El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 27 de febrer de 2012

Les meves gitanetes

Fins fa un parell de dies no sabia qui era Pedro Burruezo. Em vaig assabentar que és un músic que en els dècades de 1980 i 1990 va liderar un grup musical de nom Claustrofòbia, que va ser pioner d'aquest tipus de música que es coneix com a pop mestís, i que, després d'una etapa de silenci, va aparèixer al front d'un altre grup, la Bohemia Camerata, que també interpreta música d'una gran varietat d'estils. En aquesta havanera barreja fins i tot llengües: català i castellà.



I si fa un parell de dies m'assabentava que Pedro Burruezo era un músic, ahir em vaig assabentar que també és el redactor en cap de l'edició espanyola de The Ecologist (que vol dir "l'ecòleg" i no pas "l'ecologista" com creu molta gent).

diumenge, 26 de febrer de 2012

(Des)ortografia IV

Algunes "perles" vistes pel barri de les Corts. En el primer, a més de la falta d'ortografia en escriure grases (en comptes de 'grasses') i de l'excés de majúscules, hi ha la confusió --força freqüent, per cert-- d'usar l'adjectiu com si fos un nom. Quan sento dir que algú menja "moltes grasses", penso que és una sort que, tot i que em sobrin alguns quilos, hi hagi dones més grasses que jo. Altrament qui sap si acabaria formant part d'algun àpat d'aquella persona.



Problemes del català oriental, suposo:



Els següents exemples demostren que encara hi ha qui creu que les majúscules no s'accentuen:




Fotos: M. Piqueras, febrer 2012

dimarts, 21 de febrer de 2012

Els "hórreos" i les matemàtiques

M'agraden els hórreos, aquests graners construïts damunt d'uns pilars per impedir que els animals (especialment rates i ratolins) hi puguin accedir i també per preservar els aliments de la humitat. Els que més conec són els gallecs, generalment no molt grans (els hórreos de Carnota o el d'Araño en són excepcions), de planta rectangular i estreta, amb teules a la coberta, i amb obertures que permeten la ventilació del seu interior, i que es fan servir per emmagatzemar-hi el blat de moro. La majoria d'hórreos que he vist eren de granit o algun altre tipus de pedra del país, però se'n fan també en fusta. I és un tipus de construcció per guardar els cereals que no és exclusiva del nord de la península Ibèrica; n'hi ha a llocs tan allunyats com la península de Kamchatka, el Japó, l'Àfrica subsahariana o els sud-est asiàtic. A Europa, també se'n poden veure als Alps, als Balcans i en països escandinaus.

Entre les fotos fetes pel meu pare que el meu germà Joan va digitalitzar, n'he trobat aquesta d'un hórreo del poble de Poio. No hi posa la data, però ha de ser de la dècada de 1950, en què el meu pare viatjava molt a Galícia per motius de feina i de vegades fins i tot s'hi quedava setmanes. 

Hórreo de Poio (Pontevedra), en la dècada de 1950

Aquest altre hórreo no sé de quin any deu ser, però la foto és molt més recent. Vaig fer-la el 2008, a Sada (A Coruña), en la part alta del poble. És un dels pocs hórreos de fusta que he vist.

Hórreo de fusta a Sada (A Coruña)
Tradicionalment, els hórreos tenien ranures a la part inferior, però en moltes restauracions d'hórreos antics es va optar per tapar-les. Això va ser un error, segons indica un estudi realitzat per investigadors de la Universitat de Vigo, que s'ha publicat a la revista Energy and Buildings. Els autors de l'estudi, fent servir sensors de la humitat i la temperatura, van obtenir un registre dels valors i variacions i després van treballar amb un model matemàtic que tenia com a referència equacions de mecànica de fluids.

La manca de forats en el terra fa que augmenti la temperatura a l'interior de l'hórreo. Això pot semblar positiu per a l'assecament de les panotxes. Si la temperatura augmenta massa, però, el blat de moro comença a absorbir humitat de l'ambient, cosa que afavoreix la proliferació de bacteris que el faran malbé. El terra amb forats, en canvi, augmenta l'eficiència de la ventilació i les temperatures màximes internes no són tan elevades.

El mateix model matemàtic justifica el costum tradicional d'obrir les portes dels hórreos per millorar-ne la ventilació en les hores de sol durant els mesos d'emmagatzematge (setembre a maig). Esperem que a cap altre restaurador d'hórreos se li acudeixi de tapar els forats del terra. Molts costums que tenien els humans i que ara es va sabent que tenen un fonament científic són fruit de l'experiència i, com se sol dir, l'experiència és la mare de la ciència.

Per saber-ne més:
- Las matemáticas confirman la eficiencia de los hórreos con ranuras, Agencia SINC, 20.02.2012
- The influence of slotted floors on the bioclimatic traditional Galician agricultural dry-store structure (hórreo), per Saa C, Míguez JL, Morán JC, Vilán JA, Lago ML, Comesaña (Malauradament, sense una subscripció personal o institucional només és possible llegir-ne el resum. Una llàstima, perquè les il·lustracions són molt interessants. Però l'editorial és una d'aquestes que fan el gran negoci amb la recerca que sovint està pagada per institucions públiques.)

Foto de l'´hórreo de Poio: S. Piqueras (dècada de 1950)
Foto de l'hórreo de Sada: M. Piqueras (juliol 2008)

dissabte, 18 de febrer de 2012

Carnaval a les Corts

Aquest matí ja es notava que som a Carnaval:

Carnaval al mercat de les Corts

Aquesta tarda, m'he trobat la rua del barri per la Travessera de les Corts. És una rua modesta, sense pretensions, però on la gent que hi participa --de totes les edats-- s'ho passen molt bé.

Rua o cavalcada de Reis?

Potser va fer tard per a la cavalcada i s'ha apuntat a la rua

Les "noies" del grup "Mou-te"

Carnestoltes, el rei del Carnaval
L'arca de Noè

Territori comanxe
Fem una partida?

Tot i que no sóc amiga de sorolls, m'agrada sentir el so dels timbals:

El Far West

Timbaleres pallasses o pallasses timbaleres?

A qui deuen mirar, el noi i les dues noies?

La rua també duia el seu missatge:


Fotos: M. Piqueras (18.02.2012)

Sinusitis i antibiòtics

Fa molts anys vaig patir sinusitis. Vaig passar un fort refredat i em va quedar un dolor molt molest al voltant del nas i un fort mal de cap a la part del front. Jo deia que era com si tingués uns follets que piquessin amb un martell a les parets en aquella part del crani.

En condicions normals, m'haurien receptat un antibiòtic per tractar la sinusitis. Era el que se solia fer. Però casualment, jo estava embarassada (bé, casualment, no; era una situació que ja durava alguns mesos) i l'otorinolaringòleg no va considerar prudent que prengués antibiòtics. Em va prescriure bafs, inhalacions freqüents del vapor desprès d'una olla on havia de bullir aigua i tirar-hi unes gotes d'un preparat farmacèutic a base d'eucaliptus, menta, pi i càmfora. No sabia si em guariria completament, però si més no, els símptomes s'alleugerien. Va ser com posar oli en un llum, la meva sinusitis va desaparèixer.

El meu remei
Ara m'assabento que potser encara que no hagués estat embarassada, la solució que em va prescriure l'especialista era la més adient. De fet, la sinusitis no està causada sempre per bacteris, contra els quals actuen els antibiòtics; la causa pot ser també una infecció per virus.

La revista de l'Associació Americana de Medicina (Journal of the American Medical Association, JAMA ha publicat un estudi dirigit per Jane Garbutt, de la Universitat Washington a Saint Louis, que demostra la ineficàcia dels antibiòtics per tractar la sinusitis aguda; o millor dit, que un placebo causa aproximadament el mateix efecte que l'antibiòtic. (Un placebo és un fals medicament que se subministra a una part dels participants en un estudi mèdic, els quals no saben si rebran el fàrmac real o el fals.)

Garbutt i els seu grup de recerca van estudiar l'evolució de la sinusitis en 166 pacients als quals es va fer un tractament de deu dies; un grup d'aquest pacients elegit a l'atzar va rebre l'antibiòtic amoxicil·lina, mentre que l'altre prenia unes pastilles que no contenien cap principi actiu. Després dels deu dies, un 78 per cent dels pacient que havien pres l'antibiòtic i un 80 per cent dels que havien pres el placebo deien que es trobaven molt millor o fins i tot que ja no tenien símptomes de la malaltia.

Anthony Chow, expert en malalties infeccioses de la Universitat de la Colúmbia Britànica, declarava a l'agència de notícies Reuters que no arriba a un dos per cent del total d'infeccions dels sinus nasals el nombre de les que estan causades per bacteris, i que caldria ser molt prudent a l'hora de prescriure antibiòtics per tractar una sinusitis. Un  comitè d'expert que ell va dirigir, va desenvolupar recentment unes normes que indiquen els casos de sinusitis en què sí que és aconsellable l'administració.

Ves per on, fa molts anys, un embaràs em va lliurar d'un tractament innecessari amb antibiòtics.

Il·lustració dels sinus: del web Sinus Symptoms

divendres, 17 de febrer de 2012

Hi va haver una Laura Ingalls

Fa molt de temps, quan tots els avis i àvies d'avui dia eren nens i nenes o bebès, o potser ni tan sols havien nascut, el pare, la mare, i la Mary i la Laura i la petitona Carrie van deixar la seva caseta a Bigs Woods de Wisconsin. Van marxar lluny i van deixar solitària i buida la caseta en aquell clar enmig dels arbres, i mai no van tornar a veure-la.
Del llibre Little House on the Prairie
Laura Ingalls era el personatge que Melissa Gilbert va interpretar en la sèrie Little House on the Prairie, que aquí es va dir La casa de la pradera i TVE va emetre durant uns quants anys amb molt d'èxit. A casa la miràvem sempre. De vegades feia pensar, d'altres somriure, i gairebé sempre feia plorar. La sèrie descrivia la vida en un petit poble de l'Amèrica profunda on, a finals del segle XIX, s'instal·la la família Ingalls a la cerca d'unes condicion s millors per viure. Malgrat les desgràcies que els passaven, i que feia que petits i grans miréssim la tele amb el mocador a la mà, cada capítol acostumava a acabar bé. I en la sèrie, el treball, la cooperació, l'amistat i l'educació eren valors apreciats.

Laura, la filla segona de Charles i Caroline Ingalls va anar prenent protagonisme a mesura que passaven els anys. Doncs bé, Laura Ingalls i la seva família no són personatges inventats. Van existir realment i la sèrie està inspirada en els llibres que va escriure la mateixa Laura Ingalls Wilder (Wilder era el cognom del marit), i va prendre el nom d'un d'ells. Vaig comprar Little House in the Praierie fa bastants anys, crec que quan encara feien la sèrie per televisió o quan el seu record era encara molt recent.

Laura Ingalls Wilder  era la segona filla dels Ingalls (la gran era Mary), i va néixer a Pepin (Wisconsin) el 7 de febrer de 1867, en una regió que començava a estar molt poblada i on hi havia competència pels recursos. Quan Laura tenia dos anys, la família va emigrar a l'estat de Kansas, a territori indi, però s'hi van estar només dos anys i van tornar a Pepin, on encara conservaven la granja en què va néixer Laura (A Kansas, va néixer la seva germana Carrie). El 1874 van vendre les seves terres i van emigrar de nou, aquest cop a Walnut Groove, a Minnesota, on van comprar 172 hectàrees de terreny i el pare, amb l'ajut d'un veí, va construir una casa de fusta. Quan començaven a estar ben situats i esperaven una bona collita de blat, una plaga de llagostes va desolar aquella regió. Van devorar totes les plantes i fins i tot les fulles dels arbres. La família va quedar arruïnada i van emigrar a Burr Oak, a Iowa. Pel camí, el germanet petit de Laura, nascut nou mesos abans, va emmalaltir i va morir. A Burr Oak, la família regentava un hotel --si es pot anomenar 'hotel' un lloc on els hostes havien de compartir el llit amb altres hostes o dormir al terra. Les nenes anaven a l'escola, però també ajudaven als pares parant les taules i fregant els plats. Allà, el 1877 va néixer Grace, la petita de la família. L'any següent va tornar a Walnut Groove, i el pare va construir una casa en el poble i va trobar-hi feina de fuster.

Les desgràcies no eren un ingredient de la sèrie de televisió, pensades per augmentar al dramatisme de la història. L'hivern de 1879, Mary va estar molt malalta i després va anar perdent la vista fins que va quedar cega. El 1879 marxen a Dakota del Sud, on s'estava construint el ferrocarril i hi havia molta activitat i possibilitats de treball. Van ocupar-se de nou d'un hotel on s'allotjaven els nous colonitzadors que arribaven a aquells territoris. Els Ingalls, que els primers mesos van viure en uns condicions pèssimed, van ser la primera família que va establir-se a la ciutat de De Smet, que es va fundar el 1880, amb uns 70 o 80 habitants. El 1881, Mary, que tenia ja setze anys, va ingressar en un college per a nois i noies cecs a Vinton (Iowa), d'on es va graduar el 1889, amb vint-i-quatre anys. Després va anar a viure amb els pares.

Mentrestant Laura va estar treballat de mestra, alhora que seguia anant a classe, però ho va deixar tot el 1885, quan es va casar amb Almanzo Wilder. L'any següent van tenir una nena (Rose).  La vida va seguir sent cruel per a Laura i els seus. Va tenir un fill que va morir de seguida, un foc va destruir la seva casa i el graner, hia va haver uns anys de fortes sequeres, amb unes grans pèrdues en el camp, el marit va estar molt malalt, amb una diftèria i després va quedar paralitzat parcialment. Van canviar de residència en diverses ocasions; fins i tot van viure un temps a Florida, on van anar amb l'esperança que el clima càlid d'aquells estat milloraria la salut de Almanzo. Finalment van tenir sort i van establir-se de manera permanent a Mansfield, a Missuri, on van viure de la granja i les terres que tenien.

Laura Ingalls va començar la seva carrera com a escriptora el 1932, quan ja tenia seixant-cinc anys. La seva filla, periodista i escriptora, va animar-la perquè ho fes. Els llibres de Laura van aconseguir molta popularitat, com també seria molt popular la sèrie basada en la seva vida. Segurament molts americans devien veure reflectides històries familiars en aquells relats.

La sèrie, a més de la dosi gairebé setmanal de plorera que proporcionava a la mainada --i també a moltes persones adultes--, recordo que estava molt ben feta. El vestuari de les nenes, amb aquells devantalets que duien damunt dels vestits; l'escola que, a diferència del que passava a Europa, era ja mixta; el contacte amb la natura; el pare i la mare parlant de la família quan ja eren al llit... I detalls molt ben cuidats, tot i que en algun lloc he llegit que la sèrie no es filmava en els escenaris descrits en els llibres, sinó a Califòrnia, i de vegades es notava en el paisatge i la vegetació. Les meves filles, quan eren petites i anàvem al camp, volien jugar a "la casa de la pradera", corrent enmig de matolls; feien veure que eren Mary i Laura Ingalls. No recordo quin paper adjudicaven al germà, però.
 
Aquest vídeo (7 minuts i mig) és una escena dels primers temps de la sèrie:




dijous, 16 de febrer de 2012

Experiència? No, gracies

És una dona en la millor edat de la seva vida, però la crisi econòmica l'està colpejant. Després d'uns anys fora de Barcelona, les circumstàncies de la vida han fet que s`hi hagi tornat a instal·lar. Mai no havia tingut problema per trobar feina, segurament perquè té una disposició d'ànim molt oberta i perquè pensa que qualsevol feina honrada és respectable. Allò que li va són els números, però: dur comptabilitats d'empreses, fer aquestes coses que a mi em semblen tan odioses com ara declaracions d'IVA i IRPF, declaracions d'hisenda, etc. Però també coneix molt bé el món de la restauració, sap vendre, i té molta experiència fent classes de reforç a estudiants d'ESO i batxillerat, especialment de les matèries de ciències (matemàtiques, física, química...). I també va treballar durant un temps en el món de l'edició científica.

Ara, tot això no li serveix de res. Cada dia consulta Infojobs per veure si hi ha noves ofertes de treball que s'ajustin al seu perfil i quan n'hi ha, envia immediatament el seu currículum. De fet, ha presentat innumerables currículums, amb les corresponents cartes de recomanació d'un parell d'empreses on havia treballat el temps que va ser fora de Barcelona (per sort ara gairebé tot això es fa per Internet i si més no s'estalvia el paper, sobre i segell). Ha anat també a entrevistes de treball. En alguns casos ha superat la majoria de cribratges previs a l'entrevista final i això potser és el pitjor. Com passa als equips de futbol que arriben a la final d'un campionat i perden, després la sensació és de frustració perquè, de què serveix arribar tan amunt si, en perdre, et quedes com qui ha estat eliminat en la primera ronda? (En un cas penso que el fet de ser dona potser va influir perquè contractessin un home: en l'entrevista final van preguntar-li si no estaria pas embarassada.)

Al principi buscava feina en el seu camp, la comptabilitat, però ara el que vol és treballar, sense importar-li el tipus de feina ni els horaris. Està disposada a treballar en els horaris més estranys i, si cal, també els caps de setmana; i a fer feines eventuals. S'ha adreçat a diverses empreses de contractació temporal, perquè pensa que més val treballar de manera intermitent que no treballar gens.

Una de les respostes amb què es troba més sovint: estàs massa preparada per a aquesta feina, busquem una persona amb menys formació. Avui li han tornat a dir; buscaven una persona per treballar d'auxiliar administrativa i ella té massa experiència i en llocs de més responsabilitat. Ves per on, fa algun temps, la paraula "experiència" era recurrent en la majoria d'ofertes de treball i era un valor afegit en qui buscava feina. Ara, en canvi, fa nosa, és un inconvenient.

Coda
És cert que hi ha crisi, però em sembla que és com un peix que es mossega la cua. La gent s'espanta i deixa de fer inversions, d'engegar nous projectes, de fer despeses. I això fa que hi hagi menys diners circulant i que la crisi augmenti. I la gent encara gasta menys i fa menys inversions. Però després veus que hi ha persones que, sense moure's de casa, son capaços de guanyar miler d'euros, com Josef Ajram, a qui va entrevistar el Monegal aquesta setmana, que diu que treballa només dues hores al dia comprant i venent accions. Segons declara ell mateix, es dedica a comprar barat i vendre car. Aquest home, amb només 33 anys, fa negocis milionaris venent coses que no té, i sempre dins de la legalitat. Fa poques setmanes, en el programa Salvados, va fer una demostració pràctica a Jordi Evole perquè veiés com es guanya la vida. Es pot veure en aquest vídeo a partir del minut vuit. Però és interessant veure'n també els minuts inicials en què compara una llotja de subhasta del peix amb els mercats financers.



dimecres, 8 de febrer de 2012

El perill de les tortuguetes

A casa havíem tingut tortuguetes de Florida. Les teníem en el típic recipient de plàstic amb una illa i una palmera al mig (el menys aconsellable, segons vaig saber després) i era divertit veure'n el comportament i com s'esvalotaven quan els posàvem el menjar. Si tenen la sort de no morir en els terraris o aquaris d'una casa particular, aquests animalons, que molta gent creu que no creixen, poden arribar a fer uns 30 centímetres i tornar-se agressius. Quan han crescut molt, hi ha qui les allibera en rius o estanys naturals, segurament sense adonar-se que estan introduint una espècie exòtica que pot causar canvis en l'ambient i que --tenint en compte la seva voracitat i també l'agressivitat dels adults-- pot ser un perillós depredador d'altres espècies d'animals aquàtics i pot desplaçar espècies de tortugues autòctones, a les quals fa la competència.

Fins fa alguns anys, el Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera, a Garriguella (Alt Empordà), acceptava tortuguetes de Florida, i les tenia en un espai reclòs perquè no poguessin escapar-se. Les nostres tortuguetes van morir abans de fer-se tan grans que haguéssim de dur-les a Garriguella, però uns anys més tard vaig acompanyar el meu germà Xavier i la seva família a deixar-hi dues tortugues --no puc anomenar "tortuguetes" aquelles bèsties que em sembla que ja no cabien ni a la banyera.

No sé si les botigues d'animals segueixen venent tortuguetes de Florida, crec que hi havia una prohibició. Però si en venen, abans que us decidiu a comprar-ne una tingueu en compte l'avís que hi ha en el web del Centre del Reproducció de Tortugues de l'Albera (les majúscules són del text original): "NO ACOLLIM AQUEST TIPUS DE TORTUGA PER MANCA D'ESPAI." Haureu de ser conscients que quan l'animal ja no càpiga a cap aquari, si no voleu instal·lar-lo a la banyera, no tindreu el recurs de dur-lo a Garriguella. I fer-ne una sopa de tortuga potser no sigui molt aconsellable, per diversos motius.

Crec que és millor abstenir-se de tenir a casa aquest animal, però no únicament perquè quan creixi no sabrem què fer-ne. Hi ha un motiu que hauria de desanimar la gent de comprar tortuguetes com a animals de companyia per a la mainada. Les tortugues, com altres rèptils, normalment són portadores de salmonel·la, un bacteri que, en les persones, causa gastroenteritis, una infecció que sol curar-se fàcilment, però que, en els nens i nenes de menys de cinc anys, en les dones embarassades i en les persones ancianes o immunodeprimides pot ser greu i complicar-se amb meningitis, miocarditis o una infecció generalitzada.

El perill d'infecció va ser la causa que, als Estats Units, el 1975 es prohibís la comercialització de tortugues amb la closca inferior a deu centímetres. Aviat es va notar una forta davallada dels casos d'infeccions per salmonel·la. Malgrat la prohibició, però, hi ha un tràfic il·legal de tortuguetes, i encara es poden trobar en fires i mercats ambulants. Els Centres per al Control i Prevenció de Malalties dels Estats Units (Centers for Disease Control and Prevention, CDC) informava recentment que, entre l'agost de 2010 i el setembre de 2011, es van produir 132 casos d'infecció per salmonel·la en el país. De les persones infectades, dues terceres parts eren nens o nenes d'edat inferior als deu anys, i en molts casos la causa de la infecció sembla que va ser el contacte amb tortugues petites (menys de deu centímetres de llargada de la closca).

En cas que es tiguin tortugues a casa (o altres rèptils o amfibis), hi ha una sèrie de mesures que caldria prendre per evitar infeccions, entre les quals destaquen les següents:
  • Renteu-vos les mans molt bé amb sabó i aigua calenta després de tocar els animals, el recipient on viuen o qualsevol objecte amb el qual estiguin en contacte.
  • No deixeu que nens i nenes de menys de cinc anys toquin els animals, el lloc on viuen o qualsevol objecte amb el qual estiguin en contacte els animals.
  • No deixeu que amfibis o rèptils vagaregin lliurement per la casa, especialment per la cuina o espais on es manipula el menjar.
  • No banyeu aquests animals a la pica de la cuina ni hi renteu els recipients on viuen.
Els CDC recomanen especialment que no es tinguin tortuguetes a les escoles bressol o altres llocs on hi hagi mainada de menys de cinc anys. A les escoles, de vegades, tenen un petit animal de companyia --o més d'un-- perquè la mainada aprengui a tractar-los i perquè adquireixi responsabilitats (alimentar-los, netejar-los la gàbia, etc.). Tot i que les tortuguetes poden ser molt atractives, perquè es poden agafar tranquil·lament i fa gràcia veure-les nedar o abocar-se a menjar quan se'ls tira el pinso, és millor tenir a la classe altres animalons.

Més informació:
Reptiles, Amfibians, and Salmonella (web dels CDC)
Las tortugas y la Salmonella (web del CDC, en espanyol)
Pet Turtles Carry Salmonella Dangers, CDC Warns (MedlinePlus, 02.02.2012)

Foto: Trachemys scripta elegans, tortugueta de Florida, de l'estany que hi ha a l'estació d'Atocha, a Madrid. No sé si són tortugues posades allà expressament o si és una mena de refugi per a tortugues que la gent ja no pot o no vol tenir a casa. L'autor de la foto és Zaqarbal (llicència Creative Commons 3.0)

dilluns, 6 de febrer de 2012

La nena i el nino

Aquesta tarda, en tornar del dentista, m'he creuat amb una senyora que empenyia una cadira amb una nena que duia un nino entre els seus braços. Semblava un nino antic o si més no poc modern; em recordava aquells ninos de la meva infància que representaven bebès. Era embolicat amb una manteta de color blau i aquella nena, que devia tenir pel cap baix vuitanta anys, l'estrenyia com si fos un bebè de debò.

No conec la història al darrere de l'anciana que passejava el seu nino, però he pensat que potser la seva ment estigui tornant a la infància i el nino --que es veia antic-- hagi estat de la nena que un dia va ser i en passejar-lo ara, ella senti el mateix plaer que sentia als vuit o deu anys, quan l'hi van dur els Reis. O potser no hagi tornat tan enrere, sinó a l'època en què va ser mare, i ara acarona el nino com en el passat va acaronar el seu bebè. Qualsevol que fos el motiu pel qual aquella dona duia el nino entre els seus braços, la imatge m'ha emocionat.

La història de la senyora que empenyia la cadira em resulta més fàcil d'imaginar: possiblement una de les moltes immigrants que treballen tenint cura d'altres persones, petites i grans.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Les desgràcies d'un home de setanta-tres anys

Aquesta entrevista a un home de setanta-tres anys ple de càrregues i problemes familiars corre per Internet. Li he donat una mica de forma (els guions i la puntuació) i hi he corregit algun anacronisme:
Un periodista de Callejeros entrevista a un anciano en un jardín, en España, a finales de 2011. El entrevistado se expresa del siguiente modo:
--Soy hijo de exiliados. hasta los veintisiete años no pude volver a España por culpa de Franco. Mi madre estuvo muchos años en silla de ruedas y cuando murió mi padre, pobrecito, no sabíamos ni dónde enterrarle.
     Prosigue su relato:
--Ahora tengo setenta y tres años y no hace mucho me quitaron parte de un pulmón. Mi mujer es inmigrante y hemos tenido tres hijos. De los tres solo trabaja una, la mediana... pero no cobra nada. Todos, incluidos los nietos, viven de mi asignación. La mayor se divorció. su ex-marido se daba a las drogas y al alcohol y la dejó con dos niños...
     Hace una pausa y sigue lamentándose:
-- El pequeño de mis hijos aun no se ha ido de casa y además está casado con una divorciada a la que ha traído a vivir con nosotros. Esta señora antes trabajaba, tenía un buen puesto, pero desde que vino a vivir a mi casa ya no hace nada. Y ahora tienen dos niñas que también viven bajo nuestro techo. El último verano, con lo de la crisis, casi no pudimos ir de vacaciones... Para colmo, el marido de la mediana anda a líos con la justicia. Al enterarme me desmayé y casi pierdo un ojo al darme con una puerta...
     El periodista, con cara de asombro, le dice al anciano:
--Majestad, no creo que su situación sea tan mala...

L'alcalde de Roma no ho va estudiar a l'escola?

Segons informen diversos mitjans de comunicació italians, el caos que s'ha produït a Roma a causa de la nevada del segle hauria pogut evitar-se si l'alcalde hagués recordat alguns coneixements científics que en un moment o altre segurament va aprendre (té un títol en ciències ambientals).

Aquest vídeo mostra el trajecte que fa un redactor de La Repubblica des de casa seva a la redacció romana del diari. La ciutat és completament deserta i només per un dels carrers per on circula es nota que hi ha passat la màquina llevaneus. En tot el trajecte només troba un cotxe de policia. Ni tan sols en la zona propera a la Stazione Termini han passat per retirar la neu i tirar sal per evitar el gel:



Després de les queixes que hi va haver per la manca de previsió de l'Ajuntament, l'alcade de Roma, Gianni Alemanno, va donar la culpa al cap de Protecció Civil perquè --segons l'alcalde-- va proporcionar-li una informació equivocada. Diu l'alcalde que les dades que va rebre de Protecció Civil parlaven d'uns probables 35 mil·límetres de neu per a divendres, dia que va caure la gran nevada. El responsable del Servei Meteorològic diu que la previsió que van fer s'ajustava al que després va passar, però creu que algú hauria hagut d'explicar-la.

Resulta que, segons el Servei Meteorològic, la precipitació que s'esperava podia ser d'entre 15 i 35 mil·límetres de pluja. L'alcalde va pensar que, encara que la temperatura fos molt baixa i en comptes de pluja caigués neu, dada la minsa precipitació que s'esperava, no era necessari fer preparatius especials.

Gianni Alemanno no deu haver vist mai neu? Ni es deu haver adonat mai de la diferència entre els volums d'una mateixa massa d'aigua segons sigui en forma de neu o en forma líquida? I no li val dir allò de "jo sóc de lletres", perquè el senyor Alemanno té un títol d'enginyeria industrial. El cas és que, segons llegeixo en diversos mitjans italians, els tècnics de l'ajuntament que normalment reben les previsions dels temps saben bé que 1 mil·límetre de pluja és equivalents a 1 centímetres de neu. Per tant, si s'esperaven de 15 a 35 mil·límetres de precipitació de pluja, la neu que podia caure era d'entre 15 a 35 centímetres.

Sobre els mitjans de comunicació i els dies de neu i fred, haurien de revisar una mica la terminologia. En el Telenotícies de dissabte, una noia ha repetit en diverses ocasions que la temperatura en un lloc que ara no recordo era de 8 "graus negatius". No és la primera vegada que sento a la televisió o a la ràdio això de "graus negatius". Però, poden ser negatius, els graus? Jo cec que no; un grau és una unitat de mesura de la temperatura i no és ni positiu ni negatiu. Hauria estat diferent si hagués dit "menys 8 graus". Però potser més clar seria dir "set graus sota zero".

I també he sentit dir, referint-se a alguna activitat que s'havia de fer a l'aire lliure, "si la meteorologia ho permet". La meteorologia és una ciència i no crec que permeti ni prohibeixi res. Em fa l'efecte que hauria estat més adient dir "si el temps ho permet" o "si les condicions meteorològiques ho permeten".

Una mica de ciència i una mica de llengua mai no van malament.

dissabte, 4 de febrer de 2012

Moix, moixo, moixó, mixo i mixó

En el meu escrit sobre el canari espantat i possiblement lesionat que vaig veure pel carrer Balmes, vaig fer servir el terme moixó, per referir-m'hi. Forma part de la meva llista imaginària de mots preferits i, encara que a Barcelona no la sento gaire, m'agrada per referir-me als ocells de mida petita, que sovint encara empetiteixo més anomenant-los moixonets.

L'Olga de Sort sembla que s'estrany que anomeni moixons els ocells petits. I la Imma, des de Bolonya, m'escriu un correu --diu que no se'n surt, per deixar un comentari en el mateix bloc-- i diu que el seu pare en deia mixons, dels ocells petits. (La Imma viu a Bolonya, però és de Camarasa.)

Després jo mateixa he recordat que el senyor Joan, un conserge de les terres de Ponent que vam tenir fa anys, em va dir un dia que ens havíem deixat el moixó al balcó i jo em pensava que es referia a un ocell, però no, ell parlava del gat. I també he recordat que, a les Illes, un moix és un gat.

He consultat aquesta joia en línia que és el Diccionari català-valencià-balear, l'Alcover-Moll, per aclarir-me una mica sobre els diversos significats de mixó, moix i moixó, en referència només a animals. A més de mixó, he trobat també mixo, sense accent.

MIXO
|| 1. Gat, en llenguatge infantil o afectuós (La Bisbal, Palafrugell, Men.); cast. micho, minino.
|| 2. Vedell (Lledó).

MIXÓ
Ocell (Ponts, Tamarit de la L., Ll., Balaguer, Pla d'Urgell, Segarra, Conca de Barberà, Penedès, Vendrell, Camp de Tarr.)

Ve't aquí el mixó del pare de la Imma. De les terres de Lleida, però no únicament.

1. MOIX
| 1. Gat, mamífer carnisser de l'espècie Felis catus (Bal.); cast. gato. «Ets eriçons van a peu | i ses tortugues de grapes; | un moix per a agafar rates | no és pagat a ningun preu» (cançó pop. Mall.). Es forats de ses portes per hont surten es moixos, Roq. 10. a) Moix salvatge: gat fér (Mall., Men.).

Locucions amb moix
a) Anar peu de moix: caminar cautelosament, procurant no fer soroll (Mall.),—b) Fer mà de moix: robar (Mall.); palpar d'amagat, sobretot per fins luxuriosos (Men.).—c) No haver-hi un moix: no haver-hi ningú, estar un lloc desert.—d) Fer una cosa tant com sa coa d'es moix: no fer-la, abstenir-se'n, no esser capaç de fer-la.—e) Caure de peus, com es moixos: caure i no fer-se mal, o bé tenir una sort extraordinària.—f) Tenir set vides, com els moixos: tenir molta vitalitat.—g) Esser lleig com una brega de moixos: esser extremadament lleig.

Refranys amb moix
a) «Es moixos fan ses dones endreçades»: significa que els gats propensos a robar el menjar de les cuines i rebosts obliguen les dones a posar esment a guardar-lo bé.—b) «A casa que hi ha moix negre, no hi falten doblers» (Men.); «A casa de moix negre, gallina blanca i gall ros mai falten valors» (Mall.).—c) «Allà on no hi ha moix, ses rates van a lloure» (Mall.); «Com es moix no hi és, ses rates ronden sa casa» (Men.): vol dir que en no haver-hi autoritat, els súbdits en fan de les seves.

Pel que fa a moixó, també hi ha la forma sense accentuar, moixo:

MOIXO
Gat, en llenguatge familiar (Albocàsser, Catí, Benassal, Morella).

1. MOIXÓ
|| 1. Moix o gat petit (Mall.); cast. gatito. «Sa moixa ha fet quatre moixons».

2. MOIXÓ
I. || 1. Ocell en general, i especialment els petits (or., occ.); cast. pájaro. Estan amagats axí com perlas en arena e moxons en barça d'espines, Arnau de Vilanova (Menéndez Pelayo Heter. i, 751). Quatre ventayls... d'or e de seda, e de moxons verts floquats entorn, doc. a. 1373 (Miret Templers 557). Debaix de un arbre sobre lo qual cantava un moixó molt suaument, Faules Isòp. 121. Fins la piuladissa dels moxons axampla el cor, Cases A., Poes. vii. Moixó gabier: l'ocell que serveix de reclam per a caçar (Falset).

II. || 1. Peix teleosti de l'espècie Argentina sphyraena, de devers 20 cm. de llargària.
|| 2. Peix molt petit, de l'espècie Atherina mochon, de cos cilíndric i color argentat, molt perseguit i estimat com a comestible (or., val., bal.); cast. morralla. Liura de sardina grossa e manuda e moxó, X diners, doc. a. 1361 (Rotger Hist. Poll. i, apénd. xxix). Moixó... se vena a 10 diners, doc. a. 1518 (BSAL, xxii, 252).

Segons l'Alcover-Moll, moixó és també una manera familiar d'anomenar el 'membre viril' a la Ribera d'Ebre. És a dir, l'ocellet d'altres llocs. I el Diccionari inclou dos refranys que fan referència al moixó: a) «Més val un moixó a la mà que una àguila volar».
a) «Més val un moixó a la mà que una àguila volar».—b) «Moixons arramadats, neu pels serrats» (Griera Tr., xi, 10).

Per cert, per al Diccionari de la llengua catalana (el DIEC), mixo és únicament un prefix: mixo- [o mix-], la forma prefixada del mot grec myxa, 'moc', que forma part de paraules com ara mixobacteris, mixococ, mixomicets o mixomatosi.

I prou ja per avui (que ja és ahir). Vaig a ficar-me al llit i deixo la mixa (o és la moixa?) arraulida damunt del radiador. Estarà contenta: amb el fred tan fort que està fent, deixem la calefacció engegada tota la nit.

dijous, 2 de febrer de 2012

Els moixons i el fred

L'he descobert en el llindar d'una porta d'un establiment del carrer Balmes. Primer he pensat que era un ocellet de joguina, com aquells pollets que es posen a les mones de Pàsqua. Però es movia. Era un canari i semblava que no pogués caminar (tenia una pota torta, com si la tingués trencada). He fet per agafar-lo, però s'ha espantat; ha fet un salt i primer ha baixat a la vorera, però podia caminar i mig volant ha anat a refugiar-se en un extrem del llindar. Al costat hi havia un sac de deixalles i potser ha pensat que allà estaria més protegit.

Mentrestant se m'ha apropat un senyor, que estava segura que coneixia, però en aquell moment no podia posar-li nom. Ell m'ho ha aclarit: era Jordi Bigues, el periodista ambiental. Ha intentat ajudar-me a recollir el canari, però el moixonet s'ha espantat i ha arrencat el vol. Es notava que no podia volar gaire lluny. S'ha refugiat en un sortint de la façana sota el balcó del primer pis i allà s'ha quedat.

Casualment, els ocells han estat el leitmotiv del meu matí. Poc després de sortir de casa, en uns jardins del carrer Numància, he vist un pit-roig que semblava que busqués alguna cosa enmig de l'herba. D'una volada, s'ha posat damunt d'una branca nua. Una mica més enllà, un grapat de cridaneres cotorres semblava que també busquessin aliment. Un parell d'hores més tard, en acabar les gestions que havia de fer pel centre, m'he adonat que era prop del carrer Balmes. He recordat que ahir, José Luis Gallego, en El temps del Picó, va parlar d'una botiga del carrer Balmes on venen menjadores per a ocells. Un cop de rauxa m'ha fet decidir a comprar-ne una. havia enfilat Balmes amunt, per fer cap a Oryx  (el mateix lloc on anava Jordi Bigues, més casualitat) quan he vist el canari arraulit prop del carrer Consell de Cent.

Oryx ocupa l'espai on fa anys hi havia la llibreria Altaïr (la que ara és a la Gran Via de les Corts Catalanes). Es una botiga on es pot trobar un bé de déu de llibres i material variat per a l'estudi i la comprensió de la natura. Hi he comprat un menjador per a ocells i un paquet de larves d'insectes (seques, no us penséssiu!), que ja he instal·lat en el balcó (vegeu-ne la foto. Ara falta veure si alguna merla, cuereta, pit-roig o algun altre ocell insectívor s'anima a venir a menjar-hi.

Menjador d'ocells Observer Window Feeder
Fotos M. Piqueras (02.02.2012)