El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 29 de gener de 2012

Els meus records de can Foix

En les remors de la nit, per les platges,
Adoro el res en múltiples imatges.
       J.V. Foix, 1939

Avui fa vint-i-cinc anys de la mort de J.V. Foix, el poeta de Sarrià. Víctor Pàmies va fer recentment una crida perquè la comunitat blocaire catalana participi en un homenatge a aquest poeta català, a la qual, amb molt de gust m'hi adhereixo.

Vaig viure a Sarrià dels catorze als vint-i-sis anys i quan ens hi vam traslladar, aviat vaig saber que la pastisseria Foix i el seu propietari eren molt populars en el barri. Recordo que aleshores jo no sabia res de Foix ni gairebé de la poesia catalana contemporània. Els llibres de literatura d'aquell temps a penes esmentaven Joan Maragall; potser també Josep Maria de Sagarra, però no hi posaria la mà al foc. (Casualment, aquests dos poetes també tenien connotacions veïnals. A prop de casa meva vivia una filla de Maragall i vaig tractar-ne algunes de les netes d'edat aproximada a la meva. I J.M. de Sagarra vivia a la Bonanova i en recordo l'enterrament, amb una gran aglomeració de gent que va anar a acomiada-lo.)  Va ser una veïna de la meva edat, amb qui vaig fer aviat amistat, qui em va explicar que l'amo d'aquella pastisseria era un poeta català molt "de la ceba".

Jo vivia al carrer Margenat, un carrer sense botigues, i per comprar qualsevol cosa havíem d'anar a la plaça de Sarrià o als seus voltants, on hi havia el mercat i comerços de tota mena (una altra opció era anar en sentit contrari, fins a la plaça de la Bonanova, però teníem més tendència a anar cap a Sarrià). La primera vegada que vaig passar davant d'aquella pastisseria em va cridar l'atenció que en el tendal exterior no posés "Pasteleria Foix". Crec que hi posava "Bomboneria". Després vaig saber que era per evitar retolar la pastisseria en castellà o arriscar-se a una multa si el rètol hagués dit "Pastisseria". Altres rètols de la botiga també feien servir paraules que fossin iguals en català i en castellà.

Les pastes, bombons i pastissos de can Foix eren de molta qualitat i els preus hi anaven d'acord. Era on anaves a comprar pastissos quan volies quedar bé. Per la Quaresma, feien uns bunyols deliciosos. Al senyor Foix, recordo haver-lo vist de vegades assegut amb altres ancians en un banc de la plaça de Sarrià. El vaig reconèixer quan vaig assabentar-me millor qui era i n'havia vist ja alguna foto en algun lloc.

Fa uns quants dies el Joan Tardà de Polònia va fer un discurs en el Parlament de Madrid fent servir només paraules que són iguals en català i en castellà. Vaig pensar que, ves per on, els guionistes del programa havien fet --conscientment o inconscientment-- un homenatge a J.V. Foix en la setmana en què es commemoren els vint-i-cinc anys de la seva mort.

dissabte, 28 de gener de 2012

17 milions d'euros per a viatges dels "onorevoli"

Montecitorio, seu del Parlament italià, a Roma (Wikimedia Commons)
Llegeixo a il Fatto Quotidiano que el Govern italià gasta cada any 17 milions d'euros en viatges dels onorevoli, els seus diputats i diputades. Els membres del Parlament tenen dret a viatjar gratis per tot el territori italià, qualsevol que sigui el mitjà de transport que facin servir i qualsevol que sigui el motiu; tant se val que viatgin per feina o que ho facin per plaer o altres motius privats. A més, no paguen peatges a les autopistes (disposen d'una targeta teletac i la despesa va facturada directament al Parlament). Si els diputats viatgen en avió, se'ls abona una quantitat per cobrir la distància de casa seva a l'aeroport més proper i de l'aeroport romà de Fiumicino a la seu del Parlament. En el Senat, la situació és una mica diferent. Cada senador rep 1650 euros mensuals per despeses diverses, entre les quals es considera que hi ha les de desplaçaments.

A més, els exdiputats també gaudeixen de molts viatges de franc. Diu il Fatto Quotidiano que el Govern italià gasta uns 900.000 euros anuals en viatges dels exdiputats. Qui hagi estat elegit diputat alguna vegada té dret a deu viatges en avió cada any; també viatgen gratis en els trens de les categories Intercity i Regionals, però no els d'alta velocitat (els Frecciarossa).

Ara que el Govern italià, com altres governs europeus, es veu abocat a fer retallades en les seves despeses, "inviten" els diputats a gastar menys en viatges. Ho aconseguiran? Si els diputats italians són com els europarlamentaris, Mario Monti, actual primer ministre italià, ho tindrà difícil. L'abril de 2011, el Parlament Europeu va rebutjar la proposta d'Esquerra Unitària i els Verds que volien que s'establís "com a norma general, la compra de bitllets d'avió de classe econòmica per als vols de durada inferiors a quatre hores". Era una norma, que si s'hagués aplicat, hauria tingut algunes excepcions entre els eurodiputats amb problemes de salut o d'edat avançada. Recordem que, entre els representats de l'Estat espanyol, només quatre persones estaven disposades a renunciar a volar en primera: els catalans Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (ICV) i la balear Rosa Estaràs (PP).

Mentre anava llegint la notícia, pensava si els diputats i exdiputats del Parlament de Madrid també gaudirien de les mateixes prerrogatives que els italians. En arribar al darrer paràgraf m'he tranquil·litzat: una situació com la italiana només es dóna a Bèlgica (tenint en compte les dimensions geogràfiques de Bèlgica, suposo que la despesa serà molt inferior a la italiana). A Espanya --sempre segons il Fatto Quotidiano--, si viatgen per l'interior del territori, els diputats reben 120 euros diaris de dietes; si el viatge és a l'estranger, l'import diari és de 150 euros.

dijous, 26 de gener de 2012

Luca Cavalli-Sforza: tanti auguri, professore!

Luca Cavalli-Sforza (foto Luca Giarelli/CC-BY-SA 3.0)
Per a un home que avui fa noranta anys, la vida ja no és un refugi. És el bonic final d'una cursa, però em sento més descobert, més exposat a les coses que passen, al temps que s'escola.
Així s'expressava ahir, 25 de gener, el genetista italià Luca Cavalli-Sforza, amb motiu del seu norantè aniversari. Cavalli-Sforza, que va començar la seva carrera investigadora treballant en bacteris, va especialitzar-se després en genètica de poblacions i ha dedicat gran part de la seva vida professional a l'estudi de l'evolució de les poblacions humanes. Sembla un salt molt gran, el pas dels bacteris a les poblacions humanes. Tanmateix, com escriu el seu fill Francesco en el pròleg del llibre Perchè la scienza. L'avventura di un ricercatore, obra autobiògràfica de Luca Cavalli-Sforza, "la vida és un fenomen únic: des que va aparèixer en el planeta s'ha anat escampant per tots els ambients i ha pres milions de formes, ha construït organismes com més va més complexos. Tota aquesta varietat enorme d'éssers vius ha seguit reproduint-se sempre d'una sola manera: fent còpies d'ella mateixa. Els processos fonamentals que ens permeten viure i generar descendència no són molt diferents en els bacteris i en els humans; és més, molts gens són pràcticament iguals en els uns i en els altres."

Cavalli-Sforza creu que l'evolució humana ha estat determinada per la biologia i per la cultura i, per tant, ha enfocat els seus estudis de manera pluridisciplinària, amb la col·laboració d'investigadors d'altres disciplines. La genètica, la paleontologia, l'arqueologia, l'antropologia (física i cultural), la història, la geografia humana, la demografia, l'economia i la lingüística permeten reconstruir, analitzar i comprendre molts aspectes de la diversitat humana actual. Algunes branques del coneixement molts més especialitzades, com ara la toponímia, l'estudi dels cognoms o de l'art rupestre poden ser també molt útils en aquest estudis.

El mite de la divisió de les poblacions humanes en races diverses, que ja va ser denunciat per alguns científics, ha caigut completament després dels estudis de Cavalli-Sforza. La nostra espècie és massa recent perquè hagi pogut diferenciar-se en races. Les diferències externes entre persones de diferents parts del món són el resultat d'adaptacions recents a les condicions climàtiques i ecològiques. L'estudi genètic ha demostrat que només un 15 per cent de les diferències existents entre dues persones poden explicar-se pel fet que pertanyin a poblacions diferents. Les races humanes responen a un concepte diferenciador que ha estat inventat pels mateixos humans (els blancs, naturalment).

El 1993, Cavalli-Sforza va rebre el V Premi Internacional Catalunya. En el web del Premi, hi ha disponible, en pdf, el discurs que va pronunciar en la cerimònia de lliurament, amb el títol "L'home és la seva cultura, no la seva raça". L'any següent va tornar a Barcelona, segurament per presentar el seu llibre Qui som. Història de la diversitat humana, i va fer una conferència a l'Institut Català d'Estudis Mediterranis (actualment Institut Català de la Mediterrània d'Estudis i Cooperació). Uns mesos abans, una amiga me'n va regalar la versió italiana, i vaig demanar a Cavalli-Sforza que me'l signés. A costat de la seva firma, hi vaig posar la data: 14.04.1994.

Del discurs que va pronunciar Cavalli-Sforza el 1993, jo en destacaria aquest fragment:
El racisme consisteix en la pretensió que els trets que determinen la superioritat d'un poble respecte a un altre són d'origen biològic, és a dir, hereditaris i immutables. En realitat, la superioritat d'un poble respecte a un altre és d'ordre econòmic i polític i s'origina sempre per motius històrics; la mateixa història ens ensenya que aquestes superioritats tenen breus durades. N'hi ha prou amb aquesta raó per convèncer-nos que la superioritat política i econòmica no poden ser degudes a diferències biològiques i hereditàries. El racisme continua sent una malaltia social molt difosa, que cal eradicar.
Han passat més disset anys i em sembla que, malauradament, el racisme està lluny de ser eradicat. Al contrari, em sembla que s'ha anat estenent.

dimarts, 24 de gener de 2012

No és allò que sembla (IX): la solució

Torno a posar la foto:

 

En el bloc, només una persona ha suggerit una solució (dues en realitat): una cavitat en un mur de pedra o potser sorra. A Facebook, potser perquè és més fàcil deixar-hi comentaris, hi ha hagut més suggeriments: unes pedres, l'entrada a una mena de cova, una cova càrstica, alguna part del pavelló auditiu, un forat en el zoo per poder veure la gàbia on viuen ara alguns dels micos, el parc Güell, el contorn d'un fetge, alguna mena de material geològic...

Suposo que, si hagués posat la peça sencera que vaig fotografiar, i les seves dimensions, hauria estat més fàcil encertar-ho:

Per la localització, hi ha una persona que s'hi va apropar força: no és un pavelló auditiu, però és una part del crani d'un animal molt curiós, un rinoceront català. Català, un rinoceront?, potser us preguntareu. Això mateix em vaig preguntar jo la primera vegada que vaig veure aquesta peça del seu esquelet. Doncs sí, català, però no contemporani. Es tracta del rinoceront llanut (Coelodonta antiquitatis), que va viure a Àsia i a Europa durant el Pleistocè superior, és a dir, la fase final del període geològic que va des de fa uns 1,6 milions d'anys fins fa uns 10.000 anys. I si dic que és català, és perquè aquest fragment de crani (podeu veure'n un crani sencer aquí) correspon al primer exemplar de rinoceront llanut que va descobrir-se a Catalunya. El 1919, el Museu Martorell el va comprar a la casa Soler, d'Arenys de Mar, per 375 pessetes, que en aquella època devien ser bastants diners.

Aquest fragment del crani fa més mig metre de longitud. per tant, podem imaginar que el rinoceront llanut devia ser un animal de grans dimensions. De fet, a partir de les restes trobades --fins i tot algun animal sencer conservat momificat, com el que es veu a la foto-- se sap que podien arribar a fer prop de 4 metres de longitud i pesar de dues a tres tones. Formava part de l'anomenada megafauna del Pleistocè.

Rinoceront llanut (Coelodonta antiquitatis) trobat a Polònia el 1929 (Foto: Wikimedia Commons)

El crani de la incògnita està exposat en el Museu Blau de Barcelona. En aquesta nova seu de l'exposició al públic del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, hi ha peces molt valuoses que provenen del fons patrimonial del Museu, que constà de més d'un milió d'espècimens. Trobareu el tros de crani del rinoceront català en la secció anomenada "La història de la Terra", que relata l'evolució del planeta i de la vida i il·lustra el relat amb fòssils i altres espècimens, a més de nombroses pantalles interactives que permeten profunditzar en el coneixement d'una història que encara continua.

Per saber més sobre la col·lecció de fòssils (i de minerals i roques) del Museu de Ciències Naturals, podeu veure el llibre que es va publicar per commemorar els 125 anys del Museu Martorell: El Museu Martorell, 125 anys de Ciències Naturals (1878-2003).

diumenge, 22 de gener de 2012

Una alenada d'Oxigen

Lectura dramatitzada d'Oxigen (21.01.2012)

Però encara no ens hem posat d’acord a decidir què vol dir «ser el primer». És el descobriment inicial… la primera publicació… o la comprensió global del concepte?
La ciència és un sistema… una recerca generada per la curiositat, sempre en contacte amb el que és real... Aquest sistema funciona..
Quan els vaig veure tots … interrompent-se els uns als altres… preocupats per qui va publicar … o qui no… Aquesta no era la idea que jo tenia de la ciència i dels científics.
Imagineu-vos què significa entendre allò que dóna color a una fulla! i com es torna vermella. El que fa que la febre baixi, que cremi una flama. (Pausa.) Imagineu-vos-ho!
Aquestes frases pertanyen a l'obra de teatre Oxigen, de Carl Djerassi i Roald Hoffmann. Ahir se'n va fer una lectura dramatitzada en el Museu Blau i aquesta tarda se'n farà una altra. L'acte va ser organitzat per l'Associació Catalana de Comunicació Científica, amb la cola·laboració del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Un altre moment d'Oxigen (21.01.2012)

S'havien fet dues lectures d'aquesta obra el mes de novembre de 2007 i una altra el juliol de 2008. Ara, aprofitant que recentment va publicar-se'n el llibre (en vaig fer la ressenya en aquest bloc), se n'han organitzat de nou dues lectures dramatitzades de l'obra. Com en les anteriors ocasions, Míriam Alamany s'ha encarregat de dirigir l'obra, en la lectura de la qual han repetit alguns actors. Ella mateixa interpreta Madame Lavoisier. Carles Martínez és el químic Lavoisier, un paper molt diferent dels darrers en què l'he vist actuar: Pel davant i pel darrera fa prop d'un any, Un fantasma a casa (versió catalana de Blithe Spirit) o en la sèrie de TV3 Sagrada Família. Les altres actrius i actors són: Mònica Aybar, Meritxell Manyoses, Climent Sensada i Eduard Muntada.

Més que una lectura dramatitzada, diria que és una dramatització llegida. La il·luminació hi té un paper destacat i l'obra no seria la mateixa sense la participació de Pau de Nut, viloncel·lista que, a més de fer l'acompanyament musical i de distreure el públic durant l'entreacte, és també la veu en off i fa els efectes especials.

Pau de Nut al Museu Blau (21.01.2012)

Avui, diumenge 22, es repeteix la lectura a les 18.30. De bona gana hi tornaria, perquè com més va, més m'agrada l'obra i la interpretació d'alguns personatges. El text és molt àgil, amb diàlegs ràpids i només de tant en tant hi ha algun monòleg. Tot i que el tema pugui semblar seriós, el somriure està assegurat, i en algun moment, també el riure. Activitats com aquesta lectura, que combina la ciència i les lletres, haurien d'organitzar-se més sovint per acabar amb el mite --o realitat?-- de les dues cultures.

Potser us interessarà:
- Oxigen per llegir (aquest bloc, 17.11.2011). Amb motiu de la publicació d'Oxigen en català.
- Roald Hoffmann, ciència, art i pau (aquest bloc, 11.07.2008). Sobre un projecte que podria anomenar-se de "químics sense fronteres".
- Una amant exigent (aquest bloc, 10.07.2008). Més sobre Oxigen, amb motiu d'una anterior lectura dramatitzada.

Fotos: M. Piqueras (21.01.2012)

No és allò que sembla (IX)

O potser sí, que ho sembla, però a mi no m'ha semblat que ho sembles.


Foto: M. Piqueras

divendres, 20 de gener de 2012

Per què no hi acudien els mossos?

Deu fer una hora i mitja, pujava jo pel carrer Numància en direcció a la Diagonal. Primer he notat que a penes baixaven cotxes, tot i que és un carrer on, a aquella hora, la circulació sol ser densa. Després he sentit xiulets i he vist gent que ocupava el carrer. Hi havia centenars de persones, potser algun miler, que havien tallat la circulació del carrer Numància i de la Diagonal. La majoria eren homes joves, però hi havia també alguna dona:




A la cruïlla mar de la Diagonal i el carrer Numància hi havia un cotxe de la guàrdia urbana. Però, a diferència del que sol passar, ningú no feia res perquè els manifestants abandonessin aquell lloc en una hora de tanta circulació. On són els mossos d'esquadra?, he pensat. De seguida me n'he adonat: eren els manifestants!:



Per un moment he pensat que hauria estat bé que la manifestació acabés com van imaginar-ho els guionistes del Polònia per al programa d'aquesta setmana: amb els indignats repartint indiscriminadament llenya entre els mossos, com van rebre ells fa uns mesos.

Fotos i vídeo: M. Piqueras, 20.01.2012

dimarts, 17 de gener de 2012

Senyalització adient

Surten del metro a l'estació de Les Corts de la línia 3. Es posen a mirar a un costat i altre, com si busquessin algun punt d'orientació. N'hi ha que despleguen un mapa i intenten orientar-se. Si van en grup, pots sentir-los com intenten decidir en quina direcció aniran. Finalment potser s'adrecen a algú que passi pel seu costat en aquell moment i els pregunten: "Camp Nou?" Pot haver-hi alguna variació: "Barça stadium?", "¿el campo del Barça?"... i la pregunta pot anar acompanyada d'algunes paraules de cortesia com ara please, per favore, por favor, Bitten, s'il vous plait...


És una escena familiar per a les persones que habitualment agafem el metro en aquesta estació o hi passem caminant al costat. De vegades, quan veig un grupet amb aspecte de turistes, que miren a un costat i altre o consulten un mapa, jo mateixa els pregunto si busquen el Camp Nou, Quan m'ho confirmen --fins ara no m'he equivocat mai-- els indico en quina direcció han d'anar.

Fa anys, en el barri van començar a col·locar uns cartells per a vianants que indiquen en quina direcció es troben determinats equipaments; per exemple, prop d'uns grans magatzems, hi ha un cartell que indica per on anar caminant al mercat de Les Corts. Però potser perquè el Camp Nou no és un equipament municipal, no van creure necessari indicar per on s'hi va.

Fa un parell de dies, després que hagués d'informar uns quants grups de turistes per on anar al camp del Barça, vaig enviar una piulada de Twitter a l'alcalde de Barcelona explicant-ho (explicant-ho tan sintèticament com ho permet la llargada màxima dels missatges de Twitter). Ja sé que ell no veu directament les piulades que se li envien ni que tampoc és ell qui les respon ell. Però si més no, sempre que li he enviat un missatge m'han respost.

El negre twitter de Xavier Trias em va indicar una adreça d'Internet per fer la meva queixa i el meu suggeriment que hi posin un senyal indicador. Per una banda, agraeixo la rapidesa amb què m'han respost. Tanmateix, la resposta rebuda m'ha decebut. em diuen això (les negretes són meves i el codi l'he eliminat):

Benvolguda ciutadana,

Responem a la vostra comunicació rebuda el 16/01/12, amb codi ZZZZZZ, en la qual feu un suggeriment sobre el tema de senyalització del Camp Nou a la sortida del metro parada de Les Corts.

La senyalització d'orientació informativa per a vianants implantada va ser objecte d'estudi en el seu moment i es considera per tant l'adient.

Us agraïm que hagueu contactat amb nosaltres, ja que considerem que és molt important que la ciutadania participi i col·labori activament amb l'Ajuntament per millorar els serveis municipals i la convivència a la ciutat.

Cordialment,
Prevenció, Seguretat i Mobilitat
Ajuntament de Barcelona
"Es considera per tant adient", diuen! M'agradaria saber quan va ser aquell "seu moment" en què van fer l'estudi. Quan va inaugurar-se la línia de metro? O fa vint o quinze anys? No recordo quan va començar aquesta mena de pelegrinatge laic a la catedral del futbol, però com més va més turistes volen conèixer l'estadi del que consideren --i i els fets semblen demostrar.ho-- el millor equip de futbol del món en l'actualitat. En temps de vacances és freqüent veure famílies senceres que surten del metro i miren en va a un costat i altre del carrer amb l'esperança de descobrir algun senyal o algun indici que els indiqui on es troba el Camp Nou (com que l'estadi està enretirat de la vorera, només es veu quan ja hi ets a prop).

M'agradaria saber quantes persones necessiten la informació que indica per on anar al mercat --o a altres llocs-- des d'alguns punts del barri i quin criteri va determinar que "Prevenció Seguretat i Mobilitat" decidís que aquells senyals eren adients i en canvi no ho eren uns que indiquessin com anar al Camp Nou des de la sortida del metro.

Ja sabem que hi ha crisi i que cal estalviar en despesa pública. Però no crec que posar uns cartells indicadors a les dues sortides de l'estació de Les Corts desequilibri greument el pressupost municipal. A mi i a la resta de gent del barri no ens afecta; encara que no hi vagi mai, jo sé molt bé on és el Camp Nou i tothom que viu per la zona --i fins i tot mota gent d'altres districtes-- ho saben. Però la senyalització informativa seria una deferència per als molts milers de persones forasteres que al cap de l'any agafen el metro per anar a veure aquell temple capital de la religió del segle XXI.

Actualització 18.01.2012
Aquesta és la senyalització per a vianants que hi ha actualment a la sortida del metro de Les Corts de la línia 3 (si no podeu llegir bé el que diuen els senyals, cliqueu damunt la foto):


Costaria gaire posar-hi un quart senyal que indiqués "Camp Nou"?

Per cert, a Twitter, l'alcalde em respon: "gràcies per utilitzar el sistema d'aportacions, informació i queixes ciutadanes, el !" Malgrat que he vist que hi ha unes persones del seu equip que van enviant piulades, algunes respostes semblen automàtiques.

 Actualització 25.05.2013
En diverses reunions en el Consell de Districte vaig insistir en la manca d'aquesta indicació i durant el 2012, per fi van posar un senyal que mostra per on es va al Camp Nou.

Potser us interessarà:
- Les noves catedrals (aquest bloc, 17.06.2008) El futbol és la religió del segle XXI. Acabarà havent-hi un "camí de Barcelona" que faci la competència al camí de Santiago?

Foto: Camp Nou (del web del FC Barcelona)

diumenge, 15 de gener de 2012

El Cap d'any xinès

La comunitat xinesa de Barcelona ha començat avui la celebració del Cap d'any xinès, que enguany s'esdevé el 23 de gener. L'inici d'any per als xinesos i alguns altres pobles asiàtics és una data variable. L'any comença amb la segona Lluna nova després del solstici d'hivern a l'hemisferi nord; és un dia que pot anar del 21 de gener al 21 de febrer. Enguany cau bastant aviat, el 23 de gener. Encara que sigui tan aviat, per als xinesos representa l'inici de la primavera.

Un grup de xinesos i xineses han fet avui una desfilada per la Rambla amb el típic drac que ballava la seva dansa per espantar els mals esperits.

El Cap d'any Xinès comença amb la segona Lluna nova després del solstici d'hivern boreal (22 de desembre), és a dir, entre 30 i 59 dies després, la qual cosa pot ser entre el 21 de gener o el 21 de febrer. El començament de la primavera de l'any es denomina en la tradició xinesa lichun (立春, lìchūn, "començament de la primavera")

Potser sigui el lleó, obrint la desfilada

Arriba el drac, amb una llarga cua

Tancant la desfilada
 
新年快乐

恭喜发财
Fotos: M. Piqueras (15.01.2012)

dissabte, 14 de gener de 2012

Mirant enlaire (IV): per Roma

M'agrada mirar enlaire pels carrers de les ciutats que visito. Aquestes són algunes de les coses que vaig veure a finals de novembre tot passejant pels carrers del centre de Roma:

Detall de la part superior (l'attico) de l'arc de Constantí. Aquest arc és el monument triomfal més gran de Roma. Va ser inaugurat el 315 per commemorar la victòria de Constantí a la batalla del Ponte Milvio, dos anys abans.

Arc de Constantí; detall de la façana meridional

Si t'entretens a observar amb cura les escultures, els relleus escultòrics, els medallons, les inscripcions, els materials de què està fet... seria per passar-s'hi hores. Es troba a costat del Colisseu, en una zona molt visitada pels turistes i on molta gent no turista aprofita per treure'n profit: homes vestits de gladiadors romans a punt per posar amb els turistes a canvi d'unes monedes (d'euro, naturalment); venedors de postals i de souvenirs horteras; "artesans" que s'ofereixen a fer unes polseres amb fils de colors directament sobre el braç del o la turista (mentre només facin la polsera...); immigrants asiàtics que venen una mena de mocs elàstics que, llençats amb força sobre una superfície queden tots aplatats i després es van encongint fins a formar gairebé una bola a punt per llençar de nou; d'altres que venen refrescos i bosses de snacks...

Enmig de la plaça Campo dei Fiori, Giornado Bruno sembla que miri la gent que fa cap a la plaça per brostejar entre les parades del mercat ambulant o per seure a la terrassa d'un dels bars o restaurants que hi ha al voltant de la plaça.

Monument a Giordano Bruno

Avui dia és un lloc molt diferent de com era fa alguns segles. En aquesta plaça es duien a terme, en públic, les execucions i càstigs corporals. El 17 de febrer de 1600 el frare dominic Giordano Bruno va ser cremat aquí perquè la santa Inquisició va considera-lo un heretge pel seu entusiasme per la concepció copernicana de la Terra, el sol i l'Univers. Diuen que, quan va ser anunciada la sentència que el condemnava a mort, va dirigir-se als jutges i els va dir: "Maiori forsam cum timore sententiam in me fertis quan ego accipiam." (Potser esteu més temerosos vosaltres en pronunciar la sentència que jo en escoltar-la.)

Prop de Campo dei Fiori hi ha la piazza Farnese, on, a més del palau que dóna nom a la plaça, hi ha l'església i convent de Santa Brigida. El nom de l'església recorda que allà va viure i morir Santa Brigida, l'aristòcrata sueca que va canviar els freds del nord pel clima més suau de les terres mediterrànies.

Placa al número  de la plaça Farnese

Brígida i el seu marit es van fer terciaris franciscans i quan ell va morir, Brígida va traslladar-se a Roma. Potser li agradava molt viatjar perquè va voltar tota la península italiana per visitar llocs on hi hagués relíquies de sants. Abans havia estat a Santiago de Compostela i també va pelegrinar a Terra Santa.

De la piazza Farnese surt la via del Monserrato:

Via di Monserrato

Aquest carrer es diu així perquè en aquell carrer hi ha l'església que avui dia s'anomena Santa Maria in Monserrato degli Spagnoli. Aquest "degli Spagnoli" li van afegir quan aquesta església va fusionar-se, a principis del segle XIX, amb l'església de San Giacomo degli Spagnoli, que es trobava a piazza Navona i estava en estat ruïnós. A l'arxiu del diari La Repubblica, un article de 1984 es titula "Aria di Spagna in via di Monserrato" i n'explica la història (després veiem que aquest "aria di Spagna" en realitat hauria de ser "aria di Catalogna").

Crec que era a l'inici de la via di Montserrato que vaig veure aquest medalló de la Verge subjectat per un angelet:



I en el mateix barri, però no recordo si en el mateix carrer, un altre medalló religiós --sembla la custòdia de les esglésies--  enmig de dues finestres:



Fotos: M. Piqueras (Roma, 30.11 i 01.12 de 2011)

divendres, 13 de gener de 2012

La comissaria virtual (55): Tan malament està l'economia txeca?

La Vanguardia del 12 de gener 2012 informava del pla del Govern txec per tornar a l'església catòlica les propietats que va confiscar-li l'estat entre el 1948 i el 1989. Els partits governamentals i disset entitats religioses han arribat ja un acord que consisteix en la devolució de la majoria de les propietats confiscades i l'abonament d'una compensació que --segons el diari-- és de gairebé 2300 euros. Però fixeu-vos com ho pagaran; "repartido en treinta pagos anuales"! (si no llegiu bé la notícia, cliqueu-hi al damunt per ampliar la imatge).

Molt malament deu estar l'economia txeca si, per pagar una compensació de 2300 euros, han de fer-ho a raó de 191,6 euros anuals durant trenta anys. A més, si això és per compensar disset entitats religioses, vol dir que cadascuna rebrà cada any 11,27 euros.

Però vegem quines xifres donen altres mitjans. Segons The Washington Post, la quantitat que els retornaran gradualment són "59 billion koruna ($2.9 billion)". És la mateixa xifra que dóna The New York Times.Tenint en compte que un bilió americà equival a mil milions nostres, es tractaria de 2900 milions de dòlars. Per tant, suposo que a la xifra que donava La Vanguardia cal afegir-hi sis zeros, i que es tracta de 2300 milions d'euros.

Crec que, de la mateixa manera que en aquest diari hi ha qui vetlla per la correcció lingüística (Magí Camps, que ho fa molt bé), també convindria que hi hagués qui vetllés per la correcció de les xifres que donen. Massa sovint fan errors que serien fàcilment detectats si revisés els textos algú que no caldria que fos expert en matemàtiques, sinó únicament que tingués una mica de sentit comú. Però ja se sap que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits.

dijous, 12 de gener de 2012

La bellesa de la pol·linització

Louie Schwartzberg és un director de cinema nord-americà que domina moltes tècniques cinematogràfiques. Aquest fragment del film Wings of life (això diu a Youtube, però en francès l'anuncien com a Pollen) és una meravella. Sembla impossible poder captar amb tant de detall aquestes escenes que passen a alta velocitat. Les imatges i els colors són d'una gran bellesa.

dimarts, 10 de gener de 2012

Som tan diferents?

Representació del consens
Models de comportament
Consens, cooperació, altruisme, assistència, competició, propaganda, quòrum, conflicte d'interessos o engany són termes que defineixen tipus diversos de comportament o de situacions que es donen entre els humans. Únicament entre els humans, però? Solem considerar-nos superiors a tos els altres éssers vius i pensem que el nostre comportament es basa en uns principis diferents, que actuem empesos per la raó. Una observació de molts fenòmens en altres organismes ens mostra que no som tan diferents i que moltes vegades, els models de comportament que considerem "humans" no són exclusius nostres. Vegem-ne uns pocs exemples.

Les societats democràtiques han de recórrer sovint al consens per prendre decisions. També les institucions internacionals quan intenten resoldre problemes d'abast mundial, com ara el futur de les fonts d'energia o el canvi climàtic. A escala molt més petita, també busquem el consens: en la família, en la comunitat de veïns, en l'associació de pares i mares d'escola, amb les amistats... Segons el tipus de decisions, en cas que no s'arribi a un consens total, pot fixar-se un nombre o percentatge mínim d'individus que estiguin d'acord (el quòrum) per prendre la decisió majoritària.

Decisions per consens en animals no humans
Altres animals que viuen en grup també prenen moltes decisions per consens. Les abelles decideixen per consens el lloc on faran un nou rusc. Però és una decisió presa només per un petit grup dins de la població, aproximadament un 5 per cent. Són les abelles exploradores que han sortit a fer una prospecció i, de tornada, mitjançant la seva dansa, s'informen les unes a les altres (només entre les exploradores) de les característiques del lloc que han localitzat. Les que han trobat els llocs millors ballen més intensament i més estona que les que han trobat llocs no tan adequats. Després, un grup d'exploradores surt per visitar els llocs que han estat descrits com a millors. De tornada, es torna a repetir el ritual de la dansa i així es va reduint la tria fins que s'arriba a un consens: totes les que surten coincideixen que aquell lloc és el millor.

Aquest vídeo mostra com "expliquen" les abelles, amb la seva dansa, la troballa que han fet:

 
Els ocells migratoris també decideixen per consens la ruta del seu viatge, si bé el mecanisme com es pren la decisió no es coneix tan bé com en el cas de les abelles o de les formigues que estableixen nous nius. En alguns casos se sap que els ocells que tenen més experiència són més influents per prendre la decisió.

Es pot parlar de "comportament" no animal?
Si considerem el comportament com al conjunt d'accions o reaccions d'un organisme en relació al seu medi o a les accions d'altres organismes, podem dir que tots els éssers vius tenen comportament. La nostra visió antropocèntrica o fins i tot només animal fa que identifiquem el comportament com una resposta en què intervé el sistema nerviós. Però no té per què ser així. Molts senyals ambientals provoquen en diferents éssers vius respostes d'allunyament o apropament al focus emissor del senyal. Els organismes fotosintètic, com ara les plantes, les algues, i molts protozous i bacteris es mouen en direcció a la llum. Al bacteri Escherichia coli, li "agraden" diverses sals en unes determinades concentracions. Els fongs lliscants (organismes unicel·lulars semblants a amebes, que en determinades circumstàncies s'agrupen i formen una massa anomenada plasmodi) es desplacen plegats, com si fossin un sol organisme i s'ha demostrat que el seu desplaçament pot respondre a un estímul. El plasmodi és capaç de moure's per un laberint i trobar-ne la sortida o --com mostra aquest vídeo-- el punt central, en què s'ha col·locat un floc de civada (vegeu la taca groga que avança cap al centre de la placa de vidre).



Els bacteris i la percepció de quòrum: la formació de biofilms
La presa de decisions per quòrum es dóna també en grups d'organismes que normalment no es considera que tinguin comportament. Els bacteris en són un exemple. A la natura, molts bacteris es troben colonitzant superfícies, formant el que s'anomena biofilms o biopel·lícules. Així és com comencen la majoria d'infeccions o com es forma la placa dental o tosca (sarro, en castellà). Els bacteris s'ajunten i formen un entramat de polímer que els manté units al damunt d'una superfície. La pel·lícula es fa més gruixuda i sol incloure diverses espècies que ajuden a fer una estructura més complexa i més difícil d'atacar pels anticossos i pels antibiòtics.

La següent il·lustració mostra les cinc fases de la formació d'un biofilm:


1) Alguns bacteris segreguen substàncies químiques que els permeten adherir-se a la superfície que colonitzaran.  2) Més bacteris s'uneixen als pioners i l'adherència és ja irreversible. 3 i 4) diferents moments de la fase de maduració del biofilm, les poblacions bacterianes són variades, els microbis estan envoltats d'una mena de moc que els manté units i els protegeix de les "inclemències" ambientals. 5) És la fase de dispersió; hi ha bacteris que emigren i que podran colonitzar altres superfícies. A la part inferior de cada número, fotografies al microscopi del biofilm en cada fase. (Per veure la figura ampliada, cliqueu-hi al damunt.)

Perquè comenci a formar-se un biofilm, cal que hi hagi en el medi una densitat de bacteris suficient per assegurar-ne l'èxit. Només aleshores comencen a ajuntar-se i a segregar el moc que els mantindrà units.  Però, com poden assabentar-se els bacteris que al seu voltant hi ha altres bacteris i que el seu nombre és l'adequat? Doncs ho fan emetent i captant senyals químics. És un tipus de comunicació intercel·lular en què la percepció de suficients senyals químics emesos per altres bacteris fa que entrin en acció i sincronitzin la seva activitat, de manera que el conjunt es comporta com si es tractés d'un organisme pluricel·lular. Un fenomen semblant és el que provoca la dispersió (la fase 5 que es veu en el dibuix); un senyal químic fa que les cèl·lules comencin a desprendre's del biofilm quan la concentració de bacteris en el biofilm supera un valor determinat, que és el valor llindar que desencadena la resposta.

Aquesta mena de sensibilitat als senyals químics, que provoca una resposta --fixada genèticament-- quan la densitat de bacteris arriba a un valor crític, s'anomena percepció de quòrum. És un terme que va ser ideat per una persona aliena al món de la biologia: un advocat nord-americà a qui el seu cunyat, microbiòleg, va explicar  al recerca que feia en aquest tipus de comportament bacterià. L'advocat va suggerir-li que l'anomenessin--en anglès-- quorum sensing, fent referència al terme llatí quorum, que es far servir per indicar el nombre mínim de persones assistents a una reunió o a una votació perquè els acords que s'hi prenguin tinguin validesa.

El comportament dels bacteris que actuen per la percepció de quòrum no és gaire diferent al comportament dels humans en moltes circumstàncies, que actuen d'una manera determinada quan un percentatge mínim de població, fixat prèviament, ha decidit que es faci així. La diferència rau en la manera de processar els senyals rebuts de l'ambient.

Per saber-ne més:
Looking for chinks in the armor of bacterial biofilms. Monroe D. (2007) PLoS Biology 5(11): e307
Consensus decision making in animals. Conradt L., Roper T.J. (2005) Trends in Ecology and Evolution 20:449-456
Quorum sensing. Què Cal Saber? Fulls lexicogràfics de la Societat Catalana de Biologia, núm. 14, març 2002

Dibuix biofilms: D. Davis (2007)

dissabte, 7 de gener de 2012

L'aeroport de Helsinki i els buscadors de qualitat

El mal temps, una vaga de controladors, de pilots o del personal de terra, un volcà inoportú que no para de llençar fum a l'atmosfera o una avaria en un avió poden fer que milers de persones hagin de passar moltes hores d'espera en un aeroport. Fins i tot sense que es produeixin contratemps, és normal haver d'esperar-s'hi. La gent passa aquell temps mort de moltes maneres. Hi ha qui llegeix llibres, revistes o diaris. D'altres obren el seu portàtil i, si poden connectar a Internet, llegeixen i responen el correu, envien piulades a twitter, escriuen en el seu bloc, llegeixen blocs d'altra gent, entren a un web de jocs, consulten la premsa... Hi ha qui aprofita per anar a les botigues sense impostos, que semblen clons, amb els mateixos productes qualsevol que sigui el país on et trobis i on diuen que es compra més barat però jo no n'estic convençuda. Si l'espera coincideix amb l'hora de dinar o sopar, hi ha qui ho fa a l'aeroport. Però també es pot seure en un bar per passar l'estona, mirar aquell poti-poti de persones de procedències molt diverses. I en qualsevol aeroport veureu sempre gent parlant pel mòbil o escoltant música amb els auriculars a les orelles.

Com que sóc molt inconstant en tot, acostumo a combinar algunes d'aquestes activitats, però el que més faig és observar la gent, llegir i escriure, de vegades en els seients de les sales d'espera, d'altres asseguda a la taula d'un bar. De vegades acabo el diari o la revista que duia, però no la llenço a cap paperera: en marxar la deixo en el seient perquè penso que pot interessar a alguna altra persona. De tota manera, si és un aeroport amb serveis de neteja molt eficients, mentre jo sóc encara fent cua per embarcar pot ser que un empleat o empleada de la neteja ja hagi llençat el meu diari o revista a la seva paperera amb rodes.

Em sembla molt bona la iniciativa de l'aeroport de Helsinki i de Finnair, (les línies aèries fineses) que han anomenat "Quality Hunters" (buscadors de qualitat) i que té com a finalitat fer de l'aeroport un lloc més agradable --o menys desagradable. Per una banda, van contractar set persones perquè viatgessin amb avió per tot el món a la cerca d'idees noves per millorar l'aeroport i els viatges amb avió. Per altra banda, van implementar un web on tothom podia enviar propostes pensades també amb la mateixa finalitat, una mena de pluja d'idees virtual.

Aviat començaran a fer-se realitat algunes de les propostes que van rebre. La primera serà una sala d'exposicions, que s'ha d'inaugurar dins d'aquest mes. I a la primavera entrarà en servei un punt d'intercanvi de llibres, diaris i revistes. Moltes lectures que ara van a parar a la paperera amb rodes del personal de neteja podran deixar-se en llocs preparats per a aquesta finalitat, perquè altres persones puguin agafar-los. (Per cert, a Barcelonas he vist, en algunes estacions de metro, una mena de safates penjades per deixar-hi els diaris llegits i que els pugui aprofitar algú més.)

Una altra idea que pensen dur a terme són els "dilluns sense carn", en què els àpats que preparin els restaurants de l'aeroport no contindran carn. La finalitat d'aquesta proposta és contribuir a la disminució de les emissions de gasos d'hivernacle. (Potser podríem tornar al costum dels divendres de vigília per millorar el nostre ambient; em sembla que els peixos no deixen anar tants de gasos com les vaques, tot i que ara se sap que els arengs es comuniquen mitjançant pets, però això ja és una altra història.)

Conservo molt bon record de la terminal de Lufthansa a l'aeroport de Munic. De tornada de Trieste vaig haver d'esperar-me algunes hores a agafar el vol a Barcelona i ho vaig fer en un lloc on hi havia unes màquines per preparar-se un cafè, un té i altres infusions, i diversos diaris i revistes. I tot gratis. Però la idea de fer exposicions en un aeroport no és nova, tot i que potser ho sigui el fet de dedicar-li expressament una sala. a finals de novembre, a l'eroport de Fiumicino, a Roma, vaig veure unes vitrines amb màquines que havien estat dissenyades per Leonardo da Vinci.

Una cosa que es podria millorar en els aeroports i que no afecta qui viatja, sinó qui va a rebre les persones que arriben, és el lloc d'espera. No és una idea meva, però només recordo haver-la vist en un aeroport, crec que el de Boston. Hi havia files de seients, com si fos un cinema, encarades a les portes de sortida de la gent, de manera que no calia esperar-se a peu dret.  I una cosa que eliminaria d'alguns aeroports són les cadires metàl·liques a les sales d'espera. És possible que siguin més resistents, però no són gens agradables.

Està molt bé millorar les condicions de l'aeroport per alleugerir els temps d'espera , però jo preferiria que l'aeroport de Helsinki --i els de tot el món-- trobessin un mètode que eliminés les llargues cues que ara cal fer per a tot des que arribes a un aeroport fins que en surts. Cua per a facturar (per sort, aquesta ens la podem estalviar si traiem la tarja d'embarcament per Internet i portem només equipatge de mà); cua per a passar el control d'accés a les zones d'embarcament; cua per passar el control de passaport, segons a quin país es viatgi; cua per passar el control del bitllet i embarcar, cua per entrar a l'avió, dins del finger, cua en el passadís de l'avió si hi ha algú que s'entreté més del compte posant les coses en els armaris damunt dels seients. I a les companyies els demanaria que pensessin que els avions no són per als set nans de la Blancaneus, que deuen ser els únics a qui els genolls no toquen els seient de la fila del davant. La democratització del transport aeri ha estat un gran avenç, però el preu que s'ha pagat ha estat una pèrdua de qualitat.

M'agradaria tornar a Helsinki algun dia. Si ho faig, buscaré la sala d'exposicions i el punt d'intercanvi de lectures.

dijous, 5 de gener de 2012

Compte amb les canonades

Si les canonades dels nostres edificis s'assemblen a les que hi ha als edificis dels Estats Units, caldrà que anem en compte per no agafar infeccions per fongs. Un estudi publicat a la revista Journal of Clinical Microbiology conclou que les canonades poden ser un reservori important de Fusarium, un fong filamentós amb algunes espècies que causen infeccions en les persones. Per exemple, poden infectar les ungles o a la còrnia. En persones que tinguin el sistema immunitari debilitat, poden causar infeccions més greus, escampant-se per tot el cos a través de la sang.

Filaments del fong Fusarium (foto domini públic)

Hi ha espècies de Fusarium que parasiten el blat de moro i produeixen toxines que poden causar infeccions en els animals que mengen aquell blat de moro. En canvi, l'espècie Fusarium venenatum malgrat que el seu nom faci pensar en un verí, es cultiva industrialment per a obtenir una proteïna que es fa servir per al consum humà, com a una alternativa a la carn per a les persones vegetarianes. Se'n fan hamburgueses, salsitxes, mandonguilles, etc., que es comercialitzen amb la marca Quorn en alguns països d'Europa i als Estats Units.

Però tornem al treball sobre Fusarium refugiat a les canonades fins que troba l'hoste adequat. El grup de recerca nord-americà que el va dur a terme va prendre mostres de 471 desguassos, principalment en lavabos i banyeres, en 131 edificis en una àrea geogràfica extensa, en vuit estats del país. Els edificis també eren dedicats a usos diversos: habitatges, residències universitàries, oficines i edificis públics. En el 60 per cent dels desguassos i el 80 per cent dels edificis on van mostrejar van trobar aquest fong. Un estudi genètic de les soques que van aïllar va revelar que les sis que eren més freqüents en els desguassos examinats eren idèntiques a les sis que s'associen amb més freqüència amb infeccions humanes.

A diferència d'altres microbis patògens que entren al cos per les vies respiratòries, Fusarium sol fer-ho a través de ferides, catèters, aparells intravenosos o formen una pel·lícula damunt de l'ull, en persones que duen lents de contacte. A més, presenta resistència a molts medicaments antifúngics i de vegades les infeccions costen de guarir.

Quina lliçó, en traiem, de tot això? Que convé usar el bany el mínim possible? Potser no cal recórrer a aquest extrem. Però convé extremar sempre les mesures d'higiene. I les persones que portin lents de contacte han de ser especialment curoses a l'hora de manipular-les. Com que s'ha vist que aquest fong té tendència a formar pel·lícules en les canonades, una senzilla mesura preventiva pot ser deixar córrer l'aigua de l'aixeta, especialment si es una aixeta que no es fa servir gaire.

dimecres, 4 de gener de 2012

Edison, l'elefanta Topsy i la cadira elèctrica

El 4 de gener de 1903 es va dur a terme a Nova York una execució per electrocució molt especial. El subjecte de l'execució era Topsy, una elefanta de Luna Park, el parc d'atraccions de Coney Island, a Nova York (per cert, encara que el seu nom digui "Island", no és una illa, sinó una península). I el botxí va ser el famós inventor nord-americà Thomas Alva Edison. Als Estats Units, feia alguns anys que s'havia començat a fer servir la cadira elèctrica per matar els condemnats a mort,

La causa que Topsy fos condemnada a mort va ser que l'elefanta havia matat tres homes: dos guardians quan "treballava" a Texas i un altre ja a Coney Island, el 1902. El darrer va voler gastar una broma a Topsy i va oferir-li, per menjar, una cigarreta encesa. L'elefanta va enfadar-se molt, va enlairar el "bromista" amb la trompa i el va rebotir contra el terra, on va quedar mort. Es va pensar de penjar-la, com s'havia fet ja amb Big Mary, una altra elefanta condemnada a mort anteriorment. Però després d'aquella execució s'havia fundat una societat protectora d'animals i va actuar com a grup de pressió per impedir que s'apliqués a Topsy una mort tan cruel.

Aleshores és quan entra en escena Edison, que suggereix que Topsy sigui electrocutada. Segons s'explica, allò que va moure Edison a fer aquest suggeriment no va ser pas la compassió que pogués sentir per Topsy, sinó l'enemistat i rivalitat que mantenia amb un altre inventor que durant un temps havia treballat en una empresa d'Edison: Nikola Tesla un enginyer d'origen serbi que va desenvolupar el corrent altern, mentre que Edison feia servir corrent continu.  (Història d'aquesta rivalitat: aquí.)

Edison afirmava que el corrent altern era molt perillós i va voler provar-ho mostrant com podia, en uns segons, matar un animal tan gran com aquella elefanta. Hauria estat una mica difícil construir una cadira elèctrica per a Topsy i encara més aconseguir que ella accedís a seure-hi. Aleshores van construir una plataforma elèctrica sobre la qual van fer col·locar Topsy i la van lligar amb cadenes perquè no pogués marxar. L'execució va tenir lloc davant d'unes mil cinc-centes persones i la mort de Topsy va ser instantània.

Aquest vídeo explica la història (en francès), amb moltes fotografies i inclou, a partir del minut 3.35, una pel·lícula de l'execució que va filmar el mateix Edison per mostrar després la perillositat del corrent altern:


Topsy elephant electrocute en 1903 aux USA 



dilluns, 2 de gener de 2012

Ara entenc això de l'eròtica del poder....

Després de veure què cobren els membres de la Diputació de Barcelona he pensat que, com algú va suggerir, potser valdria la pena eliminar aquestes institucions. Els sous poden veure's en el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona (BOPB) del 4 d'agost de 2011. Els primers de la llista guanyen això:


La primera quantitat correspon al sou del president de la Diputació. Les altres que es veuen són dels vicepresidents i presidents de grup. Després hi ha unes altres categories que guanyen menys, però Déu n'hi do, encara que siguin sous bruts. El total dels trenta membres puja, cada mes --si no m'he equivocat en fer el càlcul-- a 185.634,49 euros. Segons el BOPB, rebran catorze mensualitat per any. Això representa, doncs, 2.598.882,86 euros anuals. (En pessetes, que és com jo encara entenc millor les quantitats grans, serien més de 431 milions.)  Potser els hagin aplicat la retallada dels funcionaris; si és així, descompteu, d'aquesta quantitat, el percentatge corresponent. I si els han eliminat alguna paga extra, restau-la també.

Hi ha una cosa que no entenc, però. En el BOPB diu (les cursives com en l'original):
ANUNCI sobre la determinació dels membres electes que exerciran el seu càrrec amb dedicació exclusiva d'acord amb les retribucions aprovades pel Ple corporatiu
[...]
..ACORDAR que els membres que exerceixen el seu càrrec amb dedicació exclusiva abans designats percebran les següents retribucions en concepte de sou, a raó de catorze mensualitats per any".
Dedicació exclusiva? A la llista, hi surten Alberto Fernández Díaz (regidor de l'Ajuntament de Barcelona), Pere Navarro (alcalde de Terrassa), Xavier Garcia Albiol (alcalde de Terrassa Badalona), Mercè Conesa Pagès (alcaldessa de Sant Cugat del Vallès), Arnau Funes Romero (regidor de l'Ajuntament de Cornellà). I suposo que la resta, fins al trenta, deuen tenir també altres càrrecs en ajuntaments. Si és així, com s'ho fan per poder tenir dedicació exclusiva a la Diputació? (Ara, les negretes i la cursiva les hi poso jo.) Deuen tenir el do de la ubiqüitat? I em sorgeix un altre dubte: aquests sous són compatibles amb els d'alcalde, regidor, etc.?

Ara he entès allò que anomenen "l'eròtica del poder". Potser jo també seria capaç d'enamorar-me d'un càrrec polític que em proporcionés un sou com el d'aquestes persones. Encara que fos amb dedicació exclusiva.

Actualització 03.01.2011, 17.50
En els comentaris, Lourdes Muñoz, del PSC, m'ha aclarit alguns dubtes sobre els membres de la Diputació de Barcelona, els seus càrrecs i els seus sous. (Gràcies, Lourdes.) En primer lloc, que la Diputació de Barcelona té fama de ser la institució que millor remunera els seus càrrecs, amb sous molt més elevats que els dels diputats del Congrés de Madrid o del Parlament de Catalunya, per exemple. En segon lloc, que per a ser diputat provincial, cal ser regidor o regidora, perquè la Diputació sorgeix i és escollida entre els regidors per gestionar els fons de suport als ajuntaments; només poden ser-ho els regidors. En tercer lloc, es demana la dedicació exclusiva, però no es pot deixar de ser regidor, perquè és un requisit obligatori. Finalment, la llei obliga a renunciar a un dels dos sous; només es pot cobrar un sou de les institucions.

Ho entenc molt bé tot, excepte una cosa: com es pot demanar dedicació exclusiva a la Diputació a persones que tenen un càrrec --regidor o regidora-- en un ajuntament i que és necessari que tinguin aquest càrrec per ser elegits diputats de la província? Potser en municipis molt petits, sí que l'alcalde o un regidor/a pot treballar exclusivament per a la Diputació, però com s'ho fan regidors o alcaldes de ciutats mitjanes o grans (Sant Cugat, Badalona, Terrassa, Barcelona, per exemple) per mantenir el seu càrrec a l'Ajuntament i dedicar-se en exclusiva a la Diputació?

Llengua i color (de la pell)

Fa uns dies vaig anar amb dues amigues --Gemma i Jeannette-- a Camarasa, a veure una amiga comuna --la Imma--  que viu a Itàlia i ve a passar els Nadals amb la família. Com que la Imma al matí anava de metges amb la padrina, nosaltres vam fer una mica de turisme per fer temps i arribar a Camarasa a l'hora de dinar. La primera parada va ser a Agramunt. Després de veure el mercat ambulant, visitar l'església i fer una "dolça" parada en una torroneria, vam seure una estona en un bar.

Un senyor que semblava l'amo o l'encarregat va servir-nos les begudes. Parlava català occidental, però quan va haver de dir alguna cosa a la meva amiga Jeannette, va canviar de llengua i s'hi va adreçar en castellà; un castellà amb un fort accent català. He de dir que la Jeannette va néixer a Panamà, però ha passat molts més anys de la seva vida a Catalunya que en el seu país. Aquí va estudiar, aquí ha treballat dedicada a l'ensenyament, en una escola catalana i fent servir el català en les seves classes, aquí gaudeix de la seva jubilació i aquí té una família amb la qual parla en català, com també el parla amb les seves amigues. Però ve't aquí que la pell de la Jeannette és fosca; és el que ara en diuen 'afroamericana'.

El senyor del bar d'Agramunt, en veure la pell fosca de la Jeannette, devia suposar que ella no sabia català i va parlar-li en castellà, una llengua que no és la d'ell, i que es notava que havia de fer un esforç per parlar-la. Si aquell home hagués parat atenció, s'hauria adonat que aquelles tres dones --Gemma, Jeannette i jo-- parlaven en català entre elles. Però potser va ser un reflex automàtic: veure una pell fosca i pensar que havia de parlar en castellà, altrament aquella persona no l'entendria.

Vaig recordar aquella campanya dels anys vuitanta, de la Norma, que promovia el bilingüisme passiu. I vaig pensar també en una altra campanya molt més recent, aquella de "dóna corda al català" (amb molt propòsit, però a mi, aquella dentadura ballarina em semblava més aviat fastigosa), que deia allò de "i si m'equivoco, torno a començar". Si tothom fes com el senyor del bar d'Agramunt, cap immigrant aprendria el català. No hi hauria bilingüisme passiu, ni cap persona arribada a Catalunya podria equivocar-se perquè no tindria l'ocasió de fer-ho.