El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 31 de març de 2012

Curiositats americanes

En un edifici de la Universitat de Massachusetts (UMASS) a Amherst on hi ha alguns departaments de ciència, una de les tasses dels lavabos de dones, és així:


Vaig intentar esbrinar com es fa servir, però ningú va saber dir-m'ho. No el vaig fer servir, però vaig deixar córrer l'aigua per veure si en queia també per la part allargada. Però, no, cau només per la part propera a la paret.

A l'entrada de l'edifici on hi ha els lavabos de tasses estranyes (el Morrill Science Center) hi ha un plànol de l'edifici per als visitant. És un edifici una mica laberíntic i el plànol pot complicar-ho encara més amb els números, però ja avisen; cal no espantar-se perquè no se suposa que sigui comprensible (DON'T PANIC. It's not supposed to make sense).



En un sopar del simposi que em va dur a Amherst, vaig veure això en una cadira:


Què devia dur als peus la propietària d'aquelles sabates? Aniria descalça? 

L'objecte de la següent fotografia era en una vorera d'un carrer de Boston:


Ja sé que la gent perd de vegades coses molt rares. Però com es pot fer per perdre una crossa?

La propera curiositat vaig veure-la en el Boston Common, el parc central de la ciutat:


Em pensava que eren dues perruques abandonades a costat d'una paperera, però no. Quan van començar a moure's vaig adonar-me que era... un gos!


Fotos: M. Piqueras, març 2012

Els aneguets de Boston

En el parc central de Boston --Boston Common-- hi ha una escultura de bronze que representa una femella d'ànec collverd seguida pels seus vuit aneguets. És un lloc on sempre s'atura la mainada que passeja pel parc; els nens i nenes més petitons fins i tot intenten asseure's damunt dels ànecs.

L'anega i els seus aneguets de Boston Common

L'anegueta i els seus aneguets de Boston Commons són personatges d'un conte infantil publicat el 1941 (Make Way for Ducklings, de Robert MacCloskey), que és molt popular als Estats Units. Comença quan una parella d'ànecs (el senyor i la señora Collverd) van volant en cerca d'un lloc on fer el seu niu i no acaben de trobar un lloc adient. Quan sobrevolen Boston, decideixen aturar-se per descansar. Ho fan en el parc, on, a l'estany, veuen un ànec enorme que empeny una barca (en realitat és un ànec de fusta que decora la part posterior d'una barca per passejar la gent). La gent que va damunt la barca els tiren menjar. Quan estaven decidits a quedar-se en el parc, pensant que tindran el menjar assegurat, uns vailets que van en bicicleta són a punt d'atropellar-los. No els sembla un lloc segur per als aneguets que puguin tenir algun dia i van buscant per la ciutat un altre indret millor per fer el niu.

Trien un racó en una petita illa enmig del riu Charles; sembla un lloc més segur i tenen tota l'aigua que volen. Un dia van nedant fins a un parc que hi ha a la riba del riu i hi troben un policia --Michael-- que els dona cacauets. A partir d'aleshores van cada dia a veure'l fins que la senyora Collverd pon vuit ous i ha de quedar-se al niu per covar-los.

L'aneguet Nack
Després d'algunes setmanes, els aneguets surten de l'ou. Són Jack, Kack, Lack, Mack, Nack, Ouack, Pack i Quack. El pare se'n va a explorar el riu i acorden amb l'ànega que es trobaran al parc al cap d'una setmana. Mentrestant la mare ensenya als aneguets com han de comportar-se, com han d'anar en fila al darrere d'ella i com han d'evitar creuar els carrers quan passin cotxes. Arriba el dia que han de fer cap al parc, però la circulació és molt intensa i els aneguets i la mateixa senyora Collverd no saben com fer-ho per creuar els carrers de la ciutat. Tenen sort que el policia Michael els veu i atura la riuada de cotxes perquè puguin travessar. Després Michael va a telefonar a la caserna de la policia perquè enviïn un cotxe patrulla al centre de la ciutat per protegir la família d'ànecs quan hagi de creuar els carrers que van cap al parc.

Pel camí es creuen amb moltes persones que queden meravellades en veure la senyora Collverd seguida dels seus vuit aneguets pels carrers de la ciutat. Finalment arriben al parc, on troben el pare. A l'estany del parc hi ha una petita illa i als aneguets els agrada tant, que la família Collverd decideix quedar-s'hi a viure.

Com a homenatge a l'autor d'aquests personatges de conte tan estimats per la mainada, el 1987 va instal·lar en aquest parc de Boston l'escultura de l'ànega i els seus aneguets, que té una rèplica a Moscou. N'és l'autora l'escultora Nancy Schön

L'estany de Boston Common era buit quan vaig veure'l fa uns dies. Em van dir que a l'abril tornarien a omplir-lo. Així és com el vaig veure:

Estany de Boston Common a les 7 del matí
Fotos: M. Piqueras, març 2012

dimecres, 28 de març de 2012

París val ben bé una vaga

París: Notre-Dame i el Sena (M. Piqueras, març 2003)

 Aquest matí, el grupet de Barcelona que som encara a Massachusetts després d'assistir al simposi d'homenatge a Lynn Margulis hem rebut un correu electrònic o un sms d'Air France per avisar-nos que el vol final de tornada a Barcelona (París-Barcelona) ha estat cancel·lat a causa de la vaga general anunciada a Espanya per al dia 29. Hem anat a l'aeroport de Boston i, al cap d'unes hores, en sortíem amb el nou tiquet del vol París-Barcelona. En comptes de volar dijous a primera hora del matí ho farem divendres a mitja tarda. Això vol dir afegir un dia i mig al viatge de tornada.

Passar una dia i mig a París sempre és agradable, però preferiria triar jo la data, en comptes d'haver-m'hi de quedar perquè no queda més remei. Per altra banda, aquesta suspensió de vols em sembla que és donar per descomptat que tothom farà vaga. Potser el personal d'Aena, el de les empreses de neteja de l'aeroport, els taxistes, els conductors d'autobús o del tren... avisen per endavant si aniran a treballar o no? I si han decidit no anar-hi, deu ser perquè, com Air France, poden pensar que algun engranatge dels que qualsevol dia laborable fan rodar el seu treball es trencarà aquest dijous? El conductor d'autobús creu que no podrà arribar fins a la cotxera on ha de començar el seu treball? El personal de neteja de l'aeroport i els qui descarreguen els avions o els guien per la pista creuen que no hi haurà autobús per arribar-hi? El taxista creu que algun piquet pot impedir-li de fer el treball de manera normal?

Cada cop que hi ha vaga i donen les xifres de gent que l'ha feta, em pregunto quantes persones han deixat de treballar a partir d'una decisió pròpia i no perquè altres han decidit per ells o elles. Jo no tinc aquest problema; i com jo moltes persones que treballem com a freelancers. Que facis una feina dimecres, dijous o el cap de setmana és indiferent per als altres, sempre que la tinguis llesta en la data adequada. A més, no m'agrada que altres decideixin per mi.

Aquest vegada, veuré el retard del viatge com el got ple. I procuraré aprofitar el gairebé dia i mig que he de passar a París. Que París val ben bé una vaga!

dissabte, 24 de març de 2012

He vist arribar la primavera

Enguany he vist l'arribada sobtada de la primavera. Ha estat lluny de casa, però, i en realitat, més que l'arribada de la primavera semblava la de l'estiu. En aquesta època de l'any, a Massachusetts sol fer encara fred, amb temperatures semblants --o fins i tot més fredes-- que les del nostre hivern mediterrani. Dimecres vaig a arribar a Amherst, ciutat universitària a unes dues hores de cotxe de Boston, en una regió de la vall del riu Connecticut que anomenen Pioneer Valley. El dia era calorós i lluïa un sol esplendorós. L'endemà, dijous, vaig fer aquesta foto en el campus de la Universitat de Massachusetts:


Dijous els termòmetres van fregar els 30 graus Celsius, una temperatura que ha trencat tots els rècords anteriors; supera en uns deu graus les temperatures més altes del més de març de què es té constància a Amherst. Els meus jerseis de coll alt, els mitjons i el barret de llana, els guants, i la resta de roba d'hivern que omplia la maleta (fins i tot escalfadors per a les cames!) van quedar arraconats en un calaix d'hotel. Potser aquesta calor ha accelerat la floració perquè ahir, els dos arbres de flor blanca de la foto anterior es veien així:


D'un dia per l'altre es veuen obrir-se flors, aparèixer fulles. I ocells molt variats revolotegen per tot, a l'estany del campus, dotzenes d'ànecs escandalosos sembla que també celebrin la primavera, i esquirols i chipmunks (els esquirols amb ratlles de Nord-Amèrica) corren amunt i avall i s'enfilen pels arbres.

Actualització 25.03.2012
La primavera devia adonar-se que això no és la Mediterrània i que estava fent una arribada extemporània. Ahir ja van baixar les temperatures, tot i que no ho vaig notar perquè em vaig passar el dia en l'edifici on es feia el simposi. Aquest matí ja he començat a posar-me roba d'hivern: la parka, les botes, el xal de llana. Potser quan surti d'aquí a un parell d'hores agafi també els guants. Quin contrast! Això és el Massachusetts que jo coneixia...

dimarts, 20 de març de 2012

Natura urbana a Leiden

Alguns ocells que vaig veure fa poc a Leiden:

Una part del Naturalis, el Museu de Ciències Naturals de Leiden,  llinda amb un dels innumerables canals que té aquella ciutat neerlandesa. Hi vaig veure aquests ocells:

Collverd mascle (Anas platyrhynchos)

A pocs metres del lloc on passejava el collverd hi havia una fotja vulgar que nedava plàcidament:

Fotja vulgar (Fulica atra)

I el dia que marxava, a l'estació, uns còrvids  venien a endrapar molles de la gent que duia entrepans o pastes i els menjaven mentre esperaven el tren. Com si fossin moixonets:

Gralles?

Em van semblar gralles (Corvus monedula) o cornelles (Corvus corone). Però crec que les cornelles són més grosses. Potser no era cap dels dos ocells.

Potser us interessarà:

- Moix, moixo, moixó, mixo i mixó (aquest bloc, 04.02.2012)
- És millor diu "au" que "ocell"? (aquest bloc, 25.11.2011)
- Ocells de Barcelona (aquest bloc, 31.08.2008)

dilluns, 19 de març de 2012

La comissaria virtual (57): l'incunable del segle XVI

En l'edició impresa en castellà de La Vanguardia del 18 de març 2012, en la segona plana, on hi ha una mena d'índex, sortia l'anunci d'un article desenvolupat en pàgines interiors:



S'anomenen 'incunables' els llibres o documents que van ser impresos abans del 1501.  I d'aquest incunable que diuen que és el més car del món, també ens diuen que és del segle XVI. Únicament en el cas que hagués estat imprès el 1500 i que es consideri que el segle XVI va començar el 1500 --això significaria admetre que va existir l'any zero, però seria ja un altre debat--, podríem admetre que es tracta d'un incunable.

Anem a la pàgina de l'interior --a la secció "Vivir"-- on surt la notícia sencera:


Aquí ja no es tracta d'un incunable, sinó d'un manuscrit. I la persona que parla en nom de la galeria londinenca que l'exposarà el 25 de març en una fira a Maastricht diu "Fue creado a mediados de 1470 en Brujas por..."

Doble error: a) confondre un manuscrit amb un incunable i b) dir que una obra de 1470 és del segle XVI.

divendres, 16 de març de 2012

La comissaria virtual (56): L'ésser viu més ràpid del món

La Vanguardia del 12 de març publicava, en la seva edició digital, una notícia sobre l'ésser viu més ràpid del món:


Diu que aquest ésser tan ràpid és la arquea, un microorganisme unicel·lular que en un segon pot recórrer una distància equivalent a 500 vegades la seva grandària.

Qui va redactar la notícia o la va traduir no sembla que tingui gaire idea de biologia. Una de les moltes divisions dels éssers vius els separa en tres grans grups: arqueus (castellà, 'arqueas'), bacteris i eucariotes; és l'anomenada divisió en tres dominis, introduïda per Carl Woese, que no és incompatible amb altres tipus divisions. Algú diria "la bacteria (o el eucariota) es el ser vivo más lo-que-sea..."? Així, en singular? Si tots els arqueus són tan ràpids com indica la notícia d'EFE, haurien de deixar clar que és el grup, els arqueus, en plural. I si l'estudi fa referència a alguna espècie en concret, hauria d'indicar quina.

Com que el món dels microbis m'interessa molt, he anat a buscar la font primària de la notícia. Es tracta d'un article publicat a la revista Applied and Environmental Microbiology. Però abans de comentar l'article, potser és millor aclarir què són els arqueus. De manera general, els éssers vius poden separar-se en dos grans grups, segons el tipus de cèl·lules de què estiguin formats: procariotes i eucariotes. Les cèl·lules procariotes tenen el material genètic dispers en el seu interior i una estructura relativament senzilla. Les cèl·lules eucariotes, en canvi, tenen el material genètic dins del nucli, un compartiment separat de la resta de la cèl·lula, i a més tenen uns orgànuls que no es troben a la cèl·lula procariota. Si comparem la cèl·lula procariota amb una cabana, on hi ha un ambient únic per fer-hi tot, podem comparar la cèl·lula eucariota amb una masia, en què hi ha habitacions i una cuina, un graner, un magatzem per al carbó i la llenya, etc. La il·lustració mostra l'esquema d'una cèl·lula procariota i d'una eucariota típiques (procedència: el bloc "Small Things Considered").



Tradicionalment, els procariotes comprenien dos grans grups d'organismes unicel·lulars: els eubacteris i els arqueobacteris. El biòleg nord-americà Carl Woese, basant-se en l'estudi d'un dels àcids nucleics de la cèl·lula, va concloure que els Eubacteris i els Arqueobacteris eren molt diferents genèticament i que, per altra banda, els arqueobacteris tenien un parentiu més proper als eucariotes. Això el va dur a aquesta nova separació en tres grans grups, en què els antics Eubacteris passen a anomenar-se bacteris i els arqueobacteris prenen el nom d'Arqueus. Sovint es fa servir el noms científics Bacteria i Archaea (encara que semblin mots en singular, són plurals; els singulars respectius són bacterium i archaeon).

Els Arqueus són un grup de microorganismes encara poc conegut per la dificultat de cultivar-los. Moltes espècies viuen en condicions ambientals que són difícils de reproduir en el laboratori com ara altes pressions, temperatures molt altes o molt baixes, o en medis mols salats. Hi ha espècies que ni tans sols han estat vistes i se sap que existeixen únicament perquè han estat detectades en fer anàlisis genètiques de mostres ambientals. És com si coneguéssim la presència d'una persona invisible en una habitació perquè hi detectem les empremtes que va deixant-hi. Els arqueus que es coneixen millor són semblants als bacteris pel que fa a la mida i la forma, tot i que hi ha alguns arqueus amb formes molt peculiars, quadrats. Des del punt de vista de la bioquímica, però, s'assemblen més als eucariotes.

Fins ara no es tenien moltes dades sobre el moviment dels arqueus en l'aigua i, en els casos que s'havien estudiat, en general semblava que eren bastant lents. Es desconeixia sobretot la velocitat de desplaçament dels arqueus anomenats hipertermòfils, que són els que viuen en ambients molt càlids, amb temperatures que poden arribar a ultrapassar els 100 graus. De tota manera, n'hi ha un amb un nom molt divertit, que fa referència a la seva manera violenta de moure's, sacsejat pels nombrosos flagels que té (poden ser fins a setanta): Pyrococcus furiosus, que significa "bola (coc) de foc furiosa":

Pyrococcus furiosus (©ArchiMeDes)

En l'estudi que esmenta La Vanguardia es va analitzar el tipus de moviment i la velocitat de desplaçament d'algunes espècies d'arqueus hipertermòfils, entre les quals hi havia l'esmentat Pyrococcus furiosus. Perquè els microorganismes es trobessin "com a casa", i no morissin de fred (fred per a ells, naturalment), per a l'estudi es va fer servir un "termomicroscopi", en el qual es van poder aconseguir temperatures de fins 95 ºC. Es va filmar el moviment i després es van analitzar les imatges.

Quan es vol comparar la velocitat de desplaçament, no té sentit indicar la velocitat absoluta, sense tenir en compte la mida de l'organisme. Per això, els resultats d'aquest estudi s'han donat en "cossos per segon", és a dir, prenent com a unitat de longitud la que mesura el cos de cada organisme. Com a referència, pensem que un bacteri molt conegut, Escherichia coli, es mou a una velocitat mitjana de 20 cossos per segon, gairebé com el guepard, que és el mamífer més veloç. Entre els arqueus estudiats pels autors del article, els més ràpids han estat Methanocaldococcus jannaschii i Methanocaldococcus villosus, amb velocitats que freguen, respectivament, els 400 i els 500 cossos per segon (vegeu la foto del "plusmarquista" aquí --sense permís, no es pot reproduir--, força diferent dels bacils que surten a la foto de La Vanguardia).

Per tant, el titular de la notícia, no hauria de dir "La arquea, el ser vivo más rápido del mundo", sinó "Una arquea, el ser vivo más rápido del mundo".

Potser us interessarà:
- Swimming behavior of selected species of Archaea (B. Herzog i R. Wirth, 2012), Applied and Environmental Microbiology 78:1670-1674. Inclou material suplementari: vídeos que poden descarregar-se en zip, però només accessibles mitjançant subscripció individual o institucional, a través d'alguna biblioteca.
- Microbis quadrats (aquest blog, 15.06.2010) Sobre els arqueus de forma quadrada o rectangular i superprims; són com nanoplaques solars.
A alguns els agrada el fred (aquest blog, 06.04.2011). Sobre els microorganismes que viuen en ambients extrems però de l'altre costat, en llocs molt freds.

Caldera vella...

Aquestes últimes setmanes, llevat dels pocs dies que vaig ser fora, he estat anant cada matí, de dilluns a divendres, a un centre de rehabilitació que hi ha en el barri de les Tres Torres i que crec que està concertat amb la Generalitat. Des de fa uns mesos, la meva espatlla esquerra m'està causant moltes molèsties, amb un dolor persistent que sovint s'irradia cap al braç i la meva metge em va recomanar fer una tanda de rehabilitació.

Havia estat en aquest centre fa dos o tres anys. Aleshores era per problemes lumbars que em causaven molèsties a les cames (ja se sap, caldera vella, bony o forat; i quan repares un bony o un forat, sovint se te'n fa un altre). La primera vegada hi anava en havent dinat; ara vaig triar al matí, de nou a deu.

A aquest centre, hi va gent de totes les edats i per motius molt diversos. En el cas de les persones grans, sol ser per afeccions degeneratives, per tractar les seqüeles d'un ictus, per recuperar-se després de la implantació d'una pròtesi. Entre les més joves, m'ha fet l'efecte que sovint es tracta de recuperar la mobilitat o funcionalitat després d'un accident. Al matí hi he trobat molta més gent gran que quan hi anava en havent dinat.

Hi ha alguns avis i àvies ben grans, per als quals anar a aquest centre cada matí és un incentiu. A més de ser un motiu per sortir de casa relativament d'hora i per trobar alleujament a les seves molèsties físiques, en el centre de rehabilitació hi troben unes persones --les fisioterapeutes-- que s'ocupen personalment de cada pacient, dedicant-los temps i paraules amables. No sé si les fisioterapeutes són conscients que, a més de millorar l'estat físic d'aquelles persones, sovint també els milloren psíquicament. Tant la primera vegada com ara, alguna àvia m'ha explicat que en acabar la tanda (sol ser d'unes tres o quatre setmanes) aniria al metge de família perquè li'n demanés un altre torn.

Per a mi, sortir de casa a quarts de nou i passejar per aquella carrers tranquils ha estat un trencament de la rutina --o quasi rutina-- diària. Pel fet de treballar principalment a casa, acostumo a sortir força més tard. Ahir, de tornada a casa, pensava que potser hauria de fer veure que continuo la rehabilitació i sortir cada matí a primera hora a fer un tomb. Però avui, el primer dia, ja he fallat. Després de fer la mica de gimnàstica diària, m'he assegut davant l'ordinador a llegir el correu i respondre'n alguns, fer un cop d'ull als titulars dels diaris, a Facebook, a Twitter... i a escriure això, que feia dies que tenia el meu blog mig oblidat. Ara faig una pausa per esmorzar i després hauré de posar-me a fer feina. Adéu passeig matinal! Serà un altre dia.

diumenge, 11 de març de 2012

Tot passejant per Leiden

No hi ha ciutat que no mostri curiositats a les persones que les visitin. De vegades les curiositats només ho són per als forasters, perquè la gent del lloc hi ha està acostumada. Aquí presento algunes curiositats --per a mi, la forastera-- de les meves caminades pels carrers de Leiden.

Ahir vaig poder veure millor, encara amb una mica de llum del dia, les claus de Leiden damunt la porta d'una casa:



La bicicleta adopta formes familiars. A més de les bicis amb cadireta al davant, hi ha aquestes altres amb cistella, més gran que la cadireta, per dur-hi les criatures i fins tot la compra de la setmana (l'última és una tricicleta).





Diuen que fa algunes setmanes el fred va ser molt intens. Potser per això hi arbres que encara duen bufanda?:



Aquest senyal al terra s'explica tot sol:

Fotos: M. Piqueras, març 2012

divendres, 9 de març de 2012

Holanda i els Països Baixos

Aquests dies sóc a Leiden per assistir a unes reunions de periodisme científic. Leiden es troba a l'Holanda del Sud, que no vol dir que sigui al sud del país que té per capital Amsterdam. I és que amb aquest estat europeu se sol cometre el mateix error que es fa amb el Regne Unit, que es pren la part pel tot. Així, de la mateixa manera que els anglesos només són una part de la ciutadania del Regne Unit, els holandesos també són només una part de la ciutadania d'un estat que en català s'anomena Països Baixos (Nederlands, en la seva llengua, el neerlandès).

La primera cosa que es veu en sortir de l'estació de Leiden

A Leiden, hi havia estat fel 2003, però només unes hores, quan vaig passar una setmana a Amsterdam. Ara tinc l'oportunitat d'estar-m'hi uns dies, però no tindré molt de temps lliure per visitar tot el que voldria. De tota manera, i encara que només sigui per tenir-ne una visió superficial --i en molts casos nocturna, quan s'han acabat les activitats que m'han dut a aquesta ciutat-- val la pena passejar pels seus carrers i gaudir de la tranquil·litat d'aquesta ciutat que no arriba als 120.000 habitants i és plena de monuments i detalls que et fan aturar a cada moment per fixar-te millor en algun detall o per fer-hi una foto. I té dotze museus!

Si Amsterdam és, com se sol dir, la Venècia del nord, Leiden deu ser com Chioggia (un poble prop de la Venècia "del sud", que també és ple de canals). De camí i de tornada dels llocs on he estat avui he travessat diversos canals i he caminat al seu costat. Tot passejant m'ha cridat l'atenció les claus que hi ha per molts llocs (no tantes com bicicletes, però). No claus de debò, per obrir les portes, ni aquelles que van posar-se de moda a Itàlia en els ponts, sinó claus gravades en pedra o en ferro. I és que formen part de l'escut i de la bandera de la ciutat. Són les claus de Sant Pere, que és el patró de Leiden.

He passat prop del molí històric que vaig visitar el 2003. La vista que oferia avui era aquesta:


Només he vist el sol al matí, camí del Festival De Verleiding. En sortir ja s'havia post, però la ciutat tenia un color molt bonic:


D'allà hem anat a sopar una mica (a les set del vespre, com les gallines) i en tornar a l'hotel ja era de nit, però lluïa una lluna que, si no és plena,deu estar a punt de ser-ho.

La Lluna sobre Leiden
Fotos: M. Piqueras, març 2012

dijous, 8 de març de 2012

Per què el color lila?

El color lila com a símbol de les dones, especialment de les seves reivindicacions, fa dècades que està arrelat en molts països. Fa uns dies, una amiga em preguntava si en sabia l'origen. Recordo que fa temps ho vaig buscar, però la meva memòria és bastant fràgil i ho tenia oblidat. Avui ho he buscat de nou.

La referència que trobo més fiable és la que indica que va ser instituït per l'organització britànica Women's Social and Political Unions (WSPU), fundada per un grup de dones entre les quals hi havia Emmeline Pankhurst i la seva filla Christabel, per promoure el vot de les dones i reformes socials que milloressin la condició femenina. Però el lila no era l'únic símbol del moviment, hi havia també el blanc i el verd. Aquesta foto mostra els llaços de tres colors que es venien amb una foto d'Emmeline Pankhurst per recaptar fons per al moviment sufragista:


Segons algunes fonts, el color lila simbolitzava la sang reial que corria per les venes de tota sufragista (el moviment va sorgir en el Regne Unit); el blanc, la puresa en la vida privada i pública, i el verd, l'esperança i la primavera. Altres referències, però, diuen que el lila simbolitzava l'autorespecte i l'autoreverència.

Sigui com sigui, però, el lila és el color que ha triomfat i que trobem representat en més llocs com a símbol de les dones i les seves reivindicacions. L'escriptora afroamericana Alice Walker va escriure una novel·la, feta famosa per la versió cinematogràfica que en va fer Steven Spielberg que és deia precisament The color purple (El color lila), tot i que que es va traduir com El color púrpura.

Hi ha un poema de la britànica Jenny Joseph que em fa l'efecte que en el món anglosaxó deu haver contribuït a arrelar el color lila com a símbol del feminisme i de les dones lliures. Potser perquè jo ja estic en l'edat en què es poden fer totes les coses que diu la dona protagonista del poema, el trobo deliciós. Fa temps en vaig fer una versió lliure al català:

Avís (Warning)

Quan seré vella, duré un vestit lila
i un barret vermell, que no s'adirà gens, ni em quedarà bé
i gastaré la pensió en conyac i en uns guants d'estiu
i en sandàlies de setí, i ves a saber si en tindré per a l'oli.

Seuré per terra, al carrer, quan estaré cansada
i m'ompliré de mostres en els magatzems, i picaré als timbres
i passaré el meu bastó per les tanques dels parcs
i em pintaré la cara com no ho he fet mai.

Sortiré amb sabatilles quan plogui
i colliré les flors dels jardins dels veïns
i aprendré a escopir.

Pots posar-te vestits virolats i engreixar-te el que vulguis
i endrapar tres lliures de botifarres tot d'una
o viure de pa i quatre olives durant una setmana
i omplir a vessar caixes amb llapis i bolis i coses inútils.

Ara, però, hem de cobrir-nos quan plou
i pagar el lloguer i no dir paraulotes enmig del carrer
i donar un bon exemple als infants.
Hem de convidar amics a casa i cal que llegim el diari.

No hauria de començar ja a practicar una mica?

Així, la gent que em coneix no s'estranyarà, ni se'n farà creus,
quan de sobte em faré vella i per primer cop duré el vestit lila.

Jenny Joseph
Versió catalana: M. Piqueras

Potser us interessarà:
- Teresa Mattei i el Dia Internacional de les Dones (aquest bloc, 07.03.2010). A Itàlia, la mimosa és el símbol del Dia Internacional de les Dones. El costum arrenca de 1946.

dimarts, 6 de març de 2012

Més sobre Caixaforum i el 8 de març

No sé si por haver estat el ressò de les xarxes socials, però avui, l'anunci a La Vanguardia del debat que es farà a Caixaforum el 8 de març és aquest (si cliqueu damunt la imatge, podreu veure-la ampliada):


Aparentment, igual que el va sortir diumenge i que vaig incloure i comentar en aquest bloc. Però hi ha una petita diferència en el text de la dreta. On deia "Cinco líderes de la comunidad científica (Enric Banda, Jaume Bertranpetit...", avui hi diu (les negretes són meves): "Seis líderes de la comunidad científica (Enric Banda, Montserrat Vendrell, Jaume Bertranpetit...". La resta és igual.

Hi han afegit una dona entre els ponents, Montserrat Vendrell, un nom que em va venir al cap quan vaig veure que es tractava de política científica, no en va és directora general de Biocat. Han volgut esmenar així la falta de sensibilitat que va tenir qui hagi organitzat aquest debat només amb homes, i precisament per al Dia Internacional de les Dones? De tota manera, una dona entre sis persones no em sembla que sigui una representació equànime i equilibrada de la comunitat científica catalana. La van ben vessar, amb l'anunci inicial, i aquesta rectificació malauradament no és més que un pegat.

diumenge, 4 de març de 2012

Així celebra Caixaforum el 8 de març

Està anunciat a La Vanguardia d'avui (diumenge 4 de març 2012):


A la dreta, sobre el fons negre, hi ha la informació de l'acte (si cliqueu damunt la imatge podreu veure-la engrandida). Cinc líders de la comunitat científica (Enric Banda, Jaume Bertranpetit, Joan Comella, Joan Guinovart i Emilià Pola) debatran com aconseguir que la recerca d'excel·lència sobrevisqui a la crisi. El debat estarà coordinat pel periodista Josep Corbella. I això passarà el 8 de març --Dia Internacional de les Dones-- a les 19.30 a Caixaforum de Barcelona.

Aquell dia no seré a Barcelona. Llàstima, perquè si hi fos, m'hauria agradat assistir-hi per preguntar --normalment en aquest tipus d'actes hi ha col·loqui en què el públic també participa-- si potser pensen que la poda de l'arbre de la ciència comença per eliminar-ne les branques femenines. És que no hi ha cap dona que lideri grups de recerca a Catalunya? Ni cap periodista dona? Cinc ponents i una persona per moderar l'acte... i tots són homes! I curiosament, el 8 de març!

Hi ha qui creu que celebrar el 8 de març en els temps actuals ja no té sentit, si més no en els països del primer món. Tanmateix, aquest acte em demostra que encara som lluny de la igualtat. La Fundació la Caixa es nodreix amb els diners de milions de persones --homes i dones-- però en organitzar actes com l'anunciat per al 8 de març, n'oblida el que s'ha anomenat "l'altra meitat de la ciència", una meitat oculta durant segles. Em sembla que ni a Qatar, per esmentar un país amb relacions amb el nostre, ho haurien fet millor.

3 de març de 1976: Campanades a morts

La Vanguardia, 4 de març 1976, pàgina 3
Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s'acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

De Campanades a morts, de Lluís Llach

Aquest vídeo recull la interpretació que va fer de la cançó Lluís Llach en commemorar-se els trenta anys dels fets de Vitòria, Van acompanyar-lo l'Orquestra Simfònica de Gasteiz i l'Orfeó Donostiarra.


Un record per a aquell 3 de març de 1976, temps "gloriosos" d'aquell ministre de l'Interior heretat del franquisme i que després va apuntar-se a la democràcia: Manuel Fraga Iribar-ne.

dissabte, 3 de març de 2012

La gastronomia en el cinema

A través d'una amiga de Facebook vaig veure un article d'un bloc d'El País en què Mikel Lopez Iturriaga tracta sobre la cuina al cinema. L'autor ha triat deu àpats inoblidables del cinema que classifica en aquest ordre (les pel·lícules on surten, i els títols, com surten a la llista): Ratatouille, La quimera del oro, Como agua para chocolate, American pie, La leyenda del indomable, El sentido de la vida, Mujeres al borde de un ataque de nervios, Pulp fiction, Quien mató a Baby Jane i Sospecha.

És fàcil recordar alguns d'aquests àpats, perquè són bastant fastigosos o truculents i impacten  fàcilment en el públic. Però posats a buscar àpats recargolats, jo hi hauria posat els de La gran bouffe (la vaig veure en sessió matinal i a l'hora de dinar tot em feia fàstic; em sentia com si jo hagués participat en aquelles orgies gastronòmiques) o Delicatessen.

Però m'agrada més recordar escenes d'àpats o escenes culinàries amables o divertides. Algunes de les que recordo amb més simpatia:
  • Les noies i nois anglesos de pare paquistanès (o indi, no n'estic segura) que ventilen la casa després de menjar ous amb bacon perquè el pare no en noti l'olor (East meets West).
  • Reina i Golfo compartint un pla d'espaguetis que els ha regalat el cuiner d'un restaurant italià i com un espagueti fa que acabin juntant els musells en un petó caní (La dama i el vagabundo).
  • Els sopar familiars, de vius colors, de Tortilla Soup.
  • La divertida escena de l'hamburgueseria (a Katz, famós deli de Nova York, segons m'aclareix Joan U.) en què Sally fingeix un orgasme i una senyora d'una altra taula vol que li serveixin el mateix que ha pres la noia (Cuando Harry encontró a Sally).
 
  • El sopar que preparen els homes mentre les dones es relaxen en el club esportiu i després comparteixen plegats en un film canadenc que tinc entre els meus preferits en El declivi de l'imperi americà.

  • El sopar de cap d'any que Peter ofereix al seus amics de joventut amb un motiu molt especial (Los amigos de Peter).
  • L'escena en què la dona del germà gran aboca tot el menjar per terra quan el seu marit i els seus sis cunyats es posen a menjar com uns porcs (Siete novias para siete hermanos).
  • Moltes escenes al voltant d'una taula en els films de Woody Allen, a casa o en restaurants. Encara que no siguin al voltant d'una taula, però relacionades amb la cuina o l'alimentació, l'escena d'Annie Hall en què han de bullir unes llagostes que encara belluguen i aquell altre film en què, per poder fer un túnel per arribar a un local on volen cometre un gran robatori, munten un negoci de pastes (o gofres, pancakes o alguna llaminadura semblant) i aviat es fa molt popular.
Segurament que si rebusqués en la  memòria me'n sortirien moltes més. De fet mentre vaig escrivint em vénen al cap El festín de Babette, Notting Hill (un sopar amb amics que queden bocabadats en saber què guanya la parella del seu amic --actriu-- en cada film), Amelie...

Actualització (03.03.2012 al vespre):
Alguns altres films que contenen escenes divertides o amables o que fan somriure relacionades amb la gastronomia o que passen en un restaurant o al voltant d'una taula:
  • Comer, beber, amar (me l'indica Fra Miquel), producció xinesa que se'm va passar en el seu moment. He llegit que Tortilla Soup n'és una versió occidental.
  • Bagdad Café. Divertida narració d'una amistat entre dues dones sorgida en un restaurant-bar de carretera en un d'aquells llocs que en anglès diuen "in the middle of nowhere" (és en un desert a Califòrnia, tot i que sigui una pel·lícula alemanya).
  • Tapas, el film amb què José Corbacho va estrenar-se com a director. Un petit bar-restaurant de barri, com se'n poden veure molts a l'Hospitalet de Llobregat i amb un cuiner xinès molt hàbil preparant tapes.
  • El gran restaurante, film francès per al lluïment de Louis de Funès, maître d'un famós restaurant que dirigeix amb disciplina militar, com si fos una caserna.
  • Hello Dolly, amb l'escena del restaurant on l'orquestra i Louis Amstrong reben Dolly (Barbra Streisand) amb la cançó que dóna títol al film.
  • Un americano a Roma (no sé quin nom va tenir aquí, si és que es va projectar), amb una escena famosa d'Alberto sordi endrapant un gran plat de macarrons.
  • I soliti ignoti (tampoc sé el nom que va tenir aquí; la Wikipèdia diu Los desconocidos de siempre, però no me sona de res), amb un selecte repartiment del cinema italià: Vittorio Gassman, Marcello Mastroianni, Totò, Renato Salvatori, Claudia Cardinale, Carla Gravina...). Història d'un robatori per uns lladres de pacotilla, que decideixen esfondrar una paret per arribar al lloc on hi ha una caixa forta, però s'equivoquen i van a parar a una cuina i es conformen amb la pasta i els cigrons que hi troben cuinats.
I moltes més pel·lícules, on la cuina, la alimentació i els àpats són presents. Si el cinema és en part un reflex de la societat, és lògic que reflecteixi també allò que es fa en societat.

divendres, 2 de març de 2012

Homenatge a Lynn Margulis

Dilluns, 5 de març de 2012, Lynn Margulis hauria fet setanta-quatre anys. Aquell dia, a les sis del vespre, l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) acollirà un acte d'homenatge a aquesta biòloga nord-americana, que va morir el proppassat 22 de novembre. A la Sala Prat de la Riba de l'IEC, on tantes vegades Lynn Margulis havia fet conferències, participat en simposis, taules rodones o altres activitats, ella serà de nou la protagonista, però per primera vegada no hi serà present. Si més no, físicament, perquè estic segura que la seva presència invisible ens acompanyarà en tot moment.

Com que l'aniversari de Lynn Margulis s'escau en la setmana del 8 de març, l'acte de dilluns serà la manera en què l'IEC celebrarà enguany el Dia Internacional de les Dones, hi ho farà amb la col·laboració de l'Associació Catalana de Comunicació Científica, la Institució Catalana d'Història Natural, la Societat Catalana de Biologia i la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica. Un grapat de dones que van --vam-- conèixer personalment Lynn Margulis, que van treballar o fins i tot van conviure amb ella, en presentaran una visió plural i variada, glossant-ne alguns aspectes de les seves idees científiques, la seva vida professional i la seva personalitat. Hi haurà també un contrapunt músical i poètic, amb algunes cançons i alguns poemes.

Les intervencions seran molt breus, d'uns deu minuts, per tal que el màxim nombre de dones puguin oferir el seu testimoniatge i les dones que hi participaran són:
  • Marta Estrada, professora d'investigació de l'Institut de Ciències del Mar-CSIC, parlarà de "Lynn i la ciència". (La Marta era la proveïdora del calendari d'en Gelpí que cada any penjava en una paret de la cuina de Lynn Margulis).
  • Montse Ponsà, catedràtica de Biologia Cel·lular de la Universitat Autònoma de Barcelona, parlarà de "Lynn i la biologia cel·lular".
  • Isabel Esteve, catedràtica de microbiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, parlarà de "Lynn, ecòloga microbiana".
  • Anna Omedes, directora del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, parlarà de "Lynn, naturalista" i explicarà com la seva visió integradora de la biologia és patent en l'actual exposició de referència del Museu.
  • Núria Gaju, professora titular de microbiologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, parlarà de "Lynn i els organismes fotosintètics".
  • Marie-Odile Gobillard, experta en protozous, que ha treballat molt anys al Laboratori Aragó de Banyuls de la Marenda (actualment, ja jubilada, es dedica a l'escultura), parlarà de "Lynn et les protozoaires".
  • Marisa Castro, de la Universitat de Vigo, parlarà de "Lynn y la universidad".
  • Montserrat Vallmitjana, que ha estat molts anys professora de biologia de l'Institut Ernest Lluch, parlarà de "Lynn i l'ensenyament secundari".
  • Eva Barreno, catedràtica de botànica i liquenòloga de la Universitat de València, parlarà de "Lynn y los líquenes".
  • Bego Vendrell, de l'Institut de Ciències del Mar-CSIC, parlarà de "Lynn i la visió panòptica" (alumna de Lynn a Schumacher College, se centrarà en la visió global que Lynn tenia de la ciència).
  • Alícia Duró, de l'Institut de Ciències del Mar-CSIC, parlarà de "Lynn, impulsora" (alumna en cursos d'estiu i col·laboradora en projectes museístics, coneix bé la capacitat que tenia Lynn per dur endavant projectes de tota mena i encoratjar la gent a participar-hi).
  • Carmen Chica, de la revista International Microbiology, parlarà de "Lynn, trencadora" (col·laboradora i amiga de molts anys, una de les dones que millor coneix Lynn  Margulis des de l'aspecte personal).
  • Olga Guerrero Miracle, soprano ens oferirà un parell de cançons sefardites durant una pausa, i al final també oferirà un comiat musical (Olga també coneixia molt bé Lynn Margulis i ha volgut afegir-se a l'homenatge fent allò que millor sap fer: cantar).
  • Wendy Ran, de la revista International Microbiology, llegirà uns poemes d'Emily Dickinson (Lynn Margulis va viure més de vint anys a costat de la casa d'aquesta poeta del segle XIX, i n'era una gran admiradora). La lectura serà en anglès, però en la pantalla se'n podrà veure la traducció al català.
A mi --coorganitzadora de l'acte junt amb Carmen Chica-- m'han encarregat que en faci la presentació i Nicole Skinner, que n'és la coordinadora en nom de l'Institut d'Estudis Catalans, ha preparat una projecció d'imatges que ens recordaran Lynn Margulis en diverses èpoques de la seva vida; tot acompanyat de música de Schubert, un dels compositors que ella tant s'estimava i la música del qual sonava en el moment de la seva mort el 22 de novembre de 2011.

Foto: International Symbiosis Society

dijous, 1 de març de 2012

Adéu a Lucio Dalla

Aquests darrers anys li havia perdut el rastre. Avui, malauradament, la seva mort em porta el record d'algunes cançons de sempre. Potser la més coneguda sigui aquesta del 4 marzo 1943, la data en què ell va néixer, tot i que la història que narra --un nen nascut d'una noia italiana molt jove i un soldat americà que mor en combat-- no és autobiogràfica. El títol original de la cançó era Gesú Bambino (Nen Jesús) i quan va presentar-la al Festival de Sanremo de 1971 va haver de canviar-li el títol perquè es considerava irreverent.



El proper diumenge hauria fet 69 anys. Ha mort aquest matí d'un infart a Montreux (Suïssa), on anit encara va fer un concert. La seva última cançó és la que va cantar al Festival de Sanremo l'altre coautor, el jove Pierdavide Carone. Un cançó que descriu l'enamorament d'un noi per una prostituta.