EPOC (en Pep va dir-ne EPOC, però en català hauria de dir-se'n MPOC) i dones menopàusiques que necessiten una THS. L'R+D sempre l'havia atret i ha començat a col·laborar amb un grup del CRG, en el PRBB. A través del cap de recerca, el proper estiu anirà a fer una estada a un centre de la UCLA. Hi treballarà dos mesos amb un grup que té un gran projecte subvencionat pels NIH i la NSF dels EUA. Si aconsegueix bon resultats, potser aconseguirà publicar un article en una revista d'alt IF, qui sap, a JAMA o al PNAS.

En Joan va estudiar comunicació a la UAB i després va matricular-se per fer un  màster a l'EFC de la UPF. Després va fer pràctiques a la SER, a RAC1 i en diversos centres de la CCRTV. També va estar amb contractes temporals en gabinets de comunicació del CIDOB, de l'IDIBAPS, del CSIC, de l'INCAVI, de l'IRTA i fins i tot de l'ONCE. Va aconseguir un contracte fix al CIC del CSIC; hi ha treballat uns quants anys, però amb les retallades van haver de suprimir les despeses de comunicació. Després d'enviar centenars de CV a moltes empreses, ha decidit establir-se pel seu compte.

***************************

Els paràgrafs anteriors vaig escriure'ls fa dies, després d'una reunió en què una jove estudiant parlava de l'essacebé i jo no sabia a què es referia fins que vaig adonar-me que era la Societat Catalana de Biologia (SCB). Tants anys que en sóc sòcia, i abans d'aquell dia mai no l'havia sentit anomenar per les sigles. Suposo que m'hi hauré d'acostumar, perquè quan hi vaig telefonar després de la reunió esmentada, la persona que va respondre el telèfon també va dir: "Essacebé, digueu?".

Hauria d'estar acostumada a les sigles. Una de les meves activitats és l'edició d'articles científics ('edició' en el sentit anglosaxó: una mescla de correcció, revisió i preparació per publicar) i el món de la ciència és ple de sigles. Moltes estan ben arrelades i gairebé no caldria indicar-ne el significat. Però n'hi ha que se les inventen els mateixos autors dels articles; potser els sembla que fa "més científic".

Potser quan d'aquí a cent anys algú llegeixi textos escrits avui dia, caldrà que ho faci amb un diccionari d'abreviacions al costat (o a la pantalla de l'ordinador o el que hi hagi aleshores). En realitat, a mi ja em faria falta ara moltes vegades.

dijous, 7 de juny de 2012

La gelosia no té edat

Aquest matí, a la mateixa parada on jo he pujat a l'autobús ho ha fet també una parella --home i dona-- amb aspecte de jubilats. S'han assegut al meu darrere, i l'home, que era en el seient del passadís, s'ha queixat que el lloc per posar les cames era molt incòmode; ha demanat a la dona que es canviessin de seient. Ella ha dit que no volia canviar, que li agradava seure a costat de la finestra. Ell ha replicat: "A mí también me gusta." Com que a l'altre costat del passadís els seients eren buits, ella li ha suggerit que hi anés, que allà hi havia una finestra lliure. Però ell no ha volgut. El motiu?: "No quiero, no vaya a venir algún palomo o paloma. ¿No te acuerdas, el otro día en la parada, cuando se sentó aquel hombre a tu lado y ya empezaba a darte conversación porque creía que ibas sola?" Y ella: "¡Menudo chasco se llevó cuando se dio cuenta de que iba contigo! Pero acuérdate que se disculpó." Després l'home comença a elucrubrar fantasies i li diu que, si ell no hi hagués estat, "ves a saber, igual era uno de esos que tienen la mano larga..."

Han baixat de seguida. Encara que hagués vingut un "palomo", poca conversa hauria pogut donar-li a la dona. I molt llarga hauria de tenir la mà per començar a actuar en tan poca estona. Després, no em podia treure del cap aquella parella i he recordat aquell refrany castellà que diu que "cree el ladrón que todos son de su condición". Aquell home, deu anar fent de "palomo" amb la mà llarga quan no va amb la seva dona?

dissabte, 2 de juny de 2012

La meva veïna australiana: la Grevíl·lea

Viu al carrer de les Corts (que no és el mateix que la Travessera de les Corts) de Barcelona des de fa uns quants anys. Quan la vaig veure per primera vegada ja vaig tenir la sensació que no era d'aquí, però no n'estava segura. Ahir em vaig assabentar que ve de l'est d'Austràlia i que es diu grevíl·lea. És una de les espècies d'arbres que van plantar al carrer de les Corts quan van remodelar-lo no fa molts anys (també hi van posar mèlies i potser encara alguna altra espècie). En realitat, aquest arbre no tenia nom català , perquè és una espècie forastera. Això de 'grevíl·lea' és l'adaptació del nom científic llatí del gènere al qual pertany: Grevillea. El nom sencer de l'espècie és Grevillea robusta. El gènere Grevillea comprèn unes cent-noranta espècies d'arbusts i arbres d'Austràlia, Malàisia i algunes illes properes i se li va posar aquest nom en honor del naturalista britànic Charles Francis Greville (1747-1809), un dels fundadors de la Royal Horticulture Society de Londres.

No sé quan exemplars en van posar, però n'hi ha les dues voreres, potser una vintena. Si els primers anys aquests arbres ja van fer flors, no me'n vaig adonar. El primer record d'una grevíl·lea florida que tinc és el d'aquestes fotos que vaig fer el 2008 (per veure les flors amb més detall, cliqueu damunt la foto):

Grevíl·lea (Barcelona, carrer Les Corts, 2008)

Grevíl·lea (Barcelona, carrer Les Corts, 2008), fulles i flors

Aquell mes de gener que far ventades molt fortes (el 2010?), van caure moltes branques a terra, però són arbres que es recuperen bé. Enguany tenen un bé de déu de flors:

Grevíl·lea (Barcelona, carrer Les Corts, 2012)

Grevíl·lea (Barcelona, carrer Les Corts, 2012), branques florides


Grevíl·lea (Barcelona, carrer Les Corts, 2012), flors

Al voltant dels arbres més florits, el terra és ple de taques, com si hi hagués caigut oli. Suposo que deu ser alguna essència de les mateixes flors o dels fruits que s'hi formen. I la fusta és resinosa. Hi ha un exemplar que durant un temps va tenir una ferida en el tronc i s'hi acumulava la resina o alguna altra secreció semblant de la planta. Aquesta foto és del 2008 (disculpeu que es vegi l'arbre en posició horitzontal. Blogger s'entesta a posar-me la foto així, encara que jo la tinc vertical en el meu ordinador; ho he provat diverses vegades, sense èxit):

Grevíl·le amb una ferida al tronc

Feia temps que tenia curiositat per saber quina espècie és i ahir em vaig dedicar a fer una cerca per Internet i per alguns llibres. Com que no sabia res d'aquest arbre, anava una mica a les palpentes. Vaig mirar la llista d'espècies d'arbres de Barcelona elaborada per l'Ajuntament. Tot i que sigui una llista llarga (hi ha potser unes 120 espècies d'arbres o potser més), podia anar descartant-ne moltes sense necessitat de veure'n cap fotografia ni llegir-ne la descripció. Quan vaig trobar una espècie que, per la descripció, s'assemblava molts als arbres del carrer Les Corts, vaig buscar-la en un llibre que es diu Els arbres dels carrers de Barcelona (J. Llistosella i A. Sánchez-Cuxart, Universitat de Barcelona / Ajuntament de Barcelona, 2007). Efectivament, es tracta de Grevillea robusta.

La Grevillea robusta pertany a la família de les proteàcies i l'arbre --de creixement ràpid-- pot arribar a fer entre 20 i 30 metres d'alçada --fins a 35, en alguns casos. El seu tronc, que creix recte, fa de 30 a 0 centímetres de diàmetre i és molt ramificat. Té les fulles compostes i planes, amb una forma que recorda les fulles d'algunes falgueres. Les flors creixen agrupades en raïms (una inflorescència, vegeu la foto).


A Austràlia, aquest arbre és molt apreciat per la seva fusta, que és molt forta, com suggereix l'epítet que n'indica l'espècie (robusta). Creix en boscos plujosos i, segons llegeixo en la fitxa de Kew Gardens, va ser descobert el 1830 per un botànic que va anar a recollir plantes al Brasil, Austràlia i Nova Zelanda per encàrrec d'aquell jardí botànic londinenc. Fora d'Austràlia avui dia es cultiva la grevíl·lea com a planta ornamental i d'ombra i també per a aprofitar-ne la fusta. Les flors són riques en nèctar --potser sigui el nèctar la causa de les taques a la vorera-- i atreuen ocells i alguns rats penats.

Tots els arbres tenen nom i m'alegro d'haver après el d'aquests arbres veïns meus.

Potser us interessarà:
- L'arbre de la llana de l'Institut Dexeus (aquest bloc, 19.08.2010) Un altre arbre foraster del meu barri.
 - Els arbres ja no tenen nom? (aquest bloc, 04.06.2008) La campanya iniciada el 1999 per posar una placa encastada al peu dels arbres de la ciutat amb el nom científic i el nom popular no sembla que hagi tingut continuació.

- La meva estrelítzia (aquest bloc, 04.01.2008). Aquesta és hawaiana de naixement, però no d'origen. És una espècie que ve del sud d'Àfrica, però aquest exemplar va néixer a l'illa d'Oahu, i va arribar a Barcelona dins d'una maleta; no feia ni un pam d'alçada.

Fotos: M. Piqueras