La comissaria virtual (65): la situación real de España

No tot han de ser crítiques, en aquest secció. També hi entren coses curioses o enginyoses. La Razón és un diari d'una ideologia amb la qual no combrego, però això no treu que no m'hagi fet gràcia aquest titular:

Si us us interessen les xafarderies, no us féssiu il·lusions; no els ha parlat de les seves caceres d'elefants o del cas Urdangarín. Ni tan sols de les ànsies republicanes d'una bona part de la ciutadania.

Mirant enlaire (X): per Còrdova

Una altra manera de veure les ciutats: amb la mirada cap amunt (però no feu com jo, que, fent-ho, em dono cada cop!...).

Finestra de la casa del Indiano

Campanar de la Mezquita (construït a partir del minaret original)

Capitell d'una columna del pati de la Mezquita

Edifici modernista (?) de la plaza de las Tendillas

La Unión y el Fénix, també a la plaza de las Tendillas

Carrer del Romero, a la Judería

Fotos: M. Piqueras (setembre 2012)

50 anys d'un llibre que va canviar el món

El 27 de setembre de 1962 es va posar a la venda, als Estats Units, Silent Spring (Primavera silenciosa), un llibre que ja arrossegava una forta polèmica des de feia uns mesos, quan se'n van publicar alguns fragments a la revista The Newyorker. El motiu de la polèmica era la denúncia que feia el llibre de productes que havien estat una font de progrés i benestar: els plaguicides organoclorats, especialment el DDT. Aquest producte semblava la panacea per lluitar contra les plagues agrícoles i per eradicar malalties transmeses per insectes --el descobridor de les propietats insecticides del DDT fins i tot havia rebut un premi Nobel-- i ara una persona deia que eren perillosos per a l'ambient i que a la llarga ho serien per als humans.

Les empreses que fabricaven DDT i altres plaguicides sintètics van voler desacreditar l'autora del llibre, la biòloga nord-americana Rachel Carson, i van fer el possible per aturar-ne la publicació. Però ella estava ben segura de les seves afirmacions i els seus editors eren conscients de l'acurat treball que havia fet, recollint dades de moltes fonts i consultant molts investigadors (el llibre conté, al final, més de cinc-centes referències).

Avui m'agradaria que, en aquest seminari de periodisme i medi ambient a què estic assistint (SIPMA), es recordés el significat que el llibre va tenir i encara té. I m'agradaria poder estendrem més aquí per tractar del seu impacte social. Si avui molts governs tenen polítiques ambientals és en bona part gràcies a aquest llibre. No directament, sinó perquè va fer veure la natura i la nostra relació amb ella d'una altra manera.

També m'agradaria poder estendre'm més perquè és un tema sobre el qual hi ha encara moltes coses a dir. Em limitaré a reproduir de nou uns versos del poema DDT, de David Jou:

Semblava que les mans purulentes dels dimonis

haguessin quedat desconcertades i caigudes,

que el zumzeig dels esperits més malignes i bavosos

hagués començat a callar.

Però també van callar els boscos.

David Jou
DDT, 2004

Potser us interessarà:
- No volem una "primavera silenciosa" (per al Max) (aquest blog, 10.04.2012). La gènesi de primavera silenciosa explicada al Max.

Llavors per a la pau

Wangari Maathai rep el Nobel de la pau (2004)

Quan plantem arbres, plantem llavors per a la pau i per a l'esperança.

Wangari Maathai (1940-2011)

Avui fa un any de la mort de Wangari Maathai, la dona kenyana que el 2004 va rebre el premi Nobel de la pau "per la seva contribució al desenvolupament sostenible, la democràcia i la pau". Amb motiu de la concessió d'aquell premi, vaig escriure un article per a les pàgines de ciència que aleshores publicava el diari Avui. Malauradament, l'arxiu del diari ha desaparegut d'Internet --o si més no, els cercadors no hi accedeixen-- i no hi puc posar un enllaç. N'adapto aquí alguns fragments, afegint-hi altres dades.

Com les europees fins a la Revolució Industrial, a Kenya, i en molts altres països africans, les dones i les seves famílies viuen de la terra i del que en poden obtenir. Elles són les primeres afectades per la manca de recursos naturals quan l'ambient es va degradant. El Moviment Cinturó Verd (GBM, de l'anglès Gren Belt Movement), una ONG que Wangari Maathai va fundar el 1977, responia a les necessitats de moltes kenyanes que ja no disposaven de llenya ni d'aigua potable, que no podien alimentar les seves famílies de manera equilibrada i que sovint no tenien ni casa ni ingressos econòmics.

Va començar ella mateixa plantant alguns arbres al darrere de casa seva. El 2004 a Kenya se n'havien plantat ja més de 30 milions i avui dia ja n'hi ha més de 51 milions. El GBM, a més de contribuir a millorar la qualitat de vida de les dones que participen en el projecte i de les seves famílies, ha creat llocs de treball, ha millorat la qualitat del sòl i ha recuperat la capa freàtica d'aigua en els llocs on s'han plantat arbres. Va ser necessari desenvolupar un model educatiu perquè el poble canviés la seva mentalitat, relíquia de la colonització, que els havia fet creure que les solucions per sortir de la pobresa havien de venir de fora. Participar en el GBM ha fet descobrir a les dones que, superant la inèrcia i treballant per millorar les condicions ambientals, elles mateixes poden resoldre gran part dels seus problemes.

Tanmateix, Wangari Maathai no va començar del no res. Tenia una formació científica que li va fer adonar-se que la substitució de molts boscos per terres de cultiu que s'havia estat fent a Kenya, a més d'estar acabant amb la biodiversitat, estava esgotant les reserves d'aigua del subsòl. La seva biografia no és d'una kenyana típica. Va ser una nena privilegiada que va poder estudiar primer al seu país i després als Estats Units, on va llicenciar-se en biologia) i a Alemanya, on hi va fer els estudis de doctorat en anatomia veterinària (però el doctorat el va obtenir a la Universitat de Nairobi, on després va ser professora). Va ser la primera dona africana que obtenia un doctorat. Posteriorment en va rebre més d'una dotzena d'honoraris, en universitats dels Estats Units i Japó principalment.

Els objectius del GBM van més enllà de la plantació d'arbres per recuperar l'ambient. Maathai va adonar-se que, a més de combatre la pobresa calia recuperar una sèrie de valors tradicionals que afavorien la protecció ambiental i la cooperació. Calia fer entendre al poble kenyà que durant molt de temps havien confiat en uns dirigents que els havien traït i que estaven sabotejant les seves vides; eren homes que no treballaven per al conjunt de la població i que no usaven de manera assenyada els grans recursos naturals del país. Sense ser un moviment polític, el GBM lluita per la democràcia en la gestió dels recursos naturals. Les seves accions ultrapassen les fronteres polítiques i treballen per combatre el canvi climàtic i per preservar la selva humida del Congo que és el segon pulmó del planeta, després de la selva Amazònica. Col·laboren també en la Campanya dels Mil Milions d'Arbres del Program de les Nacions Unides per al Medi Ambient. De fet, després de rebre el premi Nobel, Maathai va ser nomenada "Ambaixadora de Bona Voluntat" de l'ecosistema boscós de la conca del riu Congo-

Quan algú va preguntar a Wangari Maathai quina relació hi ha entre la pau i l'ambient ella va respondre que "moltes guerres es fan a causa dels recursos naturals, que com més va més escassos són a la Terra. Si ens ocupéssim de gestionar els nostres recursos d'una manera sostenible, els conflictes que generen es reduirien. Per tant, la protecció de l'ambient té relació amb la seguretat de la pau."

Wangari Maathai va morir el 25 de setembre de 2011, a conseqüència d'un càncer d'ovari. El seu llegat es manté viu i el GBM continua l'obra que ella va iniciar.

Wangari Maathai el 1989

Procedència de les fotos: Fundació Nobel.

Els llibres i la gimnàstica

Molta gent creu que la cultura i l'esport són incompatibles. Jo mateixa ho vaig creure durant molt de temps. He comprovat, però, que es poden complementar molt bé. Fa algun temps, vaig començar a tenir problemes amb les vèrtebres cervicals i em van recomanar fer una exercicis de mobilitat. Un d'ells era fer girar el cap en direcció a l'espatlla: vint cops cap a un costat, vint cops cap a l'altre. Fer-ho asseguda en una cadira és molt avorrit i he trobat una manera més distreta de fer-ho: en una biblioteca o en una llibreria.

M'agrada brostejar en els prestatges de les biblioteques i de les llibreries. Veure els llibres que tenen, fullejar-ne alguns, encara que no n'agafi en préstec ni tampoc en compri cap (suposant que pugui resistir la temptació). Com que molts llibres tenen el títol imprès al llarg del llom, cal girar el coll per llegir-lo, com en l'exercici que em van recomanar. De tota manera, per a fer aquesta gimnàstica no serveix qualsevol biblioteca. Les anglosaxones i les franceses, descarteu-les. En el llom dels llibres publicats en anglès, el títol es llegeix de dalt a baix. Per tant, cal girar el coll cap a la dreta. En canvi, els llibres en francès el tenen de baix a dalt.

Passar molt estona en una biblioteca o llibreria que tingui els llibres en anglès o en francès pot ser perillós per a les nostres cervicals perquè és força només un costat del cos. Ens pot causar torticoli. Si teniu afició a la literatura en aquestes llengües, una solució podria ser alternar les visites a centres d'una i l'altra llengua.

No hi ha res com moure's entre llibres publicats en català o en castellà. També en italià. L'exercici que farem ens desentumirà completament les vèrtebres cervicals, atès que els títols en els lloms es distribueixen a l'atzar de dalt a baix o al contrari i cal anar movent el cap cap un i l'altre costat. De vegades fins i tot entre els llibres d'una mateixa editorial no hi ha coincidència. Ho deuen fer expressament en pro de la salut cervical dels seus lectors?

Fa anys, també feia atletisme gràcies a la biblioteca que freqüentava en el meu barri. Tenien un horari tan restringit, que sovint se'm passava el matí i de sobte m'adonava que ja era gairebé la una --l'hora en què tancaven-- i havia d'anar a tornar-hi un llibre. Aquella biblioteca, d'una potent caixa d'estalvis, va tancar i les que freqüento ara també m'ajuden a dur una vida saludable. A l'exercici per mantenir en forma les cervicals, hi afegeixo la passejada per arribar-hi. Passejar és un exercici més saludable del que ens pensem. I molt recomanable en temps de crisi. És gratis!

Woody Allen i la seva postal de Roma

La gent que va al cinema es divideix en dos grups: els incondicionals de Woody Allen, que no es perden cap dels seus films, i els que abominen d'ell i no troben cap mèrit en els seus films. Jo sóc del primer grup. Segurament no he vist totes les seves pel·lícules, però sí la majoria, I quan n'estrenen una em deleixo per anar-hi el més aviat possible. El cas és que, després, la meva memòria es fa un embolic i tot i recordar escenes com si les estigués veient, no sempre puc situar-les en la pel·lícula concreta on apareixien. I és que les pel·lícules de Woody Allen són com les obres de Vivaldi: totes tenen moltes coses en comú i fragments que s'assemblen.

He anat a veure A Roma amb amor, la pel·lícula de Woody Allen del 2012. Com en les dues anteriors, filmades a Barcelona i a París, la ciutat és de nou un personatge del film. Sembla ser que això s'ha convertit ja en una estratègia del director nord-americà per obtenir finançament del municipi on filma.

A mi m'agrada reconèixer paisatges urbans en el cinema. I si aquests paisatges són de Londres, París o Roma, encara més. En la pel·lícula de Woody Allen m'ha agradat veure indrets de Roma que conec des de fa molts anys i alguns per on vaig passejar l'hivern passat: el mercat de Campo dei Fiori, on alguns personatges del film van a comprar els ingredients per a un sopar; les escalinates de la plaça d'Espanya; els voltants d'aquell pastís kitch que és el monument a Vittorio Emanuele; la piazza Navona... I especialment els carrers i places de Trastevere.

Mercat Campo dei Fiori

Via Lungara, a Trastevere

Trastevere, després de passar l'arc

La "postal" romana de Woody Allen m'ha agradat. El film presenta unes quantes històries independents, però mesclades, que són entretingudes i en alguns casos molt divertides. Per a mi, els dels últims anys no són els millors films d'aquest director, però segueixen tenint el seu segell i em fan sortir del cinema amb el somriure als llavis. Els diàlegs de A Roma amb amor em semblen genials i no puc evitar esclafir a riure només de recordar algunes escenes o personatges.

Si en voleu un tast, vegeu-ne el trailer:



Fotos: M. Piqueras, 2011

El rei i les quimeres

A la seva carta, el rei diu (les negretes són meves):

...lo peor que podemos hacer es dividir fuerzas, alentar disensiones, perseguir quimeras...

No sé quin sentit dóna al ver 'perseguir' quan diu "perseguir quimeras". Jo entenc que és el de "tratar de conseguir o de alcanzar algo". O sigui, que ens diu que no es bo que vulguem aconseguir una quimera. Però què és una quimera?

Segons el Diccionario de la lengua española, una quimera és un "monstruo imaginario, que según la fábula vomitaba llamas y tenía cabeza de león, vientre de cabra y cola de dragón". En biologia, una quimera és un organisme que està format per teixits que tenen un origen genètic diferent. és a dir que tenen un DNA diferent.

Avui dia està molt de moda parlar del DNA (o ADN) de qualsevol entitat: els partits polítics, els diaris, les institucions, els estats... tots tenen DNA. I Espanya no em negareu que és una quimera formada per la unió d'uns quants components amb diferents DNA. En certa manera, també és un monstre amb el cap d'un lleó i la cua d'un drac.

Al rei potser no li agrada aquest monstre i per això ens aconsella no perseguir la quimera. No pateixi, sa majestat, que la quimera potser aviat perdrà la cua de dragó.

Els ocells i els vidres

En volia parlar algun dia, i avui he vist que en Joaquim Elcacho ho tracta en el seu bloc "Ciència i medi ambient": dels ocells que moren estavellats contra els vidres dels edificis.

Fa dues setmanes, un ocellet despistat va morir del cop que va donar-se contra el vidre d'una òptica que hi ha a costat de casa meva. Va estavellar-se contra el vidre i va caure ja mort a terra:

És una botiga que té gairebé totes les parets de vidre i ens van dir que els coloms també s'hi estavellen sovint, si bé, en ser més grans, molts alcen el vol de nou, segurament estabornits, però res més. El conserge de la meva escala, em va dir que de tant en tant també s'estavellen contra els vidres de la porteria. I ell té una hipòtesi per explicar-ho: diu que, amb la calor, els ocells perden el sentit d'orientació.,

Joaquim Elcacho explica que, quan un pit-roig va morir després d'estavellar-se contra la finestra del menjador de casa seva, va explicar-ho a José Luis Gallego, expert en ornitologia. Casualment jo també em vaig dirigir a José Luis Gallego (potser no sigui casualitat, sinó que en Joaquim i jo sabem que José Luis té una gran afició pels ocells i uns enormes coneixements sobre els seus costums). El moixonet que va morir a costat de casa meva era una espècie que no vaig poder identificar. A primera vista, pel seu color, m'havia semblat un verdum, però el bec era molt diferent, més propi d'un ocell insectívor. Vaig enviar una foto a José Luis; la qualitat era bastant pobra (era quan estava sense càmera i vaig fer-la amb el mòbil), però vaig provar si li servia per identificar l'ocell.

José Luis Gallego em va respondre que semblava un mosquiter comú (Phylloscopus collybita) i que, si era així, és ben bé un cas de mala sort per a la pobra bestiola. És una especie que hiverna a casa nostra i a començament de setembre tot just devien estar arribant del nord d'Europa. Un viatge tan llarg per morir estavellat contra el vidre d'una botiga!

Per compensar la foto en què es veu el moixonet ja cadàver, poso ara aquí una que mostra com devia ser abans del cop que li va causar la mort:

Mosquiter comú (Phylloscopus collybita), Wikimedia Commons

Actualització (18.0.2012)
A través de Joaquim Elcacho he conegut el document "Cómo evitar las colisiones de aves contra ventanas", amb consells perquè els ocells no s'estavellin contra els vostres vidres.

"Thriller" dominical

Si jo fos Miss Marple, potser estaria imaginant-me l'existència d'una màfia distribuïdora de diaris robats a la ciutat de Barcelona. Segurament això no és així, però l'escena de què he estat testimoni aquest matí era una mica estranya.

Estava llegint el diari a la fresca en el balcó i he sentit el soroll d'una moto per la zona verda que tenim al davant. El motorista s'ha aturat darrere una tanca de pittosporum, en un lloc molt discret. Ha obert aquella mena de portamaletes que duen moltes motos al darrere i he vist que era ple de diaris. Aleshores, d'algun altre lloc --potser de l'espai entre les cames?-- ha tret un sac de plàstic negre que semblava ple i ha començat a extreure'n més diaris. Ha estat una estona fent canvis, agafava diaris d'un lloc i els passava a l'altre. I mentre feia aquestes maniobres, de tant en tant mirava a un costat i a l'altre. Finalment ha tancat el "portamaletes" de la moto i s'ha quedat quiet, no sé si assegut o repenjat a la moto.

Aleshores ha aparegut una dona que m'ha semblat que empenyia un cotxet de criatura. El motorista li ha donat el sac de plàstic negre i ella l'ha ficat en el vehicle, que aleshores he vist que no era un cotxet de criatura sinó un carretó. La dona ha marxat tot empenyent el carretó i immediatament el motorista també ha fet mutis.

M'he quedat intrigada, però he pensat que aquesta escena podria ser una de tantes a les quals no sabem trobar explicació perquè no en coneixem el context. Però ve't aquí que quan he sortit després de casa, he passat per davant d'un quiosc i hi he vist la dona del carretó, que despatxava; el carretó, que estava aparcat al costat del quiosc, i el sac de plàstic negre, que era encara damunt del carretó. I en el quiosc, les piles de diaris eren força baixes.

Després d'això, puc pensar moltes coses. Per exemple, que aquella dona encarrega més diaris dels que sap que vendrà i després en compra d'altres en el mercat negre de la premsa, suposant que existeixi aquest mercat. Però si fos així, com s'ho faria per tenir la revista que cada diumenge va amb el diari?

Per evitar que qui sap on visc pugui pensar que el quiosc de què parlo és el que tinc més a prop de casa, vull aclarir que NO és aquell quiosc. És més, el meu quiosquer s'ha queixat més d'una vegada que, si quan arriba a treballar ja han distribuït la premsa, de tant en tant es troba els paquets oberts i li falta algun diari.

Mirant enlaire (IX): per Tolosa de Llenguadoc

Sempre m'agrada aixecar la mirada quan visito una ciutat. De vegades s'hi veuen coses curioses que passen desapercebudes si només mirem allò que tenim al davant. D'altres, fins i tot sorprenents. Mai no he quedat decebuda de mirar cap amunt en una ciutat. A Tolosa, m'agrada mirar les plaques dels carrers, escrites en francès i occità. (Per cert, una guia dels passejos turístics per la ciutat va dir ahir que l'occità era un dialecte que es parlava antigament en aquesta part de França.)

El teleobjectiu de la meva petita Nikon (que contenta estic d'haver-la recuperat!), encara que no sigui massa potent, ho és prou com perquè m'adonés que allò que des del carrer no veia ben bé que significava era la representació d'un rusc:

El sostre de la Sala dels Il·lustres, en el Capitoli, és per estar-s'hi una bona estona mirant-la:

I fora, a la plaça, si camineu sota els porxos (compte amb els cambrers que no paren de travessar cap a les terrasses de bars i restaurants, de vegades amb les safates carregades de plats, gots i ampolles), acabareu amb mal al clatell, com jo vaig acabar ahir:

Totes les pintures evoquen algun aspecte o altre de Tolosa. La ciutat avui dia es presenta sovint com a punt destacat en lo camin de Sant Jacme. De fet, l'itinerari que passa per Tolosa es coneix com via Tolosana. La seva representació no podia faltar en aquests porxos:

Moltes més coses he vist aixecant la mirada, però he d'aprofitar el dia per anar a veure'n més.

Facebook i la privacitat

A través de diversos contactes de Facebook m'ha arribat, en castellà i en català, un avís que és com una cadena en què es fa saber que ningú no té permís per utilitzar la informació total o parcial del perfil de qui posa l'avís en el seu mur. En la versió catalana, diu:

ADVERTÈNCIA a qualsevol persona, institució, agent, agència o estructura governamental, incloent-hi el Govern Federal dels Estats Units, que pugui estar vigilant aquest lloc o qualsevol dels seus llocs associats: NO tenen el meu permís per utilitzar la informació total o parcial del meu perfil, o qualsevol part del contingut aquí publicat inclosos els comentaris sobre les meves fotos o qualsevol altra imatge de l'art publicat al meu perfil. Queda notificat aquí que tenen estrictament prohibit divulgar, copiar, distribuir, difondre o prendre qualsevol altra acció contra mi amb aquest perfil i el contingut. Les prohibicions anteriors també s'apliquen als seus empleats, estudiants, agents i / o qualsevol personal sota la seva direcció o control. El contingut d'aquest perfil és informació privada i confidencial. La violació de la meva intimitat és penada per la llei. UCC 1-308 1-103

---------------
Facebook és ara una entitat de capital obert. Es recomana a tots els membres/usuaris publicar un avís similar a aquest, o si ho prefereix, pot copiar i enganxar aquesta versió. Si no publica una declaració almenys una vegada, indirectament està permetent l'ús d'elements com les fotografies i la informació continguda en les actualitzacions d'estat públic.

I en la versió en castellà (mal traduïda --suposo-- de l'anglès):

AVISO DE PRIVACIDAD:
ADVERTENCIA de cualquier persona o institución o agente y cualquier agencia o la estructura gubernamental, incluyendo, pero no limitado al Gobierno Federal de los Estados Unidos, también usando o vigilancia de este sitio o cualquiera de sus sitios asociados, no tienen mi permiso para utilizar alguna de la información de mi perfil, o cualquier parte del contenido aquí o contenidas en él, incluyendo, pero no limitado a Mis fotos, y o los comentarios sobre mis fotos o cualquier otra imagen del arte publicado en mi perfil. Se le notifica aquí que tienen estrictamente prohibido divulgar, copiar, distribuir, difundir o tomar cualquier otra acción contra mí con este perfil y el contenido de la misma. Las prohibiciones anteriores también se aplican a su empleado de estudiante, agente o cualquier personal bajo su dirección o control. El contenido de este perfil es información privada y confidencial y la información confidencial. La violación de mi intimidad es penada por la ley. UCC 1-308 1-103

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
( Facebook es ahora una entidad de capital abierto . Se recomienda a todos los miembros que publicar un aviso similar a esta, o si lo prefiere, puede copiar y pegar esta versión. Si no publica una declaración al menos una vez, por lo que indirectamente está permitiendo el uso de elementos como las fotografías y la información contenida en las actualizaciones de estado público.)

En principi, no acostumo a afegir-me mai a cap cadena d'aquestes que diuen "reenvia-ho" (si és un correu electrònic) o "posa-ho en el teu mur" (si es tracta de Facebook). Alguna vegada ho he fet, però sempre després de comprovar el contingut del missatge.

En el cas d'aquest avís, no penso posar-lo al meu mur ni dir a ningú que ho faci, per diversos motius. En primer lloc, perquè quan una persona s'inscriu a Facebook, hauria de saber que hi ha una informació seva que serà sempre pública, com ara el nom, les fotos del perfil i de la portada, les xarxes a les quals està inscrit. Pel que fa a les coses que hi publica, es pot triar si es vol que sigui públic, només visible a les amistats i encara alguna altra forma personalitzada. Convé llegir la normativa de Facebook sobre privacitat. Pel fet d'inscriure's a Facebook s'estan acceptant les normes de Facebook. No serveix de res publicar en el propi mur unes normes que difereixen de les que hem acceptat en inscriure'ns. No té cap validesa legal.

Per altra banda, quina llei és aquesta "UCC 1-308 1-103"? He trobat que l'UCC (Uniform Commercial Code) és un codi relacionat amb les vendes i altres transaccions comercials en els Estats Units. Suposant que tingués alguna relació amb la violació de la intimitat (o privacitat) a Facebook, no crec que fos aplicable fora dels Estats Units.

Si algú no vol que altres persones puguin fer ús del que ell o ella ha publicat a Facebook, ja sigui text o imatges, el que ha de fer és no publicar-ho o eliminar-ho, si ja ho havia publicat. Però si ho elimina, ha de tenir en compte que altres persones podrien haver-ho ja compartit. Allò que pot ser un avantatge, pel que fa a possible difusió, quan es publica a Twitter o a Facebook és també el seu inconvenient més gran: qui ho ha publicat en perd el control completament tan bon punt algú altre ho escampa per la xarxa.

Potser us interessarà:
- "Seen that privacy chain letter on Facebook? Ignore it." Per Elinor Mills. Fa referència a l'avís sobre privacitat que he reproduït aquí.
- 'Viral "Facebook privacy notice is" a hoax'. Per Chenda Ngak. També fa referència a aquest avís i la seva inutilitat.

Mirant enlaire (VIII)

Ahir vaig recuperar la meva càmera, que s'ha passat gairebé dos mesos a la casa Nikon (tinc el dubte si deuen deixar arraconades les reparacions d'aparells que estan en garantia i que, per tant, no han de cobrar, o si és normal que triguin tant). Quan anava a recollir-la, vaig veure un gatet que s'estava a l'ampit d'una finestra d'un primer pis. Vaig pensar que, si quan tornés a passar per allà encara hi era, li faria una foto per provar la càmera. Sí que hi era, a la tornada, però havia entrat dins la casa i només treia el caparró. Em va recordar la gata que vam tenir a casa dinou anys. Era molt finestrera i passava molts hores mirant per la finestra del meu despatx. Cadascuna fent la seva feina --ella mirant al carrer i jo escrivint, llegint o corregint-- ens fèiem companyia. El gatet finestrer d'ahir:

Per fer aquesta altra foto no vaig haver de mirar molt enlaire, només aixecar una mica el cap. Vaig fer-la en el CAP del carrer Equador, al barri de Les Corts:

El significat del segon i el tercer pictogrames em queden molt clars (hi ha molta gent, però, que sembla que no entengui el significat del tercer). Tanmateix, amb el primer, el de l'esquerra, no entenc què em volen indicar. Potser que m'assegui còmodament perquè no se sap quanta estona hauré d'esperar? Que m'assegui amb una cama estirada i l'altra doblegada? Cal dir que, malgrat que en el pictograma es vegi una butaca (si més no, a mi m'ho sembla), el que hi ha són cadires normals de sala d'espera.

Per fer aquesta altra foto, sí que vaig haver d'alçar força el cap:

És un lloc impressionant, l'amfiteatre Gimbernat, a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Es troba el Raval, un barri que sol identificar-se amb prostitució, marginació, immigració islàmica i pobresa, però on la ciència i la cultura tenen un lloc destacat: la Biblioteca de Catalunya i la biblioteca municipal que hi ha en el mateix edifici de l'Antic Hospital de la Santa Creu, l'Institut d'Estudis Catalans, l'esmentada Acadèmia de Medicina, l'Escola Massana, el Conservatori del Liceu, el MACBA, la Casa de Caritat, diverses facultats universitàries, la nova Filmoteca, diverses editorials, l'Espai Mallorca, diverses sales d'exposicions públiques i privades, el teatre Romea, el teatre Goya, l'oasi romànic de Sant Pau del Camp, la capella de Santa Eulàlia... Segur que me'n deixo. M'agradaria que, amb el temps, fossin aquests llocs els que configuressin la fesomia del barri.

Fotos: M. Piqueras, estiu 2012

El ressò de la manifestació

Els mitjans de fora d'Espanya comencen a fer-se ressò de la manifestació de l1 de setembre a Barcelona. Vegem-ne alguns.

The Guardian es refereix a l'actual sistema autonòmic espanyol anomenant-lo 'federal'. I diu una cosa que éss certa, que a Espanya hi ha molta antipatia envers els catalans, que són vistos com un poble deslleial i que sempre es queixa.

 

RaiNews24 en parlava abans de fer-se la manifestació, però centrava la informació en aquesta nova samarreta del Barça, amb els colors de la bandera catalana. Diu que altres equips també tenen, en la segona samarreta, els colors de la regió, però que per als catalans no és la samarreta d'una regió, sinó d'una nació:

Al Jazeera Stream mostra un bon recull de fotos i de piulades sobre la Diada (molt interessant):

El diari económic italià Il Sole 24 Ore se centra en els motius econòmics per al desig independentista:

BBC News Europe inclou un vídeo de la manifestació:

 
Le Monde parla de la marea humana que ha reclamat la independència i destaca, en un titular dins la notícia, que Catalunya és "la regió més endeutada del país":

La revista Time en la secció TimeWorld:

 Ja veurem què diu la premsa espanyola.

Alfaranja i Konilòsia

La natura ens ensenya que el peix gran es menja el petit. I qui diu peix diu qualsevol altre grup d'animals. En les societats humanes passa una cosa semblant i això es nota més en temps d'escassetat. La fusió d'empreses, de bancs o d'altres entitats sol ser un eufemisme. Com a la natura, el gran sempre es menja el petit, llevat que el petit sigui prou llest i sàpiga esquivar l'atac del seu depredador; o que arribin a un acord que beneficiï ambdós.

Alfaranja i Konilòsia eren dos club esportius independents que es van unir fa temps. En realitat, unir-se, allò que és diu unir-se, no ho van fer. Konilòsia era un club poderós i va imposar sempre els seus interessos als d'Alfaranja, que van esdevenir una secció del gran club. A més, en un determinat moment, hi va haver lluites per a dirigir Konilòsia i el candidat a qui Alfaranja havia donat suport va ser derrotat. Això va fer que Alfaranja, com a secció de Konilòsia, quedés en inferioritat de condicions respecte d'altres seccions.

Va passar el temps i els socis d'Alfaranja es van acostumar al tracte que rebien de Konilòsia. Només de tant en tant algun soci alçava la veu per dir que haurien de tornar a ser un club independent i no una secció d'un club més gran. Que, amb les quotes del seus membres, haurien de poder fer el que ells volguessin i decidir pel seu compte a quins campionats participaven o si reformaven les instal·lacions del club i com ho feien. O fins i tot de quin color volien que fos la seva samarreta.

Alfaranja, tot i trobar-se de vegades incòmode com a part del poderós Konilòsia, li lliurava regularment els diners ingressats de les quotes dels seus membres. Després Konilòsia els distribuïa entre les seves seccions. Cal dir que el repartiment no era gens equitatiu i Alfaranja sempre rebia força menys del que havia dipositat en les arques konilòsiques. Els directius del gran club deien que hi havia seccions molt pobres, amb moltes necessitats i calia ajudar-les; i que aquelles altres que eren més riques havien de ser solidàries i donar part dels seus ingressos amb aquesta finalitat (però n'hi havia dues a les quals Konilòsia mai no van demanar aquesta solidaritat i deixava que s'administressin elles mateixes). Konilòsia va gastar molts diners en noves instal·lacions i en despeses de vegades innecessàries en la majoria de les seccions dels clubs, llevat d'unes poques, entre les quals hi havia Alfaranja.

Quan a Alfaranja van haver de fer reformes en el poliesportiu i van voler construir una biblioteca i una guarderia per als fills dels seus membres, es van trobar que no tenien prou diners per fer-ho. Van arribar a un acord amb algunes empreses que els van fer les obres necessàries a canvi, però, que els socis paguessin un suplement pels serveis que usessin: pel seient de l'estadi, per anar al WC, per usar els vestidors i les dutxes, per cada llibre que agafessin en préstec a la biblioteca, per deixar la mainada a la guarderia mentre pares i mares feien esport... Quan algun soci d'alguna altra de les seccions que integraven Kolinòsia visitava Alfaranja, s'estranyava perquè havia de pagar per serveis que en la seva secció eren gratuïts i pensava que aquella gent d'Alfaranja era gasiva i que de tot volia treure diners.

Mentre hi va haver prosperitat, tot i adonar-se que la distribució de pressupostos que feia Konilòsia no era equitativa, Alfaranja només es queixava de tant en tant, i acabava deixant-ho córrer. Però les coses van canviar. Van arribar temps de vaques flaques i els ingressos per quotes van disminuir molt. Els fons de reserva de què disposava Alfaranja es van anar esgotant i van començar a endeutar-se. A més, va tenir alguns directius que van estirar més el braç que la màniga i això va contribuir a fer l'endeutament més gran.

Els socis del club van obrir els ulls a la injustícia d'aquell repartiment "solidari" que els havia exigit durant tant de temps Konilòsia, i el sentiment d'identitat pròpia, de voler tornar a ser el club independent que havia estat antigament, va anar augmentant. Els directius d'Alfaranja no volien esgotar totes les possibilitats i van demanar a Konilòsia un acord que tingués en compte les necessitats d'aquella secció i que, com feien altres dues seccions del club, els deixessin administrar-se els seus diners. Però, ai las, en saber-ho, els representants d'algunes altres seccions de Kolinòsia van posar el crit al cel, tot dient que allò seria la ruïna de la seva secció o titllant-los de tenir un forat a la mà. I quan van saber que Alfaranja havia de demanar un préstec a Konilòsia, un d'aquells que veia perillar la seva secció va afegir que els diners que Alfaranja volia que els prestessin eren de tots els membres de Konilòsia.

Fets com aquests, i altres crítiques ferotges rebudes de diversos mitjans de comunicació, van anar escalfant l'ambient a Alfaranja. A hores d'ara, una gran part dels membres que fins fa poc havien estat submisos, han dit que ja n'hi ha prou, que això ja ha ultrapassat tota mesura alfaràngica. I han decidit demostrar el seu malestar. Ho faran en una manifestació. Però ve't aquí que, entre els membres d'Alfaranja, n'hi ha que volen que el seu club se segregui de Konilòsia immediatament, mentre que d'altres de de moment es conformarien que Konilòsia els deixés administrar els seus ingressos. Els primers diuen que la manifestació ha de ser per demanar la segregació i que no valen altres plantejaments. Em temo que, entre els qui pensen així, n'hi hagi d'intransigents que no vulguin admetre a la manifestació persones que no pensin com ells.

M'agradaria que l'11 de setembre de 2012, dia de la gran manifestació d'Alfaranja, féssim com va dir fa poc un soci d'Alfaranja de nom Salvador Cardús: "... espero que tots sabrem respectar les sensibilitats diverses que hi vulguin fer acte de presència [a la manifestació]." Perquè, "en el camí cap a la plena sobirania nacional, ni tothom va sortir a caminar el mateix dia, ni tothom va al mateix pas. L'únic que ens cal és que tothom vagi en la mateixa direcció i que, al final, hi arribem plegats."

Em sembla evident que tothom que vagi demà a la manifestació ho farà perquè vol avançar en la mateixa direcció. Si us plau, membres d'Alfaranja que fa temps que heu començat a caminar i que teniu pressa per arribar al final del camí, no vulgueu imposar el vostre pas a tothom. Altrament serà difícil que hi arribem tots plegats.

(Amb el meu agraïment a Salvador Espriu per haver-me estalviat d'inventar-me els noms dels dos clubs.)

Potser us interessarà:
- La manifestació d'aquest 11-S (1), per Salvador Cardús, publicat al diari ARA el 23.08.2012
- La manifestació d'aquest 11-S (2), per Salvador Cardús, publicat al diari ARA el 25.08.2012

Foto: Passeig de Gràcia, manifestació del 10.07.2010 (M. Piqueras)

D'Eurovegas a Barcelona World

El maig de 1991 vaig veurem obligada a entrar a un casino a Atlantic City, que aleshores era la ciutat del joc en la costa est dels Estats Units (no sé si les coses han canviat des d'aleshores). El meu pare i jo viatjàvem amb un grup d'aqüicultors francesos per visitar centres de recerca i empreses d'aqüicultura de la costa atlàntica nord-americana. A més de les visites de treball, hi havia algunes visites turístiques i alguns dies lliures en algunes ciutats. Entre les visites "turístiques", n'hi va haver una a Atlantic City. Quan ja hi arribàvem, els guies ens van dir que l'autocar s'aturaria prop d'un casino i ens hi quedaríem una hora i mitja. Era al migdia i cadascú podia fer el que volgués: anar a jugar al casino, anar a dinar, a passejar...

Ni al meu pare ni a mi ens interessava el joc. Mentre tots els francesos anaven en ramat en direcció al casino --un edifici molt hortera inspirat en el Taj Mahal-- nosaltres vam girar en direcció contrària per anar a buscar un lloc per dinar fora d'aquell ambient. Després de caminar una mica en uns carrers deserts, quan vam trobar un home li vam preguntar si ens podia indicar algun restaurant o cafeteria, ens va dir que el lloc més proper per menjar o beure era el mateix casino. Que als voltants del casino, en una distància determinada --no recordo quina-- no s'hi podien establir bars, restaurants o cafeteries.

Vam tornar enrere i vam entrar en aquell palau del joc. Vam seguir la fletxa que indicava un restaurant d'autoservei, però per arribar-hi vam haver de travessar una sala immensa, com si fos la nau principal d'una catedral, plena d'escurabutxaques. Potser la memòria em falli, però diria que ni havia milers. Recordo totes aquelles maquines fent pampallugues amb les seves llumetes verdes, grogues, vermelles, blaves... i aquell clinc-clinc-clinc que ressonava per la sala com a música de fons. Una parella de francesos --home i dona-- estaven ficant monedes en una d'aquelles màquines que en català tenen un nom tan encertat, perquè realment escuren les butxaques de la majoria de la gent que hi juga. A l'autoservei, vam comprar uns entrepans i uns refrescos i ens ho vam endur en una bossa de picnic. Quan sortíem, la parella francesa seguia jugant.

Vam estar buscant inútilment algun lloc per seure fora del casino. A més de no haver-hi bars o restaurants, tampoc no hi havia parcs, places o qualsevol altre lloc amb bancs per seure. Aquella ciutat --o si més no aquell barri-- tenia com a única finalitat el joc i les apostes, i no hi havia al voltant del casino res que pogués dissuadir els visitants d'entrar a la catedral del joc. Em sembla que al final ens ho vam menjar dins de l'autocar. Després vaig sentir comentaris molt diversos dels altres companys de viatge sobre aquella parada a Atlantic City. Hi havia qui havia sacrificat el dinar per dedicar-se exclusivament al joc. Només vaig sentir una persona que deia que havia guanyat un munt de monedes en una màquina. No va dir, però, quantes en duia de gastades quan li va sortir la combinació de fruites que tenia premi.

Aquests mesos que s'ha parlat tant d'Eurovegas i de les exigències que posava Sheldom Adelsonen els seus promotors, m'he recordat moltes vegades d'aquella visita a Atlanta City. És això el que volien les persones i entitats que estaven a favor de l'Eurovegas al Baix Llobregat? Un gran negoci per als seus amos i la desolació al voltant del complex turístic i de joc que només ells administrarien? Crec que el futur i el benestar d'una comarca valen més que un plat de llenties per a uns quants milers dels seus habitants. Perquè ens parlaven dels beneficis, però no dels inconvenients. Roberto Saviano, l'expert coneixedor del món de la màfia, escrivia el 23 de febrer d'enguany en el seu mur de Facebook: "Si Catalunya aprovés el projecte Eurovegas (Las Vegas Europea), esdevindria el centre de reciclatge mafiós d'Occident."

Avui, un cop descartat --per sort-- el projecte Eurovegas, se n'ha presentat un altre que podria ser la seva alternativa: Barcelona World, un conjunt de parcs temàtics que, malgrat que portin en el seu nom el de la capital catalana, es construirà prop de Tarragona, a tocar de Port Aventura. En la presentació del projecte han insistit que es tractaria d'un complex pensat per a l'oci familiar i els diversos parcs estarien dedicats a diferents llocs del món (la Xina, l'Índia, Rússia, els Estats Units i Europa). I així, com de passada, han dit que tindrien centres comercials, centre de convencions i casinos.

Com es lliga això de l'oci familiar i els casinos? Potser hi posaran escurabutxaques de mida reduïda perquè la mainada s'hi pugui jugar la paga semanal? O potser se la podran jugar al Monopole, en unes taules situades a costat de les taules de pòquer o de ruleta on jugaran els seus progenitors? Fa anys, per la ràdio feien una campanya per promoure el rosari en família i el seu eslògan era: "La familia que reza unida permanece unida". Podria servir d'inspiració als promotors del Barcelona World i fer-ne un que digués "La família que juga i aposta unida roman unida".

Com fer un resum

(Si només us interessen els consells per fer un bon resum, podeu saltar-vos els tres primers paràgrafs.)

Moltes persones, en la seva activitat professional, han de fer de tant en tant un resum d'alguna cosa: d'un article, d'un llibre, d'una conferència, dels temes tractats en una reunió, de la memòria d'un projecte, etc. Els científics i científiques hi estan acostumats, perquè quan escriuen un article descrivint la seva recerca han de fer-ne sempre un resum, Els articles científics solen tenir una estructura semblant en la majoria de revistes i llibres: títol, resum, introducció, material i mètodes, resultat, discussió i bibliografia. Cada secció de l'article té la seva importància, però el resum és com la seva tarja de visita; de la impressió que en tregui qui el llegeixi dependrà que continuï i en llegeixi la resta. Més important encara: també en depèn la mateixa publicació. Els articles que s'envien a revistes científiques acreditades són revisats per experts en el tema de què es tracti, que expressen la seva opinió sobre el treball descrit. D'aquesta opinió dependrà en molts casos que es publiqui o no l'article.

Una de les meves activitats professionals és la correcció i edició (en el sentit anglosaxó) d'articles científics. Des que vaig començar en el món de l'edició científica, han passat per les meves mans centenars o potser alguns milers d'articles i he vist resums de tota mena. Molts autors agafen fragments de l'interior de l'article i els ajunten. No hauria de fer-se així, però si més no, sempre és millor que escriure-hi coses que després no surten a l'article, com també he vist. Hi ha qui pensa que ha de descriure gairebé fil per randa el que ha fet en el treball experimental o qui hi inclou una pila de dades dels resultats. Tampoc no és això.

El resum d'un article científic ha d'indicar l'objectiu i finalitat de la recerca, la metodologia empleada, els resultats i les conclusions principals. Ha de ser un text breu (moltes reviste publicades en anglès posen el límit en 250 paraules), senzill, amb les paraules adequades i de comprensió fàcil.

Fa anys, vaig escriure unes recomanacions per fer un resum, per als alumnes d'un curs que combinava treball de camp i alguns seminaris i classes teòriques. Eren estudiants de final de carrera o de doctorat, que s'enfrontaven amb la preparació dels seus primers articles científics i que mai ningú no els havia explicat com l'havien de preparar. He trobat les notes que vaig escriure aleshores i les poso aquí per si a algú li poden ser útils. Això és el que recomano a qui hagi de preparar el resum d'un article:

• Llegiu l'article atentament; si cal, dues o tres vegades, fins a copsar-ne les idees principals. (Encara que qui fa el resum sigui la mateixa persona que ha escrit l'article, de vegades pot ser-li difícil destriar les idees que cal o convé destacar.)
• Marqueu de manera visible (amb llapis o bolígraf vermell o amb retolador fosforescent) els punts on hi ha la informació més significativa del text. Després d'una lectura atenta, us adonareu que hi ha algunes parts del text que tenen més rellevància i que d'altres --fins i tot paràgrafs sencers-- podrien suprimir-se sense que es perdés la informació bàsica de l'article.
• Feu unes notes, bé sobre el mateix text, bé en un full, que expressin les mateixes idees que heu marcat, però amb unes altres paraules, no copiant les frases originals.
• Escriviu un primer esborrany a partir de les notes preses, no pas a partir de l'original, altrament seria massa llarg i semblaria una tria de frases del text en comptes d'un resum (malauradament és el que fa molta gent). Si és possible, uniu les idees contingudes en les vostres notes en una seqüència lògica. No cal que sigui en el mateix ordre en què apareixen en l'article, tot i que és possible que sigui la manera més senzilla de fer-ho.
• Repasseu el text que heu escrit i esporgueu-lo de tot allò que sigui innecessari, com ara alguns adjectius o d'expressions del tipus: "L'article en el seu primer paràgraf explica...·, "Jo crec que..." (un resum no és un escrit subjectiu), "En resum, l'article estudia...", "convé destacar que el treball...".
• Si el resum ha de limitar-se a un nombre determinat de paraules o d'espai i us heu passat, cerqueu expressions més breus (també paraules, si allò que compta són els espais). Per exemple, expressions com ara "es va prendre un gran nombre de mostres" pot substituir-se per "es van prendre moltes mostres" (més correcte seria, però, dir-ne el nombre exacte); "plantes, algues, cianobacteris i la resta d'organismes autòtrofs", per "tots els organismes autòtrofs".
• Quan un article escrit en una llengua diferent de l'anglès ha d'incloure també un resum en anglès, els dos textos han de ser equivalents, han de proporcionar la mateixa informació.

Per altre banda, hi ha també algunes recomanacions negatives és a dir, allò que no s'ha de fer. Un resum no pot...

• ...tenir una llargada semblant al text original.
• ...ser tan breu que no contingui la informació rellevant. Si, per exemple, l'article descriu una nova tècnica per aïllar un determinat microorganisme, el resum ha d'indicar quina és aquesta tècnica.
• ...contenir informació o conclusions que no es trobin en l'article, encara que sigui certes.
• ...incloure referències, excepte en casos excepcionals.

Finalment, tant si s'escriu un resum, com l'article sencer, caldria tenir presents les sis regles d'Orwell per millorar el llenguatge.

Potser us interessarà:
- El bon domini de l'anglès (aquest bloc, 14.08.2008). Reflexions a partir d'uns comentaris que Andreu Mas-Colell va fer al setmanari El Temps sobre el limitat coneixement de l'anglès entre la nostra gent.
- "Editors" a l'anglesa (aquest bloc, 21.09.2008). Què és un "editor" en el sentit anglosaxó?
- El punt i coma, el nostre amic (aquest bloc, 15.03.2011). La reivindicació d'un signe ortogràfic.

La comissaria virtual (64): De bacteris i verins

Notícia difosa per l'Agència Catalana de Notícies (ACN) el 28 d'agost 2012:

En el text diu: "han verificat que el marisc dóna positiu en el bioassaig de DSP (Diarrheic Shellfish Poison), una bacteria (sic) que podria provocar diarrea als consumidors". (En català, 'bacteri' és un mot masculí.)

L'edició digital de La Vanguardia també donava la notícia, que venia de l'Agencia EFE:

En aquesta notícia diu que s'ha prohibit la pesca de mol·luscs en aquella zona "tras detectar en ese tipo la presencia de una bacteria que puede provocar diarreas en los consumidores". I al llarg de la notícia s'insisteix en els bacteris: "...la prohibición afecta a dos zonas de pesca [...] por el riesgo de que puedan estar afectadas por la bacteria DSP (Diarrheic Shelfish Poison). [...] Dicha bacteria podría tener efectos en las personas y, mayoritariamente, provocar diarreas [...] Según el responsable de Pesca, la presencia de esta bacteria suele ser habitual en el litoral catalán, especialmente en verano, cuando el aumento de la temperatura del agua facilita la proliferación de ese tipo de bacterias."

L'endemà, 29 d'agost, l'edició impresa de La Vanguardia incloïa la notícia de l'Agencia EFE. I el dia 30 en publicava una altra sobre el mateix tema titulada "Los pescadores de Sitges i Vilanova buscan alternativas a los moluscos", que començava: "La presencia en las aguas de una bacteria que puede desencadenar diarreas entre las personas ha obligado a la Generalitat a prohibir..."

Doncs bé, el bacteri DSP no existeix. DSP són les sigles de diarrheic shellfish poison, que significa 'toxina diarreica dels mol·luscs'. No designa cap ésser viu, sinó un grup de toxines produïdes per uns microorganismes que formen part del plàncton marí, però que NO són bacteris, sinó algues microscòpiques unicel·lulars d'un grup que es coneixen com a 'dinoflagel·lats'. A més de les DSP, hi ha altres dos grups de toxines que són produïts per algues microscòpiques: la toxina amnèsica dels mol·lusc (ASP, de l'anglès amnesic shellfish poison), produïdes per algunes espècies de diatomees, i la toxina paralitzant dels mol·luscs (PSP, de l'anglès paralytic shellfish poison), produïdes per algunes espècies de dinoflagel·lats

 No sé quins dinofalgel·lats poden haver estat la causa de l'actual acumulació de toxines en els mol·luscs, però aquí hi poso les fotos de dues espècies de dinoflgel·lats que produeixen DPS:

Dos Porocentrum, productors de DSP. El color daurat és dels pigments.

Gambierdiscus toxicus

Els mol·luscs bivalves com ara els musclos, les ostres, les tallarines i les rossellones agafen l'aliment filtrant l'aigua. Les seves brànquies actuen com un sedàs que deixa passar l'aigua i reté els organismes que no poden travessar l'espai entre les brànquies. Alguns factors ambientals com ara la temperatura elevada, un alt grau d'insolació o un augment en la disponibilitat de nutrients poden causar la proliferació de les algues que produeixen aquestes toxines. Quan els mol·luscs filtren aigua en què hi ha hagut una gran proliferació d'aquestes algues, la quantitat d'algues --i per tant també de toxines-- que van acumulant pot ser molt gran.

Una diferència que hi ha entre la contaminació dels mol·luscs per bacteris o per aquestes toxines és que és molt més fàcil d'eliminar-ne els bacteris. En les estacions depuradores de mol·luscs, s'aconsegueix en unes quaranta-vuit hores, únicament proporcionant-los aigua que no estigui contaminada. És com si es fes un rentat a fons que arrossegues la "porqueria". En canvi, les toxines tendeixen a acumular-se en alguns teixits dels mol·luscs i són d'eliminació molt més lenta; un "rentat" no serveix per arrossegar les toxines que ja han penetrat dins de l'animal. A més, bullir els mol·luscs no les destrueix, perquè són compostos químics bastant resistents a temperatures elevades. De tota manera, la toxicitat sol ser inferior si es bull el marisc, perquè una gran part de les toxines passen a l'aigua de la cocció.

La Unió Europea té una normativa per prevenir la presència d'aquestes toxines en els mol·luscs que es comercialitzen vius. En les zones de producció i recol·lecció de mol·luscs cal prendre periòdicament mostres de l'aigua de mar per detectar-hi canvis en la composició del plàncton productor de toxines. Quan alguna cosa fa pensar que podrien acumular-se en els mol·luscs, cal intensificar el mostreig i analitzar també mol·luscs procedents de la zona sospitosa, per fer proves de toxicitat. Quan es prohibeix --com ha estat ara el cas-- extreure mol·luscs d'una zona on hi ha proliferació de plàncton productor de toxines, la prohibició no s'aixeca fins que noves anàlisis de mol·luscs demostren que estan lliures de toxines.

No sé quin devia ser l'origen de la confusió en aquesta notícia. El comunicat de la Generalitat en cap moment esmenta la paraula 'bacteri'. És una breu nota que potser no anava dirigida a la premsa. Si més no, no té el caràcter divulgatiu que s'espera que hauria de tenir una nota de premsa sobre aquest tema. De tota manera, amb una mica de sentit comú i de coneixement de l'anglès --dues coses que no haurien de faltar en cap periodista-- és pot deduir que un verí o toxina ('poison') no és un ésser viu.

Fotos: Porocentrum i Gambierdiscus toxicus, copyright Bob Andersen i D.J. Patterson. Procedència: micro*scope.