El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 29 d’abril de 2011

¡Lo que papá no tiene tiempo de hacer!

Fa unes setmanes vaig veure aquesta furgoneta aparcada en el carrer de Joan Güell, a Les Corts. Des de L'altre costat del carrer només podia llegir-ne bé el títol de la part superior: ¡Lo que papá no tiene tiempo de hacer!


Com que l'anunci es pot donar a moltes interpretacions, vaig apropar-me a la furgoneta per llegir els serveis que oferia el seu propietari. Quina desil·lusió! Era l'anunci d'un lampista!

Foto: M. Piqueras (28.03.2009)

dijous, 28 d’abril de 2011

He caigut en la temptació

M'hi he resistit uns quants anys, però al final he caigut en la temptació: tinc un perfil a Facebook! Un dia d'aquests en què els virus m'han assetjat, algun devia infiltrar-se en les meves neurones i em va fer oblidar la promesa que m'havia fet a mi mateixa de mantenir-me allunyada d'aquesta xarxa social.

Ja sé que tres dies de l'experiència són pocs, però els resultats són més aviat decebedors. A la vida real conec molta gent que és a Facebook i vaig començar a demanar "amistat" --un terme que em sembla infantil; em recorda aquell "t'estic amic/ga" de la infància-- a algunes persones. Després d'unes poques peticions  --no devien ser ni sis--, vaig rebre un avís de Facebook que em deia que en les següents 48 hores no podia demanar més amistats perquè havien de comprovar que jo no estigués fent spam. No és una bona rebuda, però entenc que facin la comprovació.

El segon dia vaig voler enviar un missatge --no pas demanar amistat, que ja sabia que havia d'esperar-- a través d'aquesta xarxa al meu fill, que corre per la Xina fins a la propera setmana, i vaig rebre un altre avís de Facebook: el domini de l'adreça amb què m'he inscrit no figura entre els dominis que consideren segurs i havien de comprovar-ho per evitar spam. Mira que negar-me la possibilitat de comunicar-me amb el meu propi fill! Naturalment, no els puc ensenyar el llibre de família ni una anàlisi dels nostres DNA; per tant, malgrat la frustració, també ho entenc.

Aviat em van arribar algunes peticions d'amistat de gent coneguda, que he anat acceptant. Tot i que de moment no són moltes, la informació que me n'arriba és aclaparadora. A més de rebre el que escriuen en el tauler i de comunicar-me a qui agrada allò que han escrit, Facebook m'informa de les coses que agrada a les "meves" amistats i m'informa de cada nova amistat que fan cadascuna d'elles. Us imagineu que a la vida real, cada persona que coneixeu us telefonés o us enviés un correu-e per dir-vos que ha conegut alguna altra persona? Entendria que un amic o una amiga íntims em truquessin per dir-me que han conegut algú excepcional, una persona molt admirada o que pot ser molt influent en la seva carrera professional o fins i tot l'amor de la seva vida, però em sorprendria que ho fessin per dir-me "he conegut un cole·lega a qui costa tan guanyar-se la vida com a mi" o "he conegut un amic d'aquest col·lega que també té problemes per arribar a fi de mes" o "he conegut el marit de la senyora a qui compro la fruita". No ens féssim il·lusions, la majoria d'"amistats" del Facebook no són amistats, sinó coneixences. A més, tinc la sospita que molta gent es fa "amiga" d'altres persones per veure si a través d'elles augmenten les seves pròpies amistats. Però per què? Potser Facebook regala alguna cosa a qui té més amistats i jo no me n'he assabentat?

M'aclapara que, si entro al Facebook d'algú, de seguida em surti un reguitzell de noms dels quals Facebook creu que podria fer-me amiga pel fet que siguin amics del meu amic o amiga. (Això, però no tan exagerat, també ho fa twitter.) Per què no em deixa que me les busqui jo, les amistats?

Una altra cosa que no m'agrada és que, davant del que diu algú, l'única opinió que pots expressar és si t'ha agradat. Únicament després d'haver dit que t'ha agradat, pots repensar-t'ho i dir "ja no m'agrada". No és també infantil, això?

Vaig omplir algunes parts del formulari que hi ha per indicar les teves preferències i vaig pensar que potser m'havia equivocat i això és un lloc per lligar. Altrament, per què em pregunten si prefereixo l'amistat de dones o d'homes? Crec que l'amistat no té --o no hauria de tenir-- sexe --o gènere-- i puc ser tan amiga d'una dona com d'un home. I com que vaig escriure que m'agradava Polònia, vaig rebent informació del programa, però també me n'envien de Crackòvia, sense que hagi dit que m'agrada. Potser formen un lot inseparable? I que m'agradi un programa de televisió vol dir que vull ser-ne amiga? També m'agrada George Clooney --però els ho penso dir-- i no vull pas fer-me'n amiga!

No sé si podré resistir l'allau d'informació que m'entra pel correu electrònic, pels blocs que brostejo, per twitter i ara també pel facebook. La gent que està atenta a tots, quan treballa?

dimecres, 27 d’abril de 2011

Una altra dansa de la mort

Hauria estat més adient publicar aquesta foto la setmana passada, però no l'he vista fins avui:

Dansa de la mort (Creative Commons by-nc 2.0 UK)
 És una dansa de la mort procedent del Liber chronicarum, o Cròniques de Nuremberg, un incunable del 1493.

Procedència de la imatge: Col·lecció de llibres rars de la Wellcome Library.

El 25 ja ha passat, però...

Sempre recordo la data del 25 d'abril de 1974, el dia de la revolució dels clavells, perquè aquell dia era a Portugal. Enguany,el 25 em trobava sota els efectes d'algun virus que m'ha deixat dos dies sense ganes de fer res més que estar-me al llit. Encara que ja hagi passat la data, vull deixar aquí el meu record d'un dia que vaig ser testimoni de fets històrics que en aquell moment no se sabia l'abast que podrien tenir.

Les persones que van viure aquella data, encara que fos a distància, segur que recordaran Grândola, vila morena, la cançó de José Afonso que van servir de senyal per confirmar que havia començat l'operació militar per derrocar la dictadura que hi havia a Portugal des del 1926:



Veure que Portugal havia pogut alliberar-se d'un règim dictatorial que tenia molt en comú al que tenia subjecta la resta de la península Ibèrica va obrir un raig d'esperança a aquest costat de la frontera.

Potser us interessarà:
- Revoluçao dos cravos (25.04.2010)
- La Revolució dels Clavells (25.04.2008)

diumenge, 24 d’abril de 2011

Fal·lus titànic florit

No sé si en català té nom, però en francès l'anomenen "le penis de Titan"; en anglès, titan arum; en italià, aro titano o aro gigante; en portuguès, flor-cadàver; en castellà, aro gigante. A Biosfera, l'enciclopèdia en 11 volums d'Enciclopèdia Catalana, només l'esmenten amb el nom científic, Amorphophallus titanum, que literalment significa 'fal·lus titànic sense forma'. És una de les flors mes grans que es coneixen, per això la relació del seu nom científic amb els titans, els gegants mitològics. En realitat, però, no és una única flor, sinó una inflorescència del tipus espàdix, una mena d'espiga amb flors que creixen apinyades damunt d'un eix carnós. És típica de la família de les aràcies, a la qual pertany el lliri d'aigua o cala. La inflorescència sol tenir a la base, o envoltant-la, una fulla modificada (una bràctea) que fa la funció d'un pètal únic.

Llegeixo al diari Le Monde que aquests dies ha florit un exemplar d'aquesta planta en el Jardí Botànic de la Universitat de Basilea. L'espàdix d'aquest fal·lus titànic (no pas el pistil, com diu el diari francès) fa uns dos metres d'alçada. I com que la base sembla que estigui ben bé a un metre del terra, l'alçada total és considerable (vegeu-ne la foto en el web de Le Monde a través de l'enllaç que he posat més amunt; la foto que incloc aquí és d'un altre exemplar i prové de Wikimedia Commons).

Si a algú que em llegeixi se li acut que, aprofitant aquest llarg cap de setmana, podria anar a veure aquest fal·lus titànic en flor, no cal que faci quilòmetres en va. Possiblement quan arribés a Suïssa la flor ja s'hauria pansit i la trobaria mig desfeta. Per altra banda, aquesta inflorescència desprèn una intensa pudor cadavèrica per atreure els insectes carronyers que la pol·linitzen.

El descobridor d'aquesta planta va ser el naturalista italià Odoardo Beccari (1843-1920), que va trobar-la el 1877 durant una estada de cinc mesos a Sumatra. Segons la Biosfera, es creia que la descripció de Beccari era exagerada fins que a Kew Botanic Gardens, de Londres, en van plantar un tubercle que va produir una inflorescència de dos metres d'alçada.

Es pot veure creixement del fal·lus titànic a través de les fotos que ha anat fent la webcam del Jardí Botànic. En menys d'un mes ha passat de 36,5 centímetres a gairebé dos metres. Segons el diari suís Le Matin, amb els diners que recaptaran aquest cap de setmana, en què esperen que unes 10.000 persones vagin a veure la flor --la curiositat pot més que la pudor que desprèn la inflorescència-- podran finançar les activitats gratuïtes dels pròxims dos anys.

Foto: Exemplar d'Amorphophallus titanum amb tres flors en el Jardí Botànic de Bonn (14.05.2006) © Raimond Spekking / Wikimedia CommonsCC-BY-SA-3.0 & GFDL

dissabte, 23 d’abril de 2011

Per Sant Jordi, algunes roses

Ahir em vaig passar teclejant amb la mà operada i ara em fa mal. Avui faré una entrada més gràfica: una petita mostra de les roses que creixen al parc de Cervantes de Barcelona.











Fotos: M. Piqueras (20.04.2011)

divendres, 22 d’abril de 2011

La Trieste de Magris, molt recomanable

Trieste, piazza dell'Unità d'Itàlia
Ahir vaig anar a veure l'exposició "La Trieste de Magris", al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Tenia curiositat per veure com l'havien enfocada i si, a més de Claudio Magris, hi eren presents altres personatges que han tingut alguna relació amb aquesta ciutat.

Vaig ser a Trieste el març de 2009, només quatre dies i ocupada amb reunions i visites a centres de recerca. Però el poc temps lliure de què vaig disposar el vaig dedicar a veure el màxim possible de la ciutat. Visitar l'exposició ha despertat els meus records i ha estat una mica com tornar-hi. Es diu "La Trieste de Magris", però podria haver-se dit "La Trieste de Svevo" o potser de Saba perquè, si bé Magris és l'excusa i el fil conductor de l'exposició, són moltes les personalitats que han tingut alguna relació amb Trieste (vegeu-ne la llista de la Viquipèdia italiana).

El muntatge de l'exposició és molt original i fa exercitar gairebé tots els sentits. La vista, per apreciar-ne l'escenografia, veure-hi els quadres, els dibuixos, les fotografies i els vídeos, i per llegir-ne els textos. L'oïda, per escoltar les veus en moltes llengües en el mercat triestí, per sentir els poemes d'Umberto Saba o el discurs de Mussolini (molt més agradables els poemes que el discurs) i per conèixer el contingut dels diversos vídeos. El tacte, per sentir a la cara la bora, aquell vent que baixa dels Alps i és característic de Trieste, per tocar els fragments de roques i per notar la sensació de moviment de les "aigües" del Danubi, pel qual discorre l'exposició en una de les sales més grans, dedicada al llibre en què Magris recorre la història i la cultura de l'Europa central.

Trieste, vista del port al capvespre
Cada àmbit de la mostra pot ser una sorpresa. Després de sentir la bora colpejant-nos la cara, es passa per la sala del Carst, aquesta formació geològica propera a Trieste, ja en terra eslovena, que ha donat nom a un tipus de roca calcària, soluble, que afavoreix la formació de rasclers, dolines, coves, avencs, balmes etc., quan la roca es dissol i s'esfondra. Veurem també una habitació de la casa de Magris, passarem pel cafè San Marco, per la llibreria Antiquaria, per un lloc que va ser camp de trànsit per als presoners que després eren enviats a camps d'extermini dels nazis... i podrem veure el film Dietro il buio (Rere la foscor), fet expressament per a aquesta exposició, basat en una obra de Magris.

Vaig anar a l'exposició amb dues curiositats: saber si la Trieste de Magris seria també la Trieste de Marisa Madieri, la seva dona, també escriptora, i si en aquella Trieste hi havia lloc per a Franco Basaglia (1924-1980), el psiquiatra que va dirigir l'hospital psiquiàtric quan aquells centres eren anomenats 'manicomis', i que va introduir un canvi radical en la manera de tractar els malalts mentals. Madieri és present a la mostra --potser no tan com mereixeria-- i Basaglia, l'hospital que va dirigir, i la seva revolució en psiquiatria hi tenen un lloc destacat. Vaig trobar colpidora la sala dedicada a Vito Timmel, pintor triestí nascut a Viena que va morir al manicomi el 1944. Hi ha molts dels dibuixos que va fer quan ja estava internat, em sembla que la majoria són descripcions dels seus somnis.

Trieste, església recinte hospital S. Giovanni
Una altra sala està presidida per un cavall de cartró de dimensions gegantines, és la sala dedicada a l'hospital psiquiàtric de San Giovanni i la gran tasca de Franco Basaglia per la humanització d'aquests centres. En una pantalla a la paret es pot veure i escoltar un documental (I giardini di Abele, de Sergio Zavoli, 1969) sobre la reforma de la psiquiatria duta a terme per Basaglia. És una llàstima que no hi hagi un espai amb seients per veure el documental amb comoditat; dura uns 27 minuts i és molt interessant. Per a les persones que, com jo, tenen els genolls amb artrosi, tanta estona a peu dret és molt cansat. Però vaig resistir, volia veure el film fins al final. El cavall, és Marco Cavallo, un cavall blau que van idear els malalts de San Giovanni en memòria d'un cavallet que repartia la roba de llit als pavellons. L'hospital es troba dalt d'un turó i un dia de febrer de 1973 els malalts van baixar el cavall al centre de Trieste en un gest simbòlic de reincorporació a la vida ciutadana. Després d'aquesta sala n'hi ha una altra que em va fer l'efecte que també estava dedicada al manicomi, però no puc assegurar-ho. És tota blanca i està buida, amb els sostre baix i les parets encoixinades, com ho eren les parets de les cel·les dels manicomis per evitar que els malalts s'autolesionessin. Aquell sostre tan blanc i tou (era una tela que deixava passar la llum) em va fer angúnia; em va semblar com una boira on podia quedar atrapada.

Hi ha també un espai dedicat a l'arribada a Trieste dels italians de l'Ístria, després que aquesta regió passés a formar part de Iugoslàvia. Vaig tornar a recordar la història de Fulvia, l'algueresa que va néixer a Ístria i als quatre anys, la seva família va haver d'"emigrar" al seu propi país.

No vull fer-ne una descripció exhaustiva, però sí recomanar vivament aquesta mostra que transmet l'espèrit d'una ciutat que és un gresol de cultures, pobles i religions, el lloc on la Mediterrània i l'Europa central s'agermanen. I recomano anar-hi sense presses, perquè s'hi poden passar algunes hores. No sé quina impressió en pot treure qui no hagi estat mai a Trieste, però em fa l'efecte que molta gent pot sentir ganes d'anar-hi. El que sé és que, després de veure "La Trieste de Magris", a mi m'han entrat moltes ganes de tornar-hi.

Trieste, Canal Grande
 Potser us interessarà:
- Nous costums amorosos (14.04.2009) A Trieste vaig descobrir la moda dels cadenats de l'amor.
- Cròniques alguereses (5) (31.03.2009) L'èxode istrià de la postguerra.
- Trieste i les dues cultures (27.03.2009) Ciència i literatura es donen la mà a Trieste.
-
Trieste, on la llibertat és terapèutica (17.03.2009) Franco Basaglia i la seva revolució de la psiquiatria moderna.

Fotos: M. Piqueras, març 2009

El dia de la Terra a Google

Avui, la celebració del Dia de la Terra queda aigualida, i no pas per la pluja, sinó per l'èxode de la setmana santa. Per sort, Google ens la recorda en el seu doodle d'avui:

En la instantània que reprodueixo aquí no es pot captar el moviment: els salts dels pingüins, el lleó remenant la cua, el salmó que remunta el riu i en arribar dalt de tot un depredador l'engoleix, la papallona que travessa l'escena, els pandes que juguen, l'ocell que arrenca el vol, el mamífer arborícola. Si entreu a Google i veieu que els animals estan quiets, moveu el punter pel damunt i l'escena s'animarà.

Jo vull celebrar el dia de la Terra recordant els organismes més petits, que fan que el planeta funcioni i que constitueixen la biodiversitat invisible.

dijous, 21 d’abril de 2011

L'olivera amb "cara"

En el parc de Cervantes, de Barcelona, hi ha una renglera amb unes cinc o sis oliveres. Ahir em vaig fixar en aquesta:



Com més la mirava, més em semblava veure-hi una cara en el tronc:



Foto: M. Piqueras (20.04.2011)

dimarts, 19 d’abril de 2011

Descans obligat

Els propers dies potser hauré de prendre'm un descans de bloc. La causa: un "túnel" massa estret en el meu canell esquerre que em comprimeix un nervi.  Per dir-ho en termes mèdics, tinc la síndrome del túnel carpià (o del canal carpià) i d'aquí a unes hores m'hi fan una petita intervenció.

El canal carpià és un conducte situat en el carp, que és la part de l'esquelet de la mà propera al braç, i està formada per vuit ossos situats en dues fileres. Té la mida justa perquè hi passin vuit tendons i el nervi medià, que controla el dit gros, l'índex, el del mig i la meitat de l'anular, com és veu a la i·lustració. Si per alguna causa, els tendons s'inflamen, en aquell espai, que era de la mida justa per al seu contingut, els tendons i el nervi es troben comprimits i a la llarga, el nervi medià és qui surt perdent.

Segons he llegit, als Estats Units ha augmentat molt la freqüència d'aquesta afecció. Una possible raó és que, en només deu anys, el nombre d'ordinadors va passar d'uns 5 milions a uns 50 milions i les persones amb més risc són les que duen a terme activitats que requereixen la flexió repetitiva dels dits i el canell, com quan s'escriu a l'ordinador. Si a més, qui usa l'ordinador té una professió que l'obliga a fer moviments unidireccionals o flexions estàtiques, el risc és més gran. Els videojocs, les blackberries, i l'enviament de missatges pel mòbil ha fet que aquesta síndrome aparegui a edats com més va més joves.

Fa bastant de temps que els dits de la meva mà esquerra (tots menys el petit) van començar a entumir-se i hi notava formigueig, però em pensava que era un símptoma més dels que s'atribueixen a la síndrome de fatiga crònica que diuen que pateixo. Aquelles molèsties, que abans eren freqüents però no continuades, ara són permanents i el dolor que des del canell s'irradia al braç també s'ha fet persistent.

Coses tan senzilles com ara passar les pàgines del diari, no les puc fer amb la mà esquerra perquè el meu tacte s'ha fet molt groller i per descomptat no puc entomar un pes amb el palmell, que té el múscul de la base del polze atrofiat. La meva mà esquerra és molt barroera escrivint a l'ordinador i he de repassar sempre els textos perquè sovint els seus dits no premen la tecla per a la qual els envia el senyal el cervell. Segons l'electromiograma que em van fer fa algunes setmanes, l'afectació que pateixo és 'severa' (l'eufemisme que en medicina s'usa per no dir 'greu') i cal recórrer a la cirurgia per resoldre-la.

D'aquí a unes hores, Josep M. Amorós --el meu traumatòleg "de capçalera"-- m'alliberarà el nervi amb una petita intervenció que em va dir que només dura uns minuts. És un tractament quirúrgic ambulatori i podré tornar a casa aquest vespre mateix. Peró el canell i la mà després hauran d'estar immobilitzats uns dies i hauré de fer servir només la mà dreta. A més, no sé si tindré moltes ganes d'escriure. Per sort coincideix amb uns dies tranquils, els de Setmana Santa, en què sol arribar poc correu. Però són també uns dies que a mi m'agraden per a treballar. Enguany em prendré les coses amb calma, procuraré passejar (si el temps ho permet), llegir i fer altres coses per a les quals no em calguin les dues mans. De moment, ja m'he preparat un dels llibres que en dic "per no llegir al metro".

Temes relacionats:
- Cansada d'estar cansada: la síndrome de fatiga crònica (07.05.2008)
- El dolor crònic (18.12.2006)

Font de la il·lustració: What is the carpal tunnel?

Actualització 20.04.2011
Tot va ser molt ràpid, uns minuts, com ja m'havia informat el cirurgià. Em va ensenyar el "túnel" obert i el nervi, però m'havien fet treure les ulleres i no vaig distingir-lo massa bé. Em fa l'efecte que en uns pocs dies podré teclejar de nou amb les dues mans.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Un somni?

La meva filla ha fet ja la declaració de la renda del 2010. Me n'ha ensenyat l'imprès. L'encapçalament és així:


En veure'l, he pensat si l'imprès que jo empleno cada any algun dia podrà ser equivalent a aquest de Navarra.

dissabte, 16 d’abril de 2011

Vaig ser a punt de signar una petició contra el Parlament Europeu

Matricaria recutita (camamilla vera)
No, no té res a veure amb el NO dels eurodiputats a la proposta de viatjar en classe turística, sinó a una petició que em va arribar per correu electrònic recentment. Un investigador català de l'àrea de la botànica m'informava (a mi i a més persones) que des del Parlament Europeu es vol restringir molt l'ús de plantes medicinals i que, com és habitual, hi ha punts de vista confrontats i interessos oposats.

Considera, l'investigador, que tanta regulació cansa; li sembla excessiu que es vulgui esmenar una pràctica --l'ús de plantes medicinals-- que és habitual des del Neolític i li fa l'efecte que els europeus no serem lliures ni per fer-nos una infusió amb les nostres pròpies herbes. L'autor inclou un correu que ell ha rebut, el qual remet a un web en què es demana l'adhesió a una petició per impedir que el proper 30 d'abril entri en vigor una nova directiva europea sobre els remeis naturals.

La primera reacció meva va ser de solidaritzar-me amb la petició. Si una persona com l'investigador que m'ho ha enviat creu que aquesta nova directiva restringeix l'ús de les herbes remeieres fins a l'extrem que no podrem fer-nos una infusió amb les nostres herbes de tota la vida --així vaig entendre-ho--, jo sóc la primera a protestar. No penso renunciar a les meves infusions de marialluïsa i anís o a posar-me una fulla de menta en el te quan em ve de gust.

De la mateixa manera que procuro llegir la lletra petita en els documents que volen que signi a qualsevol banc, companyia d'assegurances, etc., vaig voler saber els detalls que fan que aquesta nova directiva vagi contra els remeis naturals. Vaig entrar en el web que s'indicava en el correu i únicament s'hi veu un vídeo que en realitat no és més que un text en  anglès les frases del qual van desfilant per la pantalla, com si es tractés d'un powerpoint per a persones analfabetes o sordes, perquè la veu en off d'una dona llegeix allò que hi ha escrit. (També podria servir per a una classe d'anglès, per aprendre pronunciació; la dona parla un anglès britànic molt clar.)

Després de veure el vídeo --o powerpoint-- vaig pensar que a mi no m'aporta prou informació per decidir-me a signar. Com puc signar una petició en contra d'una directiva, si en desconec el text? Abans de prendre'n partit en favor o en contra, hauria de llegir la directiva, però aquell web que tant la crítica ni en dóna el text --o si més no, fragments-- ni inclou cap enllaç a algun lloc d'Internet on trobar-lo.

Per altra banda, no m'agrada la manera com es presenta la petició. Em recorda massa la manera d'actuar d'alguns grups fonamentalistes, que fan seu el principi maquiavèl·lic que el fi justifica els mitjans. El vídeo-powerpoint recorre des del començament a les emocions: al principi se senten uns ocellets i la veu en off --una veu molt maca i molc clara-- diu una cosa com ara (escric de memòria, perquè és impossible aturar el text, que va desfilant per la pantalla): "imagina't que una de les persones que més estimes estigués molt malalta i existís un remei natural, completament segur i sense efectes secundaris, i la Unió Europea et prohibís usar-lo i, en canvi, no t'oferís altra alternativa que tractar-lo amb una medicina 'química' --'chemical drug', diu--, amb greus efectes secundaris [...] no tindries altra elecció..."

Espígol (Lavandula angustifolia)
Després parla de dels medicament convencionals i diu que són derivats de la indústria petroquímica i que proporcionen milers de milions de benefici a la indústria farmacèutica. En canvi, no esmenta els milions que guanyen les multinacionals de l'altra indústria farmacèutica, la que es dedica a comprar, per preus irrisoris, els productes de la medicina tradicional en molts països en vies de desenvolupament, per vendre'ls en els països rics a preus molt més alts. Com tampoc esmenta que hi ha països pobres on medicaments naturals ja no són a l'abast de la població perquè els qui els recullen prefereixen vendre'ls als exportadors, que els paguen preus molt alts; molt alt per a ells, però insignificants en comparació als preus que en demanen en les botigues especialitzades que han substituït els nostres herbolaris tradicionals.

La medicina natural avui dia està molt allunyada de la medicina d'herbes de les nostres àvies. Em semblaria una ximpleria no poder fer-me una tassa de camamilla, de marialluïsa o de boldo, o haver de prescindir de la fulla de menta en la tassa de te negre. En canvi, entenc que es regulin productes medicinals naturals, fins i tot sense tractar, com poden ser el yarsta goenbu del Nepal (l'ìnsecte parasitat pel fong Cordyceps sinensis, del qual vaig parlar fa uns mesos en aquest bloc) o les baies de Goji, que segons va informar el juliol de 2010 la Organización de Consumidores y Usuarios (OCU); l'anàlisi d'unes mostres a Madrid i a Barcelona va revelar-ne la presència de metalls pesants i restes de plaguicides. Com deia l'OCU, ningú no s'intoxicarà per menjar unes quantes baies, però el seu consum continuat podria ser perjudicial.

Tornant al vídeo de la campanya per al NO a la directiva europea, per a mi és una informació anònima. El powerpoint i la veu en off esmenten algunes organitzacions que promouen la inicitaiva, però no recordo haver vist cap enllaç que portés a algun lloc amb més informació. I la dona que parla es presenta dient que que el seu nom és Laura; i res més. (Serà la Laura de La casa de la pradera i per això se sent el rerefons del cant dels ocellets?)

Vaig respondre al meu comunicant explicant-li els meus motius per no adherir-me de moment a aquesta petició. Qui sap si, coneixent el contingut de la directiva, canviaria d'opinió. Però els qui promouen la campanya no s'esforcen a proporcionar la informació suficient perquè es pugui prendre una decisió amb coneixement de causa. M'agradaria saber quantes persones, dels molts milers que segurament hauran firmat la petició en contra de la directiva, en coneixen el contingut.

Potser us interessarà:
- El grèvol i el canvi climàtic (20.12.2010)
- La comissaria virtual (39): híbrid vegetal-animal (18.12.2010)
- Els fongs, font de salut (26.01.2008)

Il·lustracions: Wikimedia Commons

divendres, 15 d’abril de 2011

La partida

Qualsevol lloc és bo per fer una partida d'escacs. L'escena passava a l'avenida 18 de Julio, de Montevido el 29 de setembre de 2010. Devia ser un lloc habitual per practicar aquest joc perquè totes les vegades que hi vaig passar hi havia algú jugant ..i unes quantes persones mirant.

Foto: M. Piqueras (29.09.2010)

dijous, 14 d’abril de 2011

El senyor i la bandera

Aquest migdia, en tornar cap a casa amb el metro, he vist un home que devia tenir uns 80 anys que duia una bandera republicana. La duia embolicada al voltant del pal, que era gairebé tan alt com ell. Es veia bastant nova, qui sap si l'ha comprada per a celebrar el 80è aniversari de la República. Se la mirava com un adolescent enamorat mira l'objecte del seu amor i l'estrenyia. Mirant-me'l, he pensat: A penny for your thoughts. (Ho sento, però no se m'acut cap expressió semblant en català.)

dimecres, 13 d’abril de 2011

Barcelona, manifestacions i taxis

Aquesta tarda havia d'anar al Castell dels Tres Dragons. Anava amb el temps just i, en baixar del metro a Drassanes, en comptes d'esperar l'autobús 14, he decidit agafar un taxi. Davant de Santa Mònica, a la cantonada amb el portal de Santa Madrona, n'hi havia un d'aturat amb el llum verd encès. Li he fet un senyal des de l'altre costat del pas de zebra, però el conductor ha fet com si no em veiés i ha girat el cap cap al centre de la Rambla. Quan ha tornat ha mirar endavant, de nou ha ignorat el meu senyal i ha girat el cap cap a l'altre costat.

M'he adonat que, mentrestant, un altre taxi lliure (llum verd encès) s'havia aturat molt a prop d'on era jo, i he fet per agafar-lo. El conductor, a través de la finestra oberta,  m'ha preguntat: "¿qué desea?", com si un taxí s'aturés per alguna altra cosa que no sigui que et dugui a algun lloc. Li he dit que volia anar al passeig Picasso i m'ha dit: "Lo siento pero no está libre." I en preguntar-li jo que per què duia el llum verd si no estava lliure, ha dit que no se n'havia adonat. Ha seguit en direcció a Colom, però el llum verd seguia encès en el sostre del taxi.

Per sort, pel portal de Santa Madrona arribaven dos taxis més. El primer, però, m'ha fet com l'anterior i m'ha dit que no estava lliure perquè en aquell moment havia rebut un avís per fer un servei. Jo ja estava mosca i he pensat si avui els taxis no estarien fent alguna vaga encoberta i m'he dirigit al que hi havia al darrera, sense fer-me il·lusions que em deixés pujar. Per això gairebé m'ha sorprès que em confirmés que sí que estava lliure.

Ja dalt del taxi, he preguntat al taxista què passava avui perquè, en menys d'un minut, un taxi ignorés els meus senyals i dos em diguessin que estaven ocupats; i tots amb el llum verd encès. Aleshores, el taxista, amb un castellà molt dolent i un accent que semblava d'algun país de l'est d'Europa, m'ha explicat que molts taxistes anaven per aquella zona per veure si els aturaven turistes que volguessin anar al port. Els cobren uns 15 euros per dur-los i, com que està allà mateix, de seguida poden tornar a agafar altres passatgers. (M'ha picat la curiositat i en arribar a casa he consultat el web del port de Barcelona. Avui hi han arribat tres creuers.)

I per ser que duia pressa, el taxi no ha servit de gaire (però l'autobús no hauria anat més ràpid). En el passeig Colom, a l'alçada de Correus, ens hem hagut d'aturar per deixar passar una petita manifestació de gent amb bata blanca que semblava que vingués de la Barceloneta. Potser metges de l'Hospital del Mar?


Per sort, han enfilat el passeig de Colom en direcció a la Rambla i en un parell de minuts hem pogut continuar.

Foto: M. Piqueras (13.04.2011)

Barcelona des de dalt

Aquest matí he acompanyat una amiga al refugi d'animals de l'Arrabassada. Hi havia de dur una gata perquè l'operessin i no hi ha cap mitjà de transport públic per arribar-hi si no és amb taxi, que costa un ull de la cara. Feia anys que no anava per la zona alta de Barcelona a les hores de les entrades de les escoles i veig que els embussos són pitjors que quan jo duia la mainada al Frederic Mistral. Des de Les Corts-Sants, hem trigat més d'una hora per arribar al refugi dels animals. No sé si s'ha complert la llei de Murphy i l'itinerari que he triat era el que tenia més embussos o si és habitual que els barris de Pedralbes i Sarrià estiguin embussats cada matí passis per on passis.

Com que el refugi és ja bastant amunt, he decidit tornar per Vallvidrera. Des de Collserola la ciutat es veia grisa. He recordat que, quan duia la mainada a l'escola, de vegades veia Barcelona amb una mena de coberta, com un núvol espès, grisós i aleshores pensava que l'esforç de pujar cada dia fins dalt de tot de l'avinguda del Tibidabo valia la pena per tal d'evitar que les criatures passessin el dia respirant aquell núvol gris.


Avui, la zona nord, propera al mar, era on la ciutat es notava més grisa. Potser eren núvols baixos, tant de bo, però més aviat crec que devia ser aire contaminat.

Potser us interessarà:
Barcelona, capital verda? (06.02.2010)

Foto: M. Piqueras (12.04.2011)

dimarts, 12 d’abril de 2011

Sanitat respon?

L'Ana ha viscut a Pamplona els darrers onze anys. Fa poc va tornar a Barcelona i, després d'empadronar-s'hi de nou, va anar a canviar-se el carnet d'identitat i la targeta sanitària. Canviar el carnet d'identitat va ser molt fàcil; va demanar hora per telèfon, i el dia que hi va anar ja va sortir d'aquella oficina amb el nou carnet. Pel que fa al canvi de targeta sanitària, és una història una mica kafkiana.

A l'oficina de la Seguretat Social van registrar el canvi de domicili de l'Ana i van dir-li que, perquè li assignessin un centre d'assistència primària (CAP) i un metge, havia d'anar a l'oficina que hi ha al carrer Numància. Allà van indicar-li que el seu CAP era el del carrer Montnegre. Quan hi va, explica al noi del mostrador d'informació que s'incorpora de nou al sistema sanitari català i ell li diu que la seva targeta d'usuària està desactivada. Tot i això, li assigna un metge, li dóna hora de visita, i li diu que, fins que no li arribi la targeta catalana, haurà de fer servir la de Navarra.

El primer dia que va al metge (amb la targeta navarresa), introdueixen a l'ordinador la seva història clínica a partir dels informes que l'Ana ha dut de Pamplona. El metge que li han assignat no hi és i la visita un suplent. Uns dies després rep per correu la nova targeta. Avui l'Ana s'ha llevat amb mal de coll i amb una forta inflamació de les mucoses nasals que li arribava fins a la gola. (L'Ana és al·lèrgica a moltes coses i pateix asma; les vies respiratòries són el seu punt feble.) Ha telefonat al CAP per veure si podien donar-li hora i, en donar les seves dades, li responen que no té metge assignat i caldrà que vagi personalment al CAP perquè li n'assignin un; de passada podrà quedar-se perquè la visiti qui hi hagi de guàrdia.

Avui, la persona del mostrador d'informació era una altra, una dona que li ha dit que no podia assignar-li el metge que l'Ana li deia (el que van "assignar-li " l'altre dia) perquè aquest facultatiu ja té el cupo ple. Per altra banda, li diu que a l'ordinador consta que ella --l'Ana-- ha anat a visitar-se recentment a l'Hospitalet. L'Ana li explica que abans de marxar a Pamplona va viure un temps a l'Hospitalet i sí que anava allà al metge, però d'això ja fa més d'onze anys. La dona insisteix que hi ha hagut d'anar ara, que "les coses a l'ordinador no es canvien perquè sí". (L'Ana conserva les còpies de les receptes que va fer-li el suplent del metge que ja té el cupo ple, però creu que no val la pena mostrar-les i insistir a dir-li que va ser en aquest CAP on la van atendre.)

Ara té assignat una metgessa, que l'ha visitada avui mateix. Ha sortit molt satisfeta del tracte rebut per part de la metgessa --que no pel de la institució-- i de les explicacions que li ha fet. Per cert, com que l'Ana li ha dit que aquest hivern va patir una broncopneumònia de la qual va costar-li molt recuperar-se, la doctora hauria volgut demanar-li unes plaques del pulmons. Però malauradament, aquest CAP, que va entrar en funcionament després de l'estiu de 2010 i on tot és nou, començant per l'edifici, té algunes carències pel que fa a equipaments que podrien facilitar el treball del cos facultatiu. Per tan, la doctora ha recomanat a l'Ana que, si les molèsties continuen, vagi directament al centre del carrer Manso, que allà, a més de visitar-la, podran fer-li una radiografia del tòrax.

A casa, som "clients" del nou CAP del carrer Montnegre i ja estem acostumats a algunes de les seves mancances, tot i que a poc a poc es van resolent. Per exemple, han trigat bastants mesos a posar un dispensador de número per a les persones que fan cua, quan podrien haver-'hi posat des del primer dia el que hi havia en les instal·lacions antigues, en el mateix carrer. I els lavabos estan situats al final d'un passadís que gira, i arribar-hi és una excursió. Tenint en compte que les persones que més van al CAP són  persones ancianes, que poden tenir dificultat per caminar i de vegades fins i tot problemes d'urgència per orinar, penso que alguna vegada els pot passar que, en arribar a destí, ja no els faci falta.

Aquests dies es parla molt de les retallades en els pressupostos de sanitat. Crec que educació i sanitat haurien  de ser els pilars per al  bon funcionament de la societat. No dubto que el sistema sanitari català sigui bo, però podria ser-ho molt més. El temps que ha perdut l'Ana per reintegrar-s'hi de nou no té res a veure amb la manca de pressupostos, sinó amb la incompetència o manca d'interès d'algunes persones.

Potser us interessarà:
Atenció "al ciutadà" i el meu colze (24.02.2011)

Origen de les il·lustracions: http://www.clipartheaven.com

Hostes vingueren...

Abandono un moment el lloc de treball per descansar la vista i estirar les cames i en tornar hi trobo una okupa:


Foto: M. Piqueras (12.04.2011)

dilluns, 11 d’abril de 2011

La glicina del jardí Mercè Rodoreda

Quan la reunió que m'ha dut aquesta tarda a l'Institut d'Estudis Catalans ha acabat, he anat a veure com estava el jardí Mercè Rodoreda que hi ha a la primera planta de l'edifici, aquella mena de terrat enjardinat, amb plantes que surten a les obres de Mercè Rodoreda. La glicina que s'enfila pels arcs de la terrassa-jardí està florida; com que té encara la fulla petita, es veu millor com pengen els raïms de flors d'aquesta planta enfiladissa:

La glicina (Wisteria floribunda) és una planta d'origen japonès que s'ha escampat per molts països com a planta de jardí i se n'han obtingut molts varietats, amb flors de colors diferents, raïms de mides diverses i tipus de creixement variat. Una proteïna d'aquesta planta, del grup de les lectines, es fa servir en biotecnologia i medicina perquè s'uneixen a sucres de manera molt específica. Hi ha Laboratoris que venen reactius fets a partir de la lectina de la glicina.

Potser us interessarà:
- Les camèlies de Mercè Rodoreda (21.02,2010
- Donzella d'entre veles (20.04.2009)
- El jardí Mercè Rodoreda: un oasi ciutadà (23.06.2008)

diumenge, 10 d’abril de 2011

Els nostres microbis (per al Max)

(Dedicat al Max, que avui fa nou anys. Per molts anys, Max!)

El cos humà és ple de microbis, per dins i per fora, Només en el budell d'una persona adulta ja n'hi ha uns cent bilions (un 1 seguit de catorze zeros!: 100.000.000.000.000). Però no hem de tenir por de tenir tants microbis; al contrari, sense ells no podríem viure. El que passa és qui hi ha alguns microbis que ens causen malalties i per això la paraula "microbi" ens fa pensar en coses dolentes. És com si penséssim que totes les plantes i tots els animals són perillosos perquè hi ha plantes que són verinoses i perquè hi ha animals que ataquen els humans i altres animals.

Bacteri típic del budell (Foto: JH Carr, CDC)

A la nostra pell també viuen molts microbis, però no tants com en el budell. Per exemple, posant la mà damunt d'un platet de vidre dels que es fan servir per estudiar els microbis, i deixant-ho després uns dies, es van multiplicant fins que formen unes agrupacions (les "colònies") que ja es poden veure sense que calgui un microscopi. Hi podríem veure coses com aquesta:

Colònies microbianes de la mà (foto: M. Berlanga; mà: una alumna)
Cada puntet diem que és una "colònia": un grup de microbis que són tots iguals entre ells perquè el grup s'ha format a partir d'un microbi que s'ha anat reproduint. La nostra visió no és capaç de veure els microbis que hi ha damunt la pell, però si això fos possible, veuríem que en alguns llocs n'hi ha molts més que en d'altres. Això és perquè la nostra pell no és igual per tot el cos.

A les zones del cos que acostumen a estar sempre seques --excepte quan ens banyem o fiquem a la dutxa--,  és on veuríem menys microbis, perquè només hi poden viure els que poden resistir bé la sequera. En canvi, en les zones del cos per on suem o que solen estar humides, n'hi veuríem molts més. Les aixelles, els genitals (la vulva en la dona i la zona del penis i els testicles en l'home), el melic, els peus i allà on hi ha cabells, solen ser els llocs amb més concentració de microbis.


La suor no fa olor; en canvi es parla de "pudor de suat" o "pudor de peus" i segur que coneixes aquestes olors. D'on surt, doncs? És quan creixen microbis a la suor que es forma aquesta olor que ens resulta desagradable. Els microbis es mengen la suor i la transformen en substàncies que són pudentes. En realitat, aquestes pudors és com si fossin la pudor de la caca dels nostres microbis. I quan diem que els peus fan pudor de formatge o que un formatge fa pudor de peus, no és només una manera de parlar, perquè hi ha microbis que viuen en els peus i que podrien transformar la llet en formatge.


 Per altra banda, els microbis del cos poden ser molt variats; s'han vist fins a unes 180 espècies diferents (sense comptar els de la boca, on se n'han trobat més de 600 espècies diferents), però no tots en una mateixa persona, sinó en un conjunt de moltes persones.  Uns investigadors dels Estats Units volen estudiar la diversitat del microbis que que viuen en el melic i des de fa algun temps aprofiten sempre que poden perquè la gent els deixi agafar una mostra d'aquella mena de greixet que es forma en el melic, especialment si se sua molt. Els demanen que es passin pel melic un bastonet de cotó com aquells de netejar les orelles i després refreguen la punta del bastonet sobre una d'aquelles plaques de vidre on es fan créixer els microbis. A cada placa li posen número, que només coneix la persona a qui han pres aquella mostra, i al cap d'un temps, quan ja han crescut els microbis, fan una foto de la placa i la pengen a Internet, indicant el número a què correspon perquè les persones que han participat en l'experiment puguin veure l'aspecte de les colònies (els grups de molts microbis que creixen junts) dels microbis que viuen en el seu melic.

Per donar exemple, els mateixos investigadors van fer créixer els microbis del seu melic i les seves fotos també es poden veure a Internet; són les úniques que indiquen el nom del "propietari" dels microbis. N'hi ha un (Rob Dunn) que em fa l'efecte que el dia que van fer la prova es devia rentar molt bé el melic, perquè no hi ha crescut gairebé res. Si cliques damunt de les fotos, les veuràs ampliades.

Com he escrit més amunt, la gran majoria dels microbis que viuen en el nostre cos no són dolents: n'hi ha que no causen cap molèstia o només la possible olor dels productes que generen en alimentar-se de les nostres secrecions i d'altres són beneficiosos i els necessitem. Però de tant en tant pot venir a parar al nostre cos algun microbi dels que causen infeccions, o algun dels que eren inofensius aprofita algun moment de feblesa en la nostra salut per atacar-nos i causar-nos alguna infecció. Cal prevenir aquesta possibilitat i una manera de fer-ho és rentant-nos molt bé, especialment les mans abans de cada menjar o de tocar els aliments.
                                       
Potser us interessarà:
- Xiclet per al Max (10.04.2010)
- La caseta i l'hortet (insectes per al Max) 10.04.2009
- Microbis per al Max (10.04.2008)
- Els humans i els seus microbis (29.09.2010)

dissabte, 9 d’abril de 2011

Llençar papers al lavabo?

Ves per on, jo sempre havia pensat que el lavabo era la pica de porcellana, acer inoxidable, ceràmica, plàstic, etc. on ens rentem les mans, la cara i allò que calgui. Per això, quan ahir a la tarda vaig anar al WC en un bar on vaig prendre un Cacaolat (serà l'últim?, em pregunto cada cop que me'n prenc un els darrers temps mentre penso en la seva possible desaparició en mans de Rumasa), em va sobtar llegir això en un cartell enganxat a la paret:


Independentment de les faltes d'ortografia, em va cridar l'atenció això de llençar objectes al lavabo, perquè no se m'acut que ningú pugui llençar objectes a la pica de rentar-se les mans --especialment alguns dels objectes que esmenten. Però ves per on, això del 'lavabo' és una de les coses que estan ben escrites en el cartell. Segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, 'lavabo' és sinònim de 'vàter', si bé el terme preferent és 'vàter'. És cert que normalment preguntem on és el 'lavabo', però també hi ha qui pregunta on és el bany --especialment en castellà.

En el bar del meu Cacaolat d'ahir deuen estar tips que la gent llenci coses al lavabo/vàter, perquè a més d'aquell cartell enganxat darrera la porta, n'hi havia quatre més que estaven enganxats a les parets i tots demanaven el mateix favor. En alguns llocs feien referència al W.C, potser per si algú creia, com jo, que el lavabo és el lloc on ens rentem. (Si voleu llegir-ne el text bé, cliqueu damunt les fotos i les veureu ampliades.) Espero que els serveixin d'alguna cosa, però he de dir que el "Sanitrit" no em sembla molt eficient ni per a triturar el paper higiènic. Si més no, dins la tassa del WC, ni havia un bon gruix quan hi vaig anar jo.



Fotos: M. Piqueras (08.04.2010)

divendres, 8 d’abril de 2011

El ressò del NO dels eurodiputats

El diari italià La Repubblica, es va fer ressò ahir de la protesta i la riota que es va escampar per la xarxa, especialment a través de twitter, per la negativa de la majoria dels eurodiputats espanyols a renunciar a viatjar en primera classe:


Comenta La Repubblica que, entre els eurodiputats italians, també hi va haver una gran majoria que va votar en contra de la mesura d'austeritat a l'hora de volar. Només set eren a favor de la retallada. Però allà sembla que no hi ha hagut una reacció com la nostra.

M'alegra saber que els únics quatre diputats de l'Estat espanyol que van votar a favor de renunciar als vols en primera classe van ser tres catalans (Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva) i una mallorquina (Rosa Estaràs). És una llàstima que en les eleccions europees no es votin persones, com en les del Senat. Ja sé a qui votaria la propera vegada.

dijous, 7 d’abril de 2011

"First Orbit": estrena mundial 12 d'abril

El 12 d'abril, dimarts, es commemoraran els 50 anys del vol del primer astronauta, Iuri Gagarin. Amb aquest motiu s'estrenarà el film First Orbit., que oferirà la visió de la Terra que devia tenir Gagarin des de la seva nau.

La particularitat d'aquesta estrena és que es farà simultàniament a molts llocs del món a través d'Internet. Ara per ara, ni a Barcelona ni a cap altre lloc de Catalunya està anunciada, però encara hi ha temps per apuntar-s'hi, si algú vol organitzar-ho.

 De moment, només pot veure-se'n el trailer:

dimecres, 6 d’abril de 2011

A alguns els agrada el fred

Si jo fos un bacteri, seria dels anomenats termòfils, els que creixen millor quan la temperatura és alta. A l'hivern, defujo del fred i busco sempre llocs amb calefacció. A l'estiu, viuria molt bé si no fos per la dèria que té la nostra societat a mantenir molts ambients tancats a temperatures inferiors a les que fa en el mateix lloc a l'hivern, quan hi ha calefacció. He dit que seria termòfila, però no pas hipertermòfila; hi ha microorganismes que no en tenen prou amb una mica d'escalfor, sinó que en volen molta. N'hi ha que s'han trobat a temperatures fins i tot superiors a la d'ebullició de l'aigua.

Per altra banda, hi ha també microorganismes a qui agrada el fred i en llocs com les aigües o els gels dels pols es troben la mar de bé. (També hi ha altres éssers vius a qui agrada el fred extrem. Recordo que Carles Pedrós comença el seu llibre Desert d'aigua. Crònica d'un científic varat a l'Àrtic tot afirmant que és feliç mentre condueix una moto de neu per una banquisa àrtica a 30 graus sota zero.)

A la natura, els extrems de temperatura que s'han detectat compatibles amb la vida són 113 graus Celsius, en el límit superior, i uns 18 graus sota zero en el límit inferior. Hi ha organismes que toleren temperatures molt més baixes, però no quan porten una vida activa. Per exemple, una manera de conservar els microbis i línies cel·lulars d'altres organismes és mantenint-los en nitrogen líquid, a 196 graus sota zero. En tornar-los a la temperatura ambient, emprenen de nou la seva activitat cel·lular.

Paisatge de l'Antàrtida (A. Mandemaker)
El que no es coneixia fins ara era l'existència d'organismes que poguessin viure ja sigui en el gel ja sigui en ambients amb temperatures properes a la d'ebullició de l'aigua. Doncs, bé, segons explica la revista Nature en la seva versió en línia, sembla que hi ha éssers que estan dotats metabòlicament per a suportar aquests dos extrems. Si més no, així ho ha descrit l'equip de recerca de la Fundación Biociencia, de Xile, que dirigeix Jenny Blamey. En les mostres que van recollir en la 47a expedició a l'Antàrtida organitzada per l'Instituto Antártico Chileno, han aïllat uns 300 microorganismes, un 70 per cent dels quals són espècies que no es coneixien. Tal com esperaven, hi han trobat espècies adaptades al fred, però va ser una sorpresa que un microorganisme aïllat del gel antàrtic pogués créixer en el laboratori a 95 graus Celsius.

A més dels microbis resistents a les temperatures extremes, n'han trobat d'altres que també són extremòfils pel que fa a altres factors. Per exemple, una espècie de Deinococcus, bacteri que resisteix radiacions que acabarien amb qualsevol altre ésser viu. Però a més de resistir les radiacions, també resisteix el fred, perquè ha estat aïllat 15 metres per sota del permafrost, la capa de sòl que es manté glaçada contínuament. O els microorganismes que viuen en medis molt àcids (acídòfils) i d'altres que toleren grans concentracions de sal (halòfils).

De moment, aquests resultats es coneixen perquè els investigadors ho van explicar en una roda de premsa a Punta Arenas (Xile). Tanmateix, no han estat encara publicats en forma d'un article científic --o més-- , que hagi superat la revisió per experts típica de les revistes científiques serioses. Esperem a veure si, amb la seva publicació, es confirma que estem davant d'una trobada transcendent.

Per saber-ne més:
- Segura Ortiz, P (2011) Antarctic microbes live life to the extreme. Nature News online 4 April 2011.
- Rothschild LJ, Mancinelli, RL (2001) Life in extreme environments. Nature 409:1092-1011

Potser us interessarà:
- El llac Vostok: a punt d'arribar-hi (18.01.2011)
- Un llac a 4000 metres de profunditat (26.08.2008)

dimarts, 5 d’abril de 2011

El petit príncep (hindi i tailandès)

Tot i que lentament, la meva col·lecció de «petits prínceps» segueix augmentant. Els dos últims que m'han regalat són en hindi i en tailandès:



Demà, 6 d'abril farà 68 anys que va sortir la primera edició d'aquest llibre. Era en plena guerra mundial i va publicar-se, en anglès als Estats Units, on Antoine de Saint-Exupery s'havia refugiat quan França va ser ocupada pels nazis (aquells anys també va viure un temps a Canadà).

Potser us interessarà:
- El petit príncep (lleonès i turc) (14.12.2009)
- Cròniques alguereses (6) (03.04.2009) El petit príncep: connexió sarda
- El petit príncep (nepalès) (14.02.2009)
- El Principín i les llengües minoritàries (07.06.2008)
- El petit príncep i les llengües (06.04.2008)
- Web de l'Associació "El Petit Príncep" de Catalunya

dilluns, 4 d’abril de 2011

Els elements

Sabíeu que la pantalla de cristall líquid en què possiblement esteu llegint aquesta entrada de bloc conté en la seva composició indi i estany? Per a mi, saber-ho ha estat una sorpresa. Confesso que únicament coneixia l'indi de veure'l a la taula periòdica i no tenia ni idea de les seves aplicacions. Era de la columna llarga més interna de la part dreta de la taula periòdica: B, Al, Ga, In, Tl; boro, aluminio, galio, indio, talio. (La "recitació" de la taula periòdica, com la de la fórmula per resoldre les equacions de segon grau i algunes altres dels temps de batxillerat, em surten sempre en castellà, que és com les vaig haver d'aprendre.) Quant a l'estany, sabia que es fa servir per soldar i en altres aplicacions de foneria, però no que es formessin part del cristall liquid.
Bufador de vidre

I sabíeu que el praseodimi --una de les anomenades "terres rares", que resulta que no són tan rares com es podria deduir del seu nom-- es fa servir per a fer les lents de les ulleres que usen els artesans de vidre per protegir-se la vista? Mesclat amb neodimi --una altra terra rara-- formen el didimi, que confereix a les lents el color blau clar que absorbeix el color groc intens característic del vidre en el punt de fusió; és una llum groga que ens encegaria si la miréssim directament.

Conec les aplicacions del bari com a agent de contrast en radiologia digestiva perquè he hagut de prendre més d'una vegada farinetes de bari perquè m'examinessin l'estómac (el sulfat de bari és opac als raigs X). Però no sabia que, en la tècnica d'imatge per ressonància magnètica i en les angiografies també per ressonància magnètica, es fes servir gadolini. De fet, crec que ni tan sols coneixia l'existència d'aquest element; si el vaig aprendre, el tenia ben oblidat. El gadolini és un element ferromagnètic que esdevé molt paramagnètic a temperatura ambient; a 19 graus Celsius passa ser a penes atret per un imant. El seu paper en aquestes tècniques diagnòstiques és de contrast, equivalent al de sulfat de bari en radiologia.

Magnevist, per a ressonància magnètica

En homeopatia es venen unes pastilles de plutoni. Per sort, els productes homeopàtics és impossible continguin el principi actiu que anuncien. Altrament seria molt perillós prendre les pastilles que es diu que estan fetes a base de plutoni.

Aquestes aplicacions d'alguns elements i d'altres, que en algun cas són encara més sorprenents, estan descrites en el llibre Els elements. Una exploració visual de tots els àtoms coneguts de l'Univers, de Theodore Gray, amb fotos del mateix autor i de Nick Mann. Cada element de la taula hi està representat i se n'expliquen les característiques, la seva història i les aplicacions. És aquest aspecte de les aplicacions el que potser sigui més sorprenent. I tot, il·lustrat amb excel·lents i vistoses fotografies. És una joia, i no precisament petita, perquè fa  uns 26 x 27 centímetres i té 240 pàgines més una pàgina doble on hi ha la taula periòdica que l'autor va fer fa anys i que podeu veure en el seu web. Vegeu també la seva taula periòdica en tres dimensions.

Amb motiu de l'Any Internacional de la Química, el llibre s'ha publicat en català, en una edició conjunta de l'Institut d'Estudis Catalans, la Universitat de València i la Universitat Autònoma de Barcelona. El proper dimecres, 6 d'abril, a les 18.30, se'n farà la presentació al públic a l'Institut d'Estudis Catalans (c/ Carme, 47, Barcelona). L'aspecte de l'edició catalana és el mateix que el de l'edició original:



Feia temps que no comentava cap llibre. Amb l'excusa que som al mes de Sant Jordi, els propers dies intentaré parlar d'alguns altres llibres que he rebut els darrers temps. Però m'abellia començar per aquesta joia.

Dia Internacional de Sensibilització contra les Mines Antipersona

Mines antipersonal a la Terra del Foc (Xile)
Fa pocs dies, Europa Press informava de l'acusació que l'organització humanitària Human Rights Watch (HRW) feia de l'ús de mines antipersona a Líbia ".per part de les tropes de Gaddafi. Deia que, segons HRW, "un mínim de dues desenes de mines antivehicle i tres desenes de mines antipersones han estat localitzades als voltants d'Ajdabiya, una ciutat de 100.000 habitants de l'est del país".

El 4 d'abril se celebra el Dia Internacional de la Sensibilització contra les Mines Antipersona. El país del món amb més víctimes d'aquestes bombes és Afganisthan. M'ha sobtat, però, saber que, el 2010, li va seguir Colòmbia en aquest trist ranking, amb 512 persones afectades. I en el que portem del 2011, el nombre de víctimes a Colòmbia és ja de 71.

El 1997, després que algunes organitzacions haguessin desenvolupat una campanya internacional contra l'ús i fabricació d'aquest tipus de mines, es va fer establir el Tractat d'Ottawa, que és la Convenció sobre la prohibició de les les mines antipersona, que va entrar en vigor l'1 de març de 1999. (La campanya internacional va rebre el premi Nobel de la pau de 1997.)

Això de les bombes antipersona ens pot sonar molt llunyà, com a cosa de països en vies de desenvolupament que estan ficats en guerres.
Tres tipus de bomba antipersona
Al cap i a la fi l'estat espanyol, que havia estat un país productor, exportador i importador de mines antipersona, va signar el Tractat d'Ottawa el 3 de desembre de 1997 i el va ratificar el 1999.  L'octubre de 2000, l'exèrcit espanyol va procedir a la destrucció de 496.415 mines antipersones (gairebé mig milió!; per què en tenien tantes?) De tota manera, a finals del 2009 tenia encara 863 bombes de dispersió (bombes clúster, aquestes que són com els focs artificials que de cada espurna en surten moltes altres), amb un total de 28.615 sub-municions (les bombes més petites, però d'alt poder explosiu).

El 2001 vaig passar per algunes zones d'Israel on hi havia bombes terrestres: en el Negev i els alts del Golan. Feia impressió pensar que aquells camps podien ser una trampa mortal per a qualsevol persona que s'hi fiqués.

Segons l'informe Landmine & Cluster Munition Monitor, Espanya considera que aquest nombre de bombes de dispersió és petit. No opina igual la Convenció sobre bombes de dispersió (CCM, Convention on Cluster Munitions), la qual considera que és un nombre excessiu i que ultrapassa el nombre que els altres països signataris del Tractat d'Ottawa ha retingut per a l'entrenament dels seus militars i amb finalitats defensives. Jo crec que s'haurien de destruir totes i donaria el meu suport a una campanya o iniciativa legislativa popular que demanés la supressió totals d'aquestes armes.
 
Bomba de dispersió

Fotos: Wikimedia Commons

diumenge, 3 d’abril de 2011

Marcelo Camelo canta "Liberdade"

Moltes persones que tenim ja molts anys a l'esquena i que ens agrada la música brasilera, potser hem arribat a pensar que els Vinicius de Moraes, Chico Buarque, Sergio Mendes, Astrud Gilberto, Toquinho, Maria Bethânia o altres autors i intèrprets que hem admirat durant dècades no han tingut continuïtat. Aquesta breu cançó (Liberdade, no arriba a un minut i mig) de Marcelo Camelo, nascut el 1978, em recorda la sensibilitat que traspuaven les cançons brasileres d'anys enrere.

dissabte, 2 d’abril de 2011

Novetats per a la llar

Una botiga en línia que diu que ven les coses que de debò necessites té en el seu catàleg aquest utilíssim i necessari caçador d'aranyes:

Amb aquest aparell, eliminar les aranyes de la vostra llar serà una tasca ecològica perquè no us caldrà insecticida. I si sou una persona amiga dels animals, podreu treure l'aranya fora de casa i deixar-la en el jardí o a la vorera sense haver-li fet cap mal. Preu: 9,95 lliures esterlines

Si us agrada dormir amb música, però no suporteu els auriculars del vostre iPod a les orelles i tampoc voleu molestar amb el soroll el company o companya de llit, aquest coixí (Wiki iMusic Pillow) és la solució:


Té un altaveu a l'interior de manera que només sent la música la persona que té el cap repenjat en el coixí. Preu: 14,95 lliures.

Si voleu que el vostre gos atregui l'atenció de tothom quan el porteu al parc a passejar i córrer, compreu-li la Humunga Tongue, una pilota que va unida a una llarguíssima llengua de goma natural, no tòxica. Vegeu l'aspecte que tindrà quan s'us apropi amb la pilota a la boca (preu: de 6,99 a 7,99 dòlars):


Si voleu que sigui més discret i elegant, la Humunga Stache serà més adequada (preu: 9,9 dòlars):



Entrada relacionada:
- Estris per a la cuina (06.09.2008)