El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 30 de setembre de 2011

Els IgNobel i la "procrastinació estructurada"

Fa algunes setmanes, confessava en aquest bloc la meva tendència a la "procrastinació" (a partir d'ara, li trauré les cometes, tot i que sigui una paraula que no es troba en el diccionari normatiu català). Doncs bé, en llegir els premis IgNobel que es van concedir anit he vist quer la procrastinació n'és protagonista d'un.

Els IgNobel són els premis Nobel alternatius, de broma; el seu lema és "primer et fan riure; després, pensar". Es basen en treballs publicats en revistes científiques (entenent "ciència" en el sentit més ampli, no únicament les ciències experimentals) i no sempre són d'actualitat. L'any passat, per exemple, n'hi havia un sobre el perill que els microbiòlegs duguin barba, que estava basat en un article de 1967.

John Perry
L'IgNobel de Literatura d'enguany ha estat concedit a John Perry, professor emèrit de filosofia de la Universitat de Stanford per la seva teoria de la procrastinació estructurada que diu que, per ser una persona triomfadora, cal treballar sempre en alguna cosa important, fent-la servir com un mitjà per evitar fer alguna altra cosa que encara sigui més important. El premiat, va publicar per primera vegada aquesta teoria el 1996, a la revista Chronicle of Higher Education. Es pot llegir també en el web de l'autor, en un article titulat Structured Procrastination. Per poc anglès que s'entengui, en recomano la lectura. Jo m'he sentit molt identificada amb la seva definició de la persona procrastinadora, sobretot quan explica que procrastinar no vol dir --com molta gent creu-- no fer absolutament res, sinó al contrari: la persona procrastinadora sempre està fent alguna cosa perquè és l'única manera de deixar per a un altre moment allò que realment hauria de fer.

La procrastinació sol considerar-se un defecte de la personalitat. Tanmateix, Perry li dóna la volta per convertir-lo en una acció positiva i és això el que ell anomena procrastinació estructurada. Diu que cal ordenar per importància les tasques que tenim en ment, posant en primer lloc les que aparentment són més importants i urgents. Però segurament que en la llista, en un lloc inferior, hi ha tasques que també val la pena de fer. Realitzar aquestes tasques menys importants és una manera de no fer les que hi ha a la part superior de la llista, però al mateix temps s'està fent una cosa útil i la persona procrastinadora fins i tot acaba per ser considerada molt treballadora.

Perry desaconsella el que moltes persones procrastinadores fan quan volen corregir-se: minimitzar els seus compromisos, suposant que, si tenen poques coses per a fer, deixaren el mal costum de procrastinar i compliran els compromisos contrets. Creu Perry que això és contrari a la naturalesa del procrastrinador i que destrueix la seva principal  font de motivació que és tenir moltes coses per fer al mateix temps. Com a procrastinadora empedreïda, puc assegurar que té tota la raó, si més no en el meu cas és així. Sempre tinc llistes amb les coses per fer i, si en algun moment la llista és molt curta, m'angoixo i treballo menys que mai en comptes d'estar satisfeta pensant que podré fer-ho tot i en el termini previst.

Clar que hi pot haver un problema amb les tasques que estan situades a la part superior de la llista. Però no continuaré explicant com ho soluciona Perry, perquè ja he procrastinat prou escrivint aquesta entrada del bloc quan tinc altres coses més importants per fer.

Per cert, segons s'indica en el peu d'aquella pàgina, el web ha estat dissenyat per la seva neta, la qual va fer el web com a excusa per no fer un treball més feixuc per a una prova de literatura.

Potser us interessarà:
- Sóc una "procrastinadora" empedreïda (aquest bloc, 09.09.2011)
- Els Nobels de broma (10.10.2010)

Foto:  John Perry, del seu web

dijous, 29 de setembre de 2011

Anita Ekberg i "La dolce vita"

Feia set anys que Anita Ekberg es movia en el món del cinema quan aquesta actriu sueca va participar a La dolce vita, de Federico Fellini, amb un paper que era un retrat d'ella mateixa: Sylvia, una diva del cinema que és una sex symbol i es troba de visita a Roma. L'escena en què Sylvia es fica dins la fontana di Trevi, on es posa a ballar i demana al periodista que l'acompanya (Marcello Mastroianni) que s'hi fiqui també, ha esdevingut clàssica.

Llegeixo que avui Anita Ekberg fa vuitanta anys. L'actriu va enamorar-se de Roma, on viu des de fa més de quaranta anys. Però Roma i Itàlia també es van enamorar d'aquella exuberant nòrdica rossa i sensual, i li van dedicar una cançó que es diu Ghiaccio bollente (gel que bull; és un dels noms que rep el gel sec). El títol fa referència al contrast d'aquella noia nòrdica i aparentment freda amb la fogositat que mostrava no solament en els films, sinó també en la vida real.

La dolce vita va ser un film prohibit a Espanya durant molt de temps. L'any que el van estrenar (el 1960) vaig passar un mes a Roma amb una família italiana, una parella amiga dels meus pares. Em van dur al cinema un parell de vegades, però jo era massa jove perquè em deixessin veure La dolce vita. Vaig veure-la de reestrena, el 1967 o 1968, en un poble d'estiueig de la costa adriàtica on, en un viatge devacances amb la meva família, ens vam aturar alguns dies.

Tot i que l'escena més famosa d'aquest film sigui la de la fontana di Trevi, la que jo recordo millor i que més em va impactar va ser l'última, a la vora del mar:



No sé exactament quina era la intenció de Fellini amb aquest final, si és en que tenia, d'intenció; al cap i a la fi sembla que havia filmat més d'un final alternatiu. Jo hi vaig veure la impossibilitat de comunicació entre els dos mons que representaven els dos personatges: el del periodista que es dedica a fer la crònica de la vida mundana de la burgesia, i el de Paola, la noieta senzilla que treballa de cambrera en una trattoria. Són a la platja, no gaire lluny l'un de l'altre, però hi ha un corrent d'aigua que els separa, com una riera que anés a parar al mar en aquell punt. Amb la remor de les onades, cap dels dos pot entendre el que diu l'altre. Tan a prop i tan lluny alhora! Com passa de vegades a la vida...

dimecres, 28 de setembre de 2011

La comissaria virtual (48): El bon clima

Seguim amb la meteorologia. Vist fa un parell de dies a La Vanguardia (edició castellana):



Malgrat que els darrers anys es parla molt del canvi climàtic, el clima de Barcelona segueix essent el mateix: un clima mediterrani, amb temperatures suaus i pluges estacionals típicament fora de l'estiu. És un bon clima per a qui li agrada, però hi ha qui prefereix el clima alpí o el continental i fins i tot l'atlàntic. No tant, em fa l'efecte, l'àrid, el tropical o el polar.

 Si la humanitat no hi posa remei, és possible que abans que acabi el segle XXI el nostre clima s'assembli més al subtropical, però el clima no varia d'un dia per a un altre. L'últim dia de les festes de la Mercè, el clima del Barcelona era el mateix que el del dia abans, malgrat la forta pluja que va caure el 24 al matí. Allò que va salvar el darrer de dia de celebracions no va ser el clima, sinó el bon temps atmosfèric que va fer diumenge.

dimarts, 27 de setembre de 2011

Facebook i el multilingüisme

De tant en tant, quan vull penjar-hi una foto, Facebook fa una verificació de seguretat i em demana que copiï dues paraules. Ahir em va demanar que copiés aquestes:


No sé d'on les treuen, però no és la primera vegada que em surt per copiar una paraula escrita en un alfabet que m'és desconegut. D'altres vegades estan tan tortes o retorçades, que encara que siguin lletres de l'alfabet romà, em resulta impossible desxifrar-les i he d'anar clicant on diu "prova altres paraules". El que no he provat mai és "un captcha d'àudio". Com diu Facebook després, jo també pregunto: què és això?

dissabte, 24 de setembre de 2011

Google recorda els Muppets

Els Muppets van ser aquells simpàtics ninots que a TVE es van anomenar Los Teleñecos i que eren els personatges del programa Barrio Sésamo, en què a més dels ninots originals de la sèrie nord-americana, hi sortien alguns altres de propis, com la gallina Caponata. El creador dels Muppets, Jim Henson (1936-1990), avui hauria fet setanta-cinc anys. Google ho recorda dedicant un doodle a les seves criatures:


A casa, la mainada sempre els miraven (entre altres coses, perquè no hi havia cap altra televisió que TVE). I a mi m'agradava mirar-los amb ells. De tant en tant cantaven cançons. Una que ens agradava molt era la de Mahna Mahna:

Mercè passada per aigua

Som en la temporada de pluges i no ens ha d'estranyar que plogui durant les festes de la Mercè. Diuen que són les llàgrimes de Santa Eulàlia, que plora perquè la Mercè va treure-li el patronatge de la ciutat. Però sempre confiem que faci bo i es puguin celebrar moltes de les activitats festives a l'aire lliure.

Aquest matí, al centre de Barcelona hi havia molt gent amb ganes de veure els gegants, els grallers, els trabucaires... tot s'ha sospès per la pluja. Els turistes es cobrien  amb impermeables d'usar i tirar, amb paraigües de top manta (avui, en comptes de vendre'ls per terra, els duien a la mà i els oferien a la gent que es protegia de la pluja), amb fulards... Ara sembla que Santa Eulàlia ha deixat de plorar. Esperem que les activitats de la tarda i del vespre-nit es puguin dur a terme.






Fotos: M. Piqueras (24.09.2011)

La comissaria virtual (47): Pluges d'agost al setembre


Si el 22 de setembre anuncien que el 24 arriben les pluges per acomiadar el mes d'agost, arriben una mica tard, em sembla.

divendres, 23 de setembre de 2011

Carlo Alberto Redi, el biòleg furiós

"Estic indignat amb qui té les regnes d'aquest país, els polítics i els grans --és un dir-- pensadors. No mostren la més mínima humilitat per demanar de saber, per informar-se sobre el coneixement biològic necessari per dirigir una societat laica i justa." Així s'expressa Carlo Alberto Redi, catedràtic de biologia del desenvolupament de la Universitat de Pavia. Redi ha vessat la seva indignació en un llibre publicat recentment a Itàlia que es titula Il biologo furioso.

Carlo Alberto Redi (a l'esquerra) i Tim Hunt (Premi Nobel Fisiol-Medicina 2001)

En una entrevista que ha publicat el diari La Repubblica, Redi explica altres motius de la seva indignació. Diu que, en una societat del coneixement com és la italiana on, en el segle XIX la química n'havia estat el centre d'atenció i en el segle XX ho va ser la física, avui dia, quan les ciències de la vida n'ocupen el lloc predominant, l'atenció que se'ls presta és nul·la. Els polítics italians no demanen el parer de les institucions científiques quan han de decidir sobre el final de la vida, l'ús de cèl·lules mare o els organismes modificats genèticament. I diuen bajanades sobre temes que ignoren. Per altra banda, el país forma científics que després es "regalen" a altres països que gràcies a ells s'enriqueixen de coneixement.

La ciutadania podria ignorar la física de partícules i no saber que és el bosó de Higgs (ho diu referint-se a la física que predominava en el segle XX). Però cal conèixer els resultats de la recerca biològica perquè afecten tothom. Té a veure amb la manera com naixeran els nostres fills, amb allò que menjarem, amb la nostra mort. Es corre el risc que només una petita part de la ciutadania, que serà la que estarà informada i la que disposarà de diners, pugui accedir a serveis biològics. "I això no és democràcia", diu Redi.

Parla Redi també de la necessitat que tenim de filòsofs, però es lamenta que els que hi ha en general no estudien biologia. Un filòsof actual de gran prestigi com és l'alemany Jürgen Habermas parla dels perills de la genètica "liberal" i demana que es tanquin laboratoris. Quan el periodista li pregunta si els biòlegs no tindran també part de culpa en aquesta situació de desconeixement i ignorància, Redi reconeix que això és cert: "No podem seguir tancats en el laboratoris, hem de sortir al carrer per explicar a la gent per què, per fer els nostres experiments, ens calen ratolins. I no hauríem d'esbombar cada un dels resultats obtinguts per aconseguir finançament." Diu que és una pràctica que acaba espantant la ciutadania sobre les possibles aplicacions de la recerca.

El periodista pregunta a Redi què hauria de fer amb l'entrevista que li fa, atès que ell, en el llibre. convida els lector a estripar els diaris. L'entrevistat respon que és una provocació que ha fet pensant en els mitjans que, amb titulars sensacionalistes, distorsionen el sentit de la recerca científica. Diu que ell ha estat testimoni de decisions molt delicades preses per ministres italians que l'única informació que tenien sobre el tema provenia de notes de premsa, mentre que a Anglaterra, el primer ministre pren les decisions després de conèixer l'opinió de la Royal Society.

Redi i el seus equip de col·laboradors a la Universitat de Pavia, a més de fer recerca de qualitat en cèl·lules mare, fan una gran tasca divulgadora explicant a la societat la seva recerca: com es fa, per a què serveix i quines aplicacions pot tenir en el futur. Han participat en fires i festivals de ciència, portant el laboratori al carrer. Ara espero poder llegir aviat el seu llibre. També han organitzat cursos per a periodistes i comunicadors, perquè tinguin contacte directe amb el món de la recerca. I uns altres per a jutges i magistrats, que sovint han de prendre decisions sobre temes que depenen molt de proves fetes en els laboratoris. Conec el tarannà de Redi i estic segura que la lectura del seu llibre no em decebrà. A més, em fa l'efecte que moltes de les coses que hi hagi dit, podrien ser extrapolades a Catalunya i Espanya.

Foto Redi i Hunt: M. Piqueras (febrer 2003)

dijous, 22 de setembre de 2011

De nou Qatar, la seva fundació i el Barça

Tenia pendent fer alguns comentaris sobre la impressió que jo vaig treure de Qatar i de de la seva fundació arran de la visita que vaig fer a aquell petit però ric país de l'Orient mitjà per assistir a un congrés que va ser patrocinat en gran part per aquella Fundació. L'article "Adéu, Qatar Foundation!" de Jordi Mayoral, que tracta de la decisió que ha de prendre l'assemblea del Barça sobre la continuació del patrocini per part de la Fundació Qatar i algunes escenes que he vist del programa Salvados, en què Jordi Evole va fer una visita molt especial a aquell país, m'ho han recordat.

Quan en el programa Àgora, el presentador va referir-se al patrocini rebut d'un país que és una dictadura, el president del Barça va respondre: "Jo no sé si és una dictadura. Jo, lo que sí que li puc dir és que tots els habitants de Qatar són molt feliços... Ja sé que no és possible, però estaria molt bé que la gent hi anés i ho veiés."

Doncs bé, senyor Rosell, jo hi he anat i ho he vist. I Qatar no m'ha semblat, ni de bon tros, el paradís que vostè sembla haver conegut. I si vostè no sap si Qatar és una dictadura, demostra, per una banda, molt poc coneixement del món actual i, per una altra, que el Barça accepta les ofertes de patrocini sense informar-se abans de l'entitat que ofereix aquest patrocini. Vagi en compte, no sigui cas que algun dia els patrocinadors siguin un càrtel colombià o una empresa lligada a la camorra.

Si, en referir-se als habitants de Qatar, el senyor Rossell vol dir els nascuts en aquell país (menys un 30% de la població) i si el masculí l'ha emprat expressament per referir-se només als homes, potser tingui raó. Si més no, els qatarins que jo vaig veure en el congrés, en les recepcions, en restaurants, en el museu, en el centre comercial o passejant pels carrerons del soc (l'únic espai públic que em va sembla autèntic), sí que aparentaven ser feliços o si més no, despreocupats. El país té una gran riquesa, i la gent que pot gaudir d'aquesta riquesa econòmica és possible que oblidi que hi ha uns altres valors, com ara la justícia i la llibertat, que no es compren amb diners. Però, deuen ser tan felices les seves dones? En el Museu d'Art Islàmic, vaig preguntar a la guia com és que, en un país on fa tanta calor (els dies que jo hi vaig ser les temperatures eren superiors als 40 graus), les dones van vestides de negre, un color que absorbeix els raigs solars i dóna encara més calor, mentre que els homes van de color blanc, de cap a peus (no em vaig ficar amb el fet que moltes portin la cara coberta). La noia va fer un somrís com forçat i em va respondre "It's tradition!". O sigui que els feliços del senyor Rossell deuen ser, com a molt, aproximadament la meitat de l'escassa població autòctona que hi ha a Qatar.

En la foto no s'aprecia, però ell camina una mica al davant que elles


Fantasmes negres en el soc de Doha

Em costava d'entendre que el president del Barça no sàpiga que Qatar és una dictadura, que no permet l'existència de partits polítics, i que es cregui que tots els habitants d'aquell país són feliços. Però avui he sentit unes declaracions de Pep Guardiola que encara em costen més d'entendre. Per una banda diu que li sembla una fantàstica idea que la Junta directiva sotmeti a l'Assemblea el fet del patrocini per part de la Fundació Qatar. Afegeix que ell preferiria "neta" la samarreta, però ja se sap "els temps són els temps". A continuació parla de manera elogiosa d'aquell país, on va viure dos anys amb la seva família i el van tractar molt bé i va fer-hi amistats que encara manté. M'agradaria saber si Guardiola creu que l'haurien tractat de la mateixa manera si en comptes d'anar-hi com a futbolista --o entrenador no sé-- hi hagués anat a de fer de manobre en la indústria de la construcció; i si a més, en comptes de ser català --europeu-- hagués estat pakistanès o filipí. Doncs si no ho sap, li recomano que miri el programa Salvados que Jordi Evole va dedicar recentment a Qatar o que llegeixi els informes d'algunes ONG sobre aquell país i els drets humans.



Diu Guardiola que Qatar té particularitats i tradicions mil·lenàries religioses i culturals, amb costums que potser ens costa d'entendre,com a ells els costa d'entendre alguns costums nostres. Creu que és el país musulmà més obert al món occidental i que cal donar-los el seu temps per a la implantació de la democràcia. I jo em pregunto: tan difícil és deixar que el poble decideixi com i per qui vol ser governat? O caldrà potser una plaça Tahrir a Doha per tal que aquest moment arribi?

L'actual emir de Qatar, el xeic Hamad ibn Khalifah Al Thani --casat amb tres dones-- va aprofitar que el seu pare era de vacances a Suïssa per derrocar-lo i autoproclamar-se nou emir del país. És cert que és una dictadura més suau --o menys severa-- que la de l'Iran, però els partits polítics hi són prohibits la jurisprudència del país combina alguns aspectes de la xària --la llei canònica de l'islam que regula les activitats públiques i privades-- amb lleis civils.

En el congrés de periodisme científic que em va dur a Qatar, els representants de la Fundació Qatar i altres qatarins es congratulaven que països com ara Tunísia i Egipte estiguessin fent la transició cap a la democràcia. I parlaven com si ells gaudissin d'un regim democràtic. D'això se'n diu veure la brossa en els ulls dels altres i no veure la biga en el propi.

A mi no m'interessa el futbol, però el Barça em desperta simpatia pel reconeixement que ha aconseguit per a la ciutat i per a Catalunya per tot el món. I em sap greu veure que tot i que "els temps són els temps", com diu Guardiola, es ven per un plat de llenties. O potser no és un plat de llenties, sinó una llagosta del golf Pèrsic, que diuen que són molt bones.

Potser us interessarà:
- Un arbre de tres branques, lligam entre el Barça i el periodisme científic. (aquest bloc, 05.07.2011). Un ginjoler és el símbol de la Fundació Qatar, que patrocina el Barça i va patrocinar també un congrés mundial de periodisme científic.
- El Barça a Qatar (aquest bloc, 01.07.2011). Presència del barça a Qatar un restaurant de menjar ràpid feia regals relacionats amb el Barça.
- Qatar i els recursos naturals (aquest bloc, 27.06.2011). Si més no, tenen visió de futur. Saben que el petroli i el gas natural no són recursos renovables i pensen en solucions per quan això passi.
- Qatar i la ciència (aquest bloc, 26.06.2011). La meva primera impressió de Qatar.

dimecres, 21 de setembre de 2011

Tot parlant de ciència i comunicació amb Andreu Mas-Colell

Des que el Polònia va incorporar el conseller Andreu Mas-Colell entre els seus personatges, cada cop que coincideixo amb ell en algun lloc no puc evitar clavar la mirar en la seva mà dreta per veure si hi veig aparèixer el seu conseller Harvey. De la mateix manera que, quan coincideixo amb Tomàs Molina, estic esperant sentir-li dir el "Moooolt bona niiiit" de la seva caricatura polonesa.

Andreu Mas-Colell i Tomàs Molina. (En Harvey ha quedat mogut.)

Doncs avui he estat en una reunió amb els dos personatges, no els del Polònia, sinó els de la vida real. El conseller Mas-Colell s'ha reunit amb el Consell Català de la Comunicació Científica (C4) durant dues hores. I TomásMolina, com a president del C4, ha coordinat la reunió. Si em pregunten què és el C4, no sabria respondre tot i que jo en sigui membre. En el seu web diu que és "un fòrum permanent de trobada dels professionals i altres agents que, des dels seus diferents àmbits o nivells (generadors, emissors, distribuïdors, canals, etc.) contribueixen a la tasca de la divulgació científica". També diu que la seva missió és "contribuir a la irrupció de la ciència en la cultura popular, inspirant i generant impactes significatius que fomentin una opinió sòlida i un esperit crític de la ciutadania." Hi afegiria que intenta ser un grup de pressió per fer que la ciència tingui més presència en la societat, i per promoure l'esperit crític de la ciutadania i dels seus dirigents. Com a resposta a aquest últim objectiu, el 2008 es va constituir el Consell Assessor del Parlament sobre Ciència i Tecnologia (Capcit), que enguany ha estat renovat per a la present legislatura.

Entre les activitats del C4, hi ha les àgores, reunions que es fan amb una persona convidada per debatre sobre algun tema específic. El curs 2011-2012 l'hem iniciat amb una reunió amb el conseller Andreu Mas-Colell. És d'agrair que, malgrat les seves moltes ocupacions, hagi reservat dues hores de la seva agenda per reunir-se amb nosaltres, escoltar els nostres comentaris i respondre les nostres preguntes. No tinc temps per fer una acta de la reunió, però esmentaré alguns dels temes que s'hi han tractat:

Ciència i educació
Si en una cosa hem estat d'acord, és en la necessitat de promoure el coneixement científic en l'escola, des dels primers nivells. Segons han dit algunes persones que coneixen bé el sector de l'ensenyament, en les darreres dècades la presència de les ciències en els estudis de magisteri ha anat disminuint, de manera que avui dia pot haver-hi mestres que a penes han rebut formació científica durant la carrera i després han d'impartir totes les matèries, incloent-hi les de ciències.

Les dues cultures
Segueix havent-hi un abisme que separa la ciència de la resta de la cultura. En els suplements dels diaris que es diuen "de cultura", la ciència hi té molt poca presència. Encara que hi hagi un Departament d'Economia Coneixement que, és on es considera inclosa la ciència, hauria de ser una matèria transversal, considerada en altres departaments i tractada conjuntament. Per exemple, els museus de ciència depenen del Departament de Cultura i els és difícil de competir amb els museus d'art, amb el teatre, amb el cinema, etc.

La projecció europea de la ciència que es fa a Catalunya
Segons Mas-Colell, en el món de la ciència, hi ha dues Europes. Una és l'Europa oficial, que, tot i no ser centralista, es relaciona i s'entén directament amb els estats. Quan es tracta de grans projectes oficials, estem desfavorits perquè tot passa per Madrid on hi ha grups de pressió molt forts. I els representants espanyols en institucions europees solen ser persones d'algun ministeri o, com a molt del CSIC. L'altra Europa és la civil, però no està encara prou desenvolupada. Té l'avantatge que no cal demanar permís a Madrid per anar-hi. Una manera és a través de la presència d'entitats catalanes en d'altres d'àmbit europeu, com la presència de l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) en l'European Union of Science Journalists' Associations (EUSJA). Si haguéssim tingut més temps, hauria dit al conseller que les entitats supranacionals de l'esmentada Europa civil també solen entendre's directament amb els estats. L'ACCC no va poder incorporar-se a l'EUSJA fins que aquesta institució no va canviar els seus estatuts per la pressió d'Alemanya, on hi havia dues associacions de periodistes i comunicadors científics, ambdues ben potents. Abans només admetien una associació per  estat. I sé que hi ha associacions europees d'altres disciplines que mantenen la postura d'un estat, una associació.

La presència de la ciència en els mitjans
Aparentment sembla que hagi minvat, perquè hi ha diaris que abans tenien suplements de ciència i ara no en tenen. Fins i tot hi havia qui creia que l'explosió de periodisme científic de la dècada de 1990 va ser foc d'encenalls. Però els telenotícies dediquen espais a la ciència (menys que als esports, però). Al conseller li agradaria tenir documentació sobre la presència de la ciència en els diaris. Per poder saber-ne la situació, cal tenir dades.

La recerca i les transferències
Els diners per a la recerca es distribueixen des de Madrid. Per tant, cal competir i preparar projectes molt bons per poder aconseguir subvencions. Abans del 23-F s'havia començat a fer transferències en matèria de recerca. Es va transferir l'IRTA i en l'agenda de les transferències figuraven també els centres que el CSIC tenia a Catalunya. Però després del 23F no se'n va tornar a parlar.

Els centres de recerca i Internet
El conseller ha comentat la conveniència de disposar d'un web institucional de qualitat. De vegades hi ha centres catalans que voldrien participar en projectes amb centres de recerca d'altres estats membres de la Unió Europea. Una de les coses que farà qui vulgui informar-se del centre que proposa la col·laboració és consultar-ne el web institucional. Si és decebedor, potser ja ni es molesti a respondre la petició de col·laboració.

S'ha parlat també de la fuga de cervells, que segueix donant-se; de la comunicació científica que es fa des de les universitats i els centres de recerca; de la transferència de coneixement des dels centres de recerca al món empresarials; del paper que poden tenir determinats científics mediàtics (però menys mediàtics que alguns polítics); de la necessitat que la divulgació no estigui "malvista" entre la comunitat científica; d'una altra necessitat que és que els científics d'un àmbit determinat consumeixin divulgació per saber què està passant en altre àmbits... La veritat és que han estat molts temes i les dues hores s'han fet curtes. El conseller anava prenent notes i tinc la confiança que les rellegirà i rumiarà si és possible desenvolupar algunes de les propostes sorgides en aquesta mena de pluja d'idees que ha estat la reunió.

Foto: M. Piqueras (21.09.2011)

dimarts, 20 de setembre de 2011

Mirant enlaire (III): un mussol en el Raval

Mirant enlaire pel barri del Raval he descobert aquest mussol:


És a la paret de l'edifici del Consell Superior d'Investigacions Científiques, a la cantonada amb el carrer del Carme. És un "mosaic" fet amb xapes. Qui l'hagi fet, o és un gegant o ha necessitat una escala per enfilar-se fins a aquella alçada, gairebé on hi ha situada la placa amb el nom del carrer. Per cert, no sé si és el meu astigmatisme o la perspectiva de la foto que m'ho fa veure així, però posaria mà al foc que la placa està clavada una mica torta.

Foto: M. Piqueras (20.09.2011)

divendres, 16 de setembre de 2011

La ciència en els llibres

En el món de la microbiologia, hi ha professionals de diverses generacions que van sentir despertar la seva vocació per aquest camp de la ciència gràcies a  lectura d'un llibre de divulgació esdevingut clàssic: Microbe Hunters (Cazadores de microbios, en la versió española). Jo el vaig conèixer a través d'una versió escurçada que va publicar Selecciones del Reader's Digest i anys més tard el vaig llegir, sencer, en anglès i de tant en tant encara en rellegeixo alguns capítols. El llibre de divulgació és un gènere que, tot i ser considerat menor per molta gent, de vegades pot produir també grans bestsellers. I l'èxit no sempre és conseqüència d'una operació de màrqueting.

De llibres de divulgació, es va debatre en la darrera sessió d'una escola d'estiu en què he participat dimecres i dijous d'aquesta setmana --el Campus Gutenberg-- organitzada per l'Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra. Molts congressos, simposis i cursets deixen per a la darrera sessió els temes de menys interès perquè hi ha qui no es pot quedar fins al final, d'altres que sembla que tinguin pressa per acabar i també qui ja està cansat, sobretot si el programa ha estat intens. Aquesta vegada, però, no va ser així. La taula rodona sobre el llibre com a eina de divulgació va despertat un gran interès.

Claudi Mans, Pere Estupinyà, Xavier Duran i Carlos Elías, coordinats per Sergi Cortiñas, professor de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra van parlar de la seva experiència com a autors de llibres --llibre, en singular, per a Pere Estupinyà, que s'ha estrenat amb molt bon peu-- i Núria Pérez va explicar la seva tasca com a conductora d'un club de lectura de literatura i salut en una biblioteca pública de Barcelona.

Claudi Mans va explicar que ell va anar a parar al món de les lletres per atzar. Ell és químic (és catedràtic emèrit d'enginyeria química de la Universitat de Barcelona) i escrivia articles per a col·legues seus, amb finalitat pedagògica, que es es publicaven en una revista del Col·legi de Químics. Quan ja en tenia una quinzena, van fer-ne un llibre --La truita cremada--, que es va distribuir gratuïtament. Els que van sobrar ell els va dur a un parell de llibreries de Barcelona i els va demanar si els volien tenir sense cap compromís. Al cap de poc temps van trucar-li per demanar-n'hi més, perquè els havien venut. Després ha publicat altres llibres. Va explicar que hi ha tres tipus de llibres de divulgació (i per tant, d'autors): a) el s'escriu per explicar la ciència pròpia; b) el que s'escriu per explicar la ciència que fan altres, i c) el que s'escriu per explicar conceptes bàsics, amb la intenció que la gent els entengui. Diu que ell pertany al darrer grup i que intenta apropar-se al públic amb exemples de la vida quotidiana. A més, en els seus llibres compta amb un interlocutor, el lector amb qui debat i de vegades fins i tot es baralla amistosament.

Pere Estupinya és un autor dels que expliquen la ciència que altres fan. Aquest bioquímic dedicat al periodisme científic i a la divulgació és molt conegut a través del seu bloc Apuntes científicos desde el MIT, que va començar quan era a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts  (el famós MIT) amb una beca Knight de periodisme científic; una beca que molt pocs aspirants aconsegueixen, per passar un curs guanyant un sou magnífic fent una mena de màster de periodisme científic --un màster de cinc estrelles-- que posa els alumnes en contacte amb els millors investigadors del moment. Va explicar com es va gestar el seu primer llibre, El ladrón de cerebros, i algunes de les claus que ell creu que han fet possible l'èxit del llibre que va arribar a estar algunes setmanes en les llistes de més venuts de no ficció. Una d'elles és el títol: que cridi l'atenció, que suggereixi coses. Una altra va ser convèncer Eduard Punset perquè n'escrivís el pròleg. També la portada, amb l'estil inconfusible i simpàtic de Mikel Urmeneta, el dibuixant de les samarretes Kukuxumusu.

Núria Pérez va explicar la seva experiència com a conductora d'un club de lectura sobre literatura i salut. Des de fa alguns anys, els biblioteques públiques de Barcelona tenen clubs de lectura, amb reunions que es fan per comentar els llibres que els membres del grup han llegit i que són elegits per la persona que coordina aquesta activitat. El que coordina Núria Pérez es fa a la Biblioteca de la Sagrada Família. (En el meu districte --Les Corts--, a la Biblioteca Miquel Llongueras hi ha un club de lectura de ciència del qual s'ocupa Bibiana Bonmatí.) Cada curs, ella tria els llibres a partir d'un selecció que les biblioteques tenen per als clubs --han de tenir-ne prou còpies perquè cada membre del club pugui endur-se'n un exemplar en préstec. Molts llibres no són específicament llibres de divulgació; poden ser obres de gèneres diversos, com ara narrativa, assaig, teatre o novel·la gràfica, que facin reflexionar sobre la salut, la professió mèdica, la recerca, els aspectes socials de la malaltia o d'altres relacionats semble amb la salut. El públic és majoritàriament femení.

Xavier Duran és químic i es dedica des de fa molts anys a la comunicació científica en diversos àmbits. Des de 1999 dirigeix el programa Medi ambient, aquells cinc minuts d'informació ambiental que TV3 ens ofereix abans del Telenotícies del migdia. Va reflexionar sobre la decisió d'escriure un llibre. Al cap i a la fi, s'arriba a més lectors amb articles publicats en la premsa. Tanmateix, el llibre permet fer coses que no són possibles en un article ni tampoc en un reportatge periodístic. El llibre permet estendre's més i intercalar-hi coses amenes. A ell li agrada promoure la reflexió, tot i que, en un llibre de divulgació, la reflexió no pot ser molt elevada. Quant al contingut científic, cal trobar un equilibri: deixar prou base científica, però no avorrir. Una bona tàctica és fer aparèixer la ciència allà on no se l'espera. Com Pere Estupinyà, Xavier Duran creu que el títol és important per atreure l'atenció. Va explicar que el seu darrer llibre, que es titula Per què les lleones no els prefereixen rossos? és el que més ha cridat l'atenció dels mitjans, que l'han trucat més que en altres ocasions per parlar-ne.

Carlos Elías també és químic i professor de periodisme de la Universitat Carles III de Madrid. Les seves obres no són de divulgació, més aviat tracten de la situació de la ciència en la societat i de la comunicació de la ciència. El darrer, La razón estrangulada, és un compendi d'un treball de recerca que va fer a la London School of Economics. Hi va anar a investigar per què avui dia en els països desenvolupats ha anat minvant el nombre d'estudiants de les carreres científiques i tècniques. va trobar-ho tant interessant que va pensar que era una llàstima que l'anàlisi de la situació que ell havia fet quedés reflectida només en uns quants articles en revistes científiques. Tot i que se solen donar algunes normes per tal d'aconseguir que un llibre tinguí més èxit, ell no es deixaria dur per capa regla a l'hora d'escriure un llibre.

En el debat es va tractar de nou sobre la manera d'aconseguir que un llibre de divulgació tingui èxit. Però primer caldria definir què s'entén quan es diu que un llibre té èxit: que és el llibre més venut?, el llibre més llegit?, aquell del qual parlen més els mitjans? De vegades el públic es deixa dur pel carisma o la figura de l'autor. És el cas de les obres d'Eduard Punset o de la Breve historia del tiempo de Stephen Hawking. Hi va haver acord que els llibres que transmeten emocions i estan escrits de manera entenedora tenen més èxit entre un públic general. També es va parlar dels nous formats. Pere Estupinyà, que viu als Estats Units, va explicar que el llibre electrònic està agafant molt volada i una de les tendències actuals en aquell país és la publicació electrònica de llibres curts, d'unes 10.000 paraules com a molt. Hi ha editors que creuen que aquest tipus de llibres pot ser molt popular en el futur.

Jo no crec que hi hagi una fórmula única perquè un llibre tingui èxit, de la mateixa manera que no hi ha un públic únic. Però estic d'acord que posar-hi emoció serveix per establir un vincle entre la persona que ha escrit el llibre i qui el llegeix. Per això, explicar històries que apropin a la realitat el tema que es tracti en el llibre sol funcionar bé. De tota manera, com en els programes de televisió, els que que tenen més èxit no són sempre els millors.

Si entre la gent que em llegeix hi ha algú que recordi especialment algun llibre de divulgació o, que sense ser de divulgació --per exemple una novel·la o una obra de teatre-- tractés algun tema relacionat amb la ciència o la tècnica, m'agradaria que compartís el seu record. Us agrairia que perdéssiu algun minut per dir de quin llibre es tracta i per què va deixar-vos un record especial.  Després podria fer una entrada específica reproduint els comentaris per donar-los més visibilitat.

Actualització 17.09.2011
Penso que, si demano que la gent digui algun llibre de divulgació que recordi especialment, estaria bé que jo faci el mateix. En diré no un, sinó dos. El primer és un llibre que em sembla que no és molt conegut, si més no entre el gran públic: El siglo de los cirujanos. Según las notas de mi abuelo, el cirujano H. St. Hartmann, de Jürgen Thorwald (Ed. Destino, 1961). És un llibre que descriu els primers temps del desenvolupament de la cirurgia "moderna" (si es pot anomenar "moderna" la cirurgia del segle XIX). Està narrat en primera persona; el narrador és un metge que en molts casos és testimoni dels fets que descriu o fins i tot hi té una participació més o menys directa. Més que els capítols centrats en avenços en tècniques quirúrgiques, em van atrapar els que tracten dels factors que van fer possible que una pràctica mèdica que abans era un últim recurs, que sovint no feia més que prolongar el patiment de la persona malalta, esdevingués un mitjà per salvar moltes vides. Entre aquest factors hi ha el desenvolupament de l'anestèsia o de la microbiologia i l'aplicació de mesures antisèptiques en cirurgia.

Bastants anys més tard vaig llegir un altre llibre de divulgació que em va canviar la manera de veure moltes coses: Primavera silenciosa, de Racherl Carson. Aquest llibre, publicat el 1962 (la primera edició en castellà crec que és del 1964) va ser la primera denúncia feta al gran públic del perill de l'ús indiscriminat dels plaguicides organoclorats, com ara el DDT. Tot i que en coneixia la seva existència, no vaig llegir aquest llibre fins fa uns vint o vint-i-dos anys, en la versió original. De tota manera, no em vaig perdre res no llegint-lo abans en castellà. Fns al 2010, en què se'n va publicar una nova traducció, impecable, feta per Joandomènec Ros, la que s'havia publicat en diverses edicions era horrible, plena d'errors que feien inintel·ligibles moltes coses i que no permetien apreciar la bellesa del text original.

Potser us interessarà:
Cazadores de microbios, de Paul de Kruif. PDF d'una edició castellana publicada a Xile (per la xarxa es poden trobar altres edicions descarregables d'aquesta obra).

dimecres, 14 de setembre de 2011

Mirant enlaire (II)

Avui m'he dedicat a mirar enlaire pel Poble Nou, en el que anomenen Districte 22@ o Districte de la Innovació, que s'ha construït en una antiga zona industrial de Barcelona. En alguns casos s'han respectat, total o parcialment, edificis industrials, restaurants-los per a altres usos. N'és un exemple, el Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que ocupa els terrenys de l'antiga fàbrica Ca l'Aranyó, i on conviuen edificis originals de la fàbrica i la mateixa xemeneia, amb edificis moderns de nova planta :

Edifici La Fàbrica

Edifici La Fàbrica des de l'Àrea Tallers

Xemeneia de Ca l'Aranyó i edifici Roc Boronat

Campus de la Comunicació, UPF, Edifici Roc Boronat

Aquestes altres mirades "enlaire" són d'edificis propers a Ca l'Aranyó:


Hotel Diagonal Barcelona

Comissió del Mercat de les Telecomunicacions

Edifici de la Diagonal


Torre Agbar

 Fotos: M. Piqueras (14.09.2011)

Tornem-hi amb "La piel que habito"


Des que vaig escriure els meus comentaris sobre el darrer film d'Almodóvar, he sentit i llegit opinions molt diverses sobre aquesta pel·lícula. Vaig llegir la crítica del bloc "Reflexions d'un arqueòleg glamurós", el qual vaticina que La piel que habito "serà recordada com una de les seves [d'Almodóvar] millors pel·lícules, sense lloc a dubte" i la qualifica de "magnànima obra d'art". Afirma l'"arqueòleg" que la causa de la ressenya negativa del film que va escriure Carlos Boyero, crític de cinema de El País, es "una mania persecutòria envers Pedro [Almodóvar]" per part de l'esmentat crític.

El 7 de setembre, a La Vanguardia, en la crítica de TV, Sergi Pàmies comentava que havia vist una entrevista a Antonio Banderas i deia: El actor, que és lo mejor de La piel que habito, intenta defender, con una convicción desesperada, un argumento que parece una parodia del mundo almodovariano, en plan Palomitas, y que podría haberse titulado El repelente niño Vicente." Veig que no sóc l'única que troba que la història no val res.

En el bloc de l'"arqueòleg", algú a qui el film ha agradat ha deixat un enllaç a  una crítica --que el comunicant qualifica de "sesuda"-- que a mi m'ha recordat les que escriuen alguns crítics de pintura i de música, amb una terminologia potser comprensible per a gent "entesa", però no per a un públic "profà". Expressions o frases com ara "herramientas hermeneúticas", "elaboradas conjugaciones de ficciones en el seno del universo diegético se alambican mediante una frecuente myse en abyme...", "su arte está sometido a un cambio exotérmico tendente a la condensación y la depuración", "su humor ha sido rebajado para no romper la organicidad de la atmósfera creada...", "la cenital alusión cinéfila..." em deixen bocabadada. Penso que, si els nous crítics escriuen d'aquesta manera, potser caldrà un manual per interpretar les seves crítiques. Per més que alambico aquesta ressenya, l'únic canvi exotèrmic que puc recordar del dia que vaig veure el film és el que va experimentar el meu cos per causa de l'aire condicionat de la sala

Com a resum de la meva opinió diria que, com a director, Almodóvar m'ha semblat genial un cop més; com a guionista, en canvi, m'ha decebut.

dilluns, 12 de setembre de 2011

Com s'ho deu fer per anar a la feina...?

Com s'ho deu fer, per anar a la feina, el músic del mig? Una flauta, una trompeta, un acordió, un banjo, es poden transportar fàcilment. Però el piano? No crec que vagi a treballar amb el metro.


Foto: M. Piqueras (11.09.2011)

diumenge, 11 de setembre de 2011

Imatges de la Diada

Ens caldrà una revolució dels clavells?

No és una choni, però es deu dir Jennifer?

El monument a Rafael de Casanovas

Onejant al vent

Òmnium (= societat civil) sap com enlairar-se

La cuina d'Òmnium Cultural

La cuina d'ERC

Matthew Tree explica com explica ell als estrangers la realitat de Catalunya

Fotos: M. Piqueras (11.09.2011)

dissabte, 10 de setembre de 2011

Mirant enlaire (I)

M'agrada mirar enlaire, tot i que aquest costum, si es practica pel carrer, pot ser perillós: es pot trepitjar alguna caca de gos, ensopegar amb un fanal o amb alguna persona o amb les boles de formigó que posen en algunes voreres per impedir que els cotxes hi aparquin al damunt. Algunes de les coses que es poden veure mirant enlaire:

Clínica Barraquer (Barcelona)

Museu de l'Aigua (Cornellà de Llobregat)

Edifici de l'Esquerra de l'Eixample (Barcelona)

Museu Blau (Museu C. Naturals de Barcelona
Catedral de Salamanca
Fotos: M. Piqueras

P0D3U LL3G1R 41X0?

A través del Facebook de Virgínia Mascaró, he conegut aquest "text" (la darrera frase només és aplicable a qui tingui Facebook):
4QU357 M15547G3 53RV31X P3R PR0V4R QU3 L4 N057R4 M3N7 35 F4N74571C4 1 P07 F3R C0535 M3R4V3LL0535! 1MPR35510N4N75! 4L C0M4NÇ4M3N7 P0753R 37 C0574, P3R0 4R4 L4 73V4 M3NT LL3G31X 4U70M471C4M3NT, 53N53 N1 74N 50L5 P3N54R-H1! NOM35 UN5 QU4NT5 P0D3N LL3G1R 41X0. 3NG4NX4-H0 4L 73U MUR 51 H0 P075 LL3G1R.
En passar-hi la mirada al damunt, la vista se'm va clavar damunt la paraula "F4N74571C4" i va ser com si hagués descobert la clau per desxifrar la pedra Rosetta.

Potser us interessarà:
- Quin hemisferi predomina en el vostre cervell? (aquest bloc, 23.11.2008)

divendres, 9 de setembre de 2011

Sóc una "procrastinadora" empedreïda

En anglès hi ha un verb--procrastinate-- amb el qual em sento molt identificada. Segons l'Oxford Advanced Learner's dictionary of Current English, vol dir delay action; keep on putting off (retardar una acció, continuar ajornant). En castellà existeix el verb equivalent, procrastinar, que el Diccionario de la Real Academia Española defineix com a diferir, aplazar, tot i que mai no he sentit ningú que el fes servir en aquesta llengua (i no és pas perquè no tindria cap utilitat). És un verb que ve del llatí procrastinare, per tant, hauria pogut molt bé trobar també un lloc en el diccionari català. Però no l'hi té.

Si tinguéssim el ver procrastinar, em sembla que jo en seria una gran consumidora. Confesso que procrastino molt --deixeu-me emprar el barbarisme-- i, si miro al passat, crec que ho he fet tota la meva vida. Quan anava a l'escola  primària, em passava com al Felipe de Mafalda; els deures eren el meu turment, em costava una enormitat fer-los. I no és que no m'agradés aprendre; de fet, vaig aprendre a llegir sola, quan, als quatre anys, vaig estar un mes sense anar a escola per culpa d'una infecció al ronyó (em regalaven contes i em vaig espavilar per poder saber les històries que explicaven). I tampoc no és que no m'agradés fer els deures; en realitat, allò que em costava era posar-m'hi. Més d'una vegada m'havia presentat a escola sense fer-los.

La Madre Dolores, una monja concepcionista malcarada que a mi em semblava que em tenia mania, però era una mania corresposta, em va dir un dia que, la propera vegada que anés a escola sense haver fet els deures, no em deixaria anar a casa a l'hora de dinar. I ho va complir. Em va fer quedar a dinar a escola. El menjador era en un semisòtan, una habitació lúgubre --o així la veig en el meu record-- amb les finestres tocant al sostre, i la monja m'hi va acompanyar quan ja havien sortit de dinar les nenes que es quedaven a mitja pensió. Recordo que, mig a les fosques --a penes entrava llum per les finestres i, en acabar de dinar les de mitja pensió, tancaven els llums del menjador-- vaig haver de menjar una sopa fastigosa i un plat de mandonguilles. No sé si vaig aprendre la lliçó i a partir d'aquell dia vaig fer els deures puntualment, o si la monja em va deixar per inútil, però el cas és que és l'única vegada que em va aplicar aquell càstig.

Han passat molts anys, però encara procrastino i de vegades vaig deixant per més tard o per l'endemà, allò que he de fer. I no sé trobar-ne el motiu. De vegades, són tasques que m'agraden, fins i tot que m'agraden molt, com quan es tracta d'escriure, revisar o corregir. Però és com si em faltessin les forces, però no les forces físiques, més aviat com si les neurones del meu cervell haguessin sortit a passejar i el seu espai s'omplís de teranyines. Allò de la síndrome de la pàgina en blanc és ben bé cert. Puc passar-me hores, fins i tot dies, davant l'ordinador amb un arxiu de word en el qual no puc anar més enllà d'escriure-hi un títol. O poca cosa més. Pensant que, si em distrec una mica, després treballaré millor, llegeixo i responc el correu, "fullejo" algun diari en línia, algun bloc, responc algun comentari que m'hagin pogut deixar en el meu, miro com està el panorama de Twitter, ara també Facebook. Torno al meu word i m'alegro que la gata hagi posat les potes damunt del teclat, perquè tinc excusa per no escriure res en aquell moment. De sobte, però, em sento com si les neurones haguessin tornat al seu lloc i les teranyines del meu cervell haguessin desaparegut i començo a teclejar sense parar.

Avui m'ha passat això. Feia dies que tenia començada la introducció d'un llibre. No era ni tan sols un esborrany el que tenia, només un grapat d'idees en paràgrafs inconnexos. Però estava bloquejada i no podia enllestir-ho. No volia posar-me a fer cap altra feina de les que tinc encomanades perquè tenia l'obligació d'acabar allò i no volia que em distragués una altra cosa. Aquest matí m'he llevat més d'hora que altres dies i tan bon punt m'he posat davant l'ordinador s'ha produït el miracle: he vist molt clar com havia de combinar aquelles frases i d'altres que m'anaven sortint soles a mesura que els meus dits es movien pel teclat. Abans de dinar he enviat la primera versió del text i després de deixar-lo reposar unes hores n'he fet una correcció i he enviat la versió que dono per definitiva (segur que si demà la mirés, tornaria a trobar-hi defectes).

Ha estat un gran descans acabar aquell text, m'he tret un gran pes del damunt. Però ves per on, ja estic procrastrinant de nou. Estic escrivint en el meu bloc en comptes de corregir un article científic que espera fa dies el meu llapis vermell.

dimarts, 6 de setembre de 2011

De "yocto-" a "yotta-"

Fa poc, em va arribar la notícia que IBM ha desenvolupat un clúster format per 200.000 unitats de disc dur que, en conjunt, proporcionen una quantitat de memòria de 120 petabytes. Més o menys, la majoria estem familiaritzats amb algunes unitats bàsiques de mesura del sistema internacional i amb alguns dels seus múltiples i submúltiples, que eviten haver d'usar nombres molt grans o molts petits. Però sabem de quina quantitat es tracta quan ens parlen de femtosegons, de gigabytes o fins i tot de petabytes, com en el cas de la notícia d'IBM?

Un femtosegon és la milbilionèsima part d'un segon, és a dir, un segon conté 1.000.000.000.000.000 femtosegons. Podem pensar que és una ximpleria filar tan prim en la mesura del temps. Si gairebé no ens adonem de la durada d'un segon, per què voldríem mesurar-lo en femtasegons? Però hi ha un tipus de tecnologia, anomenada precisament del femtasegon, que treballa amb processos en què les freqüències són tan baixes que es mesuren em femtosegons.

Pel que fa als gigabytes i petabytes, primer caldria saber què són el els bytes. Un byte és un grup de bits (un bit és la unitat d'informació mínima en informàtica i en teoria de la informació), normalment vuit. A mesura que ha anat augmentant la capacitat de memòria dels ordinadors s'han anat canviant els prefixos per indicar-la, per no haver de fer servir molts de zeros. És més fàcil i pràctic dir que la memòria d'un disc dur és de dos gigabytes, que no pas dir que és de mil milions de bytes o haver d'escriure 1.000.000.000 bytes. Quant al petabyte, equival a mil bilions de bytes, es a dir a 1.000.000.000.000.000 bytes.

Aquests prefixos són els oficial del sistema internacional d'unitats:

Prefix

Símbol

Factor

yotta-
Y
1024
zetta-
Z
1021
exa-
E
1018
peta-
P
1015
tera-
T
1012
giga-
G
109
mega-
M
106
kilo-
k
103
hecto-
h
102
deca-
da
101
deci-
d
10–1
centi-
c
10–2
mil·li-
m
10–3
micro-
m
10–6
nano-
n
10–9
pico-
p
10–12
femto-
f
10–15
atto-
a
10–18
zepto-
z
10–21
yocto-
y
10–24

Els extrems d'aquesta escala em fan vertigen. No puc imaginar-me res que es mesuri amb yotta-el-que sigui ni yocto-el-que sigui.

Llum de ponent

Ahir, després d'estar treballant moltes hores a l'ordinador, tenia necessitat d'estirar les cames i descansar la vista. A quarts de set del vespre vaig sortir a passejar pel barri. Vaig anar al parc de la Maternitat, que tinc a poques cantonades de casa. A aquella hora, amb el Sol ja a punt de pondre's, la llum es filtrava per entremig dels arbres i il·luminava de costat els edificis. M'agrada el color de la llum de ponent, i el to rosat que confereix al paisatge, ja sigui urbà o rural.

Un dels edificis de la Maternitat

Un dels edificis de la Maternitat, detall

Llum de ponent en el parc de La Maternitat
 Fotos: M. Piqueras (05.09.2011)