El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Els vianants de l'Hospitalet

Cartell sota un semàfor en el carrer Santiago Apóstol de l'Hospitalet de Llobregat:


Normalment es demana atenció quan és possible que es doni un cas que no sigui normal, com ho seria, per exemple, que els vianants anessin per la calçada. Per on deuen caminar habitualment, els vianants de l'Hospitalet, que l'Ajuntament demana que parem atenció dels que van per la vorera? O potser són els cotxes els que s'enfilen a les voreres?

Actualització 31.10.2011
Avui hi he tornat a passar i he entès el perquè de l'avís. El pas de vianants queda a l'alçada de la vorera del carrer que és perpendicular al de l'avís. És a dir, quan la gent travessa el carrer no ha de baixar de la vorera, és com si hi continués caminant. De tota manera,  no em sembla que quedi massa clar el sentit de l'avís. Més aviat haurien d'avisar que el cotxe on va qui que llegeixés el cartells és a punt de travessar una vorera. Com que ara hi tendència a fer carrers d'aquesta manera en les zones de pacificació del trànsit, potser seria convenient crea un pictograma per indicar-ho.

Foto: M. Piqueras (29.10.2011)

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Nit d'ànimes a les Corts


Tradicionalment, el dia de les ànimes era el 2 de novembre, que és el dia dels Difunts. Ara, però, aquella diada ja ni es recorda, tot i que es fan altres celebracions també al voltant de la mort. Enguany, amb el cap de setmana i la festa tan seguida, les celebracions han començat abans en alguns llocs. En el meu barri, anit va fer-se la celebració de la nit de les Ànimes. Els Diables de les Corts van organitzar un espectacle que és una fusió de percussió (els tabalers), dansa, teatre i foc. Va ser a la plaça de la Concòrdia

No sé si és perquè era la nit de les Ànimes, però en aquesta foto d'uns minuts abans que comencés l'espectacle, hi veig un "fantasma" (us asseguro que no he fet cap truc perquè hi surti, només vaig prémer el botó de la càmera). M'entren ganes d'enviar-la a Iker Jiménez, que potser hi trobaria una explicació paranormal.


A punt de començar:


 Dansa i foc:



Molt oportunament, se'm va descarregar la bateria de la càmera de fotos, però vaig recordar que el mòbil duu incorporada una càmera. Aquí hi ha dinou segons en vídeo de l'espectacle:


video

Fotos i vídeo: M. Piqueras, 29.10.2011

divendres, 28 d’octubre de 2011

Aparcament reservat

En la zona verda de la comunitat que hi ha darrere de casa hi ha un pas per a vehicles que només és perquè carreguin i descarreguin. Com que molts ho havien pres com un pàrquing gratuït, els veïns van prendre mesures per evitar-ho: hi han posat uns testos molt grans, rodons, perquè la calçada útil quedi reduïda i només hi pugui circular un cotxe. Hi havia el problema de girar, però, si el vehicle que vingui és molt gran --per exemple, un camió de mudances-- i han deixat una part sense els testos però amb les marques grogues a terra perquè no s'hi aturin els cotxes. Doncs bé, hi ha qui deu pensar que les marques signifiquen que allò és una zona per aparcar, perquè sovint s'hi aturen cotxes.

Penso que potser els passa com a les persones que, quan hi ha un carril per a bicicletes en una vorera, caminen per allà. Jo mateixa m'he adonat alguna vegada que, de manera inconscient, estava caminant pel carril bici. Deu ser que la nostra ment decideix que hem de seguir rutes marcades i aparcar en llocs senyalitzats, encara que ni les rutes estiguin marcades perquè hi circulem nosaltres ni els senyals al terra s'hagin fet perquè hi deixem els nostres cotxes?

Foto: M. Piqueras (28.10.2011)

Paisatges des del tren

M'agrada viatjar amb tren i anar veient com desfila davant dels meus ulls el paisatge, com si estigués mirant un documental. Dimarts, després de la pluja caiguda el dia abans i durant la nit, l'atmosfera era molt nítida. Feia temps que no veia una dia tan "net". I els núvols, preciosos!





A mesura que el tren avançava per la meseta, el cel anava enfosquint-se:





Fotos: M. Piqueras (25.10.2011)

dimarts, 25 d’octubre de 2011

És millor "au" que "ocell"?

Àguila daurada: 'au' o ocell'?
No crec que ningú tingui dubtes a l'hora d'anomenar una cadernera 'ocell'. Però, i quan es tracta d'un corb marí, un pingüí o una àguila? També diríeu que són ocells'? (la meva opinió, mes avall).
 
Fa uns dies vaig veure una notícia d'un centre de recerca català que descrivia un treball dut a terme a l'illa de Lanzarote per investigadors d'aquell centre. La finalitat d'aquella recerca era trobar "una resposta a l'existència d'aus gegants a l'illa de Lanzarote" i el títular de la notícia era "L'enigma de les aus gegants a l'illa de Lanzarote".

En el bloc del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, llegeixo una entrada que duu per títol "Catalunya acull cada hivern 65 milions d'ocells", que fa una ressenya del llibre Atles dels ocells de Catalunya a l'hivern 2006-2009. En el mateix bloc, una altra entrada es titula "Les aus migratòries amb maduresa sexual tardana es tornen sedentàries a les illes", conclusió a què han arribat uns investigadors dels CSIC. I una altra, titulada "Les aus urbanites són més valentes i exploradores que les que viuen en entorns naturals", comenta una estudi liderat pel CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals).

Tot  i que en el bloc esmentat hi ha alguna entrada que fa referència a 'ocells', em fa l'efecte que la major part de les vegades que es tracta sobre aquests animals els nomenen 'aus'. I m'he adonat que persones que treballen en l'àmbit de la zoologia els solen anomenar 'aus'. Què és més correcte, doncs, 'aus' o 'ocells'? Potser 'ocells correspongui a un registre col·loquial i 'au' un registre més seriós?

El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) dóna preferència al terme 'ocell'. L'entrada 'au' remet a 'ocell' i allà hi ha la definició. A través d'una persona coneguda vaig preguntar-ho a una altra suposadament experta, la qual va respondre que el terme 'Aves' castellà té l'equivalent en 'Aus' o 'Ocells' en català. Tanmateix, tenint en compte que en castellà el terme 'pájaros' fa referència als ocells de l'ordre dels passeriformes i a altres ocells petits --els moixons--, per evitar confusions fan servir 'aus' en català en tots els casos en què, en castellà, en dirien 'aves'.

Aquesta explicació no em convenç. Entendria que es volgués evitar la confusió si, en castellà, anomenessin 'ocejos' o 'ocellos' els moixons. Però 'pájaro' i 'ocell' són dos termes ben diferents i jo seguiré anomenat 'ocells' qualsevol ésser viu que respongui a la definició el DIEC: "animal vertebrat, ovípar, de sang calenta, que té el bec corni, el cos cobert de plomes i les extremitats toràciques en forma d'ales aptes per al vol, capacitat que excepcionalment pot perdre." Independentment de la seva mida.

Per altra banda, em remeto a alguns títols de llibres i publicacions en català (impreses o en línia) sobre aquests animals:
No crec que qui compri o consulti aquestes obres ho faci pensant que només hi trobarà referència a pardals, caderneres o altres moixons, especialment en el cas dels ocells antàrtics o dels rapinyaires.

Foto: Àguila chrisaetos (àguila daurada), Richard Bartz, Wikimedia commons

diumenge, 23 d’octubre de 2011

La crisi de la blocaire refredada

Aquesta vegada sí que és més aviat crisi blocaire, la que he pateixo. O potser les seqüeles del refredat que arrossego tota la setmana i que fa que qualsevol cosa que impliqui un petit esforç mental em costi molt de fer. Des del 2008 procuro escriure sempre una entrada cada dia o si no puc fer-ho, no deixo passar més d'un o dos dies sense publicar res. Però els virus m'han assetjat amb força i aquí estic, passant les hores sense fer res, llegint a estones, mirant --o millor, dormint-- la caixa tonta, contemplant la gata, escoltant música, perdent-me per la xarxa... També intentant treballar una mica, però deixant-ho tot a mitges.

Avui he hagut de renovar les provisions de kleenex que tenia a casa perquè s'estaven esgotant: la caixa que hi ha al bany, la de la cuina, la del meu despatx... I els paquets per dur a la bossa també. he comprat dos paquets de 150 mocadors cadascun, Podré mocar-me 300 vegades; potser unes 350 si compto els que encara tinc per casa. Espero tenir-ne prou fins a dilluns. I és que aquests dies el meu nas recorda el de l'anunci dels sellos y compimidos Eupita que va publicar la premsa durant molts anys. El que he posat aquí és de La Vanguardia, del 2 de novembre de 1963. Hi devia haver molta gent refredada perquè l'anunci sortia a la portada del diari. Mai no he fet servir Eupita, però potser hauré de preguntar a la farmàcia si encara existeixen. Qui sap, potser seria la solució per al degoteig continuat del meu nas

divendres, 21 d’octubre de 2011

Un record per a Euskadi


El 20 d'octubre de 2011 és un dia per recordar. Confiem que aquesta vegada sigui de debò i que ETA hagi passat a ser part de la història. El 29 d'abril de 2011 un cor de tres-centes veus blanques cantava per la Pau a Donostia i va interpretar la cançó Txoria txori, de Mikel Laboa (1934-2008):



I la versió del propi Mikel Laboa:



No sé si la traducció de la lletra serà molt fidel, però és la que he trobat:

Si li hagués tallat les ales,
hauria estat meu,
no hauria escapat.

Però així, hauria deixat de ser un ocell.

I jo...
allò que estimava era un ocell.

Als pobles, com as ocells, hi ha qui els vol tallar les ales perquè no escapin i deixin de ser el que són. L'autodeterminació hauria de ser un dret inalienable de tots els pobles del món.

dijous, 20 d’octubre de 2011

El concert econòmic: el 1899 ja se'n parlava!

La Vanguardia del 19 d'octubre de 1899 (les negretes són meves):

Presidida por el señor Rusiñol, á las cuatro de la tarde de ayer reunióse la Junta directiva del Fomento del Trabajo Nacional, en sesión ordinaria, enterándose del telegrama que el Presidente del Consejo de ministros envió á dicho señor como contestación al que éste le había dirigido preguntándole si el Gobierno estaba dispuesto á conceder el concierto económico.
El señor Rusiñol, apoyando la idea de celebrar el mitin, dijo que era precisa esta manifestación, en primer término para demostrar al Gobierno la necesidad del concierto económico y la obligación que tiene de concederlo después de las promesas que lleva hechas á Cataluña; y en segundo término para hacer saber al Gobierno y al país entero que aquí no se trata de separatismo, sino de conservar la unidad de España, pero con la mayor autonomía posible para Cataluña.
Com a protesta per la política econòmica del Govern i l'incompliment de les promeses fetes a Catalunya, els diversos gremis van decidir no pagar les contribucions (és el que va anomenar-se tancament de caixes), però això va causar que es decretés el consegüent embargament dels qui no pagaven. Per poder procedir a embargar-los calia, però, un permís de l'alcalde, que era el doctor Bartomeu Robert i s'havia posat de la part dels gremis perquè --deia l'alcalde-- no hi veia un afany revolucionari, sinó una manera de pressionar el Govern perquè concedís el concert econòmic promès. Robert va anar endarrerint amb moltes excuses la signatura dels permisos per a l'embargament: que, en les llistes de morosos, molts noms no es llegien bé, hi havia notes marginals... També va dir que l'actuació del Govern no estava dins de la legalitat perquè hi havia errors en els expedients i que no s'havien complert els requisits que marcava la llei. Quan el Govern va posar-lo entre l'espasa i la paret, Robert no va veure altra sortida que la dimissió, que va presentar l'11 d'octubre de 1899. La ciutadania i la premsa va elogiar l'actitud de l'alcalde i van mostrar-li la seva simpatia
El 20 d'octubre de 1899 van començar els embargaments. El diari La Vanguardia ho descrivia en la seva edició del 21 d'octubre: 
Ayer por la tarde comenzaron los embargos á algunos de los industriales de los muchos que ya tienen recibida la papeleta de apremio de segundo grado.
Por los datos que recogimos en la mayor parte de los sitios donde presentáronse los agentes de la recaudación, se puede afirmar que la característica de las diligencias efctuadas ayer por los agentes del fisco, aparte las ilegalidades y deficiencias en la documentación, fue la falta absoluta de cortesía y aun de consideración.
Como si para ellos fuera cosa nueva eso de descubrirse al hablar con una señora en su propia casa, los individuos que ayer recorrieron la ciudad efectuando diligencias de embargo, entraban en los establecimientos cuando más áagenos estaban los dueños de recibir tan agradable visita, sentábanse sin solicitar permiso y permanecían con el sombrero puesto en tanto el dueño de la casa les hablaba en pié y con la cabeza descubierta.
Aparte los incidentes inevitables en tales visitas, cuando los que los hacen son gente poco escrupulosa, durante el dia de ayer no hubo que lamentar hecho alguno desagradablesino es los detalles de las escenas que á continuación vamos á relatar.
En els més de cent deu anys que han passat, a Madrid hi ha hagut molts governs, però han seguit incomplint les seves promeses. Potser que ens decidíssim i féssim de nou un tancament de caixes.

Per saber-ne més:
- Izquierdo S. (2003) Bartomeu Robert i Yarzábal (1842-1902). Medicina i compromís cívic. Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra.(Té un apartat dedicat al tancament de caixes) http://www.tdx.cat/handle/10803/7459

divendres, 14 d’octubre de 2011

(Des)ortografia (III)

En l'espai de vint-i-quatre hores he vist aquestes tres perles de la (des)ortografia.

La primera, en una escala de veïns de l'Hospitalet de Llobregat (si no ho veieu bé, cliqueu damunt la fotografia per veure-la ampliada):


De set paraules, n'hi ha quatre de mal escrites.

Aquesta altra perla és oriental, un cartell en japañol damunt la porta d'un restaurant japonès del carrer Rosselló, a l'Esquerra de l'Eixample (no m'he fixat en el número de carrer, però l'he vist anant des d'Enric Granados a Muntaner):


Finalment, la (des)ortografia en un hospital públic de Barcelona. És el cartell que hi ha a la porta de la farmàcia ambulatòria de l'Hospital Clínic:


Com es pot veure, la persona que va fer el cartell té gran afició per les majúscules, però és gasiva amb els accents i només n'hi posa un.

Fotos: Escala de l'Hospitalet, Ana F. de Castillo Piqueras; les altres dues, M. Piqueras

dijous, 13 d’octubre de 2011

El cafè, "solo"?

Llegeixo a infoMigjorn, l'article de Miquel Riera que es va publicar a El Punt/Avui del 3 d'agost, titulat "Un cafè i prou", en què l'autor parla del costum que s'ha anat estenent entre els cambrers de preguntar, a qui demana un cafè, si el vols "sol". És un costum que va començar al centre de la península i que a poc a poc ha anat estenent-se.

El comentari de Riera m'ha recordat la manera com el meu pare --molt cafeter ell-- reaccionava davant la pregunta dels cambrers que cada cop que demanava un cafè li replicaven amb la pregunta "¿solo?". He de dir que el meu pare era un manxec que vivia a Barcelona des d'abans de la guerra i no acostumava a parlar català, tot i que l'havia après quan, encara en el seu poble manxec, feia viatges "al Reino" --així anomenaven el País Valencià-- per anar a buscar-hi taronges. Malgrat que només parlés català més que amb persones que no entenien el castellà, com ara la meva àvia materna, que era del Prat de Llobregat --sí, sí, hi havia persones catalanes que no sabien parlar en castellà!--, el meu pare era dels qui pensen que no se es de donde se nace, sino de donde se pace. S'estimava la seva terra i el 1997 va voler fer-hi un últim viatge, per acomiadar-se'n, però en el fons era més català que manxec.

En la dècada de 1970 el meu pare viatjava sovint a Madrid per feina i allà va ser on per primera vegada, en demanar un cafè en un bar, un cambrer va preguntar-li si el volia solo. Segons explicava el meu pare, la conversa va anar si fa no fa així:
--¿Qué desea?
--Un café.
--¿Solo?
Sorpresa del meu pare, que va respondre:
--No, con azúcar.
--¿Pero lo quiere solo?
El meu pare es comença a mosquejar:
--No, ya le he dicho que con azúcar.
El cambrer, amb to irritable:
--Pero el café, ¿lo quiere solo o con leche?
El meu pare, també una mica irritat:
--Si lo quisiera con leche, le habría pedido un "café con leche", no "un café".

El meu pare era bastant tossut i mai no va acostumar-se a demanar el café "solo", durant els anys que va continuar els seus viatges a Madrid. O sigui que, converses semblants a aquella primera devien ser freqüents cada cop que volia prendre un cafè. Deia que en alguna ocasió, els mateixos cambrers li havien dit: "Se nota que es usted catalán." (Sobre això, ell tenia un acudit, però ara no ve al cas.)

Jo no sóc de prendre cafè --sóc de te--, però un cop que tenia molta son i havia de participar en una reunió a Madrid, en baixar del Pont aeri a Barajas, vaig anar a prendre un cafè al primer bar que vaig trobar. Quan el cambrer em va preguntar "¿solo?", vaig recordar-me del meu pare. Com que no havia esmorzat, vaig dir-li "No, también un croissant.

Il·lustració: tassa de cafè, de dailyclipart

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Comissaria virtual (50): La Vanguardia i l'alma mater

En el "semàfor" de la Vanguardia del 8 d'octubre 2011 (edició castellana) sortia això:

Diu que Diego Moreno és l'alma mater d'una editorial que té publicades algunes obres de Tomas Tranströmer, premi Nobel de Literatura 2011.

A l'antiguitat, els poetes llatins anomenaven alma mater a Roma. Amb el temps, aquesta expressió llatina va passar a dessignar la universitat. Per exemple, la Universitat de Barcelona és la meva alma mater i la de molta gent de la meva generació a Catalunya, perquè era l'única universitat que teníem quan jo vaig estudiar.

En les últimes dècades he vist aplicada aquesta expressió a persones, com en el cas del semàfor de La Vanguardia. A mi em resulta molt estrany que una persona pugui ser alma mater de res, i especialment si la persona és un home, perquè l'expressió alma mater és de gènere femení.

Alma és el femení de l'adjectiu llatí almus, que significa 'nutrici' i també 'maternal', 'bo'. No té res a veure amb 'ànima', que és el significat que es vol donar quan es parla d'algú que és l'impulsor d'un projecte o el motor d'una empresa.

En diverses ocasions, Fernando Lázaro Carreter (1923-2004) va parlar d'aquesta confusió en "El dardo en la palabra", sèrie d'articles sobre la llengua castellana que va publicar en alguns mitjans, entre els quals La gaceta ilustrada i El País. En els dos llibres que recullen una part d'aquests articles (El dardo en la palabra, 1997, i El nuevo dardo en la palabra, 2003) va escriure alguns comentaris sobre el mal ús de l'expressió alma mater.

Actualment La Vanguardia té una persona dedicada a vetllar pel bon ús de la llengua, tant en català com en castellà, i ho fa molt bé. És Magí Camps, que també escriu alguna columna sobre llengua i des fa uns mesos respon cada setmana consultes sobre llengua (crec que és cada dilluns). Ahir vaig pensar que aquesta alma mater hauria escapat al control de Magí Camps i vaig aprofitar Twitter per fer-li una piulada indicant-li allò que a mi em semblava --i em segueix semblant-- un error. El meu missatge (per qui no conegui Twitter, cal tenir en compte que els missatges que s'envien no poden superar els 140 caràcters):
Semaforo LaV Diego Moreno "Alma mater" és la universitat; mai una persona
La resposta de Magí Camps va ser aquesta:
És cert, però l'ús n'ha capgirat el significat i l'estructura sintàctica, i així ho hem admès a LV.
O sigui, que La Vanguardia ara accepta l'ús de l'expressió alma mater aplicat a persones. Seguint amb el sistema de comunicació de pocs caràcters, això és el que penso: 8-( 8-( 8-( 8-(

Entenc, i ho he dit moltes vegades, que les llengües, com els éssers vius, evolucionen i també entenc que les llengües les fan les persones que les parlen. Però a diferència de l'evolució biològica, en l'evolució del llenguatge es pot tornar a punts anteriors. En el català, per exemple, ha passat. Quan jo era jove, en comptes d'anar a l'escullera a passejar, anàvem al rompeolas, i de passada ens aturàvem al port a veure els barcos, mai vaixells. I en una època en què s'enviaven moltes més cartes que ara, ningú no els posava segells ni les tirava a la bústia: els posàvem un sellu i les tiràvem al bussó.

Em sap greu que La Vanguardia s'apunti al castellà light; no m'he fixat si l'edició catalana també ho fa.

Actualització 17.10.2011
En la seva columna setmanal, Magí Camps tracta avui de l'alma mater que va originar el meu comentari que ell esmenta (Una madre trabucada, La Vanguardia 17.10.2011). En  el fons sembla que em doni la raó, però es lamenta que, si el sentit original ja no s'usa i barrem el pas al nou ús que avui dia fa molta gent d'alma mater, l'expressió acabarà per desaparèixer. Doncs jo sí que l'uso. He dit i escrit moltes vegades que la Universitat de Barcelona és la meva alma mater. I m'agrada dir-ho.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Ja sé que em repeteixo, però també les tallades

Ho sento, però segueixo amb el tema encetat ahir sobre les tallades i els moviments de protesta. Avui, mentre pesava figues davant la TV després de dinar, m'han espavilat unes imatges del Telenotícies que mostraven un tall de circulació a la Diagonal causat per persones --estudiants crec-- que també protestaven per alguna cosa. Ahir al migdia el centre de Barcelona també estava tallat. Aquests talls de circulació han esdevingut ja un fet tan habitual, que no sé si arriben a causar l'efecte que qui els organitza espera que tinguin.

Potser jo penso de manera molt diferent que la majoria de la població, però aquesta mena d'actuacions no em desperten cap simpatia, sinó al contrari. Per a mi, tot el valor que podria tenir la protesta queda desvirtuat. Es possible que els qui tallen la circulació se senten molt demòcrates, com potser també s'hi sentien els qui fa uns mesos volien impedir que els membres del Parlament fessin la seva feina. A mi, en canvi, l'actitud dels uns i la dels altres no em sembla gens demòcrata.

Sóc de la generació que --ho recordava Raimon fa pocs dies en el Liceu-- ve d'un silenci que va rompre la gent que volia ser lliure, que estimava la vida i que exigia coses que li havien negat. És cert que, malgrat que ja portem més de tres dècades de democràcia, encara hem de dir no a moltes coses. Però hi ha moltes maneres de dir no i de demostrar la manca de conformitat.

Creuen potser els qui tallen la circulació que el seu és un acte de valentia? Ho hauria estat fa quaranta anys, quan la majoria manteníem un silenci que, tot i no ser resignat --com també ens recordava Raimon--, no deixava de ser un silenci. Avui dia, tallar la circulació per protestar contra el que sigui em sembla, a més de ser una gran manca de civisme, és una gran mostra de poca imaginació. Si us plau, busqueu mitjans més originals per fer pública la vostra protesta! No estic d'acord amb totes les idees que van sorgir del moviment del maig del 68, però hi ha un lema seu que encara m'entusiasma: "La imaginació al poder!" I d'imaginació, no sembla que en tinguin gaire aquests protestadors i indignats.

Fa alguns anys per casualitat vaig assistir a Pavia (Itàlia) a un acte polític que feien amb motiu del 20 de setembre (jo havia anat a aquella ciutat per participar en un curs i em vaig trobar amb els actes que cada any commemoren l'alliberació de Roma del poder de l'Església el 1870). La gent estava ja molt cremada amb Berlusconi i recordo que un dels qui va parlar --un ancià, un veterà dels moviments antifeixistes de la segona guerra mundial-- va dir que el poble disposava de la millor arma existent per lluitar contra la corrupció i els interessos particulars d'una part de la classe política: el vot. I encoratjava la gent que en les següents eleccions fes servir aquesta arma.

Quan fa alguns mesos els indignats del 15 M deien que no se sentien representats per cap partit polític actual, vaig recordar les paraules d'aquell home de Pavia i vaig pensar que el que haurien de fer era constituir-se ells en partit polític. No sé si el deuen haver fet o no, però ara, amb unes eleccions en perspectiva era el moment adient. No es pot reformar el sistema des de fora. Però és més fàcil queixar-se i deixar de votar. Als indignats i indignades els diria que jo tampoc em sento representada per cap partir polític i que el meu vot és sempre per defecte, però sé que si més no, serveix per frenar aquells partits als quals mai no votaria.

Sé que aquests reflexions meves no serveixen de res --només per esbravar-me--, que el proper dimecres la gent de Bellvitge tornarà a tallar l'autovia, i que un altre dia seran altres persones les que tallaran una altra carretera o una avinguda. Potser qui hagi de viatjar amb cotxe o desplaçar-se en autobús, els transportistes i els professionals que s'han de moure amb algun tipus de vehicle, s'acostumaran a aquestes interrupcions de la circulació i acabaran consultant cada dia en un web les tallades previstes. Potser fins i tot els diaris, a costat de la previsió del temps, incloguin una secció amb aquesta informació.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Les retallades i les tallades

No hi entenc, de política. Tampoc d'economia. Però tot i la meva ignorància, arribo a entendre que, quan en una casa no hi ha prou diners per mantenir el ritme de vida, ja sigui perquè n'estan entrant menys que abans o perquè s'ha estirat més el braç que la màniga, cal estrènyer's el cinturó i reduir despeses. Perquè, si una cosa entenc és el que diu aquell refrany català: "d'on no n'hi ha, no en pot rajar". No sé si les retallades --o ajustos pressupostaris o reducció de la despesa pública o com li vulgueu dir-- que està fent el Govern català s'han fet sense tenir en compte les prioritats o no, però el cert és que no es podia continuar mantenint el ritme anterior.

Entec que cada persona que se sent afectada per aquestes reduccions --o retallades, si us agrada més-- pot pensar que el seu sector és el que en surt més malparat. I em sembla comprensible que protestin públicament perquè és l'única manera que tenen perquè la seva queixa es difongui. Però hi ha un tipus de queixa i protesta que mai no he entès i que no m'agrada gens: la tallada de carrers, carreteres, autovies, autopistes...

Fa dues setmanes tornava de l'aeroport i havia d'anar a una reunió al centre de Barcelona. Vaig arribar-hi amb una hora de retard gràcies a la tallada que treballadors i usuaris de Bellvitge es veu que fan cada setmana --ho vaig saber després-- com a mesura de protesta per la retallada. I creuen que la millor manera de protestar és interrompent la circulació. Ells se senten perjudicats --i efectivament, ho són-- i deuen voler que altres milers de persones comparteixin d'una manera o altra el seu greuge.

Que el 21 de setembre jo arribés una hora tard a una reunió no tindria massa importància. Però posaria la mà al foc que moltes persones hauran sortit molt més perjudicades que jo d'aquestes aturades de la circulació. Gent que va a l'aeroport per agafar un avió, gent que en torna, gent que a aquella hora es desplaça per motius laborals, potser fins i tot hi hagi qui estigui intentant anar al mateix hospital dels que protesten. Avui, quan els manifestants ja donaven per acabada la tallada contra la retallada, s'ha produït un accident en què una persona ha resultat ferida greu i alguns vehicles han quedat destrossats (vegeu-ne les fotos a vilaweb). Sé que els protestadors no tenen la culpa d'aquest accident, que ha passat a quatre quilòmetres del lloc on tallen l'autovia quan un cotxe que circulava a molta velocitat ha envestit la cua dels cotxes aturats. Però és una conseqüència indirecta de la seva acció de protesta.

Conservo un record molt amarg d'un altre tall de protesta. Era l'11 d'agost de 2005. El meu pare era internat a l'hospital de la Vall d'Hebron i ja es veia que el seu cos de noranta-dos anys no podria resistir gaire la lluita contra la malaltia per la qual havia estat ingressat. Un del seus nets va tornar aquella tarda de viatge i el seu pare el va voler acompanyar a veure l'avi. Era l'agost, un mes tranquil i a aquella hora no acostumava a haver-hi molta circulació. Però el meu germà no va tenir en compte que des de feia setmanes, com ara passa davant l'hospital de Bellvitge, un grup de persones tallava la circulació davant de l'hospital de la Vall d'Hebron. El motiu era diferent, però. Eren veïns del barri que protestaven perquè volien que eliminessin una narcosala que s'havia fet en un pavelló prefabricat dins del recinte hospitalari. En veure que allò estava col·lapsat, el meu germà va decidir tornar a casa i deixar per l'endemà al matí la visita del nét a l'avi greu. Malauradament, l'avi va morir de matinada i el nét no se'n va poder acomiadar.

Des d'aleshores, cada cop que sento que es talla la circulació per algun tipus de manifestació, no puc evitar indignar-me tot recordant aquell vespre d'agost de 2005 i pensar que potser algun altre nét s'hagi quedat sense dir adéu al seu avi. Pel que fa a les tallades per les retallades, penso que podrien anar a fer-les davant de la delegació del Govern espanyol. Al cap i a la fi, sense el dèficit fiscal a què està sotmesa Catalunya, la situació seria ben diferent.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

El Nobel post mortem, però no pòstum

Ralph M. Steinman
Ja és mala sort, morir-se tres dies abans que et concedeixin el premi Nobel! És el que ha passat a un dels guardonats enguany amb el premi Nobel de fisiologia o medicina. Una meitat del premi es dividirà entre Bruce Beutler i Jules A. Hoffmann, "per les seves descobertes en relació a l'activació de la immunitat adquirida". L'altra meitat correspon a Ralph M. Steinman "per la seva descoberta de les cèl·lules dendrítiques i el seu paper en la immunitat adaptativa". Malauradament, Steinman, que patia càncer de pàncrees, va morir el proppassat 30 de setembre, sense poder gaudir de la glòria del Nobel.

Amb la mort de Steinman (1943-2011) s'ha produït un cas insòlit en la història d'aquests premis, que, segons els seus estatuts, no poden concedir-se a persones que ja hagin mort, és a dir, no són premis pòstums. No obstant això, si una persona a qui s'ha concedit el premi mor abans que se'n faci el lliurament, manté el premi. En el cas de Steinman, l'anunci del premi s'ha fet a les 11.30 del matí i tres hores més tard el rector de a Universitat Rockefeller, on treballava Steinman, ha anunciat a l'Assemblea del premi la mort de l'investigador guardonat.

La Fundació Nobel ha decidit mantenir el premi a Steinman perquè, atès que el jurat en desconeixia la mort, no pot considerar-se que sigui un honor a una persona ja morta. El cas recorda més aviat el que passa quan una persona premiada mor abans del lliurament dels premis, que es fa el mes de desembre.

Segons el diari The Telegraph, Steinman va sobreviure la seva malaltia durant quatre anys gràcies a un tipus d'immunoteràpia que ell mateix va dissenyar-se. I segons la Wikipèdia, la filla de Steinman hauria explicat als mitjans que el seu pare --que sabia que estava proposat per al Nobel-- havia fet broma sobre la malaltia, dient que havia de resistir fins al dia que es concedissin els premis, perquè, si t'has mort, ja no te'l donen.

Potser us interessarà:
- Atenció "al ciutadà" i el meu colze" (aquesta bloc, 24.02.2011). Sobre la meva ferida infectada i la resposta immunitària del cos a l'atac dels microbis patògens.
-Web dels premis Nobel, amb tota la informació sobre els premis i els investigadors guardonats.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

La comissaria virtual (49): Deutes de milions de milions

A través d'un enllaç en el mur de Facebook de l'amiga Xesca llegeixo, en el diari digital dBalears.cat, el deute que té el Govern balear amb l'escola pública i l'escola concertada (si no ho veieu bé, cliqueu damunt la imatge per ampliar-la):


Segons el Fons Monetari Internacional, el producte interior brut estatal va ser el 2010 de 1.374.779 milions de dòlars dels EUA. Això equival a 1.031.084 milions d'euros (un dòlar USA avui val 0,75 euros). Per tant, segons dBalears.cat, el deute del Govern balear amb l'escola concertada i pública és més de sis vegades el producte interior brut estatal. Déu n'hi do, quin deute!

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Moleskine i "El petit príncep"

Des que vaig descobrir els quaderns Moleskine, me n'he tornat una addicta. Potser van començar com a quaderns de viatge, però jo en duc sempre un a la bossa, encara que no vagi de  de viatge i només surti de casa per anar al mercat. Sempre puc veure alguna cosa que m'interessi, i el meu quadern i la meva petita càmera són la meva memòria, molt més fidel que l'altra, la que depèn de les neurones.

Fa un parell de dies vaig veure aquesta Moleskine i, tot i que en tinc encara algunes en reserva, no vaig poder evitar la temptació de comprar-me-la:



A la meva afició a aquests quaderns, s'hi afegeix el meu col·leccionisme de "petits prínceps". Casualment, havia de començar un quadern de notes. Aquest Moleskine ha passat al davant als altres quaderns que tenia en reserva i ja és dins la meva bossa.

Actualització 02.10.2011, 0.30
Aquest vespre he estrenat la meva Moleskine del petit príncep en el concert de Raimon al Liceu, apuntant-hi les cançons i algunes observacions sobre el públic i l'ambient entre el públic.

Flickr i els massatges

Fa pocs dies, Facebook em sorprenia demanant-me que escrivís una paraula en un alfabet que no és llatí. Avui ha estat Flickr qui m'ha soprés amb aquesta nota quan he intentat veure-hi una foto: