El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 30 de juny de 2011

La catifa del dia

Així donen el bon dia a l'Hotel Ezdan, de Doha (Qatar):


Si quan entres a l'ascensor, no és ple i pots veure-hi la catifa, et serveix per recordar el dia de la setmana. A la torre de l'hotel on jo estic, hi ha sis ascensors. Tenint en compte que són 4 torres, són 24 catifes que cada dia cal canviar. Però no és problema, de vegades penso si no.tindran més personal que hostes. A totes hores hi ha gent netejant els terres, traient la pols, netejant portes. I prop de cada porta uns quants empleats que t'indiquen per on has de passar. A la recepció, també un grapat de persones. I a l'hora de l'esmorzar he arribat a comptar per la sala --tot autoservei, només han de retirar plats-- nou o deu cambrers.

Periodisme i democràcia en el món àrab

Nadia El-Awady i Mohammed Yahia
El Congrés de la World Federation of Science Journalists ha dedicat una sessió a "Periodisme i democràcia en el món àrab", que s'ha centrat principalment en les revoltes contra règims totalitaris que han tingut lloc en diversos països àrabs la primera meitat d'enguany; un fenomen que es coneix com la primavera àrab, S'hi ha parlat de la manera en què aquestes revoltes han afectat el periodisme, especialment el periodisme científic. Hi han intervingut periodistes de Tunísia, Egipte, Sudan i Qatar, que han explicat la situació del seus respectius països o com han viscut els canvis d'aquesta primavera àrab. M'han agradat especialment els relats de Rafik Ouerchefani (Tunísia) i de Nadia El-Awady i Mohammed Yahia, d'Egipte. Algú ha dit que aquestes revoltes han de veure's amb esperança, però que cal estar atents que en alguns casos no sigui  més passar d'un règim totalitari a un altre.

Rafik Ouerchefani és un jove cientific que combina els seu màster en bioinformàtica amb el periodisme científic. Ha explicat com va viure la revolta de Tunísia, que sabien que era difícil triomfar però que sentien que l'havien de fer. Ha explicat que no pot descriure en paraules la sensació que va experimentar en saber que el seu país per fi era lliure. Els últims temps no ha escrit gaire sobre ciència; era molt més important el que estava passant en el seu país i diu que va escriure un dels articles més importants de la seva vida, que han llegit més de 100.000 persones.


Nadia El-Awady, de la qual he escrit algunes vegades en aquest bloc, ha explicat que la revolta egípcia va començar amb una convocatòria a FaceBook d'una manifestació que es faria el 25 de gener. Però no era la primera vegada que es convocava una manifestació i ella no creia que tingués molt d'èxit. Hi va anar pensant que serien només uns quants milers i es va sorprendre en veure tanta gent caminant pels carrers camí de la plaça Tahrir i demanant justícia i llibertat. Aleshores va sentir la necessitat de comunicar al món el que estava passant i ho va fer sobretot amb dues eines que usa habitualment: Twitter i Facebook. Primer ho feia més com a periodista, però va arribar un moment en què va pensar que tot allò que passava a Tahrir també l'afectava a ella i es va convertir en una revolucionària més. Va viure la reacció violenta de la policia i dels seguidors de Mubarak. Van fer servir gasos lacrimògens per dispersar la gent;  a ella li van trencar la càmera de fotos (recordo el seus tweets en què explicava que duria la màscara de submarinisme i que un home li havia destrossat la càmera). Creu que potser s'ha donat massa importància al paper de les xarxes socials. Durant uns dies no en van tenir accés i la revolució va continuar perquè va ser una revolució del poble.

Mohammed Yahia és el representant de la revista científica Nature a l'Orient Mitjà i el 25 de gener es trobava a Londres. Recorda que hauria volgut ser allà quan tot va començar. És d'una generació que no havia conegut cap altre règim que el de Mubarak i que somiava poder-se'n alliberar algun dia. Va tornar a El Cairo tant aviat com va poder i se'n va anar a la plaça Tahrir. Però havia de treballar i hi havia dies que hi anava com a periodista perquè també tenia clar el paper que el periodisme podia tenir en la revolució, especialment a través de les xarxes socials, perquè tot el món volia saber què estava passant en aquella plaça i es podia informar en directe. Uns anys abans això no hauria estat possible. Hi havia vegades que no podia viure els fets com a periodista perquè se sentia part de la revolució i es posava en primera línia. Sortia de casa sense saber si hi tornaria, però calia fer-ho. Amb aquesta revolta, el poble s'ha adonat que tenen veu i que poden usar-la i ser crítics. Això ja és un gran canvi.

Quant al periodisme científic, MOhammed diu que a Tahrir es podien trobar molts motius per a escriure articles que tinguessin alguna relació amb la ciència: el paper d'estudiants i de professors universitaris en la revolta, metges curant la gent ferida, l'intent de robar els tresors del Museu Egipci, i tractar de la disponibilitat d'aliments per al poble, dels problemes en l'educació de la població, etc. Ha parlat també de la manca de cultura de llibertat de premsa entre els periodistes. Els països occidentals saben què és perquè han lluitat durant molts anys per la llibertat i en alguns encara ho fan. Ara ha arribat el moment que, a Egipte i altres països àrabs, els periodistes duguin a terme el paper que els correspon.

Durant el col·loqui, Nadia va dir que voldria que, amb la revolució, canviessin moltes maneres de pensar, però que ho veu difícil. Fins i tot persones que aquelles setmanes de la plaça Tahrir van sortir al carrer, ara s'enfronten les unes amb les altres perquè no s'accepten els diferents punts de vista. Malauradament la visió més aviat pessimista de Nadia sembla que es compleix. En arribar a l'hotel vaig connectar l'ordinador per veure què passava pel món i la primera notícia que em va aparèixer a la pantalla parlava de nous enfrontaments a la plaça Tahrir d'El Caire, amb bastants ferits.

Potser us interessarà:
- Nadia El-Awady i Twitter (26.01.2011) Les primeres piulades de Nadia a la plaça Tahrir
- NadiaE torna a piular (02.02.2011) Després d'uns dies en què el govern egipci va intentar --inútilment-- que el poble expliqués a l'exterior què estava passant, amb la recuperació de la connexió a Internet van tornar les piulades de Nadia. (No recordo quants seguidors tenia a Twitter al principi de la revolta, però ara són més de 27.000)
- Amb Nadia a la plaça de Catalunya (20.05.2011), Aprofitant l'estada de Nadia a Barcelona, vam anar a la plaça Catalunya perquè veiés l'acampada que s'hi feia.

dimecres, 29 de juny de 2011

Attention Ladies!

Cartell vists en els lavabos de l'Hotel Sheraton de Doha, on anit es van lliurar uns premis que dóna Siemens a periodistes del continent africà:


Aquest "do no leave your hand bags... inside the toilet" es por interpretar de moltes maneres. Seria com si, en català, digués: "Atenció, senyores! Si us plau no deixin les seves bosses o articles de valor dins del vàter." Com en català, 'toilet' serveix per referir-se a la tassa del vàter i també a l'habitació on es troba instal·lada.

Foto: M. Piqueras (28.09.2011)

dilluns, 27 de juny de 2011

Qatar i els recursos naturals

Avui he assistit a una sessió del Congrés de Periodisme Científic (WCSJ2011) que es deia "Connexió entre energia, aigua i aliments: la ciència de l'optimització i la sostenibilitat". Diversos ponent han presentat la seva visió dels greus problemes que es presenten a la humanitat en les properes dècades i de com cal posar-se a treballar per poder solucionar-los.



Primer s'ha passat el vídeo Food For Life (Aliment per a la vida). Són tres minuts que a l'inici presenten unes imatges colpidores --esfereïdores en algun cas-- dels efectes de la fam en el món i acaben amb unes altres més esperançadores, que ens diuen --en la veu de David Attenborugh-- que el destí és a les nostres mans.





Si avui dia Qatar pot resoldre la manca de molts productes bàsics és perquè el país és molt ric i té diners per comprar fora allò que necessita. Segons han dit, el 90% dels aliments són importats. I malgrat que sigui un desert, és el país del món on el consum d'aigua per habitant és més gran. Aigua que també s'ha d'importar o s'ha d'agafar del mar i extreure'n la sal abans de la seva distribució. El transport dels aliments i de l'aigua i el procés de dessalinització consumeixen molta energia, com també en consumeix la producció d'aliments. A Qatar no hi ha aigua, però en molts països on sí que n'hi ha no en poden disposar perquè no és aprofitable des del punt de vista sanitari. Amb els aliments passa el mateix: hi ha països que produeixen molts aliment però no són seus, sinó d'empreses estrangeres.

Qatar ha d'aprofitar l'època de resplendor econòmica que viu ara per trobar una solució a llarg termini i sostenible per a la manca d'aliments que pateix. El país està invertint en recerca en molts fronts i els resultats de la seva recerca podran ser aprofitats també per altres països amb problemes semblants. Però cal que en altres països el govern se sensibilitzi com ho ha fet de Qatar. Per altra banda l'educació dels camperols també pot fer-hi molt, s'ha de procurar que s'adaptin a les noves tecnologies i que les apliquin en els seus cultius per tal d'estalviar aigua i energia.

Com a resum, els quatre fronts per on cal actuar de cara a les necessitats futures de Qatar són: a) les energies renovables; b) la dessalinització i el control de l'aigua; c) la producció agrícola, i d) el processat dels aliments.

Han comentat que alguns països en vies de desenvolupament en què el govern ha invertit en educació i recerca la situació econòmica esta canviant. En són exemples la Xina, l'Índia, Brasil, Xile i Venesuela. Però és perquè els governs han vist la necessitat de fer-ho. Abans s'havia parlat de transferir a altres països el coneixement que pugui generar la recerca feta a Qatar, però caldria transferir també l'esperit que hi ha al darrere i animar la ciutadania i els mitjans a participar en el canvi.

Són paraules plenes d'esperança però crec que podrien ja posar fil a l'agulla per millorar moltes coses del país. Em pensava que Líbia era el país més insostenible que conec, però crec que Qatar el guanya. En un país on no hi ha més aigua que la del mar, no s'entén que plantin gespa per tants llocs. És cert que posen sistemes de rec per degoteig, però tot i així em sembla una disbauxa. Com ho és l'enorme despesa en aire condicionat. Quan dissabte vaig entrar per primera vegada a la meva habitació de l'hotel, semblava que entrés en una nevera: el termòstat marcava 16 graus! I a més, el ventilador estava en marxa. Vaig pujar el termòstat fins a 25-26 graus i així l'he deixat tots els dies. Dins dels edificis de La Ciutat de l'Educació en què se celebra el congrés, he d'anar amb màniga llarga i fins i tot em tapo amb un xal. De tant en tant sento la necessitat de sortir fora i sentir sobre la pell l'aire sec i calent del desert. I notar com, amb aquella escalfor (dilluns, la temperatura màxima ha estat de 44 graus)  desapareix el dolor de les meves articulacions. I per tot arreu hi ha cotxes, el trànsit és molt intens. En canvi, els carrers són deserts; no sé on fa vida la gent, però no sembla que sigui pel carrer.

Una altra enorme despesa d'energia que potser no es nota tant, és la de paper. En aquesta sessió que es parlava del creixement sostenible i l'estalvi energètic que s'ha d'aconseguir, havien deixat a cada seient un dossier de paper que en bona part anirà llençat (ja n'he vist a les papereres del Congrés). A més, no és un paper qualsevol, sinó ben gruixut i de qualitat. També hi havia un DVD amb el vídeo que he incrustat més amunt. Si és possible veure'l per Internet, perquè no es limiten a donar l'adreça on trobar-lo? I els materials per construir aquells edificis? M'agradaria saber d'on han dut el marbre, la pissarra i altres roques que estan representades en les diverses facultats i centres.

Potser us interessarà:
- Qatar National Food Security Programme.

diumenge, 26 de juny de 2011

Qatar i la ciència

Una de les 4 torres de l'Hotel Ezdan
Mai se m'hauria acudit venir a Qatar, si no hagués estat perquè el Congrés Mundial de Periodisme Científic que s'havia de fer a El Caire (el WCSJ2011) van decidir traslladar-lo aquí arran dels esdeveniments de la plaça Tahrir. No se sabia com acabaria allò i era arriscat seguir amb el projecte inicial. La Fundació Qatar, que ja era un dels principals patrocinadors del Congrés, va oferir una major col·laboració per tal que el Congrés pogués celebrar-se. Així és com les entitats organitzadores van acceptar l'oferta de traslladar el Congrés a Doha, la capital d'aquest petit emirat de la península aràbiga.

No sé si deu ser pels lligams que Qatar té amb Barcelona a través del fútbol (la Fundació Qatar és patrocinadora del Barça), però el cas és que actualment hi ha un vol que enllaça Barcelona i Doha directament. Ahir, però, de les més de dues-centes que omplíem l'avió, només cinc o sis teníem aquesta ciutat com a destí final; la resta viatjaven cap a altres països asiàtics.

Vaig arribar a Doha que ja era fosc, tot i que només eren les set del vespre. De fet, només hi ha una hora de diferència de rellotge tot i que està molt cap a l'est. Em fa l'efecte que, al contrari que la majoria de països europeus, que anem avançats respecte al sol, aquí deuen anar endarrerits. Camí de la ciutat, des de l'aeroport, no vaig veure molta cosa, però de seguida vaig distingir el perfil dels gratacels que havia vist dies enrere per Google Earth. Aleshores em va semblar un Manhattan del segle XXI construït a costat del desert i la vista al natural m'ha reforçat aquesta impressió. Doha és com un museu d'arquitectura moderna, on es veuen les diverses tendències que predominen en les grans construccions actuals. L'Hotel Ezdan, on ens allotgem els assistents al Congrés (amb una tarifa molt per sota de l'oficial, gràcies a la Fundació Qatar) és enorme, comprèn quatre edificis que deuen tenir pel cap baix 40 pisos. La meva habitació és al pis 34 de la torre 4 i encara tinc pisos pel damunt.

Vista des de la porta de l'Hotel Ezdan de Doha

M'agrada caminar per les ciutats que visito, però no em sembla que Doha sigui una ciutat per passejar-hi excepte per la Corniche, el passeig que voreja les seves platges. Unes platges que no sé si son gaire freqüentades perquè encara no les he vistes de dia. Anit, a la recepció de l'hotel, hi havia una dona egípcia de l'organització del Congrés que duia un vestit i el corresponent hijab d'una tela molt rara. Algú que la coneixia va fer-li un comentari sobre la vestimenta i ella va respondre que era el seu vestit de bany.

No he fet més que assistir a sessions del congrés (oficialment comença demà, però avui hi havia uns tallers i un sopar de benvinguda), però els viatges amb autocar a la Ciutat de l'Educació m'han permès de veure algunes coses de Doha i els voltants. En aquest país s'ajunten una part de la manera de viure occidental --en realitat potser hauria de dir nord-americana-- i uns societat islàmica que en molts aspectes em sembla més tancada que la de Líbia i Egipte, els únics països islàmics que conec. Les marques de luxe en el vestir o complements o els universals MacDonalds i KingBurgers conviuen amb costums islàmics tradicionals. Enlloc havia vist tants homes amb faldons i mocador al cap, ni tantes dones no amb hijab o fins i tot amb la cara coberta. I pertot es veuen minarets de mesquites que semblen en molts casos de construcció recent. Per cert, no sé per què els homes van de blanc i moltes dones de negre.

La Ciutat de l'Educació de Doha

Les diverses activitats del Congrés es fan a la Ciutat de l'Educació, un enorme campus als afores de Doha on hi ha escoles de diferents graus i diverses universitats i centres de recerca, i on encara n'estan construint més. Diuen que el país ha d'aprofitar els anys de vaques grasses que li proporcionen el petroli i el gas natural (el 2010 tenia el producte interior brut per capita més alt del món, un creixement econòmic molt fort i l'atur només era del 0,5%), i preparar-se per quan aquests recursos s'esgotin. I per fer-ho, volen apostar pel coneixement. L'analfabetismes s'ha reduït a aproximadament un 5%. Tenen convenis amb diverses universitats dels Estats Units com ara Carnegie Mellon University, Georgetown University o Cornell University.

Carnegie Mellon University a Doha
Georgetown University School of Foreign Service a Doha, el vestíbul

Aquest vespre, abans del sopar de benvinguda, ha parlat un representant de la Fundació Qatar. S'ha referit al canvi d'ubicació del Congrés i als fets que ho van motivar. I ha dit que els fets de la plaça Tahrir portaran al poble egipci tres valors fonamentals: llibertat, justícia i democràcia. I mentre l'escoltava, jo pensava que és una paradoxa, per no dir una hipocresia, que aquí parlin de llibertat, justícia i democràcia quan la llibertat només és parcial (no hi pot haver organitzacions i associacions independents de l'estat i les dones no són lliures per a moltes coses), quan la justícia és diferent per als homes que per a les dones (davant d'un tribunal el testimoni de dues dones és igual al d'un sol home) i quan la democràcia no pot exercir-se només que en alguns casos (l'emir actual ho és perquè el 1995 va fer un cop d'estat contra el govern del seu pare). És cert que arran dels esdeveniments d'Egipte i d'altres països islàmics, a Qatar es va anunciar que es reformaria la constitució (o que se'n faria, perquè no en tenien?; no n'estic segura). Tanmateix, per poder dir que es tracta d'un país democràtic encara ha de recórrer un llarg camí.

Fotos: M. Piqueras (25 i 26.06.2011)

dissabte, 25 de juny de 2011

La comissaria virtual (44) Limone sul Garda i el mar

Al diari Ara d'avui, 25 de juny 2011, hi ha un interessant article sobre evolució humana (pàgines 40 i 41 de la versió impresa). Un dels apartats està dedicat a la selecció genètica i fa referència al que passa en poblacions petites que, quan es produeixi una mutació en un gen, el nou gen té més probabilitats de passar a futures generacions i perpetuar-se que si la població fos gran. I posa com a exemple el cas de Limone sul Garda, un poble del nord d'Itàlia on, entre la seva població, predomina un gen anomenat Apo-AI  (si cliqueu damunt del retall de diari, el veure-ho ampliat) que sembla ser que protegeix contra l'infart. Sobre el poble, el diari diu que era "accessible només per mar fins al 1930" (si no ho llegiu bé, cliqueu al damunt i s'ampliarà el retall de diari) :


El cas és que Limone sul Garda és a centenars de quilòmetres del mar. Com el seu nom indica, és troba situat la riba del llac de Garda. I si en evolució cal que passi un nombre de generacions que és variable segons les espècies perquè s'hi observin canvis, en geologia, els canvis solen ser encara més lents i podem assegurar que el 1930 el mar no arribava a Limone. Sí que és cert que el poble vivia aïllat, però. No hi passava cap carretera i només era possible arribar-hi a través del llac o creuant les muntanyes que té al darrere.

Aquesta protecció contra l'infart, que va descobrir-se fa prop de quaranta anys, va ser un cas de serendipitat. Un metge milanès va adonar-se que un home de Limone sul Garda a qui va visitar tenia uns nivells molt baixos de lipoproteïnes d'alta densitat o HDL (per les sigles en anglès de high density lipoprotein), que és l'anomenat ·"colesterol bo", perquè impedeix que les artèries s'obstrueixin. Malgrat això, l'home no presentava cap problema cardíac ni de circulació. Com tampoc en tenien els altres veïns del poble que van estudiar.

Més endavant es va descobrir que l'HDL d'aquesta gent era d'un tipus rar que protegia les artèries. I avui dia s'estan fent asssajos amb un fàrmac basat en aquesta proteïna.

dimarts, 21 de juny de 2011

Doodle del solstici


Avui Google celebra el solstici d'estiu (o d'hivern, segons des d'on es miri) amb aquest doodle. Bon solstici (d'hivern o d'estiu) a tohom!

dilluns, 20 de juny de 2011

Cançons per a un record

De vegades hi ha cançons que ens transporten a un moment determinat de la nostra vida, que cada cop que les sentim ens faran recordar algun instant, que no té perquè haver estat transcendental.

Fa poc, en el metro, un parell de músics em va transportat a Montevideo. El setembre de 2010, quan era en aquella ciutat per participar en un congrés, vaig coincidir amb el Día del Patrimonio. Museus i edificis històrics feien jornades de portes obertes i per molts llocs de la ciutat hi havia actuacions musicals. En un pati del palau del Cabildo em vaig aturar a sentir una orquestra de noies saxofonistes. Van interpretar un tango, una melodia que estava segura que havia sentit moltes vegades, però que en aquell moment no sabia identificar. Em van dir que es deia Por una cabeza.

Em va semblar un títol força estrafolari, però Google em va aclarir a quin cap feia referència el títol: el del potrillo al qual havia apostat el narrador del tango, que perd la carrera just per un cap:

Por una cabeza de un noble potrillo 
que justo en la raya afloja al llegar 
y que al regresar parece decir: 
no olvides, hermano, 
vos sabes, no hay que jugar...

I vaig trobar-ne diverses versions: des de la de Carlos Gardel, que va ser el primer que va difondre aquest tango, fins a versions actuals cantades o només la música, amb intèrprets notables. Fins i tot ha aparegut en algunes pel·lícules, com ara Esencia de mujer o La llista de Schindler.



Va ser una sorpresa trobar aquesta escena de La llista de Schindler. He vist aquesta pel·lícula dues vegades  --alguns trossos més vegades-- però no recordava que aquest tango formés part de la seva banda sonora. En canvi, des d'aquell dia en què vaig sentir-lo interpretat per les saxofonistes uruguaianes, ha esdevingut una cançó familiar per a mi, que vaig reconèixer immediatament quan vaig sentir-ne la versió dels músics del metro--un amb acordió i l'altre amb violí. Em van transportar a aquell passeig uruguaià d'un diumenge de setembre.

Entrada del bloc relacionada: Va de tango (28.09.2010)

diumenge, 19 de juny de 2011

L'art en els WC de la UB

Les portes dels WC públics són font d'entreteniment. Fa poc, en la d'un lavabo de dones de la Universitat de Barcelona vaig veure aquest dibuix:


Em va recordar El crit de Munch:


Quan buscava la imatge del quadre de Munch he trobat aquest bloc ple de "crits" que l'autora veu en molts llocs. És original!

divendres, 17 de juny de 2011

Bolquers i calcetes d'usar i llençar: quin gran invent!

Quan va néixer l'Elena --la meva primera filla--, les primeres setmanes li posava bolquers de cotó --dels de rentar i tornar a utilitzar-- sense cap protecció, per evitar que s'escaldés. Vaig comprar-li també una mena de calcetes que tenien tres capes: l'exterior, de niló; la interior d'una tela com de punt de cotó, i una intermèdia de plàstic. Tenien una obertura per la part de l'esquena, per on es posava el bolquer entre la capa interior i la de plàstic, i el conjunt es tancava amb uns botons de clip, molt semblant a la de la foto. Aquestes calcetes, les hi posava quan anàvem al pediatre o a algun lloc que havíem de passar algunes hores fora. Però quan érem a casa o sortíem només a fer un volt, duia els bolquers de cotó i unes calcetes de bebè de tovallola fineta. O directament una  granoteta d'aquelles que en deien peleles.

Els dodotis ja existien, però eren encara molt recents i molt cars, i no eren dels que porten la calceta incorporada, sinó com unes compreses gegants. Aviat en vaig comprar, però només els feia servir per a ocasions especials; eren un luxe que no ens podíem permetre de manera habitual. Un dia, la farmacèutica va dir-me que tenien uns plàstics molt suaus, que es podien posar damunt del bolquer i lligar amb un nus a cada costat, en la part del malucs. Això evitava que la criatura mullés el llit o la persona que la tingués a braç quan fes pipi. Si més no, això va evitar que hagués de canviar contínuament els llençols del bressol o que m'hagués de canviar jo mateixa si la criatura feia el pipi damunt meu.
L'Elena bebè i la seva mare

Vam comprar la primera rentadora quan l'Elena tenia nou o deu mesos i jo era ja cap a la meitat del segon embaràs. Mentrestant, vaig rentar a mà tots els seus bolquers (menys els dodotis de les ocasions especials). Aleshores vaig adonar-me que allò que deien que la caca dels nadons és caca "d'angelet" era una fal·làcia per mantenir conformades els milions --o bilions?-- de dones que al llarg de la història han hagut de rentar els bolquers a la mainada. La caca de la meva "angeleta" podia ser tan pudenta o més que la d'una persona adulta (qui ho diria, veient-la tan bufona a la foto!).

Quan l'Elena tenia tretze mesos va néixer l'Ana, i un parell d'anys més tard, l'Aitor. La rentadora no parava, però per sort jo ja no vaig haver de rentar més bolquers a mà. Han passat molt anys, però em sembla que per casa encara corren draps que són antics bolquers de cotó. Van molt bé per netejar els vidres.

Molts pares i mares d'avui dia han conegut tota la vida els dodotis aquests de calceta impermeable i potser a algú que em llegeixi li pot semblar que parlo de la prehistòria. Però, no; només fa unes quantes dècades. Els bolquers d'usar i tirar van ser un gran invent, especialment quan van dur incorporada la calceta a prova de pipi. Els precursors van ser les calcetes protectores, com les que jo comprava a la farmàcia. I a qui se li va acudir?  Doncs a una dona, una mare que devia estar tipa de les "goteres" de la mainada. El 19 de gener de 1949, Marion O'Brian Donovan (1917-1998), que vivia a Saugatuck, a l'estat nord-americà de Connecticut, va presentar una sol·licitud de patent per al seu invent.

La memòria descriptiva de l'invent  comença així:
Aquest invent està relacionat amb unes millores noves i útils en embolcalls o fundes de bolquers.
Abans, els bolquers i les seves fundes no eren a prova de fuites i per tant es necessitaven accessoris com ara fundes de matalàs, llençols i calcetes de goma, i altres articles semblants. A més, la roba del bebè es mullava perquè els bolquers corrents normalment s'enganxaven amb un imperdible a la camiseta i la humitat solia escampar-se cap a la camiseta o altres peces de vestir, que calia canviar cada cop que es canviava el bolquer. Un objectiu d'aquesta invenció és superar aquests inconvenient mitjançant la funda o embolcall per a bolquers que es descriu més avall.
Després descriu altres objectius de l'invent, com ara evitar la irritació de la pell del bebè i evitar posar-li imperdibles. Quan va presentar el seu invent a diverses empreses que pensava que s'hi podrien interessar, el rebuig va ser general. Li deien que cap dona havia demanat res d'aquesta mena. Per tant, va decidir-se a muntar una empresa i fabricar ella mateixa les calcetes protectores. Les calcetes Boaster van tenir de seguida molt d'èxit.

Entre els documents del seu llegat hi ha una carta en què el president d'uns gran magatzems de la Cinquena Avinguda de Nova York la felicitava per l'èxit tan ràpid del seu invent. Es curiós que la carta no anés dirigida a la Sra. Marion O'Brian Donovan (o Marion Donovan), sinó a la Sra. de James Donovan (Mrs. James Donovan). Al poc temps, una empresa que fabricava roba per a la mainada li va comprar la patent i la seva petita empresa familiar per un  milió de dòlars.

L'invent de les calcetes protectores no va ser una flor d'estiu en la vida de Marion, que va compaginar la vida familiar amb la vida d'innovadora professional i encara va tenir temps d'estudiar arquitectura. A aquella primera patent de 1949 en van seguir moltes més i d'invents molt diversos, fins a la dècada de 1990. Hi ha alguns productes d'higiene dental que avui dia ja no són cap novetat, que van ser ideats per aquesta dona, com ara la seda dental, que va anomenar DentalLoop. Entre el 1991 i el 1995, la seva filla Christine va ajudar-la a promocionar el DentalLoop directament a centenars de dentistes i farmàcies dels Estats Units.

En aquesta última època també va ajudar-la el seu segon marit, John Butler, que era dentista. Amb ell va viatjar a Alemanya per visitar una fàbrica a la cerca d'idees per a la fabricació de la seda dental. Per cert, el nom de Butler també està relacionat amb productes d'higiene dental. El 1923, John Butler, que advocava per la prevenció de les malalties de la boca, va fundar una empresa que duia el seu nom i que fabricava un nou tipus de raspall de dents que arribaven amb més facilitat als racons de la boca. Quan el 1949 la va vendre, els nous propietaris en van mantenir el nom i van continuar innovant en l'àmbit de la higiene dental. Avui dia a la farmàcia es poden comprar raspallets interproximals --aquestes miniatures que permeten netejar els racons entre les dents i la geniva--  de la marca Butler.

Marion O'Brian Donovan és una més de les moltes dones que han deixat la seva petjada en la societat, però que no se sol identificar amb una petjada femenina. La clàssica imatge de l'inventor és una mena de professor Franz de Copenhaguen del TBO o d'Emmet Brown de Regreso al futuro; sempre un home i sovint estrafolari i amb aspecte de viure en els núvols. Doncs no. Molts invents han estat fet per dones que tocaven de peus a terra i que cercaven de millorar la vida quotidiana.

Per saber-ne més:
- Diaper Wrap. Patent 2,5546.800 June 12, 1951, United States Patent Office
- Satrom, H.  (2000) Papers illustrate woman inventor's life and work.
- Kata, L. (2000) Marion O'Brien Donovan Papers, 1949-1996 #721 

Il·lustracions:
- Calcetes cobre-bolquers. Giveaway: pocket change cloth diapers (com les que jo comprava)
- L'Elena bebè i la seva mare (foto, C. Fdz de Castillo)
- Seda dental, dibuix de la patent presentada per Marion donovan

dijous, 16 de juny de 2011

Infiltrats? El debat està servit

Com milers de persones, jo també he vist el vídeo de Youtube titulat "Qui són els violents?"



El vaig veure ahir al vespre i avui, quan he volgut tornar a veure'l per analitzar-lo amb calma, sortia una nota que deia que era un vídeo privat. Però la Cris Pagès m'ha enviat un nou enllaçde Youtube, on el vídeo torna a ser visible. Diversos comentaris del vídeo deien que l'havien censurat, però una nota diu: "El video no ha sido censurado, sino marcado como Privado por el propio usuario, Muchas gracias por subirlo de nuevo".

Karma Peiró, com a bona periodista, analitza els fets de manera objectiva en el seu bloc i parla del debat que el vídeo ha generat en les redaccions dels mitjans. En llegir el que ha escrit, m'he sentit identificada en les seves paraules. Per tant em remeto a la seva entrada del bloc "El vídeo de la violència #aixino #acampadabcn". Només hi afegiré algunes idees que em venen al cap després de tornar a veure el vídeo.

 El vídeo té una narració escrita, com si fossin subtítols que expliquen el que va passant. Diu que arriben a les 7 am (suposo que es refereix a qui filma i qui l'acompanyi), que no es percep cap signe d'agressivitat i que de cop un grup de manifestants provoca aldarulls i la policia reacciona amb càrregues. En l'escena següent, el càmera enfoca la policia --a costat d'uns edificis roses--, i de sobte gira la càmera cap a l'altre vorera, mentre una veu de noia demana al càmera que enfoqui uns nois en aquell costat del carrer, li demana que se'ls vegi la cara i diu que porten pinganillo. Una noia que està amb els del pinganillo parla per un mòbil.

La narració del vídeo diu que "els 'manifestants' violents se separen clarament de la resta de manifestants pacífics i fan pinya entre ells", Mentrestant, els manifestants pacífics --segons la narració--, que s'han adonat de la presència d'aquell grupet els van escridassant . Els diuen coses com ara "confidentes", "esclavos", "hijos de puta" i una frase que em sembla que era "secreta, idiota, te crees que no se nota" (això no ho diu la narració, és del so original del vídeo). Finalment, un grup de policies uniformats s'apropen i s'enduen, protegint-los, els que el vídeo anomena "'manifestants' violents".

El vídeo acaba amb una pregunta a la pantalla: "Qui són els manifestants violents?" Imaginem-nos el vídeo sense lletres, només amb el so original. Arribaríem a la conclusió que aquells nois van ser els violents de la manifestació? Jo, no. Pensaria que són infiltrats de la policia i que, quan els manifestants que hi són per convicció pròpia s'ho ensumen, els esbronquen i alguns d'ells, amb una violència verbal contundent.

Com indica la Karma Peiró en el seu bloc, el vídeo no mostra en cap moment aquells nois actuant de manera violenta. Podem suposar-ho i imaginar-nos-ho, però el periodisme no es basa --o no s'hauria de basar-- en suposicions, sinó en fets contrastables i contrastats. Per tant, sembla lògic que els mitjans de comunicació no l'hagin passat ni informat de la presència d'aquests suposats violents. Per altra banda, però, l'enorme difusió del vídeo, l'existència del vídeo i la polèmica que ha generat ja em sembla una notícia que potser si que valdria la pena que els mitjans reflectissin.

Independentment de la presència de policia infiltrada entre els manifestants --per a mi, la hipòtesi més plausible--, i del fets que fossin o no violents --això el vídeo no ho demostra-- hi ha un fet que és inqüestionable: la finalitat de la convocatòria era impedir que el dia 15 se celebrés el ple del Parlament en què s'havia de tractar dels pressupostos. Els indignats estan descontents amb la democràcia actual i diuen que en volen una altra, la que anomenen "real". I diuen que no se senten representats pels polítics actuals. Creuen potser que ells sí que representen la població i que per això poden impedir el lliure desenvolupament de les activitats de les institucions? Com vaig escriure ahir: "no és això, companys, no és això".

#joambelparlament

Entrades relacionades:
- No és això, companys, no és això (15.06.2011)
- La batalla d'en Puig (27.05.2011)
- Més sobre l'acampada (22.05.2011)
- Amb Nadia a la plaça de Catalunya (20.05.2011)
- L'#acampadabcn (19.05.2011)

dimecres, 15 de juny de 2011

No és això companys, no és això...

Quina llàstima! Tota la credibilitat i la confiança que els indignitats i les indignades es podien haver guanyat en la societat en un mes l'han enviada en orris en unes hores. Com ha dit Artur Mas en la seva compareixença davant la premsa, "no és el mateix estar indignats que actuar amb indignitat".

Fa unes setmanes em queixava en aquest bloc de l'actuació de la policia a la plaça de Catalunya. Continuo pensant que allò va ser lamentable, però això no treu que ara consideri que els indignats han ultrapassat els límits d'allò que és tolerable i que s'han atribuït una representativitat que no tenen quan han intentat evitar l'entrada dels diputats al Parlament, arribant fins i tot a l'agressió personal. Si això és la democràcia real que propugnen, em quedo amb l'altra, la democràcia que malgrat els seus defectes garanteix que la gent pugui expressar-se lliurement i que les institucions puguin dur a terme les seves funcions. Volen una democràcia real, però fan servir mètodes antidemocràtics.

Ho sento, però ho havia de dir.

A Twitter, l'etiqueta #joambelparlament és avui la més popular (en diuen tren topic) en tot l'Estat.

Actualització (15.06.2011, 19.00)
Si el que he llegit en el web de La Vanguardia és cert, demostra una manca absoluta de sensibilitat envers les persones discapacitades. El diari diu que un grup dels indignats que volien impedir el pas als diputats ha sacsejat Josep M. Llop, diputat invident i han intentat prendre-li el gos pigall que sempre l'acompanya. El diputat Jordi Turull, que anava amb Llop, ha dit que, quan ha retret als atacants el que estaven fent, li han respost que Llop, encara que sigui cec és un diputat: i de Convergència!, com si això justifiqués el seu atac. Estic indignadíssima amb aquests indignats.

Entrades relacionades:
- La batalla d'en Puig (27.05.2011)
- Més sobre l'acampada (22.05.2011)
- Amb Nadia a la plaça de Catalunya (20.05.2011)
- L'#acampadabcn (19.05.2011)

dilluns, 13 de juny de 2011

Vist per Barcelona

Davant d'una bar de la Rambla, a l'alçada de Canaletes, hi havia dotzenes de persones fent cua:


No volien menjar ni beure res. Volien veure un partit de futbol de la Champions! Jugaven el Barça i el Madrid i en el bar hi havia una pantalla molt gran de televisió on es veia el partit.

Aquesta primavera, a la plaça de la Gardunya feien obres en un bar-restaurant. El 10 de maig hi vaig passar pel davant i hi vaig veure aquest cartell damunt la porta:


Deien que obrien de nou el 23 de maig, dimarts. Del 2012? Perquè enguany, el 23 de maig ha caigut en dilluns.

Pel carrer del Carme vaig veure el repartidor d'un supermercat:


Aquest sí que és un transport ecològic!

Vist al carrer Hospital:


Llàstima que estigués tancat! M'hauria agradat saber com és el "cabell humà verge".

Fotos: M. Piqueras (maig i juny 2011)

diumenge, 12 de juny de 2011

T'agrada el cafè? A alguns microbis també!

Sou de te o de cafè? Jo sóc de te; principalment, perquè el meu estómac no tolera bé el cafè. El te, a més d'agradar-me molt, m'anima. Una bruixa bevedora de te d'una pel·lícula infantil que vaig veure fa molts anys --crec que era El maravilloso mundo de los hermanos Grim-- deia, mentre se'n preparava una infusió, que el te "anima i reconforta". En realitat, allò que ens anima és la cafeïna, continguda en les dues begudes (en el te, l'anomenem 'teïna', però és la mateixa substància). Doncs bé, hi ha microorganismes que poden viure només de cafeïna. Imagineu com deuen estar d'animats i reconfortats!
Planta de cafè (Coffea arabica)

La cafeïna (el seu nom científic és 1,3,7-trimetilxantina) és un alcaloide de la família de les metilxantines, que actua com a estimulant del sistema nerviós central i de la secreció gàstrica, i també com a diürètic. (Formen part dels anomenats alcaloides purínics, perquè deriven de nucleòtids purinícs.)  Es va descobrir en la planta del cafè i després s'ha trobat també en plantes com ara el te, (diverses espècies de Camellia), el cacau (Theobroma cacao), l'herba mate (Ilex paraguariensis) o el guaranà (Paulliania cupana). Les infusions que es preparen a partir de les llavors i fruit del cafè i de les fulles del te són dues begudes universals. I el cacau em fa l'efecte que també es consumeix pertot. A més, la cafeína també és present en begudes a base de cola i es fa servir en la preparació de fàrmacs estimulants, com a diürètic i broncodilatador, i com a potenciador d'alguns analgèsics i antitussígens.

Altres alcaloides de la mateixa família de les metilxantines són la teobromina, molt semblant a la cafeïna (3,7-dimetilxantina), i que pren el nom de la planta que més en conté, la Theobroma cacao, el cacau, i la teofil·lina (1,3-dimetilxantina). Moltes vegades, aquests tres alcaloides i alguns altres són presents en una mateixa espècie. Dins d'un mateix gènere, però, pot haver-hi diferències pel que fa a l'abundància d'un alcaloide o altre. Per exemple, en el te corrent (Camellia sinensis) i el te d'Assam (Camellia assamica), l'alcaloide predominant és la cafeïna, però en la varietat xinesa del te d'Assam anomenada kucha, abunda més un altre alcaloide anomenat teacrina.

cafeïna (1,3,7-trimetilxantina

El consum generalitzat de productes que contenen cafeïna i l'aplicació d'aquest alcaloide en la indústria farmacèutica fa que alguns derivats seus siguin relativament abundants en les aigües residuals. De fet, podrien servir com a marcadors de la contaminació aquàtica d'origen humà.

No s'ha pogut esbrinar encara quina és la funció fisiològica que els alcaloides purínics tenen  a les plantes que els produexien. Si bé el seu contingut de nitrogen és gran, no sembla que aquests compostos siguin un material de reserva d'aquest element que és essencial per a les plantes (i per a tots els éssers vius). L'estructra de la cafeïna i de les altres metilxantines fa que sigui difícil de degradar. Si va a parar al sòl, actua com a esterilitzant, perquè inhibeix la germinació de les llavors. Això podria ser un mecanisme protector per a la planta que la produeix, perquè li evitaria la competència amb altres plantes que poguessin créixer al seu voltant. Tanmateix, a llarg termini totes les molècules naturals són degradables; si no fos així, s'haurien anat acumulant en l'ambient al llarg de la història de la vida.

Grans de cafè torrat
Se sap que hi ha bacteris que poden fer servir la cafeïna com a substrat de creixement. Entre els que poden fer-ho hi ha diverses espècies de Pseudomonas i també el bacteri del "miracle" de les hòsties sagnants (Serratia marcescens). A més, s'ha descrit el creixement d'alguns fongs filamentosos com ara Aspergillus i Penicillium en medis on l'única font de nitrogen era la cafeïna. Però hi ha un bacteri que té una afició desenfrenada per la cafeïna. És la soca CBB5 de Pseudomonas putida. Ryan Summers, investigador de la Universitat d'Iowa, als Estats Units, va explicar en el congrés del 2011 de l'Associació de Microbiologia dels Estats Units (ASM2011), la descoberta, en aquest bacteri, de quatre enzims que intervenen en la degradació de la molècula de cafeïna fins a obtenir els seus components més senzills: diòxid de carboni (CO2) i amoníac (NH3). Els assajos fets van permetre determinar els gens que regulen cada enzim i la funció específica de cada enzim en les diferents fases de la degradació. .

Pseudomonas putida CBB5 pot créixer bé en un medi que contingui fins a 2,5 grams per litre de cafeïna, una concentració considerable si tenim en compte que una tassa de cafè (estil nord-americà, suposo, perquè ho va dir l'investigador d'Iowa) pot tenir fins 0,8 grams per litre de cafeïna. Per tant, podria tenir aplicació en el tractament dels residus provinents del processament del cafè, del te i del cacau. Els residus orgànics desproveïts de cafeïna podrien servir per a la fabricació de pinsos o biocombustibles. Una altra possible aplicació seria l'eliminació natural de la cafeïna en el cafè i el té. Actualment es un procés que es fa mitjançant mètodes químics. No sé què es fa avui dia amb les càpsules de cafè que es recullen en els punts verds; però el marro, on encara queda força cafeïna, podria tractar-se amb aquest bacteri abans de destinar-lo --suposo-- a fer compost, amb la brossa orgànica.

Bibliografia:
- Summers RM et al. (2011) Characterization of a broad-specificity non-haem iron N-demethylase from Pseudomonas putida CBB5 capable of utilizing several purine alkaloids as sole caarbon and nitrogen source. Microbiology 157:583-592
- Ashihara H, Suzuki T (2004) Distribution and biosynthesis of caffeine in plants. Frontiers in Bioscience 9:1864-1876
- Hakil et al. (1998) Degradation and product analyisis of caffeine and related dimethylxanthines by filamentous fungi. Enzyme and Microbial Technology 22:355-35

Il·lustracions:
- Planta de cafè. H. Zeli, Wikimedia Commons
- Molècula de cafeïna . Icey, Clockworksoul
- Grans de cafè torrat. H. Zeli Wikimedia Commons

divendres, 10 de juny de 2011

Pluja al jardí Mercè Rodoreda

Aquest matí, aprofitant un descans en les Jornades de Revistes Científiques que s'han fet aquests dies a l'Institut d'Estudis Catalans, he sortit al jardí Mercè Rodoreda, que es troba en el primer pis de l'Institut i és un oasi de tranquil·litat i pau en el Raval. Plovia i l'aigua lliscava damunt les fulles de les camèlies:


 
I una gota que no mulla
pel ventre verd d'una fulla
rellisca però no cau.
Mercè Rodoreda (de La cançó del diable)

En el petit estany, els nenúfars rebien l'aigua per tots costats. Allà es podia dir que plovia sobre mullat:

                             [...]els nenúfars
s'arrisquen palpitant sobre l'ensomni
dels estanyols on se condorm l'oratge.
Gabriel Alomar

Potser us interessarà:
- La glicina del Jardí Mercè Rodoreda (11.04.2011)
- Les camèlies de Mercè Rododera (21.02.2011)
- Donzella d'entre veles al jardí Mercè Rodoreda (20.04.2009)
- El jardí Mercè Rodoreda: un oasi ciutadà (23.06.2008)

Fotos: M. Piqueras (10.06.2011)

dimecres, 8 de juny de 2011

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls: dues versions


Dues interpretacions per a un poema de Cesare Pavese, del recull que duu el mateix nom: Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. La primera, musicada per Paco Ibáñez i cantada en euskera (Heriotzaren begiak):



Aquesta altra és la versió original italiana del poema, recitada pel gran Vittorio Gassman (1922-2000):



I aquí va la meva versió catalana:
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, com un vell penediment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan, tu sola, t'inclines sobre
el mirall. O estimada esperança,
aquell dia sabrem també nosaltres
que ets la vida i el no res.

Per a tots la mort té una mirada.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
resorgir una cara morta,
com escoltar uns llavis tancats.
Baixarem cap a l'abisme, muts, muts.

Foto: Coberta del llibre, del bloc de Luigi Salerno.

diumenge, 5 de juny de 2011

Cal que tot canviï perquè no canviï res?

Tot comentant la tornada a la gran pantalla de l'obra mestra de LuchinoVisconti Il Gattopardo, Lluís Bonet Mojica a La Vanguardia d'avui, 5 de juny 2011 (edició impresa; no ho trobo en la versió en línia del diari), recorda la frase que Tancredi diu al seu oncle, el príncep Salina: "Si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï." (Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi.) És una contradicció només aparent; Salina és un aristòcrata sicilià que haurà d'acceptar la revolució per tal de mantenir el seu estatus. Vegeu-ne l'escena (ho diu aproximadament als 2 minuts 20 segons):



Bonet diu que aquesta irònica frase, també vigent als temps actuals, s'associa immediatament a Il Gattopardo. És cert que és una de les frases antològiques del cinema, com aquell "sempre ens quedarà París" de Casablanca o el "juro que mai més no tornaré a passar fam" d'Allò que el vent s'endugué. I també que ha donat origen als adjectius lampedusià i gattopardista, que es fan servir sobretot en ciències polítiques quan es reformen les estructures amb la finalitat de mantenir el sistema anterior. Així, hi ha qui diu que Rubalcaba ha organitzat un complot gatopardista; qui opina que els primers espases de l'independentisme català són lampedusians; qui considera que el federalisme que acceptarien alguns polítics és també lampedusià: o qui creu que el perill de les revoltes del món islàmic es el gatopardismo.

Però la paradoxa que transmet aquest frase no és original. És la mateixa que va descriure Lewis Carroll en el llibre d'Alícia A través del mirall i que en evolució es coneix com a "la carrera de la reina roja" (la vaig comentar fa uns mesos en una altra entrada d'aquest bloc). A més. és aplicable en molts camps. En economia, per mantenir el poder adquisitiu cal que els sous s'apugin quan s'apuja el cost de la vida. En la vida professional, la formació continuada es necessària per no quedar-se enrere...

Però torno a Il Gattopardo. La notícia que comentava Bonet era que, amb motiu del 150è aniversari de la Unificació d'Itàlia, s'ha fet una edició remasteritzada del film de Visconti, amb la durada íntegra, que aviat podrem veure a Barcelona. Que no trigui!

No cal ser prop de Fukushima...

Des de fa uns dies, està causant furor un vídeo de Youtube que mostra un conillet sense orelles que diuen que ha nascut a uns 30 km de Fukushima. Seria la primera víctima amb una malformació genètica a causa de les fuites radioactives d'aquella central nuclear. Vegeu el conillet enmig dels seus parents:

 

De tota manera, no cal ser prop de Fukushima perquè es produeixen anomalies en els éssers vius. A casa meva, que dista milers de quilòmetres d'aquella central nuclear, n'he detectat una fa pocs dies en un dels éssers vius que tinc a casa. Es tracta d'un Spathiphyllum, una planta ornamental que té una inflorescència del tipus espàdix, una mena d'espiga amb flors que creixen apinyades sobre un eix carnós (com la flor gegant i pudenta que va florir a l'abril a Basilea) i que estan envoltades parcialment per una fulla modificada (una espata) de color blanc que les protegeix. La inflorescència i l'espata normals tenen aquest aspecte (la de la dreta és verdosa perquè ja comença a pansir-se):

Inflorescències de Spathiphyllum, amb l'espata protectora
Però en una de les plantes, s'ha desenvolupat una inflorescència que, en comptes de tenir un sol espàdix, en té tres:

Spathiphyllum amb tres espates envoltant una inflorescència


Qui sap si, sense saber-ho, no hauré trobat una varietat nova. Caldrà veure si les flors que vagin sortint en aquesta planta tenen també tres espates. Si no les tenen, hauré de dir que "una flor no fa estiu".

Fotos: M. Piqueras (05.06.2011)

divendres, 3 de juny de 2011

Ryanair i Berlusconi

En el web italià de Ryanair fan un acudit amb Berlusconi per a anunciar els seus vols lowcost:


"...Només una cosa m'animaria en aquest moment! Una escapadeta amb Ryanair." Juguen amb el doble sentit de l'expressió "tirare su": 'animar', 'aixecar'.
(Vist a La Repubblica)

Nadia s'ha tret l'hijab (uns dies, només)

La Nadia ho explica en el seu bloc. Durant el seu recent viatge a Europa, va voler experimentar què sentiria sense el vel que normalment cobreix el seu cap. Mentre era a Barcelona, un dia va decidir sortir al carrer amb el cap descobert i amb una samarreta de màniga curta. I es va sorprendre de la seva invisibilitat.

Tradueixo l'entrada del bloc de la Nadia en què explica el seu secret. No li agrada ser hipòcrita i fer una cosa davant de la gent i una altra a la seva esquena. Per això, ha decidit explicar la seva experiència:
Tinc un secret. No és un petit secret obscè. Aquests no us el penso dir. És un secret normal que haurà durat poc, com veureu. I us el diré, perquè odio sentir-me hipòcrita. Odio fer una cosa davant de la gent i una altra al seu darrere. Ja n'he tingut prou, d'això. Així que vaig a parlar-vos d'aquest secret per alleugerir una mica la meva càrrega.
Vaig fer la prova la setmana passada. Em vaig treure l'hijab, el mocador amb què moltes dones musulmanes ens cobrim els cabells.
He estat cobrint-me el cap durant 25 anys, des que vaig deixar la intimitat de casa quan en tenia 17. Això és molt de temps en una vida humana.
Em vaig treure l'hijab durant un recent viatge a Europa. Volia saber què sentiria. Volia saber si la percepció que la gent té de mi canviaria i si canviaria la meva percepció de mi mateixa.
Hi havia estat pensat des de feia anys --per si no us n'havíeu adonat llegint el meu bloc. Per què l'Islam considera l'hijab obligatori per a les dones? És realment obligatori o és només una cosa que un grup d'homes va decidir que era més adequat per a les dones del seu temps per protegir-les? Allò que era vàlid fa 1400 anys continua essent vàlid avui dia? I si és així, per què? Realment necessita una dona cobrir-se de cap a peus per evitar ser assetjada o ser vista com un objecte sexual?
Al llarg de deu anys he viatjat per tot el món i he observat les dones, com vestien i com reaccionaven els homes. La conclusió a la qual he arribat sempre era que, per tot el món, les dones es vestien com volien i en una gran majoria no eren tractades inadequadament a causa de la manera com vestien sinó més aviat perquè hi havia gent que reaccionava a la manera de vestir a partir de les seves pròpies conviccions. Em vaig adonar que, independentment de la manera de vestir, sempre hi ha homes que tracten les dones de manera inadequada. Hi ha homes que assetjaran dones que a penes van vestides i homes que assetjaran dones que van cobertes de capa a peus. Hi ha gent --homes i dones-- que es mostrarà indignada amb les dones que va a penes vestides i altra gent --homes i dones-- que es mostrarà indignada amb les dones que van cobertes de cap a peus.
Ara intento obrir la meva ment i el meu cor. Intento esbrinar el que sento que està bé i el que sento que està malament, no a partir del que em van ensenyar a creure, sinó a partir d'allò que jo realment crec. Per fer-ho, he tractat de començar de zero per veure on acabaré. Realment, no és fàcil. Hi ha capes i capes de condicionament i de memorització i d'aprendre des de la infància que cal escarbar fins a trobar la innocència original per començar. No he trobat encara aquella innocència original. Però estic treballant per trobar-la. Podria acabar just on era fa un parell d'anys abans de començar a fer-me preguntes. Però vull acabar allà o en un altre lloc completament per la meva pròpia voluntat i no perquè he estat condicionada per a això.
Vaig decidir obrir la meva ment a la qüestió de l'hijab perquè hi ha moltes preguntes sobre l'hijab que ronden pel meu cap des de fa molt de temps.
 Així que un matí, mentre era a Barcelona vaig decidir sortir de l'a meva habitació de l'hotel sense el mocador al cap i amb una samarreta de màniga curta.
 Vaig anar a la sala de l'esmorzar i immediatament vaig adonar-me que era invisible. Estava acostumada que la gent notés la meva presència --encara que fos només lleugerament-- com a dona amb el mocador islàmic al cap que es troba a Europa. Era més evident a l'hora d'esmorzar en els hotels: una dona amb mocador islàmica al cap, movent-se pel restaurant completament sola. No és tan normal com es pot imaginar. Per primera vegada durant els meus anys de viatges ningú no es fixava en mi. I IMMEDIATAMENT vaig trobar-ho a faltar, ho confesso.
 Llavors vaig provar de caminar pels carrers de Barcelona i vaig fer algunes compres. No res. Jo era només una persona enmig de milers per aquells carrers i en aquelles botigues. havia estat sempre una persona entre milers. Havia estat sempre invisible com ho era ara?
 Atès que això era només un experiment, vaig decidir anar a les reunions de feina vestida com hi vaig normalment, amb l'hijab. Així és com la gent esperava veure'm. Com que no havia pres la decisió de treure'm l'hijab de manera permanent, no hi havia cap raó per confondre'ls.
Això va durar uns dies. anava a les reunions de feina amb l'hijab i me'l treia quan sortia pel meu compte. Estic segura que el recepcionista de l'hotel devia pensar: "Decideix-te d'una vegada, dona!"
 Sóc de nou al Cairo, amb el cap cobert per l'hijab. No em penedeixo de l'experiment. I actualment no m'abelleix treure'm l'hijab de manera permanent. Tinc raons per no fer-ho. No crec que si em tragués l'hijab a Egipte la reacció de la gent --la gent que conec-- fos positiva, en favor meu o no els importés.  Hi hauria una escàndol i no hi estic preparada. També hi ha una part de mi que encara creu que l'hijab pot ser obligatori. Potser Déu vol realment que em cobreixi de cap a peus. Encara ho he de resoldre.
 Mentrestant, m'alegro pensant que tinc opcions. És emocionant pensar que puc seguir experimentant quan em vingui de gust en la intimitat de la meva pròpia Europa i potser fins i tot entre amics en qui pugui confiar. I és reconfortant pensar que puc fer servir el meu hijab quan cregui que és més apropiat --per a mi o per a la gent que m'envolta.
Així que aquí ho teniu. he descobert el meu secret no tan secret. No he dit tot això per aconseguir un esperat copet a l'esquena per part dels qui, entre vosaltres, són en contra de l'hijab. I no us he explicat tot això per aconseguir un esperat "com t'has atrevit" per part dels qui en són a favor. Espero que hi haurà reaccions d'aquests dos tipus. I no en faré cas.
Podeu veure'n el text original en el bloc de Nadia El-Awady: I've Gone and Done It Now: What It's Like Without the Muslim Headscarf. En un dia i mig ja ha generat 237 comentaris!

Foto: Nadia El-Awady al Col·legi de Periodistes de Catalunya, el 20.05.2011, durant la seva recent estada a Barcelona (M. Piqueras)