El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 31 de maig de 2012

Mirant enlaire (V)

Algunes coses que he vist recentment mirant enlaire per Barcelona:

Museu Picasso, detall

Abelleta paret mitgera (la Rambla)

Arbre amb jersei al pati de l'Antic Hospital de la Santa Creu

Tot recordant Joaquim Serra, al carrer del Notariat

També al carrer Notariat, un record per a Santiago Ramón y Cajal.

Fotos: M. Piqueras (maig 2012)

dimecres, 30 de maig de 2012

Pilarin Bayés, cinquanta anys de dibuixos

No recordo quan vaig veure per primera vegada els dibuixos de Pilarin Bayés. Del que estic segura és que m'han acompanyat durant moltes dècades. Tenia ganes de veure l'exposició que li han dedicat amb motiu dels cinquanta anys de professió i fa un parell de setmanes hi vaig anar. I qui vaig trobar-hi? Doncs la mateixa Pilarin en persona, com si s'hagués escapat d'un dels seus dibuixos! Perquè, no em negareu que no sembla un personatge dels seus contes.

En pujar les escales del palau Robert vaig sentir la seva veu inconfusible i vaig pensar que era enllaunada, que potser formava part de l'exposició. Però no. Era ella, que parlava amb un noi que li estava fent fotografies. Vaig aprofitar i vaig treure jo també la meva càmera:

Pilarin Bayés amb els seus personatges

L'exposició fa un recorregut pels cinquanta anys de professió d'aquesta ninotaire que ha fet gaudir unes quantes generacions amb els seus dibuixos ingenus i tan plens de detalls. Per a mi, obrir un conte il·lustrat per la Pilarin és com posar-me davant d'una obra del Bosco, on em passaria hores observant els detalls. En el darrer espai de l'exposició hi ha tres murals que representen la visió que l'artista té del passat, del present i del futur de Catalunya. Mentre es contemplen, es pot anar escoltant la interpretació que en fa la mateixa Pilarin. Vaig sentir unes quantes vegades la seva explicació oral perquè és molt més el que ens explicar a través dels seus dibuixos. Així és com veu ella aquestes tres èpoques (si hi cliqueu al damunt, veureu la foto ampliada):

Fa cinquanta anys, segons Pilarin Bayés (©P.Bayés)


El present, segons Pilarin Bayés (©P.Bayés)

El futur. segons Pilarin Bayés (©P.Bayés)
 I alguns detalls de cada època:

Fa cinquanta anys (©P.Bayés)

El present (©P.Bayés)

El futur (©P.Bayés)

L'exposició es podrà veure fins a l'11 de setembre. Espero tornar-hi.

Fotos: M. Piqueras (15.05.2012)

dimarts, 29 de maig de 2012

No n'hi ha un pam de net! L'estafa darrera del regal

Què us semblaria que, pel sol fet d'assistir a una reunió, us regalessin un joc de cartes (baralla espanyola) i un "auténtico jamón de hembra curado" d'un pes d'entre sis i set quilos? Doncs avui he rebut per segona vegada en pocs mesos una invitació per assistir  a una reunió que organitza HOME XXI en un hotel proper a casa meva i m'ofereixen això i més (vegeu més endavant).

HOME XXI em convida a la presentació en exclusiva dels seus productes i diuen que en aquest acte, que es farà el dia 1 de juny, podré conèixer de primera mà, de forma clara i amena l'ÚLTIMA NOVETAT del mercat. Si hi vaig acompanyada del meu marit i els ensenyem 150 euros --afegeixen: "solo ENSEÑAR. sin dejar en prenda"-- rebré també una fantàstica llauna d'oli pur d'oliva d'una marca molt coneguda.

No penseu que és una reunió a la qual pot anar-hi tothom, però. Ni de bon tros! S'han de complir uns requisits. Si jo fos soltera o divorciada no hi podria anar: cal que m'hi acompanyi el meu marit. Deuen treure les dades del cens, suposo, i saben que en tinc, de marit. Però com que ens trobem ja en un sector d'edat en què la probabilitat que una malaltia --ja sigui sobtada o de llarga durada-- se'ns endugui d'aquest món és més elevada que a la resta de la població, es curen en salut i em diuen: "...Si es Ud. viuda, venga acompañada de un familiar o un amigo/a que sea mayor de 50 años y recibirá los mismos regalos previstos para el matrimonio, siempre y cuando acredite su estado civil de viuda con el libro de familia o documentación válida."

I ara prou de broma, perquè aquesta carta m'ha indignat. Qui és HOME XXI? Oficialment, un grup empresarial familiar amb seu a Las Rozas (Madrid) especialitzat en "la comercialización de dispositivos y productos médicos para la salud doméstica, que formula 'ir siempre dos pasos por delante de sus competidores proporcionando los últimos avances a sus clientes'". Segurament els preocupa també la seva imatge i la responsabilitat social corporativa i tenen una fundació que, entre altres activitats, col·labora amb Caritas de Marbella (curiós, oi?; tenen la seu a la província de Madrid i ajuden Caritas de Marbella) i regala lots de Nadal a persones grans i famílies de Las Rozas.

Però què comercialitza HOME XXI? És una incògnita. El web d'una empresa que es dedica a vendre sol ser una extensió del seu negoci, una botiga virtual on ofereixen els seus productes. Doncs això no passa en el web de HOME XXI. No hi trobareu cap informació sobre els productes que venen ni sabreu com els comercialitzen. I això, per què? Doncs perquè no els interessa.

Una cerca per Internet m'ha dut a diversos fòrums on la gent denuncia les pràctiques abusives de HOME XXI (vegeu-ne aquest, amb comentaris que comencen el juliol de 2011 i continuen fins fa pocs dies). Fan reunions en hotels, a les quals conviden sempre persones grans. Després de fer-los els regals, els mostren la gran novetat: una manta magnètica que té moltes propietats saludables. Per convèncer els assistents a la reunió que són molt afortunats, els diuen que el preu oficial és de gairebé 2000 €, però, pel fet que siguin jubilats i perquè estan entre els mil primer compradors, els la deixen a 999 €. En el fòrum de denúncia, alguns diuen que el preu és de 4000€ i que l'ofereixen a la meitat; potser varia segons la ciutat i el nivell social dels assistents, ves a saber.

Mitjançant una altra cerca, he trobat botigues virtuals que venen també les anomenades mantes magnètiques. Les propietats que els atribueixen són molt variades: equilibren el magnetisme natural de cos, milloren la circulació, regulen el pH del organisme, afavoreixen la proliferació cel·lular, estimulen el sistema immunitari, descarreguen l'electricitat estàtica acumulada al llarg del dia, redueixen els efectes secundaris dels medicaments, col·laboren en l'assimilació dels nutrients essencials, tenen efecte fungicida i antibiòtic, ajudan a relaxar-se i, per tant, a dormir millor, milloren també la salut mental... N'hi ha de mides diferents i de preus diversos. La més gran, per a un llit 150 x 190 cm, es por trobar per 129 euros (l'IVA i el transport a la península i les Illes està inclòs en el preu de venda), tot i que hi ha webs que la venen més cara (150 € i en un lloc a 190€). Clar que cap d'aquestes botigues virtuals t'ofereix de regal un joc de cartes, una llauna d'oli d'oliva i un pernil de femella curat. També em sembla una estafa atribuir totes aquestes propietats a una manta, però si més no, és una estafa més petita i no assetgen els possibles compradors, com ho fan els comercials de HOME XXI en les reunions dels hotels.

M'entren ganes de convocar els iaioflautes del meu barri per manifestar-nos el dia 1 de juny davant de l'hotel on es faran les reunions de HOME XXI (seran quatre!, dues al matí dues a la tarda) i advertir els ingenus i incauts avis i àvies que hi vagin de l'enredada que els volen fer, que avui dia ningú no dóna duros a quatre pessetes. De tota manera, és una enredada ben petita si la comparem amb la dels fons preferents o la que va fer Bankia informant d'uns beneficis quan tenien unes pèrdues més que milionàries. I és que no n'hi ha un pam de net!

diumenge, 27 de maig de 2012

Trinidad Arroyo Villaverde (1872-1959), oftalmòloga pionera

Entre els milers d'exiliats de la República que va acollir Mèxic després de la guerra (in)civil espanyola, hi havia una parella de metges (marit i muller) oftalmòlegs. Tots dos tenien ja seixanta-set anys i arribaven sense diners a un país on no tenien amistats ni parents a qui recórrer. A la seva edat no era fàcil començar una nova vida. Tanmateix, la Casa de España va rebre'ls amb els braços oberts i els va patrocinar la seva residència en aquell país. Era una institució fundada pel president Lázaro Cárdenas el 1938 amb la finalitat d'acollir i ajudar científics, artistes i humanistes republicans que havien de deixar Espanya. La parella d'oftalmòlegs eren Manuel Márquez Rodríguez (1872-1962) i Trinidad Arroyo Villaverde (1872-1959).

Trinidad Arroyo Villaverde va néixer a Palencia el 26 de maig de 1872, en una família liberal de la burgesia industrial de Castella. En acabar el batxillerat va decidir estudiar medicina i va rebre una negativa per part de la Universitat de Valladolid, basada en una Real orden de 1882 que prohibia l'accés de les dones a la universitat, malgrat que una nova normativa de 1888 hagués anul·lat aquella prohibició. La burocràcia per provar al Rector de la Universitat de Valladolid que la matriculació de Trinidad no contravenia cap norma acadèmica va retardar la seva inscripció uns mesos. Quan finalment va ser acceptada, no van deixar-la examinar de cap assignatura durant el curs i va haver d'esperar al mes de setembre.

Trinidad Arroyo, el 1896
El 1895, Trinidad va acabar els estudis de medicina i el 1896 va obtenir el doctorat en l'especialitat d'oftalmologia, en la qual va ser pionera. A través del seu germà, metge com ella, havia conegut Manuel Márquez Rodríguez, amb qui es va casar el 1902 i va iniciar una col·laboració professional que duraria fins a la mort. Manuel va ser catedràtic de Terapèutica a la Universitat de Santiago de Compostela i després a la Facultat de Medicina de San Carlos, de Madrid. A Santiago, Trinidad va ser la seva "col·laboradora" i, a Madrid, va exercir de professora auxiliar.

Però allò que agradava a Trinidad era l'oftalmologia i va proposar al seu marit que s'hi dediquessin tots dos. Ell va acceptar i van obrir una consulta privada a Madrid. Manuel va continuar amb la seva tasca docent a la universitat i ella col·laborava en algunes institucions com el Consultorio de Niños de Pecho o l'Asilo de Santa Lucía. Entre els molts pacients que la parella va tractar, hi havia l'escriptor Benito Pérez Galdós, a qui van salvar de la ceguesa amb una operació que li van fer el 1912.

Malgrat que Trinidad introduís el seu marit en l'oftalmologia, que alternés amb ell les tasques de cirurgiana i d'ajudant, que fessin la recerca conjuntament i que ella participés --amb ell-- en congressos d'oftalmologia presentant-hi algunes ponències, mai no va rebre cap reconeixement professional. Manuel va ser el primer catedràtic d'oftalmologia a Madrid, quan van declarar aquesta matèria obligatòria en la carrera de medicina, i va ocupar diversos càrrecs acadèmics. A més, va dirigir diverses societats mèdiques, va ser membre de la Real Acadèmia de Medicina i Consejero Nacional de Sanidad. en canvi, per a la comunitat mèdica, Trinidad era només "l'esposa del Dr. Márquez" o com a molt, la seva fidel col·laboradora.

Trinidad Arroyo va ser una dona compromesa amb el feminisme, tot i que el feminisme no tingués a Espanya el paper que ja tenia en altres països a començament del segle XX. Va ser membre del Comité Femenino de Higiene i del Lyceum Club Femenino, i va presidir l'Asociación de Mujeres Médicos de España, des de la qual va fomentar l'intercanvi internacional de dones metges, seguint el model de la Medical Women International Association. A més, va formar part del comitè de selecció de beques per a noies que es concedien gràcies al conveni entre l'International Institute for Girls i la Junta de Ampliación de Estudios. Parlava alemany, francès i anglès i sovint era elegida per representar en reunions internacionals les associacions de les quals era membre.

En començar la guerra, Trinidad i Manuel van mostrar el seu suport al Govern republicà legalment establert. Ell va denunciar a la comunitat internacional el bombardeig que va caure a Madrid, prop de la Facultat de medicina, on era degà. Van ser membres fundadors de la Asociación Española de Relaciones Culturales con la URSS (AERCU), que promovia l'apropament cultural entre Espanya i la URSS. Durant la guerra organitzen activitats culturals i viatgen a Rússia. El 29 de novembre de 1938, el Govern de la República crida Manuel per anar a València. En la carta de comiat que va enviar als seus companys de l'Hospital de San Carlos, Manuel escriu: "Espero volver pronto y encontrar a todos sanos y salvos". Malauradament, va ser un viatge sense retorn. De València van passar a Barcelona, des d'on van iniciar el seu exili, que els duu primer a París, on es queden uns mesos, i després a Mèxic, el destí definitiu. Manuel, tot i que ja sigui a l'estranger, és depurat de la universitat pel Govern franquista.

Amb l'exili republicà, Espanya va patir una sagnia en molts sectors professionals fonamentals per a l'avançament d'un país. Pel que fa a la medicina, només Mèxic ja va rebre uns quants centenars de metges, molts dels quals van arribar-hi sense documentació. Manuel, que havia estat degà de la Facultat de Medicina de Madrid i presidia la Unión de Profesores Universitarios Españoles en el Extranjero, és convocat pel president de Mèxic per crear una institució avaluadora de credencials. Així es va fundar l'Ateneo Ramón y Cajal, que tenia com a finalitat reconèixer l'activitat mèdica anterior i atorgar uns títols que habilitessin els metges exiliats per exercir la seva professió a Mèxic.

De les cartes que Trinidad escrivia a la família es desprèn que aviat tornen a treballar com a Espanya: tenen una consulta, no deixen d'estudiar i publiquen llibres. Entre els intel·lectuals espanyols que es van refugiar a Mèxic, és possible que fossin dels d'edat més avançada, juntament amb el naturalista Ignacio Bolívar y Urrutia (1850-1944), que tenia ja vuitanta-nou anys, però es mantenia molt actiu. (Bolívar, amb altres exiliats, va fundar la revisa Ciencia, que a partir de 1980 és una publicació oficial de la Academia Mexicana de Ciencias.) La casa dels Márquez-Arroyo era un lloc de tertúlia on sovint feien cap altres exiliats, entre els quals León Felipe i Max Aub.

Placa a l'IES Jorge Manrique de Palencia
Trinidad i Manuel havien marxat d'Espanya abandonant la casa de la seva propietat i altres béns que més endavant van poder recuperar. Com que no tenien fills, decideixen llegar els seus béns per a finalitats culturals. El 1955, als vuitanta-tres anys, ella viatja a Espanya per formalitzar el seu desig. Fa testament en favor de l'Institut de segon ensenyament Jorge Manrique de Palencia, on havia estudiat el batxillerat, per tal que estableixin unes beques per a alumnes sense recursos. Després d'aquell breu parèntesi en el seu exili, torna a Mèxic, on mor el 28 de setembre de 1959.

La Fundació "Becas Trinidad Arroyo", que gestiona el seu llegat i concedeix les beques a estudiants de l'IES Jorge Manrique va fer els tràmits pertinents per tal que les restes de Trinidad i Manuel  reposessin a Palencia. El 25 de novembre de 2010, les cendres de la parella van inhumar-se en el panteó dels Arroyo, en el cementiri d'aquella ciutat.

Si voleu saber més sobre aquesta pionera de l'oftalmologia, no busqueu el seu nom en les entrades de la Viquipèdia. Hi trobareu el seu marit, però no pas a ella. Podeu llegir-ne el resum biogràfic que hi ha en el web de l'IES Jorge Manrique de Palencia. Per a una informació molt més detallada i documentada, vegeu l'article de Cristina Márquez Arroyo que cito més abaix.
 
Potser us interessarà:
- Trinidad Arroyo de Márquez (1872-195: primera oftalmóloga española, políglota, redactora médica y una mujer de armas tomar, per Cristina Márquez Arroyo (Panacea, 31:101-110, 2010)
- ¿Una comunidad científica en el exilio?, de Josep Lluís Barona, historiador de la ciència.
- L'exili republicà a Mèxic. Estudi d'una diàspora?, per M. del Lluc Bagur Cañellas
- El exilio español en México. El País Archivo, 01.09.1999
- El exilio español en la ciudad de México. Legado cultural (exposició virtual).

Procedència de les fotos: Arxiu històric de l'IES Jorge Manrique, Palencia.

dissabte, 26 de maig de 2012

Feta la llei feta la trampa: la llista Robinson

Ahir, cap a les vuit del vespre van trucar a l'intèrfon de casa meva. Em va estranyar, perquè no esperàvem ningú. Era un home d'una operadora de telefonia i Internet! Deia que volia explicar-me les excel·lències de la fibra òptica, que ara tenim disponible al barri. No podia creure que, a més de l'assetjament que ens fan per tants mitjans, ara també vinguessin a assetjar-nos en persona.

Després, però, hi he caigut. Fa algunes setmanes vaig donar-me d'alta de la llista Robinson, aquesta llista on t'apuntes per no rebre publicitat per part de les entitats que també hi estan apuntades. Pots triar els mitjans pels quals no desitges rebre cap comunicació d'aquestes empreses: trucades telefòniques, sms, correu postal o correu electrònic. Crec que vaig triar-les totes.

Com que poden passar fins a dos mesos abans que les empreses tinguin el teu nom i deixin d'assetjar-te, hi ha la possibilitat, quan t'hi inscrius, d'indicar algunes empreses a les quals vols comunicar de seguida que no vols rebre publicitat seva per aquests mitjans. Jo vaig fer-ho amb unes quantes de les més pesades, però no totes eren a la llista. Sí que hi era una operadora de la qual vaig donar-me de baixa el mes de març. M'havien estat assetjant amb trucades i deixant-me sms en què em deien que era molt important que parlés amb ells.

No sé si va ser pel fet d'haver-me apuntat a la llista Robinson o perquè es van cansar que no agafés el telèfon ni fes cas dels sms, però l'assetjament d'aquella companyia es va acabar. Anit, després de dir a aquell home que no m'interessava que m'expliqués res, vaig pensar allò de "feta la llei, feta la trampa". A través de la llista Robinson he demanat que no m'assetgin per telèfon o per correu, i l'empresa compleix el seu compromís de no fer-ho per cap d'aquests mitjans. Però no té cap compromís pel que fa venir a assetjar-te personalment a casa!

L'assetjador d'ahir al vespre no anava només a casa meva. Després de penjar l'intèrfon, vaig sortir al balcó i encara el vaig poder veure a costat de la porta de l'escala. Duia unes llistes a la mà i hi escrivia alguna cosa. Devien ser les llistes de persones a qui havia d'anar a assetjar. Malgrat que em va emprenyar molt aquesta intrusió, en el fons l'home em va fer pena. No deu ser una feina molt agradable, la seva.

Entrades relacionades:
- Què hem fet per merèixer aquest assetjament? (04.12.2011)
- De nou l'assetjament telefònic (01.08.2011)
- Pagar els esquetllots (o cornuts i pagar el beure) (27.02.2009)
- Assetjament telefònic (21.01.2009)
- Intrusisme telefònic (23.07.2008)

divendres, 25 de maig de 2012

"Querido señor Presidente"

Què pensaríeu si rebéssiu un correu electrònic en què una persona amiga us envia un article titulat "Querido señor Presidente: es usted un hijo de puta. Usted y sus ministros"? Cal afegir que l'autor és una persona venerable i admirada del món de la cultura: José Luis Sampedro. I qui ha iniciat la tramesa --ves a saber per quants milers o potser milions de persones ha passat aquest text abans que no el rebés jo-- ha afegit al peu:
José Luis Sampedro, para quien no lo sepa, tiene 94 años. Una persona capaz de seguir desarrollando sus ideas, publicando novelas, escribiendo artículos, etc. Y ya no sólo eso, sino hacerlo con ese entusiasmo, seguridad y el toque revolucionario, de cambio, que tienen muchas de sus frases y pensamientos.
A mi, que José Luis Sampedro s'adrecés al Presidente i els seus ministres dient-los que eren uns fills de puta no m'ha agradat. És un insult que mai no faig servir i tampoc no m'agrada sentir-lo, perquè penso que no va adreçat a qui se li envia, sinó a la seva mare. A més, en general, em mereixen més respecte les putes que les persones a qui es vol insultar.

Tampoc no m'ha agradat el títol perquè no em semblava propi del tarannà de José Luis Sampedro. Per tant, m'he posat a fer una mica d'arqueologia per Internet i no m'ha costat gens esbrinar que es tracta d'un text falsament atribuït a aquest autor. En el seu web oficial hi ha una nota en què ho explica. Com que no hi ha un enllaç directe i penso que, amb el temps és possible que la treguin, la copio aquí:
¡AVISO IMPORTANTE!
El viernes 11 de mayo de 2012, en la página web Izquierda Digital, se publicó el artículo titulado "Querido señor Presidente: es usted un hijo de puta. Usted y sus ministros ", atribuyendo FALSAMENTE la autoría a José Luis Sampedro, dicen los responsables de la página web que por error y así consta en una aclaración posterior.
Lamentablemente, a pesar de la corrección, el texto sigue circulando atribuido a José Luis Sampedro. Por esta razón, José Luis Sampedro desea desde su página web desmentirlo y manifestar su descontento.
Al mismo tiempo confía en que sus lectores y seguidores, conocedores de su estilo, no necesiten de esta nota para saber que él es cuidadoso con el estilo, el tono y el lenguaje sin sustituir argumentos por insultos.
La meva intuïció, doncs, no anava desencaminada quan he pensat que aquell text que he rebut no s'adeia al tarannà de José Luis Sampedro. Ell no té pèls a la llengua a l'hora de dir el que pensa, però com diu la seva nota, no substitueix arguments per insults; quan acusa algú raona molt bé per què ho fa, i ho fa sense insultar. Podeu escoltar la seva lucidesa en el discurs de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa que precisament ahir, 24 de maig de 2012, li va concedir la Universitat d'Alcalá de Henares.

No fa molts dies, van córrer per twitter unes piulades atribuïdes a Umberto Eco en què el semiòleg italià anunciava la mort de Gabriel García Márquez. El rumor es va estendre a Facebook, que va ser el primer lloc on vaig veure la "notícia". També hi vaig notar un tuf a enredada i, efectivament, després es va saber que el fals Umberto Eco era un periodista italià a qui agrada inventar-se entrevistes i difondre falses notícies. És una actitud que perjudica molt la seva professió, encara que ell digui que ho fa per provar que la gent es creu tot el que troba a Internet.

Al llarg dels anys he rebut falsos escrits de García Márquez, de Borges i d'altres que ara no recordo. Cal anar molt en compte i comprovar sempre l'autenticitat del que ens envien, sobretot si al finald el correu diu "reenvia-ho".

Potser us interessarà:
Umberto Eco y García Márquez (aquest bloc, 14.05.2012) Falsa notícia de la mort de García Márquez, difosa per un fals Umberto Eco.


dimarts, 22 de maig de 2012

Pobre señor

Mario Benedetti va escriure "Pobre señor" pensant en el president del seu país, però els seus versos em fan pensar en un president que tenim molt més a prop. En copio unes estrofes

Pobre señor

Pobre señor presidente
ya no hay nadie que lo aguante
nunca hubo aquí gobernante
con menos dedos de frente

pobre tirano casero
tan pacheco y tan porfiado
mandón pero bienmandado
si el que manda es un banquero

pobre jerarca aprendiz
tan terco ensoberbecido
tan solo y desentendido
de la gente y del país

-----------------

Y ya que todo le falla
y no hay que tener rencor
yo opino que lo mejor
lo mejor es que se vaya.

Els aiguamolls i altres zones humides

Entre els llibres que considero joies o petits tresors, n'hi ha alguns de terminologia. Un d'ells, amb unes dimensions de tan sols 12 cm x 17 cm, recull centenars de termes que, en diverses llengües, es fan servir per anomenar els aiguamolls i altres zones humides. El llibre és Los paisajes del agua: terminología popular de los humedales i n'és l'autor Fernando González Bernáldez (1933-1992), que va ser el segon catedràtic d'ecologia que va tenir la universitat espanyola, a la Universitat de Sevilla (el primer va ser Ramon Margalef, a la Universitat de Barcelona). És una obra pòstuma del seu l'autor, que, malgrat la seva malaltia, els darrers temps va poder encara treballar en la seva preparació amb la mateixa cura que posava en totes les seves obres.

En ecologia, un aiguamoll és, en sentit estricte, un terreny sotmès a una descàrrega difusa d'aigües subterrànies, sense que s'hi posi forçosament de manifest un flux d'aigua líquida abundant, tot i que és susceptible de ser inundat i que sol estar recobert de vegetació del tipus bosc de ribera o jonquera. M'encanta, però, la definició que en fa el Diccionari català-valencià.balear (l'Alcover-Moll): "paratge en què la terra està tan saturada d'aigua que hi fa mal anar i mal treballar (Cart., Val.)"

Aiguamoll també designa allò que en anglès s'anomena wetland i, en castellà, humedal. Però aquests dos termes no sempre es corresponen amb aiguamoll, poden no tenir una delimitació espacial. En canvi, els aiguamolls tenen una extensió física i temporal que, tot i ser relativament variable, permeten contenir comunitats biològiques diferents de les que creixen fora dels seus límits.

La terminologia popular per denominar aiguamolls i altres tipus de zones humides és molt rica. Com diu González Bernáldez en la introducció del llibre, moltes llengües coincideixen en la solució que prenen per denominar aquests ambients i els seus components, amb convergències interculturals. Vegem-ne algunes en català. Hi ha termes que deriven del concepte 'aigua', com l'esmentat aiguamoll. D'altres fan referència al mar (maresme, o albufera, que encara que no ho sembli, etimològicament és un diminutiu de mar); a la sal, que no únicament és present en ambients humits costaners (salina, saladar); a la manera com brolla l'aigua (ullal, que és per on brolla aigua subterrània en una zona humida); a la viscositat i la capacitat d'enturar o embossar que tenen alguns substrats dels terrenys humits (llim, fangar, toll). N'hi ha que reflecteixen una morfologia, el lloc per on discorre o on es diposita l'aigua (gorg, gola, closa) o la vegetació que hi creix (canyissar, encanyissada, freixeneda, jonquera, marjal).

La majoria d'aquests termes i molts d'altres estan arreplegats en el el llibre de González Bernáldez, que fa incursions fins i tot en llengües d'un abast territorial o poblacional reduït: català, gallec, èuscar, gaèlic, gascó, suec, persa, berber, hindi i algunes de les llengües dels aborígens australians.

Una de les figures senyeres de l'ecologia mundial dels segle XX, el català Ramon Margalef (1919-2004), és l'autor del pròleg, al qual se li poden aplicar els mateixos adjectius amb què ell qualifica el llibre: breu, elegant i suficient.  De González Bernáldez diu que
[T]enía vocación de naturalista, con una visión ingenua, penetrante y siempre pronta a situarse en un punto de mira un tanto fuera de lo corriente, con una elegancia que le era muy particular, y que incluía su propensión a ver la naturaleza como una obra de arte, en una armonización mjuy personal del mundo.
[...]
Como el agua fertilizante en los humedales, el pensamiento del Profesor González Bernáldez circula en todas las páginas. Deseemos que el recuerdo de de su persona ayude a fecundar los caletres, más o menos desecados, de muchos de los que le sobrevivimos.
 I sobre el llibre:
Con indudable astucia y buen criterio recoge muchas voces no castellanas, como sugiriendo discretamene aque ahí fuera yace un tesoro mundial en el que se puede espigar, si hace falta, sin incurrir en el delito de formar nuevos barbarismos, aunque se excusen ténuemente por las raíces griegas.
Enguany fa vint anys de la mort prematura de González Bernáldez. Per recordar-lo i mantenir viu el seu llegat intel·lectual, la fundació que duu el seu nom ha organitzat  les jornades "Ideas ante la crisis: ecología naturaleza y sociedad", que tindran lloc aquesta tarda i demà en el Jardí Botànic de Madrid. Els ponents revisaran els fonaments dels sistema de relacions entre la humanitat i la natura, a la cerca d'una via vers la sostenibilitat, que haurà de ser necessàriament nova i és encara imprecisa.

Nota: Una part d'aquest entrada està basada en el full Què cal saber? núm. 115, que el 1998 vaig redactar per a la Societat Catalana de Biologia.

diumenge, 20 de maig de 2012

Gabriel Ferrater (1922-1972)

Nascut el 20 de maig de 1922, avui hauria fet noranta anys. M'uneixo a l'homenatge que se li ret a través de la xarxa. Ho faré recordant un poema seu.

 Aniversari
Ja l'any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d'encenalls
se l'han partir la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l'oblit, el drapaire mut.
L'una en farà curtes fogueres,
l'altre, caliu d'inquietud.

Si Ferrater als quaranta anys ja creia que la memòria era una mentidera, què no em deu semblar a mi, que tinc els quaranta ja tant lluny?

Foto de FreeFoto.com, llicència Creative Commons 3.0

dissabte, 19 de maig de 2012

La Bandera nacional

Entre les "joies" que vaig recuperar ahir en una carpeta oblidada des de feia anys, hi havia l'envàs d'aquest producte per preparar una gasosa casolana o per fer servir en comptes de llevat per a l'elaboració de coca, magdalenes o altres productes de rebosteria. La marca és "La Bandera Nacional con la Cruz de Santiago". És una marca registrada, però no crec que els fes falta; dubto que a ningú altre se li acudeixi de posar un nom com aquest a un producte comercial.



Per cert, ho fabriquen a Castelló.

Cuando sea grande...

Potser fa uns vint anys que tenia guardada aquesta tira de Mafalda, la meva petita gran heroïna (i la de tanta gent de diverses generacions). Espero que el senyor Quino no s'enfadi perquè la reprodueixi aquí. La trobo tan bona, que no em puc estar de compartir-la. (Si no llegiu bé el text de les vinyetes, cliqueu al damunt per ampliar la il·lustració.)


divendres, 18 de maig de 2012

18 de maig de 1781: el martiri de Túpac Amaru

El seu nom oficial era José Gabriel Condorcanqui, però es deia descendent del darrer dels inques (Túpac Amaru I) i ha passat a la història com a Túpac Amaru II. El 18 de maig de 1871 va morir esquarterat a Cuzco. La sentència de mort, signada per José Antonio de Areche, virrei del Perú, indicava tots els detalls de l'execució:
Se le cortará por el verdugo la lengua, y después de amarrado o atado por cada uno de los brazos y pies con cuerdas fuertes de modo que cada una de estas se pueda atar o prender con facilidad a otras que prendan de las cinchas de cuatro caballos, para que puesto de este modo o de suerte que cada uno de éstos tire de su lado, mirando a otras cuatro esquinas o puntas de la plaza, marchen, partan o arranquen a una voz los caballos, de forma que quede dividido su cuerpo en otras tantas partes, llevándose este, luego que sea hora, al cerro o altura llamada de Picchu, adonde tuvo el atrevimiento de venir a intimidar, sitiar y pedir que se le rindiese esta ciudad, para que allí se queme en una hoguera que está preparada, echando sus cenizas al aire, y en cuyo lugar se pondrá una lápida de piedra que exprese sus principales delitos y muerte, para sola memoria y escarmiento de su execrable acción. Su cabeza se remitirá al pueblo de Tinta, para que estando tres días en la horca se ponga después en un palo a la entrada más pública de él; uno de los brazos al de Tungasuca, en donde fue cacique, para lo mismo, y el otro para que se ponga y ejecute lo propio en la capital de la provincia de Carabaya, enviando igualmente, y para que observe la referida demostración, una pierna al pueblo de Livitaca en la de Chumbivilcas, y la restante al de Santa Rosa en la de Lampa...
(En l'article que indico al final, trobareu la sentencia sencera i la descripció de la seva execució, escrita per un testimoni.)

Així es duia a terme l'esquarterament d'una persona

Quin devia ser crim que va cometre Túpac Amaru II, i que li va merèixer aquesta mort tan cruel? Primerament, i tot mantenint-se fidel al rei Carles III, va reclamar justícia i va demanar una millora de les condicions de vida del poble indígena i la fi dels abusos que els dominadors estaven cometent. Després, quan les autoritats del virregnat es van mostrar intransigents, va liderar la rebel·lió d'un poble oprimit i explotat en la seva pròpia terra. Avui dia, Túpac Amaru es recorda com a símbol de llibertat i de lluita contra l'opressió. En la segona meitat del segle XX va donar nom a una organització clandestina uruguaiana (els tupamaros) que, després de la repressió militar de 1985 va convertir-se en un partit polític legalment constituït.

Pablo Neruda va retre homenatge a l'heroi del Perú en el seu Canto General. En copio aquí alguns versos:
Túpac Amaru, sol vencido,
desde tu gloria desgarrada
sube como el sol en el mar
una luz desaparecida.
Los hondos pueblos de la arcilla,
los telares sacrificados,
las húmedas casas de arena
dicen en silencio: "Túpac",
y Túpac es una semilla,
dicen en silencio: "Túpac",
y Túpac se guarda en el surco,
dicen en silencio: "Túpac",
y Túpac germina en la tierra.

Túpac Amaru, l'indígena, l'aborigen, el salvatge --per als seus botxins-- va morir a mans dels espanyols que havien anat a Amèrica a dur-hi la religió, la cultura, la civilització. És una pàgina negra --una de tantes-- de la història de la dominació americana per part de la corona espanyola.

Potser us interessarà:
Túpac Amaru II, sol vencido: ¿El primer precursor de la emancipación?, d'Antonio Gutiérrez Escudero. Araucaria 8:205-223 (2006)

dilluns, 14 de maig de 2012

Umberto Eco i García Márquez

Umberto Eco (Wikimedia Commons)
Durant algunes hores Umberto Eco i García Marquez han estat trending topic (TT) a Twitter, és a dir, dos noms presents en moltes piulades. Moltes deien que Umberto Eco havia anunciat la mort de García Márquez a través del seu compte de Twitter. Com que no he vist cap piulada des d'algun mitjà de comunicació que ho anunciés, he volgut esbrinar què hi havia de cert en la notícia i he fet sengles cerques amb el nom de cadascun dels dos escriptors.

A Twitter hi ha diversos comptes que duen el nom d'Umberto Eco: @umbertoeco_ (amb 22.664 seguidors, @umberto_eco (4956 seguidors) @UmbertoEcoOffic (1670 seguidors), @ecoumberto (20 seguidors), i encara uns quants més.

El compte que donava la notícia era @umberto_eco (el que té 4956 seguidors), que en una piulada enviada fa vuit hores (quan escric això, poc abans de la mitjanit) deia:

Umberto Eco@UmbertoEcoOffic
GABRIEL GARCIA MÀRQUEZ È MORTO. RICEVO ORA LA NOTIZIA. INUTILE OGNI COMMENTO

I la mateixa notícia en anglès:
GABRIEL GARCIA MÀRQUEZ DIES. I RECEIVED THE NEWS NOW FROM NEW YORK.

Fa set hores:
GABRIEL GARCIA MÀRQUEZ HA MUERTO. SU FAMILIA Y MARIO VARGAS LLOSA ME CONFIRMAN LA NOTICIA. Umberto Eco

Fa sis hores:
The death of Gabriel Garcìa Màrquez has been confirmed by his sister Aida.

 Fa dues hores:
 The news of the death of Garcia Márquez will be officially announced by the sister Aida and by publishers in few hours.

 I el darrer, també fa dues hores:
Segundo (sic) la voluntad del escritor la noticia de la muerte de Garcia Màrquez sera anunciada oficialmente en las proximas horas por su hermana.

Mentrestant he anat veient també moltes piulades que desmentien la notícia de la mort de Gabo i a més, indicaven que el compte d'Umberto Eco que havia difós l'engany era fals, d'algú que es volia fer passar pel semiòleg i escriptor italià.

M'han cridat l'atenció, però, les piulades que ahir es van enviar des d'un altre compte atribuït a Umberto Eco, el que té de bon tros molts més seguidors. Són fragments d'un article seu publicat a L'Espresso el 26 de maig de 2011 que es deia, si fa no fa, "Unes quantes mentides sí, però no massa" dedicat a Silvio Berlusconi :

Umberto Eco@umbertoeco_
Poche menzogne portano la firma dell'autore...

e il più squallido nemico della verità può diffondere a migliaia senza che la paternità sia conosciuta

Quando gli uomini capiscono di essere stati ingannati è troppo tardi... la storia ha raggiunto il suo risultato.

Inoltre, come il più mediocre scrittore ha i suoi lettori, così il più gran bugiardo ha i suoi creduloni,

e spesso accade che se una menzogna viene creduta anche se solo per un'ora essa ha già compiuto il suo lavoro e non deve fare altro...

Em fa l'efecte que s'entén bastant bé. La darrera frase diu: "i sovint passa que, si una mentida es creu encara que només sigui per una hora, ja ha complert la seva tasca i no ha de fer res més."

No és curiosa aquesta coincidència entre les frases sobre les mentides que es difonen entre els lectors i la mentida que --segons sembla-- s'ha estat difonent per la xarxa?

Se m'han acudit diverses explicacions:
  • Aquests dos comptes d'Umberto Eco són falsos i qui hagi al darrere, va enviar primer les piulades sobre la mentida i la seva difusió i l'endemà les de la falsa notícia de la mort de García Márquez
  • El compte amb les frases sobre la mentida són de l'Umberto Eco real i se li acut de reproduïr-les ara que fa gairebé un any que les a escriure. En llegir-les, a un dels seus seguidors se li acut de difondre una mentida fent-se passar per Eco per veure l'abast que té. (Podem suposar que és un seguidor que s'identifica tant amb l'autor que ja fa algun temps que ha creat un compte de twitter fent-se passar per ell)
  • L'Umberto Eco real és darrere dels dos comptes, un dels quals ha fet de manera bastant barroera perquè sembli que és falsificat. Vol fer un experiment per provar el que va escriure fa un anys obre les mentides i la seva difusió. Primer escriu les frases extretes del seu propi article de l'Espresso a través del compte "bo" i l'endemà escampa la falsa notícia de la mort de García Márques a través del compte que té aspecte de ser fals. (Si aquesta explicació fos la certa, a hores d'ara estaria fregant-se les mans en veure l'èxit del seu experiment).
 Però, i si allò que és fals fos el desmentit de la notícia i en realitat el pobre García Márquez l'hagués palmat el dia d'avui?

Sigui com sigui, el cas és que Twitter ha demostrat un cop més el gran poder de difusió de les notícies per la xarxa.

dissabte, 12 de maig de 2012

Plaça de Catalunya o Puerta del Sol?

Aquest vespre, a quarts de nou, he passat per la plaça de Catalunya. Suposo que, com molta altra gent, tenia curiositat per veure com es presenta l'aniversari del 15M, que deien se celebraria el 13 (demà diumenge), però ja ha començat el 12, dissabte.



Després de caminar una mica enmig de la gent i d'aturar-me a llegir pancartes i cartells, he dubtat si em trobava a la plaça de Catalunya o a la Puerta del Sol:


















Enmig de tants de textos en castellà, n'he trobat alguns en català. Els iaioflautes (o 'iai@flautas', com diuen les seves pancartes) eren també per la plaça, amb pancartes en català, i també els textos de les armilles grogues del seu "uniforme". Però els cartells individuals que duien alguns eren en castellà.






A qui creu que el castellà es troba en perill a Catalunya, li diria que fes un volt per la plaça més popular de la ciutat mentre es commemora el 15M i veuran quina és la llengua que està en perill. O és que només s'indignen els castellanoparlants?

Potser us interessarà:
- Amb Nadia a la plaça de Catalunya (aquest bloc, 20.05.2011) Visita a l'acampada del 2010, amb Nadia, periodista egípcia que va viure en directe els fet de la plaça Tahrir, a El Caire.
- Més sobre l'acampada (aquest bloc, 22.05.2011) Algunes reflexions que em vaig fer sobre l'acampada de la plaça Catalunya.


Fotos: M. Piqueras (12.05.2012)

Bones notícies sobre Villa Urania

M'informa un representant de la família de Josep Comas i Solà, que ahir la família es va reunir amb el regidor del districte de Sarrià-Sant Gervasi, al qual pertany el carrer Saragossa, on es troba Villa Urania, la finca de l'astrònom barcelonès que hauria estat enderrocada fa uns dies si ningú no s'hagués mogut per evitar-ho. De la reunió, a la qual va assistir també un tècnic municipal, en van sortir les següents conclusions:
  • A la finca de Villa Urania no s'hi faran habitatges; es dedicarà exclusivament a equipaments públics. Caldrà requalificar el solar.
  • No s'enderrocarà Villa Urania i mentre no es dugui a terme el projecte definitiu, se'n farà el manteniment, tant de la casa com del jardí.
  • Es farà una visita a la finca amb personal tècnic per determinar-ne l'estat actual
  • El districte en farà un pla funcional que s'ajusti als termes del llegat. Es prepararà amb urgència i possiblement el juny d'enguany ja es podrà portar ja al Consell de Districte. El presentaran també a la família de Comas i Solà.
La "deconstrucció" de Villa Urania no es durà a terme

La moguda ciutadana va ser efectiva, eficient i eficaç. Tant de bo hi hagués hagut Twitter, Facebook i blocs quan, en la dècada de 1990, es va decidir enderrocar el Laboratori Municipal, un altre testimoni de la història de la ciència de Barcelona, malauradament desaparegut.

Altres entrades d'aquest bloc relacionades amb Villa Urania:
- Adéu a Villa Urania? (04.05.2012)
- Visita a Villa Urania (05.05.2012)
- Més sobre Villa Urania (09.05.2012)

Foto: M. Piqueras (04.05.2012)

divendres, 11 de maig de 2012

La son (i el somni) de Mas-Colell

L'edició impresa de La Vanguardia d'avui, 11 de maig de 2012, publica, en la seva portada, una foto d'Andreu Mas-Colell que m'ha agradat molt. L'he buscada en l'edició digital per posar-ne un enllaç, però no l'he trobada. (Per il·lustrar el text, n'he posada una que vaig fer-li jo, però el que diré fa referència a la foto que he vist avui en el diari.)

Andreu Mas-Colell i Tomàs Molina (setembre 2011)
De vegades, els fotògrafs de premsa capten els polítics en els seus escons llegint el diari o dormint, com si volguessin transmetre la idea del desinterès per allò que passa al seu voltant. Potser hi haurà qui pensi que la foto que Pedro Madueño va fer al conseller Mas-Colell té aquesta intenció. Jo no l'hi veig, però.

Per a mi, el que transmet Mas-Colell en aquella foto és una imatge molt diferent de la del polític que s'adorm per avorriment o desinterès. Amb el cap reclinat sobre els braços, que reposen sobre la taula de l'escó, damunt d'uns papers i envoltat de carpetes i altres fulls, veig un home cansat de la lluita contínua per fer equilibris amb els pressupostos, amb els escassos diners de les arques de la Generalitat; cansat de la lluita contínua amb el Govern central, que persisteix en la seva gasiveria quan es tracta de Catalunya --a més de negar-li allò que legalment li pertoca--, però que no dubta a bolcar-se per defensar una banca privada; cansat de la lluita contínua --suposo-- amb els altres consellers, que cadascun deu pensar que la seva conselleria és prioritària.

En un debat sobre política científica que es va dur a terme a CosmoCaixa abans de les eleccions al Parlament de Catalunya de novembre de 2010, em va sorprendre --molt gratament-- que polítics de partits diferents al de Mas-Colell lloessin la tasca de Mas-Colell quan va ser conseller del darrer Govern de Jordi Pujol. Això de lloar un polític d'un altre partit només sol passar quan es mor.

Moltes persones es dediquen a la política per ambició: ambició de poder, ambició de diners, ambició professional... Posaria la mà al foc que al professor Mas-Colell no el va moure aquests tipus d'ambició quan va triar el camí de la política. El seu currículum professional està disponible en el web de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat catedràtic d'economia en dues prestigioses universitats dels Estats Units (Califòrnia-Berkeley i Harvard) i des de 1995 és catedràtic de l'esmentada Universitat Pompeu Fabra. I abans de reincorporar-se a la política, el 2010, va ser secretari general del Consell Europeu de Recerca. És membre electe de prestigioses acadèmies i associacions, quatre vegades doctor Honoris Causa (Univ. Nacional del Sur, de Bahía Blanca, Argentina; HEC París; Universitat de Tolosa de Llenguadoc; Universitat d'Alacant). Ha rebut premis i guardons diversos catalans, estatals i internacionals.

En el món de la ciència, un dels factors que es tenen en compte per avaluar la qualitat de la recerca que fa una persona és el nombre de cites que reben els seus articles. Si busqueu els articles de Mas-Colell a Google acadèmic, podreu comprovar que és un referent en el seu camp, amb nombroses cites. Hi ha articles seus publicats fa més de trenta anys que encara són citats per altres autors.

A Mas-Colell no li calia ocupar un càrrec polític per destacar professionalment o per guanyar un bon sou. Em fa l'efecte que podria guanyar molt més en el món acadèmic o de l'empresa. Què el va moure, doncs, a acceptar formar part d'unes llistes electorals i ocupar després una conselleria de la qual depenen totes les altres, perquè sense diners, ben poca cosa es pot fer? Hi veig també ambició, però un tipus d'ambició molt diferent. No una ambició per aconseguir beneficis personals, sinó per aconseguir millores i beneficis per al seu país.

Torno a mirar la foto de La Vanguardia i penso en les nits en blanc que potser haurà passat el conseller, i m'imagino que somia en tot el que podria fer Catalunya si pogués administrar els diners dels seus contribuents que ara es gasta alegrament el Govern central. (Potser en obrir els ulls dirà "I had a dream...".) I em sembla una foto entranyable.

Actualització 12.05.2012
Gràcies a Xavier Caballé, podeu veure la portada de La Vanguardia amb la foto del conseller Mas-Colell.

dimecres, 9 de maig de 2012

aPARAULA'm: barretet

El mot que jo aparaulo: barretet.

No és un barret petit, ni em refereixo a l’orella de gat (Helvella crispa), el bolet que en alguns llocs anomenen barretet, ni a l’herba Umbiculus rupestris, freqüent en murs i llocs pedregosos, que també rep el mateix nom. El meu barretet és un animaló més conegut pel nom de ‘pagellida’ (una altra paraula que m’agrada molt) o també ‘pegellida’.

Barretet era com vaig aprendre a anomenar les pagellides. No sé si és un terme propi de Barcelona; la meva mare l’havia après del meu avi, que era barceloní, si bé els meus besavis eren de l’Escala (ella) i d’Oriola (ell).

M’agrada el mot barretet perquè em porta records d’estius passats a Arenys de Mar quan les aigües del seu port eren clares i les roques que formaven els esculls del moll eren plenes d’eriçons i d’aquests petits mol·luscs que vivien arrapats a la roca mitjançant un peu fort i musculós. Fins i tot algun pop s’hi podia trobar. Un cop va venir el meu avi a passar-hi el dia i em va deixar bocabadada quan vaig veure’l agafar un pop amb la mà i girar-li la túnica perquè l’animal no hi veiés i no intentés fugir.

Els pops són mol·luscs. Els barretets també, malgrat que aparentment pops i barretets no s’assemblin gens. Els pops pertanyen al grup dels decàpodes i els barretets són gastròpodes, com els cargols. De fet, són cargols al quals no se’ls ha cargolat la closca i la tenen de forma cònica.

Als meus germans i a mi ens agradava agafar barretets en el port d’Arenys i menjar-los. Em sembla que a la meva mare encara li agradava més que a nosaltres. Qui s’engoliria ara res agafat d’aquelles aigües? Jo no, per descomptat.

Els barretets de la meva adolescència eren molsuts, amb sabor a mar. Tanco els ulls i em sembla sentir-ne el seu gust salabrós, la seva textura forta. Sento, sobretot, la remor de la mar, les veus enjogassades dels meus tres germans --més petits, jo en sóc la gran--, la meva mare que vigila que ningú no s'endinsi en les aigües del port, que ningú no trepitgi un eriçó (la vegada que ho vaig fer, vaig dur-ne les pues clavades a la planta del peu fins que es van desfer soles, va ser impossible treure-les). Tornem a casa amb la pell salada (m'agradava llepar-me els braços abans de treure'm la sal del cos sota la dutxa), cansats i amb el gust de barretet que encara perdura a la boca.

NOTA: amb aquest escrit m'adhereixo a la convocatòria aPARAULA'm, per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.


Actualització, 9 de maig 2012, 20.15
Podeu veure la llista de les paraules que ha anat enviant la gent en els blocs "Raons que rimen", de Víctor Pàmies, i "Diari d'un llibre vell", de Xavier Caballé.

Potser us interessarà:
Foto del barretet: Wikimedia Commons

Més sobre Villa Urania

La campanya #salvemvillaurania que es va difondre a través de twitter, Facebook, blocs, llistes de distribució de correu-e i a la qual van afegir-se diversos mitjans de comunicació va donar el seu fruit. Dilluns, el dia que s'havia de començar l'enderrocament de la casa de Josep Comas i Solà, l'Ajuntament de Barcelona --que era qui havia organitzat l'enderroc-- va aturar el projecte.

Copio aquí la carta oberta que han escrit els familiars de Comas i Solà en relació als fets de la darrera setmana:

EL 7 DE MAIG

CARTA OBERTA

FAMÍLIA DE JOSEP COMAS I SOLÀ

El dilluns 7 de maig a primera hora del matí, la presència de nombrosos ciutadans a les portes de la Vil·la Urània i les múltiples gestions fetes per moltes persones, des de diverses instàncies, durant les setanta-dues hores prèvies, van donar el seu fruit: l’Ajuntament de Barcelona ha paralitzat l’enderrocament que volia dur a terme de la Vil·la Urània.

Ens alegrem d’aquest resultat, que ha estat possible per la curiositat, la perspicàcia, la feina, la insistència, els coneixements i l’esperit de solidaritat de tants ciutadans exemplars com hi ha en aquesta ciutat. Des dels primers xiulets d’alarma que ens van fer arribar el periodista Marc Piquer, l’historiador Dani Cortijo i la científica Mercè Piqueras, i els tocs d’alerta de les associacions vinculades a la ciència (SCHCT, ACCC, ASTER), fins a la mobilització de l’AMPA de l’escola Reina Violant, passant per les gestions de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona i d’altres entitats, hem estat molts els que hem reaccionat.

Nosaltres, com a familiars de l’astrònom Josep Comas i Solà, ens congratulem d’aquestes reaccions i del seu resultat. El nostre oncle era un home de ciència, un amant aferrissat de la divulgació científica, en la qual tenia una fe profunda, i també era un barceloní generós que va llegar a l’Ajuntament la seva casa del carrer Saragossa perquè s’hi construís “un observatori astronòmic popular, una escola o una institució cultural”.

En el seu testament de 1936 llegà a l’Ajuntament de la Barcelona republicana la Vil·la Urània. Ell va morir el 1937 i la casa va ser lliurada a l’Ajuntament després del decés de la seva esposa, el 1957. Els temps eren uns altres i l’Ajuntament franquista no va respectar el llegat i per culpa de la seva desídia el material artístic i científic que hi havia a la torre va ser malmès, saquejat i en gran part s’ha perdut. Els ajuntaments democràtics que han vingut després mai no s’han pres seriosament la recuperació de la memòria del científic, que en canvi tant va creure en ells.

La nostra família té un llegat moral perquè es compleixi la voluntat de Josep Comas i Solà i, malauradament, ens hem vist empesos a actuar en diverses ocasions els últims 50 anys per fer-la respectar (1). Ara ho hem hagut de fer una altra vegada i en el futur, si calgués, ho tornaríem a fer.

Volem que l’ús que es faci de la torre, ara que ha estat traslladat el parvulari que hi havia, estigui d’acord amb el llegat de Josep Comas i Solà i que s’arribi a la millor solució per consens. Un consens que ha de ser el més ampli possible, perquè la condició del llegat és tan àmplia que inclou diferents sensibilitats, des de les de les associacions de caire científic, les de defensa del patrimoni arquitectònic i les de caire cultural, fins a les veïnals i a les que estan vinculades a l’educació i la pedagogia. També volem que la solució es prengui aviat per tal que Vil·la Urània no torni a quedar abandonada. El que no volem de cap manera és que l’especulació immobiliària taqui aquest llegat cultural, no volem que s’enderroqui la torre ni tampoc que l’administració municipal actuï de forma poc clara, no volem mitges veritats.

Una solució, doncs, àmpliament consensuada, que no es demori en el temps i un període d’al·legacions obert als barcelonins. Aquests dies ho hem dit i, aquí, ho volem recordar un cop més, nosaltres no som els protagonistes, els protagonistes són els ciutadans de Barcelona, són ells qui s’han de beneficiar de l’esperit popular i culturalista d’un científic, entranyable benefactor de la ciutadania.

(1) Cf. documents de les actuacions dels anys 1963, 1995 i 1998 a
http://www.barcelonetes.com/2012/05/documents-referits-villa-urania.html
__________________________________________________________

Les xarxes socials han estat fonamentals per difondre l'alerta sobre el planejat enderrocament i per mobilitzar la ciutadania en defensa d'una part del patrimoni cultural de Barcelona. Confio que les promeses de l'Ajuntament, de arribar a un consens amb la família i amb els veïns no siguin foc d'encenalls.

dilluns, 7 de maig de 2012

Coses que no s'haurien de repetir

El 17 de març de 1994, a la pàgina 37 de La Vanguardia, en una notícia sobre l'aleshores nova Universitat Pompeu Fabra, es llegeix:
La UPF ha completado hace pocos días sus espacios en el àrea de la Ciutadella con el laboratorio municipal y el antiguo solar del Mercat del Peix. El laboratorio, situado en la esquina de Wellington y Ramon Turró, ha sido adquirido por 700 millones y se destinarà como anexo de la futura biblioteca.
Laboratori Municipal de Barcelona (foto: Ramon Parés)
  
El cert és que el Laboratori no va convertir-se mai en cap annex de la biblioteca de la nova universitat, sinó que va ser enderrocat. Ramon Parés, autor de les pàgines que tracten del Laboratori Municipal en el llibre La ciència als països catalans, III De l'inici de la industrialització a l'època industrial, escriu, en relació a la desapareció d'aquell edifici històric:
Després d'aquell enderrocament, ara no trobem cap testimoni material del pas per Barcelona de la transformació de la sanitat en l'era pasteuriana. Cent anys després de la seva fundació, el primer Laboratori Municipal fou doncs enderrocat sense contemplacions, i no deixa de tenir certa ironia que en fos la causa la compra, a l'Ajuntament del conjunt d'edificis de la zona, al costat del parc de la Ciutadella, per part de la novella Universitat Pompeu Fabra per tal de construir-hi una sèrie de dependències.
En aquell laboratori, que va ser el bressol de l'escola de fisiologia de Barcelona, es va fer la primera vacunació antiràbica de l'Estat. Era el 1887, el laboratori, encara no estava acabat i es treballava en unes instal·lacions provisionals. I va ser també en aquell laboratori on Rossend Carrasco i Formiguera va preparar, amb Pere González, els primers extrets pancreàtics per a l'obtenció de la insulina. Jaume Ferran, Ramon Turró, August Pi i Sunyer, Manuel Dalmau, Joan Darder, Pere Domingo, Francesc Duran i Reynals, i els esmentats Rossend Carrasco i Formiguera i Pere González, són investigadors que van fer recerca en el laboratori Municipal. Alguns ocupen llocs destacats en la història de la biologia i la medicina de Catalunya.

Com expressa Ramon Parés, és irònic que aquell indret que havia estat testimoni del desenvolupament de la medicina moderna catalana fos enderrocat, no pas per una immobiliària especuladora, sinó per una universitat. i tot això amb la connivència d'un ajuntament suposadament progressista, català i amant de la cultura.

Aproximadament en la mateixa època, un altre testimoni de la història de la ciència catalana va ser a punt de desaparèixer. Mitjançant la Gaseta Municipal de Barcelona, el 30 de desembre de 1994 el Negociat d'Administració de Béns Immobles del districte de Sarrià-Sant Gervasi va exposar a informació pública el plec de condicions reguladores de la venda de la finca que ocupava els números 102 i 104 de la Via Augusta (correspon a la part posterior de la finca del carrer Saragossa 129). Aquell finca era Villa Urania, la casa que l'astrònom Josep Comas i Solà va llegar a l'Ajuntament de Barcelona "con destino a Observatorio popular, Grupo Escolar o institución cultural que se juzgue conveniente, deseando que se conserven en la finca, diplomas, medallas, objetos artísticos y científicos y demás recuerdos del testador", segons diu el testament. La pressió de la família i de l'associació de pares i mares de l'escola que hi havia a Villa Urania van impedir que aquella venda es dugués a terme.

Villa Urania.vista des de la porta del carrer Saragossa

Però l'Ajuntament de Barcelona sembla tenir poca memòria --o creu que és la ciutadania qui no en té, de memòria-- perquè el 1998 va posar de nou a informació pública la venda de Villa Urania, que un cop més va ser aturada. I a més de semblar desmemoriat, l'Ajuntament és recalcitrant. Ara, el 2012, no l'ha posada en venda, la finca, però intenta dur-hi a terme un projecte que inclou l'enderroc de la casa i desaparició del jardí, amb la finalitat de construir, en el solar de Saragossa 29 i l'adjacent (el número 31), habitatges, una escola bressol i un casal de barri.

Cal dir que, com va indicar fa uns dies el regidor de Sarrià-Sant Gervasi (Joan Puigdollers), és un projecte que l'actual consistori ha heretat de l'anterior. De fet, ve de lluny; la licitació es va fer el 2009 i en principi les obres havien de començar el 2010. Però que fos un projecte ja en marxa no significa que no pugui aturar-se. Especialment si és un projecte il·legal, que contradiu la voluntat de qui va llegar la finca a la ciutat, atès que el testament no esmenta enlloc que s'hi puguin fer habitatges o cap tipus de construcció per obtenir-ne un benefici econòmic. Però sembla que els diversos partits polítics amb representació en el districte estan d'acord amb el projecte i quan es va fer públic, el veïnat --el veïnat que se'n va assabentar, penso jo-- també hi va estar d'acord.

D'aquí a unes hores, segons indiquen els cartells que l'Ajuntament va col·locar fa poc en les portes de les cases veïnes a les dues finques afectades, hauria de començar l'enderrocament. Tanmateix, hi ha una forta pressió ciutadana que vol evitar-ho i impedir-ho, si cal. S'aconseguirà? Tant de bo sigui així.

diumenge, 6 de maig de 2012

La mainada i Villa Urania

Avui hi ha hagut una concentració de nens i nenes que havien anat a escola a Villa Urania. Han penjat cartells demanant que no enderroquin aquell lloc i també han fet dibuixos i escrit consignes en el terra del carrer Saragossa. Aquí va un mostra de les seves reivindicacions (m'ha fet gràcia que ja hi hagi mainada "indignada"):

Villa Urania des del carrer Saragossa

"Prohibit No dastruiu la ascola"

"No ho destruïu! Si us plao Estem indignats"

El testimoni de la mainada també a la calçada del carrer Saragossa

Convocatòria per a dilluns en el mur de la Via Augusta

El compte enrere ja està molt avançat. Jo sóc bastant escèptica i, malgrat que estigui participant activament en aquest moviment de protesta, dubto que l'enderrocament pugui aturar-se. Cap partit polític dels que tenen representació en el districte ha dit res sobre aquest afer. I segons diuen, el veïnat hi està d'acord. Després seran fets consumats. De tota manera, sempre queda un bri d'esperança.

dissabte, 5 de maig de 2012

Visita a Villa Urania

Volia fer algunes fotos de Villa Urania abans no l'enderroquin i hi vaig anar ahir a la tarda, tot aprofitant la convocatòria de Dani Cortijo (jove historiador autor del bloc Altres Barcelones). A més del convocant i d'algunes persones que s'havien interessat per la fi anunciada de la casa de Josep Comas i Solà, hi havia la família de l'astrònom català, Pere Closas (president de l'Agrupació Astronòmica de Barcelona, Aster) i un equip de BTV, que va enviar imatges en directe de la casa i va entrevistar algunes persones.

La família de Josep Comas i Solà i (a l'esquerra) Pere Closas

La situació sembla que està així:
  • El projecte de l'Ajuntament, que afecta les finques que ocupen els números 29 i 31 del carrer Saragossa (el 29 és Villa Urania i el 31 és una caseta de dues plantes) inclou la construcció de: a) 15-17 habitatges per vendre'ls en dret de superfície (els compradors o els seus hereus en tindrien la propietat durant setanta anys), b) una escola bressol, c) un casal per al barri.
  • Els veïns de la zona sembla que estan satisfets amb el projecte perquè els faran un casal, que diuen que fa molta falta.
  • Les persones de la família de Comas i Solà que ahir van fer cap a Villa Urania, duien copies de documents relacionats amb la cessió de la casa a l'Ajuntament i d'algun escrit posterior. Un dels documents era un escrit de 1963 en què, després de visitar Villa Urania, es lamentaven de l'estat d'abandó en què la tenia l'Ajuntament. Diuen que hi havia goteres que van provocar l'ensorrament d'una part del sostre de la sala, i entre les runes van trobar l'espectrògraf de Comas i Solà i molts clixés fotogràfics. També diuen que per totes les habitacions hi havia llits estesos on dormien persones que havien entrat il·legalment a la casa (uns precursos dels okupes moderns, vaja), però (a diferència dels okupes moderns) havien respectat el mobiliari i els objectes que hi havia a la casa.
Representants de la família parlen per a BTV
  • Pere Closas va explicar que fa algun temps Aster, com a entitat que agrupa aficionats a l'astronomia, va presentar a l'anterior consistori una proposta per tal que Aster pogués tenir la seu en la part destinada a usos cívics de la nova construcció i pogués accedir a un terrat on poder brindar a la ciutadania de tant en tant la possibilitat de fer algunes observacions. És el que ja havien fet quan tenien la seu social al passeig de Gràcia; en el número 71 encara es conserva la cúpula de l'observatori d'Aster. Els van dir que ho estudiarien però mai no van donar una resposta a la petició. Ahir, algú va dir que el projecte actual considera que hi hagi un espai per a activitats d'astronomia, però a Aster no en saben res.
Pere Closas, president d'Aster, parla per a BTV

  • El 1993 l'Ajuntament ja va intentar enderrocar Villa Urania, però l'AMPA de l'escola que hi ha hagut fins fa poc en l'edifici es va mobilitzar per tal que el projecte no es portés a terme (informació rebuda de Mònica Rius, presidenta de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica, que havia anat al parvulari de Villa Urania, al qual van anar també els seus fills).
  • Dijous, 3 de maig, hi va haver un ple en el districte (Sarrià-Sant Gervasi). Si no hagués tingut un altre compromís (avorridíssim, però necessari: reunió de veïns), hi hauria anat per fer alguna pregunta sobre el projecte, i saber quin és exactament el pla d'actuació previst per l'Ajuntament. A través de twitter van dir que el regidor (Joan Puigdollers) va explicar que era un projecte endegat de feia temps, que no depenia de l'actual equip de govern.
  • Diuen que els arbres del jardí seran trasplantats a altres llocs de la ciutat durant els propers mesos. La palmera però, es trasplantarà de seguida, perquè ara és l'època més adient per fer-ho.
La palmera serà trasplantada aviat, segons diuen.
  • Per altra banda, diuen --no sé si és cert o no-- que a causa de la crisi econòmica de moment no es durà a terme la construcció del complex habitatges-escola-casal. Tanmateix, està previst que el proper dilluns, 7 de maig, comenci l'enderrocament de Villa Urania, que durarà uns dos mesos.
  • Una representant de la família de Comas i Solà va dir que dilluns a primera hora presentaran, per la via administrativa, una carta a l'Ajuntament, indicant que l'enderroc de Villa Urania i el projecte que es vol dur a terme en el seu lloc no s'ajusta a les condicions de la cessió indicades en el testament de l'astrònom.
Les meves reflexions:
  • És cert que el projecte ve de l'anterior Ajuntament, però em fa l'efecte que això va molt bé a l'actual equip de govern per justificar l'enderroc de la casa i per dur endavant una obra que pot reportar beneficis econòmics (a l'Ajuntament, suposo), gràcies a la venda dels pisos, encara que sigui només amb dret de superfície per setanta anys.
  • Després de llegir una piulada del districte Sarrià-Sant Gervasi (@BCNSarr_St_Gerv) que deia "Hi ha voluntat de portar més cultura popular al Tibidabo, manifesta el regidor Puigdollers.", vaig pensar que era molt poc coherent voler portar cultura a un lloc del districte i eliminar-la d'un altre.
  • Diuen que la casa està en estat ruïnós, si més no, sembla que és el que van dir per negar-hi l'entrada a les càmeres de BTV, quan dijous van intentar enregistrar-ne unes imatges de l'interior. Però el parvulari va funcionar fins fa uns dos anys. No hi entenc d'arquitectura, però em sembla molt difícil que un edifici pugui passar en dos anys a estar en estat ruïnós. Perquè no crec que hi estigués mentre funcionava el parvulari; hauria estat una gran imprudència.
  • És cert que Villa Urania no és un edific catalogat, però té un doble valor: a) és una mostra de les casetes que la gent de Barcelona tenia en els municipis veïns, la majoria de les quals han desaparegut i b) forma part de la història de la ciència de Barcelona, és un llegat cultural que perdrem.
  • També entenc que als veïns els abelleixi  disposar d'un casal cultural. Tenint en compte, però, que el projecte inclou també la finca veïna (Saragossa 31), no es podria fer un projecte que considerés la restauració de Villa Urania, fins i tot deixar-la com era en temps de Comas i Solà i fer la construcció de nova planta en el número 31? (A Oak Park, prop de Chicago, hi ha la casa de l'arquitecte Frank Lloyd Wright. És com quan ell hi vivia; però no perquè s'hagi conservat així, sinó perquè es va restaurar a partir del plànols originals. I la casa de Darwin, a Downe, després d'haver estat una escola, va restaurar-se per deixar-la com en els temps en què hi va viure el naturalista anglès.)
  • Potser ens podríem preguntar, com Ciceró: Cui bono?
Altres fotos d'ahir a la tarda:

El blocaire Dani Cortijo, entrevistat per BTV


Escut de Barcelona en una columna de l'entrada principal de Villa Urania


Cartell de l'empresa "deconstructora", en el mur de la Via augusta


Placa situada a la part del darrere, a la Via augusta


Villa Urania, detall decdoratiu del jardí
Fotos: M. Piqueras, 4 de maig de 2012